ELS PASTORETS 2010

(torna a Taula de continguts

ELS PASTORETS 2010

 

(Escenari amb un bosc o espai natural)

 

DIMONI presentador 1:  Al·leluia, Al·leluia, pastors i gent de bona fe. Alegreu-vos. He vingut a anunciar-vos la bona nova del naixement del Messies. El Salvador que ha de guiar-nos pel camí segur cap a la terra promesa.

 

ANGEL presentador 1: Mal llamp i mala hora travessen els inferns, que algú pretén arrabassar el poder de Llucifer. La ràbia ens corseca de pensar que els homes no puguin continuar per la senda del mal que els hem mostrat. Jurem venjança contra els qui s’oposin al poder del diner, de la cobdícia i de la supèrbia. 

 

(Surt el director esverat)

(Ara es veuen també els càmeres i els que porten els micros)

 

DIRECTOR: Talleu, talleu! Però que no ho veieu que us heu confós els papers. Mira que us ho he dit vegades, eh!. És que feu les coses de qualsevol manera, i així no es pot treballar.

 

ASSISTENT: (adreçant-se discretament al públic) Ospa, quin mal geni. Sembla el profe, aquest. (adreçant-se al director) Ho repetim, doncs?.

 

DIRECTOR: No home, no. Amb aquests dos no hi ha manera. Queda anul·lada l’escena. Ja us podeu anar a canviar.

 

DIMONI presentador 1:  Ens havies promès que sortiríem almenys en una escena!.

 

ANGEL presentador 1: Aquesta vegada ho farem bé, li prometem.

 

DIRECTOR: Quan dic que no és que no. Se m’ha acabat la paciència. Prou. No sortireu a la pel·lícula!.

 

ASSISTENT: Comencem, doncs, directament per la escena 2?

 

DIRECTOR: Sí. Preparats per a l’escena del bosc.

 

ASSISTENT: Escena 2, presa primera.  Acció!

 

(surt un rabadà, i s’asseu tranquil·lament en unes pedres) (Es treu una flauta i es posa a tocar: “la merda de la muntanya no fa pudor”)

(entren una colla de pastors, i s’asseuen en un racó)

 

PASTOR 1: Ostres tu, fa un fred que pela!

 

PASTOR 2: Doncs mira que avui ens toca dormir al ras. No et dic pas res.

 

PASTOR 3: I si encenem una mica de foc, per escalfar-nos?

 

PASTOR 1: Però què dius, beneit. Que vols que ens enxampi una patrulla de la legió del Saura?

 

PASTOR 2: Encara hi és aquest? Jo tenia entès que l’emperador Artur l’havia fet fora?

 

PASTOR 1: Per si de cas, oblidem-nos de fer focs que encara podríem provocar un incendi.

 

PASTOR 3: Bona nit, doncs.  

 

PASTOR 2: Bona nit i tapa’t.

 

(El Rabadà es posa a tocar la flauta, mentre els pastors tremolen de fred)

(Se sent un soroll)

 

PASTOR 1: (desvetllant-se sobresaltat) Heu sentit això?

 

PASTOR 2: El què?

 

PASTOR 1: No ho sé. He sentit un soroll molt estrany.

 

PASTOR 3: Vatua Déu, mira que despertar-nos per res. I justament ara que estava somiant que anava a Jerusalem, m’obrien les portes del Palau d’Herodes i m’oferien tota mena de menjars, uuhm… d’aquells que te’n llepes els dits. I hi havia unes ballarines, que no t’ho perdis, eh? Eren espectaculars!

 

PASTOR 2: Estàs prou de sort tu, perquè jo somiava que carretejava un sac de patates fins al cim de la muntanya de Tabor. He quedat rebentat, tu.

 

PASTOR 1: Perdoneu si us he despertat. Jo juraria que havia sentit un soroll ben estrany.  Però, potser també ho he somiat. Val més que tornem a dormir.

 

DIRECTOR: Pareu! Heu d’exagerar més l’expressió. Tu, s’ha de veure que està satisfet pel somni, i tu has de fer cara de cansat; has de posar cara de pomes agres, coi! Que no costa pas tant! Va tornem-hi. Repetim aquest últim tros.

 

ASSISTENT: Escena 2, presa segona, acció!

 

PASTOR 3: Vatua Déu, mira que despertar-nos per res. I justament ara que estava somiant que anava a Jerusalem, m’obrien les portes del Palau Herodes i m’oferien tota mena de menjars, uuhm… d’aquells que te’n llepes els dits. I hi havia unes ballarines, que no t’ho perdis, eh? Eren espectaculars!

 

PASTOR 2: Estàs prou de sort tu, perquè jo somiava que carretejava un sac de patates fins al cim de la muntanya de Tabor. He quedat rebentat, tu.

 

PASTOR 1: Perdoneu si us he despertat. Jo juraria que havia sentit un soroll ben estrany.  Però, potser també ho he somiat. Val més que tornem a dormir.

 

(El pastor torna a tocar la flauta, i es posen a dormir altre cop)

(Surten dos nois vestits de carrer)

 

NOI 1: Ja m’explicaràs, també, quins acudits! Posar-se a fer ara uns Pastorets.

 

NOI 2: I els han de gravar i passar-los per la tele, perquè si no, al teatre no els aniria  veure ningú.

 

NOI 3: Aquests de la Tele, és ben bé que ja no saben pas què fer.

 

NOI 2: I ara per vacances, segur que repetiran les pel·lícules de sempre, o els passaran aquests Pastorets enllaunats de pa sucat amb oli.

 

NOI 1: És ben bé que hi ha gent que s’ho empassa tot. S’asseuen davant el televisor, i vinga, que vagin fent.

 

NOI 3: Diuen que a Tevetres no fan programes escombraries, però poc se n’hi falta. Com a mínim reciclats i de segona mà sí que ho són.

 

DIRECTOR: Talleu ! Es pot saber d’on han sortit aquest parell? Però què hi fan aquí al mig del plató?

 

NOI 1: Ei, que no n’hi ha per tant, eh?

 

NOI 2: Sense cridar també ens entendrem, eh, mestre?

 

NOI 3: Al capdavall, aquests dormien i no els hem pas despertat. Ara sí que els heu despertat vosaltres! (S’aixequen els pastor)

 

PASTOR 3: Quina llàstima, tu. Perquè que jo havia tornat a somiar que anava a Jerusalem, m’obrien les portes del Palau d’Herodes i m’oferien tota mena de menjars, uuhm… d’aquells que te’n llepes els dits. I hi havia unes ballarines, que no t’ho perdis, eh? Eren espectaculars!

 

PASTOR 2: Doncs, a mi ja m’ha anat bé que em despertessin, perquè he tornat a somiar que carretejava un sac de patates fins al cim de la muntanya de Tabor. O potser era la del Calvari, no ho sé. He quedat rebentat, tu. (fa una pausa) Escolta, un altre cop que somiïs que vas a Jerusalem, perquè no em véns a buscar i t’acompanyaré. A veure si així m’estalvio de traginar sacs de patates amunt i avall.

 

PASTOR 3: Cap problema, home, per això som els amics. La propera vegada et vinc a buscar. Ja veuràs que ens ho passarem pipa.

 

DIRECTOR: Va, reprenem el rodatge. (adreçant-se als nois) Vosaltres, fora d’aquí (es dirigeix a l’assistent) Podem aprofitar aquesta presa, o l’hem de repetir?.

 

ASSISTENT: No…, vull dir, Sí.

 

DIRECTOR: En què quedem? Que sí o que no?

 

ASSISTENT: Que sí què, o que no què?

 

DIRECTOR: Coi, sembles encantat, també. Que si podem aprofitar el tros que hem gravar. O si hem de repetir l’escena.

 

ASSISTENT: Sí, sí.

 

DIRECTOR: Així ho hem de repetir?

 

ASSISTENT: No, no.

 

DIRECTOR: En què quedem? Pots aclarir-te d’una vegada?

 

ASSISTENT: Que no cal repetir-la. Aquests ximples, per sort han quedat fora de les càmeres. Que sí, que la podem donar per bona.

 

DIRECTOR: Va, doncs, som-hi, continuem amb el rodatge, que si no ens afanyem no ho tindrem enllestit ni pel dia de Sant Esteve. (S’adreça als pastors que dormien i que s’havien mig aixecat) Va, i vosaltres a dormir un altre cop. (els pastors ronquen sorollosament)

 

ASSISTENT: Escena 3, presa primera

 

(torna a sonar el flauta del pastor, mentre els altres dormen )

(se sent un soroll)

 

PASTOR 1: (desvetllant-se sobresaltat) Heu sentit això?

 

PASTOR 2: El què?

 

PASTOR 1: No ho sé. He sentit un soroll molt estrany.

 

PASTOR 3: Vatua Déu, mira que tornar-nos a despertar per res. Amb Ia mar de bé que m’ho passava. He tornat a somiar que anava a Jerusalem, m’obrien les portes del Palau d’Herodes i m’oferien tota mena de menjars, uuhm… d’aquells que te’n llepes els dits. I hi havia unes ballarines, que no t’ho perdis, eh? Eren espectaculars!

 

PASTOR 2: Estàs prou de sort tu, perquè jo he tornat a somiar que carretejava un sac de patates fins al cim de la muntanya de Tabor. Estic rebentat, tu. (fa una pausa) Però, escolta, no havíem quedat que si tornaves a tenir un altre somni com aquest em vindries a buscar a casa perquè t’hi acompanyés?.

 

PASTOR 3: Ep, jo ja he complert eh? He vingut a casa teva, i no hi eres. La teva mare m’ha dit que havies anat a portar un sac de patates a no sé on.

 

PASTOR 1: Perdoneu si us he despertat. Jo juraria que havia sentit un soroll ben estrany.  Però, potser també ho he somiat.

 

PASTOR 2: Doncs a mi ja se m’ha passat la son, vés què et dic.

 

(Apareix l’Àngel)

 

ÀNGEL A: Al·leluia, Al·leluia, a tots els homes de bona voluntat. Sóc un àngel del cel que vinc a anunciar-vos la bona nova. Aquell a qui tant heu esperat per fi serà entre vosaltres per portar-vos a la glòria.

 

PASTOR 1: Ostres, tu. Vols-t’hi jugar que ens anuncia que per fi han pogut fitxar el Cesc Fàbregas?

 

DIRECTOR: Talleu! A què ve ara aquesta impertinència? Això, no ho tens al guió, oi que no?

 

PASTOR 1: No, però com que va dir que podíem improvisar algun comentari…

 

DIRECTOR: I a tu et sembla que en aquell temps tenien temps per jugar a futbol?

 

PASTOR 2: Com a màxim que fessin curses de Fórmula 1 en quadrigues…

 

ASSISTENT: Repetim. Escena 3, presa segona. Acció.

 

ÀNGEL A: Al·leluia, Al·leluia, a tots els homes de bona voluntat. Sóc un àngel del cel que vinc a anunciar-vos la bona nova. Aquell a qui tant heu esperat per fi serà entre vosaltres per portar-vos a la glòria. (van sortint altres pastors)

Al·leluia, ha nascut el Messies, el fill de Déu que ha vingut a salvar-vos. Alegreu-vos pastors, perquè vosaltres sou els escollits per a ser els primers en conèixer la bona nova. I sereu els primers en adorar-lo.

 

PASTOR 4: I on ha nascut el Rei infantó?.

 

ÀNGEL A: Ha nascut a en un portal de Betlem, com el més humil dels homes.

 

PASTOR 5: I com ho farem per trobar-lo?

 

ÀNGEL A: Una nova estrella que ha aparegut al cel us guiarà fins al portal. Aneu, pastors, aneu a Betlem. (I desapareix)

 

PASTOR 6: Som-hi, doncs. A Betlem me’n vull anar.

 

PASTOR 4: (Adreçant-se al pastor) Ei, vols venir, tu Rabadà?

 

RABADÀ: Vull esmorzar!

 

PASTOR 5: A Betlem ja esmorzarem. I Jesús adorarem.

RABADÀ: I amb neu hi anem?

 

PASTOR 6: Per la neu que pel camí hi ha, la calor ja la fondrà.

 

RABADÀ: Oi, la que fa !. Em embla que em quedaré a fer una cançoneta (es posa a tocar la cançó del Rabadà)

 

PASTOR 4: Em sona i no sé de què, aquesta cançó.

 

PASTOR 5: I què li darem, al noi de la mare? Què li darem que li sàpiga bo?

 

PASTOR 6: Li darem panses amb unes balances. Li darem figues amb un paneró

 

PASTOR 5:

Què li darem al Fillet de Maria? Què li darem al formós Infantó?
 
 
 
 
 

 

PASTOR 4: Panses i figues i nous i olives. Panses i figues i mel i mató.

 

(Els pastors se’n van mentre sona la cançó del Noi  de la mare)

(Surten el director i l’Assistent)

 

ASSISTENT:  Aquest tros del text, t’ha quedat molt bé. Tot molt poètic, trobo.

 

DIRECTOR: Va ser un dia d’inspiració, és cert. Però, a més, és original, eh?

 

ASSISTENT:  No en tinc cap dubte, que és ben original teu. I m’agrada perquè té tota una musicalitat… Potser algun dia se’n farà una cançó i tot.

 

DIRECTOR: Potser tampoc n’hi ha per tant. Va, ens prenem un descans de cinc  minuts i reprenem el rodatge.

 

(pot sortir gent anant amunt i avall)

 

NOI 1: Has vist, quina manera de fer el ridícul! Això no s’aguanta per enlloc.

 

NOI 2: I ja m’agradarà veure com fan l’escena de l’infern. Si no tenen diners ni per fer un decorat.

 

NOI 3: Es veu que amb això de la crisi, els han retallat el pressupost encara que més que la pensió dels jubilats.

 

NOI 2: Ja vam fer bé, ja, de no voler participar-hi.

 

NOI 1: Però encara ens podríem trobar que, si els falta gent per a la darrera escena, insisteixin perquè hi sortim, encara que sigui com a figurants.

 

NOI 3: Mira, si només es tracta de fer número…

 

DIRECTOR: Tornem al rodatge. Tothom al seu enlloc. Anem per començar

 

(Els pastors s’asseuen en rotllana)

 

ASSISTENT:  Escena quatre, presa primera. Acció!.

 

PASTOR 4: Ei, espereu un moment, que falta en Manelic!

 

DIRECTOR: I on carai s’ha ficat, ara aquest.

 

PASTOR 5: Em sembla que en tenim per estona, perquè l’ha vingut a buscar la seva mare, que havia de portar un sac de patates a no sé quina muntanya.

 

DIRECTOR: Doncs, comencem sense ell perquè si no, no acabarem mai.

 

ASSISTENT:  Escena quatre, presa primera. Acció!.

 

PASTOR 4: Déu n’hi do si n’és lluny això de Betlem.

 

PASTOR 1: Va, no rondinis que ja hem fet la meitat del camí.

 

PASTOR 4:  O sia que encara ens en queda una altra meitat. 

 

PASTOR 5: Més o menys deu ser això, sí.

 

PASTOR 3: No sentiu una mica de pudor de socarrim…?

 

PASTOR 6: Com de pudor de cremat?

 

PASTOR 3: No ben bé. No sé com dir-ho…

 

PASTOR 1: Com si es calés foc a un bosc?

 

PASTOR 3: No ben bé. Més aviat…

 

PASTOR 5: Com de fregit, recremat?

 

PASTOR 3: No ben bé. Tampoc és ben bé això…

 

PASTOR 4:  Com de carn escaldufada?

 

PASTOR 3: No ben bé. O potser una mica sí.

 

PASTOR 1: (S’aixeca i comença a ensumar pel voltant) Jo no sento gaire res, però, ara que ho dius, potser sí.

 

PASTOR 6: (També s’aixeca) D’algun lloc o altre ha de venir aquesta pudor.

 

PASTOR 5: (També s’aixeca) Mirem-ho bé, perquè això ja comença a fer mala espina.

 

PASTOR 4:  (També s’aixeca) Ja és ben estranya ja aquesta pudor…

 

PASTOR 3: Es pot ben dir que és una pudor de mil dimonis,

 

PASTOR 1: Dimonis?

 

TOTS: Dimonis?

 

PASTOR 3: No em digueu que teniu por, ara? Dimonis… ja pots comptar.

 

PASTOR 5: Em sembla que serà millor que marxem. Jo no tinc por, eh? Però potser és millor que reprenem el camí…

 

PASTOR 6: Però, cap on vas, si nosaltres ja venim d’allà… Per anar a Betlem hem de seguir el camí en direcció contrària…

 

PASTOR 5: És que la pudor de socarrim ve justament d’allà.

 

PASTOR 3: Sou una colla de porucs! Què us penseu que ara sortirà el dimoni i se’ns endurà a les calderes d’en Pere Botero? (però ell es va tirant enrere)

 

(Apareix una velleta tota tapadeta)

 

VELLETA: Bon dia tingueu, bons pastors.

 

(Tots s’espanten i s’agrupen a un racó)

 

PASTOR 4:   Què voleu de nosaltres?

 

PASTOR 6: Només tenim quatre panses i unes figues…

 

PASTOR 5: Un xic de mel i un poc de mató…

 

PASTOR 1: Un mos de pa i un got de vi…

 

VELLETA: Mireu, jo tenia la caldera a punt…

 

PASTOR 3: La caldera d’en Pere Botero!

 

PASTOR 4: Tingueu pietat d’aquest pobres pastorets…!

 

PASTOR 6: (Com si li digués en veu baixa) No sé si serveix de gaire res parlar de pietat a un dimoni.

 

PASTOR 5: Us donarem tot el que tenim, però no ens feu mal…

 

VELLETA: Però, què dieu si jo només volia un xic d’aigua perquè si no se m’enganxa l’estofat de la perola. Que no ho sentiu que ja comença a fer pudor de socarrim!

 

(Apareix el Director)

 

DIRECTOR: Talleu! És bona!.

 

VELLETA: (Es treu la caputxa i es posa dreta, amb posat de noia jove) Semblava ben bé com si tinguéssiu por de veritat, eh?

 

PASTOR 3: És que amb aquest posat que hi feies, i amb aquesta cara… és per espantar a qualsevol!

 

VELLETA: Escolta maco, es veu que no t’has vist tu al mirall.

 

DIRECTOR: Va no us baralleu ara, que de moment està sortint força bé. Demà continuarem el rodatge.

 

(surten els nois)

 

NOI 1: Has vist, quina manera de fer el ridícul! Això no s’aguanta per enlloc.

 

(es tanquen les cortines darrere seu)

 

NOI 2: Mira que fer servir aquest truc tan suat de simular que els pastors s’espanten perquè senten la pudor de socarrim.

 

NOI 3: No crec que ningú del públic hagi pensat que aquella pudor de socarrim hagués de ser precisament del dimoni. El guionista hauria de saber que en tot cas els dimonis fan pudor de sofre!

 

NOI 2: Ep, tu, que ens tanquen el llum.

 

NOI 1: Que veus la sortida? És que jo no veig res, eh?

 

NOI 3: Vejam, potser per aquí (es fiquen per entremig de les cortines).

 

NOI 1: Aquí hi ha unes escales, provem de baixar.

 

(s’obren les cortines, escenari de l’infern)

 

NOI 1: Que hi ha algú?

 

NOI 2: És una mica estrany, no, tot això?

 

LLUCIFER: L’únic que és estrany és que hàgiu estat tan babaus com per ficar-vos vosaltres mateixos a la boca del llop.

 

(van entrant tots els dimonis)

 

NOI 3: Qui són tota aquesta gent?

 

NOI 2: Jo diria que tenen una pinta de dimonis…

 

NOI 1: Tinc por…!!!

 

NOI 3: I allà hi tenen la caldera.!

 

NOI 1: Mama, tinc por!

 

NOI 2: Fugim d’aquí.

 

(forcegem per anar cap a una banda i cap a l’altra)

 

DIMONI 1: On us penseu que anireu, desgraciats

 

DIMONI 2: A l’infern s’hi pot baixar, però no se’n pot sortir.

 

LLUCIFER: A la caldera!  (els porten a la caldera)

 

LLUCIFER: Fúries de l’infern! Deixeu anar la vostra ira i la vostra ràbia damunt aquest món que ha de ser ben nostre, i només nostre. Anuncien el naixement d’un Messies que pretén salvar aquests desgraciats. Som aquí per a impedir-ho. Fúries de l’infern!

 

DIMONI 1: Som aquí, prests per servir-te magnífic Llucifer i escampar la nostra llavor arreu de la terra.

 

DIMONI 2: Ni res ni  ningú no podrà contra nosaltres. Ens hem ben assegurat que els humans no serveixin altre deu que el de les tenebres.

 

LLUCIFER: Fúries infernals! On són els set pecats capitals?

 

CAP DELS SET PECALS CAPITALS: Amo i senyor aquí som per a servir-te. Aquí m’acompanyen els set pecats capitals. Són les set virtuts que avui al món imperen en honor teu. No només hem aconseguit que els homes se les facin seves, sinó que els seus mandataris en facin norma. No s’hi resisteixen ni els Governs més poderosos ni la cúria vaticana, ni els talibans més llardosos.

 

DIMONIS: Guerra!, guerra!, guerra!, farem guerra contra el cel, dominarem la terra i no hi haurà Messies que ens aturi.

 

LLUCIFER: Així m’agrada, fúries infernals! (fa una pausa) Luxúria  (s’avança la Luxúria)

 

LUXÚRIA: Senyor Llucifer, hores d’ara tenim a les nostres mans banquers i Governants d’arreu del món, que legislen i governen per a fer més rics els rics, abaixant el sous dels funcionaris i congelant les pensions. Els diners que s’estalvien a base de reduir el benestar de la majoria serveixen per a malgastar-lo en luxoses residències, iots a Montecarlo i cotxes de somni…

 

LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Gola!  (s’avança la Gola)

 

GOLA: Ens hem ben assegurat que mig món pugui menjar a desdir, i llençar-ne si cal, mentre una altra meitat es mor de gana. Quin goig que fa veure com s’afarten com garrins amb hamburgueses pudentes i plastificades. I per als més sibarites, l’Adrià els donat al bullit menges prefabricades.

 

LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Avarícia!  (s’avança l’Avarícia)

AVARÍCIA: Són tan babaus els humans, que quan troben un espai bonic que fa de bon veure, ells només hi veuen la forma de treure’n diners i més diners. Nosaltres fem que hi construeixin a tort i a dret, sense deixar ni un racó per cimentar. I amb els diners que guanyen, construeixen més, per a guanyar més, tot destruint més el paisatge…. fins que aquest perd tot el seu interès, l’abandonen i van a destruir a un altre indret.

LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Peresa!  (s’avança la Peresa)

PERESA: (fa un badall) Uuuuuh! Anem de dret al gra, començant per la canalla que ja no foten ni brot, i acabant pels qui encara treballen sempre amb el mínim esforç. Per no haver de caminar, els fem agafar el cotxe, encara que sigui per anar fins a la cantonada. Tothom treballa tan poc com pot, confiant que algun dia tindran la sort de cara… ingenus! Els treballadors fan veure que treballen, però els amos i l’administració també fa veure que els paguen. Ja tenen mandra fins i tot de fer la migdiada.

LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Ira!  (s’avança la Ira)

IRA: Els engaltem una guerra darrere d’altra. I ells s’hi entusiasmen pensant que algun dia guanyaran. Però ja ens ho fem venir bé perquè mai no guanyi ningú, les guerres s’allarguin indefinidament, tant se val sigui a l’Afganistan, a Colòmbia o a Palestina. Hem aconseguit que associïn la pau i la negociació pacífica com una traïció; res no s’ha de negociar. Tothom ha de creure que guanyarà amb l’ús de la violència.

LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Enveja!  (s’avança l’Enveja)

ENVEJA: No cal que pateixis Llucifer, que ho tenim tot controlat. No hi ha ningú que aixequi el cap sense ser envejat pels qui l’envolten. Qualsevol que hagi caigut en la desgràcia de treballar en excés i excel·lir en alguna cosa, immediatament és el blanc de totes les enveges, i entre ells mateixos ja procuren de fer-lo caure.

LLUCIFER: Perfecte. (fa una pausa) Supèrbia!  (s’avança la Supèrbia)

 

SUPÈRBIA: Aquí sí que tens directes competidors, gran Llucifer. No hi ha cap que no cregui estar per damunt dels altres. Els països rics tracten d’incivilitzats els pobres, menyspreen els qui parlen llengües petites, expulsen els immigrants que no poden explotar, i es creuen els amos del món… Bé, de fet ho són, encara que sigui per encàrrec nostre.

 

LLUCIFER: No podem permetre que tan magnífica tasca es vegi ara amenaçada pel naixement del qui pretén ser el nou Messies. Hem de perseverar perquè continuïn les desigualtats, perquè resolguin els conflictes amb violència, destrueixin la terra amb la seva cobdícia, i la supèrbia els faci creure que són superiors els uns als altres.

 

DIMONI 1: Que comenci la festa.

 

DIMONI 2: Que vegin aquests desgraciats quin és el nostre poder.

 

NOI 1: Ara hi caic, tu.

 

NOI 2: Oi tant com hi hem caigut…

 

NOI 3: ….però a les seves grapes!

NOI 1: Que no us n’adoneu?

NOI 3: De què vols que ens adonem?

NOI 2: Del que em començo a adonar és que ens volen bullir del tot!

NOI 1: Que no, home, que no! Que no ho veieu que tot això ha estat una trampa per fer-nos participar en la representació dels Pastorets!.

NOI 2: Vols dir que tot això són dimonis de mentida?

NOI 1: Oi tant, val més que els seguim la beta…

 

NOI 3: Jo no veig les càmeres per enlloc, però potser sí.

 

DIMONI 1: Vosaltres a callar, eh? (Cop de forca al cap)  

 

DIMONI 2: Llucifer, tenim visita.

 

LLUCIFER: Un altre? D’on ha sortit ara aquest?  (entra un de ben vestit)

 

DIMONI 2: Diu que és o ha estat President de la Genialitat… i com a bon demòcrata demana que el deixin triar si vol anar al cel o a l’infern.

 

LLUCIFER: M’agraden aquests que volen posar condicions d’entrada. Però molt bé, que entri, que miri, que ho provi i si troba alguna cosa millor…

 

POLÍTIC: He passat una estona al cel i… no està mal, però més aviat una mica ensopit. O sia que miraré a veure com funciona això de l’infern, i després decidiré.

 

LLUCIFER: Faltaria més, molt Honorable…   Que comenci la festa!

 

(dansa dels dimonis) (Els dos dimoni li ofereixen menjar, el venten…)

 

POLÍTIC: Fantàstic! I això és així d’animat tot el dia.

 

DIMONI 1: Tot el dia, oi tant com sí.

 

POLÍTIC: Doncs, que no se’n parli més.

 

LLUCIFER: Ara ja saps qui són les ofertes electorals, vull dir les ofertes del cel i de l’infern…

 

POLÍTIC: Doncs, voto. I voto quedar-me aquí, a l’infern, faltaria més.

 

(Els dimonis l’agafen a cop i a empentes, i el porten a la caldera)

 

LLUCIFER: A la caldera!

 

POLÍTIC: Ei, ei, però què és això. No és pas així com hem quedat. Vosaltres m’he dit que tot seria com fins ara…

 

LLUCIFER: Ja ho hauries de saber això, tu. El que has vist fins ara era la campanya i les promeses electorals, ara veuràs i viuràs l’infern de veritat.

 

NOI 1: Ospa, tu. El Presi!

 

DIMÒNIES: Guerra!, guerra!, guerra!, farem guerra contra el cel, dominarem la terra i no hi haurà Messies que ens aturi.

 

(Apareixen els Àngels)

 

ANGEL 1: Atureu-vos, condemnats! Com goseu desafiar el tot poderós!

 

DIMONI 1: Més poderós que Llucifer?

 

ÀNGEL 2: Més poderós que tots que totes les teves forces infernals.

 

DIMONI 2: I com és que essent tan poderós, no aconsegueix que els homes es comportin segons les seves lleis?

 

LLUCIFER: Es pot saber què se n’han fet de les vostres set virtuts cardinals?

 

CAP DELS SET PECATS CAPITALS: Mireu el món, bordegassos, i veureu com es troba de ple sota el nostre domini.

