UNA ALTRA LLEGENDA DE SANT JORDI

(Anar a la Taula de Continguts)

Una altra Llegenda de Sant Jordi

 

 

PRESENTADOR: Us han explicat mai la llegenda de Sant Jordi? La d’aquell valent cavaller que va matar el drac per alliberar la princesa?

 

PRESENTADORA: Doncs, avui us la tornarem a explicar. Però com que sabem que les llegendes no són mai certes del tot, hem pensat que potser la història no és ben bé com ens la pinten.

 

PRESENTADOR: No tots els dracs són tan dolents com sembla, ni tan ferotges com els pinten.

 

(Apareix el drac i va a amagar-se darrere unes roques)

 

PRESENTADORA: Avui us parlarem d’un drac una mica diferent. Vivia en una cova, prop del poble i del castell d’un senyor Rei, que aquest sí que era malcarat i poca-solta.

 

PRESENTADOR: El petit drac vivia amagat, perquè tenia por que si el veien, l’agafarien i el tancarien en una gàbia.

 

PRESENTADORA: Però el drac s’havia fet amic de dos nens del poble, que cada dia, en sortir de l’escola anaven a jugar amb ell una estona.

 

(Dos nens criden el Paff)

 

NENS: Paff? Paff?  Que ets aquí?

 

PAFF: (surt de darrera d’unes pedres) Hola, què hi ha de nou? Em pensava que ja no vindríeu avui.

 

NEN 1: És que hem hagut de vigilar que no ens veiés ningú. Els pares no s’ho creurien que venim a jugar amb un drac.

 

NEN 2: O encara pitjor que després voldrien tancar-te en una gàbia o portar-te al zoo.

 

PAFF: Sí, espero que algun dia pugui jugar amb tots els nens a la plaça del poble, sense haver d’amagar-me.

 

NEN 1: Què et sembla si avui juguem a les dames?

 

PAFF: Ui, no, que si guanyés encara em dirien que em menjo les dames i les princeses, jo.

 

NEN 2: Doncs, podríem jugar a la xarranca, o a bales.

 

PAFF: Sí, sí juguem a la xarranca!

 

(es posen a jugar a la xarranca)

 

NARRADOR: I així vivia feliç el petit drac, jugant amb aquells nens que eren els seus únics amics.

 

NARRADORA: Però, això només podia ser una estoneta cada dia, perquè s’havien de veure d’amagat sense que ho sabés ningú del poble, i molt menys el senyor Rei.

 

(Una veu els crida)

 

VEU: Nens !!  Va, que encara heu de berenar!

 

NEN 1: Ostres, ens ja ens crida la mare! Hem de marxar.

 

NEN 2: Demà tornarem, eh? A la mateixa hora.

 

PAFF: Us esperaré aquí, com sempre.

 

NENS: Adéu!.

 

NARRADOR: I així passaven les setmanes: els nens cada dia anaven a veure el Drac en sortir de l’escola, i hi jugaven una estona.

 

(Van sortint gent del poble, uns amb cistells, altres amb eines…)

 

NARRADOR: Mentrestant, la gent del poble cada dia estava més empipada amb el Rei que no en tenia mai prou, i ara els obligava a donar-li la meitat del que guanyaven.

 

NARRADOR: Fins que un dia, algú va tenir una bona pensada.

 

VENEDOR 1: Pollastres a bon preu, Pollastres de primera!

 

VENEDOR 2: Ous de gallina, ous de colomí, ous d’estruç i de perdiu!!

 

VENEDOR 3: Olles i cassoles, plats i cullerots. De fusta i de terrissa….

 

VENEDOR 4: Espardenyes de set betes, faixes, boines i barretines…

 

VENEDOR 1: Ei mestressa, que em vendríeu una dotzena d’ous de gallina i mitja de colomí, si us plau?

 

VENEDOR 2: Oi tant, i a canvi del pollastre li dono un ouet de perdiu.

 

VENEDOR 1: Fantàstic, això de no haver de pagar amb diners és molt pràctic.

 

VENEDOR 3: Necessito unes espardenyes de set betes, què li sembla si les hi canvio per aquesta cassola?

 

VENEDOR 4: Si ha de ser per la cassola, em sembla que s’haurà de quedar amb unes espardenyes de sis betes en lloc de set.

 

VENEDOR 3: I si li afegeixo un cullerot?

 

VENEDOR 4: Ah, això ja està més bé. Tracte fet.

 

NARRADOR: I així va ser com la gent del poble comprava i venia sense fer servir els diners.

 

NARRADORA: I els soldats del Rei al cap del dia no feien ni cinc de calaix.

 

SOLDAT 1: A veure, quants diners heu fet avui al mercat, mestressa?

 

VENEDOR 1: Ja ho veu, no en duia ni cinc, i me’n torno cap a casa sense ni cinc.

 

SOLDAT 2: i tu, no em diràs que no has venut res avui?

 

VENEDOR 2: Doncs, això mateix et dic. Ni un ral, ni un cèntim, ni un duro, ni un euro… res de res.

 

SOLDAT 1: Aquesta gent no hi ha qui els entengui. Vénen aquí al mercat amb el cistell ple. I se’n tornen amb el cistell ple, sense haver cobrat ni un cèntim.

 

SOLDAT 2: Ai, el Rei com es posarà, quan vegi no li portem res.

 

SOLDAT 1: Ep, espera’t que allà n’hi ha un parell que em sembla que sí que compren i venen amb diners.

 

SOLDAT 2: Els espiarem i així els enxanparem.

 

FERRIOL 1: Com pesa aquesta bóta! D’aquí a una estona et tocarà portar-la a tu, eh?

 

FERRIOL 2: Sí, però abans me’n donaràs un glopet, oi?

 

FERRIOL 1: Ep, que aquest vi el portem per vendre. Si en vols, hauràs de pagat com qualsevol altre client.

 

FERRIOL 2: Bé, només tinc una moneda, però és que em moro de set.

 

FERRIOL 1: Pagant Sant Pere canta: al capdavall tant és vendre el vi a un foraster com vendre-te’l a tu.

 

(N’hi dóna un vaset i l’altre li paga una moneda)

 

FERRIOL 2: Ara si vols, ja la portaré jo la bóta. Em sembla que estic més animat i tot.

 

FERRIOL 1: Perfecte, però saps què?  abans jo també en prendre un glopet.

 

FERRIOL 2: Si pagues a rai, la qüestió és vendre el vi, tant se val a qui.

 

(N’hi dóna un vaset i l’altre li paga amb la mateixa moneda d’abans)

 

FERRIOL 1: Vinga, som-hi. Cap a mercat falta gent.

 

FERRIOL 2: Com que torno a tenir un diner, em sembla que me’n prendré un altre glopet.

 

(repeteixen l’operació de beure i pagar amb la mateixa moneda)

 

FERRIOL 1: Ah, doncs, jo no vull pas ser menys que tu, dóna-me’n un vaset, au.

 

(repeteixen l’operació de beure i pagar amb la mateixa moneda)

 

SOLDAT 1: Us hem estat observant, i heu venut uns quants gotet de vi.

 

SOLDAT 2: Això vol dir que deveu tenir un bon grapat de monedes al sarró.

 

SOLDAT 1: Vinga, quedeu-vos aquesta moneda i nosaltres ens enduem tot el que queda a la bossa.

 

(Se’n van, uns per cada costat)

 

FERRIOL 1: Noi, avui sí que ens han ben fotut.

 

FERRIOL 2: Ara que el negoci ens anava tan bé…

 

FERRIOL 1: Què hi farem! Ens haurem de conformar amb aquesta moneda.

 

FERRIOL 2: De fet, és l’única que teníem en començar.

 

(Mentre se’n van)

 

FERRIOL 1: Mira, dóna’m un altre glopet que ja et pagaré amb la moneda…

 

NARRADOR : Així feien vida en aquell poble, sense més problemes que els que els ocasionava el Rei de tant en tant.

 

NARRADORA: No hi havia perills a la vista, i els soldats s’avorrien com ostres, si és que les ostres s’avorreixen gaire, és clar.

 

NARRADOR: Però vés el que són les coses.

 

NARRADORA: El dia més inesperat, tot es pot capgirar.

 

NARRADOR: Els nens continuaven anant cada dia a jugar amb el seu amic, el petit drac.

 

NARRADORA: Fins i tot li portaven galetes “Principe Bekelar” que deia que li agradaven molt, i berenaven tots plegats.

 

NARRADOR: Però aquell dia, quan ja s’havien acomiadat del petit drac…

 

(es van creuant, pràcticament sense aturar-se)

 

NEN 1: Ha estat ben divertit avui, jugar amb en Paff.

 

NEN 2: Sí, és un drac encantador.

 

(unes dones passaven per allí)

 

DONA 1: Has sentit? Semblava que parlessin d’un drac…

 

DONA 2: Quines bestieses! No n’hi ha de dracs per aquí.

 

(passen dos nois)

 

NOI 1: Ostres, diu que podria haver-hi un drac per aquí al poble?.

 

NOI 2: Potser volien dir que abans n’hi havia hagut.

 

NOI 1: I si n’hi havia hagut, també n’hi pot tornar a haver.

 

(En passen dos més)

 

HOME 1: Has sentit? Em sembla que parlaven d’un drac com els que hi havia hagut abans.

 

HOME 2: Que n’han vist algun per aquí al poble?

 

HOME 1: Podria ser, eh?

 

(en passen dos més)      

     

SENYORA 1: Deien que han un vist un drac aquí al poble

 

SENYORA 2: Un drac ferotge d’aquells que es mengen les criatures?

 

SENYORA 1: Les criatures i les princeses!

 

(en passen dos mes)

 

AVI 1: Ai, Mare de Déu, un drac s’està menjant les criatures del poble.

 

AVI 2: I també es vol cruspir la princesa!

 

AVI 1: Ai, quan se n’assabenti el Rei!

 

(en passen dos més)

 

ÀVIA 1: Correm a avisar el Rei, que hi ha un drac que se’ns menja les criatures i ara vol atipar-se amb la seva filla.

 

ÀVIA 2: Verge santíssima, mai havíem vist un drac tan ferotge i tan perillós com aquest.

 

ÀVIA 1: Bé, tampoc és que puguem dir que l’hem vist, però…

 

NARRADOR: Al poble l’esverament era general.

 

NARRADORA: Tothom parlava del terrible drac que es menjava les criatures.

 

NARRADOR: Sovint se sentia: “I encara sort que de moment de s’ha menjat a cap dels nostres”

 

NARRADORA: El drac era malvat i cruel, encara que ningú no l’havia vist mai, ni ningú podia dir que hagués atacat a la seva família.

 

NARRADOR: Però el drac existia, perquè tothom en parlava.

 

NARRADORA: També a la Cort del Rei…

 

REI: Què és tot aquest enrenou, al poble? Algú m’ho pot explicar?

 

CAPITÀ 1: Senyor Rei, un drac enorme que treu foc pels queixals està rondant pels carrers del poble, menjant-se de viu en viu les criatures.

 

CAPITÀ 2: I a aquest pas, aviat ja no quedaran nens ni nenes…

 

REINA: Sempre ens quedarà la nostra princesa.

 

PRINCESA: I amb qui jugaré, jo, si ja no hi ha més nens i nenes?

 

REI: Les princeses no juguen. Les princeses són princeses i fan de princeses.

 

CAPITÀ 1: Lamento dir-vos, senyor Rei, que sembla ser que ara el Drac ja ben tip de criatures vulgars que no saben sinó jugar i jugar, ara està disposar a cruspir-se la vostra filla.

 

REI: La meva filla? Però què s’ha cregut aquest Drac.

 

REINA: No ho podem pas permetre. Hi has de fer alguna cosa, Reietó meu.

 

REI: Ordeno i mano que tots els soldats i cavallers del Regne es disposin amb totes les seves armes per a combatre tan terrible Drac.

 

CAPITÀ 2: Molt em temo, senyor Rei, que ja no hi serem a temps.

 

CAPITÀ 1: Hores d’ara, els cavallers i soldats fugen corrents, i ja deuen ser ben lluny d’aquí.

 

CAPITÀ 2: Quan han sentit a dir com n’era de gran, de fort i de ferotge, aquest drac, han tingut por, s’han escagarrinat i han fugit més ràpid que el vent.

 

REINA: I com ho farem ara, pobres de nosaltres.

 

PRINCESA: Si l’únic que pot calmar aquest terrible drac és menjar-se una princesa, que no se’n parli més. Hi aniré jo mateixa, amb la condició que no torni mai més al poble.

 

REI I REINA: Vols dir, filla meva….?

