Author Archives: scastil5

LÍMITS I HÀBITS, COM ELS TREBALLEM??

AUTONOMIA

El nen necessita fer les coses per sí sol, per tal de créixer en autonomia, autoestima i seguretat personal.

Com el podem ajudar ?

  • Posar Betes a les jaquetes, perquè puguin penjar-les per sí mateixos.
  • Sabates de velcro, perquè se les puguin cordar sols.
  • Roba còmode, per poder anar al lavabo autònomament.
  • Portar sempre els Dilluns  got – tovallola – bata, per tal que quan entrin ja puguin col·locar-ho tot al seu lloc.
  • Donar informació als nens de què porten a la motxilla i a qui li han de donar. Fora bo que ja comencessin a fer la motxilla ells.  Així, es responsabilitzen de les seves coses i els fem “grans”
  • Anticipar informació de les activitats que faran a l’escola, d’aquesta manera evitem l’ansietat que produeixen els canvis que pugui haver-hi.
  • Propiciar que es vesteixin sols, ensenyar-los a cordar i descordar botons, pujar i baixar cremalleres. Estan desitjant fer-se grans!! I encara que a vegades els agrada que li feu vosaltres, perquè és més còmode i tenen la vostra atenció, agrairan poder fer-ho sols.

 

LÍMITS

El nen necessita límits perquè li permet acceptar de manera adequada i coherent les normes socials del seu entorn.

Encara que en un primer moment,  com a pares ens és més fácil deixar fer als nens el que volen perquè ens sap greu ser massa estrictes i perquè veiem que disfruten, si anem marcant certs límits (com ara rutines de menjar, de neteja i d’anar a dormir), el nen se sent segur i li ensenyem una guia actitudinal que li ajudaran a aceptar les normes socials més properes.

Quan no ho fem, els infants busquen aquests límits que no coneixen i, transgredeixen contínuament les normes perquè algú li digui realment què ha de fer.

 

Com podem anar posant límits?

  • Donar les indicacions només una vegada: felicitar si hi ha resposta immediata i; si no hi ha resposta, fer una conseqüència.
  • Donar més temps al nen per assolir la tasca donada i, no fer-la l’adult. (Posar-se una jaqueta o recollir la taula té un temps pel nen, si volem que ho faci molt ràpid es frustrarà. Quantes més vegades ho faci sol, anirà reduint el temps en què ho realitza)
  • Que tingui conseqüències per les accions no adients. I avisar al nen abans, perquè sàpiga què pot passar si no acompleix el que se li ha demanat. (Quan fa una rabieta o llança una joguina o no recull… ha d’aprendre que qualsevol acció té una conseqüència, agradable o desagradable, segons el que haguem fet)
  • Donar-li responsabilitats de petites tasques: parar taula, recollir l’habitació… (Necessiten fer tasques de grans, els encanta imitar, cal aprofitar-ho!!)
  • Donar indicacions molt concretes (en compte de dir “recull habitació”, especificar què volem que reculli “endreça els ninos”)
  • Dividir les tasques que hagin de fer en tasques més senzilles. (Si ha de recollir tota l’habitació, primer li indiquem que volem que recolli els ninos, després els cotxes, quan acabi els jocs… I tan aviat acabin de fer una petita tasca, els felicitem)
  • No cedir a les rabietes, ignorar-les i donar-li alguna consigna si acaba amb aquest comportament (“quan estiguis bé, en parlem i podrem fer quelcom junts”. No intentar parlar amb ells fins que no es calmin. Sobretot els ha de quedar clar que no estem enfadats amb ells, sinó amb la seva actitud)
  • Ensenyar-li i posar-li nom a les diferents emocions que poden sentir ells i vosaltres, o els seus companys. Això és treballar l’empatia, que és posar-se en el lloc dels altres.
  • Juntament amb l’empatia, cal evitar dir-los que “es tornin quan els piquin”, doncs promovem l’agressivitat física i verbal. Cal ajudar-los a buscar estratègies alternatives: parlar amb l’altre, dir-li a un adult…

  Les conseqüències o càstigs, SEMPRE han de ser verbals i perquè puguin extreure un aprenentatge…El crit o picar-los no serveix ni a la llarga ni a curt termini, doncs és un fet extrem per quelcom que han fet, probablement sense voler.

  En primer lloc, cal dir-los quina és la conducta que no aprovem i perquè no ens agrada.

 En segon lloc, explicar-los la conseqüència (racó de pensar: pensar uns minuts (3-4min.) què podia haver fet), parlar, a l’alçada dels seus ulls, de com se sent i com ens ha fet sentit i, què ha pensat. Ajudar-lo llavors a buscar l’estratègia per comportar-se de manera adient.

 Per últim, una conseqüència agradable perquè han entès què li hem proposat, fem-li una abraçada i un petó.

 

Des de l’escola sempre

estarem disponibles per oferir-vos recursos i estratègies

per tal d’ ajudar-vos de manera més personalitzada.

TEA (Trastorn d’Espectre Autista)

Aquest curs, he tornat a participar al Seminari d’Educació Especial del Maresme i, hem parlat i molt sobre el TEA.

Aquí us en faig cinc-cèntims…

Definició… Desapareix el terme “autisme” i apareixen aquestes sigles: TEA.

Aquest nou concepte implica que hi ha molta variabilitat de símptomes, de nivells intel·lectuals i de graus en els infants que han estat diagnosticats d’espectre autista.

Cal tenir clar que NO és una malaltia i, per tant no té cura. Però sí que és crònic (per sempre), i pot millorar contínuament amb una bona estimulació (des de casa, des de l’escola, des de l’esplai, des del parc…)

No obstant, tenen tres característiques comunes que els afectaran en major o menor mesura  (triada de Wing):

  • Dificultats en la comunicació
  • Dificultats de relació social
  • Dificultats en els seus interessos i comportaments, i per adaptar-se als canvis

Així, trobem infants amb TEA que no es poden comunicar verbalment amb els altres, que juguen sols i que s’obsessionen amb jocs o activitats o roba… i en trobem d’altres, també amb TEA, que es comuniquen amb els demés, sobretot per algun interés comú (tenen una pala que ells volen…), i que poden seguir els continguts escolars amb algun suport.

Però sobretot són infants, amb una edat plena de trets enriquidors que els beneficien…

Amb ganes de sentir-se estimat

Amb ganes d’aprendre per si sol a fer cosetes… perquè els seus companys també les fan…

Amb ganes de sentir-se reforçat en allò que fa bé…

Perquè els seus punts forts són:

  • Capacitats visuals i de percepció de l’espai
  • La motricitat
  • La memòria
  • La hipersensibilitat als estímuls sensorials (tenen millor agudesa auditiva, perceben millor les olors…)

I tot això s’ha de tenir en compte per tal de poder fer una intervenció adient, on es tingui en compte la realitat de cada infant (la família,  la possibilitat de fer estimulació fora de l’escola, tarannà de la criatura…) i el quotidià escolar: el grup de nens i nenes de la seva classe, els mestres que participen a l’aula, el professorat de suport (vetlladora, reforç, educació especial), les famílies de la resta de l’alumnat…

Per tant, el programa d’actuació haurà de:

  • Començar quan abans millor
  • Està molt ben estructurat, per poder ajudar al nen a anticipar
  • Ser intensiu i fet amb constància
  • Possibilitar estones de treball individual
  • Incloure a la família en el projecte educatiu
  • Facilitar l’autonomia de l’infant
  • Promoure el benestar emocional
  • Ajudar a  l’infant a entendre el món que l’envolta, verbalitzant-lo i mostrant-li, experimentant

etc

I, una de les eines que ens faciliten aquest tipus d’intervenció, sobretot amb infants menors de 7 anys, és el JOC

perquè permet explorar i descobrir…

perquè afavoreix aprenentatges significatius (a través de les pròpies experiències)…

perquè desenvolupa estats emocionals…

perquè fomenta comunicació, ja sigui verbal o gestual…

perquè facilita la socialització…

perquè desenvolupa imaginació…

perquè proporciona plaer i satisfacció…

perquè, en definitiva, és el mitjà més natural que tenen els infants per comunicar-se i sentir-se part del món…

I, tenint en compte que va ser una mare la que va descriure les característiques dels infants amb TEA (WING), en intentar explicar com es relacionava i com era el seu propi fill, cal primordialment, treballar conjuntament amb les famílies

  • oferint-los un lloc on poder parlar dels seus patiments
  • on se sentin escoltats
  • donant-los orientacions per afavorir l’autonomia de l’infant
  • donant-los informació periòdica (un diari des de l’escola, per exemple), sobre què fa i com va evolucionant el seu fill

Perquè tenim un PROJECTE COMÚ, que és fer CRÈIXER cada infant, amb el seus potencials i amb les seves febleses, des d’un àmbit on se SENTI ESTIMAT.

********

Si voleu més informació, us podeu adreçar a l’escola

COMENCEM A L’ESCOLA…

 Com a mare/pare no és fàcil assumir la tristesa o l’ansietat que presenta el nostre fill/ a davant de canvis, tant externs com interns.

 Un d’aquests canvis importants, és l’entrada a l’escola o el canvi de cicle escolar.

 

 

 Per què els infants mostren angoixa? Primer cal entendre que en aquesta curta edat la seva maduresa és totalment emocional – el que sento aquí i ara -.

Això vol dir que la manera d’entendre el món és totalment oposada a la de l’adult i, que per tant, caldrà tenir-ho en compte per posar-se en el mateix plànol – el dels sentiments i les emocions -, per poder-lo ajudar.

 Des de l’inici escolar (escola bressol, etapa infantil…), a casa notem que el nostre fill/a està més inquiet: plora més, dorm menys, demanda més atenció, està més irritable, poc comunicatiu…

Per interpretar aquestes actituds les podríem comparar als sentiments extrems que sentim nosaltres en canviar de feina, per exemple.

 Totes aquestes  conductes són símptomes d’estrès, que es defineix com un període de canvi, com una intensa experiència amb una gran càrrega emocional.

 Què podem fer nosaltres? Malgrat aquest estrès inicial que no podem evitar, sí que podem aconseguir que l’experiència sigui  viscuda amb menys intensitat i de millor manera.

 Principalment perquè racionalment sabem que és una qüestió temporal a la que ens adaptarem (infant i nosaltres, ja que és un canvi per a tothom!!)

Així doncs, cal també com adults, assumir primerament que aquell bebè, que fa poc temps va néixer i era totalment depenent, ara ja ha començat el camí cap a l’autonomia,  per créixer madurativament i fer-se “gran”.

Una vegada hem empassat aquest creixement, podem afrontar positivament l’entrada a l’escola:

          Caldrà informar a l’infant sobre els canvis que hi haurà. D’això se’n diu ANTICIPAR, es fa contínuament a l’aula. Penseu que us canvien de lloc de feina sense avisar-vos… No hagués estat més fàcil si us ho haguessin dit?

Podem presentar l’escola anant a veure-la abans, podem parlar al nostre fill/a dels altres infants que es trobarà, dels jocs i activitats que farà…

L’anticipació ajuda a controlar l’ansietat quan arriba el moment de canvi.

– Mostrar SINCERITAT en les explicacions que li fem en anticipar on anirà i/o per explicar-li quines activitats en farà.

 El fet d’eludir les explicacions només el perjudicaran. Per exemple, si s’ha de quedar al menjador o a fer una activitat extraescolar, és millor explicar-hi abans. Quan no ho fem, se senten traïts i manifesten por i ansietat perquè qui els havia de venir a buscar no ha vingut i no entenen perquè.

          Mostrar EMPATIA cap a allò que sent el nostre fill/a: escoltar, acollir i donar valor als  seus sentiments.

Així els oferim seguretat i autoestima.

Respondre de manera clara i sincera a les inquietuds dels nostres fills/es.

          Dedicar TEMPS als nostres fills. En aquesta curta edat a vegades no saben expressar oralment els seus neguits. Per això, seure’s  a jugar amb ells a plastilina o a pintar – igual que fa a l’escola  – pot ajudar-los a obrir-se emocionalment.

          Dir al nostre fill/a com ESTEM D’ORGULLOSOS perquè ha començat l’escola “de grans” i per com ha superat els canvis (podem recordar-li com va superar el canvi de bolquer o l’alimentació amb cullera….)

  I, afegir-li un bon bocí de paciència….

  El procés ha començat i és un creixement per a tots!

  Enhorabona i Benvinguts!!!

El meu nen és superdotat

“A final de la Llar d’Infants el meu fill ja escrivia el seu nom”

“Abans d’entrar a P 3,    el meu fill reconeixia les lletres de l’alfabet”

“La meva filla era      capaç de llegir el nom de tots els seus companys d’aula, amb 2 anys”

 

Alguna vegada potser hem sentit dir això a altres famílies o ho hem viscut entre nosaltres, però A QUÈ ENS REFERIM?

Primer de tot, fem una ullada als conceptes, definits pel Dr. Castelló i Tarrida:

1. Superdotació/Altes Capacitats (terme actualitzat: Martínez; Guirado – 2009)

És aquell infant que comparteix un Quocient intel·lectual alt (superior a 140; el quocient majoritari segons l’Organització Mundial de la Salut està entre 70-85), i la Capacitat  per utilitzar estratègies complexes en la resolució de qüestions complexes.

 Així doncs, presenta per una banda, generalitat per fer una producció eficaç en qualsevol àmbit o tasca i, per l’altra banda, implica una diferència qualitativa en les respostes.

2.  Talent

    És aquell infant que mostra una elevada aptitud en un àmbit o tipus d’informació (acadèmic, artístic, creatiu, lògic, matemàtic, verbal, social…), de manera específica i quantitativa, doncs la velocitat d’execució en la resolució de qüestions varia depenent si domina o no l’àrea. I pot ser que tingui molt domini en un àmbit, però que en la resta sigui fins i tot deficitari.

 

3. Precocitat intel·lectual

    Tot i que és un concepte que es mostra en la mateixa classificació, cal diferenciar-lo dels altres dos termes, doncs és un fenomen evolutiu i temporal, mentre que les Altes Capacitats i el Talent són estats estables.

 Fins als 14 anys, el procés de desenvolupament i aprenentatge pot variar segons el ritme de l’infant i l’estimulació rebuda. Quan la diferència és notable en comparació a la resta de grup, pel que fa el ritme d’assoliment, es parla de precocitat.