 

LUXÚRIA: On és la castedat?

 

GOLA: On és la temprança?

 

AVARÍCIA: On és la generositat?

 

PERESA: On és la diligència?

 

IRA: On és la paciència?

 

ENVEJA: On és la caritat?

 

SUPÈRBIA: On és la humilitat?

 

ÀNGEL 3: Al final s’imposarà el bé sobre el mal

 

ÀNGEL 4: O és que no heu vist com acaben totes les pel·lícules?

 

ÀNGEL 5: Pagareu cara la vostra rebel·lió contra l’Altíssim.

 

ÀNGEL 6: El càstig que rebreu serà etern.

 

LLUCIFER: Ens castigaran a l’infern, potser?

 

CAP DELS SET PECATS CAPITALS: O és que pensen enviar-nos al foc etern?

 

ÀNGEL 1: Vatua la pell de Satanàs!

 

DIMONI 1: Ei, sense renegar, eh?

 

ÀNGEL 2: Deixeu-vos d’històries i deixeu anar aquests vailets, que ells són innocents.

 

DIMONI 2: Precisament perquè són innocents, són aquí.

 

GOLA: Ens els menjarem amb patates bullides!

 

ÀNGEL 3: Fem un tracte, nosaltres ens enduem aquests tres nois i vosaltres us quedeu aquest…. polític.

 

LLUCIFER: Ah, no. Aquest és ben vostre. Aquest ja us el podeu quedar.

 

ÀNGEL 4: Qui es mengi el tall, que es mengi els ossos.

 

NOI 1: Ostres, tu. Sembla que se’ns estiguin rifant.

 

NOI 2: Jo encara diria més, se’ns estan rifant.

 

NOI 3: Voleu dir que no se’ns estan rifant?

 

POLÍTIC: A mi se m’estan rifant. Jo que sempre he complert amb les meves promeses…

 

NOI 1: Carai quina novetat. Un polític que compleix les promeses.

 

NOI 2: Potser no és un polític de veritat, doncs.

 

NOI 3: I es pot saber quines eren les promeses que complies.

 

POLÍTIC: Coi, jo sempre prometia que els faria noves promeses.

 

LLUCIFER:  Prou de xerrameca, us endueu aquest banastra, però els nois es queden aquí.

 

ÀNGEL 1: Ni parlar-ne, en tot cas ens ho fem a palletes llargues i palletes curtes.

 

ENVEJA: Aquests segur que faran trampa…

 

IRA: Perquè no ens els juguem als daus?

 

ÀNGEL 2: Nosaltres tenim prohibit el joc; ni daus, ni cartes…

 

SUPÈRBIA: I a bufetades?

 

ÀNGEL 3: Ah, no. Violència, no!.

 

PERESA: I si se’ls enduu qui balli millor?

 

ÀNGEL 4: Tracte fet. Fem una dansa cadascun, i qui guanyi s’enduu els vailets.

 

AVARICIA: I qui perdi s’haurà de fer càrrec del polític.

 

ÀNGEL 5: I qui farà de jurat per dir qui balla millor?

 

LLUCIFER: Jo, naturalment

 

ÀNGEL 6: Que ens prens per beneits o què? Hem de buscar algú que sigui imparcial.

 

DIMONI 1: Doncs, la veritat és que per aquí jo no veig gaire ningú.

 

POLÍTIC: Què vol dir que no veu ningú. Que no sóc ningú, jo?

 

ÀNGEL 1: És ben veritat, els dos nois faran de jurat.

 

DIMONI 2: I com que ells ja han vist la nostra dansa, per avançar temps, podeu començar amb la vostra.

 

ÀNGEL 1: Som-hi, doncs.

 

(dansa dels àngels)

 

LLUCIFER: (dirigint-se als nois) Nois, la decisió és a les vostres mans. Heu de dir si us ha agradat aquesta mena de dansa “angelical” o si preferiu la que us han ofert els set pecats capitals.

 

ÀNGEL 2: Teniu a les vostres mans, alliberar-vos de les calderes de l’infern.

 

LLUCIFER: Ah, però no oblideu que si dieu mentides us creixerà el nas com al Pinotxo, i anireu a l’infern per mentiders.

 

NOI 1: Ara pla, tant si diem la veritat com si diem mentida ens tocarà l’infern.

NOI 3: Doncs, mal per mal, que sigui amb la consciència tranquil·la.

 

POLÍTIC: Així m’agrada, que sigueu honestos i que digueu sempre la veritat.

 

DIMONI 1:  Pronuncieu-vos definitivament, qui balla millor? Els àngels o els dimonis?

 

NOI 1:  (amb por i resignació) Els dimonis…

 

LLUCIFER: Que no se’n parli més. Aquí teniu aquest xitxarel·lo, i nosaltres ens quedem els dos nois.

 

(Els dimonis empenten el polític cap als àngels)

 

ÀNGEL 1: Hem fet un paper ben galdós. Tampoc els hauria costat res dir una mentida pietosa, encara que només fos per una vegada. És que n’hi ha que s’ho prenen tot a la valenta!.

 

(Marxen els àngels)

 

DIMONI 2: Anem per feina, nois. Foc a la caldera!

 

NOI 2: Ai, mare meva, ara sí que estem perduts. Voleu dir que calia ser tan sincers?

 

NOI 1:  Espera! Recordo que en els pastorets hi havia una paraula màgica que només de dir-la, els dimonis queien esterrossats a terra, i els pastors podien escapar-se.

 

NOI 3: Va, doncs, fes una mica de memòria!

 

NOI 1:  Ostres, tu, la tinc a la punta de la llengua…. però és que no em surt!

 

NOI 2: Fes un esforç…. quina mena de paraula era?

 

NOI 1: Coi, no ho sé… espera,… sé que era una paraula que anava relacionada amb els eixabuiros.

 

NOI 3: Què vols dir? Que ens hem de refredar?

 

NOI 1: Potser, sí.

 

NOI 2: Doncs, aquí dins em sembla que ho tenim mal parat, això. A no ser que passés una mica de corrent d’aire…

 

NOI 3:  Ei, vosaltres! (es dirigeix als dimonis) Que podríeu obrir una mica la porta o alguna finestra… és que ens estem ofegant de calor!

 

DIMONI 1:  I la que us espera, desgraciats!

 

NOI 2: Ja em semblava a mi…  amb aquesta gent no s’hi pot tenir tractes.

 

NOI 3:  Provem-ho d’una altra manera. Ei, vosaltres! (es dirigeix als dimonis). Perquè la cal sigui més gustosa, no seria millor tirar-hi un xic de pebre… seria més picant!

 

NOI 1: Sí home, dóna’ls idees, ara tu!

 

LLUCIFER: Pebre…? Picant…? Ah, doncs potser no està pas tan mal pensat.

Vinga, nois, sal i pebre per a la tocinada!

 

(els dimonis hi tiren sal i pebre)

 

NOI 2: Ei, no us passeu!

 

NOI 3: Que sí, que sí… com més pebre, millor!

 

NOI 1: A mi em fa venir picor al nas…. a a a a a a t tt….

 

NOI 3: Ara, ara, va acaba d’eixabuirar.

 

NOI 1:  A.aa…a…t…xís !!

 

NOI 2: Gràcies, home, podies girar-te una mica, no?

 

NOI 3:  Però, què es diu quan algú eixabuira?

 

NOI 2: Que com a mínim es giri una mica d’esquena, no?

 

NOI 1:  Això era abans, quan feien tota aquella comèdia de la Grip A. Però ara, tampoc ve tant d’aquí…..aaaa…a…t…xís !!

 

NOI 2: Jesús !

 

(els dimonis cauen a terra)

 

NOI 1:  Ara l’has encertada. Va, fugim d’aquí abans no es refacin.

 

NOI 3:  Sí perquè, a mi ja m’ha passat la picor al nas i potser ja no em vindria cap més eixabuiro.

 

(es tanca el teló)

 

(Quadre de la Mare de Déu i Sant Josep. Tots quiets com estàtues.)

 

JOSEP: Vols dir que no s’han oblidat de nosaltres?.

 

MARIA: Fa estona que ens han dit que estiguéssim parats com estàtues. Potser volen donar la impressió d’un quadre plàstic, com si fóssim figuretes d’un Pessebre.

 

JOSEP: Potser sí, però ara ja haurien de començar a venir pastors i fer-nos els presents. Sinó, per a l’espectador, això no tindrà cap gràcia.

 

MARIA: No siguis tan impacient. El director ja sap el que es fa.

 

JOSEP: Però no pot ser un pla tan llarg, sense moviment ni diàlegs. Per mi que aquest home és la primera vegada que dirigeix un rodatge així.

 

MARIA: Nosaltres també és la primera vegada que actuem. I no crec que estiguem en disposició per a criticar el director.

 

JOSEP: Tu perquè estàs aquí asseguda. Però a mi ja em comença a fer mal l’esquena.

 

MARIA: Quan ens van donar el paper ja sabíem que el nostre era un paper més aviat passiu.

 

JOSEP: Ni que ho diguis, jo aquí no hi pinto res. Al capdavall, ni tan sols sóc el pare de la criatura.

 

MARIA: Això és una altra cosa, no ho barregem, ara. En aquest cas també sabies el paper que et tocava. A més, tu més aviat podries ser l’avi de la criatura, més que el pare.

 

JOSEP: Espera, que em sembla que ve algú. Posem-nos en posició.

 

DIRECTOR: Què, nois? Assajant?

 

JOSEP: Què vol dir assajant? Amb l’estona que estem aquí, pensant que ja érem en escena….

 

DIRECTOR: Això volia dir-vos, que anem per començar tot seguit. Convé que vosaltres tingueu un posat seriós, amb molt pocs moviments i les paraules justes.

 

ASSISTENT: Escena 6, presa primera. Acció!

 

MARIA: Que formós que és l’infantó, no trobes?

 

JOSEP: El més bonic del món.

 

MARIA: Ell és l’esperança de tota la humanitat. Ha volgut néixer en el més humil dels portals, i seran els pastors els qui tindran el privilegi d’adorar-lo primer.

 

JOSEP: Però jo no veig ningú, aquí. Ja deu fer estona que l’àngel els ha avisat…

 

MARIA: Ets un vell rondinaire, eh? No siguis tan impacient, que segur que ja deuen ser a prop.

 

JOSEP: Espera, que ara sí que em sembla que ve algú.

 

VELLETA: Bon dia tingueu.

 

JOSEP:  Jo diria més aviat bona nit, però vaja, tampoc ve d’aquí.

 

MARIA: Venia a adorar el Messies, oi? Eh, que és bufó?

 

VELLETA: I tant, (es mira Josep) és clavat que el seu pare. Enhorabona, però jo només volia demanar-los si tenien un polset de sal, perquè estic fent un estofat i em sembla que m’està quedant un xic dolç.

 

JOSEP:  Doncs, no. No tenim sal ni pebre. I a mi ja m’està pujant la mosca al nas.

 

MARIA: Ho sentim senyora (adreçant-se a Josep, mentre la velleta se’n va). Tampoc calia que fossis tan malagradós.

 

JOSEP: Espera, que ara sí que em sembla que ve algú i aquests tenen pinta de pastors.

 

(Música nadalenca. Entren els pastors i a càmera lenta van deixant els seus presents i queden com estàtues formant un quadre plàstic)

 

(D’entre les cortines, també surten els dos nois) (s’abaixa la música)

 

NOI 1: Són aquí!

 

NOI 2: Per fi els hem trobat.

 

NOI 3: Anem-hi nosaltres també.

 

(S’adrecen al portal i s’afegeixen als altres pastors)(torna a apujar-se la música)

 

DIRECTOR: Talleu! És bona!

 

ASSISTENT: Però, i aquest parell que s’hi ha afegit… no anaven ni amb el vestit adequat.

 

DIRECTOR: És igual. Direm que simbolitza que tant els pastors antics com els nois d’ara, tots van igualment al Pessebre a adorar el Messies.

 

(Els actors van plegant i sortint de l’escenari)

 

DIRECTOR: Nois, us felicito perquè al final heu entès que valia la pena participar en aquesta representació dels Pastorets. Haureu sortit només al final, però la qüestió és ser-hi.

 

NOI 1: I el tros de l’infern?

 

DIRECTOR: Aquest any vam decidir que no hi hauria infern. Així ens hem estalviat els decorats i els vestits dels dimonis…

 

(Els nois es miren sorpresos, metre sona la música i es tanca el teló)


La majoria dels personatges poden ser representats indistintament per nens o per nenes.

 

DIMONI presentador 1

 

ANGEL presentador 1

 

DIRECTOR:

 

ASSISTENT:

 

PASTOR 0:

 

PASTOR 1:

 

PASTOR 2:

 

PASTOR 3:

 

PASTOR 4:

 

PASTOR 5:

 

PASTOR 6:

 

NOI 1:

 

Noi 2:

 

Noi 3:

 

ÀNGEL A:

 

VELLETA:

 

SANT JOSEP:

 

MARIA:

 
 

 
 

 

LLUCIFER

 

DIMONI 1

 

DIMONI 2

 

CAP DELS SET PECATS CAPITALS

 

LUXÚRIA: 

 

GOLA: 

 

AVARÍCIA: 

 

PERESA: 

 

IRA: 

 

ENVEJA: 

 

SUPÈRBIA: 

 

POLÍTIC:

 

ÀNGEL 1

 

ÀNGEL 2

 

ÀNGEL 3

 

ÀNGEL 4

 

ÀNGEL 5

 

ÀNGEL 6

 

 

 

(torna a TAULA DE CONTINGUTS

NO BEN BÉ LA MATEIXA LLEGENDA DE SANT JORDI

(torna a la Taula de continguts)

Escena I

 

(Una plaça amb un mercat medieval)

VENEDOR 1: Xoriços i llonganisses! Fuets i sumaies de les bones!

VENEDOR 2: Fuets i sumaies ! Xoriços i llonganisses de les bones!

VENEDOR 1: Xoriços i llonganisses! Fuets i sumaies de les bones!

VENEDOR 2: Fuets i sumaies ! Xoriços i llonganisses de les bones!

VENEDOR 1: Aquest fuet té un gust de primera, senyora.

VENEDOR 2: Potser sí, però aquest té un gust… Imperial.

SENYORA 1: Què tal surten aquests fuets? No seran pas massa tendres, oi?

VENEDOR 1: Ai ca, senyora! Estan al seu punt, ja fetes i ben assecades.

SENYORA 1: Llàstima, perquè jo precisament els volia ben tendres.

VAILET: Tenen llonganissa de xocolata?

VENEDOR 2: De xocolata? No, no en tenim de xocolata.

VENEDOR 1: Xoriços i llonganisses! Fuets i sumaies de les bones!

VENEDOR 2: Fuets i sumaies ! Xoriços i llonganisses de les bones!

VENEDOR 1: Aquest fuet té un aroma de primera, senyora.

VENEDOR 2: Potser sí, però aquest té un aroma… Imperial.

SENYORA 2: Què tal surten aquests fuets? Són molt secs, oi?

VENEDOR 2: Ai ca, senyora! Estan al seu punt, tendres i tovets com acabats de fer.

SENYORA 2: Llàstima, perquè a mi precisament m’agrada que siguin ben secs.

VAILET: Tenen llonganissa de xocolata?

VENEDOR 1: De xocolata? No, no en tenim de xocolata. On s’és vist, llonganissa de xocolata!

VENEDOR 1: Xoriços i llonganisses! Fuets i sumaies de les bones!

VENEDOR 2: Fuets i sumaies ! Xoriços i llonganisses de les bones!

VENEDOR 1: Fuets fets amb carn de porc de primera, senyora.

VENEDOR 2: Potser sí, però aquest són fets amb carn… Imperial

SENYORA 3: Què tal surten aquests fuets? Són d’aquells tendres o més aviat secs?

VENEDOR 1 i 2: Vostè mateixa, senyora.

SENYORA 3: Ai ves! Què els hauria costat de dir-me si eren secs o eren tendres; perquè a mi tant m’agraden d’una manera com de l’altra.

VAILET: Tenen llonganissa de xocolata?

VENEDOR 2: De xocolata? Ja t’he dit que no. Com vols que tinguem llonganissa de xocolata!

VENEDOR 3: Caramels, menta, ridorta i regalèssia! La més bona del comtat!

(Dos nens es queden mirant els caramels)

 VENEDOR 3: Com te dius maca?

 NENA 1: Jara.

 VENEDOR 3: Jara? És un nom ben bonic… i original.

 NENA 1: Eh que ji?

 VENEDOR 3: Va, què vols, nena, un caramel, una regalèssia…?

 NEN 1: No res, jo no vull res.

 VENEDOR 3: I tu, nen?

 NEN 2: No, jo només l’acompanyo a ell.

 VAILET: Tenen llonganissa de xocolata?

 VENEDOR 1: De xocolata? Altra vegada? Ja n’hi ha prou de molestar amb la teva llonganissa de xocolata!.

DESPISTAT: (Es treu una bossa i compta diners, fins que n’hi cau un) Ospa, m’ha caigut un cèntim! Ja és mala pata, ja. Prou justos que anem amb tot això de la crisi, només em faltava perdre un cèntim… Ara que un cèntim, ben mirat, ja és ben poca cosa! Què es pot fer avui dia amb un cèntim… no res! Però és clar: d’un cèntim a un cèntim es fa un ral… I amb un ral ja es pot comprar un llonguet! Amb tot, si haig de baixar fins aquí baix, i posar-me a buscar el cèntim… perdré més temps que no val…  el temps és or, diuen, i el ral sembla de llautó! No, no, no val pas la pena, per un cèntim… Però noi, amb el que costen de guanyar, també sap greu… a més qualsevol que em veiés diria que sóc un desmenjat i un cregut… i tampoc és això! … També podrien dir-me el contrari, però: que sóc un garrepa i un afamat que per un cèntim sóc capaç de saltar marges. Estic en un bon embolic.

NOI 1: Què et passa noi, et veig molt atribulat?

DESPISTAT: No, res, que m’ha caigut un cèntim aquí baix, i ara mateix tinc un dubte: d’una banda penso que per un cèntim tampoc val la pena de baixar a buscar-lo, però de l’altra també em sap greu, perquè carai, un cèntim és un cèntim!

NOI 1: I quin és el problema?

DESPISTAT: Coi, que no sé si val la pena de baixar a buscar el cèntim o si és millor deixar-ho córrer. Si el vaig a buscar, em sembla una pèrdua de temps i que s’ha de ser molt garrepa per anar a buscar un miserable cèntim; però si no el vaig a buscar, també em sap greu, amb el que costen de guanyar, i amb els temps que corren.

NOI 1: Oi que si en lloc d’un cèntim t’hagués caigut un duro, hi hauries baixat corrent?

DESPISTAT: Hom és clar. Un duro és tota una setmanada!

NOI 1: I no tens pas un duro, aquí?

DESPISTAT: (Se’l treu de la bossa) Sí, en tinc tot un. Sort que aquest no m’ha caigut!

NOI 1: A veure… (li pren i li tira a baix)

DESPISTAT: Però què fas, animal? (Baixa corrents a buscar-lo)

NOI: Veus que fàcil?, ara de passada agafa el duro i el cèntim ! (surt corrents)

VAILET: Tenen llonganissa de xocolata?

VENEDOR 2: De xocolata? Altra vegada? Ja n’estem farts de les teves bromes. Si tornes a demanar llonganissa de xocolata, t’estomacaré amb un os de pernil a l’esquena.

VENEDOR DE PERGAMINS: Extra, extra, la notícia del dia! Extra extra, 48 persones estafades en un dia.

SENYOR 1: Dóni-me’n un, si us plau!

VENEDOR DE PERGAMINS: Són dos rals, senyor.  (el senyor paga i s’enduu el pergamí)

VENEDOR DE PERGAMINS: Extra, extra, la notícia del dia! Extra extra, 49 persones estafades en un dia.

(Al fons de l’escenari hi h dos soldats)

(Arriba un home  amb una caputxa, com si anés d’amagat)

SODAT 1: Alto, on us penseu que aneu, vos?

 HOME DE LA CAPUTXA: Vaig al Palau, jo.

 SOLDAT 1: I qui us heu cregut que sou? Ja porteu salconduit?

 HOME DE LA CAPUTXA: No, és que jo sabeu, vaig d’incògnit…

 SOLDAT 2: I nosaltres de soldats; però sense salconduit no entrareu pas.

 HOME DE LA CAPUTXA: Però, que no em reconeixeu? Jo sóc el Rei.

 SOLDAT 1: Amb aquesta pinta, em sembla que has begut més del compte.

 HOME DE LA CAPUTXA: Que sí, home… el que passa és que he anat … bé ja m’enteneu… no podia pas dir a la Sofi que sortia a veure la Corinna…

SOLDAT 2: No sé pas de què parles, però aquí no es pot entrar sense salconduit.

HOME DE LA CAPUTXA:  Però jo no en tinc de salconduit; si el qui els firma sóc jo mateix. Com ho puc fer jo per demostrar-vos que sóc el Rei.

SOLDAT 1: Mireu, l’altre dia en va venir un, també sense salconduit, que volia entrar dient que era un tal Leonardo de Vinci… Home, ens va fer uns dibuixos, mira encara el tinc aquí (mostra el dibuix de l’home amb els braços oberts). I així sí que el vam deixar passar.

 SOLDAT 2: Oh, i aquell altre que deia que era Vicent Ferrer? Com que tampoc duia salconduit, ens va fer un sermonàs de mil dimonis i després ens va fer un miracle hi tot. I està clar que el vam deixar passar.

SOLDAT 1: I tu què ens pots fer per demostrar que ets el Rei?

HOME DE LA CAPUTXA:  Home, és que jo no sé fer res…!

SOLDAT 1 i SOLDAT 2: Oooooh…. Majestat, passeu, passeu… i disculpeu que haguem dubtat de vós.

VENEDOR 4: Venc draps, roba i tela fina…! Venc draps, roba i tela fina…!

RUMOR 1: Vés, quines coses, primer havia entès que parlava de dracs!

RUMOR 2: Si no ho he entès malament, aquest parlava d’un drac.

RUMOR 3: He sentir a dir que parlaven d’un drac.

RUMOR 4: Ostres, es veu que hi deu haver un drac, pel que diuen.

RUMOR 5: Diuen que hi ha un drac, no sé si per aquestes contrades….

RUMOR 6: Hi ha un drac per aquestes contrades, ves a saber si és d’aquells tan ferotges.

RUMOR 7: Un drac ferotge està voltant per aquests camins de Déu.

RUMOR 8: Pot ser un d’aquells dracs que es mengen el bestiar… i fins i tot les criatures?

RUMOR 9: Hi ha un drac que es menja el bestiar i fins i tot les criatures!

RUMOR 10: Jo no els he vist però sembla que sí que un drac s’està menjant les criatures del poble.

 RUMOR 11: Verge Santíssima! Un drac se’ns està menjant les nostres criatures: correu, correu!!

Senyor rei de Matalgram,
una llebre tinc al camp
que em pastura la verdura
i se’m menja l’enciam.Què em voldríeu deixar els gossos?
Ara esmorzen…

Senyor rei de Matalgram,
una llebre tinc al camp
que em pastura la verdura
i se’m menja l’enciam.

Què em voldríeu deixar els gossos?
Ara dinen…

Senyor rei de Matalgram,
una llebre tinc al camp
que em pastura la verdura
i se’m menja l’enciam.

Què em voldríeu deixar els gossos?
Ara vénen…

Senyor rei de Matalgram,
ja no tinc la llebre al camp
no em pastura la verdura
ni se’m menja l’enciam.

COR DEL POBLESenyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja l’enciam.

Que ens podríeu deixar els gossos?

Ara esmorzen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja el bestiar.

Que ens podríeu deixar els gossos?

Ara dinen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja les pubilles.

Que ens podríeu deixar els gossos?

Ara sopen…

 

 

Escena II

 

(Al Palau, dos seient al bell mig de l’escena)

(Surt el Majordom amb els criats)

MAJORDOM: Vinga, nois, que ho hem de tenir tot net i polit per quan vingui el rei. Vosaltres a treure la pols del tro, i tu agafa l’escombra i vés a escombrar l’habitació de la princesa.

CRIAT 1: Perdoni, però jo…

MAJORDOM: Què vol dir amb aquest “però jo…”

CRIAT 1: És que això de posar-me a escombrar.

MAJORDOM: Vaja, home, sí que comences bé el teu primer dia de feina.

CRIAT 1: Però escolti, ha de tenir en compte que jo tinc un títol universitari, i això de posar-me a escombrar….

MAJORDOM: Ai,, perdona, no ho sabia jo això del títol universitari. En aquest cas… (s’adreça a un altre criat) . Sebastià, agafa tu també una escombra i ensenya-li com es fa.

CRIAT 2: Està bé, ja n’hi ensenyaré, però jo porto dos anys treballant al Palau i em mereixo que m’apugin el sou.

MAJORDOM: D’acord. Totalment d’acord. Mira et doblarem la paga, faràs festa tres dies a la setmana i tindràs sempre un cavall del palau a la teva disposició.

CRIAT 2: Però… que està de broma, vostè?.

MAJORDOM: Sí, és clar. Però que consti que has començat tu, eh?

(es posen a netejar les butaques reials)

CRIAT 3: (tot entrant) Que bé, que bé!

MAJORDOM: Ja és aquí?… Així ha vingut abans d’hora! Ja podeu sortir d’aquí!

CRIAT 3: No, no, jo no he pas dit que vingués ningú. Només que estava molt content perquè aquesta tarda tinc festa. Eh, que bé?

MAJORDOM: Que bé, que bé…Seràs babau? Va vinga continueu amb la feina… que no quedi ni un bri de pols.

CRIAT 3: (tot entrant) Que bé, que bé!

MAJORDOM: Ja és aquí?… Així ha vingut abans d’hora! Ja podeu sortir d’aquí!

CRIAT 3: No, no, jo no he pas dit que vingués ningú. Només que estava molt content perquè aquesta tarda que tinc festa podré veure la meva xicota. Eh, que bé?

MAJORDOM: Que bé, que bé…Seràs babau? Va vinga continueu amb la feina… que no quedi ni un bri de pols.

CRIAT 3: (tot entrant) Que ve, que ve!

MAJORDOM: Ja n’hi ha prou d’aquesta comèdia! Vés a escampar la boira i no ens molestis més.

CRIAT 3: Però…

(Entra el rei amb el seu seguici)

MAJORDOM: Majestat..! (tots els criats fan reverència i se’n van) (s’adreça al criat 3, mentre també es retiren) Podries haver avisat que venia el Rei.

CRIAT 3: Ah, jo ja us he avisat… i no m’heu fet cas.

REI: Com és possible que tinguem un servei tan poc eficient! Em veuré obligat a revisar el seu salari…

AJUDANT: Però si fa més de deu anys que es van revisar els salaris per darrera vegada, majestat.

REI: Però, llavors, encara s’estilava això d’apujar els sous. Amb els temps que corren haurem de fer una revisió a la baixa.

AJUDANT: Com vos digueu, majestat, però si és gaire a la baixa, aviat hauran de pagar-vos diners per venir a treballar.

REI: Que és el que pertocaria! No tothom pot tenir l’honor de treballar a la Cort.

(Entren la Reina i la Princesa, mentre el Rei s’asseu al tron)

PRINCESA: Mare, la institutriu m’ha dit que jo era una noia molt intel·ligent.

REINA: Oi tant com sí, fila meva.

PRINCESA: I diu que això em ve d’herència?. 

REINA: Oi tant com sí, Cristina.

PRINCESA: Però, aleshores,… de qui he heretat la intel·ligència, de tu o del papa?

REINA: La deus haver heretat del teu pare, perquè jo la intel·ligència encara la conservo tota. 

REI: Veniu, seieu aquí que hem de parlar d’un tema molt important.

PRINCESA: Has de preparar la propera regata, potser?

REINA: Si em tornes a parlar de la teva Corinna, rebràs de valent. I aquesta vegada ningú es treurà que l’ull de vellut te’l vas fer amb un cop de porta.

 REI: No patiu, que aquesta vegada hem de parlar d’un tema molt seriós. La nostra filla ja comença a tenir edat per casar-se…

PRINCESA: Ole, que bé. Me’n triaré un d’alt i rosset, amb els ulls blaus que facin joc amb el meu vestit.

