Els invasors de la web!

Hi havia una vegada tres nens que es deien Raitón, Tail i Thainny. Un dia van anar a un parc d’atraccions. En aquell parc hi havia: una muntanya russa, activitats aquàtiques i d’altres coses.

En Raitón va voler anar a les activitats aquàtiques, en Tail i la Thainny a la muntanya russa. I així va ser.

De sobte la Thainny va sentir un soroll. Venia de les màquines. Li havia dit a en Tail però ell no li va fer cas i va sortir. Es va escoltar el soroll una altra vegada. En Tail va desaparèixer. La Thainny va dir:

– On és en Tail?!

Molt preocupada va anar a cercar a en Raitón. Quan el va trobar li va explicar que en Tail havia desaparegut. Van començar a buscar-lo. Van passar mitja hora, una altra mitja hora i la gent marxava ja del parc però ells dos seguien buscant.

La Thainny va trobar una porta amagada i van entrar. Era tot fosc, anaven agafats de la mà. Van caminar fins que vam veure una llum. En Raitón va caure per un pou i la Tainny va quedar-se tota nerviosa i espantada, es va desmaiar.

En una estona es va despertar i no sabia on era, mai més no va trobar a en Raitón.

Flor

Fa ja un temps, jo estava a l’institut Dufiland. Mentre que feia un examen se sentia a través de la finestra una cosa estranya. Estava inquiet, nerviós a la meva tau­la perquè tenia un mal pressentiment.

De cop la finestra es va trencar i un éssers misteriosos van envair la classe de secundària A. No em podia creure que uns éssers tan petits i bufons poguessin ser tan maldats.

Bé, he sigut una mica mal educat, m’he oblidat de presentar-me. Em dic Marc i visc amb el meu avi en una casa petita, en un carrer ple de gent honrada i bona. Els meus pares van morir en un accident de tràfic, van xocar amb un autobús molt gran, per sort jo vaig sobreviure. En fi,seguim amb la història.

Quan van entrar els Plopets per la finestra, el rei Plopet va dir:

– Hola terrícoles.Volem l’or, les pedres precioses i les coses brillants. Ara anirem a conquerir la corona del rei de Dufiland!! – i tot seguit van marxar.

Estàvem en un problema molt gros. Els vam seguir fins  als museu de les arts, allà hi havia una caixa forta amb la corona del rei plena de diamants incrustats. Quan vam arribar ja era massa tard,  se l’havien emportat al seu planeta.

La nostra classe era en realitat una agència secreta. El rei va nomenar als elegits per anar a l’espai exterior però ens van agafar, ens van fer un petó. La meva cara no era la mateixa: em sortia el pèl del nas, per la cara i per tot el cos.

Ens van obligar a fer les feines i  les tasques més brutes de tot el planeta. Però per sort els científics van treballar en un experiment i van crear una poció de color rosa, la vam anomenar Poció Rosa.

Sense coses brillants com la corona del rei morirem. Abans vivíem em pau i harmonia fins que ens van atacar uns éssers del planeta veí i es van emportar tot allò que teníem i les coses brillants també.

Després d’escoltar la seva història, vam decidir convidar-los a viure al planeta Terra amb nosaltres a canvi de la corona del rei. A la Terra hi ha moltes coses brillants. De seguida els Plopets van acceptar. Van agafar les maletes i van instal·lar-se a la nova casa.

I tots vam viure feliços i van menjar anissos.

Garbanzo

Fa molt temps en una casa, de Manhatan…

El rellotge va tocar la mitja nit i la finestra es va obrir espontàniament per un cop fort de vent a l’ha­bitació del fill de la família Stuart. El nen es deia David i es va despertar pel cop fort de vent, llavors va aparèixer volant per la finestra un cavall volador, el cavall va entrar a l’habitació i li va dir telepàticament al nen:

-Hola sóc un cavall volador, vinc del planeta Magisteri i em dic Rainus. En el meu planeta hi ha gegants, fades, nans, etc… He vingut per portar-te d’on vinc, t’agradarà molt i ens ho passarem molt bé. Cada mil anys m’emporto un nen perquè vingui al meu planeta. És clar que després el torno a casa seva.

-D’acord vindré amb tu – li va dir el nen.

Després de cinc minuts van arribar a Magisteri perquè en Rainus era molt ràpid. En el planeta el nen es va quedar bocabadat: hi havien fruites gegants, l’aire era totalment pur i el paisatge era molt bonic, com si estigués somiant.

En David va conèixer al gegant Pol, la fada Laura, el nan Jeroni i la sirena Marina. És clar que també hi havien més éssers màgics.

Van jugar, van parlar sobre què feien millor, etc…Després el cavall i els seus amics el van acompanyar a fer un tomb pel poble del país de Magisteri per conèixer què hi havia pels voltants, era molt bonic, hi havia moltes coses màgiques que et deixaven impressionat quan veies aquest paisatge.

Quan van passar tres hores, Rainus li va dir que era hora de marxar a casa seva. El dia a Magisteri era més llarg que el de la Terra. A Magisteri havien passat tres hores  i a la Terra només havien passat tres minuts. Rainus va portar a en David a casa seva però el nen es va dormir pel viatge al clatell del cavall.En Rainus el va posar dins del seu llit, el va tapar amb un llençol, perquè dormis calentet i a gust.

Al dia següent el nen es despertar i va dir:

– Ha estat un somni, segurament sí perquè aquesta història ha estat la més fantàstica, divertida i bonica de totes, com un somni.

Quan es va llevar del llit va ensopegar amb un paquet enorme, va caure al terra. En el paquet posava: “Per en David, dels teus amics màgics i simpàtics, és un regal que t’agradarà molt”.

El nen va obrir el paquet enorme i dins el paquet hi havia regals, aquests eren:

-Una poma gegant de dos metres, del gegant Pol.

-Pols màgiques, de la fada Laura per poder volar.

-Un nan de jardí per protegir la seva casa, del nan Jeroni.

– I, per últim una escama daurada del drac d’or, de la sirena Marina.

En el paquet també hi havia una ploma bonica, del cavall volador Rainus i una carta on posava:

“Aquests regals són perquè te’n recordis de nosaltres. Ah, és veritat,no me’n recordava de dir-te que no ho expliquis a ningú, perquè és un secret del teus amics màgics. Sempre et recordarem. David. “

BOX

Aquesta història va passar fa molt de temps l’any 85 la ciutat de Paris a França. Hi havia un nen que es diu Marc. Ell té 9 anys ell a partir d’ara viurà una aventura i aquesta aventura comença ara.

Hi havia una vegada un nen que va sortir de casa seva amb els seus pares. Van anar al parc d’atraccions, i en Marc va pujar en una atracció que hi ha com un tren. Després de pujar en aquella atracció van parar a menjar unes coses perquè tenien molta gana perquè no havien menjat res. Més tard van anar en una altra atracció que es deia:

“L’atracció dels supervivents” aquesta es tractava d’una atracció que hi ha  molts miralls dins i tu vas passant pel mig en una mena de cotxe. El nen estava molt preocupat perquè no estava amb els seus pares i de cop li surt un fantasma i ell es va espantar.

El nen va sortir corrents cap a la sortida mentre el fantasma el va perseguint i el nen cansat va seguir corrents.

El nen se’n va anar corrents cap a la casa seva i  va poder distreure al fantasma què li estava perseguint. A la nit el nen no va poder dormir perquè quan tancava els ulls tenia malsons i creia que el fantasma estava en la porta de l’habitació.

En Marc va deixar de plorar i va intentar ser valent.  Va fer un experiment, li va donar un bon cop al fantasma i aquest va morir. L’endemà al matí  van arribar els seus pares i li van preguntar a on havia estat. En  Marc els va contestar:

-Jo era a l’atracció dels supervivents i vaig sortir corrents però vosaltres no em vau veure.

-I per què vas sortir corrents? – Li preguntaren els seus pares.

Jo vaig sortir corrents d’aquella atracció perquè un fantasma m’estava perseguint i vaig venir corrents cap a casa .

La mare i el pare li van donar una abraçada perquè estaven molt preocupats per ell. El nen a partir d’aquell dia i d’aquella aventura va deixar de ser ploraner i va intentar ser valent. Fins i tot va anar un altre dia al parc d’atraccions amb el seu pare i la seva mare i va tornar pujar a l’ atracció dels supervivents i no va tenir mai més por de pujar en aquella atracció tan estranya.  Tots ells  van viure feliços per sempre i van menjar…

Ricitos de oro

Hi havia una vegada una illa que estava al mig del mar, allà va viure un petit mariner anom­enat Bartolomé Henry i el seu gos Aslan Potter. Volien construir un vaixell, ­van agafar les mesures: 10 metres d’altura, 25 metres de llarg i 5 metres d’amplitud. En un temps, en Bartolomé i el seu gos van tenir el seu vaixell ja fet.

Tenien una família molt i molt gran, però deien que eren molt feliços perquè la seva família va morir. Quan això va passar, van tenir una idea magnífica, anar a viure en el vaixell, allà estarien tranquils.

Quan va passar un dia, va succeir una altra cosa molt greu. Va arribar una onada de 50m d’altura i va destruir la seva casa de la illa. Van pensar fer una casa nova i de ferro. Seguien sent feliços, però de sobte va arribar una altra onada, aquest cop de 59 metres d’altura . El vaixell i la casa van quedar sota del mar. Van decidir fer un vaixell nou i la casa nova.

Uns dies després va arribar una bola de foc i ja no van poder fer res, van morir i el vaixell es va enfonsar. Ara només queda el record del vaixell.

Superman

Doncs mireu:

Ahir al matí, vaig anar-me a jugar amb les meves amigues. Em vaig adonar que era l’hora d’anar-me cap a casa. A l’arribar vaig preguntar a la meva mare si podia quedar-me una estona més al carrer. En un principi no estava segura de si deixar-me o no una estona més, però va acceptar.

Al sortir al carrer em vaig adonar que tot el cel estava taronja. Les cases tenien un aspecte diferent al de sempre. El carrer estava ple de portes. Cada una d’elles duia a diferents planetes (encara no descoberts, és clar).

Estava una mica perduda. Vaig caure en un forat que hi havia a la carretera. Del cop al cap em vaig quedar un temps inconscient. Al despertar-me, a què no sabeu on estava?

Doncs vaig anar a parar a un planeta nou. Era tot de color blau, els cotxes anaven a peu i les persones tenien ales per a volar, les cases es podien traslladar sense el més mínim esforç i els animals parlaven.

Jo estava una mica confusa. Li vaig preguntar a una nena que passava justament pel meu costat:

– Escolta, tu saps on sóc?

Aleshores ella em va contestar:

– Sí, som a Mikmon. És el millor planeta desconegut de l’espai. La veritat és que has tingut molta sort de venir aquí. És un planeta molt important i no qualsevol persona pot venir fins aquí, només les persones que sí que confien en si mateixes. – va respondre la nena.

– Ah…! jo sóc una d’aquelles persones? –vaig exclamar molt contenta- No m’he presentat, em dic Joana i sóc de Barcelona, i tu?

– Jo sóc la LuluKa i sóc la representant d’aquest planeta, de fet, vols que te l’ensenyi? – va respondre molt segura.

Molt contenta vaig acceptar, així que em va començar a ensenyar el seu planeta. Primer em va ensenyar com els animals parlaven (em va fer molta gràcia). Més tard em va ensenyar una cosa molt estranya que es deia Maola, voleu saber què era? Doncs presteu molta atenció perquè és molt interessant:

La Maola era una espècie de ninot animat. D’aquells que tenen els ulls preciosos, tenia els ulls negres i deia:

– Ma…ma…ma…Maola!

Et venien ganes d’abraçar-lo.

Després em va ensenyar una casa enorme. Només amb un dit deies on volies anar i et traslladava fàcilment. Em vaig quedar sorpresa i vaig dir-li a la LuluKa:

– Luluka, com pot ser tot això? Aquest planeta és molt estrany. Per què és així?

Aleshores ella em va explicar la història. Vaig escoltar-la molt atenta.

En un principi era un planeta del tot més normal, fins que un dia va haver una gran explosió. De sobte van començar a caure pedretes del cel. Cada pedreta es va anar obrint. Abans d’arribar a la Terra, totes les coses que portaven les pedres, es van quedar aquí. Entre d’altres coses aquestes pedres portaven: cases estranyes, persones amb ales i cotxes amb cames.

Després que succeís tot això, tothom va fugir. El planeta va quedar sol, com si
fos una ciutat del futur. Al voltant del planeta el cel era blau, amb nit i dia com al Terra. Per la LuluKa era catastròfic però poc a poc es va anar adonant que no era tant dolent. Ara el planeta era millor, abans al planeta només hi havia pedres, pedres i més pedres, desolador.