 Quan acaba aquesta etapa, la capacitat intel·lectual esdevé normal pel que fa la comparació amb els iguals.

En segon lloc, ARA QUÈ FEM?

  A l’escola…

Cal tenir en compte que l’alumnat és divers, des de les emocions i motivacions, des de l’àmbit familiar, i fins l’estil d’aprenentatge i la maduresa, entre d’altres. Per això, és important la flexibilització organitzativa pel que fa el temps, l’espai, els agrupaments, la metodologia, l’avaluació…

Caldrà propiciar les activitats de lliure elecció, les d’ampliació i les que fomentin la creativitat i l’expressió des de diversos àmbits.

A casa…

Cal promocionar l’estimulació en tots els àmbits, sempre respectant el seu ritme i, sobretot facilitar-li l’expressió en totes les seves vessants (corporal, dibuixant, verbal…)

L’infant és curiós per naturalesa, per tant, cal donar-los l’oportunitat de posar al seu abast tot allò que el podria atraure: Des de petits, fer-los jugar amb els dits amb diversos materials (farina, sal, sorra…), amb llibres de diferents formats (d’escuma, de roba, grans…), amb diferents teixits per disfressar-se…

I que sentin que nosaltres també ens expressem de diferents formes, la manera més fàcil: llegint als infants, de qualsevol edat. Doncs quan ho fem, modulem la veu segons els personatges que surten en la lectura o, segons el tipus de text que llegim. Les últimes investigacions sobre aquesta “fórmula” ha posat de manifest que els infants adquirien vocabulari abans i que eren capaços de produir més paraules abans de l’any. I quan ho fem amb els grans, facilitem la seva expressió i comprensió oral i escrita.

I per sobre de tot, en tots els casos, tornem a establir el vincle, no menys important.
En tercer lloc i per acabar, EL DIA A DIA

És important doncs, estimular el nostre fill/a, sigui del perfil que sigui, amb “concepte” o sense.

Despertar la seva curiositat, farà que també es desvetlli el nostre “infant interior” i que per tant, aprenguem a gaudir més dels moments que compartim, de l’aprendre a aprendre.

Així doncs, a gaudir!

Que ja ho deia un tal Sòcrates

“Tan injust és tractar a tots els que són diferents com a iguals,

com tractar a tots els que són iguals com a diferents”

Carta de una mami a los Reyes Magos

dsc04239

De Internet:

Queridos Reyes Magos:
Les escribo esta carta con un lápiz rojo de mi hijo, en el dorso de un recibo, sentada al lado de la lavadora entre un lavado y otro, y quien sabe cuando volveré a tener un poco de tiempo libre en los próximos 18 años.
 En fin, me esfuerzo en hacer que su vida sea lo más feliz posible, sin problemas ni preocupaciones.
Pensaba que quizás, visto que no les he pedido nunca nada, este año podrían traerme algunas cositas…

He sido una buena madre durante todo el año.He alimentado, aseado y cuidado a mis hijos todos los días.
He visitado al pediatra muchas más veces de lo que he visitado a mi propio médico aún encontrándome mal.
He vendido sesenta y dos papeletas de lotería de navidad del futbol de mi hijo, he cambiado cromos, comprado chuches…..
Llevo a mis hijos al cole, a las actividades extraescolares, les ayudo con los deberes, a preparar los exámenes, juego con ellos, les llevo al parque con sus amigos, a montar en bicicleta y patinar…
Recojo y ordeno su habitación, que queda como una leonera tras pasar por ellos allí un ratito, es increíble cómo se trasladan los juguetes de las estanterías al suelo porque ¡ninguno los ha cogido!!.
Les preparo la ropa, sus mochilas, el almuerzo para el recreo… para que todo esté listo y no les falte nada…

 Aquí tienen mis deseos:
 Me gustaría tenen una barriga plana, de esas de las artistas de Hollywood, unos brazos que no dolieran y fueran lo suficientemente fuertes como para apartar a mi hijo del estante de golosinas, mientras hace una rabieta en medio del supermercado.
 También quisiera una cintura, ya que en algún sitio perdí la que tenía, hacia el séptimo mes de mi último embarazo.
 También me gustarían unos cristales y paredes resistentes a las huellas y a las pintadas, un rinconcito secreto donde poderme esconder para hablar por teléfono.
  En el aspecto práctico, quisiera una muñeca que hable y diga: “Sí, Mamá”, para ayudarme a mi autoestima como madre, así como dos niños que no peleen, y tres pares de vaqueros que se abrochen sin necesidad de tanta fuerza.
  También me gustaría una voz nueva, ya que mi voz parece estar fuera del alcance auditivo de mis hijos, ya que por mucho que me esfuerce no parece que me escuchen.
  Sería maravilloso si consiguiera que mis hijos ayudaran en casa sin necesidad de pedir un premio a cambio.
  Si fuera tarde para encontrar todo esto, quisiera al menos el tiempo suficiente para mí: para cepillarme los dientes, peinarme decentemente, para maquillarme, ir de tiendas a la sección femenina y no sólo a la infantil…
  Tiempo para tener el lujo de sentarme y comer la comida caliente y, no fría o sin que tenga que comérmela antes o después de que mi familia cene.
  Me gustaría experimentar, qué se siente durmiendo una noche entera del tirón, sin interrupciones de ninguna clase…
 Bueno, Queridos Reyes Magos, la alarma de la secadora me indica que ha terminado su ciclo y mi hijo se ha dado cuenta de que estoy aquí encerrada. Creo que quiere que le devuelva su lápiz. Que tengan un buen viaje y recuerden limpiarse el polvo de las sandalias antes de entrar.
  Pueden comerse las galletas que les dejamos en la mesa, pero cuidado con echar migas en la alfombra.
  Con cariño… MAMÁ!
P.D.- Ah!… otra cosa, pueden anular todos mis deseos con tal que hagan que mis hijos crezcan felices, sanos y se conviertan en personas de bien.

