El arte de amar

Incluso cuando sé que no debo,
incluso cuando de ti me alejo,
no puedo evitar pensar
que no podre vivir sin tu mirar.

Por eso mandaré al olvido
mis preocupaciones y mis ruidos,
por verte sonreír
y tu destino decidir.

El camino será complicado,
pero con mi mano a tu lado,
quitaremos las espinas
de aquellas noches fallidas.

No debería estar prohibido,
solo porque para ellos sea desconocido.
Mis sentimientos son puros
al igual que los tuyos,
así que deja el futuro a un lado
porque esta noche eres amado.

Andrómeda

Publicat dins de Categoria 1, General, Poesia en castellà | Deixa un comentari

Aún me acuerdo de ti

Solía echarte de menos,

hablo en pasado porque decidí dejar de hacerlo,
pero te veo y lo vuelvo a sentir.
Siento esas ganas de ti,
esas que con el tiempo
siguen persistiendo.

¿Por qué sigues clavada en mí?
¿Por qué no puedo huir de lo que una vez sentí?
Son tantas las cosas que me haces sentir,
que no las puedo describir,
porque eres tú quien sigue dentro de mí,
porque ya no quiero que te vayas
si no es junto a mí.

No quiero echarte de menos,
porque quiero tenerte cerca
hasta compartir momentos
y encontrar un sentido a la vida,
aunque de la mía lo encontré
aquel día que tuve la suerte
de poder conocerte.

Eurídice.

Publicat dins de Categoria 1, General, Poesia en castellà | Deixa un comentari

La conquesta

Era l’any 1997 i el superheroi de Lloret de mar en l’últim any havia tingut més treball en un any que en tres anys que portava a Lloret.

Els zimbabuenses es van posar d’acord per venir a coqueria Catalunya, més concretament a Lloret de mar, però el que no sabien els zimbabuenses ara què Lloret de mar tenia el superheroi més poderós de tot el món.

1998, els zimbabuenses arriben a Lloret de mar després d’un any viatjant per poder arribar al seu destí, un cop arribat els conqueridors al lloc on era la conquesta. Els zimbabuenses només arribar a Lloret es van posar a construir tendes de campanya i en dues setmanes ja tenien una aldea petita i en quatre setmanes un poble.
Els Lloretenc al veure les construccions dels zimbabuenses van quedar tots anonadats i tota la població de Lloret va desallotjar Lloret i va quedar quasi buida.

1999, tota la població se’n va anar, menys l’exèrcit Lloretenc i l’ajuntament. En quatre dies van cancel·lar tots els viatges en dos anys i ningú podia entrar a Lloret.
Van començar una guerra però el que no sabien els zimbabuenses era que el superheroi estava observant i va sortir de la seva cova secreta i va matar a tots els zimbabuenses i es va acabar la guerra però abans que s’acabés els conqueridors van posar una bomba tòxica i va esclatar.

Lloret va quedar destruïda i sense que ningú pogués viure a Lloret en cent anys.

Deu Pai

Publicat dins de Categoria 2, General, Prosa en català | Deixa un comentari

Un bitxo espanyol

L’any 2012 va arribar una nau espacial al planeta Terra. En la nau hi havia un ”bitxo”. Tenia un color verdós, tirant a groc i a casa seva, per ensenyar-li a la seva dona.
La seva dona li va dir: – Això que no entri a casa meva -. El granger, no sabia què li passava a la seva dona, i es va preocupar.
Va passar uns anys i el ”bitxo” canviava el color de la pell, com si fos el color d’una persona humana.
El granger va conversar la seva dona, per adoptar al ”bitxo”. Ell ja no era un bitxo, era una
persona normal i corrent, i li van passar al nom de Pere.
També va començar a tenir moltíssima força, per la seva edat. La seva dona, li va fer un vestit de superheroi, com el del súper men. Quan va tenir vint-i-cinc anys, un malvat va anar a un poble de Jaén i era on vivia en Pere. Ell es dedicava a l’agricultura, és a dir, el camp de conreu. En Pere va escoltar, que hi havia un emmascarat robant un banc.
Ell no va d’optar, en anar corrent cap al banc. Va arribar i el va atrapar, per entregar-lo a la
policia.

En Pere va seguir atrapant a dolents, però va caure a les drogues i va morir, ja que ell no
estava acostumat a aquests estimulats.

Danonino

Publicat dins de Categoria 2, General, Prosa en català | Deixa un comentari

La cacera

“Número cent cinquanta-sis, Àsia Thompson!”, aquelles paraules travessaven el meu cap mentre, a poc a poc, la meva expressió es tornava neutre i els meus pares m’envoltaven en una abraçada. Tots els cridats pujaven a l’escenari, tremolosos. Jo no era menys.

Em vaig despertar sobresaltada; havia tingut un malson. En Hudson em va agafar la mà, preocupat. Aquella situació no era senzilla per a ningú. Feia ja tres dies que dormíem en arbres o amagats en arbustos. La cacera començava l’endemà al matí.

Quan era petita odiava veure com escollien innocents ciutadans per participar en aquell sagnant concurs, però mai vaig imaginar que jo fos seleccionada. El meu pare m’explicava que ho feien, perquè no hi cabíem al planeta. Era injust que aquelles persones, haguessin de ser brutalment assassinades.
A la cacera participaven quaranta persones majors d’edat. L’últim supervivent guanyava una vida de luxe i immunitat, cap persona del seu nucli seria seleccionada mai.

Havia pensat milers de formes per escapar i salvar-me, però necessitava a algú de confiança, en Hudson.
Van començar a sonar les sirenes. Havia començat. Tots corrien atemorits; no obstant això, nosaltres vam posar en marxa el pla. Havíem de fer-nos passar per caçadors i escalar la tanca, una vegada fora, deixaríem el país.
Aleshores, vam agafar les armes que havíem robat i vam començar a córrer.
El bosc on ens trobàvem estava silenciós. De sobte, un emmascarat ens va apuntar amb una pistola. Ens va mirar fixament i va disparar a un costat, un altre caçador va caure a terra. L’emmascarat va cridar que correguéssim. Nosaltres no enteníem res, però li vam fer cas. Quan vaig passar pel seu costat em va xiuxiuejar que ens protegiria.
No vam saber res més d’ell.

Vam dormir a la copa d’un arbre, i l’endemà vam emprendre el nostre camí. Ens faltaven tres quilòmetres per arribar a la tanca que ens separava de l’exterior. Veiem cadàvers per tot arreu. En Hudson i jo, ja no parlàvem només caminàvem inquiets, amb el somni d’arribar de pressa. De sobte, vam escoltar passes i ens vam amagar darrere d’uns grans esbarzers. Vam sentir els caçadors parlant sobre totes les morts, només quedàvem set persones vives. Se’n van anar. No semblaven tenir cap càrrec de consciència. Amb una mirada en Hudson i jo ens vam dir que seria difícil, però no podíem parar ara, estàvem molt a prop del nostre destí.
Va arribar la foscor i vam pujar a un arbre, es veia la tanca. Arribaríem l’endemà!

Abans que comencés el dia, nosaltres ja estàvem caminant. Passaven les hores, quan, de cop i volta, ens vam trobar davant la tanca. Recordo com es van il·luminar els ulls d’en Hudson mentre em deia que ho havíem reeixit. Només faltava treure les cordes de les motxilles i escalar la tanca per poder ser lliures.
Va aparèixer una figura davant nostre. Era l’emmascarat, sense donar previ avís es va treure la màscara, i jo vaig obrir els ulls tant com vaig poder. Era el meu pare! Mentre ens explicava que s’havia fet passar per un caçador perquè no em fessin res, un tret va retrunyir i en Hudson va caure a terra. Immediatament, el meu pare va treure la pistola. Jo vaig intentar ajudar a en Hudson que encara respirava, no el podia abandonar, era el meu amic, l’únic. Va sonar un altre tret i el caçador i mon pare van caure derrotats a terra. Ell implorava que els deixés allà i que escapes perquè vindrien més caçadors. Començava a
escoltar passos i el meu pare cridava més fort que m’estimava moltíssim. Vaig abraçar-los i
em vaig afanyar per sortir d’allà.
Mentre plorava, vaig agafar un cotxe i vaig conduir deixant la meva vida darrere.

