Category Archives: Sant Jordi

NO BEN BÉ LA MATEIXA LLEGENDA DE SANT JORDI

(torna a la Taula de continguts)

Escena I

 

(Una plaça amb un mercat medieval)

VENEDOR 1: Xoriços i llonganisses! Fuets i sumaies de les bones!

VENEDOR 2: Fuets i sumaies ! Xoriços i llonganisses de les bones!

VENEDOR 1: Xoriços i llonganisses! Fuets i sumaies de les bones!

VENEDOR 2: Fuets i sumaies ! Xoriços i llonganisses de les bones!

VENEDOR 1: Aquest fuet té un gust de primera, senyora.

VENEDOR 2: Potser sí, però aquest té un gust… Imperial.

SENYORA 1: Què tal surten aquests fuets? No seran pas massa tendres, oi?

VENEDOR 1: Ai ca, senyora! Estan al seu punt, ja fetes i ben assecades.

SENYORA 1: Llàstima, perquè jo precisament els volia ben tendres.

VAILET: Tenen llonganissa de xocolata?

VENEDOR 2: De xocolata? No, no en tenim de xocolata.

VENEDOR 1: Xoriços i llonganisses! Fuets i sumaies de les bones!

VENEDOR 2: Fuets i sumaies ! Xoriços i llonganisses de les bones!

VENEDOR 1: Aquest fuet té un aroma de primera, senyora.

VENEDOR 2: Potser sí, però aquest té un aroma… Imperial.

SENYORA 2: Què tal surten aquests fuets? Són molt secs, oi?

VENEDOR 2: Ai ca, senyora! Estan al seu punt, tendres i tovets com acabats de fer.

SENYORA 2: Llàstima, perquè a mi precisament m’agrada que siguin ben secs.

VAILET: Tenen llonganissa de xocolata?

VENEDOR 1: De xocolata? No, no en tenim de xocolata. On s’és vist, llonganissa de xocolata!

VENEDOR 1: Xoriços i llonganisses! Fuets i sumaies de les bones!

VENEDOR 2: Fuets i sumaies ! Xoriços i llonganisses de les bones!

VENEDOR 1: Fuets fets amb carn de porc de primera, senyora.

VENEDOR 2: Potser sí, però aquest són fets amb carn… Imperial

SENYORA 3: Què tal surten aquests fuets? Són d’aquells tendres o més aviat secs?

VENEDOR 1 i 2: Vostè mateixa, senyora.

SENYORA 3: Ai ves! Què els hauria costat de dir-me si eren secs o eren tendres; perquè a mi tant m’agraden d’una manera com de l’altra.

VAILET: Tenen llonganissa de xocolata?

VENEDOR 2: De xocolata? Ja t’he dit que no. Com vols que tinguem llonganissa de xocolata!

VENEDOR 3: Caramels, menta, ridorta i regalèssia! La més bona del comtat!

(Dos nens es queden mirant els caramels)

 VENEDOR 3: Com te dius maca?

 NENA 1: Jara.

 VENEDOR 3: Jara? És un nom ben bonic… i original.

 NENA 1: Eh que ji?

 VENEDOR 3: Va, què vols, nena, un caramel, una regalèssia…?

 NEN 1: No res, jo no vull res.

 VENEDOR 3: I tu, nen?

 NEN 2: No, jo només l’acompanyo a ell.

 VAILET: Tenen llonganissa de xocolata?

 VENEDOR 1: De xocolata? Altra vegada? Ja n’hi ha prou de molestar amb la teva llonganissa de xocolata!.

DESPISTAT: (Es treu una bossa i compta diners, fins que n’hi cau un) Ospa, m’ha caigut un cèntim! Ja és mala pata, ja. Prou justos que anem amb tot això de la crisi, només em faltava perdre un cèntim… Ara que un cèntim, ben mirat, ja és ben poca cosa! Què es pot fer avui dia amb un cèntim… no res! Però és clar: d’un cèntim a un cèntim es fa un ral… I amb un ral ja es pot comprar un llonguet! Amb tot, si haig de baixar fins aquí baix, i posar-me a buscar el cèntim… perdré més temps que no val…  el temps és or, diuen, i el ral sembla de llautó! No, no, no val pas la pena, per un cèntim… Però noi, amb el que costen de guanyar, també sap greu… a més qualsevol que em veiés diria que sóc un desmenjat i un cregut… i tampoc és això! … També podrien dir-me el contrari, però: que sóc un garrepa i un afamat que per un cèntim sóc capaç de saltar marges. Estic en un bon embolic.

NOI 1: Què et passa noi, et veig molt atribulat?

DESPISTAT: No, res, que m’ha caigut un cèntim aquí baix, i ara mateix tinc un dubte: d’una banda penso que per un cèntim tampoc val la pena de baixar a buscar-lo, però de l’altra també em sap greu, perquè carai, un cèntim és un cèntim!

NOI 1: I quin és el problema?

DESPISTAT: Coi, que no sé si val la pena de baixar a buscar el cèntim o si és millor deixar-ho córrer. Si el vaig a buscar, em sembla una pèrdua de temps i que s’ha de ser molt garrepa per anar a buscar un miserable cèntim; però si no el vaig a buscar, també em sap greu, amb el que costen de guanyar, i amb els temps que corren.

NOI 1: Oi que si en lloc d’un cèntim t’hagués caigut un duro, hi hauries baixat corrent?

DESPISTAT: Hom és clar. Un duro és tota una setmanada!

NOI 1: I no tens pas un duro, aquí?

DESPISTAT: (Se’l treu de la bossa) Sí, en tinc tot un. Sort que aquest no m’ha caigut!

NOI 1: A veure… (li pren i li tira a baix)

DESPISTAT: Però què fas, animal? (Baixa corrents a buscar-lo)

NOI: Veus que fàcil?, ara de passada agafa el duro i el cèntim ! (surt corrents)

VAILET: Tenen llonganissa de xocolata?

VENEDOR 2: De xocolata? Altra vegada? Ja n’estem farts de les teves bromes. Si tornes a demanar llonganissa de xocolata, t’estomacaré amb un os de pernil a l’esquena.

VENEDOR DE PERGAMINS: Extra, extra, la notícia del dia! Extra extra, 48 persones estafades en un dia.

SENYOR 1: Dóni-me’n un, si us plau!

VENEDOR DE PERGAMINS: Són dos rals, senyor.  (el senyor paga i s’enduu el pergamí)

VENEDOR DE PERGAMINS: Extra, extra, la notícia del dia! Extra extra, 49 persones estafades en un dia.

(Al fons de l’escenari hi h dos soldats)

(Arriba un home  amb una caputxa, com si anés d’amagat)

SODAT 1: Alto, on us penseu que aneu, vos?

 HOME DE LA CAPUTXA: Vaig al Palau, jo.

 SOLDAT 1: I qui us heu cregut que sou? Ja porteu salconduit?

 HOME DE LA CAPUTXA: No, és que jo sabeu, vaig d’incògnit…

 SOLDAT 2: I nosaltres de soldats; però sense salconduit no entrareu pas.

 HOME DE LA CAPUTXA: Però, que no em reconeixeu? Jo sóc el Rei.

 SOLDAT 1: Amb aquesta pinta, em sembla que has begut més del compte.

 HOME DE LA CAPUTXA: Que sí, home… el que passa és que he anat … bé ja m’enteneu… no podia pas dir a la Sofi que sortia a veure la Corinna…

SOLDAT 2: No sé pas de què parles, però aquí no es pot entrar sense salconduit.

HOME DE LA CAPUTXA:  Però jo no en tinc de salconduit; si el qui els firma sóc jo mateix. Com ho puc fer jo per demostrar-vos que sóc el Rei.

SOLDAT 1: Mireu, l’altre dia en va venir un, també sense salconduit, que volia entrar dient que era un tal Leonardo de Vinci… Home, ens va fer uns dibuixos, mira encara el tinc aquí (mostra el dibuix de l’home amb els braços oberts). I així sí que el vam deixar passar.

 SOLDAT 2: Oh, i aquell altre que deia que era Vicent Ferrer? Com que tampoc duia salconduit, ens va fer un sermonàs de mil dimonis i després ens va fer un miracle hi tot. I està clar que el vam deixar passar.

SOLDAT 1: I tu què ens pots fer per demostrar que ets el Rei?

HOME DE LA CAPUTXA:  Home, és que jo no sé fer res…!

SOLDAT 1 i SOLDAT 2: Oooooh…. Majestat, passeu, passeu… i disculpeu que haguem dubtat de vós.

VENEDOR 4: Venc draps, roba i tela fina…! Venc draps, roba i tela fina…!

RUMOR 1: Vés, quines coses, primer havia entès que parlava de dracs!

RUMOR 2: Si no ho he entès malament, aquest parlava d’un drac.

RUMOR 3: He sentir a dir que parlaven d’un drac.

RUMOR 4: Ostres, es veu que hi deu haver un drac, pel que diuen.

RUMOR 5: Diuen que hi ha un drac, no sé si per aquestes contrades….

RUMOR 6: Hi ha un drac per aquestes contrades, ves a saber si és d’aquells tan ferotges.

RUMOR 7: Un drac ferotge està voltant per aquests camins de Déu.

RUMOR 8: Pot ser un d’aquells dracs que es mengen el bestiar… i fins i tot les criatures?

RUMOR 9: Hi ha un drac que es menja el bestiar i fins i tot les criatures!

RUMOR 10: Jo no els he vist però sembla que sí que un drac s’està menjant les criatures del poble.

 RUMOR 11: Verge Santíssima! Un drac se’ns està menjant les nostres criatures: correu, correu!!

Senyor rei de Matalgram,
una llebre tinc al camp
que em pastura la verdura
i se’m menja l’enciam.Què em voldríeu deixar els gossos?
Ara esmorzen…

Senyor rei de Matalgram,
una llebre tinc al camp
que em pastura la verdura
i se’m menja l’enciam.

Què em voldríeu deixar els gossos?
Ara dinen…

Senyor rei de Matalgram,
una llebre tinc al camp
que em pastura la verdura
i se’m menja l’enciam.

Què em voldríeu deixar els gossos?
Ara vénen…

Senyor rei de Matalgram,
ja no tinc la llebre al camp
no em pastura la verdura
ni se’m menja l’enciam.

COR DEL POBLESenyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja l’enciam.

Que ens podríeu deixar els gossos?

Ara esmorzen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja el bestiar.

Que ens podríeu deixar els gossos?

Ara dinen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja les pubilles.

Que ens podríeu deixar els gossos?

Ara sopen…

 

 

Escena II

 

(Al Palau, dos seient al bell mig de l’escena)

(Surt el Majordom amb els criats)

MAJORDOM: Vinga, nois, que ho hem de tenir tot net i polit per quan vingui el rei. Vosaltres a treure la pols del tro, i tu agafa l’escombra i vés a escombrar l’habitació de la princesa.

CRIAT 1: Perdoni, però jo…

MAJORDOM: Què vol dir amb aquest “però jo…”

CRIAT 1: És que això de posar-me a escombrar.

MAJORDOM: Vaja, home, sí que comences bé el teu primer dia de feina.

CRIAT 1: Però escolti, ha de tenir en compte que jo tinc un títol universitari, i això de posar-me a escombrar….

MAJORDOM: Ai,, perdona, no ho sabia jo això del títol universitari. En aquest cas… (s’adreça a un altre criat) . Sebastià, agafa tu també una escombra i ensenya-li com es fa.

CRIAT 2: Està bé, ja n’hi ensenyaré, però jo porto dos anys treballant al Palau i em mereixo que m’apugin el sou.

MAJORDOM: D’acord. Totalment d’acord. Mira et doblarem la paga, faràs festa tres dies a la setmana i tindràs sempre un cavall del palau a la teva disposició.

CRIAT 2: Però… que està de broma, vostè?.

MAJORDOM: Sí, és clar. Però que consti que has començat tu, eh?

(es posen a netejar les butaques reials)

CRIAT 3: (tot entrant) Que bé, que bé!

MAJORDOM: Ja és aquí?… Així ha vingut abans d’hora! Ja podeu sortir d’aquí!

CRIAT 3: No, no, jo no he pas dit que vingués ningú. Només que estava molt content perquè aquesta tarda tinc festa. Eh, que bé?

MAJORDOM: Que bé, que bé…Seràs babau? Va vinga continueu amb la feina… que no quedi ni un bri de pols.

CRIAT 3: (tot entrant) Que bé, que bé!

MAJORDOM: Ja és aquí?… Així ha vingut abans d’hora! Ja podeu sortir d’aquí!

CRIAT 3: No, no, jo no he pas dit que vingués ningú. Només que estava molt content perquè aquesta tarda que tinc festa podré veure la meva xicota. Eh, que bé?

MAJORDOM: Que bé, que bé…Seràs babau? Va vinga continueu amb la feina… que no quedi ni un bri de pols.

CRIAT 3: (tot entrant) Que ve, que ve!

MAJORDOM: Ja n’hi ha prou d’aquesta comèdia! Vés a escampar la boira i no ens molestis més.

CRIAT 3: Però…

(Entra el rei amb el seu seguici)

MAJORDOM: Majestat..! (tots els criats fan reverència i se’n van) (s’adreça al criat 3, mentre també es retiren) Podries haver avisat que venia el Rei.

CRIAT 3: Ah, jo ja us he avisat… i no m’heu fet cas.

REI: Com és possible que tinguem un servei tan poc eficient! Em veuré obligat a revisar el seu salari…

AJUDANT: Però si fa més de deu anys que es van revisar els salaris per darrera vegada, majestat.

REI: Però, llavors, encara s’estilava això d’apujar els sous. Amb els temps que corren haurem de fer una revisió a la baixa.

AJUDANT: Com vos digueu, majestat, però si és gaire a la baixa, aviat hauran de pagar-vos diners per venir a treballar.

REI: Que és el que pertocaria! No tothom pot tenir l’honor de treballar a la Cort.

(Entren la Reina i la Princesa, mentre el Rei s’asseu al tron)

PRINCESA: Mare, la institutriu m’ha dit que jo era una noia molt intel·ligent.

REINA: Oi tant com sí, fila meva.

PRINCESA: I diu que això em ve d’herència?. 

REINA: Oi tant com sí, Cristina.

PRINCESA: Però, aleshores,… de qui he heretat la intel·ligència, de tu o del papa?

REINA: La deus haver heretat del teu pare, perquè jo la intel·ligència encara la conservo tota. 

REI: Veniu, seieu aquí que hem de parlar d’un tema molt important.

PRINCESA: Has de preparar la propera regata, potser?

REINA: Si em tornes a parlar de la teva Corinna, rebràs de valent. I aquesta vegada ningú es treurà que l’ull de vellut te’l vas fer amb un cop de porta.

 REI: No patiu, que aquesta vegada hem de parlar d’un tema molt seriós. La nostra filla ja comença a tenir edat per casar-se…

PRINCESA: Ole, que bé. Me’n triaré un d’alt i rosset, amb els ulls blaus que facin joc amb el meu vestit.

REINA: No em diguis que ja en tens algun a la vista.

PRINCESA: Tant com això, potser no, però…

REI: No cal que t’hi escarrassis que jo ja te n’he trobat un d’allò més formal i educat, sobretot honest, treballador i una persona de fiar. Jo crec que és la persona més escaient per a la nostra família.

REINA: I ja és de sang blava…? O d’una noble família?

REI: Dona…, doncs, no. (pausa) Però ho podem arreglar: li donaré el títol de duc de… duc de Palma, això mateix.

PRINCESA: Deu ser un home amb una gran fortuna, almenys, oi?

 REI: Dona…, doncs, no. (pausa) Però, ell és molt espavilat i segur que aviat farà fortuna, una gran fortuna. És molt espavilat, el noi, ja ho crec que sí!

REINA: I com se diu?

REI: Iñaki.  Oi que sona bé? Precisament l’he convidat perquè el coneguis.

PRINCESA: Iñaki ?, duc de Palma ? espavilat? No sé de què em sona…,

REINA: Però, veuràs. És que jo havia pensat per a la nostra princesa, amb un tal Jordi. Bé, de fet jo també l’havia convidat perquè el coneguis.

PRINCESA: I ara, com ho haig de fer, jo? Tot un dilema, sí…. Haurem de fer un càsting, potser.

(entren per cada banda, en Jordi i l’Iñaki. El rei i la reina es retiren)

 REI: Em sembla que serà millor que ens retirem nosaltres.

REINA. Sí, sí, deixem que la nena s’espavili tota soleta.

JORDI IÑAKI: Bon dia tingueu, princesa….(s’adonen de la presència de l’altre)

PRINCESA: Bon dia, cavallers…

JORDI IÑAKI: Es pot saber qui és aquest… (adreçant-se a l’atre) I vós qui sou?

PRINCESA: Ja us ho explicaré, però…

JORDI IÑAKI: Jo sóc el pretendent… i si dic “el pretendent” és perquè se suposa que només n’hi ha un I si aquest un sóc jo, aleshores vós sou un intrús.

PRINCESA: Ja us ho explicaré, però…

JORDI IÑAKI: Jo he estat convidat especialment per Sa Majestat…

PRINCESA: Ja us ho explicaré, però… de moment… comporteu-vos. Tots dos teniu raó. Tots dos heu estat convidats per sa Majestat. L’únic que no us ha convidat sóc jo.

JORDI IÑAKI: Però, així què hi fem aquí?

PRINCESA: Qui es vulgui casar amb mi s’ho haurà de guanyar.

JORDI IÑAKI: Em sembla que val més que en batem aquí mateix i acabem aquest embolic d’una vegada. La princesa no es pot casar amb dos cavallers alhora.

 PRINCESA: Home, ben mirat…

 (entren els pagesos)

 CRIAT 4: Ho sento, princesa, però no els he pogut aturar. Estan molt esverats.

Parlen d’un drac que està assetjant tot el poble…

PAGÈS 1: Volem veure el Rei!

PAGESA 1: Volem veure la Reina!

PAGÈS 2: Un gran drac està aterrint el poble.

PAGESA 2: Se’ns menja les verdures i els enciams.

PAGÈS 3: Amenaça el nostre bestiar.

PAGESA 3: I després vindran les pubilles.

(Entra el rei i la reina)

REI REINA: Què és tot aquest enrenou? Qui gosa trencar la pau de palau?

COR DE PAGESOS

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja l’enciam.

Que ens podríeu deixar els gossos?

Ara esmorzen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja el bestiar.

 Que ens podríeu deixar els gossos?

 Ara dinen…

 Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja les pubilles.

Que ens podríeu deixar els gossos?

Ara sopen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i s’us menja la princesa.

Que ens podríeu deixar els gossos?

Ara vénen!

(S’avança el Rei i s’adreça als dos pretendents)

REI: Valerosos cavallers, ara teniu l’oportunitat de demostrar davant de la nostra formosa princesa fins on arriba el vostre valor i valentia. No tingueu por, no us atureu davant dels perills ni del risc de la mort… perquè la recompensa bé s’ho val.

REINA: Qui sigui capaç de matar aquest terrible drac, rebrà com a recompensa…

REI: Callà, dona, que això de la recompensa em toca dir-ho a mi!

PRINCESA: Si la recompensa sóc jo, potser és a mi que em toca dir-ho, no?

JORDI IÑAKI: I què voleu que faci, senyora? Per vós estic disposat a tot.

PRINCESA: Així m’agrada, valents cavallers. Sapigueu, doncs, que em casaré amb aquell que sigui capaç de matar el drac, sense armes ni escut… només amb les seves mans.

REI REINA: Que t’has tornat boja, nena? Qui vols que mati un drac només amb les mans?

PRINCESA: El cavaller que vulgui casar-se amb mi. I que no se’n parli més.

(surt la princesa i el rei i la reina al darrere. Per l’altre cantó també surt la gent del poble)

JORDI IÑAKI: (adreçant-se cadascun al públic) No m’ho ha pas posat fàcil, la princesa. Enfrontar-se amb el drac sense més armes que les mans… és com llançar-se del cingle de Tavertet sense ales… Però la princesa bé s’ho val. O, no?

Escena III

VENEDOR 1: Xoriços i llonganisses! Fuets i sumaies de les bones!

VENEDOR 2: Fuets i sumaies ! Xoriços i llonganisses de les bones!

VENEDOR 3: Caramels, menta, ridorta i regalèssia! La més bona del comtat!

SENYORA 4: Heu sentit això del drac, és terrible, eh?

VENEDOR 1: Ni que ho digui, senyora. No vol pas un fuet?, aquest és molt bo, eh?

SENYORA 5: Sembla ser que devora les criatures com qui s’empassa un aglà.

VENEDOR 2: Ha de ser espantós, pobres criatures… No vol pas un fuet?, aquest és imperial!

VAILET: No tindria pas un os de pernil?

VENEDOR 1: Un os de pernil? Doncs, no ara no en tinc cap d’os de pernil

VAILET: Ah, doncs, així… que tenen llonganissa de xocolata?

VENEDOR 1: Me casum la canalla….

(entra una nena corrents)

VENEDOR 3: On vas, nena, tan esverada?

NENA 2: Vaig corrents a cala Monta, que el pare m’ha dic que havia de portar la vaca al toro!

VENEDOR 3: Tu, has de portar la vaca al toro? Que no ho pot fer el teu pare, això?

NENA 2: No, no, això ho ha de fer el toro! (se’n va corrents)

VENEDOR 1: Xoriços i llonganisses! Fuets i sumaies de les bones!

VENEDOR 2: Fuets i sumaies ! Xoriços i llonganisses de les bones!

VENEDOR 3: Caramels, menta, ridorta i regalèssia! La més bona del comtat!

(entra un perdulari)

PERDULARI: Una almoina per a aquest pobre que no té ni un mos de pa per posar-se a la boca… Una almoina, per favor…

VENEDOR 1: Au, teniu aquest fuet. Igualment, tampoc el puc vendre de cap de les maneres.

(Entra un bandoler, brandant una arma )

BANDOLER: Mans enlaire, això és un atracament!

PERDULARI: Sou en Robin Hood o en Joan de Serrallonga?

BANDOLER: Més o menys. Som bandolers que robem als rics per a donar-ho als pobres, sí senyor.

PERDULARI: Si és així, em sembla que perdeu el temps. Jo sóc més pobre que una rata… i no tinc sinó aquest fuet que m’acaben de donar…

BANDOLER: Teniu raó. I nosaltres som gent d’honor i gent de paraula. No robaríem mai a un pobre…  És més, si sou pobre el que haig de fer és donar-vos tot el que acabo de robar al castell…

PERDULARI: Parleu seriosament?… què voleu dir, que em donareu tot el que acabeu de robar…

BANDOLER: (deixa el sac al costat del perdulari, mentre mostra alguna de les peces de valor que conté) Aquí ho teniu tot, bon home. Tot això és vostre; ja veieu que compleixo la paraula de bon bandoler, el que roba als rics per a donar-ho als pobres.

PERDULARI: (va mirant el que conté el sac) Sóc ric, sóc ric…

BANDOLER: Ara que sou ric… mans enlaire, això és un atracament! Nosaltres sí que atraquem els rics!

PERDULARI: Però…

BANDOLER: Ara no em vingueu amb romanços, perquè sou ric… vinga, doneu-m’ho tot…i el fuet també, desgraciat! (ho agafa tot i fuig corrent)

RUMOR 1: Vés, quines coses, abans no passaven aquestes coses. Ara ja no es pot estar tranquil enlloc!

RUMOR 2: Bé, però abans tampoc hi havia dracs que es mengessin la verdura i l’enciam, que es mengessin el bestia i les criatures, les pubilles i la princesa.

RUMOR 3: Sí, però jo de drac encara no n’he vist mai cap, i Déu me’n guardi!… però de bandolers… aquest ens ha robat als nostres nassos, aquí davant de tothom.

RUMOR 4: Si, jo tampoc no n’he mai cap de drac, però pel que diuen ha ser esgarrifós!

RUMOR 5: A mi el que em van dir era que….

 RUMOR 6: Però, ben mirat qui t’ho va dir a tu?

 RUMOR 7: M’ho vas dir, tu, no?

 RUMOR 8: Jo? No ho recordo pas,

 RUMOR 9: Jo ho vaig sentir a dir, però ara mateix si hagués de dir exactament qui…!

 RUMOR 10: Ah, no sé…. Tant se val qui ens ho hagi dit…

 RUMOR 11: Des del moment que ho diuen…

 COR DE PAGESOS

 Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja l’enciam.

Que ens podríeu deixar els gossos?

Ara esmorzen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja el bestiar.

Que ens podríeu deixar els gossos?                        Ara dinen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja les pubilles.

Que ens podríeu deixar els gossos?                        Ara sopen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i s’us menja la princesa.

Que ens podríeu deixar els gossos?                        Ara vénen!

Escena IV

 

Amb l’escenari gaire bé a les fosques, només es veuen unes ombres)

DRAC 1: L’has ben espifiada, noi.

DRAC 2: Però, com ho podia saber, jo?

DRAC 1: No és pas que no t’ho hagués advertit, eh?

DRAC 2: És que aquella cambrera semblava tan poca cosa, i tan dolça….!

DRAC 1: La teva estupidesa ens tirarà tots els plans per terra.

DRAC 2: Però vols dir que n’hi ha per tant?

DRAC 1: T’ho diràs. Fa dos mesos que som al poble, i ningú s’havia adonat que hi fóssim! Cada dia ens podíem cruspir un Director General, un assessor de Palau, un comte, un marquès… i ningú s’adonava de res… I ara a tu se t’acut de menjar-te una cambrera: És clar que l’han trobada a faltar de seguida!

DRAC 2: No, si no me l’he pas menjada, encara. Me la guardava per aquest vespre.

DRAC 1: Doncs, deixa-la anar i fugim d’aquí.  Em sembla que val més que marxem a un altre poble. Però que et quedi clar que de menjar-te gent útil, res de res. Anem, anem.

(marxen els dracs)

(S’encenen els llums)

IÑAKI: (adreçant-se al públic) Ja ho veuen, em veig obligat a fer l’heroi. Si vull casar-me amb la princesa, la Cristina, hauré d’enfrontar-me a aquest terrible drac que diuen que assola tot el poble… Diuen que es menja les criatures de viu en viu, i els bous en poc més d’un parell de queixalades… Ja m’agradaria veure-ho, això! … o millor dit, ja m’agradaria no haver-ho de veure… Però, és clar, tampoc puc deixar que en Jordi s’endugui la princesa… i menys quan he vist que el seu pare encara li deia “tranquil, Jordi, tranquil…”

… Potser sí que es pensa que jo m’enfrontaré amb aquella fera. .. Haig d’escollir entre morir devorat com un bou qualsevol o quedar-me sense la princesa…

I si de totes maneres, m’haig de quedar sense princesa, el millor que puc fer és provar alguna trampeta, que a mi ja se’m dóna això. Hi tinc la mà trencada, jo.

JORDI: (adreçant-se al públic) Ja ho veuen, em veig obligat a fer l’heroi. Si vull casar-me amb la princesa, la Cristina, hauré d’enfrontar-me a aquest terrible drac que diuen que assola tot el poble… Diuen que es menja les criatures de viu en viu, i els bous en poc més d’un parell de queixalades… Ja m’agradaria veure-ho, això! … o millor dit, ja m’agradaria no haver-ho de veure… Però, és clar, tampoc puc deixar que l’Iñaki s’endugui la princesa… No sé pas què volia dir el seu pare amb allò de “tranquil, Jordi, tranquil…”

… No dec tenir cap més opció que la d’enfrontar-me amb aquella fera. .. Això si abans no m’haig d’enfrontar amb l’Iñaki, és clar…

IÑAKI: Mira, Jordi, ja sé que nosaltres hem tingut les nostres diferències, però potser ha arribat l’hora de fer les paus. I com a prova de la meva bona voluntat et cedeixo l’honor d’obtenir la mà de la princesa.

JORDI: Però, i el drac?

IÑAKI: Res, home, res. Això serà un pur tràmit, tu no en tindràs ni per començar, d’aquest drac.

JORDI: Vols dir?

IÑAKI: Oi tant, amb la teva força, el teu valor… Paraula d’honor que el guanyaràs aquest drac.

(Entra el rei, la reina i la princesa)

REI: Així m’agrada, que estigueu ben avinguts.

REINA: Ja us heu posat d’acord, doncs?

JORDI: Home, n’estàvem parlant…

IÑAKI: No, no, ja ens hem posat d’acord. En Jordi és el més adequat per a batre aquest drac, i jo li cedeixo l’honor. O sia que… a reveure… (adreçant-se al públic) Ja m’han vist prou per aquí… cap a Palma falta gent!

REI: Bé, doncs, ha arribat el teu moment de glòria… endavant!

PRINCESA: Estic a les teves mans Jordi. Ets el meu heroi!

(Entra la gent del poble)

COR DE PAGESOS

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja l’enciam.

Que ens podríeu deixar els gossos?                    Ara esmorzen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja el bestiar.

Que ens podríeu deixar els gossos?                        Ara dinen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i se’ns menja les pubilles.

Que ens podríeu deixar els gossos?                        Ara sopen…

Senyor Rei de Matalgram,

un gran drac està assetjant

aquest poble del comtat

i s’us menja la princesa.

Que ens podríeu deixar en Jordi?                        Ara ve!

REI: que tingueu sort, noble cavaller. El drac us espera… i la princesa, també.

PRINCESA: Em quedaré al vostre costat, valent Sant Jordi, i correré la vostra sort si no podeu abatre el drac.

(Se’n va el rei i la reina)

JORDI: (adreçant-se a la gent del poble) Bé, anem per feina. Digueu-me on és aquest drac, per anar-lo a trobar.

RUMOR 1: Jo no en tinc ni idea. Jo no l’he vist mai.

RUMOR 2: Ep, jo tampoc l’he vist. A mi m’ho han explicat.

RUMOR 3: Jo vaig sentir-ho a dir a la plaça.

RUMOR 4: La gent ho deia, sí.

RUMOR 5: Tu, no deies que l’havies vist?

RUMOR 6: No, no es pot dir que el veiés… jo vaig sentir un soroll molt estrany i em va semblar veure una ombra.

RUMOR 7: A més, si la gent ho diu, per alguna cosa serà.

RUMOR 8: Oi tant, la gent no parla per parlar…

JORDI: Però, així, no hi ha ningú que l’hagi vist?

RUMOR 9: És que et calen més proves per creure’t l’existència del drac?

RUMOR 10: No és prou pova la desaparició de l’Agnès, la cambrera?

RUMOR 11: Se la va cruspir el drac d’una sola mossada.

JORDI: Qui ho va veure, això?

RUMOR 11: Home…

JORDI: Bé, bé… no ho allarguem més. M’hi enfrontaré encara que m’hi vagi la vida.

PRINCESA: La teva i la meva, també.

RUMORS: Sort, valerós cavaller.

(Es queden sols en Jordi i la princesa)

(Entra l’Agnès)

AGNÈS: Ei, que hi ha algú?

JORDI PRINCESA: Agnès! No se t’havia menjat el drac?

AGNÈS: Ja veieu que no. Tot i que em sembla que ha vingut de poc, eh?

JORDI: Però la gent diu que se t’ha cruspit d’una sola mossada!

AGNÈS: No, home, no. Se m’han endut, això sí, i em sembla que se’m reservaven per sopar.

PRINCESA: I com t’has escapat?

AGNÈS: Els que han fugit han estat ells, perquè n’hi havia dos de dracs!

JORDI PRINCESA: Han fugit?

AGNÈS: No sé què ha passat però aquells dracs s’han discutit una estona i m’han deixat marxar. Un li deia a l’altra: “que sigui l’última vegada que agafes una persona útil…, amb la mar de paràsits que hi ha pel món que ningú trobaria a faltar!”

PRINCESA: I se n’han anat així, sense haver menjat res?

AGNÈS: Sí, sí, han fugit corrents, dient que no tornarien mai més al poble.

Però em sembla que ja han trobat alguna cosa per sopar, perquè he sentit que deien que encara encalçarien un tal Iñaki que també fugia del poble.

JORDI: I aleshores, jo què haig de fer?

PRINCESA: Res home, no et preocupis. Direm que els has fet fugir amb la força de la teva espasa….

(Tornen a entrar els del poble)

COR DE PAGESOS

Senyor Rei de Matalgram,

Ja cap drac està assetjant

aquest poble del comtat

ni se’ns menja l’enciam.

Que sabeu qui ha estat?                        És Sant Jordi!

Senyor Rei de Matalgram,

Ja cap drac està assetjant

aquest poble del comtat

ni se’ns menja el bestiar.

Que sabeu qui ha estat?                        És Sant Jordi!

Senyor Rei de Matalgram,

Ja cap drac està assetjant

aquest poble del comtat

ni se’ns menja les pubilles.

Que sabeu qui ha estat?                        És Sant Jordi!

Senyor Rei de Matalgram,

Ja cap drac està assetjant

aquest poble del comtat

ni s’us menja la princesa.

Que sabeu qui ha estat?                        És Sant Jordi!

Visca Sant Jordi!

L’ALTRA LLEGENDA DE SANT JORDI

(Torna a la taula de contingut)

ESCENA I

(S’obre el teló: decorat d’un menjador senzill d’una casa de pagès)

(L’àvia seu en un balancí a un costat de l’escenari, com una espectadora més)

ÀVIA: Contes a la vora del foc. (PAUSA)  contes vells, romanços nous.

MARE: (entra la mare amb una olla a les mans) Va nois, que el sopar és a taula!

ÀVIA: A la taula i al llit, al primer crit. Perquè a la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat.

(Entren el pare i dos nens. S’asseuen a taula)

MARE: Com ha anat  la feina?. El camp ja deu ser a punt de segar, oi?

PARE: Oi tant, els camps ja fan de bon veure. Aquest any em sembla que tindrem una bona collita.

ÀVIA: No diguis blat que no sigui la sac …I  ben lligat.

NOI GRAN: Heu sentit a dir que a ca l’Ermengol tenen una plaga de rates?

MARE: Ai vés, quines coses.

PARE: Això els passa per no tenir gats ratoners, com Déu mana.

ÀVIA: Al pagès descuidat, les rates se li mengen el sembrat

NOI GRAN: Es veu que se’ls estan menjant tot el que troben al graner, i al rebost.

MARE: No serà tant! Sempre n’hi ha que exageren.

ÀVIA: Quan el gat no hi és, les rates ballen.

PARE: Mira, ja s’ho faran. Nosaltres no ens hem de ficar allà on no ens demanen.

NOI GRAN: El bo del cas és que ells dieu que no n’han vista mai cap de rata. Ho dedueixen pel gra i el menjar que troben a faltar.

MARE: Potser no són rates, doncs…

PARE: I què vols que siguin, doncs? Dracs, potser?

NOI GRAN: Dracs? I ara, quines ximpleries.

MANEL: Mare, i l’avi, que no ve a sopar?

PARE: L’avi és a la cuina.

MARE: Com que li costa de menjar, ell té el seu plat i cullera de fusta, i menja a la cuina.

ÀVIA: D’agafar les culleres, n’hi ha moltes maneres

AVI: (Entra en escena) És llei de vida, noi. Tot torna, com l’all (i discurseja de cara al públic)

Mireu, si no:

Als 3 anys, tots procurem no fer-nos el pipi a sobre

Als 6, mirem de recordar el que hem fet durant el dia.

Als 12 anys, volem tenir molts amics.

A partir dels 16 anys, ja empaitem les noietes.

Als 18, ja somniem muntar a cavall.

A partir d’aquí només pensem en casar-nos tenir fills i fer molts diners…. (pausa)

Fins que arriba un dia que les feines són per aguantar la dona, retenir els fills, i que arribin els diners.

(pausa)

Perquè, passats els seixanta, les noietes les veiem als calendaris

Als setanta, ja no podem muntar a cavall.

A partir dels setanta-cinc, els amics van desapareixent.

Als 80 anys, ja costa recordar el que hem fet durant el dia.

I als 85, procurem de no fer-nos el pipí al damunt.

MARE: Au, va avi, aneu a la cuina que se us refredarà la sopa.

ÀVIA: Fer com l’avi Julià: escoltar, veure i callar.

 (L’avi surt a poc a poc)

MANEL: Però, i per què l’avi no menja aquí amb nosaltres?.

MARE: Ja t’ho hem dit, Manel. Com que a l’avi li tremola la mà, a vegades ho vessa, i sovint li cau el plat a terra.

PARE: Per això, ell ja té el seu plat i la seva cullera de fusta… i el seu racó a la cuina.

MANEL: Però, haver de menjar allà tot sol…

MARE: Ai, nen, que n’ets de pesat. L’avi prefereix que no l’amoïnin, no veus que s’atabala per tot, i llavors encara tremola més?.

NOI GRAN: A més, és sord com una tàpia, i tampoc s’assabenta de res del que diem a taula….

AVI: (cridant des de dins) A vegades val més ser sord, que haver de sentir certes coses!

ÀVIA: Ser cec, ser sord o ser mut és una desgràcia… Però, saber-ne ser…!

MARE: I així, què deies dels de ca l’Ermengol?

NOI GRAN: Sí, ves, que cada nit es troben que o se’ls han menjar els enciams o que els falta gra al graner…

PARE: Cadascú s’ha d’espavilar com pot. Si vigilessin una mica més això no els passaria.

(En Manel s’aixeca de taula i es posa a un costat tallant una fusta amb un ganivet)

PARE: Ja has acabat de sopar?

MANEL: Sí, i ja no tinc més gana.

MARE: I què fas amb aquesta fusta, que et tallaràs?

MANEL: Res, estic fent una cullera per quan vosaltres sigueu grans com l’avi i hagueu d’anar a menjar a la cuina.

ÀVIA: Ja costa d’entendre, ja. Tan espavilats com són els nens, i que els grans siguin tan rucs. (pausa) Deu ser cosa de l’educació, això.

PAGÈS 1: (entra esverat) Us heu assabentat de la notícia?

PARE: I doncs, què ha passat?

PAGÈS 1: A ca l’Arnau se’ls han polit tot el graner. Diuen que pot haver estat una plaga de rates.

MARE: A ca l’Arnau, no dèieu que era a ca l’Ermengol?

NOI GRAN: No, no. A ca l’Ermengol també. 

PARE: És el que us deia. La gent és descurada i bruta de mena. Tinguessin els graners i els estables en condicions això no els passaria.

PAGES 1: Veig que teniu l’olla ben plena, Que us fa res que em quedi a sopar amb vosaltres?

(El pare i la mare es miren sorpresos i amb cara de no agradar-los la idea)

MARE: I a tu et fa res menjar les sobres del dia abans?

PAGES 1: Ah, no, no, a mi no em fa res menjar el que ha quedat del dia abans.

MARE: Doncs, torna demà, que ja et guardarem aquestes sopes

(El pagès se’n va emmurriat)

(Entra un pobre home que no hi és del tot)

LIRÓ: Bon dia a tothom.

PARE: Renoi, es veu que té poca feina, cada dia puntual a la mateixa hora ja el tenim aquí.

ÀVIA: Amb panxa buida, un bou no pot fer feina.

LIRÓ: (Com si ningú l’hagués sentit, i amb veu d’encantat) Bon dia !

NOI GRAN: Per a tu sempre és bon dia.

LIRÓ:Bon dia ! Bon dia!

NOI GRAN: I ja saps quin dia és avui?

LIRÓ: Avui, avui…. (dubta) Avui és avui, no?

NOI GRAN: Caram, fins i tot l’ha encertada.

ÀVIA: Com el savi Ripoll, que sabia quantes potes té un poll

NOI GRAN: Si avui és avui, saps quin dia serà demà?

LIRÓ: Demà… potser.

NOI GRAN: Caram, fins i tot l’ha encertada.

ÀVIA:  Savi com en Rogent, que sap comptar fins a cent

MARE: Va, noi, no te’n riguis. No veus que n’hi falta un bull, al pobre.

PARE: No hi és ben bé tot, no! (s’adreça al públic) Fa pena, pobre noi, quan el veus així, que no sap ni quin dia som… Cada dia, sol venir a aquesta hora… Però és inofensiu, eh? Ja es veu… Fixeu-vos si n’és de ximplet que cada dia cau en el mateix parany: li ensenyem una moneda de cinquanta cèntims i un bitllet dels grossos, i…com que no hi toca… diu que prefereix la moneda!

NOI GRAN: Ja se n’ha de ser de ruc, ja.

MARE: Vine Blai, si et deixessin triar entre aquesta moneda i aquest paper, que preferiries.

LIRÓ: (senyalant la moneda) Aquesta és més maca, perquè brilla més.

PARE: Ho veieu? Pobre, si fa pena de veure’l així.

MARE: Au, té, vés (li dóna la moneda) Que demà serà un altre dia, però dubto que ho arribis a aprendre mai,

LIRÓ: (agafa la moneda i se la mira com sorprès, i també de cara al públic) És maca eh? Així tota rodoneta… i brilla molt!.

ÀVIA: Bojos fan bitlles!

MANEL: Però, Blai! Que no ho veus que t’estan entabanant. Aquell bitllet que t’ensenyava la mare valia cent vegades més que aquesta moneda.

LIRÓ: Noi, sóc una mica ximplet, jo. Però burro, no!. Ja ho sé que val més el bitllet que la moneda, però el dia que els ho digui el bitllet no me’l donaran pas, i ja no m’ho tornaran a demanar més. O sia que prefereixo seguir-los la beta i tenir la meva moneda cada dia.

ÀVIA: No hi ha millor plaer que el de l’home intel·ligent que aparenta ser beneit davant d’uns beneits que aparenten ser intel·ligents.

LIRÓ: (Tot marxant, amb la moneda als dits) Bon dia, bon dia…

PAGÈS 2: (entra esverat) Us heu assabentat de la notícia?

PARE: I doncs, què ha passat?

PAGÈS 2: A cal Pruner els han desaparegut les patates. Diuen que pot haver estat una plaga de rates.

PARE: A cal Pruner? No dèieu que era a ca l’Arnau?

MARE: A cal Pruner?, no dèieu que era a ca l’Ermengol?

NOI GRAN: No, no. A ca l’Arnau i a ca l’Ermengol també. 

PARE: És el que us deia. La gent és descurada i bruta de mena. Tinguessin els graners i els estables en condicions això no els passaria.

PAGÈS 2: Aquestes rates seran la nostra ruïna.

PARE: Ja s’ho faran. Nosaltres no ens hi hem de ficar en aquestes coses. No és problema nostre.

MARE: Però sap greu, pobre gent! Tot l’any treballant, perquè al final se t’ho mengin les rates…

PARE: Perquè no vigilaven més, coi. Mira, ara em ve de gust un bon tall de cansalada. (S’adreça al Noi Gran) Noi, vés al rebost i porta la cansalada, que això s’ha de celebrar.

NOI GRAN: Què hem de celebrar?

PARE: Que nosaltres tenim el rebost ple, caram! Et sembla poc, amb els temps que corren.

(Se’n va el noi gran)

MANEL: Si nosaltres tenim el rebost ple, els en podríem donar una mica a ca l’Ermengol, a ca l’Arnau o a cal Pruner.

PARE: Si home, com si fóssim les germanetes de la caritat, nosaltres.

PARE: Potser, més aviat, encara podríem fer-hi negoci, si tan necessitats estan.

MANEL: Així farem com els banquers?

(entra el Noi gran esverat)

NOI GRAN: El rebost és buit! El rebost és buit, pare!

PARE: Però què dius, ara! Això és impossible… amb la mar de botifarres, fuets i cansalades; alls, cebes i patates; nous, ametlles i avellanes; mongetes, cigrons i faves…. Com vols que estigui buit? 

NOI GRAN: Doncs, és ben buit, només hi queda un forc d’alls, … i encara.

MARE: Verge santíssima! I com ens ho farem ara?

PARE: Maleïdes rates! Per més que vigilis, i que ho tinguis tot net i polit, tancat i barrat, aquestes bestioles es fiquen per tot arreu.

MANEL: Com els de ca l’Ermengol, els de ca l’Arnau o els de cal Pruner.

PARE: Calla, nen, que això nostre és diferent.

MARE: I si fem venir el Flautista d’Hamelin?.

NOI GRAN: És aquell flautista que amb la seva música es va endur totes les rates i les va fer ofegar al riu?

PARE: Exacte, genial! Ho anirem a demanar al Rei

MANEL: Però, recordeu que si no se li paguen les cent monedes d’or, després amb la seva música s’endurà també tots els nens del poble.

MARE: No, no, aquesta vegada ja procurarem que se li pagui com Déu mana.

PARE: Quin remei.

(Sona la música i es tanca el teló)

ESCENA II

(Escena de Palau)

(entren els vilatans)

VILATÀ 1: Renoi, quin palau! Aquí sí que no hi deuen entrar les rates!

VILATÀ 2: Tan malament ho veus que ni les rates hi vulguin viure?

VILATÀ 3: No home, no. Suposo que es referia a què aquí hi ha una altra mena de rates, i aquestes no admeten competència.

VILATÀ 1: Calla que si ens senten estem perduts.

(pausa)

VILATÀ 2: Quanta estona fa que ens esperem?

VILATÀ 3: Ja s’estan passant de la ratlla, tu.

VILATÀ 1: Una mica de paciència, nois. Imagineu-vos que esteu fent cua al Dispensari…

VILATÀ 2: També és veritat. Tenir hora de visita, només és orientatiu.

VILATÀ 3: Sí, ben mirat, ja ens van dir que ens rebrien a les deu, quarts d’una.

(Entra un patge)

PATGE 1: El senyor Rei està molt enfeinat, i pot ser que encara tardi una estona a rebre’ls. Ara mateix té una audiència amb els nobles de la Cort.

(Es retira el patge)

VEU: (des de dins) Lladre, filibuster, bandarra, pocapena, xoriço, mentider, trampós, pocavergonya, trinxeraire, corrupte, caragirat, cara dura, miserable, usurer, escanyapobres, estafador…

VILATÀ 1: Em sembla que hem vingut en mal moment.

VILATÀ 2: Quin mal aire que gasten.

VILATÀ 3: S’estan esbatussant de mala manera.

VEU: (des de dins) Pispa, saltaterrats, poca-solta, ximple, estafador, no estafador ja ho he dit, capsigrany, tanoca, aprofitat, falsari, defraudador, carcamal, assaltataulells, borinot, brètol, malfactor…     

VILATÀ 1: Potser serà millor que tornem un altre dia….

VILATÀ 2: Encara ens tocarà el rebre a nosaltres…

VILATÀ 3: Sí, no crec que avui estiguin per escoltar el nostre problema amb les rates.

VEU: (des de dins) Rata de claveguera, gata maula, porc, ruc de mal pèl, gos rabiós, bavosa morruda, carronyer, mula guita, mala bèstia, llepacrestes, babau, tros d’ase, cap de trons..

VILATÀ 1: Això pinta molt malament, nois.

(Entra un patge)

PATGE 1: Tranquils, eh?. Que ara de seguida us atendran.

VILATÀ 2: Però, i tots aquests crits?

PATGE  1: Ah, res. Només és que estan passant llista.

VILATANS: Aaaah!

(Es retira el patge, però torna a entrar de seguida)

PATGE 1: Sa Majestat el Rei, sa majestat la reina, i ses tres bessones majestats les bessones princeses.

(Entren amb tota pompa i s’asseuen al tron, les princeses a les escalinates als seus peus)

PATGE 1: Majestats, han vingut aquests vilatans, súbdits vostres, que diuen estar preocupats per no sé quina qüestió de ratolins.

REI: Parleu, vilatans. El vostre Rei és tot orelles per escoltar-vos.

REINA: Si podem fer alguna cosa per vosaltres, ja ho sabeu, només heu de fer que dir-ho.

VILATÀ 1: Mireu, Majestat, el nostre problema…

REINA: I qui no té problemes, avui dia?

REI: La qüestió és no perdre la calma, i afrontar-los amb serenitat.

PRINCESA 1: Com jo, quan tenia el cabell una mica massa arrissat.

VILATÀ 2: Es que en el nostre cas…

REI: Cada casa és un cas.

REINA: I cada cas és com una casa.

PRINCESA 2: I el meu cas és que se’m despinten les ungles amb molta  facilitat.

VILATÀ 3: Nosaltres volíem parlar-vos de…

REINA: Parlar està molt bé, les coses ben enraonades sempre tenen solució.

REI: I si no tenen solució, com a mínim ja no es pot dir que no se n’hagi parlat.

PRINCESA 3: Per exemple, algun dia haurem de parlar del nostre príncep blau, oi?

PRINCESA 1: Què vols dir? Que haurem de compartir príncep?

PRINCESA 2: Una cosa és que des de petites compartíssim l’habitació, però…

PRINCESA 3: Que no, vull dir que bé haurem de parlar del príncep blau que ens tocarà a cada una de nosaltres.

VILATÀ 1: Perdoneu, Majestat, però, és que nosaltres…

REI: No patiu bona gent, esteu perdonats.

REINA: Teniu un Rei que no us el mereixeu.

REI: Podeu anar-vos-en en pau, perdonats i confessats.

REINA: (adreçant-se al patge) Acompanyeu-los fins a la porta. I que tingueu un bon viatge de tornada.

(Se’n van)

PRINCESA 1: I què volien, ben mirat aquesta gent.

PRINCESA 2: Ai, no sé. Ja són ben estranys, ja, la gent de poble.

PRINCESA 3: I mira que destorbar-nos total per això.

PRINCESA 1: Per què?

PRINDESA 3. Per això!

PRINCESA 2: I què era això?

PRINCESA 3: I jo què sé, si s’expliquen tan malament pobres…

REI: Noies, ha arribat el moment de pensar en casar-vos.

REINA: Ja sou unes princesetes de bon veure, i haurem de buscar-vos un príncep que us escaigui.

PRINCESES: Que bé!

REI: I no pot ser un príncep qualsevol, per a vosaltres.

PRINCESA 2: Jo el voldria rosset i amb els ulls blaus.

PRINCESA 1: A mi m’agradaria que tingués una bona cabellera, però sense barba, que diuen que pica.

PRINCESA 3: Doncs, a mi m’és igual, mentre no ronqui i li agradin els caramels de maduixa… M’encanta el gust de maduixa!

REINA: (S’avança de cara al públic) Princeses meves, si voleu ser felices de veritat, heu de tenir ben present els cinc consells que ara us donaré.

–          El primer i un dels més importants és trobar un home de bona condició, noble, adinerat, amb castell i grans dominis. Com el vostre pare, per exemple, rei d’aquesta contrada.

–          En segon lloc és important trobar un home que sigui alegre, divertit, que li agradi ballar i passar-s’ho bé, que us faci riure i passar unes bones estones.

–          En tercer lloc és important trobar un home que sigui tendre, carinyós, que us afalagui i us ompli de regals

–          En quart lloc, és important trobar un home que sàpiga estar al seu lloc, que no pretengui esclavitzar-vos i que us deixi fer la vostra; que el tingueu als vostres peus quan ho demaneu, però que no us estigui a sobre tot el dia.

(la reina es retira al seu tro)

PRINCESA 2: I el cinquè? Has dit que ens donaries cinc consells!

REINA: Ah, sí! En cinquè lloc, i aquest sí que és important, cal per damunt de tot que aquests quatre homes no es coneguin entre ells.

REI: Saps una cosa amor meu?

REINA: Digueu, Majestat.

REI: Quan et sento parlar… em recordes el mar…

REINA: Que bonic…, que romàntic!. No hauria dit mai que t’impressionés tant!

REI: No, si no m’impressiones… em mareges!

(Entra un patge esverat)

PATGE 2: Senyor Rei, senyor Rei. No ho entenc. És incomprensible. No m’explico com pot haver passat.

REI: I si no t’expliques millor, jo tampoc.

PATGE 2: El graner, la bodega, el rebost, les bótes, les sitges, el celler, la recuina, la despensa…

PRINCESA 1: Errada monumental: DESPENSA és un castellanisme inadmissible.

PRINCESA 2: La forma correcta és REBOST.

PRINCESA 3: Però REBOST ja ho havies dit; per tant, no siguis bocamoll i torna a començar.

PATGE 2: El graner, la bodega, el rebost, les bótes, les sitges, el celler, la recuina…

REINA: Ja sabem que al castell hi tenim de tot i molt. I ple a vessar.

PATGE 2: Això és el que volia dir-vos, Majestats.

REI: Doncs, això ja ho sabíem. No calia córrer tant per fer-nos un llistat dels llocs del castell on guardem les nostre provisions.

PRINCESA 1: I s’ha deixat l’armari de la cuina on hi guardem les llaminadures

PATGE 2: Això deu ser l’única cosa que han deixat…

(S’aixequen tots sobtadament)

REI i REINA: Què voleu dir?

PATGE 2: Que ens ho han deixat tot net com una patena, no hi ha deixat ni les engrunes… bé algunes engrunes, potser sí.

REI: Qui ha buidat el graner, la bodega, el rebost, les bótes, les sitges, el celler, la recuina…?

REINA: Verge Santíssima! I com ens ho farem ara?

PATGE 2: Sembla ser que hi ha una plaga de rates que s’ho mengen tot, tot i tot.

PRINCESES: Tot?

PATGE 2: És el que us venien a dir aquells vilatans…

REI: Maleïts vilatans! I perquè no ho deien, doncs?

REINA: Aquesta gent del poble, molta xerrameca però no s’expliquen gens bé.

REI: Heu cridat el Flautista d’Hamelin?

PATGE 2: Sí, senyor. I primer es negava en rodó a venir, deia que estava escarmentat de la darrera vegada que el vau contractar i no li vau pagar les cent monedes d’or que li havíeu promès.

REINA: Cent monedes per tocar un moment el flabiol… era molt car.

PRINCESA 2: La flauta, mare, la flauta.

PATGE 2: Més car devia resultar quan després es va endur la mainada del poble…

REI: Això ja és aigua passada. A més, només va ser la del poble i no del castell.

PATGE 2: I tan passat per aigua que va ser: les rates i els nens!

REINA: Però al final l’heu convençut perquè vingui? Li heu dit que aquesta vegada serà diferent?

PATGE 2: L’hem ben convençut, i ara mateix ja deu estar fent sonar la seva flauta per totes les estances del castell, pels carrers del poble, pels graners i pels camps del voltant…

REI: Com a mínim que tregui les del castell.

(Es retira el patge)

(Dansa o cançó: les princeses se’n van després de la cançó)

Volem pa amb oli,
pa amb oli volem
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens el donen ,
si no ens el donen
ens el prendrem!
Volem fer forafer fora volemVolem fer fora,

fer fora volem.

Aquestes rates

del poble traurem

si no en fugen

si no en fugen

les matarem!

En temps del rei en Jaume
teníem pa al graner;
mai no ens faltava l’oli,
podíem fer i desfer.
Fins que el duc d’Olivares
va armar un sagramental
i els segadors cantaren
tot aixecant les falç.
En temps del rei en Jaume
teníem pa al graner;
mai no ens faltava l’oli,
podíem fer i desfer.
Fins que el drac d’Olivares
va armar un sagramental
les rates no es menjaven
rebost tot ple de gra,Era el drac d’Olivaresqui ens va fer el mal.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens el donen ,
si no ens el donen
ens el prendrem!
Volem fer forafer fora volemVolem fer fora,

fer fora volem.

Aquest mal dragui,
del poble traurem

si no l’atrapen

si no l’atrapen

ens morirem!

En temps del rei en Jaume
teníem pa al graner;
mai no ens faltava l’oli,
podíem fer i desfer.
Fins que el duc d’Olivares
va armar un sagramental
i els segadors cantaren
tot aixecant les falç.
Ens cal un bon Sant Jordi
valent i gran guerrer;
que nova falç esmoli,
i el drac pugui desfer.
Fins que el drac d’Olivares
aquell tan animal
no sigui a la fossa
ben mort i ple de sang,no en sortirà la rosaque ens donarà al final.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens el donen ,
si no ens el donen
ens el prendrem!
Volem un príncepun príncep volemVolem un príncep,

un príncep volem.

Aquell que el mati,
que ens  mati el drac

si  ens el donen

si ens el donen

ens hi casarem!

 

PATGE 3: (entra esverat) Senyor Rei, senyor Rei!

REI: És d’agrair que sigueu tan eficients.

PATGE 3: Bé, no és ben bé això…

REI: Ja sabem que és cosa del flautista d’Hamelin; però m’agrada que vingueu a dir-me tan ràpidament que ja no hi ha rates al nostre castell.

PATGE 3: No, no. No hi ha rates ni al castell ni al poble.

REINA: Fantàstic! Així, ja tot tornarà a ser com abans… bé, com a abans… tardarem un quant temps a tornar a omplir els graners i els rebosts.

REI: No us preocupeu: apujarem els impostos, reduirem personal del castell, i als que quedin els descomptarem un 10% de la nòmina, posarem un peatge per a passar el pont i un altre per entrar el castell. Aviat tot tornarà a ser com abans.

PATGE 3: Senyor Rei, és que tampoc és això….

REI: Oi tant que és això. L’important és poder tornar a tenir el rebost ple de llonganisses, fuets i cansalada…

PATGE 3: Vull dir, senyor, que no eren les rates les que buidaven els graners. Quan el flautista d’Hamelin s’ha posat a tocar, no han sortir rates de les clavegueres, ni de les cases, ni dels soterranis… sinó que ha sortit un drac! Un drac enorme que s’ha posat a perseguir el pobre flautista fins més enllà del riu.

REINA: I ja l’havíeu pagat el flautista?

PATGE 3: Per sort vam fer servir la dita que: “músic pagat fa mal so”. Hem trobat vora el riu, la seva flauta i una nota del drac en què reclama que li donem cada dia una vaca, un porc o una donzella. Així, alternant, un dia de cada, diu que és per a mantenir una dieta equilibrada.

REI: Doncs, que no se’n parli més. Doneu-li el que demana, i que ens deixi en pau d’una vegada.

PATGE 3: Però, senyor Rei…. es que el drac és del Barça.

REINA: Del Barça?

REI: Doneu-li animals de color blanc, i que les noies siguin de pell blanca…

REINA: com les nostres petites princeses…?

PATGE 3: Exacte, perquè a més diu que essent de sang blava combinaran millor amb la seva sang vermella.

REI: Impossible! Això ho hem d’impedir! Proclameu als quatre vents que donaré la meitat del meu reialme i la mà de la meva filla, de totes tres si convé, al valerós cavaller que sigui capaç de matar el drac. Correu, i aneu casa per casa fins que trobeu l’home que ens ha de salvar de tanta desgràcia.

(es tanca el teló)

ESCENA III

(escena del bosc)

 

HOME 1: Heu sentit que ha dit el Rei?

HOME 2: Què ha dit el Rei?

HOME 1: Que a qui sigui capaç de matar el drac, li donarà la meitat de tot el reialme…

HOME 3: Ostres, tu! Potser val la pena d’intentar-ho.

HOME 1: I que, a més, li concedirà la mà d’una de les seves filles…

HOME 2: La mà només?

HOME 1: S’entén la mà i tot el que segueix, dropo.

HOME 3: Així, potser serà qüestió de pensar-s’ho…

HOME 1: O totes tres filles, si convé.

HOME 3: Ah, no, així, no. Amb mi que no hi comptin!

HOME 1: Jo tampoc vull saber res d’aquestes princeses.

HOME 2: Ni jo! (pausa, i mira a un costat) Compte!, Que ve l’emissari del Rei

(tots tres es dispersen, un fent el coix, l’altre simulant ser un vell, i un altre xiulant fent el despistat)

EMISSARI: És que no hi ha homes valents en aquest poble? Necessitem un valent cavaller, un home alt i fort, que sàpiga fer anar l’espasa com ningú i que no tingui por de res…. per anar a combatre un temible drac.

A canvi, el Rei li promet (de cara al públic i com una confidència) Ei només és una promesa, eh?. El Rei li promet la meitat del seu reialment i la mà d’una de les seves filles.

(Es presenta un home petit, i mig coix)

VOLUNTARI: Senyor emissari reial, senyor emissari reial!

EMISSARI: (se’l mira amb menyspreu) Digueu, poca pena.

VOLUNTARI: Era per això que estan buscant un voluntari per anar a matar el drac.

EMISSARI: Tu? Amb aquesta pinta? Ja saps quina mena d’home busquem?

VOLUNTARI: Oi tant, ho he sentit perfectament com ho deia a tort i a dret.

EMISSARI: A veure si ens entenem. Tu et consideres un home alt i ben plantat?

VOLUNTARI: Em sembla que ja es veu que no, oi?

EMISSARI: I tu ets un home valent i sense por?

VOLUNTARI: Jo? Si amb prou feines puc amb la meva ànima, i em van por fins i tot les sargantanes.

EMISSARI: Com a mínim deus saber fer anar l’espasa, o la llança.

VOLUNTARI: No em parli d’aquestes eines, que amb prou feines si sé fer anar el ganivet per pelar patates…

EMISSARI: Doncs tens molt de coratge, tu, deus tenir pensat algun truc o algun enginy per a matar el drac…

VOLUNTARI: Jo? Ai, Déu meu. Si no sabria ni com posar-m’hi! Déu me’n guard de posar-me al davant d’aquesta fera!

EMISSARI: Però, així, per què carai et presentes si no reuneixes cap de les condicions que es demanen.

VOLUNTARI: Coi, precisament per això. Perquè no hi comptin amb mi. Ja ho veu, oi?

EMISSARI: Quines ganes de fer perdre el temps a la gent.

VOLUNTARI: Precisament jo el que volia era estalviar-los temps, no fos cas que se’n refiessin…

EMISSARI: Au va, aneu, aneu, abans que se m’acabi la paciència. 

VOLUNTARI: (tot marxant, com a comentari personal) És ben bé que de desagraïts l’infern n’és ple.

(entra un noi tot tranquil)

EMISSARI: Aquest té bona planta, aquest no em podrà dir que no.

(s’hi adreça) Ei, vailet, com et dius?

TARTAMUT:  Ca, ca, car carles  Co, co, co, costa….

EMISSARI: Que ets tartamunt. O és que et fas el ximple?

TARTAMUT:  Jo no, el tarmatut era el meu pare (pausa) i el ximple era el carcamal del registre que no se’n va adonar i ho anotava tot.

EMISSARI: I com es deia el teu pare?

TARTAMUNT: Què

EMISSARI: Què com es diu el teu pare.

TARTAMUT: Què.

EMISSARI: (cridant) Que com es diu el teu pare?

TARTAMUT: Coi, ja t’ho dic, es diu o li diuen Què, que és un diminutiu de Quecu.

EMISSARI: val més que ho deixem córrer, noi.

TARTAMUT: No, no no m’ho, ho ho faré ré ré dir du du du es vega ga ga des.

(I fuig corrents, creuant-se amb un altre de despistat)

EMISSARI: No hi ha manera de trobar voluntaris per enfrontar-se amb aquest carai de drac. (pausa) A veure aquest que fa cara de despistat.

PERDUT: Perdoni, que podria ajudar-me? És que he quedat amb un amic, li he promès que seria puntual a la cita, però pel que es veu m’he perdut. I ara mateix no sé on sóc.

EMISSARI: No es preocupi, per això. (senyalant cap a una banda) Miri, vostè es troba a unes 3625 passes del centre del poble, i a unes 50 més de l’entrada del castell.

PERDUT: Ja.

EMISSARI: (senyalant cap a l’altra banda) A poc més d’una tirada de pedra trobarà un pont que travessa el riu.

PERDUT: Ja.

EMISSARI: (senyalant cap al públic) Per aquest camí, en una hora i tres quarts, a bon ritme, arribarà al bosc de la Guinarda.

PERDUT: (amb cara de no entendre res) Vostè és funcionari, oi?

EMISSARI: Sí, senyor. I com ho ha endevinat?.

PERDUT: Home, doncs, molt senzill. Perquè tot el que m’ha dit suposo que és tècnicament correcte; però per mi, és completament inútil perquè continuo tan perdut com abans.

EMISSARI: I vostè és un noble ficat en política, oi?

PERDUT: Sí, senyor. I com ho ha endevinat?.

EMISSARI: Home, doncs, molt senzill. Perquè vostè no sap ni on és, ni cap on va, ha fet una promesa que no pot complir, i espera que els altres li resolguem el problema. (pausa) De fet, vostè està al mateix lloc on era abans de demanar-m’ho, però ara fins i tot voldrà fer veure que la culpa és meva.

(entra el sastre valent, donant cop enlaire amb un matamosques)

SASTRE: Set de cop n’he mort amb una ventejada! N’he mort set d’un sol cop!

EMISSARI: Ja tenim el nostre heroi! Aquest sí que ens deslliurarà d’un drac tan terrible, i salvarem les princeses. Si és que hi som a temps, perquè a hores d’ara ja se’n pot haver cruspit alguna.

(entra la gent del poble cantant i s’enduen el sastre, que no entén res)  

Volem pa amb oli,
pa amb oli volem
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens el donen ,
si no ens el donen
ens el prendrem!
Tenim sant Jordisant Jordi tenimTenim sant Jordi,

sant Jordi tenim.

Tenim sant Jordi

sant Jordi tenim,

el drac ja plora

el drac ja plora

ben mort de por

En temps del rei en Jaume
teníem pa al graner;
mai no ens faltava l’oli,
podíem fer i desfer.
Fins que el duc d’Olivares
va armar un sagramental
i els segadors cantaren
tot aixecant les falç.
El nostre estimat Jordidel drac ens lliurarà;s’haurà acabat l’incordi

d’aquest mal arribat.

Fins que el drac no es mori

segur el poble no serà,

amb la princesa es casi

que ben feliç farà

Volem pa amb oli,
pa amb oli volem
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens el donen ,
si no ens el donen
ens el prendrem!
Tenim sant Jordi,sant Jordi tenimTenim sant Jordi,

sant Jordi tenim

Tenim sant Jordi

sant Jordi tenim,

El drac ja plora

El drac ja plora

Ben mort de por

 

ESCENA IV

PRINCESA 1: Si hores d’ara no han trobat cap cavaller disposat a arriscar-se per salvar-nos d’aquest drac…

PRINCESA 2: Ho tenim mal parat tot això.

PRINCESA 3: Nosaltres que somniàvem amb un príncep blau, i haurem d’acabar d’aquesta manera…

PRINCESA 1: Hem de ser valentes i fer el cor fort, que es noti fins al darrer moment que sabem estar al nostre lloc, com a nobles princeses que som.

PRINCESA 2: Més que témer les urpes del drac i els seus queixals afilats, em que em trenca el cor es pensar que hauré de veure com comença devorant a una de vosaltres…

PRINCESA 3: Això té fàcil solució, et cedim l’honor de ser la primera…

PRINCESA 1: I ja serem nosaltres les que passarem aquest mal tràngol.

PRINCESA 2: No em perdonaria mai un egoisme tan gran. (Pausa) Però, si fos així, ploraríeu molt, oi?

PRINCESES 1-3: Oi tant, ja saps que nosaltres som de llàgrima fàcil i plorem per qualsevol tonteria.

PRINCESA 2: Però, ben pensar, potser el més normal és que seguim l’ordre per edat, no?

PRINCESA 3: Primer la més gran, després la mitjana i finalment jo que sóc la petita.

PRINCESA 1: No, no. Això hauria de ser el revés, primer la més petita, després la mitjana i finalment jo que sóc la més gran.

PRINCESA 3: No, no, primer tu.

PRINCESA 1: Que no, la primera seràs tu.

PRINCESA 2: Sembla estrany que essent les tres bessones sempre ens hàgim de barallar.

PRINCESES: Bessones!!

PRINCESA 1: Això vol dir que totes tres som iguals d’edat, i tenim la mateixa preferència per a ser les primeres a ser menjades pel drac.  

PRINCESA 2: I si ens ho fem a sorts? Tot i que en aquest cas no sé si en podem dir sort…

PRINCESA 3: Ja ho tinc! Podríem fer-ho en funció de quina és la més maca.

PRINCESA 1: I la més maca serà la primera o serà la darrera a presentar-se davant del drac?

PRINCESA 3. Ha de ser la primera, està clar.

PRINCESA 1: Que no que ha de ser la darrera. Faltaria més.

PRINCESA 2: I si deixem que sigui el drac el que digui quina és la més maca.

PRINCESA 3: Però llavors no sabrem si la que ha escollit el drac és la que ha trobat més maca, o la més gustosa….

PRINCESA 1: I si provem d’escapar-nos?

PRINCESA 2: On vols que anem així vestides, tothom ens descobriria.

PRINCESA 3: I si….

(Entren tres caputxetes vermelles)

PRINCESA 3: Ja ho tinc. Deixeu-me fer a mi,  ja veureu com d’aquesta en sortirem.

CAPUTXETES: Hola, bon dia!

PRINCESES: Bon dia, caputxetes!

PRINCESA 3: On aneu amb aquests cistellets tan bufons?

CAPUTXETES: Són per a la nostra àvia que viu a l’altra banda del bosc, i està malaltona. I la mare ens ha dit que li portéssim.

CAPUTXETA 1: Galetes (les ensenya)

CAPUTXETA 2: Sucre (l’ ensenya)

CAPUTXETA 3: I uns pastissos (els ensenya)

PRINCESA 2: Però que no ho sabeu que el bosc està ple de llops?

CAPUTXETES: Per això la nostra mare ens ha dit que no parléssim amb desconeguts…

PRINCESA 1: I nosaltres no som desconeguts, oi?

CAPUTXETES: No, vosaltres sou princeses.

PRINCESA 3: Què és semblaria si féssim un joc.

CAPUTXETES: Sí, sí, Que bé! I a què juguem?

PRINCESA 3: Ens canviem els vestits, i vosaltres feu de princeses, i nosaltres de caputxetes. 

CAPUTXETES: I les cistelles per l’àvia?.

PRINCESES: Hi podem anar nosaltres, mentre vosaltres us quedeu aquí jugant a princeses!

CAPUTXETES: Visca, visca! Jugarem a princeses.

(Es canvien els vestits i les princeses se’n van amb els cistells)

PRINCESA 3: Segur que l’àvia no ens reconeixerà amb aquests vestits.

PRINCESA 2: Tampoc no s’hi veu gaire.

PRINCESA 1: I és sorda com una tàpia.

(Les caputxetes es queden soles)

CAPUTXETA 1: I com se juga a princeses?

CAPUTXETA 2: Ah, no sé. Jo no hi he jugat mai.

CAPUTXETA 3: I jo tampoc…

(pausa, s’asseuen sense saber què fer)

CAPUTXETA 1: Doncs és molt avorrit, això de fer de princeses, no?

CAPUTXETA 2: I si juguem amb un drac?

CAPUTXETA 3: I d’on el traurem el drac?

CAPUTXETA 1: Calla que allà em sembla que n’hi ha un. Deu ser el que tenien les princeses.

(es posen a jugar amb el drac, estirant-la la cua, les orelles..fins que el fan fora de l’escenari.)

(entra el sastre poruc)

SASTRE: A mi sí que m‘han ben embolicat, amb aquesta història del drac. I total per haver dit que n’havia mort set d’un sol cop! Però jo el que havia mort eren set mosques i no pas set dracs.

(entren dos caçadors)

CAÇADOR 1: Què hi ha sastre valent!

CAÇADOR 2: Encara no has enllestit el drac. Tu que els mates de set en set, no ens tindràs ni per començar amb un de sol.

SASTRE: No havíeu d’anar a la casa del bosc on hi viu aquella àvia tota sola?

Avui que hi anaven les caputxetes vermelles… només faltaria que els sortís el llop que es menjaria l’àvia i les nenes, sense ningú per a salvar-les.

CAÇADOR 1: Vols dir? Això són històries que s’inventa la gent.

CAÇADOR 2: El que de veritat compte és que puguis salvar les princeses.

CAÇADOR 1: Mira, ara vénen cap aquí. Encara haurem sigut a temps per salvar-les.

(entren les caputxetes vestides de princeses)

SASTRE: D’on veniu tan corrents!

CAPUTXETA 1: Aquest drac és un desastre!

CAPUTXETA 2: No sap jugar.

SASTRE: I on és el drac?

CAPUTXETA 3: Ha fugit corrents esperitat, no crec que el vegem mai més per aquí. Estava mort de por.

SASTRE: El drac mort?

(entren el rei, la reina i els vilatans al darrere)

TOTS: Han fet fugir el drac.

REI: Us felicito perquè heu alliberat el nostre poble i el meu castell de tan temible fera.

REINA: Com te dius, sastre valent?

SASTRE: Jordi, senyora.

REI: en compliment de la promesa feta, us donaré un terç de les meves terres…

REINA: No havies dit que li donaries la meitat.?

REI: Calla dona, que a ell no li vindrà d’aquí. (tornant a agafar el to del discurs)

En compliment de la promesa feta, us donaré un terç de les meves terres, i la mà de les meves filles. Bé podeu escollir la que més us agradi, i les altres dues pels teus ajudants caçadors.

CAPUTXETES: Així som princeses de veritat? Ara sí que és divertit jugar a princeses.

REI: Jo, pel teu valor i valentia, et nomeno cavaller. A partir d’ara us direu Cavaller Sant Jordi. Bé, això de Sant ja vindrà més tard.

Volem pa amb oli,
pa amb oli volem
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens el donen ,
si no ens el donen
ens el prendrem!
Tenim sant Jordisant Jordi tenimTenim sant Jordi,

sant Jordi tenim.

Tenim sant Jordi

sant Jordi tenim,

el drac ja és fora

el drac ja és fora

i no el veurem

En temps del rei en Jaume
teníem pa al graner;
mai no ens faltava l’oli,
podíem fer i desfer.
Fins que el duc d’Olivares
va armar un sagramental
i els segadors cantaren
tot aixecant les falç.
El nostre estimat Jordidel drac ens va lliurar;ja s’ha acabat l’incordi

i ho hem de celebrar.

Les princeses es casaren

Amb aquell sastre valent

Sant Jordi anomenaren,

i ben feliç la gent

Volem pa amb oli,
pa amb oli volem
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem,
si no ens el donen ,
si no ens el donen
ens el prendrem!
Tenim sant Jordisant Jordi tenimTenim sant Jordi,

sant Jordi tenim.

Tenim sant Jordi

sant Jordi tenim,

el drac ja és fora

el drac ja és fora

i no el veurem

LA LLEGENDA DE SANT JORDI

 (Anar a Taula de Continguts)

 

 

LA LLEGENDA DE SANT JORDI

 

(El rei i la reina asseguts al tron, amb el criat autòmat al costat i la princesa presumida asseguda a terra)

(De tant en tant, la reina fa un gest perquè el criat li passi el mocador per eixugar-se la suor, mentre la nena fa botar una piloteta)

 

(entra un emissari)

 

EMISSARI: Majestat, majestat! (diu esbufegant, mentre fa reverència i es mig agenolla)

 

REI: Què és tot aquest enrenou! (sembla com si es despertés)… No veieu que estem treballant!.

 

REINA: Tan important és el que us ha portat aquí per interrompre la nostra feina reial? (remarca la paraula “Reial”)

 

EMISSARI: És espantós, majestat. És espantós.

 

REI: Què és això tan espantós? (diu “espantós” amb un to mofeta)

 

EMISSARI: Un drac, una drac enorme, majestat.

 

REINA: I què té d’espantós un drac ? (amb desgana)

 

EMISSARI: El drac se’ns està menjant totes les nostres collites, majestat,

 

REI: I això és espantós…? (amb el mateix to mofeta)

 

EMISSARI: No ens deixarà res per a menjar, majestat.

 

REINA: (dirigint-se al criat) Com tenim el rebost, majordom?

 

CRIAT: Ple a vessar. Per això no heu pas de patir, Majestat.

 

REI: Veieu com no és tan espantós, això del drac?

 

EMISSARI: és que no en té prou amb les nostres collites, majestat.

 

REI: Ah no? I què més vol el nostre estimat drac.

EMISSARI: Diu que vol menjar carn fresca, almenys un cop per setmana, majestat.

 

REINA: Doncs, doneu-li carn fresca: un porquet o un xai lletó. Així de senzill, no?

 

EMISSARI: Ja ho hem fet, majestat. Però com que és molt animal, diu que ell mai no menjaria carn d’un altre animal, majestat.

 

REI: Es vegetarià, potser? (torna al to burleta)

 

EMISSARI: Em sembla que no, majestat. Perquè reclama que li donem cada setmana una pubilla, que si no… destruirà el castell.

 

REINA: (fent un bot de sorpresa) Això sí que és espantós!

 

EMISSARI: És el que us deia, majestat. És espantós. A més de quedar-nos sense collites, ens  quedarem sense pubilles.

 

REINA: Calla, babau. Que no és pas això el que és espantós. El que seria espantós seria que fes malbé el nostre castell, l’orgull del nostre poble. Això sí que seria espantós.

 

REI: Doncs, a què espereu. Si vol pubilles… doneu-li pubilles!

 

EMISSARI: I si cap noia no s’hi presenta voluntàriament, majestat?

 

REI: Feu un sorteig, i que toqui a qui toqui. No costa pas tant!

 

REINA: Au vinga, que tenim molts afers importants a resoldre.

 

EMISSARI: Gràcies, majestat. Gràcies per la vostra reial saviesa.

 

(surt l’emissari, i tots tornen a la posició inicial)

 

 

 

 

 


REINA: (Dirigint-se al rei) T’has fixat que la nostra filleta ja comença a fer-se gran?

 

REI: Oi tant! Si ja comença a jugar amb la piloteta, i ja juga ben poc amb la nina de drap.

 

REINA: Doncs, potser serà qüestió de pensar en casar-la.

 

REI: Hem de buscar el millor cavaller del regne, perquè es casi amb la nostra filla.

 

PRINCESA: Perdoneu, però….

 

REINA: Calla, filla, que el teu pare i jo estem parlant de coses importants.

 

PRINCESA: És que jo…

 

REI: No has sentit la teva mare. Fes el favor de interrompre’ns en les nostres coses.

 

REINA: És que aquest jovent, ja no saben ni comportar-se.

 

PRINCESA: No volia interrompre-us, però…

 

REI: Però ja ho has fet. Va digues el que volies dir, d’una vegada.

 

PRINCESA: És que tinc pipi ( s’aixeca i se’n va corrent)

 

(sona la música i els reis tornen a adoptar la posició inicial)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

(para la música i entra un altre emissari)

 

EMISSARI 2: Majestat, majestat. És espantós, majestat.

 

REI: Ja hi som, altra vegada. Què és tan espantós?

 

EMISSARI 2: Seguint les vostres ordres, majestat hem anat sortejant cada setmana una pubilla per a què se la mengés el drac.

 

REINA: Oi tant, el nostre drac. Espero que estigui ben satisfet.

 

REI: M’agrada que compliu les meves ordres, al peu de la lletra.

 

EMISSARI 2: Ho hem fet, majestat, però…

 

REI: No hi ha peròs de valguin, s’ha de fer tal com vaig ordenar, sense excepcions de cap mena.

 

EMISSARI 2: Però…

 

REINA: Que no l’heu sentit el Rei? Les seves ordres no es posen en dubte. Es compleixen i prou.

 

EMISSARI 2: És que aquesta vegada la sort ha fet que la pubilla que hem de donar al drac sigui la vostra filla.

 

REI i REINA: La nostra filla? Això és espantós!

 

EMISSARI 2: Espantós era el que jo deia, sí.

 

REI: Que s’escampi per tot el país. (s’aixeca) Proclamo solemnement que qui sigui capaç de matar el drac li donaré la mà de la meva filla.

 

REINA: La mà, i el que segueix també, naturalment.

 

PRINCESA: Així aviat em casaré?

 

REINA: Esperem que sí, filla meva.

 

PRINCESA: Em casaré amb el drac o amb algun noble cavaller?

 

REINA: Esperem que puguis casar-te amb algun cavaller, perquè el drac no se’t menjaria a petons, precisament, filla meva.

 

(Sona la música i surten tots de l’escena)

 

PREGONER:

 

Per ordre del Senyor Rei, es fa saber a tothom que una fera ferotge el país ha envaït. No en té prou en menjar-se les collites i les pubilles del nostre poble, que ara pretén menjar-se també la nostra tan estimada princesa.

 

És per això que solemnement proclamo, puc prometre i prometo, que donaré la mà de la meva filla, la Princesa Figa-flor, al valerós cavaller que sigui capaç de matar el drac abans que se la mengi.

 

Nota: Si ho fes després de cruspir-se-la, la recompensa hauria de ser una altra, a decidir en el seu moment, a criteri de sa Majestat.

 

 

 Signat:

                                      EL REI

 

 

CAVALLER 1: Heu sentit el que ha dit el Rei?

 

CAVALLER 2-3-4: Què ha dit el Rei?

 

CAVALLER 1: Ha dit que qui mati el Drac…

 

CAVALLER 2-3-4: Quin Drac…

 

CAVALLER 1: El que es menja una pubilla cada setmana.

 

CAVALLER 2-3-4: Aaah.

 

CAVALLER 1: Doncs, qui mati el drac es podrà casar amb la princesa.

 

CAVALLER 2-3-4: Quina princesa?

 

CAVALLER 1: La filla del rei i de la reina, sapastres!

 

CAVALLER 2-3-4: Aaah.

 

CAVALLER 1: Som-hi, doncs.

 

CAVALLER 2: Vols matar la princesa per casar-te amb el Drac?.

 

CAVALLER 3: No siguis dropo, el que vol és menjar-se el Drac per poder-se casar amb la princesa.

 

CAVALLER 4: Apa, aquí. Com vols que es mengi un drac. El que ha de fer és matar el drac per poder-se menjar la princesa. O… no?

 

CAVALLER 1: Em sembla que no em podré refiar massa de vosaltres. (es dirigeix de cara al públic). A més si matéssim entre tots quatre el drac, ens hauríem de casar també tots quatre amb la princesa…

 

(surten de l’escenari)

(música)
(s’apaga la música)

(entren quatre cavallers més)

 

JORDI: Ja m’agradaria a mi, poder-me casar amb la princesa…

 

CAVALLER 5: Au va, Jordi, no em diguis que tens por, ara tu.

 

JORDI: No, de por no és que en tingui.

 

CAVALLER 6: Doncs, què tens, Jordi?

 

JORDI: Més aviat pànic i cangueli.

 

CAVALLER 7: Jordi, no em diguis que t’espanta enfrontar-te amb un simple Drac.

 

CAVALLER 8: Total perquè ja s’ha cruspit una dotzena de cavallers…

 

JORDI: Ja us ho fareu vosaltres, que jo em conformo amb casar-me amb un pageseta.

 

CAVALLER 5: Som-hi, doncs. Que en Jordi es quedi aquí, si vol. Nosaltres anem a caçar el drac.

 

(comencen a caminar fins arribar a un extrem de l’escenari)

 

CAVALLER 6: Atenció, que alguna cosa es mou darrere aquestes mates.

 

CAVALLER 7: Compte, que pot ser el drac, eh?

 

(un cavaller es tira a terra, darrere les mates. Els altres s’aparten espantats)

 

CAVALLER 8: Ja el tinc! No se m’escaparà. És un drac una mica estrany, però….

 

CAVALLER 5: Què té d’estrany?

 

CAVALLER 8: Té una cua com de conill…

 

CAVALLER 6: I té escames verdes a tot el cos ?

 

CAVALLER 8: No, sembla més aviat com una pell de conill…

 

CAVALLER 7: I no treu foc per la boca?

 

CAVALLER 8: Doncs, aquest Drac es veu que no, perquè té unes dentetes com de conill.

 

CAVALLER 5: Espera. No em diguis que també té unes orelles llargues, com de conill…?

 

CAVALLER 8: Ostres, tu, és veritat! Quin drac més estrany!.

 

CAVALLER 6: Dropo, que no veus que això és un conill?

 

CAVALLER 7: Va, anem a cercar el Drac a un altre lloc.

 

(se’n van i queda en Jordi tot sol)

 

JORDI: Renoi, quina dèria per casar-se amb la princesa! Ja s’ho faran. Amb la por que em fan els ratolins, només faltaria que m’hagués d’enfrontar a un drac.

 

(entra el drac, sense que en Jordi el vegi)

 

JORDI: Em trauré l’armadura que em pesa massa, i pel que em serveix…

 

(El drac s’adreça al públic)

 

DRAC: Dos cavallers…, dos més me’n cruspiré. Primer aquell que dorm, i després l’altre que sembla més escanyolit.

 

(El drac es tira damunt l’armadura i la devora)

 

JORDI: (fent un salt) Però què fas, desgraciat, que no veus que això és una armadura? I a dins hi tinc les armes.

 

DRAC: Maleït cavaller, perquè no m’avisaves abans! Ai que m’escanyo!

 

(el drac es rebolca fins que cau mort a terra, en Jordi queda parat mirant-se’l )

 

 

(Entren els Reis amb amb criat, la princesa i algun cavaller)

 

EMISSARI 3: Ha mort el Drac, en Jordi ha mort el Drac!

 

JORDI: No, si jo…

 

BISBE: Miracle, miracle. El cavaller Sant Jordi no ha necessitat ni espasa ni cuirassa per vèncer la fera. Sant Jordi gloriós ens heu deslliurat d’un drac tan espantós.

 

JORDI: Bé, no ha estat ben bé així…

 

REI: Valerós cavaller Sant Jordi jo et proclamo cavaller de cavallers per la teva valentia, força i bravura.

 

JORDI: Però és que jo no volia…

 

REINA: Un home tan ben plantat i tan ardit, que amb el seu heroisme a tots ens ha admirat, bé mereix la mà de la nostra princesa.

 

JORDI: I la meva pageseta…? Jo tenia aquesta rosa per donar-li… (la cull del costat del drac)

 

PRINCESA: Gràcies, cavaller, el meu cavaller. Gràcies per la flor i per haver-me salvat del drac. En recompensa aquí tens la meva mà i aquest llibre on escriurem la veritable llegenda de Sant Jordi.

 

(Surten de l’escenari)

 

 (Anar a Taula de Continguts)

UNA LLEGENDA DE SANT JORDI

(Anar a Taula de continguts)

 

Una Llegenda de Sant Jordi

 

(Escenari d’un bosc)

(Entra la caputxeta, cantant una cançó)

 

LLOP: Hola caputxeta! On vas amb aquest cistellet?

 

CAPUTXETA: No t’ho diré pas; que la mare m’ha dit que no parli amb desconeguts.

 

LLOP: Poc que ho sóc, jo, un desconegut, Caputxeta! Oi que saps qui sóc?

 

CAPUTXETA: Oi tant que ho sé, si se’t veu a la cara que ets el llop.

 

LLOP: Ho veus, Caputxeta, com no sóc cap desconegut? A mi ja m’ho pots dir cap on vas…

 

CAPUTXETA: Potser tens raó. (pausa) Mira, vaig a casa la iaiona, perquè està malaltona, I la mare m’ha dit que li porti uns pastissos i unes galetones.

 

LLOP: I ella sola s’ha de menjar tot això? Vols dir que no li farà mal?

 

CAPUTXETA: Per això li porto també unes aspirines, i unes pastilles per l’estómac, i un xaropet per la tos….

 

LLOP: Aaaah! Doncs, au, no perdis temps. Vés-hi, que la pobra iaiona ja deu tenir gana (girant-se de cara al públic) I jo també, he, he. (altra cop a la caputxeta) Si hi vas per aquest camí, encara faràs drecera.

 

CAPUTXETA: És que la mare m’ha dit que si vull fer drecera, que no m’aparti de la carretera…

 

LLOP: Però, Caputxeta. Si vas per aquest camí que és més curt fins i tot tindràs temps de collir unes floretes per a la teva iaiona…!

 

CAPUTXETA: Potser tens raó. Moltes gràcies, llop.

 

LLOP: Adéu, Caputxeta, a reveure…. (més de cara al públic) oi tant que ens tornarem a veure, hummm

 

CAPUTXETA: (dirigint-se cap al públic) i després diuen que els llops són dolentots; doncs, aquest a mi m’ha semblar era ben simpaticot, oi?. (pausa, torna a cantar) I, ben mirat, les floretes en lloc de portar-les a la iaiona, que no sabria on posar-les, les podria regalar al meu estimat. No ho digueu a ningú, eh? Però estic enamorada d’un príncep blau. (pausa) Ep, que em sembla que ve algú. I si no m’equivoco aquesta veu ja me la conec, valdrà més que m’amagui.

 

(la Caputxeta s’amaga)

 

(Entren el Rei i el Príncep parlant, al darrere la Reina saludant a tothom)

 

PRÍNCEP:  Jo me l’estimo, papa.

 

REI: Però no t’hi pots casar, tu amb una pageseta. No veus que no està feta per a tu, rei meu. Tu necessites una princeseta com Déu mana, amb ulls blaus i rínxols d’or!

 

PRÍNCEP: Ella no és una pageseta qualsevol. Ella és la meva princeseta! No li calen grans vestits per ser la més formosa del món (adreçant-se cap al públic) Amb aquella caputxeta vermella, si sembla una nina de porcellana!.

 

REI: No, no, i no!. No t’hi casaràs, perquè t’ho prohibeixo jo. Jo sóc el Rei i mano per totes aquestes terres…!

 

PRÍNCEP: Però, papa. No dius sempre que jo sóc el rei de la casa?

 

REINA: (amb cara de tonta i de cara al públic) Ai, el meu Rei.

 

(Entra el missatger  i s’agenolla als peus del Rei)

 

MISSATGER: Senyor Rei, un terrible drac s’està cruspint les nostres collites. Ens pastura les verdures i se’ns menja els enciams!

 

REI: N’esteu segurs, que és un drac?

 

MISSATGER: Segurs,… segurs…. no. Però què podria ser sinó un Drac!

 

PRÍNCEP: Podria ser un llop, disfressat de drac? (pausa) O potser un drac disfressat de llop?

 

REI: Bé, ara no m’atabaleu, que ja tinc prou feina a convèncer aquest tabalot que no es pot casar amb una pageseta qualsevol.

 

MISSATGER: Senyor Rei, és que ara demana a més que li donem una joveneta cada dia… diu que és per a completar la dieta, que ja està fart de ser vegetarià.

 

REI: Està bé, està bé. Ja pensarem alguna cosa…

 

REINA: I perquè no fas com en els contes, que el Rei fa una crida als cavallers més valents de la contrada per anar a matar el drac?

 

REI: No sé si tindrà gaire èxit… Però, (amb to solemne com si ja fes la proclama) apunta i proclama per tots els racons del regne, que qui sigui capaç de matar aquest terrible Drac…, li concediré la mà de la princesa.

  

MISSATGER: Així ho faré, senyor Rei. Ho escamparé per pobles i ciutats. De ben segur que els joves i valents cavallers del país sortiran a batre’s amb tan terrible fera, per poder-se casar amb la vostra filla, la princesa.

 

(el missatger se’n va)

 

REINA: Em sembla que us oblideu d’un petit detall, senyor Rei, i maridet meu.

 

REI: Goseu posar en dubte les meves ordres, senyora Reina, esposa meva ? (ho diu arrossegant les paraules) El que he manat, que es compleixi al peu de la lletra.

 

REINA: Però és que hi ha un petit detallet de no res…

 

REI: Doncs jo no estic per de-ta-llets – de –  no – res. El que he dit, dit està, i que ningú ho contradigui.

 

PRINCEP: La mama volia dir, o recordar-te, que no tinc cap germaneta, i que per tant no hi ha cap princeseta per a oferir com a premi al cavaller que mati el drac.

 

REI: (contrariat) Ah, no…? Ja havia perdut el compte, jo. (pausa) Però tant, se val, que no em vinguin amb excuses ara. Som-hi! (Surten tot tibats)

 

(surt la caputxeta del seu amagatall)

 

CAPUTXETA: (de cara al públic) El meu Príncep…! És tot un sol, ell, no ho trobeu? Llàstima que el seu pare sigui tan cregudot, i una mica poca-solta! (pausa) Però estic segura que al final el meu Príncep blau el convencerà i el Rei acceptarà que ens casem. (mira una flor, i la cull) Mira, ara sabrem si de veritat m’estima i si finalment ens casarem. (comença a tirar pètals de margarida) Si,, no, sí, no, sí, no…  Tornem-hi, que aquesta no ha anat bé: No, si. no, sí, no, sí, no, … sí!!!

 

(Entra una de tot despistada, com si no sabés on va ni on és)

 

CAPUTXETA: Que et passa alguna cosa?

 

JORDINA:  És que… és que… m’he perdut!

 

CAPUTXETA: Ostres! Això sí que és fomudot, tu! (pausa)  Que et puc ajudar?

 

JORDINA: Em faries un gran favor, sí. Perquè estic completament perduda.

 

CAPUTXETA: A veure, seu. No ploris ni et posis nerviosa, que ja veuràs com al final trobaràs el caminet per tornar cap a casona.

 

JORDINA: No, si el camí de casa ja el sé. És cap allà baix darrere aquell turó. Casa meva no l’he pas perduda; (pausa) el que m’he perdut sóc jo!.

 

CAPUTXETA: Ah.

 

JORDINA: No sé on sóc, jo. M’he perdut jo, m’entens?.

 

CAPUTXETA: A veure si ho entenc… Tu ja saps on és casa teva… el que no saps és on ets, tu?

 

JORDINA: Sí, és el que t’estic dient.

 

CAPUTXETA: A veure, doncs, si et puc ajudar… (rumia una estona) Tu has sortit aquest matí de casa teva, allà darrere aquell turonet, no?

 

JORDINA: Sí, això mateix.

 

CAPUTXETA: Deus haver agafat el caminet que porta cap al poble, no?

 

JORDINA: Exacte! 

 

CAPUTXETA: Allà, deus haver travessat la plaçona i deus haver sortit en direcció cap al Molí Nou.

 

JORDINA: I tant!. (com si fes una descoberta) Tens raó!. Ara ho recordo, que a la cantonada de la plaça hi havia la rateta que escombrava l’escaleta. (pausa) Però després… on dec haver anat a parar?

 

CAPUTXETA: El més probable és que abans d’arribar al Molí nou hagis trencat per la drecera de baix fins arribat a la casona d’en Ferriol.

 

JORDINA: Ostres, tens raó, està clar que deu haver anat així. I des d’allà… ara recordo … he agafat un camí que anava pujant tot recte, recte….(pausa) però no sé cap on portava aquell camí.

 

CAPUTXETA: Sí dona, és aquest mateix caminet que des d’allà baix ve cap aquí. (pausa) I no t’has parat enlloc ?

 

JORDINA: No, no. He anat caminant sense parar…, fins que t’he trobat a tu.

 

CAPUTXETA: (pensa una mica) Aleshores…,(pausa)  Ja ho tinc! Si has vingut per allà sense parar-te en lloc més, fins que m’has trobat a mi, que estic aquí…. vol dir… que tu ara ets aquí!

 

JORDINA: (Va seguint el recorregut amb el dit fins arribar als seus peus i pujar fins al cas) És clar, Tens raó! Sóc aquí! Ja m’he trobat, gràcies, gràcies. No sé com m’ho hagués fet sense tu!

 

CAPUTXETA: I ara que ja t’has trobat, cap a on vas ara?

 

JORDINA: Me’n vaig a matar el drac, que diuen que ens pastura la verdura i se’ns menja l’enciam!

 

CAPUTXETA: I, a més, ara fins i tot es vol cruspir sencereta una noieta cada matí!

 

JORDINA: Doncs, vés amb compte, eh? Afanya’t a portar el cistellet a l’àvia, i no parlis amb desconeguts pel camí.

 

CAPUTXETA: Ep! I com ho saps que vaig a portar aquest cistellet a la iaiona?

 

JORDINA: Ah,… no ho sé. Em sona d’haver-ho llegit, … però no sé on.

 

CAPUTXETA: Bé, doncs, que vagi bé la cacera. Jo ara sí que passaré per la drecera, perquè si no se m’hi farà fosc, al mig del bosc. I, de passada, colliré floretes pel meu amoret.

 

(surten totes dues de l’escena)

 

(música)

 

(a casa de la iaia)

 

CAPUTXETA: (abans de sortir a escena) Iaiona, que puc passar?

 

LLOP: Passa bufona, passa, la porta és oberta.

 

CAPUTXETA: (entrant) T’he portat aquest cistellet que m’ha preparat la mare: hi ha pastís, formatge i unes galetones… (s’acosta al llit)

 

LLOP: Acosta’t Caputxeta, que no li vols fer petó a l’àvia?

 

CAPUTXETA: Però, iaiona, quins ullets més grossos que tens…!

 

LLOP: Són per veure’t millor.

 

CAPUTXETA: I quines orelles més llargues que tens…!

 

LLOP: Són per sentir-te millor.

 

CAPUTXETA: I quines dents més afilades que tens…!

 

LLOP: Són per menjar… -me el pastís… Acosta-me’l, maca

 

(El llop es menja la caputxeta)

 

LLOP: Primer la iaia tenia la carn una mica dura, però aquesta ja era més tendra. Serà millor que faci una becaina, que de tan tip que estic no podria ni caminar. (es posa a dormir)

 

(Se sent la veu que ve de fora)

 

PRINCEP: Caputxeta!… Caputxeta!…, on ets?

 

(El llop s’amago sota els llençols)

 

CAPUTXETA: aquí… aquí….!

 

PRINCEP: (mira i no la veu enlloc) Caputxeta!… Caputxeta!…, on ets?

 

CAPUTXETA:  A la panxa del llop, on no hi neva ni un cop.

 

(el llop treu el cap)

 

PRINCEP: Renoi, però si és el llop…, o el drac, vés a saber!

 

CAPUTXETA:  Sóc aquí, a la panxa del llop, on no hi neva ni un cop.

 

PRINCEP: Ai, mare meva. Com ens ho farem. No puc pas donar-li herba fins a rebentar, a aquesta fera! (no sap què fer, està nerviós)

No pateixis, Caputxeta, que el teu Príncep blau et salvarà.

 

(es treu l’espasa)

 

PRINCEP: El meu pare, el senyor Rei, ha promès que qui matés el drac es casaria amb la princesa… (abaixa l’espasa) però a casa no hi ha princesa… només hi sóc jo, com a Príncep. Això vol dir que el cavaller que el mati… s’haurà de casar amb mi? (pausa) I si el mato jo,… voldrà dir que jo m’hauré de casar amb mi mateix?

 

(S’adreça al públic)

 

PRINCEP: Valdrà més que demani ajuda. Cavallers, bons cavallers, veniu a salvar la caputxeta!

 

(entren tres cavallers, armats fins a les dents)

 

CAVALLER1: Ja som aquí, benvolgut Príncep, a punt per a abatre aquesta fera.

 

CAVALLER2: On és el drac, on és el llop?

 

CAVALLER3: De qui hem de fer la pell?

 

PRINCEP: És allà. Allà el teniu. I sembla que està dormint.

 

CAVALLER1:  Som-hi doncs.

 

CAVALLER2: Demostrem el nostre coratge

 

CAVALLER3: Acabem d’una vegada amb aquest mal son.

 

(apareix Jordina)

 

JORDINA: On aneu desgraciats?

 

CAVALLERS I PRINCEP: (els cavallers cauen de genolls en terra) Sant Jordi!

 

JORDINA: Deixem-ho amb… Jordina, (es treu la cabellera)

 

PRINCEP: Has vingut a matar Drac, com mana la tradició?

 

JORDINA: No ben bé, benvolgut Príncep. Jo no sóc en Manelic, sinó la Jordina, presidenta de la Protectora d’animals. Salvarem la Caputxeta, d’acord, però deixarem viure el llop. Vós us quedeu la noieta i jo m’enduré el llop.

 

(treuen la caputxeta i desperten el llop)

(surten el Rei i la Reina)

 

REI:  (adreçant-se al públic) Em sembla que ens hem fet un embolic de contes i llegendes, però si acaba bé donem-ho per bo. I tant si era un llop com si era un drac, el conte s’ha acabat.

 

 

(Anar a Taula de continguts)

 

 

UNA ALTRA LLEGENDA DE SANT JORDI

(Anar a la Taula de Continguts)

Una altra Llegenda de Sant Jordi

 

 

PRESENTADOR: Us han explicat mai la llegenda de Sant Jordi? La d’aquell valent cavaller que va matar el drac per alliberar la princesa?

 

PRESENTADORA: Doncs, avui us la tornarem a explicar. Però com que sabem que les llegendes no són mai certes del tot, hem pensat que potser la història no és ben bé com ens la pinten.

 

PRESENTADOR: No tots els dracs són tan dolents com sembla, ni tan ferotges com els pinten.

 

(Apareix el drac i va a amagar-se darrere unes roques)

 

PRESENTADORA: Avui us parlarem d’un drac una mica diferent. Vivia en una cova, prop del poble i del castell d’un senyor Rei, que aquest sí que era malcarat i poca-solta.

 

PRESENTADOR: El petit drac vivia amagat, perquè tenia por que si el veien, l’agafarien i el tancarien en una gàbia.

 

PRESENTADORA: Però el drac s’havia fet amic de dos nens del poble, que cada dia, en sortir de l’escola anaven a jugar amb ell una estona.

 

(Dos nens criden el Paff)

 

NENS: Paff? Paff?  Que ets aquí?

 

PAFF: (surt de darrera d’unes pedres) Hola, què hi ha de nou? Em pensava que ja no vindríeu avui.

 

NEN 1: És que hem hagut de vigilar que no ens veiés ningú. Els pares no s’ho creurien que venim a jugar amb un drac.

 

NEN 2: O encara pitjor que després voldrien tancar-te en una gàbia o portar-te al zoo.

 

PAFF: Sí, espero que algun dia pugui jugar amb tots els nens a la plaça del poble, sense haver d’amagar-me.

 

NEN 1: Què et sembla si avui juguem a les dames?

 

PAFF: Ui, no, que si guanyés encara em dirien que em menjo les dames i les princeses, jo.

 

NEN 2: Doncs, podríem jugar a la xarranca, o a bales.

