El silenci

Ens vam conèixer el 31 de desembre de l’any 2006, quan encara teníem sis anys, ja que les nostres famílies eren molt amigues i quan venien a visitar-nos sempre jugàvem junts. En aquella època parlàvem bastant, però ens va tocar anar a escoles diferents i ens vam deixar de veure. Deu anys després, vam coincidir a l’institut, l’any 2016. Els dos teníem ja setze anys, i encara que no fóssim de la mateixa classe, parlàvem molt fora de l’escola. Érem els millors amics que hi podia haver, ens vèiem bastant i a vegades ens fèiem trucades, perquè ens trobàvem a faltar o no ens podíem veure.

Tot anava com sempre, continuàvem parlant molt; la diferència era que jo vaig començar a tenir uns sentiments diferents cap a tu. Cada vegada que et veia, era com un favor per als meus ulls. Cada vegada que parlàvem sentia que era un moment especial, i escoltar la teva veu era com escoltar una bella melodia. Tu sempre vas ser una persona molt alegre i optimista i, si tenia algun problema, m’ajudaves i sempre eres al meu costat, però, un divendres a la tarda, et vaig enviar un missatge i no vas contestar en tot el dia. Suposava que estaries ocupat i no li vaig donar més importància, encara que per dintre estava preocupada per tu. Va passar el cap de setmana i no vas llegir el que t’havia escrit, només em quedava esperar que sigui dilluns.

Aquella nit em va costar dormir, i per això vaig despertar-me més tard i quasi arribava tard, però les bones notícies eren que quedaven deu minuts per a l’hora del pati i per fi podria veure’t. De sobte, va tocar el timbre i vaig començar a recollir la taula ràpidament, vaig agafar l’esmorzar i vaig sortir de classe. Quan estava a punt de sortir al pati, et vaig veure i vaig esperar-te. Em vas saludar, però no et veia com sempre, et veia desanimat i amb mala cara. Et vaig preguntar si tot estava bé, perquè em tenies preocupada. Em vas contestar que sí, que només et feia una mica de mal el cap. Vaig quedar-me dubitativa, la teva resposta no semblava gaire sincera, així que vaig insistir i vaig dir-te que si tenies algun problema podies parlar amb mi, que jo t’escoltaria, però com no semblaves molt convençut vaig deixar-ho estar. Com sempre, vam parlar l’estona del pati, encara que tu més aviat m’escoltaves; no deies res.

I van passar els dies, cada vegada et veia més decaigut, no parlàvem molt i això m’entristia, ja que jo continuava estimant-te. Ja no llegies els meus missatges ni contestaves les meves trucades. Em tenies preocupada, potser jo feia alguna cosa malament? O potser ja no gaudies tant parlar amb mi? No sabia el motiu, només sabia que volia que tot tornés a ser com abans.

Uns mesos després estava tot encara pitjor, veia que no posaves interès en les nostres converses, i sempre m’intentaves evadir quan et preguntava si volies parlar o si estaves bé. Un dia vaig decidir anar a la teva casa per fer-te una sorpresa. En arribar, els teus pares em van obrir la porta i em van dir que eres a dalt, a la teva habitació. Vaig pujar les escales, era estrany no escoltar ni un soroll. En arribar a la porta, la vaig obrir i no hi havia ningú, només hi havia una carta sobre el teu escriptori. La vaig començar a llegir i, en acabar-la, les llàgrimes van sortir dels meus ulls i vaig avisar als teus pares. Ara ho entenia tot, em va trencar el cor llegir la teva carta d’acomiadament, no pensava que t’anessis a treure la vida. M’hauria agradat poder ajudar-te, però ara només puc tenir fe que ens retrobarem a l’altra vida. T’estimo i et trobaré molt a faltar.

Joy

Aquest article ha estat publicat en Categoria 2, General, Prosa en català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *