Els Investigadors

CITES D’AUTORS DIVERSOS (Algunes són traduccions de l’original al català fetes per Jordi Sedó)

“Cada cop que, per por que pateixi, que no tingui amics, que no pugui, que suspengui, li fas alguna cosa que ell o ella pugui fer, el fas més feble i dependent de tu”.

Cristina Gutiérrez Lestón (entrevista en premsa).

“Cal confiar en els fills. Ells, ja des de molt petits, són capaços de moltes coses, de cordar-se la jaqueta, parar taula, omplir la màquina de rentar la vaixella, fer-se el llit, cuinar, parlar amb el professor o haver-se-les amb els conflictes que puguin tenir amb els seus amics (totes aquestes coses que els pares d’avui fem habitualment per ells, pobres)”.

Eva Millet, a Hiperpaternidad, Plataforma Editorial, Barcelona, 2016.

“Malbaratem temps, diners i energia a ajudar els nostres fills a construir un currículum demolidor des de molt petits [en referència a un excés d’activitats extraescolars], però tendim a ser molt poc ferms en el front de la disciplina. Els pares hem de recuperar l’art de dir ‘no'”.

Carl Honoré, a “¿Padres o mánagers?”, La Vanguardia, setembre de 2016.

“Hi ha pares tan preocupats per l’èxit acadèmic dels fills que els aclaparen”.

José Antonio Marina, a “¿Padres o mánagers?”, La Vanguardia, setembre de 2016.

“Les frustracions són part de la vida. Per això, és feina dels pares educar els fills en la seva acceptació: entrenar-los a entomar-les. Com? Amb límits, amb ‘nos’ consistents i sense intervenir a la mínima que tenen un problema. Cal donar-los armes per a enfrontar-se a la frustració, no pas esquivar-la amb excuses, medalles de consolació […]. En especial, no esquivar-la esgrimint ‘la baixa tolerància’ del fill o la filla  [a la frustració] com si fos una malaltia crònica i inevitable: una nova síndrome que no té res a veure amb els pares i l’educació que procuren als seus fills”.

Eva Millet, a Hiperpaternidad, Plataforma Editorial, Barcelona, 2016.

“Cal no tenir por de dir als nostres fills que una cosa no està ben feta, que s’han equivocat. En l’actualitat, la gratificació, refermar el nen de forma constant -encara que no s’ho mereixi- és una altra de les tendències. Els nens han d’aprendre a diferenciar entre el que està bé i el que està malament i han d’entendre que si fan un esforç, seran millors”.

Eva Millet, a Hiperpaternidad, Plataforma Editorial, Barcelona, 2016.

“L’escola […] és un altre entorn on proliferen els hiperpares, disposats a enfrontar-se a mestres, directors, monitors i tot el que gosi qüestionar alguna de les capacitats del seu fill o filla”.

Eva Millet, a Hiperpaternidad, Plataforma Editorial, Barcelona, 2016.

“Als països mediterranis lloem contínuament la seva intel·ligència i bellesa i l’única cosa que fem és crear nens narcicistes. Per què no ho fem a l’inrevés i lloem la seva capacitat d’esforçar-se”.

Gregorio Luri (en premsa).

“Com indiquen els experts, els adolescents necessiten normes per a tenir alguna cosa contra la qual rebel·lar-se. L’adolescència és una etapa en què el nen necessita trencar les seves relacions infantils amb els adults per a reconstruir-ne de noves”.

Eva Millet, a Hiperpaternidad, Plataforma Editorial, Barcelona, 2016.

“Deixeu que s’avorreixin: la sobreestimulació imperant crea persones dependents de les emocions fortes, amb tot el que implica això. Cal reeducar en la paciència, aprendre a esperar i també avorrir-se”.

Eva Millet, a Hiperpaternidad, Plataforma Editorial, Barcelona, 2016.