Les nostres narracions
La Mina no té por
Hola amics! Abans d’explicar-vos la historia, em vull presentar. Jo soc la Mina. Quan va passar aquell desastre, tan sols tenia dotze anys i encara no havia descobert la meva passió. Ara crec que sí. Ja puc començar.
Tot va començar una tarda assolellada quan acabava de sortir de l’escola. Em tocava revisió al metge. Quan vaig arribar, vaig entrar a la sala i van estar una estona revisant-me. Vaig sortir i vaig veure que el metge em mirava amb cara de preocupat. La meva mare va entrar a la sala i els metges li van dir que tenia una malaltia a la cama i que me l’havien d’amputar. La meva mare va sortir de la sala amb un ull tancat per evitar que li caigués la llàgrima i veiés que estava plorant. Crec que volia ser forta per a mi però no va servir perquè quan li estava dient, era rere la porta escoltant. Ja ho sabia tot, cada detall, no m’ho podia creure, era com un malson. Ens en vam anar cap a casa i quan va tornar el meu pare de la feina, li vam dir. El divendres m’amputarien la cama esquerra, però per sort sóc dretana, per sort, però per molt poca sort. Encara no havia despertat del malson i em feia mal de cap només de pensar-hi.
Al arribar divendres, em va agafar la por. Normal, no? No podia ni mourem, volia desmaiar-me, si així aconseguia marxar d’allà sense que m’ho fessin. Almenys ho havia de provar, però, no hi havia cap escapatòria, ho havia afrontar com una adulta, com una persona seriosa, i que només seria com una etapa més de la meva vida. La mare em va portar a l’hospital, i allà em van adormir, i m’ho van fer, quasi millor no pronunciar la paraula perquè només pensar-ho se’m posen els pèls de punta. Al despertar-me em sentia molt estranya, com si una part de mi me l’haguessin robada. I des del fons de l’habitació on estava, mentre acabava d’obrir els ulls sentia com els metges es deien entre ells:
-Sí, l’operació ha anat molt bé!- deia un amb la bata blanca.
-Quina sort, i mira que era complicada!- li contestava l’altre, que encara tenia alguns estris a les mans.
Jo, impacient per veure algun familiar meu, pensava que el pitjor ja havia passat.
I a la que ja em van donar l’alta, vaig intentar fer una vida normal. Encara seguia estudiant fins a no poder més, acabant els trencaclosques impossibles, i anant a casa de les meves amigues que tinc des de petita o que n´he fet de noves. Fins que un dia acabant les classes que feia per aprendre a caminar amb una sola cama i amb una pròtesis com a ajuda. Vaig passar pel costat d’una escola de dansa que havien fet nova, i al veure com ballaven, vaig decidir, dir-li a ma mare d’apuntar-m’hi com a extraescolar. Ella, és clar, ho va veure una mica aviat per a fer alguna cosa moguda, ja que encara em costava caminar amb una cama només, però jo encara confiava en mi, i seguia pensant que res era impossible. Només vaig poder esperar una setmana a que la meva mare canviés d’idea, però era impossible, perquè, com ja sabreu, els pares són tossuts, i el primer que va, és la salut dels seus fills. Però a la que cada cop m’esforçava més per tornar aprendre a caminar, ella ja no veia tan borrosa la idea, i començava a convèncer-la que podia ballar.
Fins que un dia, de bon matí em vaig aixecar, i, al sortir per la porta de la meva habitació, em vaig trobar la meva mare davant meu mirant-me amb cara de “no està convençuda del tot i a la que passi alguna cosa començarà a cridar a tot déu”. I no em va dir res, només va moure el cap de dalt a baix volent-me dir que sí. Les dos ens vam entendre, vaig sortir disparada per la porta, en busca del meu “somni”. A l’arribar al davant d’aquell local, vaig quedar-me al·lucinant, sense paraules, i tot seguit, vaig entrar per la porta. Vaig buscar pel meu entorn un o una secretaria per a donar-li els diners i apuntar-m’hi. Per fi, el vaig trobar. Era un noi que se’l veia distret a simple vista, portava ulleres i la roba, la vaig reconèixer, portava la roba de la meva botiga preferida “petit mode coeur”. Que en català vol dir “el petit cor de la moda”. El cas és que, vaig demanar-li, que em volia apuntar a ballet, i ell em va contestar que podia començar dilluns. Jo frisava per aprendre coses noves. I en arribar el dia, la mestra no parava de dir-me que ho estava arrasant, però jo no ho pensava, em volia esforçar més. I com que m’esforçava tant, la mestra em va donar l’oportunitat d’examinar-me com a ballarina de ballet. I no vaig dir que no, em vaig examinar, i seguien felicitant-me, i repetint-me que tenia molt de mèrit per ballar com ho estava fent amb una sola cama.
A la que ja estava del tot formada com a ballarina em van demanar si volia anar a Londres, a fer un ball molt important per a gent amb les dificultats que jo, a canvi de molts diners. També em van dir que era l’única ballarina que el podia ballar amb l’elegància que ells volien i així ho vaig fer. I quan va arribar l’hora, no volia deixar de ballar, va ser un moment inoblidable. I a l’acabar em van donar la medalla a la millor coreografia, tècnica…
Era una competició mundial per a gent amb dificultats! Estava tant contenta que em vaig posar vermella i vaig notar com em queia una llagrimeta, i vaig donar les gracies a totes les persones que m’havien ajudat per a aconseguir tot el que havia aconseguit, i els vaig prometre, a tots, que mai deixaria de ballar!
Misteri de glaç
De Laura Vilaró
Dedicat a la meva família i als meus gossos
que m’estimen massa!
Índex
- Al principi
- Començo a sospitar
- Què amaga aquesta gelateria?
- Una migdiada de no res
- L’odi i l’amor
- La meva vida canviarà a millor!
Aquesta és la història d’una nena que, per molt poc que té,
comparteix la seva vida amb una gosseta.
Un bon matí va a buscar feina amb l’esperança
de aconseguir diners per tenir una vida millor,
però quan, per fi en troba una, comencen a passar
coses estranyes.
Al principi
Ja fa molt de temps que explico aquesta histò-
ria. Hi ha gent que se la creu, però n’hi ha d’altres
que, fins i tot, se’n riuen. Jo us puc ben
assegurar que res del que us explicaré, ni el
més mínim detall, és fals.
Tot va començar una nit de tempesta, quan jo
era al llit.
L’Acko, la meva gosseta, tenia por dels trons,
així que tota la nit va estar damunt del meu llit
dormint amb mi.
L’endemà, em vaig llevar amb ganes de
començar un nou dia. Ja havia arribat el moment
de buscar una feina… A més, érem una família
pobra des de feia unes quantes generacions.
Em vaig vestir i vaig posar el collar i la
corretja a l’Acko, vaig obrir la porta i vam
sortir al carrer.
L’Acko i jo vam anar fins a la gelateria
perquè tenia pensat treballar allà.
L’amo em va entrevistar una estona, bastant llarga.
Al final, em va dir:
-Demà et vull aquí a les quatre en punt. D’acord?
Jo li vaig dir un sí força convincent i ell, de cop i volta,
se’n va anar i va tancar la porta de la sala.
L’endemà a les quatre, tal com havíem quedat, jo l’esperava
a la porta de a la gelateria. Ell va arribar uns minuts
més tard. Portava els cabells despentinats i un
davantal de color blau intens. Però el que més em
va estranyar va ser que, al davantal, hi havia un dibuix
amb forma de cercle i l’acompanyava una constel·lació.
Mai havia vist aquell símbol i no m’inspirava cap bon
pressentiment. L’amo no em va somriure ni un sol
cop. Només em va mirar i em va dir que el seguís.
Jo ho vaig fer i em va portar fins al mostrador. Em
va dir que allà passaria tota l’estona de feina i que
no podria entrar enlloc més, perquè si ho feia,
ja no treballaria allà i em faria la vida impossible.
L’Acko li va grunyir i el noi em va dir que no
podria portar més cops la meva gosseta en hores de feina.
Després d’això, ja us podeu imaginar quina impressió
vaig tenir del meu nou cap. Però no tenia elecció: havia
de guanyar diners fos com fos.
Vaig estar treballant tot el dia i quan vaig
acabar se’m va acudir que tots els clients
que havien vingut havien demanat el gelat de
maduixa. Aquell dia vaig pensar que devia haver estat
una coincidència, però l’endemà, i l’altre i l’altre,
tothom seguia demanant el de maduixa.
Vaig anar immediatament al meu cap
i li vaig preguntar si sabia per què tots els clients
demanaven el gelat de maduixa. Ell em va contestar
que no ho sabia i que devia ser perquè el trobaven bo.
Me’n vaig acomiadar i em vaig anar a casa fins l’endemà.
Al sofà, vaig estar pensant que l’amo
m’havia dit que no podia entrar enlloc més
i de seguida em vaig adonar que m’estava ocultant
alguna cosa.
L’endemà, en acabar el meu torn, aprofitant que
ell no em mirava, vaig agafar una mostra de gelat de maduixa
perquè, durant tot el dia, la gent l’havia continuat demanant
i això em feia tenir més curiositat per descobrir què estava
passant. Un cop l’havia ficat dins d’un potet, me’l vaig
endur de seguida a casa. Allà, vaig estar comprovant
el que contenia. No hi vaig trobar res estrany en totes
les proves que vaig fer. El gelat tenia tot el que
havia de tenir i ho vaig deixar per a un altre dia.
Aquella nit vaig estar fins a les dues del matí pensant en
el tema fins que, al final, em vaig adormir. A les vuit,
l’Acko em va despertar justament quan només
faltaven cinc minuts per a anar a la feina. Em vaig
preparar i me’n vaig acomiadar.
A la gelateria, vaig treballar-hi tot el dia i
quan, finalment vaig acabar i el meu cap se n’havia d’anar
a casa, li vaig demanar si em podia
deixar les claus perquè jo pogués continuar treballant i
quan acabés tancaria la gelateria. L’endemà ja les hi tornaria.
Ell em va dir que no veia per què no. Mentre
que jo seguís totes les normes, no passava res.
Així, doncs, em vaig quedar allà, vaig esperar
que marxés i em vaig arriscar d’entrar dins
les sales on m’havia dit que no entrés
Començo a sospitar
A la primera sala on vaig entrar, només hi
havia un despatx, que segur que era seu.
Era gran i les parets eren blanques. Hi havia
una taula i papers pel damunt,
el lateral, era ple de calaixos fets de
fusta. Exactament, eren quatre calaixos.
En els tres primers, hi havia més papers,
però a l’últim, hi vaig trobar
un sac petit. El vaig obrir, però no
vaig trobar res dins!
Llavors, vaig sentir un soroll molt fort.
Era el meu cap. Havia tornat!
Vaig agafar el sac, vaig posar-ho tot com
estava, vaig sortir de l’habitació i vaig
fer veure que treballava.
Ell va entrar i em va dir:
-Hola! Perdona per molestar-te. És que m’he oblidat
una cosa.
Va entrar al seu despatx i en aquell moment,
vaig parar de respirar pensant que havia entrat
per agafar el sac. Però a la que va sortir amb les ulleres
a les mans, vaig continuar respirant.
Va tornar a marxar de la gelateria i jo me’n
vaig anar a casa. L’endemà, li vaig tornar les claus
com si no hagués passat res.
I que voleu que us digui…? Si és que cada dia era igual…!
Arribar a la feina, treballar, tornar a casa, sopar i
dormir. Gairebé no tenia ni temps per a estar amb l’Acko,
ni per a passejar-la ni cuidar-la.
Però llavors, aquell dia, va sortir al diari una notícia
que em va fer quedar-me sorpresa de l’emoció!
Hi deia que, a la gelateria on jo treballava, només
s’havia fet famós un gust de gelat, que era el de
maduixa. També hi deia que qui en descobrís el
perquè, aconseguiria 5.000 euros.
“I qui millor que una servidora per a descobrir-ho…?”,
vaig pensar mentre subratllava la notícia
amb un retolador de color groc.
Què amaga aquesta getateria?
L’endemà, no em vaig presentar a la feina,
Volia quedar-me a casa trobant algun lligam
entre el sac i el gelat.
I, per descomptat, que vaig analitzar l’interior del sac
per si tenia res que jo no podia veure, i
mentre ho feia, vaig trobar que contenia petites
partícules màgiques fetes amb odi i amor.
i jo no sabia ben bé què era allò,
però si volia tenir una vida millor, havia de
descobrir-ho.
L’endemà sí que vaig anar a treballar
i quan vaig arribar no em va preguntar res.
ni per què no havia vingut el dia abans a treballar.
Semblava que no trobava a faltar el sac,
i això m’anava perfecte per a seguir investigant.
Però a la que vaig atendre al primer client,
ell se’m va apropar i em va dir:
-Escolta bé el que et diré: no tornis a …
Jo pensava que m’anava a dir que no li tornés
a agafar el sac, però ell va continuar:
No tornis a faltar un altre dia a la feina, eh…?!
Dit això, se’n va anar enfadat a una altra sala.
I això em va fer recordar que encara em
faltaven sales per descobrir.
Aquell dia vaig fer el mateix: vaig demanar
les claus al cap, però aquell cop dient-li que era per
recuperar les hores que havia perdut el dia abans.
Ell me les va deixar un altre cop i se’n va anar.
