- Presentació: Teatre d’escola
TEXTOS PER A SER REPRESENTATS A L’ESCOLA
Contes
- El que fa el vell de casa sempre està bé
La Castanyada
- Tant és com era, la vella castanyera
- El que fa el vell de casa sempre està bé
Els Pastorets
Sant Jordi
- Una altra Llegenda de Sant Jordi
Històries diverses
El teatre és una activitat que encaixa perfectament en el currículum escolar en la mesura que potencia, entre altres, l’expressió oral i corporal, la creació artística, les habilitats socialitzadores del treball en equip i l’autoestima o seguretat d’un mateix per encarar-se al públic.
Hi ha, però, pocs materials adequats per al treball amb grups d’alumnes de primària, amb exercicis o sessions específiques, així com pocs textos teatrals adaptats a aquestes necessitats. Sovint, a l’escola, es necessiten textos teatrals adaptats als nivells infantils de primària, però que a més tinguin en compte que no hi hagi un pes excessiu d’uns pocs protagonistes, i que, contràriament, hi hagi un ampli repertori pensat perquè hi pugui participar com a mínim tot un grup classe.
Des de fa uns anys, a l’Escola de les Pinediques de Taradell el teatre compta a partir de cicle mitjà amb una hora setmanal de dedicació, amb una programació específica. Això ens ha portat a elaborar diversos textos de petits muntatges teatrals, pensats expressament per a ser representats pels alumnes. Els aniré publicant en aquest bloc amb la voluntat de posar-los a disposició de tothom que hi pugui estar interessat, autoritzant la seva reproducció i representació sempre que se’n citi l’autoria o procedència: “Josep Romeu – Escola les Pinediques de Taradell”.
Ah, i qualsevol aportació i suggerència seran benvingudes.
(torna a Taula de continguts)
(Anar a la Taula de Continguts)
EL QUE FA EL VELL DE CASA SEMPRE ESTÀ BÉ
(Dos narradors, un a cada punta de l’escenari.)
NARRADORA:
Bona tarda a tothom. Anirem per començar
una història sense nom que espero us agradarà
NARRADOR:
Afineu be les orelles des d’un bon començament
i no arronseu les celles que no sigui d’avorriment
NARRADORA:
Conten que un bon dia a Taradell hi havia un pagès
que amb la seva dona vivia i un cavall que no en feien res
NARRADOR:
L’home era tot arrauxat i de cop li va venir la dèria
de portar el cavall a mercat per vendre’l per una misèria
(Apareixen el pagès i la seva dona)
PAGÈS:
Saps què he pensat Pepeta? Què en fem naltros d’un cavall
sempre amb l’esquena dreta que no ens serveix al capdavall?
PAGESA:
Amb això tens tota la raó ja som massa gran per pujar-hi
per treballar no és el millor i, per companyia, ja tenim el canari
PAGÈS:
Què et sembla si me l’enduc a vendre avui al mercat?
PAGESA:
Com que jo venir no puc dóna per descomptat
que tot el que vulguis fer per mi serà molt ben rebut
PAGÈS:
Doncs a mercat a ser el primer si ho tenim ben convingut.
(Surten d’escena)
NARRADORA:
Ja tenim el bon pagès que agafa el seu cavall
i caminant com si res arriba al fons de la vall
NARRADOR:
Però essent a mig camí troba un home amb una vaca
que estava fart de munyir i que, a més, era un xic flaca
(Apareix el pagès i l’home de la vaca)
HOME DE LA VACA:
On aneu amb aquest cavall que fa tan bona patxoca?
PAGÈS:
Que se’n vagi al carall a vendre’l és el que toca!
HOME DE LA VACA:
I quant en demaneu si és que es pot saber?
si és a bon preu a mi no em faria res
PAGÈS:
Us proposo un tracte millor us canvio el cavall per la vaca
HOME DE LA VACA:
potser sí que és l’ocasió ara està una mica flaca.
PAGÈS:
Així, doncs, tracte fet?
HOME DE LA VACA: Que no se’n parli més
(Es canvien els animals i surten d’escena)
NARRADOR:
Com me dic Pere que això acabarà malament.
No sap la que li espera quan la dona en tingui coneixement
NARRADORA:
Quin problema hi ha si el cavall ell no volia,
i amb la vaca tindrà llet per esmorzar cada dia
NARRADOR:
On vas a parar! El que val un cavall i una vaca
no es pot comparar i més aquesta, tan flaca.
NARRADORA:
Jo no ho sé pas però la història no acaba aquí
perquè l’home bonatxàs en trobà un altre al seu camí
(Apareix el pagès i l’home del porc)
PAGÈS:
Bon dia tingueu vós i el porquet
HOME DEL PORC:
I, doncs, on aneu? amb aquesta vaca i aquest fred?
PAGÈS:
A la fira jo anava amb aquesta vaca per vendre
perquè no me’n recordava que de llet jo no en puc prendre
HOME DEL PORC:
Si aquest porc us agrada i la vaca no voleu
us proposo una jugada per la vaca, el porc us endueu
PAGÈS:
Bona idea heu tingut botifarres i pernils
com mai n’hi ha hagut ara a casa en tindré a mils
(fan el canvi i surten d’escena)
NARRADOR:
Com me dic Pere que això acabarà malament.
No sap la que li espera quan la dona en tingui coneixement
NARRADORA:
Quin problema hi ha si la vaca ell no volia,
NARRADOR:
Doncs, jo ho veig molt clar aquest canvi no el faria
Ni el més ase del país
NARRADORA: Potser no n’hi ha per tant!
NARRADOR:
Amb un canvi aixís ja veuràs com l’estovaran.
NARRADORA:
Jo no ho sé pas però la història no acaba aquí
perquè l’home bonatxàs en trobà un altre al seu camí
(Apareix el pagès i l’home del xai)
PAGÈS:
Bon dia i bona hora tingueu
HOME DEL XAI: igualment us dic bon senyor
PAGÈS:
Es pot saber on aneu amb aquest xai tan bufó?
HOME DEL XAI:
A vendre’l al mercat per treure’n un diner
PAGÈS:
D’aquest porc en realitat també me’n vull desfer
massa greix i colesterol no són bons per la salut
HOME DEL XAI:
Ah, doncs, si vostè ho vol i n’està ben convençut
un canvi podríem fer a canvi del porc, us dono el xai
PAGÈS:
Per mi m’està molt bé bona llana i millor tall
(fan el canvi i surten d’escena)
NARRADOR:
Com me dic Pere que això acabarà malament.
No sap la que li espera quan la dona en tingui coneixement
NARRADORA:
Quin problema hi ha si el porc ell no volia,
La salut bé s’ha de cuidar i qualsevol així ho faria
NARRADOR:
Però, quina bestiesa Aquest canvi és molt desigual
No s’ha de ser persona entesa per veure el que cada cosa val
NARRADORA:
Jo no ho sé pas però la història no acaba aquí
perquè l’home bonatxàs en trobà un altre al seu camí
(Apareix el pagès i l’home de les castanyes)
PAGÈS:
Bon dia tingueu. On aneu tan carregat?
I què hi porteu dins d’aquest sac?
HOME DE LES CASTANYES:
castanyes hi duc que avui he collit
I si menjar-me-les no puc vendre-les tinc decidit
PAGÈS:
Doncs a mi em farien patxoca però no tinc sinó aquest xai
HOME DEL XAI:
si no és embolicar la troca i un canvi voleu fer, arrai.
PAGÈS:
De veritat em canviaríeu el xai per les castanyes?
Molt feliç em faríeu a mi i a companys i companyes
HOME DEL XAI:
si a vós us va bé no cal que en parlem pas més
PAGÈS:
Amb la castanyada que ve el canvi sembla fet exprés
(fan el canvi i surten d’escena)
NARRADOR:
Com me dic Pere que això acabarà malament.
No sap la que li espera quan la dona en tingui coneixement
NARRADORA:
Quin problema hi ha si el xai ell no volia,
Si prefereix celebrar la castanyada al seu dia.
NARRADOR:
Però que no ho veus quines coses més estranyes
No té cap ni peus canviar un cavall per unes castanyes
NARRADORA:
Jo no ho sé pas però la història no acaba aquí
perquè l’home bonatxàs arriba al final del seu camí
I cansat com estava de tant i tant caminar
a la taverna se n’anava a beure un xic i descansar.
(Apareix el pagès i troba uns amics a la taverna)
PAGÈS:
Bon dia a tothom eh, que em deixeu seure?
HOME1:
Vols una mica de rom o potser una ratafia per beure?
HOME2:
Amb aquest sac de castanyes se’t veu d’allò més content
A veure si ens enganyes i dius que te les ha regalat la gent.
PAGÈS:
No me l’han pas regalat que jo un cavall portava
I per una vaca l’he canviat perquè a mi no m’agradava
HOME3:
Un cavall per una vaca? quina animalada!
Ja veuràs quina traca quan la dona n’estigui informada
NARRADOR:
Com me dic Pere que això acabarà malament.
No sap la que li espera quan la dona en tingui coneixement
PAGÈS:
Per això no haig pas de patir que ella no s’enfadarà
El que sigui bo per mi per ella també ho serà
HOMEI:
I de la vaca què n’has fet? almenys tindreu per esmorzar
Cada dia un bol de llet i us podreu ben atipar
PAGÈS:
Com que a mi no m’agrada gaire prendre llet de bon matí
he canviat no fa pas gaire la vaca per un garrí.
HOME2:
Què dius que has canviat una vaca per un porquet?
Tu estàs sonat, o ets un ximplet!
HOME3:
La vaca per un porquet? quina animalada!
Ja veuràs quin bolet quan la dona n’estigui informada
NARRADOR:
Com me dic Pere que això acabarà malament.
No sap la que li espera quan la dona en tingui coneixement
PAGÈS:
Per això no haig pas de patir que ella no s’enfadarà
El que sigui bo per mi per ella també ho serà
HOMEI:
I del porc què n’has fet? almenys menjareu pernil
i botifarres a pleret per anar a dormir tranquil
PAGÈS:
Per menjar arrai! Abans d’arribar al poble
L’he canviat per un xai que té la carn més noble.
HOME2:
I trobes tan natural per un xai donar el garrí?
que no saps el que val o és que has perdut el magí?
HOME3:
Un porquet per un xai? quina animalada!
Ja veuràs quin desmai quan la dona n’estigui informada
NARRADOR:
Com me dic Pere que això acabarà malament.
No sap la que li espera quan la dona en tingui coneixement
PAGÈS:
Per això no haig pas de patir que ella no s’enfadarà
El que sigui bo per mi per ella també ho serà
HOME 1:
I del xai que n’has fet? Almenys tindreu llana
I bona carn a pleret per fer passar la gana
PAGÈS:
He trobat un bon senyor que aquest sac duia a mercat
He aprofitat l’ocasió i pel xai li he canviat
HOME2:
Un xai per unes castanyes? aquest canvi has acceptat?
No sé com te les apanyes però això és un disbarat
HOME3:
Quan ho sàpiga la dona agafarà una enrabiada
Te’n farà una de bona una bona garrotada.
NARRADOR:
Com me dic Pere que això acabarà malament.
No sap la que li espera quan la dona en tingui coneixement
PAGÈS:
Per això no haig pas de patir que ella no s’enfadarà
El que sigui bo per mi per ella també ho serà
HOME2:
Això s’hauria de veure Què t’hi jugues bon pagès
Que la dona et farà seure et fumerà un bon revès
PAGÈS:
Un cavall m’hi jugaria que res no em dirà
HOME2:
tracte fet. Ja podem fer via que un cavall hem de guanyar
(Surten d’escena i tornen a entrar, i hi troben la Pepeta)
NARRADOR:
Com me dic Pere que això acabarà malament.
No sap la que li espera quan la dona en tingui coneixement
NARRADORA:
I així va ser com aquell dia tots plegats se’n van tornar
i en arribar a la masia a la dona li va explicar.
PAGÈS:
Pepeta, ja sóc aquí Del cavall m’he desfet
tal com et vaig dir
DONA: Doncs, em sembla perfet.
PAGÈS:
L’he canviat per una vaca i després per un garrí
DONA:
Una idea ben maca. Amb el que m’agrada a mi
PAGÈS:
Però, més tard per un xai i per les castanyes finalment
DONA:
Ho has fet millor que mai pots estar ben content
NARRADORA
Com havia dit el bon pagès se’n va alegrar la dona
i lluny de dir-li res van fer festa de la bona.
PAGÈS:
Ja ho heu ben vist que l’aposta us he guanyat
Tal com havia previst el cavall he recuperat
NARRADOR:
El pagès va recuperar el cavall amb l’aposta guanyada
I ho van celebrar al capdavall amb una gran castanyada.
NARRADORA:
Som-hi, Manel?
(Anar a la Taula de Continguts)
(Anar a la Taula de Continguts)
LA BRUIXA DE CASTANYADELL
(Música)
NARRADOR: Heus aquí que una vegada al petit poble de Castanyadell hi vivia una bruixa marruixa anomenada Maria.
(Surt la bruixa, amb un cistell, i un mocador al cap)
NARRADOR: La Maria portava un monyo al cabell que semblava una castanya, i per això li deien la Maria Castanya.
(Música)
(La bruixa es treu el mocador i es toca el monyo, tota presumida)
NARRADOR: Tenia a casa seva un gran castanyer que era l’enveja de tot el poble.
BRUIXA: (Orgullosa) Per tot Castanyadell no en trobareu cap com aquest .
(La bruixa se’n va cap a l’arbre, i se’l mira com si l’ensenyés al públic)
NARRADOR: Era un castanyer molt especial, perquè feia unes quantes castanyes cada dia, durant tot l’any.
(pausa) De manera que cada matí sortia a recollir les seves castanyes, i se les menjava una a una amb molta golafreria. I a ella li agradaven tant que gaire bé només menjava castanyes.
(Música)
(La bruixa es posa a recollir castanyes de terra, i les posa al cistell. S’asseu i es posa pelar una castanya i se la menja)
(Surten els nens)
NARRADOR: Un dia, van passar uns nens que s’havien descuidat l’esmorzar, i un li va dir:
NEN 1: Maria, no ens donaríeu pas una castanya, que ens hem descuidat l’esmorzar?
BRUIXA: Fugiu d’aquí!, que les castanyes són per a mi.
(Tot marxant els nens)
NEN 2: Si pogués li fumeria les castanyes.
NEN 1: Si tu li fums una castanya, llavors jo sí que li fumeria una castanya!
(Surten les velletes)
NARRADOR: Van passar unes velletes, tot arronsadetes, i una li va dir:
VELLETA 1: Maria, no ens donaríeu pas una castanya?
VELLETA 2: És pel mal d’esquena que no ens deixa dormir.
BRUIXA: Fugiu d’aquí … que les castanyes són per a mi.
(Surten els caçadors)
NARRADOR: Van passar uns caçadors, cansats i afamats, i un li va dir:
CAÇADOR 1: Maria, no ens donaríeu pas unes castanyes?
CAÇADOR 2: És per fer a la cassola aquesta llebre que hem caçat ..
BRUIXA: Fugiu d’aquí … que les castanyes són per a mi.
NARRADOR: I la bruixa Maria es va asseure sota el castanyer per menjar-se, golafre, les seves castanyes.
(La bruixa se’n va a seure sota l’arbre, per continuar menjant-se les castanyes)
(pausa)
CASTANYER: Maria, Maria ! ….. Sóc el castanyer.
(La bruixa s’aixeca tota sorpresa)
BRUIXA: Què vols, amic castanyer? És que no et cuido prou bé?
CASTANYER: No me’n queixo pas ….. Però voldria que no fossis tan golafre, i compartissis les castanyes amb la gent del poble.
BRUIXA: Calla, calla, castanyer, que compartir-ne no ho vull pas fer.
NARRADORA: I la bruixa Maria continuava menjant-se les castanyes ella tota sola.
(Torna a seure i a menjar castanyes)
NARRADORA: I així cada dia, la bruixa Maria collia les castanyes del castanyer.
(música)
NARRADORA: Fins que un dia quan estava a punt de menjar-se-les, van passar unes noietes tot trempadetes:
(Entren les noies)
NOIA 1: Maria, no ens donaríeu pas una castanya?
NOIA 2: Una per cada butxaca, que diu que porten sort.
BRUIXA: Fugiu d’aquí ……. que les castanyes són per a mi
NARRADORA: I la bruixa va tornar a seure sota el castanyer.
(La bruixa s’asseu sota el castanyer)
CASTANYER: Això no pot pas ser : O reparteixes les castanyes o jo en deixaré de fer.
(S’aixeca sorpresa)
NARRADORA: La bruixa Maria, que no volia quedar-se sense les castanyes, va agafar un ou, el va ben embolicar i el va donar a la noieta:
(Ho fa mirant al públic, com d’amagat)
BRUIXA: Au, deixeu-me estar, aquí teniu les castanyes, que les altres em vull menjar.
NOIA 1: Voleu dir que això són castanyes?
BRUIXA: Ai, i jo què sé, si no ho és bé s’hi assembla.
(Se’n van les nois i entren els boletaires)
NARRADORA: Van passar uns boletaires, cansats i rondinaires:
BOLETAIRE 1: Mal any per als bolets. Ha plogut tard i malament.
BOLETAIRE 2: Ni bolets ni castanyes, aquest any
BOLETAIRE 1: Maria, no em donaríeu pas una castanya?
NARRADORA: La bruixa Maria, que no volia quedar-se sense les castanyes, va agafar un ou, el va ben embolicar i el va donar al boletaire:
BRUIXA: Au, deixa’m estar, aquí teniu les castanyes, que les altres em vull menjar.
BOLETAIRE 1: Voleu dir que això són castanyes?
BRUIXA: Ai, i jo què sé, si no ho és bé s’hi assembla.
(La bruixa torna a seure)
NARRADORA: I la bruixa Maria continuava menjant-se les castanyes ella tota sola.
(pausa)
CASTANYER: Maria, Maria! Això no pot pas ser. Si jo faig castanyes, per tothom han de ser. I això que els has donat em sembla que s’assembla com un ou amb una castanya.
BRUIXA: Jo bé haig de ser la primera, i en tot cas les que quedin pels qui vinguin al darrera.
CASTANYER: Doncs no anem pas bé.
(música) (La bruixa surt)
NARRADORA: A partir d’aquell dia el castanyer va deixar de fer castanyes.
(Torna a entrar la bruixa i no troba castanyes enlloc)
BRUIXA: Maleït sigui el castanyer, que em fa coses ben estranyes, ara ja no em fa ni quatre castanyes.
CASTANYER: Maria, Maria! Ja et vaig dir que això no podia ser. Si jo faig castanyes, per tothom han de ser.
BRUIXA: Si castanyes no em vols fer, jo no m’hi pensaré gaire, cridaré al llenyataire i a trossets t’he de desfer.
(Apareix el llenyataire)
LLENYATAIRE: De quin arbre hem de fer estelles, Maria? (Està a punt de tallar)
CASTANYER: No corris tant Maria, que això ho podem arreglar, jo et faré castanyes … però totes en un dia i tu te les podràs menjar.
BRUIXA: Tracte fet ……. Si castanyes tornes a fer, ni que sigui un cop a l’any, les que sobrin a tothom repartiré, i sense engany.
CASTANYER: Tu seràs la primera, i les que quedin pels qui vinguin al darrera.
(pausa) (surt la bruixa)
NARRADOR: I així va ser com el castanyer, després de l’estiu i abans de l’hivern, es va posar a fer castanyes. I tantes en va fer que la bruixa Maria en tenia cistells plens.
(Torna a entrar la bruixa i en troba tot un cistell)
CASTANYER: Què en fareu, Maria, de tantes castanyes?
BRUIXA: Menjar-me-les totes no puc pas, que m’agafaria un empatx .
CASTANYER: Doncs, surt cap a la plaça, i digues a tothom qui passa que una bona festa volem fer, tothom a menjar castanyes a sota el castanyer.
NARRADOR: I així va ser com la bruixa Maria va convidar la gent del poble de Castanyadell a celebrar la castanyada.
BRUIXA: Veïns de Castanyadell, veniu, veniu que farem una gran castanyada
NARRADOR: Entre tots se les van menjar cantant i jugant amb la Maria, que ara ja s’assemblava a una bruixa com un ou amb una castanya.
I des de llavors, des de l’època de la Maria Castanya, que celebrem tots la castanyada.
(música)
(Anar a la Taula de Continguts)
(Anar a la Taula de Continguts)
Tant és com era, la vella castanyera
(Música suau, alegre )
(La vella Castanyera a un costat torra castanyes)
CASTANYERA: A la rica castanya! … Castanyes bullides o torrades! …. Moniatos i castanyes calentes! … A la rica castanya!
(Entren dues noies)
CASTANYERA: Vinga, nenes, que tinc les millors castanyes de la Plana
(Les noies tenen un posat cursi i van de pijes, i es miren despectivament la castanyera.)
NOIA 1: (es dirigeix a l’altra noia) Ai no sé, vols dir que estaran ben torrades?
NOIA 2: A mi, si no me les torren bé per cada costat no m’agraden.
NOIA 1: Oi tant, i han de ser al punt just, que no es cremin però que no quedin crues. Ah, i sobretot que me les netegin bé una a una, que si no m’embrutaria els dits.
NOIA 2: En comprem uns quantes, doncs?
(s’ho pensen parlant en veu baixa sense sentir-se, mentre un noi es posa a la cua, i al darrere n’arriba un altre)
NOI 2: Quí és l’últim?
NOI 1: Sóc joc.
NOI 2: Ah, doncs així jo dec anar davant teu (i el passa)
CASTANYERA: Què, ja us heu decidit? En posem una paperina per a cada una?
NOIA 1: Ai, no sé. A mi,…. posi-me’n tres castanyes…
NOIA 2: Jo amb dues ja faig… o potser una i mitja.
NOIA 1: Ui, no! (assenyala una castanya que volia treure-li la castanyera) aquesta no, que em sembla que no està del tot torrada de la punta…. millor aquella d’allà… o no, no, aquesta d’aquí.
NOIA 2: Vols dir? Jo diria que aquella té una línia més moderna, però per torrada potser sí, millor aquella altra…
NOIA 1: Uff, que difícil, no, decidir-se?
NOIA 2: Vols que ens ho acabem de rumiar, i tornem una mica més tard?
NOIA 1: Potser sí, no? Perquè tampoc es pot comprar amb presses, oi?
(se’n van)
NOI 2: Ara em toca a mi, que aquest noi era l’últim, m’ha dit.
CASTANYERA: Què vols maco, una paperineta?
NOI 2: Sí posi-me’n una paperina. (ell mateix n’agafa una). Aquesta mateix, ja li aguanto jo.
CASTANYERA: Moltes gràcies noi… i després diuen que els nens d’avui dia no són atents i ben educats. Com que ets tan eixerit te la posaré plena fins al capdamunt.
NOI 2: Moltes gràcies, senyora (posa una bossa a terra i estripa la paperina de sota)
CASTANYERA: (comença a posar castanyes) Caram sí que n’hi caben en aquesta paperina.!
(Arriba una senyora a la cua)
SENYORA: Ets tu l’últim?
NOI 1: No l’última és vostè.
SENYORA: Aaaah!
NOI 2: (a la castanyera) Ja estarà bé, així, ja. Moltes gràcies.
CASTANYERA: Però t’havia dit que te l’ompliria fins a dalt, i veig que encara no està plena del tot….
NOI 2: Ja està bé, ja. (li dona una moneda i se’n va amb la bossa plena de castanyes)
CASTANYERA: Ara tu, noi, quantes te’n poso.
NOI 1: Jo volia panellets.
CASTANYERA: Ho sento, noi, però de panellets no en tinc.
NOI 1: Ah, doncs… doni’m panellets de coco.
CASTANYERA: No, si és que de panellets no en tinc, només tinc castanyes i moniatos.
NOI 1: Ah, doncs… (s’ho rumia)… que siguin de pinyons, què hi farem.
CASTANYERA: Però si et dic que no en tinc de panellets, ni de coco, ni de pinyó ni de cap classe. Jo només venc castanyes i moniatos
NOI 1: I panellets de castanyes, tampoc? Doncs, haurem de menjar castanyes…. i què valen les castanyes?.
CASTANYERA: A un euro la paperina.
NOI 1: I sense paperina ?
CASTANYERA: Igual, un euro igual.
NOI 1: Ah, doncs, així me’n duc la paperina, que no val res (i se’n va)
CASTANYERA: Què voldrà aquesta senyora?
SENYORA: Unes castanyes ben calentes.
CASTANYERA: Una paperina?
SENYORA: No, no directament a la butxaca, que són per escalfar-me les mans.
(La castanyera li posa les castanyes a les butxaques i se’n a amb les mans a les butxaques)
(Entren uns avis i s’asseuen al banc)
(Entra l’alcalde amb aires de fanfarró)
ALCALDE: Aquest poble canviarà com una mitja, ja ho veureu. No se n’arrepentirà la gent d’haver-me escollit a mi.
AJUDANT: No tenia altra opció perquè només s’hi presentava ell. (Ho ha dit adreçant-se al públic). El poble ha sabut escollir el millor alcalde, sí senyor. Estem convençuts que hi farà grans canvis al poble.
ALCALDE: Mira, per començar… ja podeu tancar aquest Forn de pa i poseu-hi un supermercat que també vendran pa congelat i pa de motlle
(L’ajudant canvia el cartell de Forn de pa)
I aquells arbres traieu-los, que no estic per anar recollint fulles tot el dia. Una mica ciment, i a córrer!
(L’ajudant retira un arbre)
Què hi fa un banc a la plaça? Va, ja el podeu cremar que aquí la gent no s’hi ha d’encantar per res. (els avis que hi havia asseguts han de marxar)
Vull un poble on tot sigui modern i brillant. Les coses velles,… al foc.
AJUDANT: Tiro al foc la castanyera, senyor alcalde? (assenyala la castanyera)
ALCALDE: Vols dir que cal? (se la mira) Però això sí, que no s’estigui més aquí a la plaça, que hi desentona, ara que la tenim tan nova i moderna!
CASTANYERA: Així no vol cap castanya?
(la Castanyera s n’ha d’anar cap a un racó i fa mitja)
(Surt gent del poble, i busca la castanyera)
POBLE 1: Ei, tu, què se n’ha fet de la castanyera?
POBLE 2: A veure si ara ens haurem de menjar crues les castanyes! Són dures de pelar…
POBLE 3: … i de rosegar (intenta rosegar-ne una de crua)
POBLE 1: Sense castanyera no hi ha castanyes, i sense castanyes no hi ha castanyada…
POBLE 2: Això no pot ser… i ara qui ens traurà les castanyes del foc?
POBLE 3: Anem a veure l’alcalde.
POBLE: Anem-hi!
(surten i tornen a entrar de seguida amb l’alcalde al capdavant)
ALCALDE: Està bé, està bé, ja hi trobarem una solució.
AJUDANT: I si l’ajuntament…
ALCALDE: Ja ho sé, l’Ajuntament crearà una plaça de castanyera municipal
AJUDANT: I qui ocuparà aquesta plaça de castanyera municipal?
ALCALDE: Triarem la millor proposta. Vull una castanyera moderna, original, i res de draps bruts ni fer fums pels carrers. Res de foguerots ni paperines amb paper de diari. Vull una castanyera moderna com cal.
AJUDANT: Ja tenim alguns aspirants, senyor Alcalde.
ALCALDE: Doncs, vinga que comenci el casting per a castanyera
municipal.
AJUDANT: Proposta número 1
PROPOSTA 1: Senyor Alcalde, em sembla que tinc la solució ideal per a substituir la vella castanyera. Oi que hi ha màquines per a vendre cocacoles, o xiclets, o … jo què sé. Doncs, si jo fos la castanyera municipal posaria a la plaça del poble una màquina que per un euro et donaria una castanya. N’hi hauria de torrades, bullides i crues. Què li sembla?
ALCALDE: No està malament la idea… Però potser la gent s’hauria de menjar les castanyes fredes, no? …(pausa, rumia) Tenim una altra proposta?
AJUDANT: Proposta número 2
PROPOSTA 2: Senyor Alcalde, em sembla que tinc la solució ideal per a substituir la vella castanyera. Oi que fa temps que s’han inventat les gominoles amb tota mena de gustos i de colors? Doncs si jo fos la castanyera municipal, en faria unes de color de castanya, i d’un gust que s’hi assemblés, i les vendríem a les botigues de txutxes. Que li sembla?
ALCALDE: No està malament la idea… Però, no sé si els metges ens diran que tantes txutxes fan malbé les dents…(pausa, rumia) Tenim una altra proposta?
AJUDANT: Proposta número 3
PROPOSTA 3: Senyor Alcalde, em sembla que tinc la solució per a substituir la vella castanyera. La gent vol castanyes i vostè no vol la castanyera… doncs, crearem l’oficina municipal de la castanya. Vendrem les castanyes a través d’internet, i les enviarem per correu electrònic.
ALCALDE: No està malament la idea… Però, i si ens surten les castanyes plenes de virus? …. …(pausa, rumia) Tenim una altra proposta?
AJUDANT: Proposta número 4
PROPOSTA 4: Senyor Alcalde, em sembla que tinc la solució ideal per a substituir la vella castanyera. Jo sóc del món del teatre i proposo contractar un actor que faci de vella castanyera. Així no hi hauria una vella castanyera, sinó un actor disfressat de vella castanyera. No hi hauria una estufa vella on s’hi torren les castanyes, sinó un decorat simulant una estufa vella on es faria veure que s’hi torren les castanyes.
ALCALDE: Així no s’hi torrarien castanyes de veritat?.
PROPOSTA 4: Oi tant com sí. Es tractaria de donar el màxim de realisme
a l’escena, i torraríem castanyes de veritat perquè semblés més real.
ALCALDE: Em sembla una idea genial. I ja heu pensat algun actor per fer aquest paper de vella castanyera?
PROPOSTA 4: No sé, hauríem de fer un càsting.
NOIA 1: Podria ser jo, per ventura? (surt una noia molt presumida)
PROPOSTA 4: Em sembla que no és ben bé el perfil d’una castanyera…
NOI 1: (fa una tombarella) Que els ha semblat? Ho faig bé, no?
PROPOSTA 4: Molt bé, però una castanyera tampoc ha de fer aquests saltirons.
NOIA 2: (toca la flauta) Jo podria tocar alguna cosa de música i tot.
PROPOSTA 4: És que heu vist mai una castanyera tocant la flauta? Em smbla que costarà trobar l’actor ideal per fer el paper de castanyera.
(S’aixeca la castanyera del banc i passa pel davant sense dir res)
PROPOSTA 4: Genial, aquesta és la nostra castanyera. No cal que ens digui res, perquè ens ha convençut del tot.
CASTANYERA: Però és que jo anava cap a casa, com que no em deixen…
ALCALDE: Queda nomenada Castanyera Municipal. (senyala el lloc on havia estat al principi). Aquí. Aquí quedarà perfectament el lloc per a representar la figura de la castanyera. Enmig de la modernitat d’aquesta plaça, la castanyera hi donarà un toc de tipisme perfecte.
(la castanyera es torna a col·locar al seu lloc)
CASTANYERA: A la rica castanya! … Castanyes bullides o torrades! …. Moniatos i castanyes calentes! … A la rica castanya!
(Anar a la Taula de Continguts)
(Torna a Taula de continguts)
EL NOU MOLINET DE SAL
(música)
(Surt a escena el Presentador)
PRESENTADOR: Bona tarda. Aquest any, volíem explicar-vos un conte.
Un conte popular titulat: El molinet de sal. El coneixeu?
És un d’aquells contes populars que va recollir i adaptar Joan Amades.
Però, vam pensar: l’any passat ja en vam parlar prou de l’Amades, no?
Millor que busquem una altra cosa.
I no se’ns acudia res.
Aaah…!, però aquest any hem tingut la sort de tenir una alumna nova que ve del Perú i ens va explicar una història molt bonica, que una mica adaptada, és la que us presentarem ara.
Ah! Si us sembla que aquesta història del Perú no és gaire diferent d’una altra història que ja coneixem és perquè al capdavall, tampoc som tan diferents: tant se val de quin racó de món venim.!
(música)
(Surt la família rica, amb el seu majordom)
PARE: Fa un bon dia per passejar, no trobes?
MARE: Oi, tant! És el dia perfecte per prendre el sol sense cremar-nos, per admirar els colors de la tardor, sense perill d’agafar un constipat ni haver-nos d’abrigar en excés.
PARE: Un dia perfecte. (S’adreça al Majordom que té al costat) Fermí, felicita el Tomàs Molina per haver-nos preparat un dia tan esplèndid, amb el temps ideal.
MAJORDOM: Per demà els senyors voldran un altre dia de sol o preferiren una mica de pluja?
MARE: Com que demà no hem de sortir de casa, en Tomàs pot prendre’s un dia de festa… i que faci el temps que vulgui.
MAJORDOM: Li ho diré, senyora. (se’n va)
NEN 1: Mare, avui podrem jugar una estona?
NENA 2: Va, sí, que fa dies que no juguem!
NENA 3: Em deixareu agafar la nina que em van passar el Reis?
PARE: Jugar, sí, però amb moderació. (toca la campaneta i apareix el jardiner)
Els nens volen jugar…
(el jardiner estén un catifa verda)
JARDINER: Herba especialment importada per evitar peladures de genolls; i desinfectada i esterilitzada perquè els nens puguin posar-hi les mans, sense perill. (el jardiner se’n va)
MARE: Només faltaria amb la mar de virus de corren avui dia…!
NENA 3: Jo vull la nina!
(El pare toca la campaneta i entra la mainadera amb una nina)
MAINADERA: Aquí té la seva nina, senyoreta. Avui li hem posat aquest vestidet perquè tocava jugar a fora. T’agrada, reina?
(La nena intenta tocar-la)
MARE: Vigili, Ramona! Verge santíssima, de poc més i la nena… una cosa és jugar-hi i una altra és que toqui amb els dits.
PARE: Que no veu que s’hi podria fer mal?
MAINADERA: Perdonin, jo només…
MARE: Va nena, no ploris, que no ha estat res. Eh, que n’és de maca la nina?
NENA 3: Jo volia agafar-la!
MAINADERA: Ui, això no!. Mira, ara la fem caminar i la nina se’n va a dormir, que ja és tard.
NENA 2: Mama, jo també vull jugar-hi.
NENA 3: No, que la nina és meva.
PARE: Va, no siguis tan egoista, deixa que hi jugui una mica la teva germana.
NENA 3: “Buenoooo” ! (es posa a fer morros)
MAINADERA: La nina, abans d’anar a dormir diu bona nit als ocellets i a les nenes maques com vosaltres…. Bona nit, bona nit… (i se’n va).
MARE: Veus com també hi has pogut jugar amb la nina?
NEN 1: I jo què?
(el pare toca la campaneta i apareixen dos homes, un futbolista amb una pilota de futbol i un altre amb un cotxe)
PARE: Avui podràs triar… Què vols, jugar amb la pilota o amb el cotxe?.
NEN 1: Jo vull ser com el Messi!.
PEP GUARDIOLA: Mira, per controlar la pilota l’has de tocar amb la part interior del peu… (el nen fa el gest de voler agafar la pilota)
PARE: Però què fa? Que no ho veu que és un nen petit? Podria fer-se mal! O, qui sap on podria llançar la pilota. Vagi més amb compte.
PEP GUARDIOLA: El teu pare té raó. Ja veuràs, tu no la toquis que jo ja t’ho ensenyo. No has de xutar mai amb la puntera perquè pot anar a parar a qualsevol lloc; sempre s’ha de xutar per la part del costat, veus?
(s’avança la pilota i surt de l’escenari)
MARE: Va, ara descansem una mica que ja és hora de berenar.
NEN 1: I la pilota?
PARE: Nen, ja està bé, eh? És que no en teniu mai prou.
(toca la campaneta i entra l’Adrià)
MARE: Què els has preparat avui, Adrià?
ADRIÀ: Mireu, avui us he preparat unes esferificacions de trufa acaramel·lades amb guindes al gust de menta provençal.
(Els nens paren la mà i miren amb sorpresa i fàstic el que tenen a la mà)
NENS: No podem menjar pa amb xocolata?
MARE: Ai nens, que malagraïts! Amb el que s’hi ha fet el Ferran Adrià perquè poguéssiu berenar com Déu mana.
NEN 1: Mira, allà hi ha una castanya.
MARE: Déu del cel! Però quins acudits!
PARE: Que no veus que aquestes castanyes són a terra? Ecs, ni tocar-les, eh?
(toca la campaneta i entra el majordom) Retiri totes les castanyes del bosc i aboqui-les al riu, no fos cas que a aquests nens els vingués la mala pensada d’agafar-ne. O de moment les deixa aquí en un racó
(entra el germà pobre; al darrere la resta de la família)
(començant pels nens rics comencen a xiuxiuejar tot mirant el germà pobre)
PARE: Vaja, ja el tornem a tenir aquí! Què voldrà ara aquest?
MARE: Segur que vindrà a demanar-te diners. Sembla que no sàpiguen fer res més.
PARE P: Germà meu, no sé ni com demanar-t’ho, però…
PARE: Doncs si no ho saps no ho facis.
PARE P: La collita aquest any ha estat desastrosa, estic carregat de deutes i no en tinc ni per celebrar la castanyada.
MARE: La feia de pagès, ja se sap, a vegades va bé i a vegades, no.
PARE P: Es que el que jo necessito és molt poc en comparació amb el que a tu et sobra:
PARE: Ei, de sobrar res. Que jo també tinc les meves despeses. Estem en temps de crisi i tots ens hem d’estrènyer el cinturó. Mira, jo mateix acabo de rebaixar el sou a tots els meus empleats un 5%,… com als mestres, vaja.
PARE P: Però a tu et van bé les coses. I no et vindria pas d’aquí donar-me quatre euros, que com a mínim els nens puguin celebrar la castanyada.
MARE: Sempre penseu en el mateix. Els diners no fan la felicitat, ja ho saps.
PARE: (L’agafa paternalment per l’espatlla) Mira, no t’hi capfiquis. Cadascú ha de saber emmotllar-se amb el que té, o el que no té. Ja veuràs com tot s’arreglarà. Ànims, i alegra aquesta cara, carai! Que no n’hi ha per tant.
MARE: Comencem a passar que els nens han d’anar a classe de golf.
(Els rics marxen pel darrera mentre els pobres s’agrupen al mig, tot tristos)
DONA P: Com ens ho farem, pobres de nosaltres!
NEN P-1: Mama, jo vull un pastisset com el dels cosinets.
NENA P-2: I per què nosaltres hem de menjar sempre pa amb xocolata?.
NEN P-3: (ensenya una pilota de drap) Quin dia ens comprareu una pilota de veritat?
PARE P: Nens, aquest any no hi haurà castanyada. Però podeu córrer i jugar tant com vulgueu!
NENS P: Amb això? (mostren la pilota de drap i una nina vella?)
DONA P: Què més voldríem nosaltres…
(apareix una velleta)
VELLETA: Perdoneu que hem fiqui allà on no em demanen, però m’ha semblat sentir que potser teniu algun problema.
PARE P: I qui no en té avui dia de problemes!
VELLETA: Bé, si voleu, potser jo puc ajudar-vos…
DONA P: No sé què ens pot oferir, senyora. El problema és que no plou quan ha de ploure, que les mongeteres donen una mongetes molt esquifides i del blat ben just si n’aprofitarem la palla.
VELLETA: A veure si tinc alguna cosa aquí al sarró… Ah, mira. Aquí la vareta del rei Mides. Si vols pot convertir en or tot el que toquis.
PARE P: Fuig, dona. Tu ens vols matar ! Què vols que en fem nosaltres de tant d’or.
VELLETA: A veure doncs, què més tinc per aquí… una làmpada de l’Aladí . Si la fregueu amb un drapet en sortirà un geni que es posarà al vostre servei.
DONA P: Ai, quina angúnia ! un geni que surt del fum… no sabria pas què fer-li fer.
VELLETA: Mira, tinc un molinet! El que passa és que no recordo com anava. Sé que se li havia de dir “molinet molinet, mol……” el que fos, i en feia sense parar.
PARE P: No és aquell que uns se’l van endur en un vaixell, li van dir que molinés sal, i de tanta que en va molinar…, molinet, vaixell i sal van anar a parar al fons del mar?
VELLETA: Exacte. Però aquest molinet és un germanet del que encara deu fer sal al fons del mar.
NEN P-1: Perquè no li demanem que ens faci xocolata! Molta xocolata.
NENS P: Sí, Sí, que faci xocolata.
MARE P: I si no para de fer xocolata, què?
PARE P: Bé hi deu haver alguna manera perquè faci la xocolata justa, oi?.
VELLETA: Ho sento, però no recordo la fórmula exacta perquè pari de fer el que li demaneu. De tota manera, jo us el deixo aquí, i vosaltres mateixos. (se’n va)
(es queden una estona sense saber què fer amb el molinet)
(Els nens fan cara de fàstic i no volen jugar a res)
MARE P: Ja ho tinc.
PARE P: Què tens?
MARE P: la solució, el que podem demanar al molinet sense por que quedem colgats de sal o de xocolata…
MARE P: Molinet mol….
PARE P: Para!, però què fas. Després no l’aturarem!
MARE P: Molinet mol…. alegria.
(tots queden parats, sense saber què fer)
(es van mirant entre ells i es transformen les cares)
MARE P: Va, nens, voleu pa amb xocolata?
NENS P: Sí sí.
NEN P 1: I després juguem a pilota, eh? Amb aquesta super bimba.
NENA P 2: Després portaré a dormir la meva Barby i la canviaré.
NENA P 3: Ja t’hi ajudaré.
PARE P: Mentre berenem un explicaré un conte.
(es posen tots en semicercle, rient i menjant, mentre apareix el pare ric i la seva dona)
PARE: Infeliços! Aquí amb aquestes quatre andròmines i no són capaços ni d’aprofitar els poders màgics del molinet.
MARE: I perquè no els el prenem ara que estan distrets…
PARE: Ja comptava fer-ho, ja.
MARE: La mar de coses que podrem demanar…
PARE: Amb la bossa plena, marxarem lluny d’aquí, i així aquest ximplet no tornarà a empipar-me perquè li deixi quatre quartos.
MARE: Deixa-li una nota, perquè li quedi clar que nosaltres tenim esperit guanyador. La fortuna és ben nostra.
(El pare escriu una nota i se’n van amb el molinet)
NEN P1: (girant-se cap on hi havia el molinet) Pare, s’han endut el molinet!
PARE P: Ja ho he vist, fill meu, ja ho he vist.
MARE P: A veure què ens diuen en la nota.
“Benvolgut germanet. Sempre has estat una mica encantat. T’acaben d’oferir la possibilitat de fer-te ric amb un molinet que mol sense parar, i l’has desaprofitada. Ara mateix embarquem cap a Amèrica. I pel camí, li direm al molinet que comenci a moldre sal perquè quan hi arribem en tinguem molta per a vendre. A reveure”
NENA P2: Com va acabar el conte del molinet de sal? No van anar a parar al fons del mar perquè no sabien fer que parés de moldre sal?
MARE P: Em sembla que sí.
NEN P1: Mireu, aquí hi ha un sac de castanyes!
PARE P: Doncs, vinga tots a celebrar la castanyada. Tothom hi és convidat!
(torna a Taula de continguts)
(Anar a la Taula de Continguts)
BLANCANEUS
NARRADOR 1: Hi havia una vegada, en un país llunyà, i en aquella època en què els ases parlaven i les oques encara no duien bec, una nena molt bonica, una petita princesa que tenia la cara blanca com la neu, els llavis vermells com la sang i el cabell negre com la nit. El seu nom era Blancaneus.
(Entra la Blancaneus i s’asseu a un costat de l’escenari. Pot llegir el llibre MIRALL TRENCAT)
NARRADOR 2: La Princesa, però, tenia una madrastra, la reina, que era molt vanitosa. I tenia molt mal geni.
(Entra la Reina, acompanyada d’una donzella)
REINA: Aquest cabell trobo que m’afavoreix molt, oi?
DONZELLA: Oi tant, senyora Reina. Us afavoreix d’allò més.
REINA: No sé si posant-m’hi aquesta cinteta, encara quedaria millor.
DONZELLA: Voleu dir, majestat?
REINA: Descarada! Goses posar en dubte la paraula de la teva Reina?
DONZELLA: No, no, senyora Reina. Teniu tota la raó, Majestat: amb aquesta cinteta al cap el vostre aspecte milloraria.
REINA: Seràs descarada i poca-solta. Goses dir que no estic prou bé així? Que necessito una cinteta per a ser més bonica?
DONZELLA: Perdoneu, majestat, però…
REINA: Ni peròs ni romanços. Si el que has de dir són ximpleries, val més que callis. Que sigui la darrera vegada que em contradius o que poses en dubte la meva bellesa.
DONZELLA: No tornarà a passar. Us ho asseguro.
REINA: Així ho espero. Digues que em portin el mirallet que vull acabar d’arreglar-me
(La Donzella li porta i se’n va)
REINA: Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?
MIRALL: Tu ets, oh Reina, la més bella de totes les dones.
(música)
NARRADOR 1: La nostra Blancaneus, tendra i delicada, creixia al castell procurant de no fer enfadar la madrastra. I cada dia es feia més bonica, més dolça, més carinyosa.
NARRADOR 2: I la Reina, sempre orgullosa, estava admirada de la seva bellesa i volia que tothom li ho digués a cada instant. I ningú gosava contradir-la.
(Entra el Rei acompanyat d’un criat)
REI: Com està avui la meva Reina?
REINA: La teva Reina s’està arreglant per al ball d’aquesta nit.
REI: Però, si aquesta nit no hi ha cap ball? Avui precisament tinc un dia de molta feina…
REINA: Dons queda decidit que aquesta nit hi haurà ball de gala. (s’adreça a la donzella) Ja pots donar les instruccions perquè ni hi falti de res.
REI: Però… si et deia que…
REINA: (Sense fer-n’hi cas) Vinga, mou-te que m’has d’ajudar a empolainar-me.
(entren dos pagesos)
PAGÈS 1: Senyor Rei, aquest ha estat un any de gran sequera, i si no podem regar els nostres camps podem perdre la collita.
PAGÈS 2: I si no tenim collita, tampoc podrem pagar els impostos…
REI: Ja us entenc, ja. Però no sé pas què hi puc fer, jo?
REINA: A veure si encara pretendran que els fem ploure, nosaltres.
PAGÈS 1: Si una part l’aigua del canal que va a parar als vostres jardins, poguéssim fer-la servir per a regar…
REI: En podem parlar, sí. Perquè, al capdavall tampoc és el que ens hi passegem per aquests jardins, i als estanys tampoc els vindrà d’aquí una mica de més o de menys d’aigua. (dirigint-se al criat). Desvieu la meitat de l’aigua del canal cap a les sèquies i els camps de l’entorn del castell.
CRIAT: Així ho farem tot seguit, majestat, com vós ordeneu.
REINA: Te’n guardaràs prou de tocar una sola gota d’aigua dels meus jardins. Els meus salts d’aigua, els meus estanys…
PAGÈS 2: Com a mínim, si poguéssim disposar-ne de nit…
REI: Tenen raó, no? De nit ni ens en adonarem que baixi un xic menys d’aigua. Vinga, vés donar compliment a les meves ordres.
CRIAT: Així ho farem tot seguit, majestat, com vós ordeneu.
REINA: Te’n guardaràs prou de tocar una sola gota d’aigua…
PAGÈS 1: Si almenys poguéssim ajornar els impostos…
REI: Això, doneu-ho per fet. Podeu pagar a terminis, i si la sequera continua podríem parlar d’una rebaixa…
REINA: Teniu de temps fins al ball de mitja nit. I si la sequera continua no és pas problema nostre. (adreçant-se al critat) Corre a fer saber a tot el poble, que avui mateix han de fer el pagament, si no volen ser el blanc de les ires del Rei.
REI: Però, si jo…
CRIAT: Així ho farem tot seguit, majestat, com vós ordeneu.
(se’n van els pagesos, el criat i el Rei, i entra el mirall)
REINA: Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?
MIRALL: Tu ets, oh Reina, la més bella de totes les dones.
DONZELLA: És el que us diem, majestat, sou una de les més bella de totes les dones del món.
REINA: Què vols dir amb això d’”una de les més belles”… és que n’hi ha alguna altra potser?
DONZELLA: No, no, senyora Reina. Només volia dir…
REINA: Què carat has de saber tu el que volies dir.
DONZELLA: Teniu tota la raó, majestat…
(música)
NARRADOR 1: I ja ho he dit abans, la nostra Blancaneus, tendra i delicada, creixia al castell i cada dia es feia més bonica, més dolça, més carinyosa.
NARRADOR 2: I ja ho he dit abans. La Reina, sempre orgullosa, estava admirada de la seva bellesa i volia que tothom li ho digués a cada instant. Però, i això no ho he dit abans, cada vegada tenia més enveja de la jove Blancaneus.
(La Reina es mira amb menyspreu la Blancaneus)
CRIAT: Hi ha un xicot que demana per la Blancaneus.
XICOT: Majestat, he sentit dir que la vostra filla…
REINA: Fillastra!
XICOT: Vull dir que la vostra fillastre, és una noia molt dolça i molt bonica.
REINA: Pssse… com tantes altres.
XICOT: Mireu, jo li duia aquest present, i un ram de flors…
CRIAT: Aviso a la Blancaneus, senyora?
REINA: Està molt enfeinada la Blancaneus, per perdre el temps en ximpleries.
(Li pren el ram i el regal, i tot seguit ho tira a les escombraries)
XICOT: Potser un altre dia, o al ball d’aquesta nit.
REINA: No hi haurà ball per a la Blancaneus, i per a tu tampoc. Porteu-me el mirall.
(el xicot i el criat se’n van)
REINA: Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?
MIRALL: La més bella és… la més vella és…
REINA: Que tartamudeges, potser? Tant et costa dir que sóc la més bella de totes.
MIRALL: La més bella és …. La Blancaneus.
REINA: Com dius? Com goses dir això, a la teva Reina? (pausa) Escolta’m bé. Mirallet, mirallet, digues, i t’ho dic per última vegada, qui és la més bonica de totes les dones?
MIRALL: La més bella és… Blancaneus.
REINA: Mal llamp de vell mirall, al carall!
(El criat llença mirall)
REINA: Digues, tu, donzella, quina és la dona més bella del món? Però, vés amb compte amb el que dius.
DONZELLA: Jo… majestat… el que vós digueu… majestat…
REINA: Què passa? Que no goses dir la veritat?
DONZELLA: El que no goso dir és una mentida.
REINA: Doncs, digues una mentida, però digues que sóc la dona més bella del món.
DONZELLA: Bé, doncs, amb el vostre permís diré una mentida: la més bella sou vós, majestat.
REINA: Feu venir el caçador, que li haig de donar un encàrrec! De seguida!
DONZELLA: Ara mateix, senyora reina.
(Mentrestant, apareix el caçador, que rep l’ordre de la Reina, i aquesta se’n va. El caçador s’enduu la Blancaneus i se’n va sense sospitar res)
NARRADOR 2: I així va ser com la Reina madrastra va encomanar al caçador que s’endugués la princesa Blancaneus cap al bosc. I un cop allà, la matés. Com a prova de la mort de Blancaneus, la malvada Reina reclamà al caçador que li portés el cor de la princesa.
NARRADOR 1: Poc s’imaginava la petita Blancaneus cap on anava amb el caçador. Ella collia floretes i cantava i reia i jugava amb els animalons del bosc. Fins que van arribar a una esplanada.
CAÇADOR: Què et sembla si parem una estona. No estàs cansada?
BLANCANEUS: No, però si et sembla, mentrestant puc collir unes floretes…
CAÇADOR: És que t’haig d’explicar una cosa…. i no sé com dir-t’ho… la teva madrastra…
NARRADOR 2: Allí el caçador, que no es veia amb cor de matar la princesa, li explicà les intencions de la seva madrastra i li va dir que fugís bosc endins. I, de tornada, com que el caçador s’havia compromès a portar-li el cor de la Blancaneus, va caçar un porc senglar per a portar-ne el cor a la madrastra perquè es pensés que era morta.
NARRADOR 1: La Blancaneus, en veure’s sola, va sentir por i plorà. Plorant i caminant passà la nit, fins que, a trenc d’alba, va arribar a un clar en el bosc i descobrí allà una casa preciosa.
BLANCANEUS: Ja fa hores que camino. Estic cansada. Em quedaré aquí, a veure si puc menjar una mica i descansar. (Va mirant ) Quines cadiretes més petites, i quins llitets! Potser valdrà més que dormi una estoneta.
(entren els 7 nans cantant una cançó. Veuen la noia i se la miren sorpresos)
NARRADOR 1: I així va ser com la bonica Blancaneus es va quedar a viure a la caseta del bosc, amb els nans.
NARRADOR 2: El conte diu que mentre els nans eren al bosc a treballar, ella es cuidava de la casa, netejava, feia els llits i els preparava el menjar.
NARRADOR 1: La sabien llarga aquests nans… ja havien trobat la minyona.
NARRADOR 2: Bé tampoc sabem si va anar ben bé així…
BLANCANEUS: (Cantussejant mentre s’arregla les ungles)
(Entren els set nans, tot cantant)
TOTS: Hola, Blancaneus! Ja som aquí! Què tenim avui per sopar?
BLANCANEUS: Hola, petitons meus. Avui tenim amanida amb pastanaga ratllada, i nous picades, rotllets de pernil dolç i una macedònia de fruita per a llepar-se’n els dits.
(S’asseuen decidits)
BLANCANEUS: Ei, nois que m’heu d’ajudar! Vinga tu posa l’enciam en remull i renta’l, bé, Tu, a pelar les pastanagues. Noi a trencar les nous i fer-ne bocins ben menuts. Vinga, no t’escapis que et toca preparar el rotllets. I vosaltres a pelar la fruita per la macedònia.
Va, no us hi encanteu, que si no soparem mai més. I penseu que havent sopat els qui ahir van rentar els plats avui els toca desparar taula i escombrar; i els qui van escombrar, avui han de preparar el llits.
Que jo tota sola no dono l’abast.
NARRADOR 1: I així van passar els dies i les setmanes. I la Blancaneus era d’allò més feliç amb els nans del bosc.
NARRADOR 2: I així van passar els dies i les setmanes. I els nans també eren feliços amb la seva Blancaneus, tot i que no acabaven d’entendre que la feina d’una mestressa de casa fos ben bé aquella.
NOI DE LES POMES: a… Maria… Que hi ha algú?
BLANCANEUS: No us pas deixar entrar, que els nans sempre em diuen que no haig de parlar amb desconeguts.
NOI DE LES POMES: Però jo no sóc pas un desconegut. Sóc el veí de l’altra banda de la muntanya que us vinc a portar un cistellet de pomes.
BLANCANEUS. Gràcies, però no us les puc pas acceptar.
NOI DE LES POMES: Ni que fóssiu la princesa del pa tou!
BLANCANEUS: I qui em diu que no estan enverinades?.
NOI DE LES POMES: Enverinades? D’on heu tret aquestes bajanades! De desagraïts l’infern n’és ple. (se’n va tot menjat un poma)
NARRADOR 1: I així van passar les setmanes i els mesos. I la Blancaneus era d’allò més feliç amb els nans del bosc.
NARRADOR 2: I així van passar els setmanes i els mesos. I els nans també eren feliços amb la seva Blancaneus, tot i que tot i que ja els començava a pujar la mosca al nas. Però a qui de veritat li pujava la mosca al nas era a la Reina madrastra.
REINA: Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?
MIRALL: La més bella és… la més vella és…
REINA: Que tartamudeges, altre cop? Tant et costa dir que sóc la més bella de totes.
MIRALL: La més bella és …. La Blancaneus.
REINA: Com dius? Com goses dir això, a la teva Reina? (pausa) La Blancaneus és morta. Escolta’m bé. Mirallet, mirallet, digues, i t’ho dic per última vegada, qui és la més bonica de totes les dones?
MIRALL: La més bella és… Blancaneus. Segueix sent-ho Blancaneus, que ara viu al bosc a casa dels nans.
REINA: Mal llamp de vell mirall, al carall! (Dirigint-se a la donzella) Prepara’m la poma més maca que trobis i el verí que guardo per a les grans ocasions.
(Li porta una poma i un flascó per emmetzinar-la)
NARRADOR 2: I així va ser com a la perversa madrastra es disfressà de velleta per anar a enverinar la Blancaneus, i poder ser així la més bella del món.
NARRADOR 1: I la Blancaneus es trobava sola a la casa dels nans, enfeinada com sempre, per tenir-ho tot a punt per quan vinguessin els nans.
VELLA: A, Maria! Que hi ha algú?
BLANCANEUS: Estic tota soleta, i els nans m’han dit que em malfiï dels desconeguts.
VELLA: Et malfiaràs d’una velleta, que no porta sinó un cistellet de pomes…
BLANCANEUS: Dona, jo…
VELLA: Mira, com que m’has caigut simpàtica et regalaré un poma. És d’allò més bona i sucosa. Tasta-la.
BLANCANEUS: Podria guardar-la per quan vinguin els nans…
VELLA: I com vols repartir-te una poma entre set. Val més que te la mengis tot seguit, i no cal que els en diguis res.
BLANCANEUS. Ah, “vale”! (i agafa la poma i hi clava una mossegada. Al cap d’uns moments cau a terra desmaiada i la vella se’n va tota satisfeta)
NARRADOR 1: I així va ser com la pobra Blancaneus va caure a terra en menjar-se la poma. Però en realitat no es va acabar de menjar la poma enverinada, perquè amb les presses per menjar-se-la abans no vinguessin els nans, li va quedar ennuegada al coll.
(entren els nans)
NARRADOR 2: Però els nans, en arribar a la casa, la van trobar estesa a terra i van creure que era morta. I ploraven desconsolats.
NAN 1: Qui ens rebrà ara amb un somriure.
NAN 2: Qui ens organitzarà la vida.
NAN 3: Qui ens dirà quan hem de rentar els plats i quan hem de parar taula.
NAN 4: Qui ens donarà l’escombra, i qui dirà on és la galleda per fregar.
NAN 5: Qui ens dirà quantes patates hem de pelar.
NAN 6: Qui ens renyarà quan no li fem el llit com ella volia.
NAN 7: Qui ens dirà bona nit, amb un somriure.
(entra un vailet)
PRÍNCEP: Què és tot aquest enrenou?
TOTS: El príncep blau.
PRÍNCEP: Príncep blau? Ho dieu pel color de la camisa?
NAN 1: La Blancaneus ha estat enverinada per al perversa reina, la seva madrastra.
NAN 2: La seva madrastra estava gelosa perquè ella era més bonica que ningú.
NAN 3: Només tu pots salvar-la.
PRÍNCEP: Jo? I com ho haig de fer pobre de mi? Si no hi entenc res de metzines ni de medicines.
NAN 4: No siguis encantat, o no et facis el ximplet.
NAN 5: Només cal que li facis un petó, i ella recuperarà la vida.
PRÍNCEP: Si és així de fàcil… tampoc hi perdem res per provar-ho. (s’hi acosta a poc a poc)
NAN 6: I tan bon punt es desperti, et reconeixerà com el príncep blau.
NAN 7: I podreu casar-vos i ser feliços i menjar molts anissos.
PRÍNCEP: (retirant-se de cop) Ep, això no entrava en el tracte! Una cosa és que recuperi la vida i es quedi a viure amb vosaltres, i l’altre que me l’hagi d’endur jo.
NARRADOR 1: I així podia haver estat que el conte acabés malament, amb la pobra Blancaneus morta, i els set nans altre cop sols a la seva caseta del bosc.
NARRADOR 2: I així podia haver estat que el conte acabés malament, amb la madrastra havent-se sortit amb la seva i el mirall donant-li la raó que era la reina la més bella de totes les dones…
(El príncep que ja se n’anava, torna enrere)
PRÍNCEP: Ah, amb tot aquest enrenou, ja me n’oblidava. Jo venia a dir-vos que ara mateix comença la castanyada al patí de l’escola.
TOTS: La castanyada?
PRINCESA: (aixecant-se) La Castanyada? Aquesta no me la perdo. Ets el meu príncep blau. Som-hi tots.
(Anar a la Taula de Continguts)
(Anar a la Taula de Continguts)
PASTORETS A CALDERADES
Amb pinzellades de contes de Pere Calders en motiu del centenari del seu naixement
Escena I.
(En una casa. Un senyor assegut en un balancí, mig adormit. Entra un pagès)
PAGÈS 1: És horrible, senyor. El que m’ha passat avui no m’havia passat mai.
AMO: A veure, a veure. Què us ha passat?
PAGÈS 1: Cavant a l’hort, he trobat una mà.
AMO: Una mà? … Una mà de què?
PAGÈS 1: Una mà esquerra, senyor.
AMO: On és? Porteu-me-la!
(Entra una noia amb la mà amb molta cura, desembolicada en un paper de diari)
ESTHER: És una mà fresca, tallada de poc, i sens cap mena de dubte pertanyent a un home.
AMO: Molt bé Esther. (dirigint-se al PAGÈS 1) On l’heu trobada?
PAGÈS 1: Sota els clavells de les Índies, embolicada amb paper de diari.
AMO: La mà rai, el que em preocupa és la resta. (pausa) I no hem trobat res més? Cap tros de cap cosa que pogués fer joc amb això?
PAGÈS 1 I ESTHER: No, senyor, no hem trobat res més.
AMO: Que vinguin tots, que passarem revista.
(El pagès i la pagesa criden pels dos costats de l’escenari)
PAGÈS 1 I ESTHER: Veniu, veniu tots, el senyor Josafat us crida!
(Comencen a entrar pagesos, pageses i nens)
AMO: Ensenyeu-me les mans, no voldria encetar una recerca del que li falta a aquesta mà, i que resultés que fos d’un de vosaltres.
(Tots mostren ostentosament les mans i les fan bellugar)
AMO: Està bé, està bé. Ens trobem amb una mà que no pertany a ningú de nosaltres i que no sabem d’on ve. Si haguéssim descobert un cos sencer, hauríem fet el que es fa en aquests casos. Però el fet tractar-se d’una sola mà , sense cap indici que ens permeti suposar que algú l’ha perdut, ens fa suposar que en realitat només ha perdut la mà.
IRENE: Però una mà no es perd així com així.
AMO: És veritat, Irene, però una mà es pot perdre de moltes maneres, i en això nosaltres no ens hi podem ficar.
IRENE: I si avisem les legions romanes?
AMO: Mai de la vida, Irene. Aquests furgarien pels racons buscant el que hi ha i el que no hi ha, i faria que ens sentíssim forasters a casa nostra. (pausa) Sortiu per aquest camins de Déu i arribeu-vos al poble demanant si algú ha perdut alguna cosa de valor, una cosa molt important. No digueu pas que és una mà perquè encara tindríem problemes.
IRENE: Hem de suposar que per a qui l’hagi perdut, la mà deu ser prou important.
(La dona va a buscar un gerro ple d’aigua i hi posa la mà a dins)
IRENE: Josafat, això de la mà no em fa cap gràcia. Ens podria portar problemes.
AMO: Que n’arribes a ser d’exagerada, Irene, t’he dit mil milions de vegades que no exageris les coses.
(entra el senyor dels anells)
SENYOR DELS ANELLS: Bon dia, senyor Josafat. Tinc entès que heu trobat al vostre hort una cosa molt important, i em penso que pot ser meva.
AMO: I què és el que heu perdut vós?
SENYOR DELS ANELLS: Un anell, senyor (mostra una mà farcida d’anells) .
AMO: Ho sento, però no és pas això els que hem trobat nosaltres.
SENYOR DELS ANELLS: De tota manera, que us faria res que anés a donar-hi un cop d’ull al vostre hort?
AMO: Però, que el vau perdre aquí, l’anell?
SENYOR DELS ANELLS: No, si jo aquí no hi havia estat mai, però tampoc hi perdo res per provar-ho.
AMO: Vós mateix.
(Se’n va el senyor dels anells, i entra tot seguit)
SENYOR DELS ANELLS: Ja l’he trobat, moltes gràcies, i a reveure.
(Quan surt es topa amb una noia capbaixa que entra amb desgana)
NOIA: Bon dia, senyor Josafat. Tinc entès que heu trobat al vostre hort una cosa molt important, i em penso que pot ser meva.
AMO: I què és el que heu perdut vós?
NOIA: La il·lusió, senyor… he perdut la il·lusió…
AMO: Ho sento, però no és pas això els que hem trobat nosaltres.
NOIA: Que us faria res deixar-m’hi donar un cop d’ull al vostre hort? No se sap mai.
AMO: Sí, és clar, no se sap mai què es pot perdre i què es pot trobar en un hort.
(Surt la noia i torna a entrar eufòrica)
NOIA: He trobat la il·lusió, senyor. Estava amagada sota una col de Brussel·les.
(Quan surt es topa amb un noi que entra amb un ram de flors)
NOI: Bon dia, senyor Josafat. Tinc entès que heu trobat al vostre hort una cosa molt important, i em penso que pot ser meva.
AMO: I què és el que heu perdut vós?
NOI: Mireu jo he perdut la meva xicota.
AMO: Tota? O només un tros?
NOI: Perdoneu, però jo no faig broma amb aquestes coses… està clar que l’he perduda tota!
AMO: Ho sento, però no és pas això els que hem trobat nosaltres.
NOI: Que us faria res deixar-m’hi donar un cop d’ull al vostre hort? No se sap mai.
AMO: Vós mateix, però no crec que…
(Surt i torna a entrar de seguida donant la mà a l’Esther)
NOI: Ja veieu senyor Josafat, no és ben bé la mateixa, però ja farà el fet.
AMO: Esther! (L’Esther s’arronsa d’espatlles) Amb les coses del destí val més no fer-hi bromes.
PAGÈS 1: Em sembla que no hi ha ningú més que hagi perdut res d’important, al poble.
AMO: Saps què et dic, que sortiré una estona a veure si m’airejo i en trec l’entrellat de tot plegat. (S’aixeca i es veu que li falta una mà).
IRENE: Doncs jo vaig a la cuina a preparar el dinar. Quan tornis, ja estarà tot a punt.
(Queda l’escenari buit un moment, fins que se sent l ‘Amo que crida)
AMO: Irene,… Irene…
(apareix un altre home)
AMO: Dispenseu… em dec haver equivocat de casa.
AMO 2: Això és el mas d’Araó, que se us ofereix quelcom?
AMO: Ep! Si això és el mas d’Araó, què hi feu a casa meva? Que sou parent de la Irene, potser?
AMO 2: No us entenc de res. D’Irene no en conec cap, i pel que fa referència a aquesta casa demà passat farà sis anys que hi visc. Us prego que no feu bromes perquè a vegades no les sé comprendre. En què us puc servir?
AMO: (Queda parat, va mirant i no entén res) Oh, mireu, jo venia a dinar…. Si no puc quedar-me aquí us asseguro que no sé on anar.
AMO 2: Mai no he desatès a cap foraster que truqui a la meva porta en so de pau. Compartireu la nostra pobresa, Entreu!
AMO: (continua parat mirar a totes bandes, fins que reacciona) Bé, prou. Això és casa meva i no seguiré un minut més el fil de la vostra farsa.
AMO 2: (Somriu amb cara de murri) Ja ho començo a entendre, vós sou un dels plagues que festegen amb la Clara i heu ideat un truc per entrar aquí. Murri.
AMO: Qui és la Clara?
AMO 2: Apa, no cal que fingiu més. Ja sou aquí i us dono la benvinguda. (mirant cap a l’altre costat). Clara, filla meva, vine a veure qui ha vingut.
AMO 2: Clara, coneixes aquest senyor?
CLARA: No, papa, no l’he vist mai.
AMO 2: Anem, anem. No cal que ho allarguem més. No és pas cap delicte que tracteu de veure-us. Jo, per la meva banda, ja hi vinc bé.
(Entra la dona amb dos nens)
AMO 2: La meva muller i els altres dos fills… són un parell de galifardeus. (fa una pausa i s’adreça a la dona) Aquí, el senyor és un pretendent de la Clara.
AMO: Ni un moment més de comèdia! Si no em dieu on és la Irene i per què us heu instal·lat a casa meva avisaré la legió.
AMO 2: Quina mena d’entestament més particular…
SENYORA: Ernest, aquest home és boig.
CLARA: Mama, potser es tracta d’una d’aquestes endevinalles que agraden tant a la gent.
AMO: Mireu: jo us sóc un desconegut; segons vosaltres és la primera vegada que poso els peus en aquesta casa. Ara bé com us explicaríeu que jo conegués la disposició de cada cambra i els mobles que contenem, i el que hi ha a cada moble! Oi que no us ho podríeu explicar?
TOTS: Nooo!
AMO: Doncs pareu atenció. Aquesta porta tancada és la que dóna a la saleta, la del costat és la de la cuina, i aquí mateix, en aquest calaix hi ha els papers del darrer cens imperial… a nom mou.
AMO 2: No! En això us equivoqueu: els papers són a nom meu.
AMO: Mirem-ho!
(L’amo obre el calais agafa els papers, els llegeix i cau astorat a la cadira)
SENYORA: Au, au. No cal que fem durar més tot això. Anem a dinar que ja és hora. Clara, si és que el senyor vol rentar-se les mans, ensenya-li el camí.
AMO: Però, on és la Irene?
NENS: Quina llauna!
CLARA: Em feia vergonya explicar-ho, però ara ja veig que no me’n podré estar. Aquest matí, el entrat al temple romà,
SENYORA: Filla meva, quina ximpleria. No em diguis que has consultat l’oracle.
CLARA: Doncs, sí. I m’ha dit (amb to solemne) L’amor et volta. El príncep dels teus somnis es presentarà de la manera més inesperada. Estigues amatent per a obrir quan la felicitat truqui a la teva porta.
SENYORA: Filla meva, que has perdut el seny? Què cçvols insinuar amb això? Què pensarà aquest senyor?
CLARA: O vés… no deu pas haver vingut per què sí, ell. Una força o altra deu haver guiat els seus passos fins aquí.
AMO 2: A veure si això serà cosa de la Providència.
AMO: I qui som nosaltres per oposar-nos al destí.
SENYORA: De fet, nosaltres ens vam conèixer d’una manera semblant.
AMO: I els ha funcionat?
SENYORA: Oi tant, hem trobat el secret de la felicitat. De dilluns a dissabte, sortim cada dia: a ballar, a sopar a fora, al teatre, al circ… ell hi va els dilluns, els dimecres i els divendres, i jo hi vaig els dimarts, els dijous i els dissabtes.
(Una llum intensa il·lumnina un costat de la sala, i apareix l’àngel. Tots queden parats)
AMO 2: L’àngel!
CLARA: Tot un àngel “demodé”, sí senyor.
SENYORA: N’hem feta alguna de grossa, ara?
AMO: No hi dec tenir res a veure, jo?
ÀNGEL: No us amoïneu, al cel també hi ha retallades i als àngels de la guarda, ara també ens fan fer d’Àngels mitjancers.
AMO 2: Seieu. Que voleu prendre alguna cosa?
ÀNGEL: Quan estem de servei, no podem beure. De tota manera, gràcies.
(L’àngel obre un maletí i treu un casstte)
ÀNGEL: Ja ho veieu, al cel també ens han modernitzat…. a veure és aquesta.
“No anem bé, Depa. Ja veus quina vida has portat i de què t’ha servit. Estàs a punt d’entrar a la vellesa i ets pobre. Oh, i el que és aquesta llinda de l’ancianitat no la passaràs pas. El mal sempre torna al lloc d’on ha sortit, com les processons…”
ÀNGEL: Perdoneu, m’he equivocat. Aquesta cinta correspon al sermó que haig d’anar a fer a l’assassí Depa Carelli, en sortint d’aquí. A veure… serà aquesta.
“No tingueu por, bons pastors: us anuncio una gran alegria, que ho serà per a tot el poble; avui a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Crist senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant en bolquers, ajagut en una menjadora. Glòria a Déu dalt del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima”
NEN: I per què parla de pastors, si nosaltres tenim els animals a l’estable?
ÀNGEL: Teniu raó, però anem curts de personal i no podem entretenir-nos a buscar pastors per les muntanyes. Aneu-hi vosaltres mateixos i doneu-los la bona nova. Jo ja he complert amb la meva feina, i ja cal que corri a casa del Depa Carel·li abans no sigui massa tard.
AMO
PAGÈS 1
ESTHER
IRENE
SENYOR DELS ANELLS
NOIA
NOI
AMO 2
CLARA
SENYORA
NEN 1
ÀNGEL
ESCENA II
(En un bosc o un lloc a l’aire lliure)
(Entra un grup de pastors)
PASTORA 1: A veure. Així que us han dit que havíem d’anar a Betlem perquè havia nascut el Mesies?
PASTOR 2: Això és el que ha dit l’amo del mas Araó.
PASTOR 3: I per què no hi anava ell? Aquest fa com els de Ridaura. (Agafa la cantimplora i es posa a beure)
PASTOR 4: Ell no és pas pastor, i aquestes coses està escrit que les hem de fer nosaltres, els pastors.
PASTOR 2: Algun benefici havíem de tenir, no, els pobres?
PASTORA 1: Però així, ja ha nascut el nadó.
PASTOR 4: Probablement ja fa uns dies que ha nascut…
PASTOR 3: Tampoc ve d’aquí, saber el dia exacte del dia del naixement. Això és el que diuen els de Ridaura. (Agafa la cantimplora i es posa a beure)
NEN 2: Jo tampoc sé el dia del meu naixement… Mare, quin dia vaig néixer jo?
PASTORA 1: Nen, tu vas néixer el 29 de juliol.
NEN 2: Ala! El mateix dia que el meu aniversari!
PASTOR 3: Què us sembla si descansem una estona? I fem com els de Ridaura. (Agafa la cantimplora i es posa a beure)
(S’asseuen en rotllana)
PASTOR 2: Es pot ben dir que ha estat un miracle, això de l’aparició de l’àngel i el naixement del Mesies.
NEN 2: I què és un miracle?
PASTOR 2: Ai, nen, com vols que t’ho expliqui ara jo.
PASTORA 1: A veure si me’n surto. Imagina’t que caus des d’un arbre molt alt i no et fas mal. Què et sembla que seria això?
NEN 2: Això seria estar molt de sort, no?
PASTORA 1: Doncs imagina que tornes a caure d’un arbre encara més alt i tampoc et fas mal. Això què seria?
NEN 2: (S’ho pensa un mica) Això seria tenir molta més sort, no?
PASTORA 1: Renoi, com t’ho explico jo. Però si caiguessin per tercera vegada d’un arbre encara més alt i altra vegada sense fer-te mal. Això què seria?
NEN 2: Ara ja seria una qüestió de pràctica.
PASTOR 4: Són una colla de descreguts aquests nens d’avui dia. No sé pas on anirem a parar. (Agafa la cantimplora i es posa a beure)
PASTOR 3: Ep, no beguis tant que ja t’estàs tornant borrós. Vejam si faràs com els de Ridaura, tu.
PASTOR 4: Què vols dir? Escolta, a mi no em busquis les pessigolles, eh? Que jo no estic de romanços, quan m’enfado. Mira, l’altre dia amb vaig barallar amb en Claudi… el vaig agafar per les solapes… i bufetada ve, bufetada va… deu minuts seguits, tu.
PASTOR 2: Ostres, li devies fer molt mal, no?
PASTOR 4: Jo? Mal? Com volies que li fes si t’he dit que jo el tenia agafat per les solapes.. el que pegava era ell!
(Passa un noi i saluda efusivament)
VEÍ: Ei! Adéu, que vagi bé eh?
PASTOR 2: Adéu, adéu!
PASTORA 1: Qui és aquest que has saludat?
PASTOR 2: Ah, ni idea, jo no l’havia vist mai, però segur que m’ha saludat perquè s’assemblava molt al meu veí.
(El nen, mentrestant ha anat escrivint en un paperet)
PASTOR 3: Què estàs fent ara, nen?
NEN 2: Estic escrivint una carta.
PASTOR 3: I a qui l’enviaràs?
NEN 2: A mi mateix.
PASTOR 3: I què hi diu la carta?
NEN 2: Com vols que ho sàpiga, si encara no l’he rebuda?
(Passa el noi del raspall, portant-lo amb una corda com si fos un gos. Els pastors se n’hi enriuen)
PASTOR 4: Què? Passejant el gosset?
PASTOR 2: No el facis córrer gaire de pressa, que és petitó.
PASTOR 3: A vejam si faràs com els de Ridaura, tu? No el deslliuis eh? que ens fan molta por els gossos.
NOI DEL RASPALL: Que us heu tornat bojos? Quin gosset? Que no ho veieu que això és un raspall?
(Els pastors queden parats, i el noi s’acosta davant l’escenari i s’ajup per parlar amb el raspall)
NOI DEL RASPALL: Molt bé, Rocky! Ja t’he dit que si no lladraves els despistaríem!
PASTORA 1: Escolteu, potser seria qüestió d’anar-hi anant, que se’ns farà fosc i encara no haurem arribat a Betlem.
PASTOR 2: Sí que és tard i vol ploure, i la burra no es vol moure.
PASTOR 3: Doncs, farem com els de Ridaura.
PASTOR 4: Es pot saber què carai els passa als de Ridaura?
PASTOR 3: Ah, res, que quan plou la deixen caure.
PASTORA 1: Vinga, doncs, som-hi.
(Entren uns dimonis i escampen uns barrets en diferents punts de l’escenari: un tricorni, un barret de copa, un barret de capellà)
PASTORA 1: Em sembla que ens hem perdut, perquè jo diria que per aquí ja hi hem passat abans.
NEN 2: (mirant de cara al públic) Sí, aquesta gent em sembla que és la mateixa que hi havia.
PASTOR 2: Però jo no recordo haver vist una cosa com aquesta. (agafa el tricorni) Què deu ser això? (S’ho mira per tots costats, ho olora, hi juga, fins que s’ho posa al cap) Ospa! No sé pas què em passa, però m’està venint una mala llet! (S’ho treu del cap) Uff! Una mica més i començo a repartir garrotades.
PASTOR 4: Mireu quin bolet que hi ha aquí (agafa el barret de copa) Què deu ser això? (S’ho mira per tots costats, ho olora, hi juga, fins que s’ho posa al cap) Ep, això ja és una altra cosa.
(Passa un home amb un xai, Si no és un xai pot ser una altra cosa)
PASTOR 4: Ei, mestre, on aneu amb aquest xai?
HOME DEL XAI: Res, que vaig a vendre’l al mercat.
PASTOR 4: Així, sense més ni més?…
HOME DEL XAI: Sí, és clar. No em ve d’aquí, per gota que me’n paguin quatre monedes, ja em donaré per satisfet.
PASTOR 4: Però, algú o altre t’ha d’avalar! No pots dependre de les fluctuacions del mercat!
HOME DEL XAI: No, si jo la veritat és que amb ben poc ja em conformo.
PASTOR 4: On voleu anar, així, pel món! Ja teniu els avals suficients?
HOME DEL XAI: Avals? No, jo només tinc aquest xai que el porto a vendre…
PASTOR 4: I vós creieu que anant així, podeu inspirar confiança als mercats?
HOME DEL XAI: Al poble tothom em coneix, no he tingut mai cap problema amb ningú.
PASTOR 4: Això podia funcionar en èpoques tribals, però no pas ara en què el món és un gran imperi!
HOME DEL XAI: Però…
PASTOR 4: No hi ha peròs que hi valguin. Perquè sou vós, us avalo l’operació de venda del xai, per una mòdica comissió bancària que em podeu pagar a l’avançada.
HOME DEL XAI: Comissió bancària? Voleu dir que he de pagar per seure al banc?
PASTOR 4: Ja veig que no heu entès res… I aquesta vostra inseguretat fa que els mercats confiïn cada vegada menys amb vós… Ara mateix aquest xai ha quedat devaluat a la meitat, i encara no m’heu pagat l’aval incial.
HOME DEL XAI: Però jo, aquest xai és meu…
PASTOR 4: (Li pren el xai) No pas mentre no m’hagueu pagat l’aval bancari que em deveu!
HOME DEL XAI: Però, primer haig de vendre el xai, i després ja us pagaré…
PASTOR 4: Així tothom es veuria amb cor de fer negocis. Si no podeu pagar el que deveu, perquè sou un irresponsable, em veig obligat a quedar-me definitivament el xai… Ah, i us recordo que em deveu encara l’aval inicial, més els interessos de demora i les costes de tot el procés.
HOME DEL XAI: I si us empenyoro la casa?
PASTOR 4: Tal com està el mercat immobiliari no en trauríem gran cosa, qualsevol dia d’aquests us faig venir la legió per al desnonament.
(L’home del xai fuig corrent. I el Pastor 4 es treu el barret de copa)
PASTOR 4: Però què carai m’he empatollat jo ara? … si aquest xai és d’aquell pobre home…
(Un altre pastor ha trobat el barret de capellà, també hi juga, fins que se’l posa)
PASTOR 3: Germans, escolteu la veu de l’altíssim…
NEN 2: Vol dir en Pau Gasol?
PASTORA 1: Calla, nen!
PASTOR 3: Germans, escolteu la veu de l’altíssim… que ens guia cap al camí de la salvació. Hem estat cridats al seu regne… escolteu la seva veu:
(apareixen tot de dimonis)
DIMONIS: Veniu, pastors, veniu… entreu al nostre regne
(llamps i trons, s’apaguen els llums i s’abaixa el teló)
PASTORA 1
PASTOR 2
PASTOR 3
PASTOR 4
NEN 2
VEÍ
NOI DEL RASPALL
HOME DEL XAI
ESCENA III
(Davant la cortina, un focus il·lumina un dimoni assegut a la vora)
DIMONI 1: No sé pas què hi faig aquí, tot sol. M’he perdut. He perdut la meva forca… Prou que veig que món enllà s’està lliurant la gran batalla… però tinc la sensació que jo tampoc hi faig falta; ells, sense mi, s’ho fan igualment. I això em dol, perquè ningú em trobarà a faltar.
(Apareix un dimoni amb una capa al damunt, i una forca camuflada)
DIMONI 2: Que em podríeu dir si vaig bé per anar a Betlem?
DIMONI 1: No sigueu ase. Se us veu de seguida que sou un àngel camuflat.
(Dimoni 2 es mira confós el vestit que porta)
DIMONI 2: Ja m’ho semblava que no ho havien previst tot. Què em falta? Quin és el detall que m’acusa?
DIMONI 1: Aquest informe que porteu és caducat. Fa més de dos anys que Llucifer el fa suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats vosaltres.
DIMONI 2: L’hem tret d’un diccionari enciclopèdic, nosaltres. (S’asseu desanimat)(Es fa un moment de silenci, i ells es van mirant)
DIMONI 1: Vós i jo el que hauríem de fer és barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria d’una altra manera…
DIMONI 2: No, no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment. El que hem de fer és mirar d’entrar al camp i, allí, si ens toca, ens les mesurarem.
DIMONI 1: Ara, que, vist des d’aquí fa l’efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa… (pausa)
DIMONI 2: I això no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestió pendent… I si anéssim a cops de puny?
DIMONI 1: No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés i a les bones maneres. Ens hi va el prestigi del cel i de l’infern.
DIMONI 2: És difícil, sí. És positivament difícil. (pausa)
DIMONI 1: Ja ho sé! Ens ho podem fer a pedra, paper, tisora . Si guanyeu vós podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i la forca passarà a les meves mans. Fet?
DIMONI 2: Fet. Quina altra cosa podríem fer si no…
(fan el joc tres vegades, fins que al final…)
DIMONI 1: He guanyat. Es veu que tinc el sant de cara.
DIMONI 2: Tractes són tractes: la forca és teva.
DIMONI 1: Som-hi, que a l’infern hi falta gent, I d’aquesta igual m’apugen la categoria.
(Es fiquen a dins i tot seguit s’obren les cortines. És l’infern)
(dos pastors estan donant voltes a la caldera)
PASTOR 5: Corre, corre, no et quedis enrere!
PASTOR 6: És que ja no puc més!
PASTOR 5: Va, no afluixis ara, vinga, corre!
PASTOR 6: Vols dir que no hauríem de sortir d’aquí? Que ens atraparan…
PASTOR 5: Què dius, però si ja els portem 25 voltes d’avantatge!
(Entren els dimonis, i els acorralen)
LLUCIFER: Calderers, a la Caldera!
PASTOR 5 I 6: Ai mareta meva, que d’aquesta no en sortirem!
LLUCIFER: Fúries infernals, guanyarem la nostra guerra contra el cel, escamparem el mal per tota la terra i imposarem la nostra llei.
DIMONIS: Guerra ! Guerra ! Guerra ! Alcem les nostres armes, decidits a sembrar l’odi per tot arreu.
(dansa)
LLUCIFER: Heu preparat les trampes que us vaig encomanar.
DIMONI 1: Ha funcionat de meravella, Llucifer. Tan bon punt s’han posat aquesta andròmina al cap han començat a repartir garrotades a tort i a dret.
DIMONI 2: Doncs si haguéssiu vist els qui s’han posat aquest barret de copa. Primer enganyaven tot quiscu, els ho prenien tot sense que les pobres víctimes ni se n’adonessin, i després encara els cobraven comissions pels diners que els robaven.
DIMONI 3: Però sort n’han tingut dels qui duien aquesta borla al cap, que anaven dictant sentència sempre a favor dels del barret de copa; i els babaus s’ho empassaven, i fins i tot n’hi deien Justícia.
DIMONI 4: Els qui s’han posat aquest barret, garlaven i garlaven per no dir res, i feien anar els borregos cap allà on els convenia. O millor dit cap allà on convenia els del barret de copa.
DIMONI 5: Aquesta mena de barret metàl·lic ha estat d’allò més eficaç. S’han inventat qualsevol excusa per encetar una guerra, encara que fos per disputar-se un pou de suc negrós i pudent.
DIMONI 6: El més sorprenent han estat aquestes barretines. Tant bon punt se les posaven al cap, arronsaven les espatlles i tothom els prenia el pèl. Els feien pagar més impostos que a ningú, els obligaven a parlar en una altra llengua, els prenien el poc que tenien… i encara deien: “perdóneme usted”.
LLUCIFER: Això dels barrets ha estat un gran invent. Cada barret transforma aquesta trepa de babaus, i es conporta segons el que hi tenim escrit.
DIMONI 1: Mentre hi hagi burros, n’hi haurà que aniran a cavall.
DIMONI 2: I si el burro no es vol moure, garrotada de la bona!
DIMONI 3: Algú ha de vetllar perquè els burros carretegin els senyors.
DIMONI 4: Que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena.
DIMONI 5: A cadascú el que és seu, i els diners per a l’amo.
DIMONI 6: Els barretinaires ja estan avesats a ajupir el cap.
LLUCIFER: Hem convertit el món en una gran casa de barrets!
DIMONI 1: Al sol sense barret, ni quan fa calor ni quan fa fred.
DIMONI 2: Allà on hi ha barrets, no hi campen caputxes.
DIMONI 3: Barret, sabates i bastó, fan el senyor.
DIMONI 4: Cap sense barret,tothom hi té dret;cap desbarretat, tothom hi té part.
DIMONI 5: Més val un barret que tres sombreros.
DIMONI 6: No et fiïs pas d’una tropa que porti barret de copa.
LLUCIFER: Al diner, fins el rei li fa barretada.
(Surt un dels pastors de la Caldera)
PASTOR 6: Si entretens Llucifer, miraré per a veure si hi ha alguna paret que puguem saltar i aquesta nit podríem fugir d’aquí.
PASTOR 5: Escolta, Llucifer, ja sé que no està bé això de fer tractes amb el dimoni, però…
LLUCIFER: Però què?
PASTOR 5: Mira, que volia fer-te una juguesca?
LLUCIFER: Una juguesca, tu? Que no veus que no en tindria ni per començar?
PASTOR 5: Potser sí, però tampoc hi tens res a perdre. I podries guanyar mil denaris.
LLUCIFER: Mil denaris? No estaria malament. Vinga quina és aquesta juguesca.
PASTOR 5: A que no ets capaç de fer el faré ara jo.
LLUCIFER: I què pots fer tu, que no pugui fer jo?
PASTOR 5: Acceptes la juguesca?
LLUCIFER: No em fas cap por. Ja pots donar-la per perduda.
PASTOR 5: Mira, a que no ets capaç de fer això?
(camina de quatre grapes, i fa unes quantes ganyotes de cara al públic)
LLUCIFER: Aquesta tonteria, només? Per això no val la pena ni posar-s’hi.
PASTOR 5: Perquè tens por de perdre l’aposta.
LLUCIFER: Per això t’hi jugues mil denaris? T’has ben begut l’enteniment. I et penses que em guanyaràs l’aposta?
PASTOR 5: Ep, espera’t. Això ha de ser davant d’un testimoni que doni fe de si guanyes o no l’aposta.
LLUCIFER: Un testimoni? Els que vulguis! No costarà gaire de veure com et guanyo aquests mil denaris… i aquest cop sense necessitat de fer trampa.
PASTOR 5: Provem-ho, doncs. L’Angel farà de testimoni.
(L’Àngel s’acosta sense saber de què va la cosa)
PASTOR 1: Vine, angelet, i ara veuràs del que sóc capaç.
LLUCIFER: Ja tens a punt el testimoni? Doncs, prepara els mil denaris.
(Llucifer fa el numeret, i s’aixeca tot satisfet)
LLUCIFER: Vinga, noi! Has perdut l’aposta… s’ha de ser molt dropo per deixar-se guanyar els diners d’aquesta manera!.
PASTOR 5: No hi ha res a dir; has guanyat. (es gira cap a l’Àngel) . Bé, ja ho veus. Has perdut l’aposta. Et pensaves que no seria capaç de fer caminar de quatre grapes a Satanàs? Em deus els dos mil denaris que ens hi hem jugat. (agafa els dos mil denaris, i en paga mil a Llucifer)
LLUCIFER: Vinga, torneu a la caldera. Enceneu la foguera!
(torna el pastor que havia sortit)
ÀNGEL: Què has vist si hi havia alguna paret que puguem saltar?
PASTOR 6: Un desastre, tu.
ÀNGEL: Què vols dir que la paret és massa alta?
PASTOR 6: No. no. que no n’hi ha cap de paret. No podrem pas saltar.
ÀNGEL: Així sí que ho tenim malament.
PASTOR 6: I si tu fas de paret, i nosaltres dos saltem per damunt teu?
ÀNGEL: I jo com saltaré després?
PASTOR 6: Nosaltres sortirem volant, tu no sé si amb aquestes ales…
ÀNGEL: Que no veus que aquests són ales decoratives?
PASTOR 5: I si resulta que aquests dimonis són de mentida?
ÀNGEL: Què vols dir, que no hi creus tu en els dimonis.
PASTOR 5: No ho sé, però potser al final passa com amb els Reis.
ÀNGEL: Com els Reis?.
PASTOR 5: Si home, que al final resulta que són els pares.
LLUCIFER: Es pot saber què passa aquí? Perquè no van aquestes calderes?
DIMONI 1: És que hi ha restriccions, senyor Llucifer.
LLUCIFER: Restriccions de què?
DIMONI 2: Em sembla que una mica de tot.
DIMONI 3: S’ha apujat el preu del gas.
DIMONI 4: Tenim limitat un horari concret d’encesa de calderes.
DIMONI 5: En tot cas tampoc podem escalfar l’aigua per sobre dels cinquanta graus.
DIMONI 6: I només podem fer les calderades més urgents…
LLUCIFER: Però qui ha dit totes aquestes ximpleries?
DIMONI 1: Un tal Artur, senyor Llucifer.
DIMONI 2: I un altre que deu ser pagès, perquè he sentit dir que era del Mas el Collell.
LLUCIFER: Però què s’han cregut, aquests? A veure si ara també manaran a l’infern.
DIMONI 3: No! si, de fet, tampoc manen a casa seva.
DIMONI 4: Sembla que tenen ordres directes del cel.
DIMONI 5: Almenys bé diuen que és una tal Àngela la qui mana.
DIMONI 6: I molt tossuda, eh?
LLUCIFER: Dona havia de ser! I manya, a més a més!
PASTOR 5: Ei! I perquè no us revolteu contra el cel que us imposa tantes restriccions?
ÀNGEL: Però, què dius? Que t’has begut l’enteniment?
LLUCIFER: Vaja, ara vindràs a donar-nos lliçons de rebel·lia!
PASTOR 5: Bé, no et pensis que nosaltres també ho patim.
PASTOR 6: Si ens tornen a rebaixar el sou, els enviarem els xais cap a casa, i que se’ls pasturin ells!
DIMONI 1: Molt ben dit!
DIMONI 2: Així m’agrada, que hi planteu cara, i no com nosaltres…
LLUCIFER: Què vols dir?
DIMONI 3: Que potser també els hauríem d’enviar els xais cap a casa?
DIMONI 4: Però, si nosaltres no tenim xais?
DIMONI 5: Així, què podem fer?
DIMONI 6: I si els enviem aquests galifardeus, i que se’ls bullin ells?
LLUCIFER: Això mateix, ara veurem de què som capaços: traieu aquests desgraciats d’aquí, i deixeu-los allà on els heu trobat!
ÀNGEL: Home, tampoc és això! Què hi posaran al meu currículum: “expulsat de l’infern”.
PASTOR 5: Tu calla i corre, ara que podem!
PASTOR 6: I no hem de dir allò de “Jesús”?
(els dimonis cauen a terra i es tanca el teló)
ESCENA IV
(Surt Sant Josep)
JOSEP: Mireu, us he de confessar una cosa. Maria ha de tenir un nen, i us ben asseguro que no és meu… Ja sé que em direu que és allò de l’àngel del cel que li va anunciar que tindria un fill de l’Esperit sant… però què voleu que us digui, em costa de creure…
A més, això de què L’Esperit Sant tingui forma de colom, encara em fa més mala espina… Algú que és capaç de disfressar-se d’aquesta manera… no se sap mai.
I ara em toca anar a Betlem i fer el paper de bon jan, com si res. Com a mínim no ho haguessin esbombat… però, és clar, ja ho sap tothom i segur que em miraran amb un aire de compassió, i potser diran: Que n’és de bon Jan! Això si diuen directament: Que n’és de calçasses!
No sé què fer.
Tinc dues possibilitats: anar-hi o no anar-hi.
Si hi vaig, no passa res… però si no hi vaig tinc dues possibilitats: quedar-me aquí o tornar cap a Natzaret.
Si em quedo aquí, no passa res… però si torno cap a Natzaret, hi ha dues possibilitats: que no trobi ningú o que trobi algú pel camí.
Si no trobo ningú, no passa res… però si trobo algú, hi ha dues possibilitats: que sigui home o que sigui dona.
Si és home, no passa res… però si és dona hi ha dues possibilitats: que no m’agrada o que m’agradi.
Si no m’agrada, no passa res… però si m’agrada, hi ha dues possibilitats: que ens no ens fem amics o que sí que ens fem amics.
Si no ens fem amics, no passa res… però si ens fem amics, hi ha dues possibilitats: que quedem com a amics o que es vulgui casar amb mi.
Si quedem com a amics no passa res… però si es vol casar amb mi hi ha dues possibilitats: que no vulgui tenir fills o que ens vulgui tenir.
Si no en vol tenir, no passa res, però si en vol tenir… és capaç de tornar a sortir amb la història del colom. I com diem a casa, val més boig conegut que savi per conèixer,,,, per tant, me’n vaig a betlem, que Maria ja deu haver-hi arribat.
(Quan se’n va es troba amb un pastor)
JOSEP: Que vaig bé per anar a Betlem?
PASTOR 9: Oi tant com sí. Cap problema.
PASTOR 10: Perquè li has dit que anava bé per anar a Betlem, si va en direcció contrària?
PASTOR 9: Ah, volia dir això?, jo em pensava que volia dir si anava ben calçat per anar a Betlem… i com que he vist que duia unes bones sandàlies…
PASTOR 10: Seràs dropo!
PASTOR 9: Dropo potser, sí, però mira, jo vaig tirant.
PASTOR 10: Què vols dir anar tirant?, si tu no has treballat mai!
PASTOR 9: No, està clar! És que jo, com tu dius, sóc un dropo. Estic una mica boig.
PASTOR 10: Però escolta, que hi ha bojos que bé treballen.
PASTOR 9: Ep, jo he dit que estic una mica boig, però boig del tot, no.
PASTOR 10: Mira, et faig una juguesca. Jo et faré una pregunta, i si no l’encertes, tu em pagues 1 denari. I després me’n fas una tu i si no l’encerto jo te’n pago 10. (s’dreça al públic) Pobre, no ha anat mai a escola, i no sap res de res.
PASTOR 9: Va, va, fes-me la pregunta.
PASTOR 10: A veure si saps les taules de multiplicar…
PASTOR 9: De multi… què?
PASTOR 10: Quant fan 6 per 8?
PASTOR 9: Ni idea, noi, quines coses tan rares que t’empatolles.
PASTOR 10: 48, tros d’ase, ja em pots donar el denari (li dóna el denari)
Va ara fes-me la pregunta que vulguis tu, vinga.
PASTOR 9: A veure si saps quin és l’animal que té cinc potes i dues cues?
PASTOR 10: Ospa! Ara sí que m’has ben fomut! No ho sabia, jo això… i això que jo sí que he anat a escola. A les Pinediques no m’ho havien pas explicat, això!
PASTOR 9: Doncs, ja saps què et toca, m’has de pagar els deu denaris.
PASTOR 10: Sí, noi, aquesta sí que no me l’esperava. (els hi dóna) No perdem més el temps que hem d’anar a Betlem a adorar el messies, que acaba de néixer, segons han dit.
PASTOR 9: Vés a saber si aquell home també hi anava pel mateix que nosaltres.
PASTOR 10: Per cert, encara no m’has dit quin era aquell animal de cinc potes i dues cues… Perquè no en tinc ni idea.
PASTOR 9: Ah, jo tampoc, no ho havia sentit a dir mai… com que sóc una mica dropo, jo…
(se’n van)
(Entra Maria amb el nen en braços)
MARIA: Ja cal que m’afanyi, perquè hores d’ara ja deuen haver escampat la bona nova, i en qualsevol moment poden començar a arribar els primers… i Josep que m’ha deixat plantada, precisament ara!
Ja sé que no és fàcil d’entendre, perquè el meu cas… Però, bé. Què els haig d’explicar jo ara, a vostès.
(busca un lloc per seure) (Música de Nadal, comencen a entrar pastors)
PASTOR 1: Bona nit, Maria, et porto aquestes panses i aquestes figues per al petit nadó.
PASTOR 2: I jo aquestes neules i aquests torrons, que si no són per aquest Nadal, poden ser per al que ve.
PASTOR 3: Us deixo aquest cistell de nous i d’ametlles, per quan tingui les dents més crescudetes.
PASTOR 4: Jo he portat una samarra perquè no tingui fred, el petit Jesuset.
PASTOR 5: Us porto una manteta perquè estigui ben abrigadet al seu llitet.
MARIA: Quin llitet, si Josep, el qui li havia de fer de pare, fuster de professió, ha fugit qui sap on!
(Entra Josep esverat amb un llitet de fusta)
JOSEP: Gent de poca fe! Estava acabant aquest llitet per al nostre petit Jesús, el Mesies. .. o és que volíeu que li fes un llit de qualsevol manera! Sóc un professional, jo!
MARIA: Perdona, que dubtés de tu… com que no venies!
JOSEP: A més, per postres, he trobat un ximple que m’ha indicat el camí de betlem en direcció contrària.
MARIA: Au, vine, aquí, i atenem aquests senyors com es mereixen.
(entren uns altres pastors i un nen)
NEN: Us regalo aquesta pilota, per quan vulgui sortir a jugar al carrer.
PASTOR 6: Us porto aquestes figuretes per a fer el Pessebre.
MARIA: El Pessebre?
JOSEP: El Pessebre?
PASTOR 7: No em digueu que aquí no feu Pessebre?
MARIA: Doncs, no se’ns havia ocorregut… però… a partir de l’any que ve farem el pessebre.
(entra el pare Noël)
PARE NOEL: Bona nit tingueu! On tenim el nen?
PASTOR 7: Shsst !! És allà, dormint. Però si no parla més baix, el despertarà.
PARE NOEL: El despertar nens forma part de la meva feina.
MARIA: Em sembla que li han donat una mala adreça. Aquí, estem esperant els Reis.
PARE NOEL: Mireu, si sóc aquí és per alguna raó important. No és una qüestió de nens ni de joguines, sinó d’evitar el desprestigi de la institució que represento. Podeu suposar que no vaig casa per casa, a cegues, preguntant si necessiten cavalls o nines de cartró.
PASTOR 8: Aquí som molt liberals i ja va bé que cada u pensi com vulgui. Però en aquest cas, ens ofereix un servei que no creiem haver sol·licitat.
PARE NOEL: Potser no…
MARIA: Aquí no tenim arbre. Té algun sentit la seva presència sense l’arbre?
PARE NOEL: Dona, aquest detall…
NEN: Qui és aquest senyor tan estrany?
PASTOR 7: És Santa Claus, bleda. Te’l vaig ensenyar l’altre dia… era aquell senyor de la Coca Cola.
NEN: Però aquell no anava vestit de color verd?
PARE N0EL: (adreçant-se al nen) Tu no has demanat una espasa?
NEN: Sí.
PARE NOEL: Ja ho veuen. Això vol dir que no m’he presentat sense més ni més. Porto l’espasa demanada.
NEN: Quina mena d’espasa és?.
PARE NOEL: Oh, una espasa de les bones,… de gladiator.
NEN: Ah, no. Així no. Com aquesta en tinc dues d’arraconades, que guardo només per quan vénen els meus cosins a jugar. Jo en volia una d’Imperator. No en té cap d’aquestes?
PARE NOEL: No, d’aquestes, no. (pausa) Vaja, prou. Estic acostumat que em rebin bé. A veure si hauré de demanar per favor que m’acceptin uns quants obsequis.
MARIA: Aquí no hem demanat res…
PARE NOEL: Si fos cert, això constituiria una raó de més per a estimar una generositat tan espontània.
JOSEP: De totes maneres, si el senyor s’entesta a deixar alguna cosa i no hem de signar cap paper…
MARIA: Josep! No podem prescindir dels sentiments, per una quants regals.
PASTOR 8: Em sembla que no és benvingut, aquí. Val més que se’n torni per allà on ha vingut.
PARE NOEL: Suposem que jo m’hagi presentat per error, o bé, fins i tot, guiat per un afany de proselitisme. I què? La meva és una causa noble. Almenys se’m podia oferir seient, no? (pausa) Si vostès mateixos, quan l’ocasió arriba, procuren deixar un plat amb aigua i rosegons de pa per als camells dels Reis, no sóc mereixedor d’una més gran gentilesa?
(Tots queden parats)
NEN: Com quedem, doncs? Que fem el salt als Reis?
MARIA: Però, que no ho veu que ens està esguerrant la nit?
PARE NOEL: Ja me’n vaig. No cal que reprenguem el joc de paraules dures. Ja veig que no es poden fer miracles sense permís de l’interessat.
MARIA: Ajudeu el senyor a carregar-se el sac.
(Se’n va el Pare Noel)
NEN: Jo volia una espasa!
PASTOR 7: Calla, nen!
(Torna a sonar la música de Nadal, i van entrant la resta de pastors)
(Teló)
(Anar a la Taula de Continguts)
(torna a Taula de continguts)
ELS PASTORETS 2010
(Escenari amb un bosc o espai natural)
DIMONI presentador 1: Al·leluia, Al·leluia, pastors i gent de bona fe. Alegreu-vos. He vingut a anunciar-vos la bona nova del naixement del Messies. El Salvador que ha de guiar-nos pel camí segur cap a la terra promesa.
ANGEL presentador 1: Mal llamp i mala hora travessen els inferns, que algú pretén arrabassar el poder de Llucifer. La ràbia ens corseca de pensar que els homes no puguin continuar per la senda del mal que els hem mostrat. Jurem venjança contra els qui s’oposin al poder del diner, de la cobdícia i de la supèrbia.
(Surt el director esverat)
(Ara es veuen també els càmeres i els que porten els micros)
DIRECTOR: Talleu, talleu! Però que no ho veieu que us heu confós els papers. Mira que us ho he dit vegades, eh!. És que feu les coses de qualsevol manera, i així no es pot treballar.
ASSISTENT: (adreçant-se discretament al públic) Ospa, quin mal geni. Sembla el profe, aquest. (adreçant-se al director) Ho repetim, doncs?.
DIRECTOR: No home, no. Amb aquests dos no hi ha manera. Queda anul·lada l’escena. Ja us podeu anar a canviar.
DIMONI presentador 1: Ens havies promès que sortiríem almenys en una escena!.
ANGEL presentador 1: Aquesta vegada ho farem bé, li prometem.
DIRECTOR: Quan dic que no és que no. Se m’ha acabat la paciència. Prou. No sortireu a la pel·lícula!.
ASSISTENT: Comencem, doncs, directament per la escena 2?
DIRECTOR: Sí. Preparats per a l’escena del bosc.
ASSISTENT: Escena 2, presa primera. Acció!
(surt un rabadà, i s’asseu tranquil·lament en unes pedres) (Es treu una flauta i es posa a tocar: “la merda de la muntanya no fa pudor”)
(entren una colla de pastors, i s’asseuen en un racó)
PASTOR 1: Ostres tu, fa un fred que pela!
PASTOR 2: Doncs mira que avui ens toca dormir al ras. No et dic pas res.
PASTOR 3: I si encenem una mica de foc, per escalfar-nos?
PASTOR 1: Però què dius, beneit. Que vols que ens enxampi una patrulla de la legió del Saura?
PASTOR 2: Encara hi és aquest? Jo tenia entès que l’emperador Artur l’havia fet fora?
PASTOR 1: Per si de cas, oblidem-nos de fer focs que encara podríem provocar un incendi.
PASTOR 3: Bona nit, doncs.
PASTOR 2: Bona nit i tapa’t.
(El Rabadà es posa a tocar la flauta, mentre els pastors tremolen de fred)
(Se sent un soroll)
PASTOR 1: (desvetllant-se sobresaltat) Heu sentit això?
PASTOR 2: El què?
PASTOR 1: No ho sé. He sentit un soroll molt estrany.
PASTOR 3: Vatua Déu, mira que despertar-nos per res. I justament ara que estava somiant que anava a Jerusalem, m’obrien les portes del Palau d’Herodes i m’oferien tota mena de menjars, uuhm… d’aquells que te’n llepes els dits. I hi havia unes ballarines, que no t’ho perdis, eh? Eren espectaculars!
PASTOR 2: Estàs prou de sort tu, perquè jo somiava que carretejava un sac de patates fins al cim de la muntanya de Tabor. He quedat rebentat, tu.
PASTOR 1: Perdoneu si us he despertat. Jo juraria que havia sentit un soroll ben estrany. Però, potser també ho he somiat. Val més que tornem a dormir.
DIRECTOR: Pareu! Heu d’exagerar més l’expressió. Tu, s’ha de veure que està satisfet pel somni, i tu has de fer cara de cansat; has de posar cara de pomes agres, coi! Que no costa pas tant! Va tornem-hi. Repetim aquest últim tros.
ASSISTENT: Escena 2, presa segona, acció!
PASTOR 3: Vatua Déu, mira que despertar-nos per res. I justament ara que estava somiant que anava a Jerusalem, m’obrien les portes del Palau Herodes i m’oferien tota mena de menjars, uuhm… d’aquells que te’n llepes els dits. I hi havia unes ballarines, que no t’ho perdis, eh? Eren espectaculars!
PASTOR 2: Estàs prou de sort tu, perquè jo somiava que carretejava un sac de patates fins al cim de la muntanya de Tabor. He quedat rebentat, tu.
PASTOR 1: Perdoneu si us he despertat. Jo juraria que havia sentit un soroll ben estrany. Però, potser també ho he somiat. Val més que tornem a dormir.
(El pastor torna a tocar la flauta, i es posen a dormir altre cop)
(Surten dos nois vestits de carrer)
NOI 1: Ja m’explicaràs, també, quins acudits! Posar-se a fer ara uns Pastorets.
NOI 2: I els han de gravar i passar-los per la tele, perquè si no, al teatre no els aniria veure ningú.
NOI 3: Aquests de la Tele, és ben bé que ja no saben pas què fer.
NOI 2: I ara per vacances, segur que repetiran les pel·lícules de sempre, o els passaran aquests Pastorets enllaunats de pa sucat amb oli.
NOI 1: És ben bé que hi ha gent que s’ho empassa tot. S’asseuen davant el televisor, i vinga, que vagin fent.
NOI 3: Diuen que a Tevetres no fan programes escombraries, però poc se n’hi falta. Com a mínim reciclats i de segona mà sí que ho són.
DIRECTOR: Talleu ! Es pot saber d’on han sortit aquest parell? Però què hi fan aquí al mig del plató?
NOI 1: Ei, que no n’hi ha per tant, eh?
NOI 2: Sense cridar també ens entendrem, eh, mestre?
NOI 3: Al capdavall, aquests dormien i no els hem pas despertat. Ara sí que els heu despertat vosaltres! (S’aixequen els pastor)
PASTOR 3: Quina llàstima, tu. Perquè que jo havia tornat a somiar que anava a Jerusalem, m’obrien les portes del Palau d’Herodes i m’oferien tota mena de menjars, uuhm… d’aquells que te’n llepes els dits. I hi havia unes ballarines, que no t’ho perdis, eh? Eren espectaculars!
PASTOR 2: Doncs, a mi ja m’ha anat bé que em despertessin, perquè he tornat a somiar que carretejava un sac de patates fins al cim de la muntanya de Tabor. O potser era la del Calvari, no ho sé. He quedat rebentat, tu. (fa una pausa) Escolta, un altre cop que somiïs que vas a Jerusalem, perquè no em véns a buscar i t’acompanyaré. A veure si així m’estalvio de traginar sacs de patates amunt i avall.
PASTOR 3: Cap problema, home, per això som els amics. La propera vegada et vinc a buscar. Ja veuràs que ens ho passarem pipa.
DIRECTOR: Va, reprenem el rodatge. (adreçant-se als nois) Vosaltres, fora d’aquí (es dirigeix a l’assistent) Podem aprofitar aquesta presa, o l’hem de repetir?.
ASSISTENT: No…, vull dir, Sí.
DIRECTOR: En què quedem? Que sí o que no?
ASSISTENT: Que sí què, o que no què?
DIRECTOR: Coi, sembles encantat, també. Que si podem aprofitar el tros que hem gravar. O si hem de repetir l’escena.
ASSISTENT: Sí, sí.
DIRECTOR: Així ho hem de repetir?
ASSISTENT: No, no.
DIRECTOR: En què quedem? Pots aclarir-te d’una vegada?
ASSISTENT: Que no cal repetir-la. Aquests ximples, per sort han quedat fora de les càmeres. Que sí, que la podem donar per bona.
DIRECTOR: Va, doncs, som-hi, continuem amb el rodatge, que si no ens afanyem no ho tindrem enllestit ni pel dia de Sant Esteve. (S’adreça als pastors que dormien i que s’havien mig aixecat) Va, i vosaltres a dormir un altre cop. (els pastors ronquen sorollosament)
ASSISTENT: Escena 3, presa primera
(torna a sonar el flauta del pastor, mentre els altres dormen )
(se sent un soroll)
PASTOR 1: (desvetllant-se sobresaltat) Heu sentit això?
PASTOR 2: El què?
PASTOR 1: No ho sé. He sentit un soroll molt estrany.
PASTOR 3: Vatua Déu, mira que tornar-nos a despertar per res. Amb Ia mar de bé que m’ho passava. He tornat a somiar que anava a Jerusalem, m’obrien les portes del Palau d’Herodes i m’oferien tota mena de menjars, uuhm… d’aquells que te’n llepes els dits. I hi havia unes ballarines, que no t’ho perdis, eh? Eren espectaculars!
PASTOR 2: Estàs prou de sort tu, perquè jo he tornat a somiar que carretejava un sac de patates fins al cim de la muntanya de Tabor. Estic rebentat, tu. (fa una pausa) Però, escolta, no havíem quedat que si tornaves a tenir un altre somni com aquest em vindries a buscar a casa perquè t’hi acompanyés?.
PASTOR 3: Ep, jo ja he complert eh? He vingut a casa teva, i no hi eres. La teva mare m’ha dit que havies anat a portar un sac de patates a no sé on.
PASTOR 1: Perdoneu si us he despertat. Jo juraria que havia sentit un soroll ben estrany. Però, potser també ho he somiat.
PASTOR 2: Doncs a mi ja se m’ha passat la son, vés què et dic.
(Apareix l’Àngel)
ÀNGEL A: Al·leluia, Al·leluia, a tots els homes de bona voluntat. Sóc un àngel del cel que vinc a anunciar-vos la bona nova. Aquell a qui tant heu esperat per fi serà entre vosaltres per portar-vos a la glòria.
PASTOR 1: Ostres, tu. Vols-t’hi jugar que ens anuncia que per fi han pogut fitxar el Cesc Fàbregas?
DIRECTOR: Talleu! A què ve ara aquesta impertinència? Això, no ho tens al guió, oi que no?
PASTOR 1: No, però com que va dir que podíem improvisar algun comentari…
DIRECTOR: I a tu et sembla que en aquell temps tenien temps per jugar a futbol?
PASTOR 2: Com a màxim que fessin curses de Fórmula 1 en quadrigues…
ASSISTENT: Repetim. Escena 3, presa segona. Acció.
ÀNGEL A: Al·leluia, Al·leluia, a tots els homes de bona voluntat. Sóc un àngel del cel que vinc a anunciar-vos la bona nova. Aquell a qui tant heu esperat per fi serà entre vosaltres per portar-vos a la glòria. (van sortint altres pastors)
Al·leluia, ha nascut el Messies, el fill de Déu que ha vingut a salvar-vos. Alegreu-vos pastors, perquè vosaltres sou els escollits per a ser els primers en conèixer la bona nova. I sereu els primers en adorar-lo.
PASTOR 4: I on ha nascut el Rei infantó?.
ÀNGEL A: Ha nascut a en un portal de Betlem, com el més humil dels homes.
PASTOR 5: I com ho farem per trobar-lo?
ÀNGEL A: Una nova estrella que ha aparegut al cel us guiarà fins al portal. Aneu, pastors, aneu a Betlem. (I desapareix)
PASTOR 6: Som-hi, doncs. A Betlem me’n vull anar.
PASTOR 4: (Adreçant-se al pastor) Ei, vols venir, tu Rabadà?
RABADÀ: Vull esmorzar!
PASTOR 5: A Betlem ja esmorzarem. I Jesús adorarem.
RABADÀ: I amb neu hi anem?
PASTOR 6: Per la neu que pel camí hi ha, la calor ja la fondrà.
RABADÀ: Oi, la que fa !. Em embla que em quedaré a fer una cançoneta (es posa a tocar la cançó del Rabadà)
PASTOR 4: Em sona i no sé de què, aquesta cançó.
PASTOR 5: I què li darem, al noi de la mare? Què li darem que li sàpiga bo?