Mentre parlàvem, també em va explicar que el seu somni era viatjar a la Terra, però que mai no ho havia pogut fer realitat. Cap nau espacial ni cap coet no havien passat mai per allà. Per més que ho havia intentat mai no ho havia aconseguit. Ara el seu planeta se semblava a la Terra així que més o menys podia dir que el seu somni s’havia fet realitat.

Després de dir-me això, em va explicar que havia construït portes instantànies. D’aquesta manera de tant en tant podia anar a veure a la gent que passejava pel planeta. Ella deia que quan anava a la Terra només podia deixar-se veure per una persona, perquè sinó l’agafarien i seria una joia pels científics.

Tot seguit em va demanar si podia ajudar-la a trobar tota aquella gent que abans vivia al planeta Mikamon. Jo no sabia com ajudar-la però tenia una idea. Vaig pensar que totes les persones de l’espai tenen sons per a comunicar-se (com si fos un xiulet). Aleshores vaig treure un que sempre porto a la bossa i vaig xiular ben fort.

De sobte van aparèixer habitants, que probablement fossin d’aquell planeta, i efectivament, eren familiars, amics i veïns de la LuluKa.

Hi havia un petit problema, ara ningú no volia tornar al planeta. No em pregunteu el per què, perquè la veritat és que no ho sé. Un d’ells deia que era una despesa impressionant, un altre que el seu fill no voldria anar a casa, un altre preferia un món més senzill, etc.

Aleshores vaig cridar:

– Ep!! Vosaltres creieu que la LuluKa és la culpable? Ella també  necessita tot allò que necessiteu vosaltres, però encara segueix vivint aquí. És una noia ben valenta, no creieu?

Un nen petit va dir:

– Sí, ja sabem que la Luluka és valenta, però ella no ha fet el més mínim esforç ni per a que tornem ni per a que ens adaptem al nou planeta!

Tots van donar la raó al nen i la LuluKa va dir:

– Si això és el que voleu, doncs que cadascú vagi a casa seva. Jo aniré passant i us ajudaré a adaptar-vos. La Joana m’ajudarà.

Tot seguit vam anar a diferents cases, era ben estrany el volien els habitants. Volien que a les cases només hi hagués el lavabo, el llit i la cuina. No volien ni el sofà, ni la televisió… cap de les coses relacionades amb la comoditat i la diversió.

Un cop solucionades totes les demandes dels habitants vaig tornar a xiular i van apropar-se tots poc a poc. Un cop tots reunits vam preguntar el següent:

– Digueu-me, habitants del planeta Mikamon, esteu ara més a gust? La LuluKa i jo esperem que sí. Hem gastat totes les nostres forces per vosaltres. Esperem que no ho malgasteu i ho cuideu. Si torneu a tenir problemes tot es pot solucionar abans de fugir. Aviseu-me i jo us vindré a ajudar.

Tots van acceptar. A la nit vam fer una festa. A què no us imagineu què va passar? Doncs mireu:

Jo estava amb la Luluka i de sobte es va fondre el llum, van sortir unes meravelloses estrelles: una era la corona boreal, una altra la constel·lació d’orió, etc. Em van explicar que tot això era gràcies a Teseo, va matar al MinoTaure i va llençar la corona al cel. Des de llavors es va quedar a l’espai i ara es veu la silueta de la corona. El nom de Boreal era el nom de la princesa i se’l van posar més tard.

Al veure les estrelles vaig entendre el motiu perquè van apagar el llum. Era expressament per a mi, una sorpresa!! Volien que veiés com eren les estrelles des del seu planeta i com es podien contemplar més fàcilment que des d’altres indrets. Vaig donar les gràcies a tots. Jo mai no les havia vist des de tan a prop. Des de Barcelona no es veuen molt bé. Has de pujar a un lloc ben alt. Fa mandra per la nit buscar llocs alts, oi que sí?

Ben d’hora, pel matí, vaig quedar amb la LuluKa per a què m’expliqués com
tornar a casa. Em va portar fins a un botó, ens vam acomiadar i el va prémer. Vaig oferir-me per tornar a ajudar-la cada cop que em necessités, sempre tindria una amiga a la Terra, per qualsevol problema podrà comptar amb mi.

Per tornar hauria de fer-ho a través d’aquell botó. Ella també podria venir a veure’m totes les vegades que volgués.

Quan vaig arribar a casa vaig explicar-li a la meva mare on havia estat. No em va creure i em va dir que havia d’anar al metge perquè no estava bé. A mi m’era igual perquè havia viscut una història fantàstica.

De cop em vaig despertar, estava al meu llit, tot havia estat un somni. Però va ser tant real que la LuluKa sempre estarà al meu cor. Va ser un somni, però preciós.

Xarlatana

Hola sóc la Juliana la gran de 3 fills: Maria, Simó i jo. Maria té 8 anys i Simó 5. Tot aquest malson va començar des del dia en què la meva germaneta i jo ens vam posar en una escola nova.

Tot anava molt bé, vam aconseguir fer amigues. Només que a la meva germaneta li va donar per fer-se amiga de totes les manipuladores i, és clar, elles la van convèncer que les convidés a casa i la meva germaneta es va meravellar amb la idea. Una nit mentre sopàvem, la meva germaneta va demanar permís i la meva mare i , com no! Clar, com sempre mimant-la, li contestà:

– Carinyet, quina bona idea perquè t’integris amb les teves noves amigues i… quantes serien?

– Més o menys 5, ah no, perdó, unes 10.

La meva mare va posar cara de desmaiar-se, però l’espavilada i mimada de la Maria cridanera es va adonar de la cara i així mateix va dir:

– Mamà, boniqueta- li va dir- em deixaràs sense amigues o què? porfa, ”please”(segur que ho va aprendre de les seves amigues les pijites).

– Està bé però no més, només 10.

– Gràcies mamà t’adoro, papa, per cert que …si puc…?

– És clar que si princeseta del meu cor!

És clar, el meu pare mai li diu que no a ella, per a ell, és la seva princeseta, no em vaig preocupar molt perquè la meva tia i la meva cosina em van convidar a la casa seva i aniria a dormir a la casa d’elles des de divendres. Per tant no em tocaria el malson.

Ja era divendres a les 3:00 de la tarda. S’acabava la setmana i estava esperant que la meva mare em recollís a l’escola, quan vaig arribar a casa m’estava arreglant per anar a casa de la meva tia i quan estava llesta li vaig dir a la meva mare que em portés, però em va obrir els ulls i des d’aquest moment vaig saber que començava un infern per a mi, i va dir:

– Tu no saps que la teva tia marxa i aquí vénen 10 nenes i no podré atendre-les a totes jo sola. Així que desfés la maleta i et quedes amb mi.

– Però ….

– No, et quedes i no se’n parli més.

Va començar el malson com vaig suposar, vaig desfer la maleta, em vaig relaxar fins que vaig sentir el timbre. Vaig treure el cap i vaig veure 3 nenes que em van donar la sensació que començava a ser el pitjor dels pitjors caps de setmana. Portaven tendes d’acampada, el que m’alleugeria una mica perquè així no les hauria de suportar a casa.

A poc a poc totes les nenes van anar arribant, ja eren 11 amb la meva germaneta. Era l’hora de sopar i van demanar pizza i des d’aquest moment jo era un moc pintat a la paret es van menjar tota la pizza i em va tocar menjar “verduretes bullidetes” perquè no hi havia res més, perquè s’ho van menjar tot!! ! No van deixar res. Després va tocar l’hora d’esperar que es dormissin, què s’esperava?, doncs que eren unes nenes de 8 anys i que s’adormirien d’hora, però no, em van treure el comandament de la TV per veure una pel·lícula de por. Després vaig anar a parlar per telèfon però, qui podria sentir el que et deien amb tota aquesta cridòria , jugant al jardí i muntant la carpa. Vaig tancar la porta que donava pel jardí on eren elles i em vaig adormir.

L’endemà el jardí feia una olor horrible hi havia una fila llarguíssima al lavabo de totes aquestes noietes per banyar-se. La meva mare estava ficant un munt de roba a la rentadora i li vaig preguntar a la meva germana que era tot això i amb to de germana gran em va dir:

– Neneta vostè va tancar la finestra que donava cap al jardí on estàvem nosaltres ahir a la nit, perquè si va ser vostè ens va deixar tancades al jardí i no vam poder entrar ni tan sols per les mantes i el pijama i amb aquest fred qui no volia entrar al lavabo?

– La meva mare venia caminant i amb els ulls quasi sortits em va dir:

– Vine a ajudar-me ja, que tot és culpa teva!!

Em va tocar rentar-li la roba a aquestes nenes i banyar-me amb aigua gelada, a ajudar al meu germanet a despintar-se, ja que a les nenes els va donar per maquillar-lo i tractar-lo com maniquí.

Bé va ser un dia llarg però sí, no es va acabar, l’únic que vull és que ningú hagi de passar per això, però em dono la benedicció perquè al meu germanet li van donar els mateixos desitjos i d’aquí a uns vuit dies 6 nens seran els causants de la meva segona desgràcia.

Que bonic és tenir germans!!!

Dark Lady

Coco era un nen que vivia a l’Edat de pedra. Tenia un germà gran que li agradava molt pintar a les parets de la seva cova. La seva mare el renyava però ell no parava. El pare de Coco no li agradava caçar animals, però sabia que ho havia de fer perquè la família mengés.

Era una família una mica diferent de les altres, perqu­è a Coco tampoc li agradava caçar,ni llençar pedres com els seus amics. A ell li agradava anar a l’escola. Els pares del Coco estaven contents perquè el seu fill li agradava l’escola.

Els altres pares deien que aquest nen havia d’aprendre a caçar per ajudar al seu pare quan es fes vell. Però els pares del Coco sabien que si el seu fill anava a l’escola aprendria moltes més coses i quan tingués vacances ja l’ensenyarien a caçar.

El Coco s’aixecava cada dia a les 6 del matí perquè l’escola estava una mica lluny i anava caminant, amb els seus llibres de pedra a la mà. Els llibres del Coco pesaven molt però a ell no l’importava i a cada moment es parava a descansar. A l’escola era un nen molt treballador i sempre estava atent a les explicacions de la mestra. Intentava escriure amb el punxó i el martell a la pedra tot el que l’interessava.

-Podem fer unes quantes divisions ?-va dir el Coco.

-Si fas 5 divisions abans que arribi l’hora de marxar et posaré un punt positiu.- li va respondre la mestra.

Coco es va assabentar que hi havia un concurs a l’escola i volia
preguntar coses per saber més d’aquest concurs. Li va dir que quan s’acabés el curs el nen que tingues més punts positius li farien un regal,però qui es portés malament li suspendrien per comportament i repetiria. Tots els nens intentaven fer els deures cada dia per tenir punts positius, discutien per endevinar quin seria el premi.

-Jo crec que serà un ganivet per treure la pell als animals.- va dir el seu company Tomàs.

Quan va passar el temps els nens van tenir molts punts positius i molt pocs de negatius. Coco pensava que seria difícil però ja tenia bastants punts. L’únic que li costava era anar i tornar a l’escola amb els llibres a la mà.

Va arribar el dia del premi i la mestra va dir

–El nen que té més punts positius és en Coco.

A ell li va fer molta il·lusió, però estava nerviós perquè no sabia què era el premi. En aquell moment va venir el director i li va donar el premi. El Coco quan va veure que eren tots els seus llibres, però no eren de pedra sinó de paper, va sortir corrents cap a casa seva, per ensenyar-los als seus pares els llibres de paper. Tots es van posar molt contents pel premi i perquè el Coco va trigar 5 minuts en arribar a casa seva amb aquests llibres de paper que no pesaven.

La pulga

Una noche soñ­ó que se rompía una pierna y  al día siguiente se fue al hospital  porque la pierna no estaba en su sitio. En el hospital se durmió y  soñó que una planta carnívora se comía a los niños que estaban en el hospital. Al día siguiente Pau iba al colegio con la planta en la cabeza.

Pau fue a sus padres y les dijó:

-Papá  y mamá, ¿me pasa  algo? Sí, cómo no estoy seguro os lo pregunto.

– Hijo cuando sueñas  algo al día siguiente ocurre. – respondieron ellos

– Entonces, ¿si sueño  que saco  muy buenas notas las sacaré?

– ¡Sí! Pero si sueñas algo malo, por ejemplo con un  monstruo  de 5 cabezas, también se hará  realidad.

Bueno ya sabéis el secreto de Pau. Si tenéis  un sueño malo tendréis que transformarlo para que acabe bien, con amor y cosas buenas.

