Benvolguts alumnes i famílies,
La Maria Curiosa ha marxat ja i, per tant, aprofito per escriure jo mateix, per primer cop, en aquest blog i fer-vos algunes reflexions.
Com sabeu, he pres la decisió de deixar definitivament les aules i agafar la jubilació una mica abans de l’edat que es considera límit.
La decisió no ha estat fàcil per una senzilla raó: m’ha comportat renunciar a allò que, de jove, sempre havia anhelat, que és, simplement, fer de mestre. I, ara, em trobo que ho abandono per pròpia voluntat! És una situació paradoxal i un pèl inquietant. Ho reconec. I és que, de fet, no estic gens cansat de fer de mestre, no estic gens cansat de tractar amb els nens i estic segur que enyoraré el que sempre he fet: mirar d’entendre’ls, intentar ajudar-los quan, a vegades, ni ells mateixos no s’entenen, aconsellar-los, acompanyar-los i empènyer-los a resoldre els seus petits conflictes, que no són tan petits si ens els mirem des del seu punt de vista i provar de fer-los de crossa quan ho han necessitat.
Tampoc no estic cansat dels pares. Puc ben assegurar que mai no ha estat una feina feixuga atendre’ls. Ans al contrari, sovint ha estat ben compensadora.
Per això, us confesso que no tinc ganes de jubilar-me. Voldria continuar fent les meves classes amb la meva canalla i continuar corregint les barbaritats que alguns d’aquests petits dimoniets escriuen a vegades.
Però em trobo amb un sistema que no compta ni amb els nens ni amb els mestres, un sistema que és voraç amb les maneres de fer, un sistema que no permet que s’assenti i arreli cap metodologia concreta perquè quan una comença a ser assumida per alumnes, mestres i pares, l’autoritat educativa se sent irresistiblement impel·lida a fer una llei que ho capgiri tot per donar una aparença de constant innovació, que de fet, no és tal, sinó, simplement, un rebateig de les coses de sempre. Un sistema, en el fons, poc preocupat per la qualitat de l’ensenyament i delerós de ser qualificat de modern i innovador. I un sistema, a més, que no forma convenientment els qui hem d’implementar-lo, un sistema que no ofereix recursos i que, erròniament, dona per suposat que els mestres estem formats per a qualsevol idea genial que concebin les ments pensants de moda del moment i que, potser, fa anys i panys que no trepitgen una aula.
I, d’això, sí que estic cansat. Estic molt cansat que, durant els meus més de quaranta anys dedicat a l’ensenyament, hagi hagut de viure permanentment instal·lat en el canvi constant, fugisser i extremament perible. I, sobretot, estèril. I estic cansat d’haver de tornar a aprendre a fer les mateixes coses de sempre amb nous noms, críptics conceptes, noves qualificacions i la inefable pàtina d’innovació que justifica el canvi, i que quan totes les parts, mestres, pares i nens, ja l’hàgim començat a assumir, vingui un nou govern que ho capgiri tot de nou i t’obligui a assumir un nou període d’assumpció fins que, inexorable, arribi el pròxim canvi.
La innovació és imprescindible. És el motor del progrés. Negar-ho és no entendre com funciona el món. Però la innovació necessita, en primer lloc, criteri i consens social, planificació, recursos, una bona preparació prèvia dels professionals que han de dur-la a terme i un calendari d’implantació que sigui gradual i que, a més, la blindi contra possibles canvis en un període de temps suficientment dilatat com perquè sigui possible que aquesta arreli en les maneres de fer de tots els qui formem la comunitat educativa. I, sobretot, que il·lusioni en comptes de generar la frustració que produeix la fundada sospita que tampoc allò no serà durador i que l’esforç que caldrà fer per a assumir-ho caurà novament en el pou de la inutilitat.
Us confesso que els nens m’han donat una vida professional immensament feliç i afable, plena de compensacions i d’íntimes satisfaccions. I renunciar a continuar tenint aquesta sensació costa molt. Tant com m’ha costat a mi mateix prendre una decisió que, per edat, podria haver pres fa ja tres anys i que m’he estimat més anar ajornant, madurant-la fins que m’hi he sentit completament preparat.
Ara, només puc dir gràcies a tothom. Als qui m’han animat a continuar fent les coses segons el meu criteri i també als qui han criticat la meva manera de fer, perquè aquests també m’han donat l’oportunitat de revisar i probablement millorar la meva praxi professional.
I perdó. Perdó, també. Les meves més sinceres disculpes, sobretot als meus alumnes, a aquells sobre els quals hagi pogut cometre alguna injustícia, un error, una qualificació massa baixa, o massa alta, una sanció que no mereixien o una resposta no pertinent. Naturalment, em dec haver equivocat molts cops. Per això, també demano disculpes.
Ara, la meva vida entra en una etapa nova i certament desconeguda, en la qual, els alumnes em fugen del davant. Però sapigueu que, mentre conservi la meva capacitat de pensar, els tindré sempre al cap i els consideraré alumnes meus de manera permanent.
Nois i noies, alumnes meus de qualsevol època, també aquells que vaig tenir el mateix dia que vaig començar a exercir, sempre em consideraré el vostre profe si m’ho permeteu i, per tant, sempre que vulgueu em tindreu disposat a ajudar-vos. Estic segur que sabreu com trobar-me si em necessiteu. Per això, ara no us dic adeu, sinó, ben al contrari, fins sempre.
Jordi Sedó.
Hola, amics!
