Els invasors de la web!

Després del cop al cap estic força millor. I sabeu què li vaig regalar a la  Jana? El meu amor, però no li va agradar. Ara us explicaré que em va passar ahir. Era diumenge al matí i sempre faig plans amb els meus amics: anar al bosc que està a uns 3 km des de casa meva, anar a la platja… però aquell dia, jo i el Rafa per votacions, vam decidir anar al cinema. Vam escollir la pel·lícula de por i l’Anna volia la d’acció, però no va guanyar.
La peli es deia “La bruixa i els seus encantaments”. No es veia terrorífica però en una escena em vaig espantar i vaig sortir corrents. Oi que  vosaltres alguna vegada heu tingut por? Doncs així em sentia jo, quequejant.
Més tard, ja a casa, vaig anar a la meva habitació i, no ho digueu a ningú, em vaig fer pipí a sobre i tot, no vaig poder dormir. No sabia què em passava i vaig trucar a l’Anna.
– Hola!
– Queeè? -va dir una veu estranya.
– Ets tu l’Anna?
– Marc? Què fas trucant a aquestes hores? – No m’havia adonat que eren dos quarts de quatre de la matinada i no sabia que ella dormia.
– Perdona, no volia molestar-vaig dir jo.
– Què vols?
– No puc dormir per aquella peli, què puc fer?
– Si et dic la veritat, no tinc ni idea.
I em va penjar el telèfon. No sabia què fer i vaig intentar dormir.
Ringgggggggg, ringggggggg… Era aquell soroll insuportable que escolto cada matí. Em vaig mirar al mirall. Tenia els meus ulls com a tomàquets i feia una cara de zombi,… Així no volia anar a l’escola perquè, què diria Jana veient-me així?
Vaig anar a l’habitació de la mare i em vaig posar totes les cremes que vaig trobar per quedar com a nou. A l’escola va anar tot bé. Quan vaig arribar a casa la meva mare m’estava esperant a la cuina. Jo ja sabia que anava a dir però tenia un pla.
– Hola mare, ets la més bonica i bona del món… – no vaig poder acabar la frase, perquè em va agafar de la samarreta i es va dirigir a la seva habitació.
– Què és tot això? Explica’m què ha passat!!
Vaig començar la història, canviant una mica els detalls. Després de tot això, no vaig resultar ferit però sí castigat unes 2 setmanes sense videojocs ni ordinador, tot avorrit a casa. Això segur que us ha passat a vosaltres algun cop, oi que sí?
Vull que m’expliqueu una trastada que algun cop heu fet.
Adéu!!

Shirley

Hola nois, sóc a la infermeria, us preguntareu per què.
Doncs hi ha una noia que es diu Jana. Era el seu aniversari , i és clar, no sabia què regalar-li i estic boig per ella….
Tres hores abans estava parlant amb el Rafa… llavors la vaig veure, tan maca, tan bonica,… aaaaaiiiiiii…..
Tornant a la història… vaig recordar el seu aniversari: el 9 de setembre .
Vaig anar a preguntar al Rafa però ell no entén de noies. Qui em podia ajudar era l’Anna, em va dir que havia d’investigar tot allò que li agradés. I jo com sóc tan tossut, vaig decidir seguir-la a tot arreu.
Primer es va quedar al lavabo quasi mitja hora, va sortir i va anar a parlar per telèfon, una altra mitja hora, fins que vaig descobrir una cosa molt interessant i vaig veure que parlava amb un noi més gran que ella, com uns 5 o 6 anys. Em vaig quedar de pedra i com un ximple. Vaig començar córrer i de sobte em vaig veure al terra. M’havia donat un cop al cap. Un professor em va veure i em va portar a la infermeria i aquí em veieu ben trist
Després van venir tots els companys de la classe per acompanyar-me i de sobte vaig escoltar que l’Anna parlava amb la Jana i li deia:
– On està el teu oncle?
– Marxava avui, m’esperava a la sortida de l’escola.
Em vaig quedar bocabadat, aquell noi que vaig veure amb ella era el seu tiet! Ja em semblava que eren una mica semblants… Després per assegurar-me li vaig preguntar a l’Anna i ella em va dir:
– Jo creia que tu ja ho sabies, que has parlat amb ella?
– Sí, no és que la vaig seguir -vaig dir
– Si que estàs boig! jajaja…

Shirley

Ja faltava només un dia per tornar al col·legi i jo ja anava preparant tot allò necessari: llapis, llibretes, bolígrafs etc…i també el meu diari per contar-vos tot el que em passarà en aquest nou curs.
Anava pel carrer quan de sobte una veu fluixa i amable em va dir:
– Marc!!!!!
Em vaig girar i era l’Anna amb el Rafa, els meus millors amics des de P-3, tots els altes companys ens deien els mosqueters perquè mai ens separàvem.
Quan vam arribar a l’escola Sant Vincent Raül allà estaven tots. Començant per les noies: l’Alexandra, l’Helena, la Berta, la Mariana, la Sheila, la Sílvia, la Marta i l’Adriana i seguint pels nois: el Juan, el Jordi, l’Ivan, l’Àlex i el Pau que pobrissó esta en cadires de rodes per un accident. Ja us explicaré que va passar. També hi era en Mhedmat, que és l’únic del Marroc, en Yaiguan i el Cristian.
La professora d’Educació Física que es diu Sandra, ens va presentar al nostre tutor. Era alt i portava ulleres, era ros i molt simpàtic millor que la nostra altra professora, era una pesada no parava de plorar perquè l’havia deixat el seu nuvi….
Ens va dir l’horari i després al parc i cap a casa.

Continuarà…

Shirley

Todo empezó en el siglo 18 y aun sigue.. Existen 4 lunas, pero una ha sido robada por Ares (rey del fuego), dicen que se quiere hacer poderoso, tener poder y ser rico.
Ares mato a Cristal, la reina más poderosa del cielo, que escondia las 4 estrellas, pero al morir, se derritieron 3. Al matarla, el cielo siempre estaba triste, porque Cristal siempre daba luz al cielo y sobretodo a la vida de un humano.
Antes de que muriera Cristal dijo:
– Quién encuentre la 4 luna de oro se hará con el poder.
Y desde entonces la gente la está buscando como loca.
Si la encuentra Ares estamos perdidos, moriremos todos al infierno sin hacer nada malo y nos convertirá en esclavos, por eso yo estoy a la búsqueda, porque si la encontrara todo el mundo estaría feliz conmigo y sería la reina del mundo.
Pero al final, la encontró él.
Nos mando a todos al infierno, somos sus esclavos y tenemos que hacer todo lo que el diga, y si no lo hacemos nos mata.
Tengo muchas ganas que mi Señor Ares (como el nos dice que le llamemos) muera, y vuelva a resucitar Cristal, con ella estábamos muy muy bien.
Unos amigos y yo fuimos a la habitación de Ares, y le quitamos la 4a luna del oro, al verla me emocioné, era muy brillante y al tocarla te trasmitía amor. No sé como la podía tener Ares, si no tiene nada de corazón.
Cristal dijo que si tirabamos la luna al suelo se rompía el hechizo y ella volvía a resucitar, cogí la luna rápidamente, me fui al sillón de Ares y justo delante de él tiré la luna al suelo, al romperse salió una luz que al verla hacía daño en los ojos, peor antes de cerrarlos, vimos a una mujer guapísima salir de la luna, todo el mundo nos quedamos mirándola, era Cristal.
Al morir Ares, hicimos una celebración, dónde nombramos reina de las fiestas a Cristal.
Todos estábamos muy contentos de volverla a tener.
FIN.

Sandra.

Hola sóc el nen que es va adormir a classe. Ara ja sóc gran. Treballo a una empresa molt important i moderna anomenada Empresa Sol. Sóc feliç vivint ara.
De petit m’anomenaven el dormilega de classe perquè sempre em quedava adormit mirant la tele o jugant a la consola fins molt tard, llavors em llevava tard i a la classe m’adormia. Els pares em renyaven.
Un dia vaig comprar molts despertadors i els vaig col·locar a la meva habitació, els vaig posar a les set.
L’endemà: “Riiiiiiiiiing!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!” Em vaig despertar, vaig anar a l’escola i vaig veure la senyoreta fent footing pel carrer.
– Però què fa senyoreta? – Li vaig dir.
I em va contestar:
– Però que fas! Avui és dissabte.
– AAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Bilal

Desde petita, no m’agrada gens el foc. Em dic Victòria, tinc 11 anys i visc en un internat. Abans era una noia molt afortunada, tenia tot el que volia: diners, joguines, vestits de princeses..
El meu pare era advocat i la meva mare jutgessa. Guanyaven molts diners i hem regalaven tot el que jo volia, però mai estaven amb mi, sempre estaven ocupats amb el treball. Quan arribaven a casa meva, la mare és posava a cuinar i el meu pare es ficava al llit tota l’estona.
Quan jo tenia 6 anys, un dia estava a la meva habitació, jugant i comptant els diners. Vaig escoltar als meus pares cridant, llavors vaig sortir i vaig veure la casa plena de foc, em vaig marejar i vaig caure a terra.
Quan hem vaig aixecar estava fora de casa, els bombers van aconseguir treure’ns d’allà. Un grup d’infermers estaven al voltant dels meus pares. Vaig preguntar que passava i ells van resprondre que estaven morts.
Vaig plorar una estona, però no vaig plorar per pena, vaig plorar per ràbia, perquè ara creia que era el millor moment de poder estar més amb ells i anar-nos de viatge, però aixó, ja seria impossible.
Com que mai he tingut pares, la meva familia són els meus amics i la gent del internat.
Sandra.