 

Com educar als infants?

 La majoria de continguts són extrets de la Xerrada TDAH 2, d’Anna Sibel

 b

Les orientacions que es donen a continuació han sigut especificades per a infants amb TDAH, però per la seva generalitat i bases psicopedagògiques, poden ser aplicades per a tots els nostres infants, tant a casa com a l’aula.

 

 

 

 

Estil d’ensenyament, en general

       Reconèixer els petits avenços. Elogiar. Acaronar.

       Valorar l’esforç, i no només els resultats.

       Escoltar-lo mirant-lo als ulls i assentint.

       Ser suport per a l’infant, fent-lo autònom, no depenent – (Ajudar-lo a fer, però no fer-li les coses)

       Supervisar contínuament. A vegades, no cal que l’infant sàpiga que ho fem.

       Animar l’infant mentre està fent allò que se li ha demanat.

       Anticipar les activitats – P.e. “S’apropa l’hora d’anar a la dutxa”

       Inculcar l’organització.

       Formar l’hàbit d’ordenar les coses diàriament.

       Conèixer els temes que l’interessen a l’infant – ens ajuda a connectar més en alguns moments.

       Establir regles clares.

       Planificar els canvis amb antel·lació.

       Definir les problemes de manera positiva – P.e. En compte de “No et moguis tant”, dir “Has d’estar assegut mentre sopem”

       Començar per períodes de temps curts (5 min. Aprox.), i anar augmentant a mida que ho aconsegueix.

       Atenció positiva – encara que és molt evident, cal dedicar al nen/a uns minuts d’exclusivitat diària (10 – 30min), fent quelcom que agradi als dos, de lleure, sense dirigir-ho. Si en aquella estona, l’infant es porta malament i en advertir-li no canvia d’actitud, comunicar-li que s’acaba l’estona per aquell dia i, finalitzar amb l’activitat.

       Fomentar la cooperació, entre els membres de la família, en lloc de la competitivitat.

       Buscar solucions, en lloc de sentir-se culpable o buscar-ne.

       Fer partícip a l’infant preguntant-li com el podem ajudar.

       Evitar centrar les converses sobre l’infant al voltant del seu comportament o dels seus resultats acadèmics.

Etc.

 

Com marcar límits

       Expressar clarament i breu les regles a complir – en compte de “has de ser ordenat”, dir “has de recollir les joguines”

       Escriure les regles per ordre de prioritat i posar-les en un lloc visible – si són infants petits, es poden fer servir fotografies o dibuixos.

       Negociar les regles i les conseqüències d’incomplir-les amb l’infant.   Veure Sistemes específics.

       Normes incomplertes, tenen unes conseqüències immediates – quan l’infant se salta una norma, se li recorda que ho està fent.  Veure Sistemes específics.

 

 

Com ensenyar a fer una activitat

       Mantenir sempre un ordre de les coses, que hi hagi una capsa o calaix exclusiu per les coses i, si cal, posar una foto o cartell davant perquè l’infant sàpiga què hi ha.

       Rutines: ha d’haver un lloc també per a cada cosa, i que faci seguir un ordre de temps – P.e. Un penjador a l’habitació per a l’abric, un altre per a la motxilla, …

       Lloc de fer les feines – cal negociar-ho amb l’infant i respectar-li l’espai – P.e. Potser per a ell/a el lloc ideal és la cuina…

       Rutines: es pot fer un horari, com el que es fa a l’escola, per hores, on s’orienti a l’infant sobre el què ha de fer quan es lleva (lavabo, vestir-se, esmorzar, agafar entrepà, agafar motxilla…), i quan torna de l’escola. Ben estructurat i amb colors per a cada activitat. Posar-lo en lloc visible. Caldrà també determinar un temps per a cada afer.

       Rutines: tot el que l’infant amb el suport de l’adult pugui fer al vespre (preparar motxilla, preparar roba…), ajudarà a no haver de “corre” al matí.

       Descompondre la tasca en els diferents passos en què està formada – P.e. “recollir la taula” implica: a) recollir plats, b) recollir gots, c) recollir coberts, d) netejar la taula…

       Cronòmetre/rellotge: marcar el temps de cada afer. Avisar de quant temps queda per fer la següent activitat i posar el rellotge, quan soni l’alarma, l’activitat que estava realitzant ha finalitzat…. Al principi és difícil i es passen de temps, però després és una rutina que els ajudarà a organitzar-se de manera més autònoma.

 

Sistemes específics d’ensenyament

       Reforç positiu – elogiar els petits avenços i ignorar els comportaments que són lleus. P.e. Si s’aixeca o si es mou a la cadira, no li direm res. Quan estigui uns minuts per la feina, elogiar-lo en veu alta.

       Economia de fitxes – se li donen punts/estrelles/fitxes quan l’infant aconsegueixi l’objectiu pactat a priori. Cada cinc punts se li poden intercanviar per coses que li agradin (anar al parc, que vagi a jugar a casa un amic/ga…) – P.e. Un punt per ordenar l’habitació i dos punts si ho fa sense que li haguem dit. Si no fa la fita que ens hem proposat i la qual hem negociat amb ell/a, no se li dóna punt.

       Temps fora/ “Time out” – quan l’infant se salta una norma, se li recorda  que ho està fent i que contarem fins a tres (si no és una infracció greu), perquè ho deixi de fer, si no és així estarà un temps fora de l’espai on era (un lloc sense estímuls, haurà d’estar allà uns minuts – tants com edat tingui -) Quan passi aquest temps, ens posarem a l’alçada dels seus ulls i li recordarem perquè ha estat fora i que ara pot tornar a jugar i, s’ha de disculpar.  Mentre està castigat, no haurà de moure’s d’aquell lloc, ni cridar-nos.

       Autoinstruccions – primer les verbalitzem en veu alta cada vegada que sorgeix una dificultat, fins que l’infant memoritzi el procediment. També és útil tenir-les escrites: 1ª Què ha passat? (Quin és el problema?), 2ª Què he de fer/Quines solucions hi ha? (possibles actuacions), 3ª Elecció de la resposta/actuació, 4ª Actuació, 5ª Reforç positiu (valorar positivament el resultat que ha esdevingut quan ha actuat com ha pensat) 

 

Per finalitzar…

  Això és una petita mostra de coses que podem fer, ara es tracta de posar-ho en pràctica i, no és fàcil…

 Cal tenir en compte que hem de donar temps per apreciar els canvis, que encara que a vegades siguin petits, seran grans quant més constància tinguem.

 Intentem no solucionar tots els problemes diaris alhora, no ho fem ni per a nosaltres mateixos!

 Cal tenir en compte que la nostra manera de fer, la nostra conducta també els influeix, així que l’haurem de regular i haurem d’intentar tenir una bona dosi d’humor per encarar alguns dels moments.

  No dubteu si heu de demanar ajuda si us sentiu “desbordats”, és completament normal i altres persones,  en escoltar que us passa, us podrà ajudar des d’un altre punt de vista.

  Convé parlar amb altres famílies i, no només en moments de crisi!

 

I si us heu quedat amb ganes, aquí teniu uns “enllaços”…

       http://aepap.org

       www.baobabparents.com

       www.ateda.org – Associació TDAH a Barcelona, 93.417.07.39

       ASFADAGIRONA@telefonica.net – Associació TDAH a Palamós (Girona), 626.279.491

       www.tdahcatalunya.org – TDAH Catalunya, 697.237.757, dimarts i dijous, 12 a 14h

TDAH 1 – Xerrada a Santa Susanna

 images51

Anna Sibel Anguila

 

Què vol dir TDAH?

 Les sigles responen a Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat.

 És una alteració neurobiològica amb tres símptomes principals:

       Dèficit d’atenció: És la dificultat per mantenir l’atenció, es distreuen amb facilitat. a vegades pot quedar encobert. Sobretot hi ha moltes dificultats per “l’atenció sostinguda”, vol dir que no poden mantenir l’atenció per un període de temps. Com a molt, a vegades poden mantenir-lo uns 4min. seguits.

       Hiperactivitat: Activitat motriu i/o vocal excessiva i inapropiada, constant. Tenen dificultats de psicomotricitat fina (agafar un llapis, retallar…), però són infants molt àgils. Bioquímicament no poden estar quiets i asseguts, i això els fa mostrar una inquietud motriu freqüent.

       Impulsivitat: són intrèpids, no cabalen el risc, poden fer-se mal o fer-ne als altres sense ser conscients. Tenen impulsivitat física i mental, implica el moviment constant sense valorar els riscos i, un pensament molt ràpid que els fa passar d’un tema a un altre, sense ordre en les idees. Tenen incapacitat per esperar la gratificació. Poden inhibir-se dels estímuls irrellevants, i això fa que es bloquegin i es tanquin en si mateixos.

 

 

Com afecta a la població?

   El Diagnòstic es fa a partir dels 7 anys, aproximadament. Tot i que alguns símptomes o signes d’alerta són evidents molt abans.

   Prevalència: 3 – 7% de la població té TDAH

   60% dels casos també tenen Trastorns d’Aprenentatge

   80% base genètica del TDAH, això fa que la família sovint se senti culpable i representada en el fill/a.

   Adolescents amb TDAH – noten que prenen drogues es tranquil·litzen, no assumeixen el risc (relacions sexuals, addiccions, conducció…)

   Adults amb TDAH – el dèficit d’atenció és permanent. La hiperactivitat i la impulsivitat a vegades disminueix perquè s’aprenen estratègies per controlar-les o bé, es pren medicació.

 

Hi ha tipus de TDAH?

Hi ha subtipus quan:

          Predomina la Inatenció – passa desapercebut, té dificultats en algunes àrees, es mostren empàtics, es queda absort al seu món. – són els més difícils de detectar.

          Predomina la Hiperactivitat – manifesta molt moviment, parla en excès i sense sentit, té dificultats en algunes àrees.

 

 

Apareix amb altres Trastorns Associats

          Trastorns d’Aprenentatge – dificultats per assolir les àrees (comprensió oral i escrita, expressió oral i escrita, mecanismes…)

Ø        90% no produeixen rendiment escolar

Ø        90% rendeix per sota del nivell escolar

Ø        20% tenen dificultats en la lectura

Ø        60% tenen dificultats en l’escriptura

Ø        30% deixa l’escolaritat

          Trastorns Psicològics – tenen molta frustració personal, doncs no poden controlar els impulsos, tant físics com mentals. Apareix també l’ansietat (fòbia escolar, obsessió, impulsivitat…), la depressió…

          Trastorns de Conducta i de relació – no accepten perdre, es frustren amb facilitat, no tenen empatia, reaccionen de manera impulsiva sense pensar… Assoleixen un rol “estigmatitzat” que fomenten tenint una conducta poc adequada. Les dificultats de relació també es donen en la família, que viuen el procés amb ansietat i/o depressió.

 

Quins Tractaments hi ha?

El tractament multimodal és el més efectiu, que implica tres àmbits: psicològic, psicofarmacològic i pedagògic.

PSICOLÒGIC

          El psicòleg atèn l’infant i l’ajuda a descobrir i desenvolupar estratègies d’autocontrol de conductes i habilitats socials.

FARMACOLÒGIC

          El prescriu el psiquiatre.

          Medicació té efectes secundaris que el metge ha d’explicar. Alguns són la son o la pèrdua de gana. Normalment es donen complements vitamínics per pal·liar-ho.

          Hi ha medicació d’efecte immnediat i d’altre d’efecte retardat, depèn de l’infant es prescriu una o una altra.

          L’addicció no és dóna si està ben administrada, amb la dosi adequada.

          La medicació millora la qualitat de vida de l’infant, doncs pot fer coses que sense prendre-la no en podria. Això també reforça la seva autoestima.

PEDAGÒGIC

          Des de l’escola o gabinets privats de logopèdia i/o reforç escolar.

          S’ensenyen recursos per fer les tasques escolars.

          Atenció individualitzada.

          Recolçament a les famílies i a l’infant.

 

 

 

Quins són els signes d’alerta que ens faran sospitar?

          Inquietud constant

          Dificultats per acabar les activitats

          No segueixen les instruccions

          Nerviosisme amb facilitat

          Necessitat de fer el que demana de manera immediata

          Perden el material amb facilitat

          Fan malbé el material

          Canvien sovint d’activitat

          Dificultat per respectar el torn de paraula

          Imprevisibles

          Distracció, no escolten

          Poca cura personal (tan en el vestir com en la presentació de feines)

          Poden mostrar agressivitat amb els companys.

          Fan sorollets

          Responen de forma precipitada

 

 

I això és tot de moment, properament pujaré la segona part de la xerrada, del 2 de juny al Montagut i, que va tractar de “Com intervenir educativament” amb els infants amb TDAH.

 

Sònia Castillejo

LA FAMÍLIA

 

mans1Que important esdevé la família pel desenvolupament de l’infant, oi?

A vegades, com a educadors, tenim la facilitat de “culpabilitzar” la família per les dificultats que tenen els nostres alumnes. Això és molt fàcil, però quan ho fem, ens plantegem quin paper tenim nosaltres en l’evolució de la canalla? Cal que espavilem, eh?

Tots els àmbits on participa el nen/a hi estan implicats, però cadascú al seu lloc!

