III.II Instruments de corda

Després de veure els instruments de vent, és hora de parlar dels cordòfons, és a dir, dels instruments de corda, els quals estaven dividits en tres clares famílies: les lires, les cítares i les arpes. Les dues primeres tenen un tret comú, i és que les cordes estaven col·locades paral·lelament a la caixa de ressonància, mentre que en les arpes, queien de manera perpendicular. Com ja hem vist en apartats anteriors, aquests instruments eren els més ben valorats de l’Antiga Grècia, ja que s’atribuïen a la gent de ciutat. En altres paraules, a ulls dels grecs, aquests eren els instruments seriosos, que transmetien majestuositat, mentre les flautes i d’altres quedaven reservats per la pràctica dels humils camperols.

Musa

Musa asseguda en un pedestal i amb una lira a la mà. Museu del Louvre, París. Font: Marina Salas Zamora

Comencem, doncs, per la família de les lires, la creació de les quals s’atribuïa al déu Hermes (Έρμῆς). La lira (λύρα) estava formada per una caixa de ressonància, normalment construïda amb closca de tortuga, de la qual en sortien dos braços fabricats de fusta o amb banyes d’animals. Aquests, servien per fixar les cordes col·locades sobre una espècie de pont fins a la base de la caixa. La curiositat per la construcció de la caixa amb closca de tortuga em porta a trobar un text en què Pausànies (Παυσανίας) (Descripció de Grècia, Arcàdia 54, 7) afirma que al mont Parteni, a l’Arcàdia, hi vivien tortugues molt apropiades per fabricar lires, tot i que, afegia, podia ser perillós caçar-les, ja que estaven consagrades al déu Pan. El nombre de cordes de la lira no era fix però, normalment, solia ser de set. La seva afinació era pentatònica (5 notes per octava) i tenia una corda Si o una corda Do, mai les dues juntes, i el mateix amb el Mi i el Fa. Quan una lira tenia afinada la corda Si, el Do era produït artificialment pressionant la corda Si amb un dels dits.
En aquesta mateixa família es classificava el bàrbiton (βάρβιτον), una classe de lira de set cordes, braços flexibles i caixa estreta. S’associava al culte de Dionís (Διόνυσος), la qual cosa ens fa pensar que el seu so provocava alegria. Per aquest motiu, era utilitzat freqüentment en banquets i simposis. Per tocar-la, l’intèrpret recolzava l’instrument sobre el maluc esquerra, tot i que també podia tocar-lo estirat, assegut o fins i tot caminant.

Cítara de bressol Font: Wikimedia Commons

Cítara de bressol
Font: Wikimedia Commons

Les cítares eren cordòfons similars a la lira, però de construcció més sòlida i amb una caixa de ressonància de fusta de forma semicircular o trapezoïdal. La phórminx (φόρμιγξ), també coneguda com lira homèrica (῾Ομήρου λύρα),  era, probablement, l’antecessora de la cítara (κιθάρα). La seva construcció era similar a la cítara de bressol, la qual rebia aquest nom per les petites dimensions de la seva caixa de ressonància. Els testimonis iconogràfics la representaven amb quatre o cinc cordes, i amb uns ulls pintats. Aquest tipus de cítara era d’ús domèstic i pedagògic. La cítara professional, en canvi, era més gran i disposava d’una caixa de ressonància plana a la part davantera, còncava a la part posterior i recta a la seva base. Majoritàriament, tenia entre set i dotze cordes i era l’instrument reservat a la pràctica dels citaristes professionals que solien tocar amb un plectre unit per una fina corda a la caixa.

Per últim, cal parlar de les arpes, les quals es diferenciaven de les cítares i les lires per la seva forma triangular i la desigual longitud de les cordes que, com ja hem comentat, estaven col·locades perpendicularment. Hi havia dos tipus d’arpes; l’arpa d’angle, i la trígonon (τρίγωνον), que es recolzava sobre una columna davantera. Pel que fa a l’arpa angular, es barregen dos possibles noms per a la seva citació: pektís (πηκτίς) sambýke (σαμβύκη).

Musa Terpsícore tocant Font: Theoi

Musa Terpsícore tocant la sambýke
Font: Theoi

Pektísen grec, designava tot aquell objecte format per la unió de diverses peces, tot i que aquest nom també donava lloc a un tipus de lira; Llucià, en els Diàlegs marins I, 4, utilitzà la terminologia pektís per referir-se a una rudimentària lira que Polifem (Πολύφημος) intentà construir servint-se del crani d’un cérvol. D’altra banda, Ateneu (Ἀθήναιος Nαυκρατίτης) (Deipnosophistai 635a) identifica la pektís amb una classe d’arpa d’origen lidi.
La sambýke s’utilitzava per designar qualsevol tipus d’arpa, majoritàriament, un tipus d’arpa angular. Persi (III 65) atribuïa aquest instrument a les dones que alegraven els banquets amb els seus cants i que, en ocasions, exercien la prostitució. Una sambucίstria (σαμβυκίστρια) era una intèrpret de la sambuca(σαμβύκη) (Livi XXIX 6,8). De totes maneres, aquest terme grec també designava una antiga màquina de guerra, la qual és descrita per Vitruvi (X 17), que s’utilitzava per llançar projectils, a l’hora que a l’Edat Mitjana, denominava diferents instruments de corda polzada. Per acabar, cal afegir un altre nom grec que s’utilitzava per referir-se a l’arpa, probablement de classe angular, la mágadis (μάγαδις). El verb magadízein (μαγαδίζω) significava cantar a l’octava. A més, sembla ser que quan la mágadis  s’utilitzava juntament amb el bàrbiton, solia fer-ho  a una octava més amunt.

14 comentaris a “III.II Instruments de corda

  1. Retroenllaç: II.IV Escala | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

  2. Retroenllaç: II.III Notació | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

  3. Retroenllaç: I.VI La música en la literatura i el teatre | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

  4. Retroenllaç: I.III La música en la religió | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

  5. Retroenllaç: Expedició al museu del Louvre | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

  6. Retroenllaç: I. Construcció d’un instrument de l’antiga Grècia | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

  7. Retroenllaç: II.II Ethos musical | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

  8. Retroenllaç: I.I Introducció a la música de l’Antiga Grècia | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

  9. Retroenllaç: “MEDITERRANI – Del mite a la raó” | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

  10. Retroenllaç: I.V La música en l’educació | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

  11. Retroenllaç: Αρχαιολογικό Μουσείο Δίου | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

  12. Retroenllaç: I.II La música en la mitologia | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

  13. Retroenllaç: The Metropolitan Museum of Art | Siringa, la música de l'Antiga Grècia

  14. Bon dia, em dic Júlia Ramos i sóc de 4t C2. He llegit aquest apartat sobre els instruments de corda del teu article ja que m’ha cridat l’atenció. Actualment sóc alumne del Conservatori professional de Badalona des dels 4 anys i he tocat el violí durant tot aquest temps fins ara. A més, aquest any sóc alumne de la Teresa i com cada any participarem a la Magna. L’altre dia vaig proposar la idea de afegir activitats sobre la música antiga als tallers que s’apliquen a la Magna, doncs ara haig d’informar-me i buscar informació sobre aquest tema i el teu article em sembla molt ben elaborat i molt interessant. Trobo que la música en general ha evolucionat molt i en el cas de la música clàssica que és la música que acostumo a interpretar és un tant diferent a la antiga, òbviament. Igual que el disseny dels instruments.
    Enhorabona pel treball (encara que ja faci uns quants anys, XD).
    Vale!

Respon a Júlia Ramos Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *