(Anar a Taula de continguts)

 

Una Llegenda de Sant Jordi

 

(Escenari d’un bosc)

(Entra la caputxeta, cantant una cançó)

 

LLOP: Hola caputxeta! On vas amb aquest cistellet?

 

CAPUTXETA: No t’ho diré pas; que la mare m’ha dit que no parli amb desconeguts.

 

LLOP: Poc que ho sóc, jo, un desconegut, Caputxeta! Oi que saps qui sóc?

 

CAPUTXETA: Oi tant que ho sé, si se’t veu a la cara que ets el llop.

 

LLOP: Ho veus, Caputxeta, com no sóc cap desconegut? A mi ja m’ho pots dir cap on vas…

 

CAPUTXETA: Potser tens raó. (pausa) Mira, vaig a casa la iaiona, perquè està malaltona, I la mare m’ha dit que li porti uns pastissos i unes galetones.

 

LLOP: I ella sola s’ha de menjar tot això? Vols dir que no li farà mal?

 

CAPUTXETA: Per això li porto també unes aspirines, i unes pastilles per l’estómac, i un xaropet per la tos….

 

LLOP: Aaaah! Doncs, au, no perdis temps. Vés-hi, que la pobra iaiona ja deu tenir gana (girant-se de cara al públic) I jo també, he, he. (altra cop a la caputxeta) Si hi vas per aquest camí, encara faràs drecera.

 

CAPUTXETA: És que la mare m’ha dit que si vull fer drecera, que no m’aparti de la carretera…

 

LLOP: Però, Caputxeta. Si vas per aquest camí que és més curt fins i tot tindràs temps de collir unes floretes per a la teva iaiona…!

 

CAPUTXETA: Potser tens raó. Moltes gràcies, llop.

 

LLOP: Adéu, Caputxeta, a reveure…. (més de cara al públic) oi tant que ens tornarem a veure, hummm

 

CAPUTXETA: (dirigint-se cap al públic) i després diuen que els llops són dolentots; doncs, aquest a mi m’ha semblar era ben simpaticot, oi?. (pausa, torna a cantar) I, ben mirat, les floretes en lloc de portar-les a la iaiona, que no sabria on posar-les, les podria regalar al meu estimat. No ho digueu a ningú, eh? Però estic enamorada d’un príncep blau. (pausa) Ep, que em sembla que ve algú. I si no m’equivoco aquesta veu ja me la conec, valdrà més que m’amagui.

 

(la Caputxeta s’amaga)

 

(Entren el Rei i el Príncep parlant, al darrere la Reina saludant a tothom)

 

PRÍNCEP:  Jo me l’estimo, papa.

 

REI: Però no t’hi pots casar, tu amb una pageseta. No veus que no està feta per a tu, rei meu. Tu necessites una princeseta com Déu mana, amb ulls blaus i rínxols d’or!

 

PRÍNCEP: Ella no és una pageseta qualsevol. Ella és la meva princeseta! No li calen grans vestits per ser la més formosa del món (adreçant-se cap al públic) Amb aquella caputxeta vermella, si sembla una nina de porcellana!.

 

REI: No, no, i no!. No t’hi casaràs, perquè t’ho prohibeixo jo. Jo sóc el Rei i mano per totes aquestes terres…!

 

PRÍNCEP: Però, papa. No dius sempre que jo sóc el rei de la casa?

 

REINA: (amb cara de tonta i de cara al públic) Ai, el meu Rei.

 

(Entra el missatger  i s’agenolla als peus del Rei)

 

MISSATGER: Senyor Rei, un terrible drac s’està cruspint les nostres collites. Ens pastura les verdures i se’ns menja els enciams!

 

REI: N’esteu segurs, que és un drac?

 

MISSATGER: Segurs,… segurs…. no. Però què podria ser sinó un Drac!

 

PRÍNCEP: Podria ser un llop, disfressat de drac? (pausa) O potser un drac disfressat de llop?

 

REI: Bé, ara no m’atabaleu, que ja tinc prou feina a convèncer aquest tabalot que no es pot casar amb una pageseta qualsevol.

 

MISSATGER: Senyor Rei, és que ara demana a més que li donem una joveneta cada dia… diu que és per a completar la dieta, que ja està fart de ser vegetarià.

 

REI: Està bé, està bé. Ja pensarem alguna cosa…

 

REINA: I perquè no fas com en els contes, que el Rei fa una crida als cavallers més valents de la contrada per anar a matar el drac?

 

REI: No sé si tindrà gaire èxit… Però, (amb to solemne com si ja fes la proclama) apunta i proclama per tots els racons del regne, que qui sigui capaç de matar aquest terrible Drac…, li concediré la mà de la princesa.

  

MISSATGER: Així ho faré, senyor Rei. Ho escamparé per pobles i ciutats. De ben segur que els joves i valents cavallers del país sortiran a batre’s amb tan terrible fera, per poder-se casar amb la vostra filla, la princesa.

 

(el missatger se’n va)

 

REINA: Em sembla que us oblideu d’un petit detall, senyor Rei, i maridet meu.

 

REI: Goseu posar en dubte les meves ordres, senyora Reina, esposa meva ? (ho diu arrossegant les paraules) El que he manat, que es compleixi al peu de la lletra.

 

REINA: Però és que hi ha un petit detallet de no res…

 

REI: Doncs jo no estic per de-ta-llets – de –  no – res. El que he dit, dit està, i que ningú ho contradigui.

 

PRINCEP: La mama volia dir, o recordar-te, que no tinc cap germaneta, i que per tant no hi ha cap princeseta per a oferir com a premi al cavaller que mati el drac.

 

REI: (contrariat) Ah, no…? Ja havia perdut el compte, jo. (pausa) Però tant, se val, que no em vinguin amb excuses ara. Som-hi! (Surten tot tibats)

 

(surt la caputxeta del seu amagatall)

 

CAPUTXETA: (de cara al públic) El meu Príncep…! És tot un sol, ell, no ho trobeu? Llàstima que el seu pare sigui tan cregudot, i una mica poca-solta! (pausa) Però estic segura que al final el meu Príncep blau el convencerà i el Rei acceptarà que ens casem. (mira una flor, i la cull) Mira, ara sabrem si de veritat m’estima i si finalment ens casarem. (comença a tirar pètals de margarida) Si,, no, sí, no, sí, no…  Tornem-hi, que aquesta no ha anat bé: No, si. no, sí, no, sí, no, … sí!!!

 

(Entra una de tot despistada, com si no sabés on va ni on és)

 

CAPUTXETA: Que et passa alguna cosa?

 

JORDINA:  És que… és que… m’he perdut!

 

CAPUTXETA: Ostres! Això sí que és fomudot, tu! (pausa)  Que et puc ajudar?

 

JORDINA: Em faries un gran favor, sí. Perquè estic completament perduda.

 

CAPUTXETA: A veure, seu. No ploris ni et posis nerviosa, que ja veuràs com al final trobaràs el caminet per tornar cap a casona.

 

JORDINA: No, si el camí de casa ja el sé. És cap allà baix darrere aquell turó. Casa meva no l’he pas perduda; (pausa) el que m’he perdut sóc jo!.

 

CAPUTXETA: Ah.

 

JORDINA: No sé on sóc, jo. M’he perdut jo, m’entens?.

 

CAPUTXETA: A veure si ho entenc… Tu ja saps on és casa teva… el que no saps és on ets, tu?

 

JORDINA: Sí, és el que t’estic dient.

 

CAPUTXETA: A veure, doncs, si et puc ajudar… (rumia una estona) Tu has sortit aquest matí de casa teva, allà darrere aquell turonet, no?

 

JORDINA: Sí, això mateix.

 

CAPUTXETA: Deus haver agafat el caminet que porta cap al poble, no?

 

JORDINA: Exacte! 

 

CAPUTXETA: Allà, deus haver travessat la plaçona i deus haver sortit en direcció cap al Molí Nou.

 

JORDINA: I tant!. (com si fes una descoberta) Tens raó!. Ara ho recordo, que a la cantonada de la plaça hi havia la rateta que escombrava l’escaleta. (pausa) Però després… on dec haver anat a parar?

 

CAPUTXETA: El més probable és que abans d’arribar al Molí nou hagis trencat per la drecera de baix fins arribat a la casona d’en Ferriol.

 

JORDINA: Ostres, tens raó, està clar que deu haver anat així. I des d’allà… ara recordo … he agafat un camí que anava pujant tot recte, recte….(pausa) però no sé cap on portava aquell camí.

 

CAPUTXETA: Sí dona, és aquest mateix caminet que des d’allà baix ve cap aquí. (pausa) I no t’has parat enlloc ?

 

JORDINA: No, no. He anat caminant sense parar…, fins que t’he trobat a tu.

 

CAPUTXETA: (pensa una mica) Aleshores…,(pausa)  Ja ho tinc! Si has vingut per allà sense parar-te en lloc més, fins que m’has trobat a mi, que estic aquí…. vol dir… que tu ara ets aquí!

 

JORDINA: (Va seguint el recorregut amb el dit fins arribar als seus peus i pujar fins al cas) És clar, Tens raó! Sóc aquí! Ja m’he trobat, gràcies, gràcies. No sé com m’ho hagués fet sense tu!

 

CAPUTXETA: I ara que ja t’has trobat, cap a on vas ara?

 

JORDINA: Me’n vaig a matar el drac, que diuen que ens pastura la verdura i se’ns menja l’enciam!

 

CAPUTXETA: I, a més, ara fins i tot es vol cruspir sencereta una noieta cada matí!

 

JORDINA: Doncs, vés amb compte, eh? Afanya’t a portar el cistellet a l’àvia, i no parlis amb desconeguts pel camí.

 

CAPUTXETA: Ep! I com ho saps que vaig a portar aquest cistellet a la iaiona?

 

JORDINA: Ah,… no ho sé. Em sona d’haver-ho llegit, … però no sé on.

 

CAPUTXETA: Bé, doncs, que vagi bé la cacera. Jo ara sí que passaré per la drecera, perquè si no se m’hi farà fosc, al mig del bosc. I, de passada, colliré floretes pel meu amoret.

 

(surten totes dues de l’escena)

 

(música)

 

(a casa de la iaia)

 

CAPUTXETA: (abans de sortir a escena) Iaiona, que puc passar?

 

LLOP: Passa bufona, passa, la porta és oberta.

 

CAPUTXETA: (entrant) T’he portat aquest cistellet que m’ha preparat la mare: hi ha pastís, formatge i unes galetones… (s’acosta al llit)

 

LLOP: Acosta’t Caputxeta, que no li vols fer petó a l’àvia?

 

CAPUTXETA: Però, iaiona, quins ullets més grossos que tens…!

 

LLOP: Són per veure’t millor.

 

CAPUTXETA: I quines orelles més llargues que tens…!

 

LLOP: Són per sentir-te millor.

 

CAPUTXETA: I quines dents més afilades que tens…!

 

LLOP: Són per menjar… -me el pastís… Acosta-me’l, maca

 

(El llop es menja la caputxeta)

 

LLOP: Primer la iaia tenia la carn una mica dura, però aquesta ja era més tendra. Serà millor que faci una becaina, que de tan tip que estic no podria ni caminar. (es posa a dormir)

 

(Se sent la veu que ve de fora)

 

PRINCEP: Caputxeta!… Caputxeta!…, on ets?

 

(El llop s’amago sota els llençols)

 

CAPUTXETA: aquí… aquí….!

 

PRINCEP: (mira i no la veu enlloc) Caputxeta!… Caputxeta!…, on ets?

 

CAPUTXETA:  A la panxa del llop, on no hi neva ni un cop.

 

(el llop treu el cap)

 

PRINCEP: Renoi, però si és el llop…, o el drac, vés a saber!

 

CAPUTXETA:  Sóc aquí, a la panxa del llop, on no hi neva ni un cop.

 

PRINCEP: Ai, mare meva. Com ens ho farem. No puc pas donar-li herba fins a rebentar, a aquesta fera! (no sap què fer, està nerviós)

No pateixis, Caputxeta, que el teu Príncep blau et salvarà.

 

(es treu l’espasa)

 

PRINCEP: El meu pare, el senyor Rei, ha promès que qui matés el drac es casaria amb la princesa… (abaixa l’espasa) però a casa no hi ha princesa… només hi sóc jo, com a Príncep. Això vol dir que el cavaller que el mati… s’haurà de casar amb mi? (pausa) I si el mato jo,… voldrà dir que jo m’hauré de casar amb mi mateix?

 

(S’adreça al públic)

 

PRINCEP: Valdrà més que demani ajuda. Cavallers, bons cavallers, veniu a salvar la caputxeta!

 

(entren tres cavallers, armats fins a les dents)

 

CAVALLER1: Ja som aquí, benvolgut Príncep, a punt per a abatre aquesta fera.

 

CAVALLER2: On és el drac, on és el llop?

 

CAVALLER3: De qui hem de fer la pell?

 

PRINCEP: És allà. Allà el teniu. I sembla que està dormint.

 

CAVALLER1:  Som-hi doncs.

 

CAVALLER2: Demostrem el nostre coratge

 

CAVALLER3: Acabem d’una vegada amb aquest mal son.

 

(apareix Jordina)

 

JORDINA: On aneu desgraciats?

 

CAVALLERS I PRINCEP: (els cavallers cauen de genolls en terra) Sant Jordi!

 

JORDINA: Deixem-ho amb… Jordina, (es treu la cabellera)

 

PRINCEP: Has vingut a matar Drac, com mana la tradició?

 

JORDINA: No ben bé, benvolgut Príncep. Jo no sóc en Manelic, sinó la Jordina, presidenta de la Protectora d’animals. Salvarem la Caputxeta, d’acord, però deixarem viure el llop. Vós us quedeu la noieta i jo m’enduré el llop.

 

(treuen la caputxeta i desperten el llop)

(surten el Rei i la Reina)

 

REI:  (adreçant-se al públic) Em sembla que ens hem fet un embolic de contes i llegendes, però si acaba bé donem-ho per bo. I tant si era un llop com si era un drac, el conte s’ha acabat.

 

 

(Anar a Taula de continguts)