 

NARRADOR: I així va ser com la nostra princesa, tota una heroïna, va sortir a buscar el Drac devorador de criatures, que ara s’havia encapritxat per cruspir-se-la a ella.

 

NARRADORA: El Rei i la Reina, més espantats encara que els seus cavallers que havien fugit corrents, no van gosar impedir que la princesa anés tota sola cap on era el Drac.

 

NARRADOR: El final de la història ja el sabeu, oi?

 

NARRADORA: Ara se suposa que hauria de sortir el valerós cavaller Sant Jordi per a matar el drac i salvar la princesa….

 

NARRADOR: Però si aquest és un drac inofensiu, que només vol jugar amb els nens i fer amics.!

 

NARRADORA: Doncs, vegeu com va anar la història.

 

(surten els nens i el Drac)

 

NEN 1: Ara et toca a parar a tu.

 

NEN 2: has de contar fins a vint, i mentrestant nosaltres ens amaguem.

 

NEN 1: I no val a guipar, eh?  Tanca bé els ulls.

 

PAFF: No patiu que no faré trampa. Però com que només sé comptar fins a vint, comptaré dos cops fins a deu.

 

NENS: Vinga, som-hi. Amaguem-nos allà.

 

(Els nens s’amaguen i el Drac es tapa els ulls amb les mans)

 (Apareix la princesa)

 

PRINCESA: Ara sí que no em puc fer enrere. Aquí tinc el Drac esperant-me.

 

PAFF: …vuit, nou i deu. Tornem-hi… un, dos, tres,…

 

PRINCESA: Deu estar comptant les criatures que s’han menjat…

 

PAFF: I deu… (obre els ulls). Ep qui ets tu?

 

PRINCESA: Ja ho deus saber qui sóc… el teu berenar, potser?

 

PAFF: També portes berenar? Quan atrapi els meus amics…

 

PRINCESA: No, atura’t. No et mengis cap més nen, que per això he vingut!

 

PAFF: Però què dius de menjar-me nens, si a mi el que m’agrada és el pa amb xocolata, i els meus amics sempre me’n porten.

 

PRINCESA: Vols dir que no és veritat el que diuen al poble?

 

PAFF: No sé què diuen al poble, però el cert és que sóc un drac que només vol jugar una estona i tenir amics…

 

PRINCESA: Un drac que vol jugar? Com s’entén això?

 

(entren els seus amics)

 

NEN 1: Que no ens véns a buscar o què?

 

NEN 2: A mira, en Paff ha fer una altra amiga.

 

PAFF: Ara li estava explicant a aquesta nena que jo en realitat no sóc un drac, sinó en Jordi, un nen d’un poble no gaire lluny d’aquí, a qui una bruixa malvada va convertir en drac.

 

PRINCESA: Oh, i no hi ha manera de tornar-te a convertir en nen, per poder jugar amb nosaltres?

 

PAFF: La Bruixa em va dir que no recuperaria la meva forma de nen fins que una princesa em fes un petó al nas… i amb aquest nas que tinc…

 

PRINCESA: Això està fet!

 

(Petó de la princesa, cau la disfressa de drac i apareix un petit Sant Jordi)

 

NARRADOR: Ara sí que arribem al final de la història.

 

NARRADORA: Però, voleu saber com ho van fer per tornar al poble i explicar els que els havia passat?

 

NARRADOR: Doncs, es van inventar la llegenda que tots coneixeu.

 

NARRADORA: La princesa va dir que quan el drac estava a punt de menjar-se-la, va aparèixer el nostre Sant Jordi.

 

NARRADOR: I valent com era, el petit Jordi va matar el drac, i així va salvar la princesa.

 

NARRADORA: Pel camí de tornada cap al poble el petit Jordi va collir una rosa i la va regalar a la princesa per agrair-li haver desfet l’encanteri que l’havia convertit en drac.

 

NARRADOR: I, a canvi, ell li va escriure la llegenda de Sant Jordi perquè la gent la recordés tal com sempre ens l’han explicat.

 

NARRADORA: Ah, però ara que sabeu la veritat, millor que no l’expliqueu a ningú, perquè potser queda millor la llegenda d’aquell Sant Jordi que mata el Drac, salva la princesa, i de la sang del drac en surt un rosa.

 

 

(Anar a la Taula de Continguts)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *