Els invasors de la web!

Actualment a la nostra escola, hi ha monitors al migdia que fan la feina que antigament feien els professors. Aquests monitors són bones persones i sovint fan alguna brometa. Normalment, al pati, fem algun torneig de futbol o d’altres coses divertides.
Tothom vol quedar-se a dinar perquè són molt bons i bones i ens ho passem d’allò més bé. Gràcies a ells gaudim més les dues hores de menjador.
Aquests són alguns dels monitors que fan el possible per alegrar-nos: Pablo, Elias, Carles, Sibeli, etc.

Andrea i Montse

Era un dia molt tranquil,em vaig llevar, vaig esmorzar i me’n vaig anar cap a la platja que, per cert, estava molt a prop de casa meva. Quan vaig arribar vaig veure que la platja estava totalment solitària i de sobte vaig veure alguna cosa nedant molt lluny però com que estava molt lluny no vaig poder distingir-ho bé. Vaig tornar cap a casa meva, vaig agafar el meu equip de busseig i vaig tornar a la platja una altra vegada.
Quan vaig arribar, vaig tornar a veure aquella cosa nedant, però aquesta vegada estava molt més a prop. Ara sí que la vaig distingir, era una sirena molt bonica i no m’ho podia creure. Al principi pensava que era un somni però, després, em vaig adonar que no ho era perquè podia sentir com parlava i també podia escoltar el so de les onades de la mar.
Quan per fi vaig poder veure-la bé, vaig decidir que millor seria que no m’endinsés a l’aigua. Des d’aquella vegada mai més se’m va oblidar que quan era petita vaig veure una sirena.
Daniela

Quan anem al SUPERMERCAT a quasi tots els nens els agrada jugar amb la bàscula dels pesos: fruites,verdures…
Quan al cap d’una estona ve la supervisora i ens renya, nosaltres pensem que això ens “talla el rollo”. Sabem que la senyora està fent la seva feina i ens fa vergonya quan ens renya davant de tot el món!
Quan som a les botigues de roba ens agrada molt ajudar a les nostres mares a buscar la talla de la roba que els agrada i també ens diverteix molt fer de detectius (amagar-nos de la mare) a la botiga de roba!
Totes aquestes trapelleries les fem en comptades ocasions. No us penséssiu pas!
Petons
Ariadna i Vanessa

A la nostra escola hi ha força baralles i insults. Ens discutim, ens provoquen… i arriben els insults i les baralles.
Nosaltres hem pensat que si ens insultem i barallem hem d’anar al mestre/a per solucionar el problema. Així evitarem
baralles i insults. Hauríem de respectar a tots els companys i companyes.
I esperem que tot aquest problema que està passant al col·legi Puig i Gairalt es solucioni. I que al pati juguem tots junts sense baralles i insults.
 
Samuel, Sandra, Carlos i Tamara

L’amistat  és una cosa molt important, perquè si et passa alguna cosa i estàs sol ningú podrà ajudar-te. En canvi si estàs amb els teus amics et podran ajudar passi el que passi. Amb l’amistat no pots jugar, no pots comprar un amic. Quan jugues amb els sentiments d’algú és molt difícil tornar a ser amics, perquè és com si li haguessis trencat el cor. Gràcies a l’amistat podem passar-nos-ho genial amb els nostres amics.

Andrea,Melani i Anabel.

Hi havia una vegada un poble que estava a la vora el mar. La gent vivia feliç parlant amb gent, jugant i respirant un aire molt bo. Els nens es distreien jugant al parc, a les piscines i a les consoles. Els pares duien als seus fills a la platja.
Un dia una família va anar a la platja, eren el pare, la mare i els seus fills. Els nens es van ficar al mar i s’adonaren que hi havia moltes coses vermelles. Van sortir de l´aigua ràpidament i van dir als seus pares que hi havia moltes coses vermelles a l’aigua. Els seus pares els van dir que aixi eren totes les platges i aleshores els nens es van quedar tranquils.
De sobte quan els nens es van ficar una altra vegada a l´aigua van veure un tauró gegant, van sortir ràpid una altra vegada i van tornar a dir-ho als seus pares. Ells no s’ho creien i per això es van ficar a l´aigua i va ser quan van veure cames, peus, mans etc… . Llavors és quan es van donar que hi havia un tauró. La resta de la gent no es va assabentar què hi havia a l’aigua, per això el tauró seguia fent de les seves i s’anava menjant a la gent.
El pare va avisar al socorrista però ell no el creia. Mentrestant el tauró anava matant a gent. Per fi el socorista es va adonar del tauró i amb l’audífon va comunicar a tots els banyistes que hi havia un tauró. Però la gent no acabava de fer-li cas i el tauró seguia matant a gent i cada vegada hi havia menys gent a la platja. El socorrista va trucar a policies, bombers, etc… .Al final el tauró va matar a 20 persones més fins que els policies i els caçataurons va matar al tauró.
Al final aquella família va decidir anar a la platja només quan hi hagués bandera verda. Quan aquesta no fos verda no es banyarien a la platja sinó que anirien a la piscina per divertir-se més, prendre el sol i banyar-se amb aigua dolça i sense taurons.
FI
GABRIEL

El pati de l’escola està fet una marranada, els nens de 5è els van comptar i hi havien 75 papers al terra. Nosaltres pensem que hauríem de llençar els papers a la paperera perquè el pati estigui més net. S’ha de donar exemple a tota la gent que passi per allà. Així tindríem més cura i la gent no es faria mal. Tothom ha de vigilar i intentar no contaminar amb el paper d’alumini. Hem pensat que qui llenci els papers al terra del pati, a part de recollir-lo , també netegi el pati i el deixi ben polit. Què us sembla?
Bilal i Omar.

Aquest any és el nostre últim any en aquesta escola, després de tants anys.
La veritat és que trobarem a faltar a molts companys/es i professors/es.
Estem molt agraïts per com ens han tractat aquests anys.
Desitgem que en aquesta escola hi hagi un institut per no haver de marxar .
Aquesta escola sempre estarà en el nostre cor, passi el que passi …
Esperem que els nostres mestres també ens recordin com nosaltres a ells.
Us dediquem aquest article a vosaltres Escola Puig i Gairalt!

Petons…

Ariadna i Alba

Fa molt temps, pels mars del Carib, navegava un transatlàntic que portava milions de turistes de tot el món. Era un dels primers vaixells que feien aquest recorregut. Tot semblava anar d’allò més bé. Fins que en una albada el capità del vaixell es va adonar que d’un moment a l’altre la brúixola i els radars van perdre el control. El capità no sabia quina ruta prendre, de sobte es va adonar que estaven envoltats de boirina i van començar les tempestes i onades gegants que banyaven el vaixell.
El capità va ordenar que baixessin els bots salvavides, tota la gent estava desesperada i s’esvalotaven entre ells.
De sobte el vaixell es va trencar en dues meitats i va començar a enfonsar-se, algunes persones saltaven desesperats al mar, altres s’ofegaven, però el capità, com un BON CAPITÀ es va quedar l’últim i va morir ofegat en el seu propi vaixell.
Les persones queien al mar i uns van començar a salvar als altres i en un instant el mar es va tornar de color plata i les persones que eren més bones i amb valors únics es van convertir en dofins, que van començar a ajudar als nens i ancians. Només els nens i ancians es van salvar i van sobreviure per explicar-ho. Des de llavors a les tres illes que uneixen les aigües perilloses d’aquest mar les van anomenar : El Triangle de les Bermudes.
Els nens van aprendre a conviure amb els dofins que havien estat la seva salvació i la majoria de la gent gran van perdre la memòria.
I aquí estic jo, que vaig viure aquesta situació quan era nen, no sé si va ser el pitjor o el més interessant que m’ha passat.

FI

Óscar.

Aquests dies, la desesperació ha arribat a cicle superior, “6è”…
Arriben les vacunes!!! Ens intriga pensar com serà, on, com ens les posaran.. Les professores ens tranquil·litzen però nosaltres seguim creient que tot serà diferent i no parem de pensar: seran grans les agulles? ens faran mal? les professores estaran dins per protegir-nos? plorarem? com seran les infermeres?
A part de la desesperació, tenim ganes que arribi el dia per conèixer i resoldre els dubtes que tots tenim.
Creiem que no ens faran mal, però en el fons ens atemoritza el que pugui passar, sobretot perquè mai ens han vacunat a l’escola. Estem preparats pel que passi, sigui bo o dolent, perquè tots tindrem la mà d’un company a qui li passarà el mateix.
Ara només cal esperar el dia i estar contents perquè tots som valents i ho suportarem!

Montse i Andrea