REINA: No em diguis que ja en tens algun a la vista.

PRINCESA: Tant com això, potser no, però…

REI: No cal que t’hi escarrassis que jo ja te n’he trobat un d’allò més formal i educat, sobretot honest, treballador i una persona de fiar. Jo crec que és la persona més escaient per a la nostra família.

REINA: I ja és de sang blava…? O d’una noble família?

REI: Dona…, doncs, no. (pausa) Però ho podem arreglar: li donaré el títol de duc de… duc de Palma, això mateix.

PRINCESA: Deu ser un home amb una gran fortuna, almenys, oi?

 REI: Dona…, doncs, no. (pausa) Però, ell és molt espavilat i segur que aviat farà fortuna, una gran fortuna. És molt espavilat, el noi, ja ho crec que sí!

REINA: I com se diu?

REI: Iñaki.  Oi que sona bé? Precisament l’he convidat perquè el coneguis.

PRINCESA: Iñaki ?, duc de Palma ? espavilat? No sé de què em sona…,

REINA: Però, veuràs. És que jo havia pensat per a la nostra princesa, amb un tal Jordi. Bé, de fet jo també l’havia convidat perquè el coneguis.

PRINCESA: I ara, com ho haig de fer, jo? Tot un dilema, sí…. Haurem de fer un càsting, potser.

(entren per cada banda, en Jordi i l’Iñaki. El rei i la reina es retiren)

 REI: Em sembla que serà millor que ens retirem nosaltres.

REINA. Sí, sí, deixem que la nena s’espavili tota soleta.

JORDI IÑAKI: Bon dia tingueu, princesa….(s’adonen de la presència de l’altre)

PRINCESA: Bon dia, cavallers…

JORDI IÑAKI: Es pot saber qui és aquest… (adreçant-se a l’atre) I vós qui sou?

PRINCESA: Ja us ho explicaré, però…

JORDI IÑAKI: Jo sóc el pretendent… i si dic “el pretendent” és perquè se suposa que només n’hi ha un I si aquest un sóc jo, aleshores vós sou un intrús.

PRINCESA: Ja us ho explicaré, però…

JORDI IÑAKI: Jo he estat convidat especialment per Sa Majestat…

PRINCESA: Ja us ho explicaré, però… de moment… comporteu-vos. Tots dos teniu raó. Tots dos heu estat convidats per sa Majestat. L’únic que no us ha convidat sóc jo.

JORDI IÑAKI: Però, així què hi fem aquí?

PRINCESA: Qui es vulgui casar amb mi s’ho haurà de guanyar.

JORDI IÑAKI: Em sembla que val més que en batem aquí mateix i acabem aquest embolic d’una vegada. La princesa no es pot casar amb dos cavallers alhora.

 PRINCESA: Home, ben mirat…

 (entren els pagesos)

 CRIAT 4: Ho sento, princesa, però no els he pogut aturar. Estan molt esverats.

Parlen d’un drac que està assetjant tot el poble…

PAGÈS 1: Volem veure el Rei!

PAGESA 1: Volem veure la Reina!

PAGÈS 2: Un gran drac està aterrint el poble.

PAGESA 2: Se’ns menja les verdures i els enciams.

PAGÈS 3: Amenaça el nostre bestiar.

PAGESA 3: I després vindran les pubilles.

(Entra el rei i la reina)

REI REINA: Què és tot aquest enrenou? Qui gosa trencar la pau de palau?

COR DE PAGESOS

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja l’enciam.

Que ens podríeu deixar els gossos?

Ara esmorzen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja el bestiar.

 Que ens podríeu deixar els gossos?

 Ara dinen…

 Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja les pubilles.

Que ens podríeu deixar els gossos?

Ara sopen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i s’us menja la princesa.

Que ens podríeu deixar els gossos?

Ara vénen!

(S’avança el Rei i s’adreça als dos pretendents)

REI: Valerosos cavallers, ara teniu l’oportunitat de demostrar davant de la nostra formosa princesa fins on arriba el vostre valor i valentia. No tingueu por, no us atureu davant dels perills ni del risc de la mort… perquè la recompensa bé s’ho val.

REINA: Qui sigui capaç de matar aquest terrible drac, rebrà com a recompensa…

REI: Callà, dona, que això de la recompensa em toca dir-ho a mi!

PRINCESA: Si la recompensa sóc jo, potser és a mi que em toca dir-ho, no?

JORDI IÑAKI: I què voleu que faci, senyora? Per vós estic disposat a tot.

PRINCESA: Així m’agrada, valents cavallers. Sapigueu, doncs, que em casaré amb aquell que sigui capaç de matar el drac, sense armes ni escut… només amb les seves mans.

REI REINA: Que t’has tornat boja, nena? Qui vols que mati un drac només amb les mans?

PRINCESA: El cavaller que vulgui casar-se amb mi. I que no se’n parli més.

(surt la princesa i el rei i la reina al darrere. Per l’altre cantó també surt la gent del poble)

JORDI IÑAKI: (adreçant-se cadascun al públic) No m’ho ha pas posat fàcil, la princesa. Enfrontar-se amb el drac sense més armes que les mans… és com llançar-se del cingle de Tavertet sense ales… Però la princesa bé s’ho val. O, no?

Escena III

VENEDOR 1: Xoriços i llonganisses! Fuets i sumaies de les bones!

VENEDOR 2: Fuets i sumaies ! Xoriços i llonganisses de les bones!

VENEDOR 3: Caramels, menta, ridorta i regalèssia! La més bona del comtat!

SENYORA 4: Heu sentit això del drac, és terrible, eh?

VENEDOR 1: Ni que ho digui, senyora. No vol pas un fuet?, aquest és molt bo, eh?

SENYORA 5: Sembla ser que devora les criatures com qui s’empassa un aglà.

VENEDOR 2: Ha de ser espantós, pobres criatures… No vol pas un fuet?, aquest és imperial!

VAILET: No tindria pas un os de pernil?

VENEDOR 1: Un os de pernil? Doncs, no ara no en tinc cap d’os de pernil

VAILET: Ah, doncs, així… que tenen llonganissa de xocolata?

VENEDOR 1: Me casum la canalla….

(entra una nena corrents)

VENEDOR 3: On vas, nena, tan esverada?

NENA 2: Vaig corrents a cala Monta, que el pare m’ha dic que havia de portar la vaca al toro!

VENEDOR 3: Tu, has de portar la vaca al toro? Que no ho pot fer el teu pare, això?

NENA 2: No, no, això ho ha de fer el toro! (se’n va corrents)

VENEDOR 1: Xoriços i llonganisses! Fuets i sumaies de les bones!

VENEDOR 2: Fuets i sumaies ! Xoriços i llonganisses de les bones!

VENEDOR 3: Caramels, menta, ridorta i regalèssia! La més bona del comtat!

(entra un perdulari)

PERDULARI: Una almoina per a aquest pobre que no té ni un mos de pa per posar-se a la boca… Una almoina, per favor…

VENEDOR 1: Au, teniu aquest fuet. Igualment, tampoc el puc vendre de cap de les maneres.

(Entra un bandoler, brandant una arma )

BANDOLER: Mans enlaire, això és un atracament!

PERDULARI: Sou en Robin Hood o en Joan de Serrallonga?

BANDOLER: Més o menys. Som bandolers que robem als rics per a donar-ho als pobres, sí senyor.

PERDULARI: Si és així, em sembla que perdeu el temps. Jo sóc més pobre que una rata… i no tinc sinó aquest fuet que m’acaben de donar…

BANDOLER: Teniu raó. I nosaltres som gent d’honor i gent de paraula. No robaríem mai a un pobre…  És més, si sou pobre el que haig de fer és donar-vos tot el que acabo de robar al castell…

PERDULARI: Parleu seriosament?… què voleu dir, que em donareu tot el que acabeu de robar…

BANDOLER: (deixa el sac al costat del perdulari, mentre mostra alguna de les peces de valor que conté) Aquí ho teniu tot, bon home. Tot això és vostre; ja veieu que compleixo la paraula de bon bandoler, el que roba als rics per a donar-ho als pobres.

PERDULARI: (va mirant el que conté el sac) Sóc ric, sóc ric…

BANDOLER: Ara que sou ric… mans enlaire, això és un atracament! Nosaltres sí que atraquem els rics!

PERDULARI: Però…

BANDOLER: Ara no em vingueu amb romanços, perquè sou ric… vinga, doneu-m’ho tot…i el fuet també, desgraciat! (ho agafa tot i fuig corrent)

RUMOR 1: Vés, quines coses, abans no passaven aquestes coses. Ara ja no es pot estar tranquil enlloc!

RUMOR 2: Bé, però abans tampoc hi havia dracs que es mengessin la verdura i l’enciam, que es mengessin el bestia i les criatures, les pubilles i la princesa.

RUMOR 3: Sí, però jo de drac encara no n’he vist mai cap, i Déu me’n guardi!… però de bandolers… aquest ens ha robat als nostres nassos, aquí davant de tothom.

RUMOR 4: Si, jo tampoc no n’he mai cap de drac, però pel que diuen ha ser esgarrifós!

RUMOR 5: A mi el que em van dir era que….

 RUMOR 6: Però, ben mirat qui t’ho va dir a tu?

 RUMOR 7: M’ho vas dir, tu, no?

 RUMOR 8: Jo? No ho recordo pas,

 RUMOR 9: Jo ho vaig sentir a dir, però ara mateix si hagués de dir exactament qui…!

 RUMOR 10: Ah, no sé…. Tant se val qui ens ho hagi dit…

 RUMOR 11: Des del moment que ho diuen…

 COR DE PAGESOS

 Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja l’enciam.

Que ens podríeu deixar els gossos?

Ara esmorzen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja el bestiar.

Que ens podríeu deixar els gossos?                        Ara dinen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja les pubilles.

Que ens podríeu deixar els gossos?                        Ara sopen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i s’us menja la princesa.

Que ens podríeu deixar els gossos?                        Ara vénen!

Escena IV

 

Amb l’escenari gaire bé a les fosques, només es veuen unes ombres)

DRAC 1: L’has ben espifiada, noi.

DRAC 2: Però, com ho podia saber, jo?

DRAC 1: No és pas que no t’ho hagués advertit, eh?

DRAC 2: És que aquella cambrera semblava tan poca cosa, i tan dolça….!

DRAC 1: La teva estupidesa ens tirarà tots els plans per terra.

DRAC 2: Però vols dir que n’hi ha per tant?

DRAC 1: T’ho diràs. Fa dos mesos que som al poble, i ningú s’havia adonat que hi fóssim! Cada dia ens podíem cruspir un Director General, un assessor de Palau, un comte, un marquès… i ningú s’adonava de res… I ara a tu se t’acut de menjar-te una cambrera: És clar que l’han trobada a faltar de seguida!

DRAC 2: No, si no me l’he pas menjada, encara. Me la guardava per aquest vespre.

DRAC 1: Doncs, deixa-la anar i fugim d’aquí.  Em sembla que val més que marxem a un altre poble. Però que et quedi clar que de menjar-te gent útil, res de res. Anem, anem.

(marxen els dracs)

(S’encenen els llums)

IÑAKI: (adreçant-se al públic) Ja ho veuen, em veig obligat a fer l’heroi. Si vull casar-me amb la princesa, la Cristina, hauré d’enfrontar-me a aquest terrible drac que diuen que assola tot el poble… Diuen que es menja les criatures de viu en viu, i els bous en poc més d’un parell de queixalades… Ja m’agradaria veure-ho, això! … o millor dit, ja m’agradaria no haver-ho de veure… Però, és clar, tampoc puc deixar que en Jordi s’endugui la princesa… i menys quan he vist que el seu pare encara li deia “tranquil, Jordi, tranquil…”

… Potser sí que es pensa que jo m’enfrontaré amb aquella fera. .. Haig d’escollir entre morir devorat com un bou qualsevol o quedar-me sense la princesa…

I si de totes maneres, m’haig de quedar sense princesa, el millor que puc fer és provar alguna trampeta, que a mi ja se’m dóna això. Hi tinc la mà trencada, jo.

JORDI: (adreçant-se al públic) Ja ho veuen, em veig obligat a fer l’heroi. Si vull casar-me amb la princesa, la Cristina, hauré d’enfrontar-me a aquest terrible drac que diuen que assola tot el poble… Diuen que es menja les criatures de viu en viu, i els bous en poc més d’un parell de queixalades… Ja m’agradaria veure-ho, això! … o millor dit, ja m’agradaria no haver-ho de veure… Però, és clar, tampoc puc deixar que l’Iñaki s’endugui la princesa… No sé pas què volia dir el seu pare amb allò de “tranquil, Jordi, tranquil…”

… No dec tenir cap més opció que la d’enfrontar-me amb aquella fera. .. Això si abans no m’haig d’enfrontar amb l’Iñaki, és clar…

IÑAKI: Mira, Jordi, ja sé que nosaltres hem tingut les nostres diferències, però potser ha arribat l’hora de fer les paus. I com a prova de la meva bona voluntat et cedeixo l’honor d’obtenir la mà de la princesa.

JORDI: Però, i el drac?

IÑAKI: Res, home, res. Això serà un pur tràmit, tu no en tindràs ni per començar, d’aquest drac.

JORDI: Vols dir?

IÑAKI: Oi tant, amb la teva força, el teu valor… Paraula d’honor que el guanyaràs aquest drac.

(Entra el rei, la reina i la princesa)

REI: Així m’agrada, que estigueu ben avinguts.

REINA: Ja us heu posat d’acord, doncs?

JORDI: Home, n’estàvem parlant…

IÑAKI: No, no, ja ens hem posat d’acord. En Jordi és el més adequat per a batre aquest drac, i jo li cedeixo l’honor. O sia que… a reveure… (adreçant-se al públic) Ja m’han vist prou per aquí… cap a Palma falta gent!

REI: Bé, doncs, ha arribat el teu moment de glòria… endavant!

PRINCESA: Estic a les teves mans Jordi. Ets el meu heroi!

(Entra la gent del poble)

COR DE PAGESOS

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja l’enciam.

Que ens podríeu deixar els gossos?                    Ara esmorzen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja el bestiar.

Que ens podríeu deixar els gossos?                        Ara dinen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja les pubilles.

Que ens podríeu deixar els gossos?                        Ara sopen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i s’us menja la princesa.

Que ens podríeu deixar en Jordi?                        Ara ve!

REI: que tingueu sort, noble cavaller. El drac us espera… i la princesa, també.

PRINCESA: Em quedaré al vostre costat, valent Sant Jordi, i correré la vostra sort si no podeu abatre el drac.

(Se’n va el rei i la reina)

JORDI: (adreçant-se a la gent del poble) Bé, anem per feina. Digueu-me on és aquest drac, per anar-lo a trobar.

RUMOR 1: Jo no en tinc ni idea. Jo no l’he vist mai.

RUMOR 2: Ep, jo tampoc l’he vist. A mi m’ho han explicat.

RUMOR 3: Jo vaig sentir-ho a dir a la plaça.

RUMOR 4: La gent ho deia, sí.

RUMOR 5: Tu, no deies que l’havies vist?

RUMOR 6: No, no es pot dir que el veiés… jo vaig sentir un soroll molt estrany i em va semblar veure una ombra.

RUMOR 7: A més, si la gent ho diu, per alguna cosa serà.

RUMOR 8: Oi tant, la gent no parla per parlar…

JORDI: Però, així, no hi ha ningú que l’hagi vist?

RUMOR 9: És que et calen més proves per creure’t l’existència del drac?

RUMOR 10: No és prou pova la desaparició de l’Agnès, la cambrera?

RUMOR 11: Se la va cruspir el drac d’una sola mossada.

JORDI: Qui ho va veure, això?

RUMOR 11: Home…

JORDI: Bé, bé… no ho allarguem més. M’hi enfrontaré encara que m’hi vagi la vida.

PRINCESA: La teva i la meva, també.

RUMORS: Sort, valerós cavaller.

(Es queden sols en Jordi i la princesa)

(Entra l’Agnès)

AGNÈS: Ei, que hi ha algú?

JORDI PRINCESA: Agnès! No se t’havia menjat el drac?

AGNÈS: Ja veieu que no. Tot i que em sembla que ha vingut de poc, eh?

JORDI: Però la gent diu que se t’ha cruspit d’una sola mossada!

AGNÈS: No, home, no. Se m’han endut, això sí, i em sembla que se’m reservaven per sopar.

PRINCESA: I com t’has escapat?

AGNÈS: Els que han fugit han estat ells, perquè n’hi havia dos de dracs!

JORDI PRINCESA: Han fugit?

AGNÈS: No sé què ha passat però aquells dracs s’han discutit una estona i m’han deixat marxar. Un li deia a l’altra: “que sigui l’última vegada que agafes una persona útil…, amb la mar de paràsits que hi ha pel món que ningú trobaria a faltar!”

PRINCESA: I se n’han anat així, sense haver menjat res?

AGNÈS: Sí, sí, han fugit corrents, dient que no tornarien mai més al poble.

Però em sembla que ja han trobat alguna cosa per sopar, perquè he sentit que deien que encara encalçarien un tal Iñaki que també fugia del poble.

JORDI: I aleshores, jo què haig de fer?

PRINCESA: Res home, no et preocupis. Direm que els has fet fugir amb la força de la teva espasa….

(Tornen a entrar els del poble)

COR DE PAGESOS

Senyor Rei de Matalgram,

Ja cap drac està assetjant

aquest poble del comtat

ni se’ns menja l’enciam.

Que sabeu qui ha estat?                        És Sant Jordi!

Senyor Rei de Matalgram,

Ja cap drac està assetjant

aquest poble del comtat

ni se’ns menja el bestiar.

Que sabeu qui ha estat?                        És Sant Jordi!

Senyor Rei de Matalgram,

Ja cap drac està assetjant

aquest poble del comtat

ni se’ns menja les pubilles.

Que sabeu qui ha estat?                        És Sant Jordi!

Senyor Rei de Matalgram,

Ja cap drac està assetjant

aquest poble del comtat

ni s’us menja la princesa.

Que sabeu qui ha estat?                        És Sant Jordi!

Visca Sant Jordi!

L’ALTRA LLEGENDA DE SANT JORDI

(Torna a la taula de contingut)

ESCENA I

(S’obre el teló: decorat d’un menjador senzill d’una casa de pagès)

(L’àvia seu en un balancí a un costat de l’escenari, com una espectadora més)

ÀVIA: Contes a la vora del foc. (PAUSA)  contes vells, romanços nous.

MARE: (entra la mare amb una olla a les mans) Va nois, que el sopar és a taula!

ÀVIA: A la taula i al llit, al primer crit. Perquè a la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat.

(Entren el pare i dos nens. S’asseuen a taula)

MARE: Com ha anat  la feina?. El camp ja deu ser a punt de segar, oi?

PARE: Oi tant, els camps ja fan de bon veure. Aquest any em sembla que tindrem una bona collita.

ÀVIA: No diguis blat que no sigui la sac …I  ben lligat.

NOI GRAN: Heu sentit a dir que a ca l’Ermengol tenen una plaga de rates?

MARE: Ai vés, quines coses.

PARE: Això els passa per no tenir gats ratoners, com Déu mana.

ÀVIA: Al pagès descuidat, les rates se li mengen el sembrat

NOI GRAN: Es veu que se’ls estan menjant tot el que troben al graner, i al rebost.

MARE: No serà tant! Sempre n’hi ha que exageren.

ÀVIA: Quan el gat no hi és, les rates ballen.

PARE: Mira, ja s’ho faran. Nosaltres no ens hem de ficar allà on no ens demanen.

NOI GRAN: El bo del cas és que ells dieu que no n’han vista mai cap de rata. Ho dedueixen pel gra i el menjar que troben a faltar.

MARE: Potser no són rates, doncs…

PARE: I què vols que siguin, doncs? Dracs, potser?

NOI GRAN: Dracs? I ara, quines ximpleries.

MANEL: Mare, i l’avi, que no ve a sopar?

PARE: L’avi és a la cuina.

MARE: Com que li costa de menjar, ell té el seu plat i cullera de fusta, i menja a la cuina.

ÀVIA: D’agafar les culleres, n’hi ha moltes maneres

AVI: (Entra en escena) És llei de vida, noi. Tot torna, com l’all (i discurseja de cara al públic)

Mireu, si no:

Als 3 anys, tots procurem no fer-nos el pipi a sobre

Als 6, mirem de recordar el que hem fet durant el dia.

Als 12 anys, volem tenir molts amics.

A partir dels 16 anys, ja empaitem les noietes.

Als 18, ja somniem muntar a cavall.

A partir d’aquí només pensem en casar-nos tenir fills i fer molts diners…. (pausa)

Fins que arriba un dia que les feines són per aguantar la dona, retenir els fills, i que arribin els diners.

(pausa)

Perquè, passats els seixanta, les noietes les veiem als calendaris

Als setanta, ja no podem muntar a cavall.

A partir dels setanta-cinc, els amics van desapareixent.

Als 80 anys, ja costa recordar el que hem fet durant el dia.

I als 85, procurem de no fer-nos el pipí al damunt.

MARE: Au, va avi, aneu a la cuina que se us refredarà la sopa.

ÀVIA: Fer com l’avi Julià: escoltar, veure i callar.

 (L’avi surt a poc a poc)

MANEL: Però, i per què l’avi no menja aquí amb nosaltres?.

MARE: Ja t’ho hem dit, Manel. Com que a l’avi li tremola la mà, a vegades ho vessa, i sovint li cau el plat a terra.

PARE: Per això, ell ja té el seu plat i la seva cullera de fusta… i el seu racó a la cuina.

MANEL: Però, haver de menjar allà tot sol…

MARE: Ai, nen, que n’ets de pesat. L’avi prefereix que no l’amoïnin, no veus que s’atabala per tot, i llavors encara tremola més?.

NOI GRAN: A més, és sord com una tàpia, i tampoc s’assabenta de res del que diem a taula….

AVI: (cridant des de dins) A vegades val més ser sord, que haver de sentir certes coses!

ÀVIA: Ser cec, ser sord o ser mut és una desgràcia… Però, saber-ne ser…!

MARE: I així, què deies dels de ca l’Ermengol?

NOI GRAN: Sí, ves, que cada nit es troben que o se’ls han menjar els enciams o que els falta gra al graner…

PARE: Cadascú s’ha d’espavilar com pot. Si vigilessin una mica més això no els passaria.

(En Manel s’aixeca de taula i es posa a un costat tallant una fusta amb un ganivet)

PARE: Ja has acabat de sopar?

MANEL: Sí, i ja no tinc més gana.

MARE: I què fas amb aquesta fusta, que et tallaràs?

MANEL: Res, estic fent una cullera per quan vosaltres sigueu grans com l’avi i hagueu d’anar a menjar a la cuina.

ÀVIA: Ja costa d’entendre, ja. Tan espavilats com són els nens, i que els grans siguin tan rucs. (pausa) Deu ser cosa de l’educació, això.

PAGÈS 1: (entra esverat) Us heu assabentat de la notícia?

PARE: I doncs, què ha passat?

PAGÈS 1: A ca l’Arnau se’ls han polit tot el graner. Diuen que pot haver estat una plaga de rates.

MARE: A ca l’Arnau, no dèieu que era a ca l’Ermengol?

NOI GRAN: No, no. A ca l’Ermengol també. 

PARE: És el que us deia. La gent és descurada i bruta de mena. Tinguessin els graners i els estables en condicions això no els passaria.

PAGES 1: Veig que teniu l’olla ben plena, Que us fa res que em quedi a sopar amb vosaltres?

(El pare i la mare es miren sorpresos i amb cara de no agradar-los la idea)

MARE: I a tu et fa res menjar les sobres del dia abans?

PAGES 1: Ah, no, no, a mi no em fa res menjar el que ha quedat del dia abans.

MARE: Doncs, torna demà, que ja et guardarem aquestes sopes

(El pagès se’n va emmurriat)

(Entra un pobre home que no hi és del tot)

LIRÓ: Bon dia a tothom.

PARE: Renoi, es veu que té poca feina, cada dia puntual a la mateixa hora ja el tenim aquí.

ÀVIA: Amb panxa buida, un bou no pot fer feina.

LIRÓ: (Com si ningú l’hagués sentit, i amb veu d’encantat) Bon dia !

NOI GRAN: Per a tu sempre és bon dia.

LIRÓ:Bon dia ! Bon dia!

NOI GRAN: I ja saps quin dia és avui?

LIRÓ: Avui, avui…. (dubta) Avui és avui, no?

NOI GRAN: Caram, fins i tot l’ha encertada.

ÀVIA: Com el savi Ripoll, que sabia quantes potes té un poll

NOI GRAN: Si avui és avui, saps quin dia serà demà?

LIRÓ: Demà… potser.

NOI GRAN: Caram, fins i tot l’ha encertada.

ÀVIA:  Savi com en Rogent, que sap comptar fins a cent

MARE: Va, noi, no te’n riguis. No veus que n’hi falta un bull, al pobre.

PARE: No hi és ben bé tot, no! (s’adreça al públic) Fa pena, pobre noi, quan el veus així, que no sap ni quin dia som… Cada dia, sol venir a aquesta hora… Però és inofensiu, eh? Ja es veu… Fixeu-vos si n’és de ximplet que cada dia cau en el mateix parany: li ensenyem una moneda de cinquanta cèntims i un bitllet dels grossos, i…com que no hi toca… diu que prefereix la moneda!

NOI GRAN: Ja se n’ha de ser de ruc, ja.

MARE: Vine Blai, si et deixessin triar entre aquesta moneda i aquest paper, que preferiries.

LIRÓ: (senyalant la moneda) Aquesta és més maca, perquè brilla més.

PARE: Ho veieu? Pobre, si fa pena de veure’l així.

MARE: Au, té, vés (li dóna la moneda) Que demà serà un altre dia, però dubto que ho arribis a aprendre mai,

LIRÓ: (agafa la moneda i se la mira com sorprès, i també de cara al públic) És maca eh? Així tota rodoneta… i brilla molt!.

ÀVIA: Bojos fan bitlles!

MANEL: Però, Blai! Que no ho veus que t’estan entabanant. Aquell bitllet que t’ensenyava la mare valia cent vegades més que aquesta moneda.

LIRÓ: Noi, sóc una mica ximplet, jo. Però burro, no!. Ja ho sé que val més el bitllet que la moneda, però el dia que els ho digui el bitllet no me’l donaran pas, i ja no m’ho tornaran a demanar més. O sia que prefereixo seguir-los la beta i tenir la meva moneda cada dia.

ÀVIA: No hi ha millor plaer que el de l’home intel·ligent que aparenta ser beneit davant d’uns beneits que aparenten ser intel·ligents.

LIRÓ: (Tot marxant, amb la moneda als dits) Bon dia, bon dia…

PAGÈS 2: (entra esverat) Us heu assabentat de la notícia?

PARE: I doncs, què ha passat?

PAGÈS 2: A cal Pruner els han desaparegut les patates. Diuen que pot haver estat una plaga de rates.

PARE: A cal Pruner? No dèieu que era a ca l’Arnau?

MARE: A cal Pruner?, no dèieu que era a ca l’Ermengol?

NOI GRAN: No, no. A ca l’Arnau i a ca l’Ermengol també. 

PARE: És el que us deia. La gent és descurada i bruta de mena. Tinguessin els graners i els estables en condicions això no els passaria.

PAGÈS 2: Aquestes rates seran la nostra ruïna.

PARE: Ja s’ho faran. Nosaltres no ens hi hem de ficar en aquestes coses. No és problema nostre.

MARE: Però sap greu, pobre gent! Tot l’any treballant, perquè al final se t’ho mengin les rates…

PARE: Perquè no vigilaven més, coi. Mira, ara em ve de gust un bon tall de cansalada. (S’adreça al Noi Gran) Noi, vés al rebost i porta la cansalada, que això s’ha de celebrar.

NOI GRAN: Què hem de celebrar?

PARE: Que nosaltres tenim el rebost ple, caram! Et sembla poc, amb els temps que corren.

(Se’n va el noi gran)

MANEL: Si nosaltres tenim el rebost ple, els en podríem donar una mica a ca l’Ermengol, a ca l’Arnau o a cal Pruner.

PARE: Si home, com si fóssim les germanetes de la caritat, nosaltres.

PARE: Potser, més aviat, encara podríem fer-hi negoci, si tan necessitats estan.

MANEL: Així farem com els banquers?

(entra el Noi gran esverat)

NOI GRAN: El rebost és buit! El rebost és buit, pare!

PARE: Però què dius, ara! Això és impossible… amb la mar de botifarres, fuets i cansalades; alls, cebes i patates; nous, ametlles i avellanes; mongetes, cigrons i faves…. Com vols que estigui buit? 

NOI GRAN: Doncs, és ben buit, només hi queda un forc d’alls, … i encara.

MARE: Verge santíssima! I com ens ho farem ara?

PARE: Maleïdes rates! Per més que vigilis, i que ho tinguis tot net i polit, tancat i barrat, aquestes bestioles es fiquen per tot arreu.

MANEL: Com els de ca l’Ermengol, els de ca l’Arnau o els de cal Pruner.

PARE: Calla, nen, que això nostre és diferent.

MARE: I si fem venir el Flautista d’Hamelin?.

NOI GRAN: És aquell flautista que amb la seva música es va endur totes les rates i les va fer ofegar al riu?

PARE: Exacte, genial! Ho anirem a demanar al Rei

MANEL: Però, recordeu que si no se li paguen les cent monedes d’or, després amb la seva música s’endurà també tots els nens del poble.

MARE: No, no, aquesta vegada ja procurarem que se li pagui com Déu mana.

PARE: Quin remei.

(Sona la música i es tanca el teló)

ESCENA II

(Escena de Palau)

(entren els vilatans)

VILATÀ 1: Renoi, quin palau! Aquí sí que no hi deuen entrar les rates!

VILATÀ 2: Tan malament ho veus que ni les rates hi vulguin viure?

VILATÀ 3: No home, no. Suposo que es referia a què aquí hi ha una altra mena de rates, i aquestes no admeten competència.

VILATÀ 1: Calla que si ens senten estem perduts.

(pausa)

VILATÀ 2: Quanta estona fa que ens esperem?

VILATÀ 3: Ja s’estan passant de la ratlla, tu.

VILATÀ 1: Una mica de paciència, nois. Imagineu-vos que esteu fent cua al Dispensari…

VILATÀ 2: També és veritat. Tenir hora de visita, només és orientatiu.

VILATÀ 3: Sí, ben mirat, ja ens van dir que ens rebrien a les deu, quarts d’una.

(Entra un patge)

PATGE 1: El senyor Rei està molt enfeinat, i pot ser que encara tardi una estona a rebre’ls. Ara mateix té una audiència amb els nobles de la Cort.

(Es retira el patge)

VEU: (des de dins) Lladre, filibuster, bandarra, pocapena, xoriço, mentider, trampós, pocavergonya, trinxeraire, corrupte, caragirat, cara dura, miserable, usurer, escanyapobres, estafador…

VILATÀ 1: Em sembla que hem vingut en mal moment.

VILATÀ 2: Quin mal aire que gasten.

VILATÀ 3: S’estan esbatussant de mala manera.

VEU: (des de dins) Pispa, saltaterrats, poca-solta, ximple, estafador, no estafador ja ho he dit, capsigrany, tanoca, aprofitat, falsari, defraudador, carcamal, assaltataulells, borinot, brètol, malfactor…     

VILATÀ 1: Potser serà millor que tornem un altre dia….

VILATÀ 2: Encara ens tocarà el rebre a nosaltres…

VILATÀ 3: Sí, no crec que avui estiguin per escoltar el nostre problema amb les rates.

VEU: (des de dins) Rata de claveguera, gata maula, porc, ruc de mal pèl, gos rabiós, bavosa morruda, carronyer, mula guita, mala bèstia, llepacrestes, babau, tros d’ase, cap de trons..

VILATÀ 1: Això pinta molt malament, nois.

(Entra un patge)

PATGE 1: Tranquils, eh?. Que ara de seguida us atendran.

VILATÀ 2: Però, i tots aquests crits?

PATGE  1: Ah, res. Només és que estan passant llista.

VILATANS: Aaaah!

(Es retira el patge, però torna a entrar de seguida)

PATGE 1: Sa Majestat el Rei, sa majestat la reina, i ses tres bessones majestats les bessones princeses.

(Entren amb tota pompa i s’asseuen al tron, les princeses a les escalinates als seus peus)

PATGE 1: Majestats, han vingut aquests vilatans, súbdits vostres, que diuen estar preocupats per no sé quina qüestió de ratolins.

REI: Parleu, vilatans. El vostre Rei és tot orelles per escoltar-vos.

REINA: Si podem fer alguna cosa per vosaltres, ja ho sabeu, només heu de fer que dir-ho.

VILATÀ 1: Mireu, Majestat, el nostre problema…

REINA: I qui no té problemes, avui dia?

REI: La qüestió és no perdre la calma, i afrontar-los amb serenitat.

PRINCESA 1: Com jo, quan tenia el cabell una mica massa arrissat.

VILATÀ 2: Es que en el nostre cas…

REI: Cada casa és un cas.

REINA: I cada cas és com una casa.

PRINCESA 2: I el meu cas és que se’m despinten les ungles amb molta  facilitat.

VILATÀ 3: Nosaltres volíem parlar-vos de…

REINA: Parlar està molt bé, les coses ben enraonades sempre tenen solució.

REI: I si no tenen solució, com a mínim ja no es pot dir que no se n’hagi parlat.

PRINCESA 3: Per exemple, algun dia haurem de parlar del nostre príncep blau, oi?

PRINCESA 1: Què vols dir? Que haurem de compartir príncep?

PRINCESA 2: Una cosa és que des de petites compartíssim l’habitació, però…

PRINCESA 3: Que no, vull dir que bé haurem de parlar del príncep blau que ens tocarà a cada una de nosaltres.

VILATÀ 1: Perdoneu, Majestat, però, és que nosaltres…

REI: No patiu bona gent, esteu perdonats.

REINA: Teniu un Rei que no us el mereixeu.

REI: Podeu anar-vos-en en pau, perdonats i confessats.

REINA: (adreçant-se al patge) Acompanyeu-los fins a la porta. I que tingueu un bon viatge de tornada.

(Se’n van)

PRINCESA 1: I què volien, ben mirat aquesta gent.

PRINCESA 2: Ai, no sé. Ja són ben estranys, ja, la gent de poble.

PRINCESA 3: I mira que destorbar-nos total per això.

PRINCESA 1: Per què?

PRINDESA 3. Per això!

PRINCESA 2: I què era això?

PRINCESA 3: I jo què sé, si s’expliquen tan malament pobres…

REI: Noies, ha arribat el moment de pensar en casar-vos.

REINA: Ja sou unes princesetes de bon veure, i haurem de buscar-vos un príncep que us escaigui.

PRINCESES: Que bé!

REI: I no pot ser un príncep qualsevol, per a vosaltres.

PRINCESA 2: Jo el voldria rosset i amb els ulls blaus.

PRINCESA 1: A mi m’agradaria que tingués una bona cabellera, però sense barba, que diuen que pica.

PRINCESA 3: Doncs, a mi m’és igual, mentre no ronqui i li agradin els caramels de maduixa… M’encanta el gust de maduixa!

REINA: (S’avança de cara al públic) Princeses meves, si voleu ser felices de veritat, heu de tenir ben present els cinc consells que ara us donaré.

–          El primer i un dels més importants és trobar un home de bona condició, noble, adinerat, amb castell i grans dominis. Com el vostre pare, per exemple, rei d’aquesta contrada.

–          En segon lloc és important trobar un home que sigui alegre, divertit, que li agradi ballar i passar-s’ho bé, que us faci riure i passar unes bones estones.

–          En tercer lloc és important trobar un home que sigui tendre, carinyós, que us afalagui i us ompli de regals

–          En quart lloc, és important trobar un home que sàpiga estar al seu lloc, que no pretengui esclavitzar-vos i que us deixi fer la vostra; que el tingueu als vostres peus quan ho demaneu, però que no us estigui a sobre tot el dia.

(la reina es retira al seu tro)

PRINCESA 2: I el cinquè? Has dit que ens donaries cinc consells!

REINA: Ah, sí! En cinquè lloc, i aquest sí que és important, cal per damunt de tot que aquests quatre homes no es coneguin entre ells.

REI: Saps una cosa amor meu?

REINA: Digueu, Majestat.

REI: Quan et sento parlar… em recordes el mar…

REINA: Que bonic…, que romàntic!. No hauria dit mai que t’impressionés tant!

REI: No, si no m’impressiones… em mareges!

(Entra un patge esverat)

PATGE 2: Senyor Rei, senyor Rei. No ho entenc. És incomprensible. No m’explico com pot haver passat.

REI: I si no t’expliques millor, jo tampoc.

PATGE 2: El graner, la bodega, el rebost, les bótes, les sitges, el celler, la recuina, la despensa…

PRINCESA 1: Errada monumental: DESPENSA és un castellanisme inadmissible.

PRINCESA 2: La forma correcta és REBOST.

PRINCESA 3: Però REBOST ja ho havies dit; per tant, no siguis bocamoll i torna a començar.

PATGE 2: El graner, la bodega, el rebost, les bótes, les sitges, el celler, la recuina…

REINA: Ja sabem que al castell hi tenim de tot i molt. I ple a vessar.

PATGE 2: Això és el que volia dir-vos, Majestats.

REI: Doncs, això ja ho sabíem. No calia córrer tant per fer-nos un llistat dels llocs del castell on guardem les nostre provisions.

PRINCESA 1: I s’ha deixat l’armari de la cuina on hi guardem les llaminadures

PATGE 2: Això deu ser l’única cosa que han deixat…

(S’aixequen tots sobtadament)

REI i REINA: Què voleu dir?

PATGE 2: Que ens ho han deixat tot net com una patena, no hi ha deixat ni les engrunes… bé algunes engrunes, potser sí.

REI: Qui ha buidat el graner, la bodega, el rebost, les bótes, les sitges, el celler, la recuina…?

REINA: Verge Santíssima! I com ens ho farem ara?

PATGE 2: Sembla ser que hi ha una plaga de rates que s’ho mengen tot, tot i tot.

PRINCESES: Tot?

PATGE 2: És el que us venien a dir aquells vilatans…

REI: Maleïts vilatans! I perquè no ho deien, doncs?

REINA: Aquesta gent del poble, molta xerrameca però no s’expliquen gens bé.

REI: Heu cridat el Flautista d’Hamelin?

PATGE 2: Sí, senyor. I primer es negava en rodó a venir, deia que estava escarmentat de la darrera vegada que el vau contractar i no li vau pagar les cent monedes d’or que li havíeu promès.

REINA: Cent monedes per tocar un moment el flabiol… era molt car.

PRINCESA 2: La flauta, mare, la flauta.

PATGE 2: Més car devia resultar quan després es va endur la mainada del poble…

REI: Això ja és aigua passada. A més, només va ser la del poble i no del castell.

PATGE 2: I tan passat per aigua que va ser: les rates i els nens!

REINA: Però al final l’heu convençut perquè vingui? Li heu dit que aquesta vegada serà diferent?

PATGE 2: L’hem ben convençut, i ara mateix ja deu estar fent sonar la seva flauta per totes les estances del castell, pels carrers del poble, pels graners i pels camps del voltant…

REI: Com a mínim que tregui les del castell.

(Es retira el patge)

(Dansa o cançó: les princeses se’n van després de la cançó)

Volem pa amb oli,
pa amb oli volem
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens el donen ,
si no ens el donen
ens el prendrem!
Volem fer forafer fora volemVolem fer fora,

fer fora volem.

Aquestes rates

del poble traurem

si no en fugen

si no en fugen

les matarem!

En temps del rei en Jaume
teníem pa al graner;
mai no ens faltava l’oli,
podíem fer i desfer.
Fins que el duc d’Olivares
va armar un sagramental
i els segadors cantaren
tot aixecant les falç.
En temps del rei en Jaume
teníem pa al graner;
mai no ens faltava l’oli,
podíem fer i desfer.
Fins que el drac d’Olivares
va armar un sagramental
les rates no es menjaven
rebost tot ple de gra,Era el drac d’Olivaresqui ens va fer el mal.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens el donen ,
si no ens el donen
ens el prendrem!
Volem fer forafer fora volemVolem fer fora,

fer fora volem.

Aquest mal dragui,
del poble traurem

si no l’atrapen

si no l’atrapen

ens morirem!

En temps del rei en Jaume
teníem pa al graner;
mai no ens faltava l’oli,
podíem fer i desfer.
Fins que el duc d’Olivares
va armar un sagramental
i els segadors cantaren
tot aixecant les falç.
Ens cal un bon Sant Jordi
valent i gran guerrer;
que nova falç esmoli,
i el drac pugui desfer.
Fins que el drac d’Olivares
aquell tan animal
no sigui a la fossa
ben mort i ple de sang,no en sortirà la rosaque ens donarà al final.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens el donen ,
si no ens el donen
ens el prendrem!
Volem un príncepun príncep volemVolem un príncep,

un príncep volem.

Aquell que el mati,
que ens  mati el drac

si  ens el donen

si ens el donen

ens hi casarem!

 

PATGE 3: (entra esverat) Senyor Rei, senyor Rei!

REI: És d’agrair que sigueu tan eficients.

PATGE 3: Bé, no és ben bé això…

REI: Ja sabem que és cosa del flautista d’Hamelin; però m’agrada que vingueu a dir-me tan ràpidament que ja no hi ha rates al nostre castell.

PATGE 3: No, no. No hi ha rates ni al castell ni al poble.

REINA: Fantàstic! Així, ja tot tornarà a ser com abans… bé, com a abans… tardarem un quant temps a tornar a omplir els graners i els rebosts.

REI: No us preocupeu: apujarem els impostos, reduirem personal del castell, i als que quedin els descomptarem un 10% de la nòmina, posarem un peatge per a passar el pont i un altre per entrar el castell. Aviat tot tornarà a ser com abans.

PATGE 3: Senyor Rei, és que tampoc és això….

REI: Oi tant que és això. L’important és poder tornar a tenir el rebost ple de llonganisses, fuets i cansalada…

PATGE 3: Vull dir, senyor, que no eren les rates les que buidaven els graners. Quan el flautista d’Hamelin s’ha posat a tocar, no han sortir rates de les clavegueres, ni de les cases, ni dels soterranis… sinó que ha sortit un drac! Un drac enorme que s’ha posat a perseguir el pobre flautista fins més enllà del riu.

REINA: I ja l’havíeu pagat el flautista?

PATGE 3: Per sort vam fer servir la dita que: “músic pagat fa mal so”. Hem trobat vora el riu, la seva flauta i una nota del drac en què reclama que li donem cada dia una vaca, un porc o una donzella. Així, alternant, un dia de cada, diu que és per a mantenir una dieta equilibrada.

REI: Doncs, que no se’n parli més. Doneu-li el que demana, i que ens deixi en pau d’una vegada.

PATGE 3: Però, senyor Rei…. es que el drac és del Barça.

REINA: Del Barça?

REI: Doneu-li animals de color blanc, i que les noies siguin de pell blanca…

REINA: com les nostres petites princeses…?

PATGE 3: Exacte, perquè a més diu que essent de sang blava combinaran millor amb la seva sang vermella.

REI: Impossible! Això ho hem d’impedir! Proclameu als quatre vents que donaré la meitat del meu reialme i la mà de la meva filla, de totes tres si convé, al valerós cavaller que sigui capaç de matar el drac. Correu, i aneu casa per casa fins que trobeu l’home que ens ha de salvar de tanta desgràcia.

(es tanca el teló)

ESCENA III

(escena del bosc)

 

HOME 1: Heu sentit que ha dit el Rei?

HOME 2: Què ha dit el Rei?

HOME 1: Que a qui sigui capaç de matar el drac, li donarà la meitat de tot el reialme…

HOME 3: Ostres, tu! Potser val la pena d’intentar-ho.

HOME 1: I que, a més, li concedirà la mà d’una de les seves filles…

HOME 2: La mà només?

HOME 1: S’entén la mà i tot el que segueix, dropo.

HOME 3: Així, potser serà qüestió de pensar-s’ho…

HOME 1: O totes tres filles, si convé.

HOME 3: Ah, no, així, no. Amb mi que no hi comptin!

HOME 1: Jo tampoc vull saber res d’aquestes princeses.

HOME 2: Ni jo! (pausa, i mira a un costat) Compte!, Que ve l’emissari del Rei

(tots tres es dispersen, un fent el coix, l’altre simulant ser un vell, i un altre xiulant fent el despistat)

EMISSARI: És que no hi ha homes valents en aquest poble? Necessitem un valent cavaller, un home alt i fort, que sàpiga fer anar l’espasa com ningú i que no tingui por de res…. per anar a combatre un temible drac.

A canvi, el Rei li promet (de cara al públic i com una confidència) Ei només és una promesa, eh?. El Rei li promet la meitat del seu reialment i la mà d’una de les seves filles.

(Es presenta un home petit, i mig coix)

VOLUNTARI: Senyor emissari reial, senyor emissari reial!

EMISSARI: (se’l mira amb menyspreu) Digueu, poca pena.

VOLUNTARI: Era per això que estan buscant un voluntari per anar a matar el drac.

EMISSARI: Tu? Amb aquesta pinta? Ja saps quina mena d’home busquem?

VOLUNTARI: Oi tant, ho he sentit perfectament com ho deia a tort i a dret.

EMISSARI: A veure si ens entenem. Tu et consideres un home alt i ben plantat?

VOLUNTARI: Em sembla que ja es veu que no, oi?

EMISSARI: I tu ets un home valent i sense por?

VOLUNTARI: Jo? Si amb prou feines puc amb la meva ànima, i em van por fins i tot les sargantanes.

EMISSARI: Com a mínim deus saber fer anar l’espasa, o la llança.

VOLUNTARI: No em parli d’aquestes eines, que amb prou feines si sé fer anar el ganivet per pelar patates…

EMISSARI: Doncs tens molt de coratge, tu, deus tenir pensat algun truc o algun enginy per a matar el drac…

VOLUNTARI: Jo? Ai, Déu meu. Si no sabria ni com posar-m’hi! Déu me’n guard de posar-me al davant d’aquesta fera!

EMISSARI: Però, així, per què carai et presentes si no reuneixes cap de les condicions que es demanen.

VOLUNTARI: Coi, precisament per això. Perquè no hi comptin amb mi. Ja ho veu, oi?

EMISSARI: Quines ganes de fer perdre el temps a la gent.

VOLUNTARI: Precisament jo el que volia era estalviar-los temps, no fos cas que se’n refiessin…

EMISSARI: Au va, aneu, aneu, abans que se m’acabi la paciència. 

VOLUNTARI: (tot marxant, com a comentari personal) És ben bé que de desagraïts l’infern n’és ple.

(entra un noi tot tranquil)

EMISSARI: Aquest té bona planta, aquest no em podrà dir que no.

(s’hi adreça) Ei, vailet, com et dius?

TARTAMUT:  Ca, ca, car carles  Co, co, co, costa….

EMISSARI: Que ets tartamunt. O és que et fas el ximple?

TARTAMUT:  Jo no, el tarmatut era el meu pare (pausa) i el ximple era el carcamal del registre que no se’n va adonar i ho anotava tot.

EMISSARI: I com es deia el teu pare?

TARTAMUNT: Què

EMISSARI: Què com es diu el teu pare.

TARTAMUT: Què.

EMISSARI: (cridant) Que com es diu el teu pare?

TARTAMUT: Coi, ja t’ho dic, es diu o li diuen Què, que és un diminutiu de Quecu.

EMISSARI: val més que ho deixem córrer, noi.

TARTAMUT: No, no no m’ho, ho ho faré ré ré dir du du du es vega ga ga des.

(I fuig corrents, creuant-se amb un altre de despistat)

EMISSARI: No hi ha manera de trobar voluntaris per enfrontar-se amb aquest carai de drac. (pausa) A veure aquest que fa cara de despistat.

PERDUT: Perdoni, que podria ajudar-me? És que he quedat amb un amic, li he promès que seria puntual a la cita, però pel que es veu m’he perdut. I ara mateix no sé on sóc.

EMISSARI: No es preocupi, per això. (senyalant cap a una banda) Miri, vostè es troba a unes 3625 passes del centre del poble, i a unes 50 més de l’entrada del castell.

PERDUT: Ja.

EMISSARI: (senyalant cap a l’altra banda) A poc més d’una tirada de pedra trobarà un pont que travessa el riu.

PERDUT: Ja.

EMISSARI: (senyalant cap al públic) Per aquest camí, en una hora i tres quarts, a bon ritme, arribarà al bosc de la Guinarda.

PERDUT: (amb cara de no entendre res) Vostè és funcionari, oi?

EMISSARI: Sí, senyor. I com ho ha endevinat?.

PERDUT: Home, doncs, molt senzill. Perquè tot el que m’ha dit suposo que és tècnicament correcte; però per mi, és completament inútil perquè continuo tan perdut com abans.

EMISSARI: I vostè és un noble ficat en política, oi?

PERDUT: Sí, senyor. I com ho ha endevinat?.

EMISSARI: Home, doncs, molt senzill. Perquè vostè no sap ni on és, ni cap on va, ha fet una promesa que no pot complir, i espera que els altres li resolguem el problema. (pausa) De fet, vostè està al mateix lloc on era abans de demanar-m’ho, però ara fins i tot voldrà fer veure que la culpa és meva.

(entra el sastre valent, donant cop enlaire amb un matamosques)

SASTRE: Set de cop n’he mort amb una ventejada! N’he mort set d’un sol cop!

EMISSARI: Ja tenim el nostre heroi! Aquest sí que ens deslliurarà d’un drac tan terrible, i salvarem les princeses. Si és que hi som a temps, perquè a hores d’ara ja se’n pot haver cruspit alguna.

(entra la gent del poble cantant i s’enduen el sastre, que no entén res)  

Volem pa amb oli,
pa amb oli volem
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens el donen ,
si no ens el donen
ens el prendrem!
Tenim sant Jordisant Jordi tenimTenim sant Jordi,

sant Jordi tenim.

Tenim sant Jordi

sant Jordi tenim,

el drac ja plora

el drac ja plora

ben mort de por

En temps del rei en Jaume
teníem pa al graner;
mai no ens faltava l’oli,
podíem fer i desfer.
Fins que el duc d’Olivares
va armar un sagramental
i els segadors cantaren
tot aixecant les falç.
El nostre estimat Jordidel drac ens lliurarà;s’haurà acabat l’incordi

d’aquest mal arribat.

Fins que el drac no es mori

segur el poble no serà,

amb la princesa es casi

que ben feliç farà

Volem pa amb oli,
pa amb oli volem
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens el donen ,
si no ens el donen
ens el prendrem!
Tenim sant Jordi,sant Jordi tenimTenim sant Jordi,

sant Jordi tenim

Tenim sant Jordi

sant Jordi tenim,

El drac ja plora

El drac ja plora

Ben mort de por

 

ESCENA IV

PRINCESA 1: Si hores d’ara no han trobat cap cavaller disposat a arriscar-se per salvar-nos d’aquest drac…

PRINCESA 2: Ho tenim mal parat tot això.

PRINCESA 3: Nosaltres que somniàvem amb un príncep blau, i haurem d’acabar d’aquesta manera…

PRINCESA 1: Hem de ser valentes i fer el cor fort, que es noti fins al darrer moment que sabem estar al nostre lloc, com a nobles princeses que som.

PRINCESA 2: Més que témer les urpes del drac i els seus queixals afilats, em que em trenca el cor es pensar que hauré de veure com comença devorant a una de vosaltres…

PRINCESA 3: Això té fàcil solució, et cedim l’honor de ser la primera…

PRINCESA 1: I ja serem nosaltres les que passarem aquest mal tràngol.

PRINCESA 2: No em perdonaria mai un egoisme tan gran. (Pausa) Però, si fos així, ploraríeu molt, oi?

PRINCESES 1-3: Oi tant, ja saps que nosaltres som de llàgrima fàcil i plorem per qualsevol tonteria.

PRINCESA 2: Però, ben pensar, potser el més normal és que seguim l’ordre per edat, no?

PRINCESA 3: Primer la més gran, després la mitjana i finalment jo que sóc la petita.

PRINCESA 1: No, no. Això hauria de ser el revés, primer la més petita, després la mitjana i finalment jo que sóc la més gran.

PRINCESA 3: No, no, primer tu.

PRINCESA 1: Que no, la primera seràs tu.

PRINCESA 2: Sembla estrany que essent les tres bessones sempre ens hàgim de barallar.

PRINCESES: Bessones!!

PRINCESA 1: Això vol dir que totes tres som iguals d’edat, i tenim la mateixa preferència per a ser les primeres a ser menjades pel drac.  

PRINCESA 2: I si ens ho fem a sorts? Tot i que en aquest cas no sé si en podem dir sort…

PRINCESA 3: Ja ho tinc! Podríem fer-ho en funció de quina és la més maca.

PRINCESA 1: I la més maca serà la primera o serà la darrera a presentar-se davant del drac?

PRINCESA 3. Ha de ser la primera, està clar.

PRINCESA 1: Que no que ha de ser la darrera. Faltaria més.

PRINCESA 2: I si deixem que sigui el drac el que digui quina és la més maca.

PRINCESA 3: Però llavors no sabrem si la que ha escollit el drac és la que ha trobat més maca, o la més gustosa….

PRINCESA 1: I si provem d’escapar-nos?

PRINCESA 2: On vols que anem així vestides, tothom ens descobriria.

PRINCESA 3: I si….

(Entren tres caputxetes vermelles)

PRINCESA 3: Ja ho tinc. Deixeu-me fer a mi,  ja veureu com d’aquesta en sortirem.

CAPUTXETES: Hola, bon dia!

PRINCESES: Bon dia, caputxetes!

PRINCESA 3: On aneu amb aquests cistellets tan bufons?

CAPUTXETES: Són per a la nostra àvia que viu a l’altra banda del bosc, i està malaltona. I la mare ens ha dit que li portéssim.

CAPUTXETA 1: Galetes (les ensenya)

CAPUTXETA 2: Sucre (l’ ensenya)

CAPUTXETA 3: I uns pastissos (els ensenya)

PRINCESA 2: Però que no ho sabeu que el bosc està ple de llops?

CAPUTXETES: Per això la nostra mare ens ha dit que no parléssim amb desconeguts…

PRINCESA 1: I nosaltres no som desconeguts, oi?

CAPUTXETES: No, vosaltres sou princeses.

PRINCESA 3: Què és semblaria si féssim un joc.

CAPUTXETES: Sí, sí, Que bé! I a què juguem?

PRINCESA 3: Ens canviem els vestits, i vosaltres feu de princeses, i nosaltres de caputxetes. 

CAPUTXETES: I les cistelles per l’àvia?.

PRINCESES: Hi podem anar nosaltres, mentre vosaltres us quedeu aquí jugant a princeses!

CAPUTXETES: Visca, visca! Jugarem a princeses.

(Es canvien els vestits i les princeses se’n van amb els cistells)

PRINCESA 3: Segur que l’àvia no ens reconeixerà amb aquests vestits.

PRINCESA 2: Tampoc no s’hi veu gaire.

PRINCESA 1: I és sorda com una tàpia.

(Les caputxetes es queden soles)

CAPUTXETA 1: I com se juga a princeses?

CAPUTXETA 2: Ah, no sé. Jo no hi he jugat mai.

CAPUTXETA 3: I jo tampoc…

(pausa, s’asseuen sense saber què fer)

CAPUTXETA 1: Doncs és molt avorrit, això de fer de princeses, no?

CAPUTXETA 2: I si juguem amb un drac?

CAPUTXETA 3: I d’on el traurem el drac?

CAPUTXETA 1: Calla que allà em sembla que n’hi ha un. Deu ser el que tenien les princeses.

(es posen a jugar amb el drac, estirant-la la cua, les orelles..fins que el fan fora de l’escenari.)

(entra el sastre poruc)

SASTRE: A mi sí que m‘han ben embolicat, amb aquesta història del drac. I total per haver dit que n’havia mort set d’un sol cop! Però jo el que havia mort eren set mosques i no pas set dracs.

(entren dos caçadors)

CAÇADOR 1: Què hi ha sastre valent!

CAÇADOR 2: Encara no has enllestit el drac. Tu que els mates de set en set, no ens tindràs ni per començar amb un de sol.

SASTRE: No havíeu d’anar a la casa del bosc on hi viu aquella àvia tota sola?

Avui que hi anaven les caputxetes vermelles… només faltaria que els sortís el llop que es menjaria l’àvia i les nenes, sense ningú per a salvar-les.

CAÇADOR 1: Vols dir? Això són històries que s’inventa la gent.

CAÇADOR 2: El que de veritat compte és que puguis salvar les princeses.

CAÇADOR 1: Mira, ara vénen cap aquí. Encara haurem sigut a temps per salvar-les.

(entren les caputxetes vestides de princeses)

SASTRE: D’on veniu tan corrents!

CAPUTXETA 1: Aquest drac és un desastre!

CAPUTXETA 2: No sap jugar.

SASTRE: I on és el drac?

CAPUTXETA 3: Ha fugit corrents esperitat, no crec que el vegem mai més per aquí. Estava mort de por.

SASTRE: El drac mort?

(entren el rei, la reina i els vilatans al darrere)

TOTS: Han fet fugir el drac.

REI: Us felicito perquè heu alliberat el nostre poble i el meu castell de tan temible fera.

REINA: Com te dius, sastre valent?

SASTRE: Jordi, senyora.

REI: en compliment de la promesa feta, us donaré un terç de les meves terres…

REINA: No havies dit que li donaries la meitat.?

REI: Calla dona, que a ell no li vindrà d’aquí. (tornant a agafar el to del discurs)

En compliment de la promesa feta, us donaré un terç de les meves terres, i la mà de les meves filles. Bé podeu escollir la que més us agradi, i les altres dues pels teus ajudants caçadors.

CAPUTXETES: Així som princeses de veritat? Ara sí que és divertit jugar a princeses.

REI: Jo, pel teu valor i valentia, et nomeno cavaller. A partir d’ara us direu Cavaller Sant Jordi. Bé, això de Sant ja vindrà més tard.

Volem pa amb oli,
pa amb oli volem
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens el donen ,
si no ens el donen
ens el prendrem!
Tenim sant Jordisant Jordi tenimTenim sant Jordi,

sant Jordi tenim.

Tenim sant Jordi

sant Jordi tenim,

el drac ja és fora

el drac ja és fora

i no el veurem

En temps del rei en Jaume
teníem pa al graner;
mai no ens faltava l’oli,
podíem fer i desfer.
Fins que el duc d’Olivares
va armar un sagramental
i els segadors cantaren
tot aixecant les falç.
El nostre estimat Jordidel drac ens va lliurar;ja s’ha acabat l’incordi

i ho hem de celebrar.

Les princeses es casaren

Amb aquell sastre valent

Sant Jordi anomenaren,

i ben feliç la gent

Volem pa amb oli,
pa amb oli volem
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens el donen ,
si no ens el donen
ens el prendrem!
Tenim sant Jordisant Jordi tenimTenim sant Jordi,

sant Jordi tenim.

Tenim sant Jordi

sant Jordi tenim,

el drac ja és fora

el drac ja és fora

i no el veurem

LA LLEGENDA DE SANT JORDI

 (Anar a Taula de Continguts)

 

 

LA LLEGENDA DE SANT JORDI

 

(El rei i la reina asseguts al tron, amb el criat autòmat al costat i la princesa presumida asseguda a terra)

(De tant en tant, la reina fa un gest perquè el criat li passi el mocador per eixugar-se la suor, mentre la nena fa botar una piloteta)

 

(entra un emissari)

 

EMISSARI: Majestat, majestat! (diu esbufegant, mentre fa reverència i es mig agenolla)

 

REI: Què és tot aquest enrenou! (sembla com si es despertés)… No veieu que estem treballant!.

 

REINA: Tan important és el que us ha portat aquí per interrompre la nostra feina reial? (remarca la paraula “Reial”)

 

EMISSARI: És espantós, majestat. És espantós.

 

REI: Què és això tan espantós? (diu “espantós” amb un to mofeta)

 

EMISSARI: Un drac, una drac enorme, majestat.

 

REINA: I què té d’espantós un drac ? (amb desgana)

 

EMISSARI: El drac se’ns està menjant totes les nostres collites, majestat,

 

REI: I això és espantós…? (amb el mateix to mofeta)

 

EMISSARI: No ens deixarà res per a menjar, majestat.

 

REINA: (dirigint-se al criat) Com tenim el rebost, majordom?

 

CRIAT: Ple a vessar. Per això no heu pas de patir, Majestat.

 

REI: Veieu com no és tan espantós, això del drac?

 

EMISSARI: és que no en té prou amb les nostres collites, majestat.

 

REI: Ah no? I què més vol el nostre estimat drac.

EMISSARI: Diu que vol menjar carn fresca, almenys un cop per setmana, majestat.

 

REINA: Doncs, doneu-li carn fresca: un porquet o un xai lletó. Així de senzill, no?

 

EMISSARI: Ja ho hem fet, majestat. Però com que és molt animal, diu que ell mai no menjaria carn d’un altre animal, majestat.

 

REI: Es vegetarià, potser? (torna al to burleta)

 

EMISSARI: Em sembla que no, majestat. Perquè reclama que li donem cada setmana una pubilla, que si no… destruirà el castell.

 

REINA: (fent un bot de sorpresa) Això sí que és espantós!

 

EMISSARI: És el que us deia, majestat. És espantós. A més de quedar-nos sense collites, ens  quedarem sense pubilles.

 

REINA: Calla, babau. Que no és pas això el que és espantós. El que seria espantós seria que fes malbé el nostre castell, l’orgull del nostre poble. Això sí que seria espantós.

 

REI: Doncs, a què espereu. Si vol pubilles… doneu-li pubilles!

 

EMISSARI: I si cap noia no s’hi presenta voluntàriament, majestat?

 

REI: Feu un sorteig, i que toqui a qui toqui. No costa pas tant!

 

REINA: Au vinga, que tenim molts afers importants a resoldre.

 

EMISSARI: Gràcies, majestat. Gràcies per la vostra reial saviesa.

 

(surt l’emissari, i tots tornen a la posició inicial)

 

 

 

 

 


REINA: (Dirigint-se al rei) T’has fixat que la nostra filleta ja comença a fer-se gran?

 

REI: Oi tant! Si ja comença a jugar amb la piloteta, i ja juga ben poc amb la nina de drap.

 

REINA: Doncs, potser serà qüestió de pensar en casar-la.

 

REI: Hem de buscar el millor cavaller del regne, perquè es casi amb la nostra filla.

 

PRINCESA: Perdoneu, però….

 

REINA: Calla, filla, que el teu pare i jo estem parlant de coses importants.

 

PRINCESA: És que jo…

 

REI: No has sentit la teva mare. Fes el favor de interrompre’ns en les nostres coses.

 

REINA: És que aquest jovent, ja no saben ni comportar-se.

 

PRINCESA: No volia interrompre-us, però…

 

REI: Però ja ho has fet. Va digues el que volies dir, d’una vegada.

 

PRINCESA: És que tinc pipi ( s’aixeca i se’n va corrent)

 

(sona la música i els reis tornen a adoptar la posició inicial)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

(para la música i entra un altre emissari)

 

EMISSARI 2: Majestat, majestat. És espantós, majestat.

 

REI: Ja hi som, altra vegada. Què és tan espantós?

 

EMISSARI 2: Seguint les vostres ordres, majestat hem anat sortejant cada setmana una pubilla per a què se la mengés el drac.

 

REINA: Oi tant, el nostre drac. Espero que estigui ben satisfet.

 

REI: M’agrada que compliu les meves ordres, al peu de la lletra.

 

EMISSARI 2: Ho hem fet, majestat, però…

 

REI: No hi ha peròs de valguin, s’ha de fer tal com vaig ordenar, sense excepcions de cap mena.

 

EMISSARI 2: Però…

 

REINA: Que no l’heu sentit el Rei? Les seves ordres no es posen en dubte. Es compleixen i prou.

 

EMISSARI 2: És que aquesta vegada la sort ha fet que la pubilla que hem de donar al drac sigui la vostra filla.

 

REI i REINA: La nostra filla? Això és espantós!

 

EMISSARI 2: Espantós era el que jo deia, sí.

 

REI: Que s’escampi per tot el país. (s’aixeca) Proclamo solemnement que qui sigui capaç de matar el drac li donaré la mà de la meva filla.

 

REINA: La mà, i el que segueix també, naturalment.

 

PRINCESA: Així aviat em casaré?

 

REINA: Esperem que sí, filla meva.

 

PRINCESA: Em casaré amb el drac o amb algun noble cavaller?

 

REINA: Esperem que puguis casar-te amb algun cavaller, perquè el drac no se’t menjaria a petons, precisament, filla meva.

 

(Sona la música i surten tots de l’escena)

 

PREGONER:

 

Per ordre del Senyor Rei, es fa saber a tothom que una fera ferotge el país ha envaït. No en té prou en menjar-se les collites i les pubilles del nostre poble, que ara pretén menjar-se també la nostra tan estimada princesa.

 

És per això que solemnement proclamo, puc prometre i prometo, que donaré la mà de la meva filla, la Princesa Figa-flor, al valerós cavaller que sigui capaç de matar el drac abans que se la mengi.

 

Nota: Si ho fes després de cruspir-se-la, la recompensa hauria de ser una altra, a decidir en el seu moment, a criteri de sa Majestat.

 

 

 Signat:

                                      EL REI

 

 

CAVALLER 1: Heu sentit el que ha dit el Rei?

 

CAVALLER 2-3-4: Què ha dit el Rei?

 

CAVALLER 1: Ha dit que qui mati el Drac…

 

CAVALLER 2-3-4: Quin Drac…

 

CAVALLER 1: El que es menja una pubilla cada setmana.

 

CAVALLER 2-3-4: Aaah.

 

CAVALLER 1: Doncs, qui mati el drac es podrà casar amb la princesa.

 

CAVALLER 2-3-4: Quina princesa?

 

CAVALLER 1: La filla del rei i de la reina, sapastres!

 

CAVALLER 2-3-4: Aaah.

 

CAVALLER 1: Som-hi, doncs.

 

CAVALLER 2: Vols matar la princesa per casar-te amb el Drac?.

 

CAVALLER 3: No siguis dropo, el que vol és menjar-se el Drac per poder-se casar amb la princesa.

 

CAVALLER 4: Apa, aquí. Com vols que es mengi un drac. El que ha de fer és matar el drac per poder-se menjar la princesa. O… no?

 

CAVALLER 1: Em sembla que no em podré refiar massa de vosaltres. (es dirigeix de cara al públic). A més si matéssim entre tots quatre el drac, ens hauríem de casar també tots quatre amb la princesa…

 

(surten de l’escenari)

(música)
(s’apaga la música)

(entren quatre cavallers més)

 

JORDI: Ja m’agradaria a mi, poder-me casar amb la princesa…

 

CAVALLER 5: Au va, Jordi, no em diguis que tens por, ara tu.

 

JORDI: No, de por no és que en tingui.

 

CAVALLER 6: Doncs, què tens, Jordi?

 

JORDI: Més aviat pànic i cangueli.

 

CAVALLER 7: Jordi, no em diguis que t’espanta enfrontar-te amb un simple Drac.

 

CAVALLER 8: Total perquè ja s’ha cruspit una dotzena de cavallers…

 

JORDI: Ja us ho fareu vosaltres, que jo em conformo amb casar-me amb un pageseta.

 

CAVALLER 5: Som-hi, doncs. Que en Jordi es quedi aquí, si vol. Nosaltres anem a caçar el drac.

 

(comencen a caminar fins arribar a un extrem de l’escenari)

 

CAVALLER 6: Atenció, que alguna cosa es mou darrere aquestes mates.

 

CAVALLER 7: Compte, que pot ser el drac, eh?

 

(un cavaller es tira a terra, darrere les mates. Els altres s’aparten espantats)

 

CAVALLER 8: Ja el tinc! No se m’escaparà. És un drac una mica estrany, però….

 

CAVALLER 5: Què té d’estrany?

 

CAVALLER 8: Té una cua com de conill…

 

CAVALLER 6: I té escames verdes a tot el cos ?

 

CAVALLER 8: No, sembla més aviat com una pell de conill…

 

CAVALLER 7: I no treu foc per la boca?

 

CAVALLER 8: Doncs, aquest Drac es veu que no, perquè té unes dentetes com de conill.

 

CAVALLER 5: Espera. No em diguis que també té unes orelles llargues, com de conill…?

 

CAVALLER 8: Ostres, tu, és veritat! Quin drac més estrany!.

 

CAVALLER 6: Dropo, que no veus que això és un conill?

 

CAVALLER 7: Va, anem a cercar el Drac a un altre lloc.

 

(se’n van i queda en Jordi tot sol)

 

JORDI: Renoi, quina dèria per casar-se amb la princesa! Ja s’ho faran. Amb la por que em fan els ratolins, només faltaria que m’hagués d’enfrontar a un drac.

 

(entra el drac, sense que en Jordi el vegi)

 

JORDI: Em trauré l’armadura que em pesa massa, i pel que em serveix…

 

(El drac s’adreça al públic)

 

DRAC: Dos cavallers…, dos més me’n cruspiré. Primer aquell que dorm, i després l’altre que sembla més escanyolit.

 

(El drac es tira damunt l’armadura i la devora)

 

JORDI: (fent un salt) Però què fas, desgraciat, que no veus que això és una armadura? I a dins hi tinc les armes.

 

DRAC: Maleït cavaller, perquè no m’avisaves abans! Ai que m’escanyo!

 

(el drac es rebolca fins que cau mort a terra, en Jordi queda parat mirant-se’l )

 

 

(Entren els Reis amb amb criat, la princesa i algun cavaller)

 

EMISSARI 3: Ha mort el Drac, en Jordi ha mort el Drac!

 

JORDI: No, si jo…

 

BISBE: Miracle, miracle. El cavaller Sant Jordi no ha necessitat ni espasa ni cuirassa per vèncer la fera. Sant Jordi gloriós ens heu deslliurat d’un drac tan espantós.

 

JORDI: Bé, no ha estat ben bé així…

 

REI: Valerós cavaller Sant Jordi jo et proclamo cavaller de cavallers per la teva valentia, força i bravura.

 

JORDI: Però és que jo no volia…

 

REINA: Un home tan ben plantat i tan ardit, que amb el seu heroisme a tots ens ha admirat, bé mereix la mà de la nostra princesa.

 

JORDI: I la meva pageseta…? Jo tenia aquesta rosa per donar-li… (la cull del costat del drac)

 

PRINCESA: Gràcies, cavaller, el meu cavaller. Gràcies per la flor i per haver-me salvat del drac. En recompensa aquí tens la meva mà i aquest llibre on escriurem la veritable llegenda de Sant Jordi.

 

(Surten de l’escenari)

 

 (Anar a Taula de Continguts)

UNA LLEGENDA DE SANT JORDI

(Anar a Taula de continguts)

 

Una Llegenda de Sant Jordi

 

(Escenari d’un bosc)

(Entra la caputxeta, cantant una cançó)

 

LLOP: Hola caputxeta! On vas amb aquest cistellet?

 

CAPUTXETA: No t’ho diré pas; que la mare m’ha dit que no parli amb desconeguts.

 

LLOP: Poc que ho sóc, jo, un desconegut, Caputxeta! Oi que saps qui sóc?

 

CAPUTXETA: Oi tant que ho sé, si se’t veu a la cara que ets el llop.

 

LLOP: Ho veus, Caputxeta, com no sóc cap desconegut? A mi ja m’ho pots dir cap on vas…

 

CAPUTXETA: Potser tens raó. (pausa) Mira, vaig a casa la iaiona, perquè està malaltona, I la mare m’ha dit que li porti uns pastissos i unes galetones.

 

LLOP: I ella sola s’ha de menjar tot això? Vols dir que no li farà mal?

 

CAPUTXETA: Per això li porto també unes aspirines, i unes pastilles per l’estómac, i un xaropet per la tos….

 

LLOP: Aaaah! Doncs, au, no perdis temps. Vés-hi, que la pobra iaiona ja deu tenir gana (girant-se de cara al públic) I jo també, he, he. (altra cop a la caputxeta) Si hi vas per aquest camí, encara faràs drecera.

 

CAPUTXETA: És que la mare m’ha dit que si vull fer drecera, que no m’aparti de la carretera…

 

LLOP: Però, Caputxeta. Si vas per aquest camí que és més curt fins i tot tindràs temps de collir unes floretes per a la teva iaiona…!

 

CAPUTXETA: Potser tens raó. Moltes gràcies, llop.

 

LLOP: Adéu, Caputxeta, a reveure…. (més de cara al públic) oi tant que ens tornarem a veure, hummm

 

CAPUTXETA: (dirigint-se cap al públic) i després diuen que els llops són dolentots; doncs, aquest a mi m’ha semblar era ben simpaticot, oi?. (pausa, torna a cantar) I, ben mirat, les floretes en lloc de portar-les a la iaiona, que no sabria on posar-les, les podria regalar al meu estimat. No ho digueu a ningú, eh? Però estic enamorada d’un príncep blau. (pausa) Ep, que em sembla que ve algú. I si no m’equivoco aquesta veu ja me la conec, valdrà més que m’amagui.

 

(la Caputxeta s’amaga)

 

(Entren el Rei i el Príncep parlant, al darrere la Reina saludant a tothom)

 

PRÍNCEP:  Jo me l’estimo, papa.

 

REI: Però no t’hi pots casar, tu amb una pageseta. No veus que no està feta per a tu, rei meu. Tu necessites una princeseta com Déu mana, amb ulls blaus i rínxols d’or!

 

PRÍNCEP: Ella no és una pageseta qualsevol. Ella és la meva princeseta! No li calen grans vestits per ser la més formosa del món (adreçant-se cap al públic) Amb aquella caputxeta vermella, si sembla una nina de porcellana!.

 

REI: No, no, i no!. No t’hi casaràs, perquè t’ho prohibeixo jo. Jo sóc el Rei i mano per totes aquestes terres…!

 

PRÍNCEP: Però, papa. No dius sempre que jo sóc el rei de la casa?

 

REINA: (amb cara de tonta i de cara al públic) Ai, el meu Rei.

 

(Entra el missatger  i s’agenolla als peus del Rei)

 

MISSATGER: Senyor Rei, un terrible drac s’està cruspint les nostres collites. Ens pastura les verdures i se’ns menja els enciams!

 

REI: N’esteu segurs, que és un drac?

 

MISSATGER: Segurs,… segurs…. no. Però què podria ser sinó un Drac!

 

PRÍNCEP: Podria ser un llop, disfressat de drac? (pausa) O potser un drac disfressat de llop?

 

REI: Bé, ara no m’atabaleu, que ja tinc prou feina a convèncer aquest tabalot que no es pot casar amb una pageseta qualsevol.

 

MISSATGER: Senyor Rei, és que ara demana a més que li donem una joveneta cada dia… diu que és per a completar la dieta, que ja està fart de ser vegetarià.

 

REI: Està bé, està bé. Ja pensarem alguna cosa…

 

REINA: I perquè no fas com en els contes, que el Rei fa una crida als cavallers més valents de la contrada per anar a matar el drac?

 

REI: No sé si tindrà gaire èxit… Però, (amb to solemne com si ja fes la proclama) apunta i proclama per tots els racons del regne, que qui sigui capaç de matar aquest terrible Drac…, li concediré la mà de la princesa.

  

MISSATGER: Així ho faré, senyor Rei. Ho escamparé per pobles i ciutats. De ben segur que els joves i valents cavallers del país sortiran a batre’s amb tan terrible fera, per poder-se casar amb la vostra filla, la princesa.

 

(el missatger se’n va)

 

REINA: Em sembla que us oblideu d’un petit detall, senyor Rei, i maridet meu.

 

REI: Goseu posar en dubte les meves ordres, senyora Reina, esposa meva ? (ho diu arrossegant les paraules) El que he manat, que es compleixi al peu de la lletra.

 

REINA: Però és que hi ha un petit detallet de no res…

 

REI: Doncs jo no estic per de-ta-llets – de –  no – res. El que he dit, dit està, i que ningú ho contradigui.

 

PRINCEP: La mama volia dir, o recordar-te, que no tinc cap germaneta, i que per tant no hi ha cap princeseta per a oferir com a premi al cavaller que mati el drac.

 

REI: (contrariat) Ah, no…? Ja havia perdut el compte, jo. (pausa) Però tant, se val, que no em vinguin amb excuses ara. Som-hi! (Surten tot tibats)

 

(surt la caputxeta del seu amagatall)

 

CAPUTXETA: (de cara al públic) El meu Príncep…! És tot un sol, ell, no ho trobeu? Llàstima que el seu pare sigui tan cregudot, i una mica poca-solta! (pausa) Però estic segura que al final el meu Príncep blau el convencerà i el Rei acceptarà que ens casem. (mira una flor, i la cull) Mira, ara sabrem si de veritat m’estima i si finalment ens casarem. (comença a tirar pètals de margarida) Si,, no, sí, no, sí, no…  Tornem-hi, que aquesta no ha anat bé: No, si. no, sí, no, sí, no, … sí!!!

 

(Entra una de tot despistada, com si no sabés on va ni on és)

 

CAPUTXETA: Que et passa alguna cosa?

 

JORDINA:  És que… és que… m’he perdut!

 

CAPUTXETA: Ostres! Això sí que és fomudot, tu! (pausa)  Que et puc ajudar?

 

JORDINA: Em faries un gran favor, sí. Perquè estic completament perduda.

 

CAPUTXETA: A veure, seu. No ploris ni et posis nerviosa, que ja veuràs com al final trobaràs el caminet per tornar cap a casona.

 

JORDINA: No, si el camí de casa ja el sé. És cap allà baix darrere aquell turó. Casa meva no l’he pas perduda; (pausa) el que m’he perdut sóc jo!.

 

CAPUTXETA: Ah.

 

JORDINA: No sé on sóc, jo. M’he perdut jo, m’entens?.

 

CAPUTXETA: A veure si ho entenc… Tu ja saps on és casa teva… el que no saps és on ets, tu?

 

JORDINA: Sí, és el que t’estic dient.

 

CAPUTXETA: A veure, doncs, si et puc ajudar… (rumia una estona) Tu has sortit aquest matí de casa teva, allà darrere aquell turonet, no?

 

JORDINA: Sí, això mateix.

 

CAPUTXETA: Deus haver agafat el caminet que porta cap al poble, no?

 

JORDINA: Exacte! 

 

CAPUTXETA: Allà, deus haver travessat la plaçona i deus haver sortit en direcció cap al Molí Nou.

 

JORDINA: I tant!. (com si fes una descoberta) Tens raó!. Ara ho recordo, que a la cantonada de la plaça hi havia la rateta que escombrava l’escaleta. (pausa) Però després… on dec haver anat a parar?

 

CAPUTXETA: El més probable és que abans d’arribar al Molí nou hagis trencat per la drecera de baix fins arribat a la casona d’en Ferriol.

 

JORDINA: Ostres, tens raó, està clar que deu haver anat així. I des d’allà… ara recordo … he agafat un camí que anava pujant tot recte, recte….(pausa) però no sé cap on portava aquell camí.

 

CAPUTXETA: Sí dona, és aquest mateix caminet que des d’allà baix ve cap aquí. (pausa) I no t’has parat enlloc ?

 

JORDINA: No, no. He anat caminant sense parar…, fins que t’he trobat a tu.

 

CAPUTXETA: (pensa una mica) Aleshores…,(pausa)  Ja ho tinc! Si has vingut per allà sense parar-te en lloc més, fins que m’has trobat a mi, que estic aquí…. vol dir… que tu ara ets aquí!

 

JORDINA: (Va seguint el recorregut amb el dit fins arribar als seus peus i pujar fins al cas) És clar, Tens raó! Sóc aquí! Ja m’he trobat, gràcies, gràcies. No sé com m’ho hagués fet sense tu!

 

CAPUTXETA: I ara que ja t’has trobat, cap a on vas ara?

 

JORDINA: Me’n vaig a matar el drac, que diuen que ens pastura la verdura i se’ns menja l’enciam!

 

CAPUTXETA: I, a més, ara fins i tot es vol cruspir sencereta una noieta cada matí!

 

JORDINA: Doncs, vés amb compte, eh? Afanya’t a portar el cistellet a l’àvia, i no parlis amb desconeguts pel camí.

 

CAPUTXETA: Ep! I com ho saps que vaig a portar aquest cistellet a la iaiona?

 

JORDINA: Ah,… no ho sé. Em sona d’haver-ho llegit, … però no sé on.

 

CAPUTXETA: Bé, doncs, que vagi bé la cacera. Jo ara sí que passaré per la drecera, perquè si no se m’hi farà fosc, al mig del bosc. I, de passada, colliré floretes pel meu amoret.

 

(surten totes dues de l’escena)

 

(música)

 

(a casa de la iaia)

 

CAPUTXETA: (abans de sortir a escena) Iaiona, que puc passar?

 

LLOP: Passa bufona, passa, la porta és oberta.

 

CAPUTXETA: (entrant) T’he portat aquest cistellet que m’ha preparat la mare: hi ha pastís, formatge i unes galetones… (s’acosta al llit)

 

LLOP: Acosta’t Caputxeta, que no li vols fer petó a l’àvia?

 

CAPUTXETA: Però, iaiona, quins ullets més grossos que tens…!

 

LLOP: Són per veure’t millor.

 

CAPUTXETA: I quines orelles més llargues que tens…!

 

LLOP: Són per sentir-te millor.

 

CAPUTXETA: I quines dents més afilades que tens…!

 

LLOP: Són per menjar… -me el pastís… Acosta-me’l, maca

 

(El llop es menja la caputxeta)

 

LLOP: Primer la iaia tenia la carn una mica dura, però aquesta ja era més tendra. Serà millor que faci una becaina, que de tan tip que estic no podria ni caminar. (es posa a dormir)

 

(Se sent la veu que ve de fora)

 

PRINCEP: Caputxeta!… Caputxeta!…, on ets?

 

(El llop s’amago sota els llençols)

 

CAPUTXETA: aquí… aquí….!

 

PRINCEP: (mira i no la veu enlloc) Caputxeta!… Caputxeta!…, on ets?

 

CAPUTXETA:  A la panxa del llop, on no hi neva ni un cop.

 

(el llop treu el cap)

 

PRINCEP: Renoi, però si és el llop…, o el drac, vés a saber!

 

CAPUTXETA:  Sóc aquí, a la panxa del llop, on no hi neva ni un cop.

 

PRINCEP: Ai, mare meva. Com ens ho farem. No puc pas donar-li herba fins a rebentar, a aquesta fera! (no sap què fer, està nerviós)

No pateixis, Caputxeta, que el teu Príncep blau et salvarà.

 

(es treu l’espasa)

 

PRINCEP: El meu pare, el senyor Rei, ha promès que qui matés el drac es casaria amb la princesa… (abaixa l’espasa) però a casa no hi ha princesa… només hi sóc jo, com a Príncep. Això vol dir que el cavaller que el mati… s’haurà de casar amb mi? (pausa) I si el mato jo,… voldrà dir que jo m’hauré de casar amb mi mateix?

 

(S’adreça al públic)

 

PRINCEP: Valdrà més que demani ajuda. Cavallers, bons cavallers, veniu a salvar la caputxeta!

 

(entren tres cavallers, armats fins a les dents)

 

CAVALLER1: Ja som aquí, benvolgut Príncep, a punt per a abatre aquesta fera.

 

CAVALLER2: On és el drac, on és el llop?

 

CAVALLER3: De qui hem de fer la pell?

 

PRINCEP: És allà. Allà el teniu. I sembla que està dormint.

 

CAVALLER1:  Som-hi doncs.

 

CAVALLER2: Demostrem el nostre coratge

 

CAVALLER3: Acabem d’una vegada amb aquest mal son.

 

(apareix Jordina)

 

JORDINA: On aneu desgraciats?

 

CAVALLERS I PRINCEP: (els cavallers cauen de genolls en terra) Sant Jordi!