 

PAFF: Sí, sí juguem a la xarranca!

 

(es posen a jugar a la xarranca)

 

NARRADOR: I així vivia feliç el petit drac, jugant amb aquells nens que eren els seus únics amics.

 

NARRADORA: Però, això només podia ser una estoneta cada dia, perquè s’havien de veure d’amagat sense que ho sabés ningú del poble, i molt menys el senyor Rei.

 

(Una veu els crida)

 

VEU: Nens !!  Va, que encara heu de berenar!

 

NEN 1: Ostres, ens ja ens crida la mare! Hem de marxar.

 

NEN 2: Demà tornarem, eh? A la mateixa hora.

 

PAFF: Us esperaré aquí, com sempre.

 

NENS: Adéu!.

 

NARRADOR: I així passaven les setmanes: els nens cada dia anaven a veure el Drac en sortir de l’escola, i hi jugaven una estona.

 

(Van sortint gent del poble, uns amb cistells, altres amb eines…)

 

NARRADOR: Mentrestant, la gent del poble cada dia estava més empipada amb el Rei que no en tenia mai prou, i ara els obligava a donar-li la meitat del que guanyaven.

 

NARRADOR: Fins que un dia, algú va tenir una bona pensada.

 

VENEDOR 1: Pollastres a bon preu, Pollastres de primera!

 

VENEDOR 2: Ous de gallina, ous de colomí, ous d’estruç i de perdiu!!

 

VENEDOR 3: Olles i cassoles, plats i cullerots. De fusta i de terrissa….

 

VENEDOR 4: Espardenyes de set betes, faixes, boines i barretines…

 

VENEDOR 1: Ei mestressa, que em vendríeu una dotzena d’ous de gallina i mitja de colomí, si us plau?

 

VENEDOR 2: Oi tant, i a canvi del pollastre li dono un ouet de perdiu.

 

VENEDOR 1: Fantàstic, això de no haver de pagar amb diners és molt pràctic.

 

VENEDOR 3: Necessito unes espardenyes de set betes, què li sembla si les hi canvio per aquesta cassola?

 

VENEDOR 4: Si ha de ser per la cassola, em sembla que s’haurà de quedar amb unes espardenyes de sis betes en lloc de set.

 

VENEDOR 3: I si li afegeixo un cullerot?

 

VENEDOR 4: Ah, això ja està més bé. Tracte fet.

 

NARRADOR: I així va ser com la gent del poble comprava i venia sense fer servir els diners.

 

NARRADORA: I els soldats del Rei al cap del dia no feien ni cinc de calaix.

 

SOLDAT 1: A veure, quants diners heu fet avui al mercat, mestressa?

 

VENEDOR 1: Ja ho veu, no en duia ni cinc, i me’n torno cap a casa sense ni cinc.

 

SOLDAT 2: i tu, no em diràs que no has venut res avui?

 

VENEDOR 2: Doncs, això mateix et dic. Ni un ral, ni un cèntim, ni un duro, ni un euro… res de res.

 

SOLDAT 1: Aquesta gent no hi ha qui els entengui. Vénen aquí al mercat amb el cistell ple. I se’n tornen amb el cistell ple, sense haver cobrat ni un cèntim.

 

SOLDAT 2: Ai, el Rei com es posarà, quan vegi no li portem res.

 

SOLDAT 1: Ep, espera’t que allà n’hi ha un parell que em sembla que sí que compren i venen amb diners.

 

SOLDAT 2: Els espiarem i així els enxanparem.

 

FERRIOL 1: Com pesa aquesta bóta! D’aquí a una estona et tocarà portar-la a tu, eh?

 

FERRIOL 2: Sí, però abans me’n donaràs un glopet, oi?

 

FERRIOL 1: Ep, que aquest vi el portem per vendre. Si en vols, hauràs de pagat com qualsevol altre client.

 

FERRIOL 2: Bé, només tinc una moneda, però és que em moro de set.

 

FERRIOL 1: Pagant Sant Pere canta: al capdavall tant és vendre el vi a un foraster com vendre-te’l a tu.

 

(N’hi dóna un vaset i l’altre li paga una moneda)

 

FERRIOL 2: Ara si vols, ja la portaré jo la bóta. Em sembla que estic més animat i tot.

 

FERRIOL 1: Perfecte, però saps què?  abans jo també en prendre un glopet.

 

FERRIOL 2: Si pagues a rai, la qüestió és vendre el vi, tant se val a qui.

 

(N’hi dóna un vaset i l’altre li paga amb la mateixa moneda d’abans)

 

FERRIOL 1: Vinga, som-hi. Cap a mercat falta gent.

 

FERRIOL 2: Com que torno a tenir un diner, em sembla que me’n prendré un altre glopet.

 

(repeteixen l’operació de beure i pagar amb la mateixa moneda)

 

FERRIOL 1: Ah, doncs, jo no vull pas ser menys que tu, dóna-me’n un vaset, au.

 

(repeteixen l’operació de beure i pagar amb la mateixa moneda)

 

SOLDAT 1: Us hem estat observant, i heu venut uns quants gotet de vi.

 

SOLDAT 2: Això vol dir que deveu tenir un bon grapat de monedes al sarró.

 

SOLDAT 1: Vinga, quedeu-vos aquesta moneda i nosaltres ens enduem tot el que queda a la bossa.

 

(Se’n van, uns per cada costat)

 

FERRIOL 1: Noi, avui sí que ens han ben fotut.

 

FERRIOL 2: Ara que el negoci ens anava tan bé…

 

FERRIOL 1: Què hi farem! Ens haurem de conformar amb aquesta moneda.

 

FERRIOL 2: De fet, és l’única que teníem en començar.

 

(Mentre se’n van)

 

FERRIOL 1: Mira, dóna’m un altre glopet que ja et pagaré amb la moneda…

 

NARRADOR : Així feien vida en aquell poble, sense més problemes que els que els ocasionava el Rei de tant en tant.

 

NARRADORA: No hi havia perills a la vista, i els soldats s’avorrien com ostres, si és que les ostres s’avorreixen gaire, és clar.

 

NARRADOR: Però vés el que són les coses.

 

NARRADORA: El dia més inesperat, tot es pot capgirar.

 

NARRADOR: Els nens continuaven anant cada dia a jugar amb el seu amic, el petit drac.

 

NARRADORA: Fins i tot li portaven galetes “Principe Bekelar” que deia que li agradaven molt, i berenaven tots plegats.

 

NARRADOR: Però aquell dia, quan ja s’havien acomiadat del petit drac…

 

(es van creuant, pràcticament sense aturar-se)

 

NEN 1: Ha estat ben divertit avui, jugar amb en Paff.

 

NEN 2: Sí, és un drac encantador.

 

(unes dones passaven per allí)

 

DONA 1: Has sentit? Semblava que parlessin d’un drac…

 

DONA 2: Quines bestieses! No n’hi ha de dracs per aquí.

 

(passen dos nois)

 

NOI 1: Ostres, diu que podria haver-hi un drac per aquí al poble?.

 

NOI 2: Potser volien dir que abans n’hi havia hagut.

 

NOI 1: I si n’hi havia hagut, també n’hi pot tornar a haver.

 

(En passen dos més)

 

HOME 1: Has sentit? Em sembla que parlaven d’un drac com els que hi havia hagut abans.

 

HOME 2: Que n’han vist algun per aquí al poble?

 

HOME 1: Podria ser, eh?

 

(en passen dos més)      

     

SENYORA 1: Deien que han un vist un drac aquí al poble

 

SENYORA 2: Un drac ferotge d’aquells que es mengen les criatures?

 

SENYORA 1: Les criatures i les princeses!

 

(en passen dos mes)

 

AVI 1: Ai, Mare de Déu, un drac s’està menjant les criatures del poble.

 

AVI 2: I també es vol cruspir la princesa!

 

AVI 1: Ai, quan se n’assabenti el Rei!

 

(en passen dos més)

 

ÀVIA 1: Correm a avisar el Rei, que hi ha un drac que se’ns menja les criatures i ara vol atipar-se amb la seva filla.

 

ÀVIA 2: Verge santíssima, mai havíem vist un drac tan ferotge i tan perillós com aquest.

 

ÀVIA 1: Bé, tampoc és que puguem dir que l’hem vist, però…

 

NARRADOR: Al poble l’esverament era general.

 

NARRADORA: Tothom parlava del terrible drac que es menjava les criatures.

 

NARRADOR: Sovint se sentia: “I encara sort que de moment de s’ha menjat a cap dels nostres”

 

NARRADORA: El drac era malvat i cruel, encara que ningú no l’havia vist mai, ni ningú podia dir que hagués atacat a la seva família.

 

NARRADOR: Però el drac existia, perquè tothom en parlava.

 

NARRADORA: També a la Cort del Rei…

 

REI: Què és tot aquest enrenou, al poble? Algú m’ho pot explicar?

 

CAPITÀ 1: Senyor Rei, un drac enorme que treu foc pels queixals està rondant pels carrers del poble, menjant-se de viu en viu les criatures.

 

CAPITÀ 2: I a aquest pas, aviat ja no quedaran nens ni nenes…

 

REINA: Sempre ens quedarà la nostra princesa.

 

PRINCESA: I amb qui jugaré, jo, si ja no hi ha més nens i nenes?

 

REI: Les princeses no juguen. Les princeses són princeses i fan de princeses.

 

CAPITÀ 1: Lamento dir-vos, senyor Rei, que sembla ser que ara el Drac ja ben tip de criatures vulgars que no saben sinó jugar i jugar, ara està disposar a cruspir-se la vostra filla.

 

REI: La meva filla? Però què s’ha cregut aquest Drac.

 

REINA: No ho podem pas permetre. Hi has de fer alguna cosa, Reietó meu.

 

REI: Ordeno i mano que tots els soldats i cavallers del Regne es disposin amb totes les seves armes per a combatre tan terrible Drac.

 

CAPITÀ 2: Molt em temo, senyor Rei, que ja no hi serem a temps.

 

CAPITÀ 1: Hores d’ara, els cavallers i soldats fugen corrents, i ja deuen ser ben lluny d’aquí.

 

CAPITÀ 2: Quan han sentit a dir com n’era de gran, de fort i de ferotge, aquest drac, han tingut por, s’han escagarrinat i han fugit més ràpid que el vent.

 

REINA: I com ho farem ara, pobres de nosaltres.

 

PRINCESA: Si l’únic que pot calmar aquest terrible drac és menjar-se una princesa, que no se’n parli més. Hi aniré jo mateixa, amb la condició que no torni mai més al poble.

 

REI I REINA: Vols dir, filla meva….?

 

NARRADOR: I així va ser com la nostra princesa, tota una heroïna, va sortir a buscar el Drac devorador de criatures, que ara s’havia encapritxat per cruspir-se-la a ella.

 

NARRADORA: El Rei i la Reina, més espantats encara que els seus cavallers que havien fugit corrents, no van gosar impedir que la princesa anés tota sola cap on era el Drac.

 

NARRADOR: El final de la història ja el sabeu, oi?

 

NARRADORA: Ara se suposa que hauria de sortir el valerós cavaller Sant Jordi per a matar el drac i salvar la princesa….

 

NARRADOR: Però si aquest és un drac inofensiu, que només vol jugar amb els nens i fer amics.!

 

NARRADORA: Doncs, vegeu com va anar la història.

 

(surten els nens i el Drac)

 

NEN 1: Ara et toca a parar a tu.

 

NEN 2: has de contar fins a vint, i mentrestant nosaltres ens amaguem.

 

NEN 1: I no val a guipar, eh?  Tanca bé els ulls.

 

PAFF: No patiu que no faré trampa. Però com que només sé comptar fins a vint, comptaré dos cops fins a deu.

 

NENS: Vinga, som-hi. Amaguem-nos allà.

 

(Els nens s’amaguen i el Drac es tapa els ulls amb les mans)

 (Apareix la princesa)

 

PRINCESA: Ara sí que no em puc fer enrere. Aquí tinc el Drac esperant-me.

 

PAFF: …vuit, nou i deu. Tornem-hi… un, dos, tres,…

 

PRINCESA: Deu estar comptant les criatures que s’han menjat…

 

PAFF: I deu… (obre els ulls). Ep qui ets tu?

 

PRINCESA: Ja ho deus saber qui sóc… el teu berenar, potser?

 

PAFF: També portes berenar? Quan atrapi els meus amics…

 

PRINCESA: No, atura’t. No et mengis cap més nen, que per això he vingut!

 

PAFF: Però què dius de menjar-me nens, si a mi el que m’agrada és el pa amb xocolata, i els meus amics sempre me’n porten.

 

PRINCESA: Vols dir que no és veritat el que diuen al poble?

 

PAFF: No sé què diuen al poble, però el cert és que sóc un drac que només vol jugar una estona i tenir amics…

 

PRINCESA: Un drac que vol jugar? Com s’entén això?

 

(entren els seus amics)

 

NEN 1: Que no ens véns a buscar o què?

 

NEN 2: A mira, en Paff ha fer una altra amiga.

 

PAFF: Ara li estava explicant a aquesta nena que jo en realitat no sóc un drac, sinó en Jordi, un nen d’un poble no gaire lluny d’aquí, a qui una bruixa malvada va convertir en drac.

 

PRINCESA: Oh, i no hi ha manera de tornar-te a convertir en nen, per poder jugar amb nosaltres?

 

PAFF: La Bruixa em va dir que no recuperaria la meva forma de nen fins que una princesa em fes un petó al nas… i amb aquest nas que tinc…

 

PRINCESA: Això està fet!

 

(Petó de la princesa, cau la disfressa de drac i apareix un petit Sant Jordi)

 

NARRADOR: Ara sí que arribem al final de la història.

 

NARRADORA: Però, voleu saber com ho van fer per tornar al poble i explicar els que els havia passat?

 

NARRADOR: Doncs, es van inventar la llegenda que tots coneixeu.

 

NARRADORA: La princesa va dir que quan el drac estava a punt de menjar-se-la, va aparèixer el nostre Sant Jordi.

 

NARRADOR: I valent com era, el petit Jordi va matar el drac, i així va salvar la princesa.

 

NARRADORA: Pel camí de tornada cap al poble el petit Jordi va collir una rosa i la va regalar a la princesa per agrair-li haver desfet l’encanteri que l’havia convertit en drac.

 

NARRADOR: I, a canvi, ell li va escriure la llegenda de Sant Jordi perquè la gent la recordés tal com sempre ens l’han explicat.

 

NARRADORA: Ah, però ara que sabeu la veritat, millor que no l’expliqueu a ningú, perquè potser queda millor la llegenda d’aquell Sant Jordi que mata el Drac, salva la princesa, i de la sang del drac en surt un rosa.

 

 

(Anar a la Taula de Continguts)