Mai vaig tornar a ser la mateixa.

Orión

Publicat dins de Categoria 2, General, Prosa en català | Deixa un comentari

LA TRAÏCIÓ AL BOXEJADOR

Era l’any 2020. Hi havia una vegada un senyor que no es podia moure. Era viu perquè li feien respirar amb una màquina. La seva família estava molt trista per veure l’estat en què es trobava sabent com era abans.
Un dia vam veure un noi que trucava a la porta de l’hospital. Quan vam obrir ens va preguntar si li podiem explicar la història del senyor. Després de pensar-ho una mica vaig decidir explicar-se-la.
Era l’any 1950 a l’Equador. Un home de vint-i-quatre anys amb pocs estudis es trobava entrenant amb el sol que li donava de ple a l’esquena robusta. Quan em vaig començar a apropar-me per saludar-lo, em va dir que es deia Juan d’Aiguaclara. Era un boxejador professional, un dels millors del món i va estar durant trenta anys sense perdre fins que, al final de la seva carrera, el van enverinar i a la seva última baralla li van acabar perforant els dos pulmons. En conseqüència, va quedar en aquest estat. La policia va començar una investigació per descobrir qui l’havia enverinat.
Vaig estar sortint amb ell en secret i pensàvem casar-nos després del combat, després d’aquest incident vaig estar tres anys sense notícies sobre el criminal i vaig decidir utilitzar tots els seus diners per esbrinar qui l’havia enverinat. Vaig decidir contractar el millor detectiu privat del món, que en dues setmanes va descobrir qui era el criminal: va ser el seu millor amic, que tenia enveja pels seus triomfs.
De cop i volta en Juan va començar a convulsionar i nosaltres vam trucar ràpidament a un metge, però ja era massa tard.

Zoro Wells

Publicat dins de Categoria 2, General, Prosa en català | Deixa un comentari

El silenci

Ens vam conèixer el 31 de desembre de l’any 2006, quan encara teníem sis anys, ja que les nostres famílies eren molt amigues i quan venien a visitar-nos sempre jugàvem junts. En aquella època parlàvem bastant, però ens va tocar anar a escoles diferents i ens vam deixar de veure. Deu anys després, vam coincidir a l’institut, l’any 2016. Els dos teníem ja setze anys, i encara que no fóssim de la mateixa classe, parlàvem molt fora de l’escola. Érem els millors amics que hi podia haver, ens vèiem bastant i a vegades ens fèiem trucades, perquè ens trobàvem a faltar o no ens podíem veure.

Tot anava com sempre, continuàvem parlant molt; la diferència era que jo vaig començar a tenir uns sentiments diferents cap a tu. Cada vegada que et veia, era com un favor per als meus ulls. Cada vegada que parlàvem sentia que era un moment especial, i escoltar la teva veu era com escoltar una bella melodia. Tu sempre vas ser una persona molt alegre i optimista i, si tenia algun problema, m’ajudaves i sempre eres al meu costat, però, un divendres a la tarda, et vaig enviar un missatge i no vas contestar en tot el dia. Suposava que estaries ocupat i no li vaig donar més importància, encara que per dintre estava preocupada per tu. Va passar el cap de setmana i no vas llegir el que t’havia escrit, només em quedava esperar que sigui dilluns.

Aquella nit em va costar dormir, i per això vaig despertar-me més tard i quasi arribava tard, però les bones notícies eren que quedaven deu minuts per a l’hora del pati i per fi podria veure’t. De sobte, va tocar el timbre i vaig començar a recollir la taula ràpidament, vaig agafar l’esmorzar i vaig sortir de classe. Quan estava a punt de sortir al pati, et vaig veure i vaig esperar-te. Em vas saludar, però no et veia com sempre, et veia desanimat i amb mala cara. Et vaig preguntar si tot estava bé, perquè em tenies preocupada. Em vas contestar que sí, que només et feia una mica de mal el cap. Vaig quedar-me dubitativa, la teva resposta no semblava gaire sincera, així que vaig insistir i vaig dir-te que si tenies algun problema podies parlar amb mi, que jo t’escoltaria, però com no semblaves molt convençut vaig deixar-ho estar. Com sempre, vam parlar l’estona del pati, encara que tu més aviat m’escoltaves; no deies res.

I van passar els dies, cada vegada et veia més decaigut, no parlàvem molt i això m’entristia, ja que jo continuava estimant-te. Ja no llegies els meus missatges ni contestaves les meves trucades. Em tenies preocupada, potser jo feia alguna cosa malament? O potser ja no gaudies tant parlar amb mi? No sabia el motiu, només sabia que volia que tot tornés a ser com abans.

Uns mesos després estava tot encara pitjor, veia que no posaves interès en les nostres converses, i sempre m’intentaves evadir quan et preguntava si volies parlar o si estaves bé. Un dia vaig decidir anar a la teva casa per fer-te una sorpresa. En arribar, els teus pares em van obrir la porta i em van dir que eres a dalt, a la teva habitació. Vaig pujar les escales, era estrany no escoltar ni un soroll. En arribar a la porta, la vaig obrir i no hi havia ningú, només hi havia una carta sobre el teu escriptori. La vaig començar a llegir i, en acabar-la, les llàgrimes van sortir dels meus ulls i vaig avisar als teus pares. Ara ho entenia tot, em va trencar el cor llegir la teva carta d’acomiadament, no pensava que t’anessis a treure la vida. M’hauria agradat poder ajudar-te, però ara només puc tenir fe que ens retrobarem a l’altra vida. T’estimo i et trobaré molt a faltar.

Joy

Publicat dins de Categoria 2, General, Prosa en català | Deixa un comentari

Una onada de sentiments

Ulls clars com el cel
cabells rossos com el rovell.
una barreja de sentiments
m’envolten cada vegada que et veig.
Els dies passen i passen
El temps passa i passa corrent
i no puc esperar.
El dia que et vegi no et deixaré anar.

La nit és meravellosa
Però no tant com tu de preciosa.
La lluna et té enveja
Perquè no brilla tant com la teva bellesa.

Els teus missatges m’alegren.
No només ressalta de tu la bellesa.
El meu cor batega i batega
i la seva intensitat augmenta.
Passa el temps
i només penso en el dia que ens trobarem.

T’estimo tant i tant
que ni en xifres ho puc expressar,

Perquè el meu amor per tu va més enllà.

Shenhe

Publicat dins de Categoria 2, General, Poesia en català | Deixa un comentari

La vida

La vida, és meravellosa

Com un vers de Neruda,
Com la teva cançó preferida,
Com una tarda amb la família.

La vida és,
Com un missatge al matí d’aquella persona,
La persona que amb només una paraula,
Pot fer meravelles al teu cor,
I papallones a l’estómac.

És clar que pot fer mal,
Com el t’estimo a la boca,
Quan no és correspost,
O com aquell millor amic,
Que ara és un estrany.

També pot ser,
Com les onades del mar,
Amb alts i baixos,
A vegades amb més baixos que alts,

Però amb tot el dolent,
La vida sempre serà bella,
Maca,
Digna de gaudir.

Roctopus

Publicat dins de Categoria 2, General, Poesia en català | Deixa un comentari

No marxis, petita

El meu cor confia que estàs amb mi,
però perquè em sento tant sol, sento la teva veu

però per què no et puc veure
em diuen que tu jo no hi estàs,
però sé que no és veritat.

Encara que el teu cor ja no hi batega,

però al meu cor encara li fa mal quan escolta el teu nom
encara els teus ulls mai es tornaran a obrir,
els meus ulls sempre brillen per tu.

Recordo la teva cara, quan et vaig explicar,
que tu, molt aviat et marxaràs,

les llàgrimes es van voler escapar dels meus ulls,
però no ho permetre, havia d’estar fort, per tu

Sé que no vas voler marxar, sé que et va fer molt de mal
però a mi encara més, no vaig voler deixar la teva mà, però aquella era la
decisió del destí, recorda, petita, sempre estaràs amb mi.

Lily

Publicat dins de Categoria 2, General, Poesia en català | Deixa un comentari