PASTOR 6: Li darem panses amb unes balances. Li darem figues amb un paneró
PASTOR 5:
PASTOR 4: Panses i figues i nous i olives. Panses i figues i mel i mató.
(Els pastors se’n van mentre sona la cançó del Noi de la mare)
(Surten el director i l’Assistent)
ASSISTENT: Aquest tros del text, t’ha quedat molt bé. Tot molt poètic, trobo.
DIRECTOR: Va ser un dia d’inspiració, és cert. Però, a més, és original, eh?
ASSISTENT: No en tinc cap dubte, que és ben original teu. I m’agrada perquè té tota una musicalitat… Potser algun dia se’n farà una cançó i tot.
DIRECTOR: Potser tampoc n’hi ha per tant. Va, ens prenem un descans de cinc minuts i reprenem el rodatge.
(pot sortir gent anant amunt i avall)
NOI 1: Has vist, quina manera de fer el ridícul! Això no s’aguanta per enlloc.
NOI 2: I ja m’agradarà veure com fan l’escena de l’infern. Si no tenen diners ni per fer un decorat.
NOI 3: Es veu que amb això de la crisi, els han retallat el pressupost encara que més que la pensió dels jubilats.
NOI 2: Ja vam fer bé, ja, de no voler participar-hi.
NOI 1: Però encara ens podríem trobar que, si els falta gent per a la darrera escena, insisteixin perquè hi sortim, encara que sigui com a figurants.
NOI 3: Mira, si només es tracta de fer número…
DIRECTOR: Tornem al rodatge. Tothom al seu enlloc. Anem per començar
(Els pastors s’asseuen en rotllana)
ASSISTENT: Escena quatre, presa primera. Acció!.
PASTOR 4: Ei, espereu un moment, que falta en Manelic!
DIRECTOR: I on carai s’ha ficat, ara aquest.
PASTOR 5: Em sembla que en tenim per estona, perquè l’ha vingut a buscar la seva mare, que havia de portar un sac de patates a no sé quina muntanya.
DIRECTOR: Doncs, comencem sense ell perquè si no, no acabarem mai.
ASSISTENT: Escena quatre, presa primera. Acció!.
PASTOR 4: Déu n’hi do si n’és lluny això de Betlem.
PASTOR 1: Va, no rondinis que ja hem fet la meitat del camí.
PASTOR 4: O sia que encara ens en queda una altra meitat.
PASTOR 5: Més o menys deu ser això, sí.
PASTOR 3: No sentiu una mica de pudor de socarrim…?
PASTOR 6: Com de pudor de cremat?
PASTOR 3: No ben bé. No sé com dir-ho…
PASTOR 1: Com si es calés foc a un bosc?
PASTOR 3: No ben bé. Més aviat…
PASTOR 5: Com de fregit, recremat?
PASTOR 3: No ben bé. Tampoc és ben bé això…
PASTOR 4: Com de carn escaldufada?
PASTOR 3: No ben bé. O potser una mica sí.
PASTOR 1: (S’aixeca i comença a ensumar pel voltant) Jo no sento gaire res, però, ara que ho dius, potser sí.
PASTOR 6: (També s’aixeca) D’algun lloc o altre ha de venir aquesta pudor.
PASTOR 5: (També s’aixeca) Mirem-ho bé, perquè això ja comença a fer mala espina.
PASTOR 4: (També s’aixeca) Ja és ben estranya ja aquesta pudor…
PASTOR 3: Es pot ben dir que és una pudor de mil dimonis,
PASTOR 1: Dimonis?
TOTS: Dimonis?
PASTOR 3: No em digueu que teniu por, ara? Dimonis… ja pots comptar.
PASTOR 5: Em sembla que serà millor que marxem. Jo no tinc por, eh? Però potser és millor que reprenem el camí…
PASTOR 6: Però, cap on vas, si nosaltres ja venim d’allà… Per anar a Betlem hem de seguir el camí en direcció contrària…
PASTOR 5: És que la pudor de socarrim ve justament d’allà.
PASTOR 3: Sou una colla de porucs! Què us penseu que ara sortirà el dimoni i se’ns endurà a les calderes d’en Pere Botero? (però ell es va tirant enrere)
(Apareix una velleta tota tapadeta)
VELLETA: Bon dia tingueu, bons pastors.
(Tots s’espanten i s’agrupen a un racó)
PASTOR 4: Què voleu de nosaltres?
PASTOR 6: Només tenim quatre panses i unes figues…
PASTOR 5: Un xic de mel i un poc de mató…
PASTOR 1: Un mos de pa i un got de vi…
VELLETA: Mireu, jo tenia la caldera a punt…
PASTOR 3: La caldera d’en Pere Botero!
PASTOR 4: Tingueu pietat d’aquest pobres pastorets…!
PASTOR 6: (Com si li digués en veu baixa) No sé si serveix de gaire res parlar de pietat a un dimoni.
PASTOR 5: Us donarem tot el que tenim, però no ens feu mal…
VELLETA: Però, què dieu si jo només volia un xic d’aigua perquè si no se m’enganxa l’estofat de la perola. Que no ho sentiu que ja comença a fer pudor de socarrim!
(Apareix el Director)
DIRECTOR: Talleu! És bona!.
VELLETA: (Es treu la caputxa i es posa dreta, amb posat de noia jove) Semblava ben bé com si tinguéssiu por de veritat, eh?
PASTOR 3: És que amb aquest posat que hi feies, i amb aquesta cara… és per espantar a qualsevol!
VELLETA: Escolta maco, es veu que no t’has vist tu al mirall.
DIRECTOR: Va no us baralleu ara, que de moment està sortint força bé. Demà continuarem el rodatge.
(surten els nois)
NOI 1: Has vist, quina manera de fer el ridícul! Això no s’aguanta per enlloc.
(es tanquen les cortines darrere seu)
NOI 2: Mira que fer servir aquest truc tan suat de simular que els pastors s’espanten perquè senten la pudor de socarrim.
NOI 3: No crec que ningú del públic hagi pensat que aquella pudor de socarrim hagués de ser precisament del dimoni. El guionista hauria de saber que en tot cas els dimonis fan pudor de sofre!
NOI 2: Ep, tu, que ens tanquen el llum.
NOI 1: Que veus la sortida? És que jo no veig res, eh?
NOI 3: Vejam, potser per aquí (es fiquen per entremig de les cortines).
NOI 1: Aquí hi ha unes escales, provem de baixar.
(s’obren les cortines, escenari de l’infern)
NOI 1: Que hi ha algú?
NOI 2: És una mica estrany, no, tot això?
LLUCIFER: L’únic que és estrany és que hàgiu estat tan babaus com per ficar-vos vosaltres mateixos a la boca del llop.
(van entrant tots els dimonis)
NOI 3: Qui són tota aquesta gent?
NOI 2: Jo diria que tenen una pinta de dimonis…
NOI 1: Tinc por…!!!
NOI 3: I allà hi tenen la caldera.!
NOI 1: Mama, tinc por!
NOI 2: Fugim d’aquí.
(forcegem per anar cap a una banda i cap a l’altra)
DIMONI 1: On us penseu que anireu, desgraciats
DIMONI 2: A l’infern s’hi pot baixar, però no se’n pot sortir.
LLUCIFER: A la caldera! (els porten a la caldera)
LLUCIFER: Fúries de l’infern! Deixeu anar la vostra ira i la vostra ràbia damunt aquest món que ha de ser ben nostre, i només nostre. Anuncien el naixement d’un Messies que pretén salvar aquests desgraciats. Som aquí per a impedir-ho. Fúries de l’infern!
DIMONI 1: Som aquí, prests per servir-te magnífic Llucifer i escampar la nostra llavor arreu de la terra.
DIMONI 2: Ni res ni ningú no podrà contra nosaltres. Ens hem ben assegurat que els humans no serveixin altre deu que el de les tenebres.
LLUCIFER: Fúries infernals! On són els set pecats capitals?
CAP DELS SET PECALS CAPITALS: Amo i senyor aquí som per a servir-te. Aquí m’acompanyen els set pecats capitals. Són les set virtuts que avui al món imperen en honor teu. No només hem aconseguit que els homes se les facin seves, sinó que els seus mandataris en facin norma. No s’hi resisteixen ni els Governs més poderosos ni la cúria vaticana, ni els talibans més llardosos.
DIMONIS: Guerra!, guerra!, guerra!, farem guerra contra el cel, dominarem la terra i no hi haurà Messies que ens aturi.
LLUCIFER: Així m’agrada, fúries infernals! (fa una pausa) Luxúria (s’avança la Luxúria)
LUXÚRIA: Senyor Llucifer, hores d’ara tenim a les nostres mans banquers i Governants d’arreu del món, que legislen i governen per a fer més rics els rics, abaixant el sous dels funcionaris i congelant les pensions. Els diners que s’estalvien a base de reduir el benestar de la majoria serveixen per a malgastar-lo en luxoses residències, iots a Montecarlo i cotxes de somni…
LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Gola! (s’avança la Gola)
GOLA: Ens hem ben assegurat que mig món pugui menjar a desdir, i llençar-ne si cal, mentre una altra meitat es mor de gana. Quin goig que fa veure com s’afarten com garrins amb hamburgueses pudentes i plastificades. I per als més sibarites, l’Adrià els donat al bullit menges prefabricades.
LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Avarícia! (s’avança l’Avarícia)
AVARÍCIA: Són tan babaus els humans, que quan troben un espai bonic que fa de bon veure, ells només hi veuen la forma de treure’n diners i més diners. Nosaltres fem que hi construeixin a tort i a dret, sense deixar ni un racó per cimentar. I amb els diners que guanyen, construeixen més, per a guanyar més, tot destruint més el paisatge…. fins que aquest perd tot el seu interès, l’abandonen i van a destruir a un altre indret.
LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Peresa! (s’avança la Peresa)
PERESA: (fa un badall) Uuuuuh! Anem de dret al gra, començant per la canalla que ja no foten ni brot, i acabant pels qui encara treballen sempre amb el mínim esforç. Per no haver de caminar, els fem agafar el cotxe, encara que sigui per anar fins a la cantonada. Tothom treballa tan poc com pot, confiant que algun dia tindran la sort de cara… ingenus! Els treballadors fan veure que treballen, però els amos i l’administració també fa veure que els paguen. Ja tenen mandra fins i tot de fer la migdiada.
LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Ira! (s’avança la Ira)
IRA: Els engaltem una guerra darrere d’altra. I ells s’hi entusiasmen pensant que algun dia guanyaran. Però ja ens ho fem venir bé perquè mai no guanyi ningú, les guerres s’allarguin indefinidament, tant se val sigui a l’Afganistan, a Colòmbia o a Palestina. Hem aconseguit que associïn la pau i la negociació pacífica com una traïció; res no s’ha de negociar. Tothom ha de creure que guanyarà amb l’ús de la violència.
LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Enveja! (s’avança l’Enveja)
ENVEJA: No cal que pateixis Llucifer, que ho tenim tot controlat. No hi ha ningú que aixequi el cap sense ser envejat pels qui l’envolten. Qualsevol que hagi caigut en la desgràcia de treballar en excés i excel·lir en alguna cosa, immediatament és el blanc de totes les enveges, i entre ells mateixos ja procuren de fer-lo caure.
LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Supèrbia! (s’avança la Supèrbia)
SUPÈRBIA: Aquí sí que tens directes competidors, gran Llucifer. No hi ha cap que no cregui estar per damunt dels altres. Els països rics tracten d’incivilitzats els pobres, menyspreen els qui parlen llengües petites, expulsen els immigrants que no poden explotar, i es creuen els amos del món… Bé, de fet ho són, encara que sigui per encàrrec nostre.
LLUCIFER: No podem permetre que tan magnífica tasca es vegi ara amenaçada pel naixement del qui pretén ser el nou Messies. Hem de perseverar perquè continuïn les desigualtats, perquè resolguin els conflictes amb violència, destrueixin la terra amb la seva cobdícia, i la supèrbia els faci creure que són superiors els uns als altres.
DIMONI 1: Que comenci la festa.
DIMONI 2: Que vegin aquests desgraciats quin és el nostre poder.
NOI 1: Ara hi caic, tu.
NOI 2: Oi tant com hi hem caigut…
NOI 3: ….però a les seves grapes!
NOI 1: Que no us n’adoneu?
NOI 3: De què vols que ens adonem?
NOI 2: Del que em començo a adonar és que ens volen bullir del tot!
NOI 1: Que no, home, que no! Que no ho veieu que tot això ha estat una trampa per fer-nos participar en la representació dels Pastorets!.
NOI 2: Vols dir que tot això són dimonis de mentida?
NOI 1: Oi tant, val més que els seguim la beta…
NOI 3: Jo no veig les càmeres per enlloc, però potser sí.
DIMONI 1: Vosaltres a callar, eh? (Cop de forca al cap)
DIMONI 2: Llucifer, tenim visita.
LLUCIFER: Un altre? D’on ha sortit ara aquest? (entra un de ben vestit)
DIMONI 2: Diu que és o ha estat President de la Genialitat… i com a bon demòcrata demana que el deixin triar si vol anar al cel o a l’infern.
LLUCIFER: M’agraden aquests que volen posar condicions d’entrada. Però molt bé, que entri, que miri, que ho provi i si troba alguna cosa millor…
POLÍTIC: He passat una estona al cel i… no està mal, però més aviat una mica ensopit. O sia que miraré a veure com funciona això de l’infern, i després decidiré.
LLUCIFER: Faltaria més, molt Honorable… Que comenci la festa!
(dansa dels dimonis) (Els dos dimoni li ofereixen menjar, el venten…)
POLÍTIC: Fantàstic! I això és així d’animat tot el dia.
DIMONI 1: Tot el dia, oi tant com sí.
POLÍTIC: Doncs, que no se’n parli més.
LLUCIFER: Ara ja saps qui són les ofertes electorals, vull dir les ofertes del cel i de l’infern…
POLÍTIC: Doncs, voto. I voto quedar-me aquí, a l’infern, faltaria més.
(Els dimonis l’agafen a cop i a empentes, i el porten a la caldera)
LLUCIFER: A la caldera!
POLÍTIC: Ei, ei, però què és això. No és pas així com hem quedat. Vosaltres m’he dit que tot seria com fins ara…
LLUCIFER: Ja ho hauries de saber això, tu. El que has vist fins ara era la campanya i les promeses electorals, ara veuràs i viuràs l’infern de veritat.
NOI 1: Ospa, tu. El Presi!
DIMÒNIES: Guerra!, guerra!, guerra!, farem guerra contra el cel, dominarem la terra i no hi haurà Messies que ens aturi.
(Apareixen els Àngels)
ANGEL 1: Atureu-vos, condemnats! Com goseu desafiar el tot poderós!
DIMONI 1: Més poderós que Llucifer?
ÀNGEL 2: Més poderós que tots que totes les teves forces infernals.
DIMONI 2: I com és que essent tan poderós, no aconsegueix que els homes es comportin segons les seves lleis?
LLUCIFER: Es pot saber què se n’han fet de les vostres set virtuts cardinals?
CAP DELS SET PECATS CAPITALS: Mireu el món, bordegassos, i veureu com es troba de ple sota el nostre domini.
LUXÚRIA: On és la castedat?
GOLA: On és la temprança?
AVARÍCIA: On és la generositat?
PERESA: On és la diligència?
IRA: On és la paciència?
ENVEJA: On és la caritat?
SUPÈRBIA: On és la humilitat?
ÀNGEL 3: Al final s’imposarà el bé sobre el mal
ÀNGEL 4: O és que no heu vist com acaben totes les pel·lícules?
ÀNGEL 5: Pagareu cara la vostra rebel·lió contra l’Altíssim.
ÀNGEL 6: El càstig que rebreu serà etern.
LLUCIFER: Ens castigaran a l’infern, potser?
CAP DELS SET PECATS CAPITALS: O és que pensen enviar-nos al foc etern?
ÀNGEL 1: Vatua la pell de Satanàs!
DIMONI 1: Ei, sense renegar, eh?
ÀNGEL 2: Deixeu-vos d’històries i deixeu anar aquests vailets, que ells són innocents.
DIMONI 2: Precisament perquè són innocents, són aquí.
GOLA: Ens els menjarem amb patates bullides!
ÀNGEL 3: Fem un tracte, nosaltres ens enduem aquests tres nois i vosaltres us quedeu aquest…. polític.
LLUCIFER: Ah, no. Aquest és ben vostre. Aquest ja us el podeu quedar.
ÀNGEL 4: Qui es mengi el tall, que es mengi els ossos.
NOI 1: Ostres, tu. Sembla que se’ns estiguin rifant.
NOI 2: Jo encara diria més, se’ns estan rifant.
NOI 3: Voleu dir que no se’ns estan rifant?
POLÍTIC: A mi se m’estan rifant. Jo que sempre he complert amb les meves promeses…
NOI 1: Carai quina novetat. Un polític que compleix les promeses.
NOI 2: Potser no és un polític de veritat, doncs.
NOI 3: I es pot saber quines eren les promeses que complies.
POLÍTIC: Coi, jo sempre prometia que els faria noves promeses.
LLUCIFER: Prou de xerrameca, us endueu aquest banastra, però els nois es queden aquí.
ÀNGEL 1: Ni parlar-ne, en tot cas ens ho fem a palletes llargues i palletes curtes.
ENVEJA: Aquests segur que faran trampa…
IRA: Perquè no ens els juguem als daus?
ÀNGEL 2: Nosaltres tenim prohibit el joc; ni daus, ni cartes…
SUPÈRBIA: I a bufetades?
ÀNGEL 3: Ah, no. Violència, no!.
PERESA: I si se’ls enduu qui balli millor?
ÀNGEL 4: Tracte fet. Fem una dansa cadascun, i qui guanyi s’enduu els vailets.
AVARICIA: I qui perdi s’haurà de fer càrrec del polític.
ÀNGEL 5: I qui farà de jurat per dir qui balla millor?
LLUCIFER: Jo, naturalment
ÀNGEL 6: Que ens prens per beneits o què? Hem de buscar algú que sigui imparcial.
DIMONI 1: Doncs, la veritat és que per aquí jo no veig gaire ningú.
POLÍTIC: Què vol dir que no veu ningú. Que no sóc ningú, jo?
ÀNGEL 1: És ben veritat, els dos nois faran de jurat.
DIMONI 2: I com que ells ja han vist la nostra dansa, per avançar temps, podeu començar amb la vostra.
ÀNGEL 1: Som-hi, doncs.
(dansa dels àngels)
LLUCIFER: (dirigint-se als nois) Nois, la decisió és a les vostres mans. Heu de dir si us ha agradat aquesta mena de dansa “angelical” o si preferiu la que us han ofert els set pecats capitals.
ÀNGEL 2: Teniu a les vostres mans, alliberar-vos de les calderes de l’infern.
LLUCIFER: Ah, però no oblideu que si dieu mentides us creixerà el nas com al Pinotxo, i anireu a l’infern per mentiders.
NOI 1: Ara pla, tant si diem la veritat com si diem mentida ens tocarà l’infern.
NOI 3: Doncs, mal per mal, que sigui amb la consciència tranquil·la.
POLÍTIC: Així m’agrada, que sigueu honestos i que digueu sempre la veritat.
DIMONI 1: Pronuncieu-vos definitivament, qui balla millor? Els àngels o els dimonis?
NOI 1: (amb por i resignació) Els dimonis…
LLUCIFER: Que no se’n parli més. Aquí teniu aquest xitxarel·lo, i nosaltres ens quedem els dos nois.
(Els dimonis empenten el polític cap als àngels)
ÀNGEL 1: Hem fet un paper ben galdós. Tampoc els hauria costat res dir una mentida pietosa, encara que només fos per una vegada. És que n’hi ha que s’ho prenen tot a la valenta!.
(Marxen els àngels)
DIMONI 2: Anem per feina, nois. Foc a la caldera!
NOI 2: Ai, mare meva, ara sí que estem perduts. Voleu dir que calia ser tan sincers?
NOI 1: Espera! Recordo que en els pastorets hi havia una paraula màgica que només de dir-la, els dimonis queien esterrossats a terra, i els pastors podien escapar-se.
NOI 3: Va, doncs, fes una mica de memòria!
NOI 1: Ostres, tu, la tinc a la punta de la llengua…. però és que no em surt!
NOI 2: Fes un esforç…. quina mena de paraula era?
NOI 1: Coi, no ho sé… espera,… sé que era una paraula que anava relacionada amb els eixabuiros.
NOI 3: Què vols dir? Que ens hem de refredar?
NOI 1: Potser, sí.
NOI 2: Doncs, aquí dins em sembla que ho tenim mal parat, això. A no ser que passés una mica de corrent d’aire…
NOI 3: Ei, vosaltres! (es dirigeix als dimonis) Que podríeu obrir una mica la porta o alguna finestra… és que ens estem ofegant de calor!
DIMONI 1: I la que us espera, desgraciats!
NOI 2: Ja em semblava a mi… amb aquesta gent no s’hi pot tenir tractes.
NOI 3: Provem-ho d’una altra manera. Ei, vosaltres! (es dirigeix als dimonis). Perquè la cal sigui més gustosa, no seria millor tirar-hi un xic de pebre… seria més picant!
NOI 1: Sí home, dóna’ls idees, ara tu!
LLUCIFER: Pebre…? Picant…? Ah, doncs potser no està pas tan mal pensat.
Vinga, nois, sal i pebre per a la tocinada!
(els dimonis hi tiren sal i pebre)
NOI 2: Ei, no us passeu!
NOI 3: Que sí, que sí… com més pebre, millor!
NOI 1: A mi em fa venir picor al nas…. a a a a a a t tt….
NOI 3: Ara, ara, va acaba d’eixabuirar.
NOI 1: A.aa…a…t…xís !!
NOI 2: Gràcies, home, podies girar-te una mica, no?
NOI 3: Però, què es diu quan algú eixabuira?
NOI 2: Que com a mínim es giri una mica d’esquena, no?
NOI 1: Això era abans, quan feien tota aquella comèdia de la Grip A. Però ara, tampoc ve tant d’aquí…..aaaa…a…t…xís !!
NOI 2: Jesús !
(els dimonis cauen a terra)
NOI 1: Ara l’has encertada. Va, fugim d’aquí abans no es refacin.
NOI 3: Sí perquè, a mi ja m’ha passat la picor al nas i potser ja no em vindria cap més eixabuiro.
(es tanca el teló)
(Quadre de la Mare de Déu i Sant Josep. Tots quiets com estàtues.)
JOSEP: Vols dir que no s’han oblidat de nosaltres?.
MARIA: Fa estona que ens han dit que estiguéssim parats com estàtues. Potser volen donar la impressió d’un quadre plàstic, com si fóssim figuretes d’un Pessebre.
JOSEP: Potser sí, però ara ja haurien de començar a venir pastors i fer-nos els presents. Sinó, per a l’espectador, això no tindrà cap gràcia.
MARIA: No siguis tan impacient. El director ja sap el que es fa.
JOSEP: Però no pot ser un pla tan llarg, sense moviment ni diàlegs. Per mi que aquest home és la primera vegada que dirigeix un rodatge així.
MARIA: Nosaltres també és la primera vegada que actuem. I no crec que estiguem en disposició per a criticar el director.
JOSEP: Tu perquè estàs aquí asseguda. Però a mi ja em comença a fer mal l’esquena.
MARIA: Quan ens van donar el paper ja sabíem que el nostre era un paper més aviat passiu.
JOSEP: Ni que ho diguis, jo aquí no hi pinto res. Al capdavall, ni tan sols sóc el pare de la criatura.
MARIA: Això és una altra cosa, no ho barregem, ara. En aquest cas també sabies el paper que et tocava. A més, tu més aviat podries ser l’avi de la criatura, més que el pare.
JOSEP: Espera, que em sembla que ve algú. Posem-nos en posició.
DIRECTOR: Què, nois? Assajant?
JOSEP: Què vol dir assajant? Amb l’estona que estem aquí, pensant que ja érem en escena….
DIRECTOR: Això volia dir-vos, que anem per començar tot seguit. Convé que vosaltres tingueu un posat seriós, amb molt pocs moviments i les paraules justes.
ASSISTENT: Escena 6, presa primera. Acció!
MARIA: Que formós que és l’infantó, no trobes?
JOSEP: El més bonic del món.
MARIA: Ell és l’esperança de tota la humanitat. Ha volgut néixer en el més humil dels portals, i seran els pastors els qui tindran el privilegi d’adorar-lo primer.
JOSEP: Però jo no veig ningú, aquí. Ja deu fer estona que l’àngel els ha avisat…
MARIA: Ets un vell rondinaire, eh? No siguis tan impacient, que segur que ja deuen ser a prop.
JOSEP: Espera, que ara sí que em sembla que ve algú.
VELLETA: Bon dia tingueu.
JOSEP: Jo diria més aviat bona nit, però vaja, tampoc ve d’aquí.
MARIA: Venia a adorar el Messies, oi? Eh, que és bufó?
VELLETA: I tant, (es mira Josep) és clavat que el seu pare. Enhorabona, però jo només volia demanar-los si tenien un polset de sal, perquè estic fent un estofat i em sembla que m’està quedant un xic dolç.
JOSEP: Doncs, no. No tenim sal ni pebre. I a mi ja m’està pujant la mosca al nas.
MARIA: Ho sentim senyora (adreçant-se a Josep, mentre la velleta se’n va). Tampoc calia que fossis tan malagradós.
JOSEP: Espera, que ara sí que em sembla que ve algú i aquests tenen pinta de pastors.
(Música nadalenca. Entren els pastors i a càmera lenta van deixant els seus presents i queden com estàtues formant un quadre plàstic)
(D’entre les cortines, també surten els dos nois) (s’abaixa la música)
NOI 1: Són aquí!
NOI 2: Per fi els hem trobat.
NOI 3: Anem-hi nosaltres també.
(S’adrecen al portal i s’afegeixen als altres pastors)(torna a apujar-se la música)
DIRECTOR: Talleu! És bona!
ASSISTENT: Però, i aquest parell que s’hi ha afegit… no anaven ni amb el vestit adequat.
DIRECTOR: És igual. Direm que simbolitza que tant els pastors antics com els nois d’ara, tots van igualment al Pessebre a adorar el Messies.
(Els actors van plegant i sortint de l’escenari)
DIRECTOR: Nois, us felicito perquè al final heu entès que valia la pena participar en aquesta representació dels Pastorets. Haureu sortit només al final, però la qüestió és ser-hi.
NOI 1: I el tros de l’infern?
DIRECTOR: Aquest any vam decidir que no hi hauria infern. Així ens hem estalviat els decorats i els vestits dels dimonis…
(Els nois es miren sorpresos, metre sona la música i es tanca el teló)
La majoria dels personatges poden ser representats indistintament per nens o per nenes.
DIMONI presentador 1
ANGEL presentador 1
DIRECTOR:
ASSISTENT:
PASTOR 0:
PASTOR 1:
PASTOR 2:
PASTOR 3:
PASTOR 4:
PASTOR 5:
PASTOR 6:
NOI 1:
Noi 2:
Noi 3:
ÀNGEL A:
VELLETA:
SANT JOSEP:
MARIA:
LLUCIFER
DIMONI 1
DIMONI 2
CAP DELS SET PECATS CAPITALS
LUXÚRIA:
GOLA:
AVARÍCIA:
PERESA:
IRA:
ENVEJA:
SUPÈRBIA:
POLÍTIC:
ÀNGEL 1
ÀNGEL 2
ÀNGEL 3
ÀNGEL 4
ÀNGEL 5
ÀNGEL 6
(torna a TAULA DE CONTINGUTS)
(Anar a Taula de Continguts)
LA LLEGENDA DE SANT JORDI
(El rei i la reina asseguts al tron, amb el criat autòmat al costat i la princesa presumida asseguda a terra)
(De tant en tant, la reina fa un gest perquè el criat li passi el mocador per eixugar-se la suor, mentre la nena fa botar una piloteta)
(entra un emissari)
EMISSARI: Majestat, majestat! (diu esbufegant, mentre fa reverència i es mig agenolla)
REI: Què és tot aquest enrenou! (sembla com si es despertés)… No veieu que estem treballant!.
REINA: Tan important és el que us ha portat aquí per interrompre la nostra feina reial? (remarca la paraula “Reial”)
EMISSARI: És espantós, majestat. És espantós.
REI: Què és això tan espantós? (diu “espantós” amb un to mofeta)
EMISSARI: Un drac, una drac enorme, majestat.
REINA: I què té d’espantós un drac ? (amb desgana)
EMISSARI: El drac se’ns està menjant totes les nostres collites, majestat,
REI: I això és espantós…? (amb el mateix to mofeta)
EMISSARI: No ens deixarà res per a menjar, majestat.
REINA: (dirigint-se al criat) Com tenim el rebost, majordom?
CRIAT: Ple a vessar. Per això no heu pas de patir, Majestat.
REI: Veieu com no és tan espantós, això del drac?
EMISSARI: és que no en té prou amb les nostres collites, majestat.
REI: Ah no? I què més vol el nostre estimat drac.
EMISSARI: Diu que vol menjar carn fresca, almenys un cop per setmana, majestat.
REINA: Doncs, doneu-li carn fresca: un porquet o un xai lletó. Així de senzill, no?
EMISSARI: Ja ho hem fet, majestat. Però com que és molt animal, diu que ell mai no menjaria carn d’un altre animal, majestat.
REI: Es vegetarià, potser? (torna al to burleta)
EMISSARI: Em sembla que no, majestat. Perquè reclama que li donem cada setmana una pubilla, que si no… destruirà el castell.
REINA: (fent un bot de sorpresa) Això sí que és espantós!
EMISSARI: És el que us deia, majestat. És espantós. A més de quedar-nos sense collites, ens quedarem sense pubilles.
REINA: Calla, babau. Que no és pas això el que és espantós. El que seria espantós seria que fes malbé el nostre castell, l’orgull del nostre poble. Això sí que seria espantós.
REI: Doncs, a què espereu. Si vol pubilles… doneu-li pubilles!
EMISSARI: I si cap noia no s’hi presenta voluntàriament, majestat?
REI: Feu un sorteig, i que toqui a qui toqui. No costa pas tant!
REINA: Au vinga, que tenim molts afers importants a resoldre.
EMISSARI: Gràcies, majestat. Gràcies per la vostra reial saviesa.
(surt l’emissari, i tots tornen a la posició inicial)
REINA: (Dirigint-se al rei) T’has fixat que la nostra filleta ja comença a fer-se gran?
REI: Oi tant! Si ja comença a jugar amb la piloteta, i ja juga ben poc amb la nina de drap.
REINA: Doncs, potser serà qüestió de pensar en casar-la.
REI: Hem de buscar el millor cavaller del regne, perquè es casi amb la nostra filla.
PRINCESA: Perdoneu, però….
REINA: Calla, filla, que el teu pare i jo estem parlant de coses importants.
PRINCESA: És que jo…
REI: No has sentit la teva mare. Fes el favor de interrompre’ns en les nostres coses.
REINA: És que aquest jovent, ja no saben ni comportar-se.
PRINCESA: No volia interrompre-us, però…
REI: Però ja ho has fet. Va digues el que volies dir, d’una vegada.
PRINCESA: És que tinc pipi ( s’aixeca i se’n va corrent)
(sona la música i els reis tornen a adoptar la posició inicial)
(para la música i entra un altre emissari)
EMISSARI 2: Majestat, majestat. És espantós, majestat.
REI: Ja hi som, altra vegada. Què és tan espantós?
EMISSARI 2: Seguint les vostres ordres, majestat hem anat sortejant cada setmana una pubilla per a què se la mengés el drac.
REINA: Oi tant, el nostre drac. Espero que estigui ben satisfet.
REI: M’agrada que compliu les meves ordres, al peu de la lletra.
EMISSARI 2: Ho hem fet, majestat, però…
REI: No hi ha peròs de valguin, s’ha de fer tal com vaig ordenar, sense excepcions de cap mena.
EMISSARI 2: Però…
REINA: Que no l’heu sentit el Rei? Les seves ordres no es posen en dubte. Es compleixen i prou.
EMISSARI 2: És que aquesta vegada la sort ha fet que la pubilla que hem de donar al drac sigui la vostra filla.
REI i REINA: La nostra filla? Això és espantós!
EMISSARI 2: Espantós era el que jo deia, sí.
REI: Que s’escampi per tot el país. (s’aixeca) Proclamo solemnement que qui sigui capaç de matar el drac li donaré la mà de la meva filla.
REINA: La mà, i el que segueix també, naturalment.
PRINCESA: Així aviat em casaré?
REINA: Esperem que sí, filla meva.
PRINCESA: Em casaré amb el drac o amb algun noble cavaller?
REINA: Esperem que puguis casar-te amb algun cavaller, perquè el drac no se’t menjaria a petons, precisament, filla meva.
(Sona la música i surten tots de l’escena)
PREGONER:
Per ordre del Senyor Rei, es fa saber a tothom que una fera ferotge el país ha envaït. No en té prou en menjar-se les collites i les pubilles del nostre poble, que ara pretén menjar-se també la nostra tan estimada princesa.
És per això que solemnement proclamo, puc prometre i prometo, que donaré la mà de la meva filla, la Princesa Figa-flor, al valerós cavaller que sigui capaç de matar el drac abans que se la mengi.
Nota: Si ho fes després de cruspir-se-la, la recompensa hauria de ser una altra, a decidir en el seu moment, a criteri de sa Majestat.
Signat:
EL REI
CAVALLER 1: Heu sentit el que ha dit el Rei?
CAVALLER 2-3-4: Què ha dit el Rei?
CAVALLER 1: Ha dit que qui mati el Drac…
CAVALLER 2-3-4: Quin Drac…
CAVALLER 1: El que es menja una pubilla cada setmana.
CAVALLER 2-3-4: Aaah.
CAVALLER 1: Doncs, qui mati el drac es podrà casar amb la princesa.
CAVALLER 2-3-4: Quina princesa?
CAVALLER 1: La filla del rei i de la reina, sapastres!
CAVALLER 2-3-4: Aaah.
CAVALLER 1: Som-hi, doncs.
CAVALLER 2: Vols matar la princesa per casar-te amb el Drac?.
CAVALLER 3: No siguis dropo, el que vol és menjar-se el Drac per poder-se casar amb la princesa.
CAVALLER 4: Apa, aquí. Com vols que es mengi un drac. El que ha de fer és matar el drac per poder-se menjar la princesa. O… no?
CAVALLER 1: Em sembla que no em podré refiar massa de vosaltres. (es dirigeix de cara al públic). A més si matéssim entre tots quatre el drac, ens hauríem de casar també tots quatre amb la princesa…
(surten de l’escenari)
(música)
(s’apaga la música)
(entren quatre cavallers més)
JORDI: Ja m’agradaria a mi, poder-me casar amb la princesa…
CAVALLER 5: Au va, Jordi, no em diguis que tens por, ara tu.
JORDI: No, de por no és que en tingui.
CAVALLER 6: Doncs, què tens, Jordi?
JORDI: Més aviat pànic i cangueli.
CAVALLER 7: Jordi, no em diguis que t’espanta enfrontar-te amb un simple Drac.
CAVALLER 8: Total perquè ja s’ha cruspit una dotzena de cavallers…
JORDI: Ja us ho fareu vosaltres, que jo em conformo amb casar-me amb un pageseta.
CAVALLER 5: Som-hi, doncs. Que en Jordi es quedi aquí, si vol. Nosaltres anem a caçar el drac.
(comencen a caminar fins arribar a un extrem de l’escenari)
CAVALLER 6: Atenció, que alguna cosa es mou darrere aquestes mates.
CAVALLER 7: Compte, que pot ser el drac, eh?
(un cavaller es tira a terra, darrere les mates. Els altres s’aparten espantats)
CAVALLER 8: Ja el tinc! No se m’escaparà. És un drac una mica estrany, però….
CAVALLER 5: Què té d’estrany?
CAVALLER 8: Té una cua com de conill…
CAVALLER 6: I té escames verdes a tot el cos ?
CAVALLER 8: No, sembla més aviat com una pell de conill…
CAVALLER 7: I no treu foc per la boca?
CAVALLER 8: Doncs, aquest Drac es veu que no, perquè té unes dentetes com de conill.
CAVALLER 5: Espera. No em diguis que també té unes orelles llargues, com de conill…?
CAVALLER 8: Ostres, tu, és veritat! Quin drac més estrany!.
CAVALLER 6: Dropo, que no veus que això és un conill?
CAVALLER 7: Va, anem a cercar el Drac a un altre lloc.
(se’n van i queda en Jordi tot sol)
JORDI: Renoi, quina dèria per casar-se amb la princesa! Ja s’ho faran. Amb la por que em fan els ratolins, només faltaria que m’hagués d’enfrontar a un drac.
(entra el drac, sense que en Jordi el vegi)
JORDI: Em trauré l’armadura que em pesa massa, i pel que em serveix…
(El drac s’adreça al públic)
DRAC: Dos cavallers…, dos més me’n cruspiré. Primer aquell que dorm, i després l’altre que sembla més escanyolit.
(El drac es tira damunt l’armadura i la devora)
JORDI: (fent un salt) Però què fas, desgraciat, que no veus que això és una armadura? I a dins hi tinc les armes.
DRAC: Maleït cavaller, perquè no m’avisaves abans! Ai que m’escanyo!
(el drac es rebolca fins que cau mort a terra, en Jordi queda parat mirant-se’l )
(Entren els Reis amb amb criat, la princesa i algun cavaller)
EMISSARI 3: Ha mort el Drac, en Jordi ha mort el Drac!
JORDI: No, si jo…
BISBE: Miracle, miracle. El cavaller Sant Jordi no ha necessitat ni espasa ni cuirassa per vèncer la fera. Sant Jordi gloriós ens heu deslliurat d’un drac tan espantós.
JORDI: Bé, no ha estat ben bé així…
REI: Valerós cavaller Sant Jordi jo et proclamo cavaller de cavallers per la teva valentia, força i bravura.
JORDI: Però és que jo no volia…
REINA: Un home tan ben plantat i tan ardit, que amb el seu heroisme a tots ens ha admirat, bé mereix la mà de la nostra princesa.
JORDI: I la meva pageseta…? Jo tenia aquesta rosa per donar-li… (la cull del costat del drac)
PRINCESA: Gràcies, cavaller, el meu cavaller. Gràcies per la flor i per haver-me salvat del drac. En recompensa aquí tens la meva mà i aquest llibre on escriurem la veritable llegenda de Sant Jordi.
(Surten de l’escenari)
(Anar a Taula de Continguts)