La cacera

“Número cent cinquanta-sis, Àsia Thompson!”, aquelles paraules travessaven el meu cap mentre, a poc a poc, la meva expressió es tornava neutre i els meus pares m’envoltaven en una abraçada. Tots els cridats pujaven a l’escenari, tremolosos. Jo no era menys.

Em vaig despertar sobresaltada; havia tingut un malson. En Hudson em va agafar la mà, preocupat. Aquella situació no era senzilla per a ningú. Feia ja tres dies que dormíem en arbres o amagats en arbustos. La cacera començava l’endemà al matí.

Quan era petita odiava veure com escollien innocents ciutadans per participar en aquell sagnant concurs, però mai vaig imaginar que jo fos seleccionada. El meu pare m’explicava que ho feien, perquè no hi cabíem al planeta. Era injust que aquelles persones, haguessin de ser brutalment assassinades.
A la cacera participaven quaranta persones majors d’edat. L’últim supervivent guanyava una vida de luxe i immunitat, cap persona del seu nucli seria seleccionada mai.

Havia pensat milers de formes per escapar i salvar-me, però necessitava a algú de confiança, en Hudson.
Van començar a sonar les sirenes. Havia començat. Tots corrien atemorits; no obstant això, nosaltres vam posar en marxa el pla. Havíem de fer-nos passar per caçadors i escalar la tanca, una vegada fora, deixaríem el país.
Aleshores, vam agafar les armes que havíem robat i vam començar a córrer.
El bosc on ens trobàvem estava silenciós. De sobte, un emmascarat ens va apuntar amb una pistola. Ens va mirar fixament i va disparar a un costat, un altre caçador va caure a terra. L’emmascarat va cridar que correguéssim. Nosaltres no enteníem res, però li vam fer cas. Quan vaig passar pel seu costat em va xiuxiuejar que ens protegiria.
No vam saber res més d’ell.

Vam dormir a la copa d’un arbre, i l’endemà vam emprendre el nostre camí. Ens faltaven tres quilòmetres per arribar a la tanca que ens separava de l’exterior. Veiem cadàvers per tot arreu. En Hudson i jo, ja no parlàvem només caminàvem inquiets, amb el somni d’arribar de pressa. De sobte, vam escoltar passes i ens vam amagar darrere d’uns grans esbarzers. Vam sentir els caçadors parlant sobre totes les morts, només quedàvem set persones vives. Se’n van anar. No semblaven tenir cap càrrec de consciència. Amb una mirada en Hudson i jo ens vam dir que seria difícil, però no podíem parar ara, estàvem molt a prop del nostre destí.
Va arribar la foscor i vam pujar a un arbre, es veia la tanca. Arribaríem l’endemà!

Abans que comencés el dia, nosaltres ja estàvem caminant. Passaven les hores, quan, de cop i volta, ens vam trobar davant la tanca. Recordo com es van il·luminar els ulls d’en Hudson mentre em deia que ho havíem reeixit. Només faltava treure les cordes de les motxilles i escalar la tanca per poder ser lliures.
Va aparèixer una figura davant nostre. Era l’emmascarat, sense donar previ avís es va treure la màscara, i jo vaig obrir els ulls tant com vaig poder. Era el meu pare! Mentre ens explicava que s’havia fet passar per un caçador perquè no em fessin res, un tret va retrunyir i en Hudson va caure a terra. Immediatament, el meu pare va treure la pistola. Jo vaig intentar ajudar a en Hudson que encara respirava, no el podia abandonar, era el meu amic, l’únic. Va sonar un altre tret i el caçador i mon pare van caure derrotats a terra. Ell implorava que els deixés allà i que escapes perquè vindrien més caçadors. Començava a
escoltar passos i el meu pare cridava més fort que m’estimava moltíssim. Vaig abraçar-los i
em vaig afanyar per sortir d’allà.
Mentre plorava, vaig agafar un cotxe i vaig conduir deixant la meva vida darrere.

Mai vaig tornar a ser la mateixa.

Orión

Aquest article ha estat publicat en Categoria 2, General, Prosa en català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *