Per segona vegada un grup d’exalumnes de l’escola de Florejacs s’han trobat per passar unes hores juntes tot recordant els anys de la seva infantesa (primera trobada)
(Fent clic damunt per veure-les ampliades)
I aquest és el text que la Palmira Brescó va escriure en motiu d’aquesta trobada:
“Avui som aquí per a recordar aquells anys de la nostra infantes a l’escola de Florejacs i també la nostra joventut al poble.
Tots recordem doña Emilia, aquella mestra ja gran que, per la seva condició de vídua i mare de militars, havia vingut a Florejacs, condemnada a sortir del seu país d’origen, la Rioja.
La majoria de les que som aquí també vàrem anar amb altres mestres que més tard varen venir al nostre poble.
A l’escola cada dia hi arribàvem amb les trenes ben pentinades, amb el vestidet per sobre el genoll, cosit per les nostres mares, sabatetes i mitjons curts, amb la cartera a la mà i, a l’hivern, una soca de llenya per l’estufa. Els nens, ben clenxats i amb pantalons curts, fes fred o calor.
A mig matí, el recreo al carrer del col•legi consistia en jugar a diferents jocs: el patio de mi casa, els quatre pilans, el corro de la patata, ¿dónde están las llaves?, un dos tres, pica paret…saltar a corda tot cantant cançonetes: el cocherito leré, tiro mi pañuelo al suelo, la barqueta, etc Els nens jugaven a patacons, a baldufes, a soldat plantat…
A les tardes les nenes ens afanyàvem per agafar lloc al balconet de l’escola on ens posàvem a fer labors. Allí ens ho passàvem molt bé. Les nenes més grans ajudaven a enfilar l’agulla a les més petites i, mentre féiem labors, cantàvem cançons dels cantants del moment, apreses dels cançoners que compraven les nostres germanes grans.
També tenim presents les berenades que anàvem a fer a les eres més apartades del poble. Un nen forçut feia de banderer portant la bandera espanyola i tots cantant el cara al sol amb la cistelleta del berenar al braç, acompanyats de la mestra.
Totes tenim un bon record de la nostra primera comunió a l’església del poble. Les de la meva colla la vem fer el 16 de maig de 1943, diada del Roser de Florejacs.
Després vindrien els primers balls a la sala de cal Roso, els nostres primers pretendents, els xicots amb qui ens casaríem… I així, a poc a poc, ens vam anar escampant pels quatre punts cardinals de la nostra terra. La Càndida va ser l’única que va marxar lluny, fora del nostre país, a Bèlgica, però avui també la tenim aquí.
Que per molts anys ens poguem anar retrobant!
Florejacs, 27 de juliol de 2013″
Benvolguda,
podríem fer servir algún dels texts del teu blog per La Veu de Torrefeta i Florejacs? Evidentment, indicaríem l’autora i el bloc del qual se n’ha extret la informació…
Com sempre, son textos interessantíssims, explicació del que va ser una época en el camp, i ho considero una part de la història del municipi.
Sense compromís per part vostra a l’hora de donar conformitat, aprofito per desitjar-vos una feliç tardor i us encoratjo a seguir penjant articles que emocionen 🙂
Una abraçada
No vaig arribar a conéixer en profunditat a Dª Emilia, ja que solament vaig coincidir amb ella el primer any del meu accés al col·legi, just l´últim que va estar allà; per sort va ser l´any que es va deixar anar; tindria 4 o 5 anys i l´única impressió que en tinc, és d´una bruixa amb mà de ferro, per les sobiranes bufetades que impartia; no sé si sabia ensenyar el mateix que pegar, si era així, els que passaven per les seves mans, o acabaven ximples, o almenys sabien fer la o amb un canut. Ramon