Part 1

Dia 21 dilluns.
En Luis i en Pol van de viatge a passar el cap de setmana. Anaven cap al poble dels seus pares. El poble es deia Xinxang Xoin Xung, aquest poble no es trobava a la Xina sinó a l’Alemanya.
Durant el viatge van passar per un poble solitari on no hi havia ningú. En un obrir i tancar d’ulls un llum brillant va passar a tota velocitat per sobre del poble i es va xocar. Els dos germans es van baixar del cotxe ràpidament a veure que havia passat. Es van dirigir cap a dins i quan van tornar cap el cotxe ja no estava!! Només quedaven les rodes. Com? Quan havien tret les rodes i s’havien emportat el cotxe? – es preguntaven.
Llavors van decidir quedar-se al poble. Sort que van baixar alguna motxilla amb ells…
Es van quedar en el poble a descansar. En Luis va dir:
– Agafaré el mòbil…No!!!! No hi ha cobertura!
– Quin horror! -va dir en Pol.
Es va posar a ploure, així que van decidir anar a una casa. Van entrar en un bar, a instal·lar-se.
Es van quedar adormits i mentrestant s’escoltava una veu de nena que sortia de l’armari.. Els dos germans es van espantar i van decidir obrir l’armari i…
(Continuarà…)

Samuel

Vet aquí en aquells temps hi havia uns nens que es deien Marc, Andreu i Lola. Tenien un gos per cadascú i una gata que els estimava molt.
Un dia van marxar de vacances per dues setmanes, als gossos i la gata se’ls van emportar a casa de la seva tieta fins que tornessin els nens.
Els animals van pensar que els havien abandonat i després d’una setmana volien tornar a casa així que se’n van anar pels boscos van estar tota l’estona caminat fins que es va fer de nit. Van dormir en unes fulles amontonades.
Al dia següent van caminar i caminar fins que van trobar un riu, allà van pescar uns peixos per menjar. La seva tieta es va adonar que els gossos no estaven ni la gata tampoc, llavors van trucar per telèfon als seus pares i es van posar molt i molt tristos.
Després de menjar van caminar i caminar fins havien de passar un riu. Els dos gossos van passar però la gata va passar per unes pedres i es va tropessar va caure a l’aigua, un gos va intentar rescatar-la però la gata seguia a l’aigua va caure per una cascada.
Ells van pensar que estaria morta però no era així, encara estava viva, va anar a parar a un riu petit. Allà hi havia un home que la va recollir i la va curar.
Els gossos van estar corrent i bordant molt fort i la gata com que els va escoltar va veure que eren ells, va anar corrents allà. Ells es van posar molt contents.
Més tard van anar a una muntanya petita des d’on veia la ciutat i els nens van anar ràpid a casa seva per si tornaven allà. Els gossos van caminar fins que es van adonar que hi havia un parc on ells anaven a jugar. Van veure que la seva casa no estava lluny. Van caminar i poc després van veure-la.
Els nens estaven jugant a bàsquet, un d’ells es va adonar que estava el seu gos bordant i al final van estar tots junts i feliços.
Alejandra

Vet aquí que una vegada que hi havia un dona que era astronauta. Un dia li va tocar una missió amb un home que no coneixia i van anar a Mart. La nau era molt gran i ells dos no es parlaven. Cadascú anava per lliure dins la nau. El viatge era molt llarg i per això van decidir començar a parlar. Parlant van descobrir que eren del mateix poble. Quan van sortir de la nau es van enamorar i van tenir un fill, estaven molt contents. Després dels 9 mesos d’embaràs va néixer el fill i van decidir tornar a viure a la Terra.
Miguel Ángel

Un dia de sol, vaig anar a passejar prop del riu Llobregat, em vaig girar i de sobte va aparèixer una gran ombra amb forma d’un lleó deformat amb ales. Jo estava sorpresa del que vaig veure.
Vaig cridar als meus pares, però l’ombra va desaparèixer d’una forma molt estranya. Tornant cap a casa vaig estar tota l’estona pensant que era això, fins que em vaig adormir.
Al dia següent vaig pensar fer una mica d’història al meu diari sobre aquesta criatura, i també vaig fer un dibuix estrany, a l’escola la mestra Laura ens va posar de deures fer un conte i jo vaig decidir fer un sobre “el monstre del riu Llobregat”.
A tots els va sorprendre el conte que vaig escriure i no s’ho creien, pensaven que m’ho havia inventat. A les 7’30 va tocar el despertador i em vaig aixecar molt sorpresa del que havia somiat, sempre vull que aquest somni sigui veritat.

PATRYCJA