Si això ja resulta complicat, quan són nuclis familiars amb fills amb alguna dificultat especial, la situació esdevé enrevessada…

 

Quan rebem el diagnòstic…

La primera és la fase de xoc, sorpresa, incredulitat: Aquell mot que han donat per definir el nostre fill/a no pot ser cert, i per això a vegades tenim la necessitat de buscar altres professionals que ens rebatin aquell adjectiu, cal buscar també un culpable de tot això… I és una recerca desesperada que ens torna a portar al mateix lloc inicial, però amb el cansament d’haver fet una cerca que ara esdevé sense sentit (tot i que no és cert, doncs és necessari per assumir-ho) La impotència també hi és present, juntament amb la frustració, la confusió i el patiment.

 

Quan comencem a reaccionar…

En algun moment d’aquesta primera etapa – que és la més dura -, ens adonem que hi ha una realitat que cal acceptar, ens anem adaptant a la nova situació amb totes les implicacions (diferents metges, fàrmacs, tractaments…) És en aquest moment que s’inicia la segona fase, la de reacció. La por i la frustració són emocions característiques. Però alhora la preocupació pel present (qui l’atèn, com informar a la resta de familiars, com traspassar les dades a l’Escola…), esdevé el mecanisme que facilita que es comencin a reivindicar les atencions cap al fill/a i es busquin les maneres i les persones adients.

No cal oblidar-se que és molt important que també fem conscient l’infant amb dificultats de quines són les seves limitacions i quines conseqüències en tenen. És un pas de gegant difícil perquè a vegades la culpabilitat (ho faré bé? Quines repercussions futures tindran les decisions presents?…), la por al rebuig, l’ansietat i l’angoixa, entre d’altres, ens acompanyaran al llarg de l’etapa. A vegades, un membre de la parella sobreprotegeix massa a l’infant o al contrari, se submergeix en les tasques fora de casa… Ambdòs actituds responen als sentiments que abans comentava. A més, en alguns casos cal assumir el cost afegit: alimentació, metges, transports, especialistes… Malgrat tot, aquesta és l’etapa que ens farà més forts…

 

Quan assumim la realitat…

   I així esdevindrà l’última, la fase d’adaptació: s’assumeix la realitat amb totes les seves conseqüències, s’assoleixen les tasques afegides qeu sobrevenen i “es tira cap a endavant”. Això no vol dir que deixem de sentir-nos culpables o angoixats, amb por o ansietat… En aquest moment és sa sentir tot això, sempre que sapiguem on estem i cap a on anem i, perquè ja hem passat un procés.

  Però, també hem de tenir presents els germans!! Formen part del nucli familiar, també s’angoixen, però sovint hom els oblida. A vegades els pares ens preocupem tant pel fill/a amb dificultats que “oblidem” que l’altre també necessita atenció. Amb la importància que tenen, doncs el seu rol d’iguals amb el germà és primordial per a la família. Per a ells, l’angoixa i l’autoculpabilitat és gairebé permanent, fins i tot, al futur. Per això és important, fer-los partíceps del procés i poder viure-ho junts.

I, com a escola, cal compartir vivències, definir rols, limitar tasques, precisar termes… Són possibles “portes” a obrir per conèixer la realitat de la família (inclosos els germans), la participació dels membres de la unitat familiar en la vida del Centre beneficiarà a tothom, i n’hi ha moltes maneres: reunions, festivitats, xerrades….

 Així doncs, fer-m’ho possible!! Us hi apunteu?

Què és això de l’Educació Especial?

Arbre de la vida (Klimt)    Aquesta pregunta l’he sentida moltes vegades i encara m’és difícil trobar una resposta concissa…

 Per mi, l’EE és l’atenció que se li ofereix a infants amb dificultats, que no poden seguir el ritme estipulat a la classe ordinària.  

    Com en l’arbre de la vida, de Klimt, icona que marca aquest primer article, l’infant està en creixement i es nodreix de l’educació que rep, tant del seu entorn (família, amistats, casal, parc…), com de l’escola.

   Els mestres procurem que aquest creixement sigui maduratiu, propiciant tot un seguit de coneixements que els infants lliguen en xarxes de coneixement de les quals fan ús per anar aprenent i fent camí… Són metafòricament les arrels que sustenten l’infant i les branques que es van desenvolupant…

   Com a MEE, acompanyem en aquest aprenentatge, fent que l’infant aprengui estratègies per a poder solucionar les dificultats que se’n pugui trobar. Es té molt en compte el procés cognitiu i, alhora, l’estat emocional i anímic de l’alumnat, doncs condicionen el ritme d’aprenentatge i l’assoliment de continguts.

  Especificaré aquests apartats en altres articles més endavant…

 

 A les Instruccions d’Inici de Curs, 2009.2010 diu que el Mestre d’Educació Especial “atèn l’alumnat amb discapacitat i a l’alumnat amb necessitats educatives específiques, donant suport al professorat en planificació i desenvolupament de les activitats del grup classe per afavorir la participació de tot l’alumnat en les activitats de l’aula ordinària”