 

JORDINA: Deixem-ho amb… Jordina, (es treu la cabellera)

 

PRINCEP: Has vingut a matar Drac, com mana la tradició?

 

JORDINA: No ben bé, benvolgut Príncep. Jo no sóc en Manelic, sinó la Jordina, presidenta de la Protectora d’animals. Salvarem la Caputxeta, d’acord, però deixarem viure el llop. Vós us quedeu la noieta i jo m’enduré el llop.

 

(treuen la caputxeta i desperten el llop)

(surten el Rei i la Reina)

 

REI:  (adreçant-se al públic) Em sembla que ens hem fet un embolic de contes i llegendes, però si acaba bé donem-ho per bo. I tant si era un llop com si era un drac, el conte s’ha acabat.

 

 

(Anar a Taula de continguts)

 

 

UNA ALTRA LLEGENDA DE SANT JORDI

(Anar a la Taula de Continguts)

Una altra Llegenda de Sant Jordi

 

 

PRESENTADOR: Us han explicat mai la llegenda de Sant Jordi? La d’aquell valent cavaller que va matar el drac per alliberar la princesa?

 

PRESENTADORA: Doncs, avui us la tornarem a explicar. Però com que sabem que les llegendes no són mai certes del tot, hem pensat que potser la història no és ben bé com ens la pinten.

 

PRESENTADOR: No tots els dracs són tan dolents com sembla, ni tan ferotges com els pinten.

 

(Apareix el drac i va a amagar-se darrere unes roques)

 

PRESENTADORA: Avui us parlarem d’un drac una mica diferent. Vivia en una cova, prop del poble i del castell d’un senyor Rei, que aquest sí que era malcarat i poca-solta.

 

PRESENTADOR: El petit drac vivia amagat, perquè tenia por que si el veien, l’agafarien i el tancarien en una gàbia.

 

PRESENTADORA: Però el drac s’havia fet amic de dos nens del poble, que cada dia, en sortir de l’escola anaven a jugar amb ell una estona.

 

(Dos nens criden el Paff)

 

NENS: Paff? Paff?  Que ets aquí?

 

PAFF: (surt de darrera d’unes pedres) Hola, què hi ha de nou? Em pensava que ja no vindríeu avui.

 

NEN 1: És que hem hagut de vigilar que no ens veiés ningú. Els pares no s’ho creurien que venim a jugar amb un drac.

 

NEN 2: O encara pitjor que després voldrien tancar-te en una gàbia o portar-te al zoo.

 

PAFF: Sí, espero que algun dia pugui jugar amb tots els nens a la plaça del poble, sense haver d’amagar-me.

 

NEN 1: Què et sembla si avui juguem a les dames?

 

PAFF: Ui, no, que si guanyés encara em dirien que em menjo les dames i les princeses, jo.

 

NEN 2: Doncs, podríem jugar a la xarranca, o a bales.

 

PAFF: Sí, sí juguem a la xarranca!

 

(es posen a jugar a la xarranca)

 

NARRADOR: I així vivia feliç el petit drac, jugant amb aquells nens que eren els seus únics amics.

 

NARRADORA: Però, això només podia ser una estoneta cada dia, perquè s’havien de veure d’amagat sense que ho sabés ningú del poble, i molt menys el senyor Rei.

 

(Una veu els crida)

 

VEU: Nens !!  Va, que encara heu de berenar!

 

NEN 1: Ostres, ens ja ens crida la mare! Hem de marxar.

 

NEN 2: Demà tornarem, eh? A la mateixa hora.

 

PAFF: Us esperaré aquí, com sempre.

 

NENS: Adéu!.

 

NARRADOR: I així passaven les setmanes: els nens cada dia anaven a veure el Drac en sortir de l’escola, i hi jugaven una estona.

 

(Van sortint gent del poble, uns amb cistells, altres amb eines…)

 

NARRADOR: Mentrestant, la gent del poble cada dia estava més empipada amb el Rei que no en tenia mai prou, i ara els obligava a donar-li la meitat del que guanyaven.

 

NARRADOR: Fins que un dia, algú va tenir una bona pensada.

 

VENEDOR 1: Pollastres a bon preu, Pollastres de primera!

 

VENEDOR 2: Ous de gallina, ous de colomí, ous d’estruç i de perdiu!!

 

VENEDOR 3: Olles i cassoles, plats i cullerots. De fusta i de terrissa….

 

VENEDOR 4: Espardenyes de set betes, faixes, boines i barretines…

 

VENEDOR 1: Ei mestressa, que em vendríeu una dotzena d’ous de gallina i mitja de colomí, si us plau?

 

VENEDOR 2: Oi tant, i a canvi del pollastre li dono un ouet de perdiu.

 

VENEDOR 1: Fantàstic, això de no haver de pagar amb diners és molt pràctic.

 

VENEDOR 3: Necessito unes espardenyes de set betes, què li sembla si les hi canvio per aquesta cassola?

 

VENEDOR 4: Si ha de ser per la cassola, em sembla que s’haurà de quedar amb unes espardenyes de sis betes en lloc de set.

 

VENEDOR 3: I si li afegeixo un cullerot?

 

VENEDOR 4: Ah, això ja està més bé. Tracte fet.

 

NARRADOR: I així va ser com la gent del poble comprava i venia sense fer servir els diners.

 

NARRADORA: I els soldats del Rei al cap del dia no feien ni cinc de calaix.

 

SOLDAT 1: A veure, quants diners heu fet avui al mercat, mestressa?

 

VENEDOR 1: Ja ho veu, no en duia ni cinc, i me’n torno cap a casa sense ni cinc.

 

SOLDAT 2: i tu, no em diràs que no has venut res avui?

 

VENEDOR 2: Doncs, això mateix et dic. Ni un ral, ni un cèntim, ni un duro, ni un euro… res de res.

 

SOLDAT 1: Aquesta gent no hi ha qui els entengui. Vénen aquí al mercat amb el cistell ple. I se’n tornen amb el cistell ple, sense haver cobrat ni un cèntim.

 

SOLDAT 2: Ai, el Rei com es posarà, quan vegi no li portem res.

 

SOLDAT 1: Ep, espera’t que allà n’hi ha un parell que em sembla que sí que compren i venen amb diners.

 

SOLDAT 2: Els espiarem i així els enxanparem.

 

FERRIOL 1: Com pesa aquesta bóta! D’aquí a una estona et tocarà portar-la a tu, eh?

 

FERRIOL 2: Sí, però abans me’n donaràs un glopet, oi?

 

FERRIOL 1: Ep, que aquest vi el portem per vendre. Si en vols, hauràs de pagat com qualsevol altre client.

 

FERRIOL 2: Bé, només tinc una moneda, però és que em moro de set.

 

FERRIOL 1: Pagant Sant Pere canta: al capdavall tant és vendre el vi a un foraster com vendre-te’l a tu.

 

(N’hi dóna un vaset i l’altre li paga una moneda)

 

FERRIOL 2: Ara si vols, ja la portaré jo la bóta. Em sembla que estic més animat i tot.

 

FERRIOL 1: Perfecte, però saps què?  abans jo també en prendre un glopet.

 

FERRIOL 2: Si pagues a rai, la qüestió és vendre el vi, tant se val a qui.

 

(N’hi dóna un vaset i l’altre li paga amb la mateixa moneda d’abans)

 

FERRIOL 1: Vinga, som-hi. Cap a mercat falta gent.

 

FERRIOL 2: Com que torno a tenir un diner, em sembla que me’n prendré un altre glopet.

 

(repeteixen l’operació de beure i pagar amb la mateixa moneda)

 

FERRIOL 1: Ah, doncs, jo no vull pas ser menys que tu, dóna-me’n un vaset, au.

 

(repeteixen l’operació de beure i pagar amb la mateixa moneda)

 

SOLDAT 1: Us hem estat observant, i heu venut uns quants gotet de vi.

 

SOLDAT 2: Això vol dir que deveu tenir un bon grapat de monedes al sarró.

 

SOLDAT 1: Vinga, quedeu-vos aquesta moneda i nosaltres ens enduem tot el que queda a la bossa.

 

(Se’n van, uns per cada costat)

 

FERRIOL 1: Noi, avui sí que ens han ben fotut.

 

FERRIOL 2: Ara que el negoci ens anava tan bé…

 

FERRIOL 1: Què hi farem! Ens haurem de conformar amb aquesta moneda.

 

FERRIOL 2: De fet, és l’única que teníem en començar.

 

(Mentre se’n van)

 

FERRIOL 1: Mira, dóna’m un altre glopet que ja et pagaré amb la moneda…

 

NARRADOR : Així feien vida en aquell poble, sense més problemes que els que els ocasionava el Rei de tant en tant.

 

NARRADORA: No hi havia perills a la vista, i els soldats s’avorrien com ostres, si és que les ostres s’avorreixen gaire, és clar.

 

NARRADOR: Però vés el que són les coses.

 

NARRADORA: El dia més inesperat, tot es pot capgirar.

 

NARRADOR: Els nens continuaven anant cada dia a jugar amb el seu amic, el petit drac.

 

NARRADORA: Fins i tot li portaven galetes “Principe Bekelar” que deia que li agradaven molt, i berenaven tots plegats.

 

NARRADOR: Però aquell dia, quan ja s’havien acomiadat del petit drac…

 

(es van creuant, pràcticament sense aturar-se)

 

NEN 1: Ha estat ben divertit avui, jugar amb en Paff.

 

NEN 2: Sí, és un drac encantador.

 

(unes dones passaven per allí)

 

DONA 1: Has sentit? Semblava que parlessin d’un drac…

 

DONA 2: Quines bestieses! No n’hi ha de dracs per aquí.

 

(passen dos nois)

 

NOI 1: Ostres, diu que podria haver-hi un drac per aquí al poble?.

 

NOI 2: Potser volien dir que abans n’hi havia hagut.

 

NOI 1: I si n’hi havia hagut, també n’hi pot tornar a haver.

 

(En passen dos més)

 

HOME 1: Has sentit? Em sembla que parlaven d’un drac com els que hi havia hagut abans.

 

HOME 2: Que n’han vist algun per aquí al poble?

 

HOME 1: Podria ser, eh?

 

(en passen dos més)      

     

SENYORA 1: Deien que han un vist un drac aquí al poble

 

SENYORA 2: Un drac ferotge d’aquells que es mengen les criatures?

 

SENYORA 1: Les criatures i les princeses!

 

(en passen dos mes)

 

AVI 1: Ai, Mare de Déu, un drac s’està menjant les criatures del poble.

 

AVI 2: I també es vol cruspir la princesa!

 

AVI 1: Ai, quan se n’assabenti el Rei!

 

(en passen dos més)

 

ÀVIA 1: Correm a avisar el Rei, que hi ha un drac que se’ns menja les criatures i ara vol atipar-se amb la seva filla.

 

ÀVIA 2: Verge santíssima, mai havíem vist un drac tan ferotge i tan perillós com aquest.

 

ÀVIA 1: Bé, tampoc és que puguem dir que l’hem vist, però…

 

NARRADOR: Al poble l’esverament era general.

 

NARRADORA: Tothom parlava del terrible drac que es menjava les criatures.

 

NARRADOR: Sovint se sentia: “I encara sort que de moment de s’ha menjat a cap dels nostres”

 

NARRADORA: El drac era malvat i cruel, encara que ningú no l’havia vist mai, ni ningú podia dir que hagués atacat a la seva família.

 

NARRADOR: Però el drac existia, perquè tothom en parlava.

 

NARRADORA: També a la Cort del Rei…

 

REI: Què és tot aquest enrenou, al poble? Algú m’ho pot explicar?

 

CAPITÀ 1: Senyor Rei, un drac enorme que treu foc pels queixals està rondant pels carrers del poble, menjant-se de viu en viu les criatures.

 

CAPITÀ 2: I a aquest pas, aviat ja no quedaran nens ni nenes…

 

REINA: Sempre ens quedarà la nostra princesa.

 

PRINCESA: I amb qui jugaré, jo, si ja no hi ha més nens i nenes?

 

REI: Les princeses no juguen. Les princeses són princeses i fan de princeses.

 

CAPITÀ 1: Lamento dir-vos, senyor Rei, que sembla ser que ara el Drac ja ben tip de criatures vulgars que no saben sinó jugar i jugar, ara està disposar a cruspir-se la vostra filla.

 

REI: La meva filla? Però què s’ha cregut aquest Drac.

 

REINA: No ho podem pas permetre. Hi has de fer alguna cosa, Reietó meu.

 

REI: Ordeno i mano que tots els soldats i cavallers del Regne es disposin amb totes les seves armes per a combatre tan terrible Drac.

 

CAPITÀ 2: Molt em temo, senyor Rei, que ja no hi serem a temps.

 

CAPITÀ 1: Hores d’ara, els cavallers i soldats fugen corrents, i ja deuen ser ben lluny d’aquí.

 

CAPITÀ 2: Quan han sentit a dir com n’era de gran, de fort i de ferotge, aquest drac, han tingut por, s’han escagarrinat i han fugit més ràpid que el vent.

 

REINA: I com ho farem ara, pobres de nosaltres.

 

PRINCESA: Si l’únic que pot calmar aquest terrible drac és menjar-se una princesa, que no se’n parli més. Hi aniré jo mateixa, amb la condició que no torni mai més al poble.

 

REI I REINA: Vols dir, filla meva….?

 

NARRADOR: I així va ser com la nostra princesa, tota una heroïna, va sortir a buscar el Drac devorador de criatures, que ara s’havia encapritxat per cruspir-se-la a ella.

 

NARRADORA: El Rei i la Reina, més espantats encara que els seus cavallers que havien fugit corrents, no van gosar impedir que la princesa anés tota sola cap on era el Drac.

 

NARRADOR: El final de la història ja el sabeu, oi?

 

NARRADORA: Ara se suposa que hauria de sortir el valerós cavaller Sant Jordi per a matar el drac i salvar la princesa….

 

NARRADOR: Però si aquest és un drac inofensiu, que només vol jugar amb els nens i fer amics.!

 

NARRADORA: Doncs, vegeu com va anar la història.

 

(surten els nens i el Drac)

 

NEN 1: Ara et toca a parar a tu.

 

NEN 2: has de contar fins a vint, i mentrestant nosaltres ens amaguem.

 

NEN 1: I no val a guipar, eh?  Tanca bé els ulls.

 

PAFF: No patiu que no faré trampa. Però com que només sé comptar fins a vint, comptaré dos cops fins a deu.

 

NENS: Vinga, som-hi. Amaguem-nos allà.

 

(Els nens s’amaguen i el Drac es tapa els ulls amb les mans)

 (Apareix la princesa)

 

PRINCESA: Ara sí que no em puc fer enrere. Aquí tinc el Drac esperant-me.

 

PAFF: …vuit, nou i deu. Tornem-hi… un, dos, tres,…

 

PRINCESA: Deu estar comptant les criatures que s’han menjat…

 

PAFF: I deu… (obre els ulls). Ep qui ets tu?

 

PRINCESA: Ja ho deus saber qui sóc… el teu berenar, potser?

 

PAFF: També portes berenar? Quan atrapi els meus amics…

 

PRINCESA: No, atura’t. No et mengis cap més nen, que per això he vingut!

 

PAFF: Però què dius de menjar-me nens, si a mi el que m’agrada és el pa amb xocolata, i els meus amics sempre me’n porten.

 

PRINCESA: Vols dir que no és veritat el que diuen al poble?

 

PAFF: No sé què diuen al poble, però el cert és que sóc un drac que només vol jugar una estona i tenir amics…

 

PRINCESA: Un drac que vol jugar? Com s’entén això?

 

(entren els seus amics)

 

NEN 1: Que no ens véns a buscar o què?

 

NEN 2: A mira, en Paff ha fer una altra amiga.

 

PAFF: Ara li estava explicant a aquesta nena que jo en realitat no sóc un drac, sinó en Jordi, un nen d’un poble no gaire lluny d’aquí, a qui una bruixa malvada va convertir en drac.

 

PRINCESA: Oh, i no hi ha manera de tornar-te a convertir en nen, per poder jugar amb nosaltres?

 

PAFF: La Bruixa em va dir que no recuperaria la meva forma de nen fins que una princesa em fes un petó al nas… i amb aquest nas que tinc…

 

PRINCESA: Això està fet!

 

(Petó de la princesa, cau la disfressa de drac i apareix un petit Sant Jordi)

 

NARRADOR: Ara sí que arribem al final de la història.

 

NARRADORA: Però, voleu saber com ho van fer per tornar al poble i explicar els que els havia passat?

 

NARRADOR: Doncs, es van inventar la llegenda que tots coneixeu.

 

NARRADORA: La princesa va dir que quan el drac estava a punt de menjar-se-la, va aparèixer el nostre Sant Jordi.

 

NARRADOR: I valent com era, el petit Jordi va matar el drac, i així va salvar la princesa.

 

NARRADORA: Pel camí de tornada cap al poble el petit Jordi va collir una rosa i la va regalar a la princesa per agrair-li haver desfet l’encanteri que l’havia convertit en drac.

 

NARRADOR: I, a canvi, ell li va escriure la llegenda de Sant Jordi perquè la gent la recordés tal com sempre ens l’han explicat.

 

NARRADORA: Ah, però ara que sabeu la veritat, millor que no l’expliqueu a ningú, perquè potser queda millor la llegenda d’aquell Sant Jordi que mata el Drac, salva la princesa, i de la sang del drac en surt un rosa.

 

 

(Anar a la Taula de Continguts)

EXAMEN DE FINAL DE CURS

(Tornar a Taula de continguts)

(Entren els alumnes i s’asseuen als seus llocs en una classe)

 AL-5: Saps que l’any que ve l’Escola de les Pinediques serà una Escola Privada?

 AL-6: Què dius. Però com pot ser això?

 AL-5: Sí, estarà privada de recursos, privada de mestres de reforç, privada d’ordinadors a les aules…

(Entren els dos tutors)

TUTOR 1: Silenci. Quan estigueu a punt, començarem.

TUTOR 2: Va, que és l’últim dia de classe, i ens hem de comportar.

TUTOR 1: Si no podem començar puntuals, tampoc acabarem puntuals.

TUTOR 2: Em penso que podem estar satisfets pel que heu après durant el curs.

(Apareix la Inspectora)

INSPECTORA: Un moment. Sóc la inspectora, i voldria veure si és cert el que dieu.

TUTOR 2: Que és l’últim dia de classe? Oi tant com és cert!

INSPECTORA: Vull comprovar personalment els coneixements que tenen aquests alumnes.

TUTOR 1: Tots els alumnes progressen adequadament.

INSPECTORA: Això ja ho veurem. L’objectiu és que els alumnes aprenguin jugant.

TUTOR 2: Doncs, com a mínim aprovaran amb un cinc, perquè la meitat ja ho fan. Ara només falta que aprenguin.

 (Entren dos alumens tard)

AL – 1:  Perdoneu, és que m’he adormit, i…

TUTOR 1: Ja són les nou i cinc?  I com és que t’has adormit?

AL – 1: És que he somniat que viatjava donant la volta al món, i per això m’he despertat tadrd.

TUTOR 1: i tu, per què arribes tard.

AL – 2: Oh, jo l’he anat a esperar a l’aeroport.

INSPECTORA: Va, deixem-ho estar, i anem per començar la prova. Per exemple, tu, si jo et mostro aquest peu (es treu la fotografia duna peu d’ànec), m’hauries de dir de quin animal es tracta, de quina espècie i a quina família pertany, quin és el seu hàbitat, què menja i com es reprodueix…

 AL-3: No en tinc ni idea. Com vol que sàpiga tot això, només amb una pota?

 INSPECTORA: Seràs mal educat? Com te dius, tu?

 AL-3: (Es treu la sabata i li ensenya el peu) Amb el peu en deu tenir prou oi per saber-ho?

 INSPECTORA: Va, doncs, que la prova us la facin els vostres professors. Ja podem començar per les noves tecnologies.

TIC: A veure, obriu l’ordinador. (els nens l’obren). Obriu el programa Spait. Configureu-lo per adaptar-lo al PDA intern. (els nens van fent) . Ara penseu un moment…

AL-4: Oh! Se n’ha anat el llum!

TUTOR 2: Deixem les TIC, i a passem a la plàstica. (entra la Plàstica)

PLÀSTICA: A veure, m’heu de dibuixar un ànec amb un para-sol. (els nens dibuixen) Però, què fas? Per què pintes l’ànec blau, és que has mai un ànec blau?

AL-7: N’he vist tants com d’ànecs amb un para-sol?

TUTOR 1: Uf, això de la plàstica tampoc és el vostre fort… potser la geografia (Entra la Geografia)

GEOGRAFIA: Us vaig dir l’altre dia que busquéssiu on era l’Amazones. A veure, tu. Saps on és?

AL-8: No ho sé, perquè ho vaig demanar al meu pare, i em va dir que segurament la mare el deu haver endreçat.

GEOGRAFIA: Anem malament de geografia: Ja sabeu que hi ha cinc continents, no? Doncs, em podries dir el nom dels quatre continents?

AL-9: Els tres continents del planeta són dos: és a dir Europa.

TUTOR 2: I com aneu d’Educació Física?  (entra Educació Física)

EDUCACIÓ FÍSICA: Sabeu nedar?

AL-tots : sí, és clar que sabem nedar.

EDUCACIÓ FÍSICA: I on n’heu après?

AL-10: A l’aigua.

TUTOR 1: Valdrà més que anem per les assignatures més dures, per exemple les matemàtiques (entra Matemàtiques)

MATES: Comencem per operacions simples de càlcul. 4 x 4?

AL-11: Un tot terreny.

MATES. I, 3 x 2?

AL-11: Una oferta de Carrefour.

MATES: Va, digues la taula del 6.

AL-12: Sis per u, sis, sis per dos…. i així successivament.

MATES: Escriu el número 33

AL-13: És que no ho sé fer.

MATES: No em diguis que no saps ni això: primer s’escriu un 3 i després un altre 3.

AL-13: Sí, això ja ho sabia,.. però quin 3 haig d’escriure primer?

MATES: Passem als problemes. A veure, si a una mà tinc quinze peres i a l’altra deu peres, que tinc en total.

AL-14: Unes mans molt grosses.

MATES: Aquesta és fàcil: si tenim dues taronges i hi afegim tres taronges més, quantes taronges tindrem?

AL-14: Jo només ser operar amb pomes o amb peres, però amb taronges, no. No ho he fet mai.

TUTOR 2: A veure com anem de coneixement del medi (entra Medi)

MEDI: Si agafo aquesta moneda i la tiro a dins d’aquest líquid, creieu que es dissoldrà?

AL-15: No, segur que no es dissoldrà.

MEDI: I com ho saps, que no?

AL-15: Perquè si es dissolgués no li hauria tirat.

MEDI: Qui sap el principi d’Arquímedes.

AL-16: Jo, jo! El principi d’Arquímedes és la lletra A.

MEDI: Hauríeu de dir-me tres animals de la família dels felins.

AL-17: El pare, felí, la mare felina, i el cadell felí.

MEDI: Com se diu el mascle del porc?

AL 18: La truja.

MEDI: I de l’oca?

AL-18: el parxís.

MEDI: Com es diu l’animal que canvia de color?

AL-19: El semàfor.

MEDI: Sabeu si tenim els dos peus iguals?

AL-20: No, tots en tenim un peu més gran que l’altre.

MEDI: Molt bé, molt bé. Tothom té un peu més gran que l’altre.

AL-21: Ah, doncs, jo no.

MEDI: Ah, no? Vols dir que tu els tens exactament iguals, els peus?

AL-21: No. no, jo en tinc un de més petit que l’altre.

TUTOR 1: Passem a l’apartat de llengua castellana, a veure si us en sortiu millor.

CASTELLÀ: A veure en la frase “Yo busco oro” En quin temps està el verb.

AL-22: En temps perdut.

CASTELLÀ: Va, tornem-hi. Si dic “ayer fuí al cine” és temps passat,  oi? Però si dic “yo soy joven”, què serà?

AL-23: Pura imaginació.

CASTELLÀ: Digues el present del verb “caminar”:

AL-24: Yo camino…..  tu caminas ……. el camina…

CASTELLÀ: Va, més ràpid, més ràpid.

AL-24: yo corro, tu corres, el corre,

TUTOR 2: Passem al català, perquè ja es veu que això del castellà no ho trepitgeu gaire bé.

LLENGUA: Digues una paraula que tingui una lletra A:

AL-25: Re-llot-ge.

LLENGUA: Però, què dius? On has vist la A a  “Re-llot-ge”.

AL-25: A les agulles, senyoreta..

LLENGUA: Digues una paraula que tingui quatre  O.

AL-26: monocolor.

LLENGUA: Molt bé. I que tingui encara  més O?

AL-26: Goooooool

LLENGUA: A veure, tu, digues dos pronoms.

AL- 27: Qui? Jo?

LLENGUA: Molt bé. Molt bé. Ara passarem a la redacció. Imagineu que sou el President de la Generalitat i heu d’escriure una carta. (els nens es posen a escriure, menys un) … No es pot copiar, noi!

AL-28: Però si no estic copiant!

LLENGUA: Em negaràs que estàs copiant si ho tens exactament igual que el teu company?

AL-28: Igual?

LLENGUA: Exactament igual: tots dos ho teniu en blanc. (s’adreça a un altre alumne) I tú, per què no escrius?

AL-29: És que, com a President de la Generalitat, jo espero la meva secretària.

TUTOR 2: Com a mínim això de la religió sí que ho deveu portar bé. (Entra Religió)

RELIGIÓ: Què hem de fer abans de començar a menjar?

AL-30: Seure bé i posar-nos el tovalló.

RELIGIÓ: Sí, d’acord. Però no hem de fer res més? No hem de beneir la taula i resar una oració?

AL-30: No, a casa no cal, perquè la meva mare és molt bona cuinera.

RELIGIÓ: Una pregunta: es poden casar dos germans?

AL-31: No, és clar que no.

RELIGIÓ: Molt bé, perquè les persones d’una mateixa família no es poden casar entre ells.

AL-32: Ah, doncs a casa meva sí que ho fan.

RELIGIÓ: Vols dir?

AL-32: Oi tant, el meu pare està casat amb la meva mare, i el meu tiet amb la meva tieta.

TUTOR 2: Passem a una altra història, o millor dit a la història.

HISTÒRIA: Per què és famós Cristòfol Colom?

AL-33: Per la seva memòria.

HISTÒRIA: Per la memòria? què vols dir? D’on ho has tret això?

AL-33: En el seu monument hi ha una placa que ho diu ben clar: “A la memòria de Cristòfol Colom”.

 TUTOR 1: Nois em sembla que aquest estiu haureu de fer molts deures. O sia que aquí teniu el quadern d’estiu (el reparteix als alumnes)

AL-33: Ospa, pobre pare, la feina que li espera!.

INSPECTORA: Us donaré una darrera oportunitat. Mireu, us faré una darrera pregunta, i només una. Si algú l’encerta, us aprovo a tots.

AL-34: Una sola pregunta?

INSPECTORA: Sí, sí, he dit una sola pregunta.

AL-34: La puc respondre jo?

INSPECTORA: Vinga, no perdem més el temps. Pregunta única. Us hi va el superar la prova. Entesos?  (pausa) Quants pèls té la cua d’un cavall de sis anys i dos mesos?

AL-34: Set mil set-cents seixanta-cinc.

INSPECTORA: Com ho pots dir d’una manera tan exacta, d’on l’has treta aquesta xifra?

AL-34: Ui. Ui. Ui….Això ja és una altra pregunta, Inspectora.

TOTS: Visca. Hem superat la prova! S’ha acabat el Cole!

PRESENTACIÓ DE LA BIBLIOTECA

(Anar a la Taula de Continguts)

 

La Biblioteca

 

(Al mig de la Biblioteca)

(Excepte els narradors que són tota l’estona al davant de tot, la resta d’alumnes que reciten els poemes apareixen i desapareixen de darrere de les prestatgeries)

 

NARRADOR 1: Benvinguts a la Biblioteca                     La Biblioteca de l’Escola

 

NARRADOR 2: I què és una Biblioteca,                    Un munt de llibres, potser?

 

NARRADOR 1: Ni un munt de llibres              ni una pila de papers empolsinats

 

NARRADOR 2:  Un món ple de màgia?                            un bon plec de saber?