La segona sala en què vaig entrar era més
estreta, però més bonica. També tenia les parets
blanques però aquestes no estaven buides.
Tenien quadres i hi havia un sofà de color lila i
una tauleta blanca i rodona al davant. Hi havia
damunt, retalls de diaris plens de noticies dient
que alguna cosa passava en aquella gelateria.
Ell sabia el que passava amb els gelats.
Ho intuïa, si no, no tindria tots aquells
diaris ni aquell sac amb pólvores màgiques d’odi i amor!
Tot encaixava: els gelats es venien
molt perquè amb les pols del sac es
feien deliciosos, però encara hi havia
una cosa que no entenia: per a què era l’odi? I tampoc no entenia per
què em deixava quedar-me treballant fent
hores extres. No devia pas ser tan beneit…!
Com que encara no tenia totes les peces del trencaclosques,
vaig continuar inspeccionant la sala i se’m va acudir
palpar la paret per si trobava una sala secreta
d’aquelles que sempre hi ha a les pel·lícules.
Però res de sales secretes. L’únic que hi
havia a les parets era brutícia i els quadres!
Una migdiada de no res
Després d’això, com que no em quedava cap
més sala per investigar em vaig quedar
una estona més en aquella. Estava
molt cansada i vaig pensar que si feia
una migdiada no passaria res. Però si
que va passar i em vaig adormir tan ben
adormida que ni l’alarma del rellotge
em va despertar. I l’endemà el
meu cap, quan va entrar en aquella sala i
em va veure dormint sobre tots aquells
diaris, va sortir de la sala, va agafar
una pedra del carrer, i la va tirar fort
contra el terra de l’habitació.
Després, es va amagar i em
va espiar mentre em despertava.
Jo vaig mirar el meu entorn i en veure
on era vaig ser conscient que
m’havia quedat adormida allà.
Em vaig aixecar corrents i quan ja
estava a punt de marxar de la sala, ell
va sortir del seu amagatall, em va
agafar del braç, em va dur fins al
llindar de la porta i em va dir:
-Què fas aquí?
Jo no li vaig respondre, però li
vaig preguntar què planejava.
Ell em va fer saber que no era assumpte
meu i em va donar un paper on, segons
ell, hi deia que estava despatxada, però es
va equivocar i em va donar el paper
on hi havia escrit tot el que tramava.
Me’n vaig anar a casa ja per no tornar
més en aquella gelateria i l’Acko em
va ajudar com va poder a treure’n l’entrellat
del seu pla.
L’odi i l’amor
El paper tenia uns símbols molt
estranys. Suposo que ho havia fet
expressament perquè no el descobrissin,
però jo tenia pensat fer-ho i no deixaria
que res ni ningú m’ho impedís. Quan vaig
acabar de desxifrar els símbols, vaig llegir
la frase. Hi deia que la pols de l’amor
sortia del poble dels Encants, i la de l’odi
de la ciutat Pinyacalenta. Aquests dos
materials es feien servir per a millorar
o empitjorar una cosa, un ésser viu, un objecte…
Aquell paper contenia la resposta de gairebé tot el que em
faltava per saber:
què volia dir aquell símbol que hi havia al
seu davantal. Potser era simplement la
marca de la gelateria, però seria molt
estrany.
Com que tenia aquell símbol guardat a la
memòria, el vaig poder comparar amb els
símbols del paper, per si tenia sort
i significava una paraula d’allà o
simplement era un dibuix. Quan
vaig acabar de comparar-ho, no vaig
trobar cap paraula que s’hi assemblés.
Així que vaig anar a la policia i els vaig
demanar si sabien què era o què volia
dir aquell símbol. Em van dir que
significava “Jordi” en maquer, un idioma
molt usat a la ciutat Pinyacalenta.
Llavors, vaig empassar-me la saliva pensant
que devia ser el seu nom i que encara sort
que no era res perillós.
La meva vida canviarà a millor
Després de tenir totes les coses aclarides,
vaig anar al lloc on deia el diari que
s’havia d’anar un cop descobert què passava en
aquella gelateria i els vaig dir el perquè
amb l’esperança que em creguessin,
perquè si no m’hagués passat a mi, jo no m’ho
creuria. Però l’únic que van fer va ser
felicitar-me perquè havia guanyat!
Em vaig posar tan contenta que gairebé
em vaig posar a plorar d’alegria. Em van donar
els 5.000 euros, i me’n vaig anar a casa.
Quan vaig arribar a casa, vaig
donar una gran abraçada a l’Acko.
I crec que ella també es va emocionar
Perquè, finalment podríem tenir una vida millor.