¿Y qué le pasó a Pau? Pues siguió con su vida y tuvo una novia rica. Pero sabía que como  el habían muchos más. Al final ya no se llamaba Pau, lo
llamaban Pau Sin Cabeza. Su novia estaba con él porque ella también tenía sueños como él.

Firmado: Pau Sin Cabeza.

Pulgarcito

Hola, soy Cristian os voy a contar mi historia de mi amor,  pero que acabó en una tragedi­a que desgraciadamente yo salgo muy, pero que muy herido.

El primer día que la vi su pelo volaba con el viento.

Estábamos en clase i Anna explicaba la ley de la gravedad. Yo que quería saltar hasta las nubes par­a morderlas, no podía hacer nada, la fuerza de la gravedad me  condenaba a estar pegado a la Tierra.

Pero ella, que se sentaba justo delante mío, sonreía ventana allá , era la más guapa,  era mis ojos: una dulzura.

A la hora del patio se sentó en el arenal con las piernas cruzadas como una india y comía cerezas.

Antoni me vino a buscar para jugar a fútbol, les faltaba un portero y pensaron que yo podría hacerlo .

Me doy cuenta de que me habían marcado un gol por en medio de las piernas, yo no me había dado cuenta de eso, sólo tenía ojos para ella, ella era la única que me daba el aire para respirar,  era mi vida en si , era mi sueño que espero que ojalá alcance.

Gloria me dijo que se llamaba Judit.

Había acabado la hora del patio, ella cogió su libro, lo cerró como una hoja de seda y se lo guardó en su bolsillo.

Al siguiente día me atreví a darle una carta, decía:

Sin ti soy un pobre ciego en la oscuridad, una marioneta sin titiritero, soy una nube negra que se le ha perdido el cielo. Yo sin ti soy fuego que se enciende y se apaga con el agua. Te quiero,  te adoro y espero que quieras salir conmigo hasta el fin de nuestras vidas.­ Marca si o no.

Delante la señorita le di la carta. Se quedó asombrada al verla . Tocó el timbre. Se acabo la clase.

Había dejado el papel encima de su mesa. Al irla a coger el viento se la llevó por la ventana, no era posible,  la carta había volado. Y a la hora del patio…No era posible Judit se iba hoy a su país. En ese momento sólo se me pasó por la cabeza que había perdido la única mujer que me había gustado. Desde que la conocí era la única que había conquistado mi corazón. En ese momento mi corazón se hizo añicos por completo , mi vida se había acabado, no quería seguir viviendo con esta angustia.

Pasó mucho tiempo. La busqué y la busqué por todas partes pero no había ni rastro de ella. En ese momento es cuando hice la promesa de mi vida.

-Prometo que no me enamoraré de otra chica hasta que no la haya encontrado.

Pasaron cuatro meses, no había ni rastro de ella,yo estaba en la universidad cuando la ventana se abrió de repente y el viento hizó todas mis hojas. Éstas aparecieron en las piernas de una chica, la miré de pies a cabeza ¡era ella! Sin dudarlo le pregunté si por casualidad no se llamaba Judit , ella contesto que sí, en ese momento mi corazón habia renacido de sus cenizas como el ave fénix.

Al siguiente día me había levantado muy bien,  cogí mis pantuflas y me levanté de la cama con una sonrisa de oreja a oreja, desayuné y luego me lavé los dientes. Me fui a la universidad, lo único que pensaba era en encontrarme con Judit. Al llegar a la uni su sitio estaba vacío, lo único que se me pasó por la cabeza era que otra vez se había ido, pero eso no era la verdad, aún no había empezado la clase. Cuando empezó ella estaba ahí en la puerta, había llegado justo cuando empezó la clase. No podía concentrarme nada más que en ella, ese día la profe me llamó la atención.

Al salir de clase cuando quería hablar con ella me encontré que una pandilla la estaba acosando, yo tenía que hacer algo, eso seguro. Cuando les dije que la dejaran en paz me contestaron que ella era de su propiedad. Me enfadé mucho, en ese momento sólo pensé que estaban haciendo daño al amor de mi vida. En ese momento le planté un puñetazo en toda su cara, no podía soportar más. Al final se largaron como nenes, ella me dió las gracias, no me lo podía creer era la primera vez que me hablaba. Su voz era como si estuviera hablando con un ángel.

Del Big Bang estaba hablando la señorita. El origen de la Tierra, dicen. Explosión de gases y polvos. Hecho una masa estaba yo.

Hoy me voy a atrever a pedirle salir.- me dije . Fui a la uni y todo era normal, hasta que llegó la hora de irnos a casa en un rincón fui y le dije…

-Hola-con una sonrisa de oreja a oreja.

-Hola,¿como estás?-me preguntó entusiasmada.

-Bien, te quería preguntar si querías ir conmigo el sábado a la feria.-dije nervioso.

-Está bien, ¿A qué hora?¿Dónde nos encontramos?.

-¿A las diez?

-Vale.

-Te paso a recoger por tu casa, ¿Es la de la esquina ,verdad?

-Claro, te espero-dijo con una sonrisa.

Llego el sábado y estaba superhiper nervioso, sudaba como un pollo en el horno a trescientos grados.

Fui a su casa para recogerla, cuando toqué al timbre ella salió, iba con un vestido de estrella, era la chica más hermosa de todas, la más bella. La cogí de las manos y la lleve a la limusina que obviamente pagué yo con mis ahorros, quería que todo fuera especial y que salga bien la cita.

Cuando llegamos a la feria ella se puso muy contenta al ver todas aquellas luces tan resplandecientes. Primero fuimos a una tienda de algodón de azúcar, compramos un algodón y lo compartimos. Ella mordía un trozo y yo me devoraba la nube en general. nos aburrimos de estar en ese sitio y nos fuimos a un lugar que no os lo voy a contar jamás, ¡que es broma! nos fuimos a un sitio hermoso: al mirador, bajo la luz de la hermosa luna llena. En ese mismo rato nos dábamos el primer beso de amor en la vida actual. Me sentí como un ángel en los cielos aunque ningún ángel pasaría por este momento más hermoso de toda la raza humana.

Al siguiente día, o sea hoy, me entero de que hay otro chico que también quería a Judit. Estábamos en el patio y ..¿a que no adivináis lo que pasó? pues lo que pasó es…

-Qué pasa contigo , que andas por ahí intentando robarme la chica, ¡ eh nene!!-me gritó con un tono enfadado.

-¡Para que te enteres es mi novia, nene!- le dije señalándole y dándole golpes a la barriga.

De pronto me pegó un puñetazo en la cara, entonces yo no podía resistirme y le pegué yo también. Entonces arriesgando puse mi vida en peligro. Nadie se lo puede imaginar mi vida la sujetaba la muerte en sus tenebrosas manos. Entonces en un momento distraído él me dio un golpe en la cara y desgraciadamente me torcí el cuello y adiós a mi vida y al amor de mi vida, era el golpe que me quitaría la vida entera.

-Mi vida, ¡qué te pasa háblame, por favor háblame!-llorando decía

-Tu…tu…tu…e…eres…mi vida …te…quie…te…quiero-dije así mis últimas palabras.

-No! No! Noooo!!!!! Porque, porque tenía que pasarme esto a mí, tú, tú tienes La culpa de que mi amor se haya muerto, tú le has matado, asesino asesinoo!!!!!!!!!!!!- llorando

24 de marzo: ese fue el día que enterraron a Cristian Córdoba Ale, todos estaban ahí presentes en ese funeral:sus padres y toda su familia. Nunca lo iban a olvidar sobretodo dos personas que fueron en su vida una magnifica aventura. Ellos estaban ahí presentes pero una aún nadie sabía que existía.

28 de marzo: la segunda persona, Judit empezó a sentir dolores en el vientre, visitó el centro de sanidad y descubrieron algo en el vientre de Judit una obra que Cristian había dejado antes de irse del mundo de los humanos, un bebé.

12 de noviembre: el bebé que resultó una preciosa niña nació ese día, le llamaron Cristina. La niña creció y ahora está estudiando. Es una niña hermosa que está enamorada de un niño pero esa ya es otra historia…

Este cuento está dedicado a aquellas personas que han tenido que evitar muchas cosas para alcanzar su propia felicidad. Es para aquello que han dejado este mundo con una sorpresa que han alegrado la vida de muchas mujeres en este planeta en que la vida te puede arrebatar tu propia felicidad.

Mary