 

NARRADOR 1: Tot això i molt més                               tot això la Biblioteca és.

 

(Cada alumne apareix de darrera d’una prestatgeria i recita una frase)

 

TOTS:                                

És el temple de les lletres.
És la seu del gran saber.
És la cuina dels projectes.
És el taller dels llenguatges.
És l’hotel dels idiomes.
És el mirall del cel obert.
És la pantalla de l’univers.
És el temps de glòria i goig.
És el kleenex per mocs i plors.
És el refugi quan l’oratge ens foragita del carrer.
És el cau de les respostes.
És l’origen dels interrogants.
És el teatre dels éssers tintats.
És el museu de temps passats.
És la bodega d’una gran collita.
És el fum del foc sagrat.
És la vareta de les fades.
És el color de l’estiu al camp.
És el reducte del record.
És l’emoció del nouvingut.
És el vent de la renovació.
És el fanal de tots el calendaris.
És el refugi de la por.
És el pou de l’aigua fresca.
És el silenci i la remor.
És l’alegria de la vida.
És el botí de la cultura.
És el cofre immens dels mots.
És el laboratori de la creació.
És el telenotícies dia a dia.
És el molí dels cavernícoles.
És el mar de la serenitat.
És la lluna al meu terrat.
És de l’espiga el gra de blat.
És l’estam a la flor del safrà.
És el diamant que cada poble ha d’admirar

 

 

NARRADOR 2:  I no mosseguen el llibres?                        No taquen pas?

 

NARRADOR 1: Ai, ca !                                                          No ho crec pas!

 

NARRADOR 2: No fan venir mal de ventre?               Ni provoquen mal de cap?

 

NARRADOR 1: Però, què dius!!                              Que no n’has llegit mai cap?

 

NARRADOR 2: Impressionen tant, aquí dalt                     tan ben arrenglerats…

 

NARRADOR 1: Vols tastar-ne un de primet         o un d’aquells més ben pintats

 

NARRADOR 2: I si en provem un de vermell            ….o aquests més petitet?

 

(Un alumne recita tot passejant per davant d’un prestatgeria, en fulleja un i al final el deixa damunt la prestatgeria, i desapareix)

 

Biblioteca

 

Vols venir a triar un llibre

de fulls blancs del meu prestatge

amb humils lletres petites

que et pot cabre a la butxaca?

Vols conèixer la saviesa

que s’amaga entre les tapes,

tot l’univers que gravita

dins les pàgines tancades?

Vols obrir aquells móns possibles

que dins teu ja fan estada

i per l’art i encant d’un llibre

t’endinsen en carn humana?

 

 

 

 

(Un alumne recita tot passejant per davant d’un prestatgeria, en fulleja un i al final el deixa damunt la prestatgeria, i desapareix)

 

TENEN MEL PER DINTRE


Els llibres,
caixes d´arengades
de paladar picant,
et criden arrenglerats,
dalt dels prestatges.
Els vols collir
de dalt de les branques.
Els mires de lluny
i es posen a l´aguait,
temptadors, segurs,
dalt dels prestatges…
Déus estranys
que has llepat de lluny
i tenen mel per dintre,
i tarongina,
i cireretes de pastor,
i vols collir-los.
Sempre a l´aguait,
ells als prestatges,
sempre estirant la mà,
tu al treball.
El cervell que passi gana,
tant se val.

 

 

NARRADOR 2:  Bé, bé. No ho discutirem pas                tants de llibres a l’abast

 

NARRADOR 1:  Cada llibre és diferent                           cadascun una sorpresa

 

NARRADOR 2:  I què vols que faci                                   que un, ara n’abasti?

 

NARRADOR 2:  A què esperes, sinó,                          per tastar-ne el bo i millor

 

(Un alumne recita tot passejant per davant d’un prestatgeria, en fulleja un i al final el deixa damunt la prestatgeria, i despareix)

 

El llibre


Cada llibre té un secret
disfressat de blanc i negre;
tot allò que et diu a tu
un altre no ho pot entendre;
sent el tacte dels teus dits
i creu que l’acaricies
i que el batec del teu pols
vol dir que, llegint, l’estimes.

Tot allò que et donarà,
que no ocupa lloc, ni pesa,
t’abrigarà contra el fred
d’ignorància i de tristesa.

Amb els llibres per amics
no et faltarà companyia.
Cada pàgina pot ser
un estel que et fa de guia.

 

 

NARRADOR 1:  Que no saps per on començar?           Si per la zeta o per la A

 

NARRADOR 2:  Doncs, ara no ho sé                             I si agafo un diccionari?

 

NARRADOR 1:  No és el millor imaginari                      però és un pou de saber

 

NARRADOR 2:  Repassem pas a pas                          cada mot què vol ser

 

NARRADOR 1:  Consultem-ne ara                          de la A a la zeta d’una tirada 

 

(Cada alumne apareix de darrera d’una prestatgeria i recita una frase)

 

Abecedari de la Biblioteca

 

Arbre de tardor, cada fulla un somni,

Boira de llegendes i de bells instants,

Cançons dels joglars d’antigues muntanyes,

Dunes del desert i sorrals llunyans.

Enigmes, misteris, una endevinalla,

Fars en la tempesta de l’avorriment,

Goges, dones d’aigua, minairons i bruixes,

Hostals dels camins, on dorm el present.

Imaginació, vestida de plata,

Jocs per a les tardes de pluja o de fred,

Llum de lluna tendra, tinta de nit fosca,

Monstres, gegants, ogres, bous d’en Patufet.

Noves cantarelles i noves rondalles,

Or al cofre ocult d’un pirata bo,

Poemes d’avui, per als nous poetes,

Quimeres, meduses, i un peix volador.

Romanços que canta un noi sense pressa,

Silenci! Que passa, l’àngel dels lectors,

Torres encantades, castells i princeses,

Urpes de tarasca i vaixells als ports.

Vinyetes de còmic damunt murs de pedra,

Xemeneies blanques, fum de tots colors,

Zum-zum de l’abella, a un llibre de flors…

…lletres i paraules, a la biblioteca,

meva, teva, nostra, plena de tresors.

 

 

NARRADOR 2:  I què més podem trobar-hi,              més enllà del diccionari?

 

NARRADOR 1:  De tot, i a gavadals                     tant de plantes com d’animals

 

NARRADOR 2: Vols dir que hi ha óssos                      cavalls, gats i gossos…?

 

NARRADOR 1:  i pingüins, porcs i ocells              peixos, tortugues i camells

 

NARRADOR 2:  Per tenir-ne una idea                me’n pots fer una mostra  ?

 

NARRADOR 1:  així de fàcil i senzill                      ho diu més d’un poeta nostre

 

(Un alumne treu d’una prestatgeria un llibre sobre una Granota, el mostra al públic, recita el poema i al final el deixa damunt la prestatgeria, i desapareix)

 

La granota (Ricard Bonmatí)

 

Si mireu bé la granota,

li veureu que, per saltar,

té una molla a cada pota,

sempre a punt per fer-la anar.

 

I si és mascle la bestiota,

té a les galtes, per cantar,

una gaita d’una nota

per princeses encantar.

 

(Un alumne treu d’una prestatgeria un llibre sobre un Ximpanzé, el mostra al públic, recita el poema i al final el deixa damunt la prestatgeria, i desapareix)

 

El ximpanzé    (Ricard Bonmatí)

 

Orellut i geperut,

braços llargs i desmarxat,

cul pelat i cos pelut;

aquí tens el teu retrat.

 

(Un alumne treu d’una prestatgeria un llibre sobre una Marieta, el mostra al públic, recita la primera i estrofa i des del darreres de diverses prestatgeries s’afegeixen tots a cantar la cançó; al  final el deixa damunt la prestatgeria, i desapareix)

 

La marieta   (cançó popular catalana)

 

Marieta, vola, vola,
tu que portes camisola,
si m’ensenyes el camí del cel
jo et donaré pa amb mel.


Ai, marieta, marieta, …!

 

Marieta, vola, vola,
tu que portes camisola,
Marieta puja’m al dit xic
que et donaré un confit.

 

Ai, marieta, marieta, …!

 

Marieta, vola, vola,
tu que portes camisola,
si m’ensenyes el camí del mar
jo et donaré pa torrat.  

 

Ai, marieta, marieta, …!

 

Marieta, vola, vola,
tu que portes camisola,
Marieta puja’m al dit gros
que et donaré un plat d’arròs.  

 

Ai, marieta, marieta, …!

 

(Un alumne treu d’una prestatgeria un llibre sobre un Colomí o un llibre de Pere Quart, els mostra al públic, recita el poema i al final el deixa damunt la prestatgeria, i desapareix)

 

El colomí   (Pere Quart)

 

L’home volia tenyir

les teves ales de sang.

No et paris, colomí blanc.

No paris blanc, colomí.

 

(Un alumne treu d’una prestatgeria un llibre sobre un Ruc, els mostra al públic,  recita la primera i estrofa i des del darreres de diverses prestatgeries s’afegeixen tots a cantar la cançó i al final el deixa damunt la prestatgeria, i desapareix)

 

El ruc    (popular catalana)

 

Ploreu, ploreu ninetes

Que el ruc està malalt;

Té mal a les potetes

I el ventre li fa mal.

 

No pot menjar civada

Sinó pinyons pelats,

No pot dormir a l’estable

Sinó en coixins daurats

 

(Un alumne treu d’una prestatgeria un llibre sobre un Porc o un llibre de Pere Quart,, el mostra al públic, recita el poema i al final el deixa damunt la prestatgeria, i desapareix)

 

El porc   (Pere Quart)

Em cal un règim per a amagrir.
La pell em tiba, panteixo massa.
No em moc de casa, menjo a desdir:
és clar, m’engreixo com un garrí,
–allò que passa.

Però, ara sí:
poques segones, gens de carbassa
i les cent passes cada matí.

Ja tothom parla de Sant Martí!

(Un alumne treu d’una prestatgeria un llibre sobre una Vaca o un llibre de Pere Quart, el mostra al públic, recita el poema i al final el deixa damunt la prestatgeria, i desapareix)

La vaca suïssa   (Pere Quart)  

Quan jo m’embranco en una causa justa
com En Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s’ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta!

La meva sang no peix la noia  flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra, 
que sempre ha tingut ànima d’esclau.
A mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l’he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me’n desencamini
la llepolia d’un manat d’alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!

(Un alumne treu d’una prestatgeria un llibre sobre Mosques o un llibre de Pere Quart, el mostra al públic, recita el poema i al final el deixa damunt la prestatgeria, i desapareix)

Mosques i mosquits  (Pere Quart)  

 La natura
diligent ens procura
 una bèstia
per a cada molèstia.
 Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
 hi ha els mosquits,
que treballen de nits.

(Un alumne treu d’una prestatgeria un llibre sobre Mussol o un Elefant o el llibre Bestiesari de l’Enric Larreula, els mostra al públic, recita el poema i al final el deixa damunt la prestatgeria, i desapareix)

 

El mussol i l’elefant   (Enric Larreula)

 

Un mussol que s’hi fixava

com poques bèsties ho fan,

va descobrir un elefant

quan amb la trompa es dutxava.

 

I en no veure cap aixeta

va dir que no veia clar

com podia una trompeta

fer-li de dutxa de mà.

I com diables s’ho fa

cada vegada que es renta

per poder-se regular

l’aigua freda i la calenta    

 

 

NARRADOR 2:  I amb tants d’animalons               i feres de veritat

                           D’amagat entre els llibres            no n’hi ha cap?

 

NARRADOR 1:  Si ho vols dir així                         i em promets no fer-li mal

                           Et diré que ben amagadet           hi trobaries un ratolí

 

NARRADOR 2:  No serà la rateta                          que escombrava l’escaleta?

 

NARRADOR 1:  No ben bé. Jo diria                       una rata de sagristia

 

NARRADOR 2:  De les que roseguen els papers   o d’aquells altres tafaners

 

NARRADOR 1:  Ni dels primers ni dels segons,     aquest s’amaga pels racons     

                              Per fer-nos de guia                       i vigilar qui estudia.

 

NARRADOR 2:  Parla’m una miqueta                  de la mascota de la biblioteca

 

(Un alumne treu d’una prestatgeria un llibre sobre un Ratolí, els mostra al públic, recita el poema i al final el deixa damunt la prestatgeria, i desapareix)

 

Ratolí

Ja fa fred
a la paret,
i a les lleixes
tu t’escalfes.
I apareixes,
ratolí,
et decideixes
a sortir.
Et passeges
entre els llibres,
et passeges
pels papers.

No te’ls mengis,
no encara,
ratolí!
No te’ls mengis,
ratolí!…
que són llibres
per llegir.

      

(Un alumne busca entre els llibres i en treu un Ratolí d’ordinador, recita el poema i al final el deixa al costat dels ordinadors, i desapareix)

 

Arraulit vora un atles antic
t’he trobat jo, ratolí.
Et veig amb el bigoti encongit,
espantat, amagat i embadalit.

Ja pots ratolinet viure tranquil,
que et buscaré un indret pel teu repòs,
perquè visquis sense temors
i amb aliment per fer un mos.

No li diguis a ningú,
serà un secret entre tu i jo
viuràs al costat de l’ordinador
amb llum, vida i escalfor,
menjaràs bon esmorzar
(les engrunes del meu entrepà).

Seràs un gimnasta per la taula,
rebràs carícies dels meus dits
viuràs per sempre connectat
i el nostre amic serà el teclat,
ratolí, amic fidel il·luminat !

 

NARRADOR 1:  Amb el ratolí fent-nos de guia     viurem màgiques aventures:

 

NARRADOR 2:  Navegar per mars i oceans          o volar per les altures,

 

NARRADOR 1:  Reviure històries de pirates,         romanços d’enamorats,

 

NARRADOR 2:  Batalles heroiques,                      històries i contes inventats.

 

(Un alumne treu un diccionari d’una prestatgeria, el mostra al públic, recita el poema i al final el deixa damunt la prestatgeria, i desapareix)

 

Entre els mots

Nedar a l’estany gelat,
buscar or entre la sorra,
relliscar de nit pel fang
o naufragar al mig del mar…

Això i més pots viure
si t’endinses entre els mots
que algú ha escrit a un llibre
i fas dels teus dos ulls iots.

(Un alumne simula que està dormint, fins que li sona un despertador, i recita)

Somni inútil

sóc ric, sóc rei, sóc d´or…
– riiiiiiiiiiing…..!!!!
sóc un pobre sense sort

 

(Surt un alumne amb una maleta, mira a banda i banda com si esperés algú. En surt un altre que se’l mira sorprès i enceten el diàleg))

 

El tren de les set trenta

– què fas?
– espero el tren
– quin tren?
– el de les set trenta
– però si aquí no hi ha
ni tren, ni vies,
ni estació!
– ah, no?
– no!
– pobra gent!,
no teniu
imaginació!

 

NARRADOR 2:  I els contes tradicionals           que l’àvia ens explicava?

NARRADOR 1: També hi són i ben narrats       caputxetes, nans i fades

NARRADOR 2:  Llops, princeses i dragons       bruixes, i noies encantades

 (Se sent la cançó de Jaume Sisa, mentre van apareixent els alumnes amb un llibre a les mans i balancegen seguint el ritme)

Qualsevol nit pot sortir el sol

Fa una nit clara i tranquil·la,
hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant i
van omplint tota la casa
de colors i de perfums.

Heus aquí la Blancaneus,
en Pulgarcito, els tres Porquets,
el gos Snoopy i el seu secretari Emili
i en Simbad,
l´Ali Babà i en Gulliver.

Oh ! Benvinguts ! Passeu, passeu,
de les tristors en farem fum.
Que casa meva és casa vostra
si és que hi ha … cases d’algú.

Hola Jaimito ! i Doña Urraca !
en Carpanta i Barba Azul.
Frankenstein i l´Home Llop,
el Compte Dràcula i Tarzan
la mona Xita i Peter Pan

Oh ! Benvinguts ! …

Bona nit senyor King Kong,
senyor Asterix i en Taxi Key,
Roberto Alcàzar i Pedrín,
l´Home del Sac i en Patufet,
senyor Charlot, senyor Obèlix.

Oh ! Benvinguts ! …

La senyora Marieta
de l´ull viu ve amb un soldat.
Els reis d´Orient, Papa Noel,
el Pato Donald i en Pasqual,
la Pepa Maca i Superman.

Oh ! Benvinguts ! …

En Pinotxo ve amb la Monyos
agafada del bracet,
hi ha la dona que ven globus,
la família Ulises,
i el Capitàn Trueno amb patinet.

Oh ! Benvinguts ! …

A les dotze han arribat,
la Fada Bona i Ventafocs.
En Tom i Jerry,
la Bruixa Calixta.
i l´ Emperadriu Sissí.

Oh ! Benvinguts ! …

Mortadelo i Filemón
i Guillem Brawn i Guillem Tell.
La Caputxeta Vermelleta,
el llop ferotge i el Caganer,
en Cocoliso i en Popei.
Benvinguts passeu, passeu.
Ara ja no hi falta ningú,
o potser sí, ja me n´adono que tan sols
hi faltes tu …

També pots venir si vols.
T’esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta ni l´espai …
Qualsevol nit pot sortir el sol.

NARRADOR 1: Aquí hi són tots                         no hi falta ningú

NARRADOR 2: Aquí hi cabem tots                    només hi faltes tu

NARRADOR 1: Benvinguts a la Biblioteca                     La Biblioteca de l’Escola

 

NARRADOR 2: Ja sabeu què és una Biblioteca        Un munt de llibres, també

 

NARRADOR 1: No deixeu que s’empolsinin                       visiteu-los ben sovint

 

NARRADOR 2:  És un món ple de màgia                        un bon plec de saber

 

NARRADOR 1: Tot això i molt més                                tot això la Biblioteca és.

(Anar a la Taula de Continguts)

FINAL DE CURS

(Anar a la Taula de Continguts)

 

 

Final de curs

 

(Escenari: Una classe, amb una pissarra, taula de professor i taules i cadires pels alumnes, mapes i treballs escolars a les parets)

 

(Els noms dels alumnes s’aniran canviant, encara que els actors siguin els mateixos per a poder citar tots els alumnes de la classe que s’acomiada de  l’escola)

 

(Surten dos alumnes, en Guim i l’Aridana i s’asseuen a l’escenari de cara al públic. Durant tota l’estona aniran comentant el pas de cada curs)

 

(Cada cop que surten, un focus els il·lumina centrant l’atenció en ells)

 

(Es queden una estona mirant el públic, sense moure’s ni poc ni molt) (Moviments autòmats, seriosos)

 

GUIM: Ho veus?

 

ARIADNA: El què?

 

GUIM: Això (Assenyala el públic)

 

ARIADNA: Jo només veig nens.

 

GUIM: Ja,… nens… aquests nens som nosaltres

 

ARIADNA: Com ho dius això?  …. que ells són nosaltres?

 

GUIM: Això mateix.

 

ARIADNA: I nosaltres qui son?…. ells?

 

GUIM: Doncs, més o menys.

 

ARIADNA: No entenc res, però… saps una cosa?

 

GUIM: Què?

 

ARIADNA: Mirant els nens d’aquí, pensava  en els anys que hem passat a l’escola.

 

GUIM: És el que et deia. Aquests nens són els que nosaltres ja hem sigut, i nosaltres som el que ells seran.

 

ARIADNA: Te’n recordes de quan vam arribar a l’escola, a primer?

 

GUIM: Oi tant, recordo el primer dia, que teníem una mestra que…

 

ARIADNA: Espera, espera. Millor que ho vegin.    (música)

 

 

CLASSE DE PRIMER

 

(Entren cantant la cançó Sol solet, i es posen de cara al públic)

 

SOL, SOLET

 

Sols, solet,

Vine’ns a veure,

Vine’ns a veure

Sol, solet

Vine’ns a veure

Al bosquet

 

Vine sol, solet,

A les Pines, a les Pines

Vine sol, solet

Vine a les Pines

Del bosquet

 

Sol, solet,

Vine’ns a veure,

Vine’ns a veure

Sol, solet

Vine’ns a veure

Boniquet

 

 

MESTRA: Hola, nens i nenes…. bon dia a tothom.

 

NENS : Bon dia, senyoreta.

 

MESTRA: Comencem un nou curs, però ara ja no sou els nens petits de parvulari. Ara ja us heu fet grans; ja veniu al col·legi dels grans, i això vol dir que haurem de treballar i portar-nos com a nens grans, oi?

 

NENS: Sí, senyoreta.

 

MESTRA: A veure per on comencem avui…?  Per les matemàtiques… com anem de números?.

 

ALBERT: Jo sé comptar, fins a 20, senyoreta.

 

MESTRA: Molt bé, Albert, doncs, Quants dits hi ha entre les dues mans? (mostra les dues mans amb dis i amb tres dits aixecats)

 

JOAN: Jo ho se, jo ho sé, senyoreta.

 

MESTRA: Mira que espavilat ell. Digues, Joan, quants dits hi ha en total?

 

JOAN: Deu, senyoreta.

 

MESTRA: Deu? Vols dir que els has comptat bé?

 

JOAN: Sí, senyoreta perquè els altres cinc els té amagats…

 

MESTRA: Bé, bé. Deixem-ho estar. Sabeu què? Podríeu escriure una redacció sobre el que heu fet aquest estiu.

 

(Els nens escriuen molt ràpidament)

 

MARIONA: Ja estic, senyoreta.

 

MESTRA: Que ràpid, Jèssica, molt bé. Ens ho vols llegir?

 

MARIONA: És que l’he feta en castellà.

 

MESTRA: No hi fa res, llegeix-la.

 

MARIONA: En un lugar de la Manxa de cuyo nombre no quiero acordar-me, erase un hidalgo caballero…

 

MESTRA: Para, para, Jèssica. Això ho has escrit tu?

 

MARIONA: Sí senyoreta, no m’ho he copiat, li juro!

 

MESTRA: Doncs, potser valdrà més que em feu un dibuix sobre les vacances. Vinga, som-hi.

 

(Els nens es posen a dibuixar i a pintar de qualsevol manera)

 

MESTRA: Clàudia, vols ensenyar-nos el dibuix que has fet?

 

JOSSELIN: És un vaixell, senyoreta.

 

MESTRA: Oh!.  Que maco! Molt bé Clàudia, I això d’aquí és un peix?

 

JOSSELIN: No senyoreta, és el meu papà, que llegia el diari i anava amb ulleres de sol.

 

MESTRA: Molt bé, Clàudia… Ara farem una fitxa (reparteix una fitxa a cadascú) 

 

 

 

 

(s’encén el focus damunt d’ells)

 

GUIM: Va ser molt fort, allò de passar de ser els grans de baix a ser els petits de dalt.

 

ARIADNA: Sí, i ara havíem aconseguit tornar a ser els grans de primària haurem  de tornar a ser el petits de secundària.

 

GUIM: Quan sortíem a fora ens fèiem donar la maneta de dos en dos, i en canvi ara no ens hi deixen fer….

 

ARIADNA: Ja en són d’estranys els grans no trobes?

 

GUIM: Quins grans? Nosaltres?

 

ARIADNA: No, no. Em referia als grans grans, als grans de veritat.

 

GUIM: Ah, perquè no m’hi vull tornar d’estrany, eh?

 

ARIADNA: Ni jo.

 

GUIM: Però, després de primer vam passar a segon.

 

ARIADNA: Oi tant, recordo, que…

 

GUIM: no, no, millor que ho recordem amb imatges.

 

 

 

CLASSE DE SEGON

 

(canten CARGOL TREU BANYA)

 

CARGOL TREU BANYA

 

Cargol treu banya

Puja la muntanya

Cargol boví

Ja no vull venir

 

Cargol treu banya

Puja la muntanya

Cargol bover

Jo també vindré

 

El mestre enganya

Ens diu que a la muntanya

Si hi fem pipí

No vindrà d’aquí.

 

 

MESTRA: Hola, nens i nenes…. bon dia a tothom.

 

NENS : Bon dia, senyo.

 

MESTRA: Comencem un nou curs, però ara ja no sou els nens petits de l’escola, ara ja sou els grans de cicle inicial. Ara ja us heu fet grans; haureu d’ajudar als petits que acaben d’arribar del parvulari, i això vol dir que haurem de treballar i portar-nos com a nens grans, oi?

 

NENS: Sí, senyo.

 

MESTRA: A veure per on comencem avui…?  A veure qui sap resoldre aquest problema. Genís, si tens 5 caramels i te’n menges tres, què et queda?

 

GENÍS: Les dents corcades, senyo.

 

MESTRA: Sí és clar, no s’han de menjar tant caramels, que fan malbé les dents. Doncs diguem que tens cinc xocolatines i te’n menges tres, quantes te’n queden?

 

JAUME: Jo ho sé, senyo.

 

MESTRA: Molt bé, Jaume, Quantes te’n queden?

 

JAUME: Cap, perquè la mare s’enfada molt quan menjo més del compte i em prendrien les que quedaven.

 

MESTRA: Vaja… Sabeu què podríeu escriure una redacció sobre els gats.

 

(els nens es posen a escriure ràpidament)

 

ALBERT: Ja estic, senyo.

 

MESTRA: Així m’agrada, que enllestiu la feina ràpidament. A veure, Èric, llegeix,.

 

ALBERT: Si la gata gategés amb un gatonàs, gatonejaria una gatonada amb gatonets i gatonetes, però com que la gata no ha gatonejat amb cap gatonàs, no gatonejarà cap gatonada amb gatonets i gatonetes, com les gates que gategen amb un bon gatonàs.

 

MESTRA: Em sembla que m’he perdut, Èric.

 

ALBERT: La gata de casa també s’ha perdut senyo.

 

MESTRA: Bé, doncs ara hauríeu de fer un dibuix d’un gat.

 

(els nens es posen a dibuixar ràpidament i de qualsevol manera)

 

MESTRA: M’ensenyes el teu gat, Marc.

 

JOAN: (ensenya un dibuix on no hi ha gaire res) Miri, senyo, és el meu gat.

 

MESTRA: oh, que maco! I això d’aquí és la cua?

 

JOAN: No, senyo, això és el bastó del meu avi.

 

MESTRA: Ah, i això deuen ser les orelles?

 

JOAN: No senyo,això és el diari que llegeix el meu avi.

 

MESTRA: Quines potetes més maques que té, aquest gat.

 

JOAN: No,  senyo, això és el barret del meu avi.

 

MESTRA: Doncs,,, el gat on és?ç

 

JOAN: És que a casa no tenim gat, senyo.

 

MESTRA: Molt bé, doncs… Ara farem una fitxa (reparteix una fitxa a cadascú) 

 

 

(s’encén el focus damunt d’ells)

 

 

GUIM: És com el joc de la pastanaga.

 

ARIADNA: De la pastanaga? Quina pastanaga?

 

GUIM: Sí, a cada curs et van dient: “ara sí que ja t’has fet gran”… però no.

 

ARIADNA: No ens fem grans?

 

GUIM: Sí, però sempre ens diuen que quan arribem fins allà, llavors sí que serem grans de veritat. I quan hi arribem, resulta que els grans tornen a ser una mica més enllà.

 

ARIADNA: És com un miratge, és veritat, que sempre el veus a l’horitzó i mai no hi arribes.

 

GUIM: o com aquells burros a qui posen una pastanaga al davant perquè caminin, però que mai arriben a la pastanaga, que avança al mateix ritme.

 

ARIADNA: Ah, però a tercer ja va començar a ser diferent, Recordo que teníem una mestra….

 

GUIM: Calla, val més que ho vegin, com va anar el tercer.


CLASSE DE TERCER

 

(canten TRES POMETES TÉ EL POMER)

 

TRES POMETES

 

Tres pometes té el pomer

De tres una de tres una

Tres pometes té el pomer,

De tres una en caigué

 

Si mireu el vent com ve

Veureu el pomer com dansa

Si mireu el vent com ve

Veureu com dansa el pomer

 

Tres ninetes té en Roger

De tres una , de tres una

Tres ninetes té en Roger

De tres una en perdé

 

Si el Roger veus plorar

És que enyora la nineta

Si el Roger veus plorar

Ell l’enyora de veritat.

 

MESTRA: Hola, nens i nenes…. bon dia a tothom.

 

NENS : Bon dia, mestra.

 

MESTRA: Comencem un nou curs, però ara ja no sou els nens petits de cicle inicial. Ara ja us heu fet grans; i això vol dir que haurem de treballar i portar-nos com a nens grans, oi?

 

NENS: Sí, mestra.

 

MESTRA: A veure per on comencem avui…?  A veure qui sap resoldre aquest problema. Si tinc 10 cireres i me’n menjo 4, quantes me’n queden?

 

JOSSELIN: Jo ho sé, jo ho sé, mestra.

 

MESTRA: Molt bé, Carlota, quantes en tinc després d’haver-me’n menjat quatre?

 

JOSSELIN: 10 cireres mestra.

 

MESTRA: Com que em queden 10 cireres.?

 

JOSSELIN: Sí, mestra. Sis a la mà i quatre a la panxa.

 

MESTRA: A veure, Clara, diguem-ho d’una altra manera. Si tinc 10 cireres, me’n menjo tres i les altres me les poso a la butxaca, què em queda a la butxaca? A veure, Núria, a veure si ho saps.

 

MARIONA: Una pasterada, mestra, perquè a la butxaca es xafaran totes.

 

MESTRA: Va, va, deixem-ho estar. Hi ha algú que sàpiga una cançó?

 

GENÍS: Mestra, jo en sé una, però és una mica llarga.

 

MESTRA: Ah, molt bé, Gerard. Ens la pots cantar?

 

GENÍS: Tota?

 

MESTRA: Sí, la saps tota, sí.

 

GENIS: Bueno (exagera el “bueno” com de resignació, i es posa a cantar)

Cent pometes té el pomer de cent una, de cent una cent pometes té el pomer de cent una en caigué…

 

TOTS ELS NENS: Si mireu el vent com ve veureu el pomer com dansa, si mireu el vent com ve veureu com dansa el pomer.

GENÍS: Noranta-nou pometes té el pomer, de noranta-nou una, de noranta-nou una, noranta-nou pometes té el pomer, de noranta-nou una en caigué.

 

TOTS ELS NENS: Si mireu el vent com ve veureu el pomer com dansa, si mireu el vent com ve veureu com dansa el pomer.

 

MESTRA: Pareu, pareu, que aquí se’ns hi farà fosc.

 

GENÍS: Però… encara no he acabat, mestra.

 

MESTRA: Valdrà més que feu aquesta fitxa…

 

 

(s’encén el focus damunt d’ells)

 

GUIM: Per què no els van deixar acabar la cançó?

 

ARIADNA: No ho sé.

 

GUIM: No van poder arribar ni a la meitat.

 

ARIADNA: Ja. (pausa)  A la meitat de Primària vam arribar en acabat el tercer.

 

GUIM: I no ho vam celebrar.

 

ARIADNA: No.

 

GUIM: Ara em ve al cap una cosa.

 

ARIADNA: Què?

 

GUIM: Ben mirat, què celebrem nosaltres i què celebren ells?

 

ARIADNA: Devem celebrar el mateix, no?

 

GUIM: No ho sé.

 

ARIADNA: Vols dir que potser nosaltres celebrem que ens acostem al final de Primària, i ells celebren que per fi ens perdran de vista?

 

GUIM: Potser sí.

 

ARIADNA: Està clar que si recordem que va passar el curs següent, quan vam passar a quart….

 

GUIM: Sí, que ho vegin.

 

 

CLASSE DE QUART

 

(canten  Volem Pa amb Oli)

 

VOLEM PA AMB OLI

 

Volem pa amb oli,

Pa amb oli volem

Si no ens el donen

Si no ens el donen

Ens el prendrem

 

Burlem la profe

La profe burlem

Si no es deixa

Si no es deixa

També ho farem

 

 

MESTRA: Hola, nens i nenes…. bon dia a tothom.

 

NENS : Bon dia, professora.

 

MESTRA: Comencem un nou curs, però ara ja heu passat la meitat de tota la Primària, ja sou els grans de cicle mitjà. Ara ja us heu fet grans; i això vol dir que haurem de treballar i portar-nos com a nens grans, oi?

 

NENS: Sí, professora.

 

MESTRA: A veure per on comencem avui…?  A veure qui sap resoldre aquest problema. Si tens nou xocolatines i sou tres amics, Quantes en toquen per cada un? A veure, Albert:

 

ALBERT: Ells no ho sé, professora, perquè me les menjaria totes jo, que ells no me’n donen pas que en tenen

 

MESTRA: Bé, jo volia dir que en fessis la divisió de nou xocolatines entre tres amics. Hem d’aprendre a repartir-nos les coses.

 

JOAN: Jo ho sé, jo ho sé, professora.

 

MESTRA: Molt bé, Joan. Quantes xocolatines tindrà cadascú.

 

JOAN: Una per cada un.

 

MESTRA: Però, llavors te’n sobrarien sis.

 

JOAN: Així  en tindria per tota la setmana, professora.

 

MESTRA: Ara fareu un dibuix on hi surti el Sol, la Lluna i la Terra. I us hi poseu vosaltres, també.

 

(es posen a dibuixar)

 

JAUME: Ja estic, professora.

 

MESTRA: Molt bé, Jaume. Ens l’ensenyes?    (En Jaume l’ensenya)

 

MESTRA: Està bé, sí, I com és que tu t’hagis posat a la Lluna?

 

JAUME: Com que sempre diu que estem a la Lluna…

 

MESTRA: Sabeu què? Poseu-vos a fer aquesta fitxa.

 

 

(s’encén el focus damunt d’ells)

 

GUIM: Sempre dient-nos que estem a la lluna, i quan ens hi posem llavors resulta que no, que hem de tocar de peus a terra.

 

ARIADNA: Ja en són d’estranys els profes, eh?

 

GUIM: De tota manera, allà on es nota el canvi de veritat és a l’hora de pujar a cicle superior.

 

ARIADNA: Vols dir que canvien tant les profes, a cicle superior?

 

GUIM: No, les profes potser no; però nosaltres sí.

 

ARIADNA: Ens diuen que ens tornem una mica bledes, sí.

 

GUIM: I que ja comencem a entrar en allò que en diuen l’edat del pavo.

 

ARIADNA: Sí perquè jo recordo que a cinquè…

 

GUIM: Calla, calla, que val més que ho vegin com va anar aquell cinquè.

 

 

CLASSE DE CINQUÈ

 

(canten  LA CUCARACHA)

 

LA CUCARACHA

 

La cucaracha, la cucaracha

Ya no puede caminar

Porque no tiene, porque le falta

la patita principal

 

La professora, la professora

Ja no ens pot domesticar

Perquè no te e, perquè li falta

fe per fer-nos estudiar

 

La cucaracha, la cucaracha

Ja no ens pot domesticar

Porque no tiene, porque le falta

Fe per fer-nos estudiar

 

MESTRA: Hola, nens i nenes…. bon dia a tothom.

 

NENS : Bon dia, profe.

 

MESTRA: Comencem un nou curs, però ara ja sou a cicle superior, és a dir que ja sou els grans. Ara ja us heu fet grans; i això vol dir que haurem de treballar i portar-nos com a nens grans, oi?

 

NENS: Sí, profe.

 

MESTRA: Avui estudiarem la gravetat. Totes les coses tendeixen a caure i si són rodones no s’aguanten. Per exemple, si jo tinc aquest cub i el poso pla s’aguanta perfectament… si en lloc del cub agafem una bola, aquesta es manté inestable… però si agafem un ou, ja no podrem fer que es mantingui dret.

 

JOSSELIN: I so el podem fer aguantar dret, profe?

 

MESTRA: No, Aina, no és possible, perquè sempre ens caurà cap a un costat.

 

(Ho proven una i altra vegada)

 

MARIONA: Profe, jo em sembla que amb una mica de paciència es pot aconseguir.

 

MESTRA: Ho vols provar, Júlia? Va, que t’aprovaré si ho aconsegueixen.

 

(La Mariona ho prova una i altra vegada)

 

MARIONA: A veure…. ja està, profe! (l’esclafa damunt la taula)

 

MESTRA: Però què fas!

 

MARIONA: No es tractava de fer-lo aguantar dret?

 

MESTRA: Va, recull tota aquesta porqueria i ara escriureu una carta. Imagineu que teniu un amic a Anglaterra i el voleu convidar que vingui a Taradell per la festa Major. Va, som-hi, penseu que l’escriviu a un amic d’Anglaterra, eh?

 

(Els nens escriuen ràpidament)

 

JAUME: Ja estic, profe.

 

MESTRA: Molt bé, Roger. Ens la lelgeixes?

 

JAUME: Hello, George. Espero que aquest any puguis venir a la festa del Tocasons, a Taradell.

 

MESTRA: Ep, Roger, si l’escrius a un nen d’Anglaterra li has d’escriure en anglès, oi?

 

JAUME: No, profe. Deixi’m  continuar: L’any passat ens ho vam passar molt bé i a més  tu vas aprofitar la teva estada a Taradell per aprendre català.

 

MESTRA: Va, va aquí teniu aquesta fitxa.

 

 

(s’encén el focus damunt d’ells)

 

GUIM: I així va ser com, a tranques i barranques…

 

ARIADNA: ara caic, ara m’aixeco.

 

GUIM: en un tres i no res.

 

ARIADNA: en un obrir i tancar d’ull, com aquell qui diu.

 

GUIM: ens vam trobar fent sisè

 

ARIADNA: I aquesta vegada sí que érem els grans,

 

GUIM: Els grans dels grans.

 

ARIADNA: i amb un curs que ha passat volant.

 

GUIM: Ho voleu veure?

 

 

CLASSE DE SISÈ

 

(Els nens canten  Ding, dang, dong )

 

TINC UN PEL

 

Ding, dang, dong,

ding, dang, dong,

crideu sens parar;

ja ho veureu

que és divertit

fer la guitza a l’ensopit.

 

Tinc un pèl, tinc un pèl

Tinc un pèl al cul,

No és marró

Ni és vermell

Que és de tots colors

 

 

 

MESTRA: (Fent una cantarella) Hola, bon dia tothom.

 

(La Mariona i la Josselin es posen a parlar entre elles, i només se la miren de reüll)

 

JOAN: Hola.

 

ALBERT: Què hi ha, tia?.

 

MESTRA: Comencem un nou curs, però ara sí que ja sou els nens de l’escola. Ara ja us heu fet grans de veritat; i això vol dir que haurem de treballar i portar-nos com a nens grans, oi ?

 

NENS: sí, tia.

 

MESTRA: A veure, per on començarem avui… Per les matemàtiques… Com anem de problemes? Si de Barcelona a París hi ha 900 quilòmetres, i el tren de París té l’hora de sortida a les vuit del matí, igual que el que surt de Barcelona, a quin quilòmetre i a quina hora es trobaran si tots dos van a 120 quilòmetres per hora?.

 

JOSSELIN: Què se’ns hi ha perdut a nosaltres a París?.

 

MESTRA: Ja ho sé, que no hem d’anar a París, només és una suposició…

 

MARIONA: I què més té, mentre hi hagi doble via…

 

MESTRA: Bé, però es tracta que feu el càlcul.

 

JAUME: Tenint en compte que el que surt de Barcelona segur que ho farà amb retard, que és molt probable que abans d’arribar a Girona hi hagi una avaria, i que hi pot haver una vaga de maquinistes, jo crec que es trobaran a les dos quarts i sis minuts de tres.

 

MESTRA: I com ho has calculat, això?

 

JAUME: Si multipliquem l’índex d’ineficiència dels treballadors de Renfe, pel percentatge de falta de manteniment de les instal·lacions, aplicant-hi el coeficient de ganduleria i la contenció salarial que provoca el descontentament dels maquinistes… a mi em surt això, tia.

 

MESTRA: Bé, jo no he entès res, però, potser sí. Ara, com que ja vam anar a la Fundació Miró i vam aprendre la tècnica del Mural, hauríeu de fer un dibuix pensat com a mural per a l’escola.

 

GENÍS: I no el podem fer directament a la paret, tia?

 

MESTRA: Va ràpid, que teniu tres minuts justos per fer-lo.

 

MARIONA: Tranqui, tia.

 

(es posen a dibuixar)

 

JOSSELIN: Ja estic, tia.

 

MESTRA: A veure, ens l’ensenyes.

 

JOSSELIN: Representa la plenitud de l’esser humà buscant l’equilibri amb el medi.

 

MESTRA: Ah… i això d’aquí?

 

JOSSELIN: És l’esperit de contradicció que sempre portem a dins, tia.

 

MESTRA: Molt interessant… i això deu representar l’esperança de cara a un futur més verd…

 

JOSSELIN: Però de què vas, tia, això és una taca que m’ha fet en Joan que és un burro.

 

JOAN: La burra seràs, tu. Tu m’has empipat primer.

 

(Es comencen a esvalotar de mala manera)

 

MESTRA: Prou, prou, i prou!

 

(es treu la bata i comença a cantar: “Avui és l’últim dia”, s’hi van afegint tots, inclosos els de sisè que no són a l’escenari)

 

(Anar a la Taula de Continguts)

TOTS SABÍEM ON ERA LA PARET

(Anar a la Taula de Continguts)

TOCANT A MÀ

Basat en el text poètic de J.V. Foix

(Una paret escrostonada cobreix l’escenari de banda a banda. Un banc a un costat)

NARRADOR 1: Tots sabíem on era la Paret, però ignoràvem què hi havia darrere. Fa segles que els més documentats de la vila havien descobert, en cròniques comunals manuscrites i en papers masegats de sagristia, tot de dites, pronòstics i llegendes que en parlaven. N’escrivien en el setmanaris diumengins, i en feien literatura, erudició, ciència o faula. ¿Era un riu, un puig, el mar o una selva amb bèsties feres?

(Comencen a sortir personatges que desfilen davant la paret)

SENYORA LLEGINT, BUTANER, CAPELLA AMB SOTANA, NOIA PRESUMIDA, IAIA FENT MITJA…

GRUP DE NENS AMB MESTRA: Observeu atentament la Paret, i fixeu-vos amb la seva perspectiva… és una arquitectura molt característica… de quina època?

ALUMNE 1: del romànic!

ALUMNE 2: del Neoclàssic!

ALUMNE 3: del Modernisme!

MESTRA: Podríem dir que té influències de tots els estils, de tota la nostra història… perquè… (ho diu amb tota solemnitat) … la paret és la nostra història i la nostra identitat.

NENS: Aaaaaah!

MESTRA: Vinga, ara en fareu un croquis, procurant captar tots els detalls…

(els nens s’asseuen a terra i es posen a dibuixar la paret)

PIXANER: (entra, mira que no el vegi ningú i s’hi fa el riu)

ALUMNE 1: Aquell nen també l’ham de dibuixar?

MATEMÀTIC: (Va fent sumes amb una llibreta, de cop es para i apunta una multiplicació que resol en un moment. En arribar a la punta, torna i es para per fer una suma ben senzilla, i s’equivoca)

NEN 1: (pinta un sol ploraner)  On quedem per demà?

NENA 1: (pinta una lluna riallera) Aquí mateix, a la paret, no?

NEN 1: Sí, com sempre.

VENEDOR 1: Venc coca, venc coca… coca de la bona… (troba comprador i d’amagat li dóna)

VENEDOR 2: Venc Maria, venc Maria… Maria autèntica, Maria de la bona… (troba comprador i d’amagat li dóna)

(es troben al mig)

VENEDOR 1: Què hi fas aquí? aquest zona és meva…

VENEDOR 2: Hi ha lloc per tots dos, no?…

VENEDOR 1: Potser, sí. I si intercanviem… coca per Maria…

VENEDOR 2: Maria per coca? Ah, vale!

VENEDOR 1: Afanya’t, ara que no ve ningú (se l’intercanvien de cara al públic)

GRAFITERS: (Entren fent anar els esprais…)

GRAFITER 1: Vigileu que no vingui ningú, eh?

GRAFITER 2: Ara és el moment,

GRAFITER 3: Som-hi ràpid, que no ens enxampin!

(Girats d’esquena planten un poster i se’n van corrents)

VIATGER: (Surt amb una maleta, i es posa davant de l’escenari, de cara al públic. Mira el rellotge com si esperés algú)

SENYOR 1: Que espera algú?

VIATGER: El tren de dos quarts de quatre.

SENYOR 1: Però que no ho sap que en aquest poble no hi ha hagut mai ni trens, ni vies ni estació?

VIATGER: No és problema meu això…

SENYOR 1: Però això és perdre el temps!

VIATGER: També ho és que els mestres s’entestin en què els alumnes han de treballar…

SENYOR 1: Bé, com vulgui, ja pot anar esperant, doncs….

(Entra un tren…)

VIATGER: Josep Maria!… A Santa Eugènia!  (se’n van)

SENYORA 1: (entra amb un cotxet…)

SENYORA 2: (entra amb un cotxet…) (es posen a xerrar: bara, bara bra bla)

SENYORA 1: Ai, que se’m fa tard…!

SENYORA 2: Oi tant, les dones no acabem mai la feina…!

SENYORA 1: És el que els deia jo a les senyores de la neteja… (continuen xerrant bara, bara bra bla)

SENYORA 2: Ai, que se’m fa tard…!

SENYORA 1: Oi tant, les dones no acabem mai la feina…!

SENYORA 2: És el que els deia jo a les senyores de la neteja… (continuen xerrant bara, bara bra bla)

SENYORA 1: Ai, que se’m fa tard…!

SENYORA 2: Oi tant, les dones no acabem mai la feina…!

SENYORA 1: I em sembla que ja cal que corri, que haig de canviar la criatura.

SENYORA 2: (olora la seva) I jo també…, ja cal que correm !

(es canvien les criatures i surten)

ATRACADA: (Surt amb un cistell o bossa a la mà)

ATRACADOR: Mans enlaire! Doni’m la pasta, vinga, ràpid!

ATRACADA: (Li dóna un paquet de pasta, i l’atracador surt corrents)

ENAMORAT: (surt, pinta un cor i se’n va)

ENAMORADA: (Surt, pinta una fletxa al cor i se’n va)

ENAMORAT: (Surt, escriu el nom d’ella i se’n va)

ENAMORADA: (Surt, escriu el nom d’ell i se’n va)

ENAMORAT: (Surt, escriu “t’estimo” i se’n va)

ENAMORADA: (Surt, afegeix “-ava” i se’n va)

ENAMORAT: (Surt amb un ram de flors, el tira per terra, ho tatxa tot i se’n va)

PIXANER 2: (Surt, fa el pipí doble i se’n va)

RAPERS: (surten mig ballant)

RAPER 1: Mola, aquesta música, tio!

RAPER 2: Si, tio, però no pots pujar una mica aquest catxarro?

RAPER 1: Oi tant, tio, (Se la posa a les espatlles)

RAPER 2: Ara sí que ,mola de veritat, tio. (surten)

RODAMÓN  (S’asseu a un costat de la paret) Una caritat per aquest vellet…

(Passa un noi i li omple el vas d’aigua)

(Passa un altre noi, i li tira una moneda lligada amb un cordill)

(Passa un noi i li tira una moneda. Se la mira tot cofoi)

GUARDA 1: Ja ha pagat l’impost per demanar caritat a la via pública?

RODAMÓN: No… no ho sabia…

GUARDA: Miri, amb aquesta moneda, donem per pagat l’impost.

DIBUIXANT: (Dibuixa una porta a la paret. Quan acaba es treu una clau i intenta obrir)

Senyor Guarda, miri és que no puc obrir la porta de casa)

GUARDA 2: La porta de casa? No sabia que aquí a la paret hi hagués una porta?

DIBUIXANT: Doncs, ja ho veu… ara hi és, i la clau no m’obra.

GUARDA 2: (Ho prova i tampoc pot) Està segur que aquesta és la clau de casa seva?

DIBUIXANT: Seguríssim !

GUARDA 2: I vostè viu aquí?

DIBUIXANT: Aquí? Que s’ha tornat boig, com vol que visqui jo a la paret!

GUARDA 2: Doncs, on viu vostè?

DIBUIXANT: Jo visc a la Roca, però és massa lluny per anar-hi a peu, i per això he dibuixat la porta de casa meva.

NARRADOR 2: Molts de matins, quan s’ha fet de dia i és tot clar, hi anàvem a mirar els dibuixos, les guixades i els emmangraments que la decoraven. Hi vèiem càlculs aritmètics, sols ploraires i llunes rialleres, frases profètiques en vers transcendental mal falcat, i cors i fal·lus rememoratius. Un dia va córrer pel veïnat que hi havia gent del poble i de la rodalia decidida a destruir la paret i descobrir què amagava.

(Uns nens juguen amb un cotxe)

NEN 2: Iaia, què hi ha darrera la paret?

(tots queden clavats, i el miren acusadorament)

IAIA: Calla, nen, aquestes coses no es diuen.

HOME 1: Quines coses de dir. On s’és vist!

DONA 1: Si és el que et dic jo, que aquests nens d’avui dia….! Són uns desvergonyits!

HOME 2: Un mal educat és, aquest nen!

DONA 2: On anirem a parat! Si ja no respecten res aquests nens.

IAIA: Tu juga, i no diguis ximpleries.

NENA 2: I per què no podem saber què hi ha darrere la paret?

IAIA: Ai nena, perquè no.

HOME 1: Quines coses de dir. Aquesta paret hi ha estat tota la vida!

DONA 1: Si és el que et dic jo, que aquests nens d’avui dia….! Au, ara tot ho voldrien saber!

HOME 2: Una mal educada és, aquesta nena! No aixequen un pam de terra i ja voldrien saber-ho tot

DONA 2: On anirem a parat! Sempre hem viscut amb aquesta paret.

IAIA: Tu juga, i no diguis ximpleries.

NEN 3: Així tu tampoc saps què hi ha darrere la paret?

IAIA: Ai nen, què n’has de fer ara d’això!.

HOME 1: Quines coses de dir. Nosaltres no n’hem de fer res del que hi ha darrere la paret!

DONA 1: Si és el que et dic jo, que aquests nens d’avui dia….! Això no ho demanàvem pas, nosaltres quan teníem la seva edat!

HOME 2: Un mal educat és, aquest nen! Posar en dubte el que sabem i el que no sabem!

DONA 2: On anirem a parar! Hi ha coses que no les han de saber els nens!

IAIA: Tu juga, i no diguis ximpleries.

NENA 3: No t’agradaria saber què hi ha darrere la paret?

IAIA: Ai nena, no ho sé… però, aquestes coses, a vegades val més no saber-les.

HOME 1: Quines coses de dir. No té cap interès saber què hi ha darrere la paret!

DONA 1: Si és el que et dic jo, que aquests nens d’avui dia….! No en faríem ni de  més ni de menys, de saber-ho!

HOME 2: Una mal educada és, aquesta nena! Ara vés per què ens pot interessar què hi ha darrere la paret!

DONA 2: On anirem a parar! Hi ha coses que més val no saber-les!

IAIA: Tu juga, i no diguis ximpleries.

NEN 4: I si darrere la paret…?

IAIA: Ai nena, no ho sé… què hi pot haver darrere la paret… però… .

HOME 1: Quines coses de dir. Vés a saber què hi pot haver darrere la paret!

DONA 1: Si és el que et dic jo, que aquests nens d’avui dia….! Qui ho sap! Qualsevol cosa hi pot haver!

HOME 2: Un mal educat és, aquest nen! Està clar que alguna cosa hi deu haver darrere la paret!

DONA 2: On anirem a parar! Pel que ens interessa a nosaltres saber-ho!

IAIA: Tu juga, i no diguis ximpleries.

NENA 4: I si hi hagués un riu, un bosc, un estany, o una platja…?

IAIA: Ai nena, no ho sé…  vés a saber… potser sí… .

HOME 1: Quines coses de dir. Tant podria ser una cosa com l’altra…

DONA 1: Si és el que et dic jo, que aquests nens d’avui dia….! Què més té que hi hagi un riu, un bosc, un estany o una platja?

HOME 2: Una mal educada és, aquesta nena! Però jo m’inclinaria més aviat per un riu o per un bosc…. perquè una platja darrere la paret…!

DONA 2: On anirem a parar! Potser sí que hi podria haver un bosc, més que no pas un riu!

IAIA: Tu juga, i no diguis ximpleries.

NEN 5: I per què no ho podem saber, doncs?

IAIA: Ai, nen, no ho sé…  potser sí que podríem saber què hi ha darrere la paret, però…

HOME 1: Quines coses de dir. Però, està clar, no estaria malament saber què hi ha darrere la paret!

DONA 1: Si és el que dic jo, que aquests nens d’avui dia…! Qui no ho voldria saber, vés!

HOME 2: Un mal educat és aquest nen!  A tots ens agradaria saber què hi ha darrere la paret!

DONA 2: On anirem a parar!  Seria interessant saber què hi ha darrere la paret!

IAIA: Tu juga, i no diguis ximpleries.

NENA 5: Jo vull saber què hi ha darrere la paret!

IAIA: Ai nena, no ho sé…  tots ho voldríem saber!

HOME 1: Quines coses de dir. Hauríem de saber què s’amaga darrere la paret!

DONA 1: Si és el que dic jo, que aquests nens d’avui dia…!  Oi tant com ho hauríem de saber!

HOME 2: Una mal educada és, aquesta nena!  Però ens cal saber què hi ha darrere la paret…!

DONA 2: On anirem a parar!  Hem de saber-ho, com sigui!

IAIA: Tu juga, i no diguis ximpleries.

NEN 6: Podem mirar-ho, doncs   ?

IAIA: Ai, nena, o ho sé… com vols fer-ho, això?

HOME 1: Quines coses de dir.  No podem continuar sense saber què hi ha darrere la paret!

DONA 1: Si és el que et dic jo, que aquests nens d’avui dia…!  Ens cal esbrinar-ho el més aviat possible!

HOME 2: Un mal educat és, aquest nen! No es pot viure amb aquesta incertesa.

DONA2: On anirem a parar!  Hem de resoldre el misteri avui mateix!

IAIA: Tu juga, i no diguis ximpleries.

NENA 6: I si ens enfilem per veure què hi ha darrere la paret?

IAIA: Ai nena, no ho sé…  Com vols enfilar-t’hi! Podries fer-te mal!

HOME 1: Quines coses de dir. Això és insuportable, alguna cosa hem de fer amb aquesta paret!

DONA 1: Si és el que et dic jo, que aquests nens d’avui dia…! Si ningú gosa enfilar-s’hi haurem de buscar una altra sortida!

HOME 2: Una mal educada és, aquesta nena! Però no podem viure amb la incertesa del que hi ha darrere la paret…!

DONA 2: On anirem a parar!  Arreglem-ho d’una vegada!

IAIA: Tu jua, i no diguis ximpleries.

NEN 7: I si l’aterrem…?

IAIA: Ai nen, no ho sé… com vols aterrar aquesta paret?

HOME 1: Quines coses de dir. L’hem d’enderrocar, està clar que sí!

DONA 1: Si és el que et dic jo, que aquests nens d’avui dia…! Que no quedi pedra sobre pedra, mentre no descobrim què ens amaga la paret!

HOME 2: Un mal educat és, aquest nen! Qualsevol eina pot ser bona.

DONA 2: On anirem a parar! Cap braç hi és sobrer.

TOTS: Aterrem-la!!

NARRADOR 3: Qui la volia esfondrar sense miraments, amb violència; qui pretenia desmuntar-la pedra a pedra, amb molt de compte, tot numerant-les. Ningú sap qui o què va empènyer els veïns a destruir, tot d’una, ara mateix, amb desassossec, com presa d’angoixa, la paret. Una febre encomanadissa, una singular malaltia de l’esperit, col·lectives els desficiejava. Tota eina va ser bona, tot braç va ser útil: la Paret ultrasecular – que alguns vells anomenaven la muralla – de carreus antics i pedres de tot gruix i temps, va caure amb el terrabastall  de les roques que s’estimben en un planell de cap de mar i amb l’espetec d’una allau. La polseguera va enfosquir el dia i esborronar els vilatans. A l’alba del dia nou, tebi lluminós i olorós, tots plegats, minyons i grans de tots dos sexes, érem a l’espera: Ni riu, però, ni bosc, ni estany, ni platja.

(Anar a la Taula de Continguts)