LA FAMÍLIA

 

mans1Que important esdevé la família pel desenvolupament de l’infant, oi?

A vegades, com a educadors, tenim la facilitat de “culpabilitzar” la família per les dificultats que tenen els nostres alumnes. Això és molt fàcil, però quan ho fem, ens plantegem quin paper tenim nosaltres en l’evolució de la canalla? Cal que espavilem, eh?

Tots els àmbits on participa el nen/a hi estan implicats, però cadascú al seu lloc!

Si això ja resulta complicat, quan són nuclis familiars amb fills amb alguna dificultat especial, la situació esdevé enrevessada…

 

Quan rebem el diagnòstic…

La primera és la fase de xoc, sorpresa, incredulitat: Aquell mot que han donat per definir el nostre fill/a no pot ser cert, i per això a vegades tenim la necessitat de buscar altres professionals que ens rebatin aquell adjectiu, cal buscar també un culpable de tot això… I és una recerca desesperada que ens torna a portar al mateix lloc inicial, però amb el cansament d’haver fet una cerca que ara esdevé sense sentit (tot i que no és cert, doncs és necessari per assumir-ho) La impotència també hi és present, juntament amb la frustració, la confusió i el patiment.

 

Quan comencem a reaccionar…

En algun moment d’aquesta primera etapa – que és la més dura -, ens adonem que hi ha una realitat que cal acceptar, ens anem adaptant a la nova situació amb totes les implicacions (diferents metges, fàrmacs, tractaments…) És en aquest moment que s’inicia la segona fase, la de reacció. La por i la frustració són emocions característiques. Però alhora la preocupació pel present (qui l’atèn, com informar a la resta de familiars, com traspassar les dades a l’Escola…), esdevé el mecanisme que facilita que es comencin a reivindicar les atencions cap al fill/a i es busquin les maneres i les persones adients.

No cal oblidar-se que és molt important que també fem conscient l’infant amb dificultats de quines són les seves limitacions i quines conseqüències en tenen. És un pas de gegant difícil perquè a vegades la culpabilitat (ho faré bé? Quines repercussions futures tindran les decisions presents?…), la por al rebuig, l’ansietat i l’angoixa, entre d’altres, ens acompanyaran al llarg de l’etapa. A vegades, un membre de la parella sobreprotegeix massa a l’infant o al contrari, se submergeix en les tasques fora de casa… Ambdòs actituds responen als sentiments que abans comentava. A més, en alguns casos cal assumir el cost afegit: alimentació, metges, transports, especialistes… Malgrat tot, aquesta és l’etapa que ens farà més forts…

 

Quan assumim la realitat…

   I així esdevindrà l’última, la fase d’adaptació: s’assumeix la realitat amb totes les seves conseqüències, s’assoleixen les tasques afegides qeu sobrevenen i “es tira cap a endavant”. Això no vol dir que deixem de sentir-nos culpables o angoixats, amb por o ansietat… En aquest moment és sa sentir tot això, sempre que sapiguem on estem i cap a on anem i, perquè ja hem passat un procés.

  Però, també hem de tenir presents els germans!! Formen part del nucli familiar, també s’angoixen, però sovint hom els oblida. A vegades els pares ens preocupem tant pel fill/a amb dificultats que “oblidem” que l’altre també necessita atenció. Amb la importància que tenen, doncs el seu rol d’iguals amb el germà és primordial per a la família. Per a ells, l’angoixa i l’autoculpabilitat és gairebé permanent, fins i tot, al futur. Per això és important, fer-los partíceps del procés i poder viure-ho junts.

I, com a escola, cal compartir vivències, definir rols, limitar tasques, precisar termes… Són possibles “portes” a obrir per conèixer la realitat de la família (inclosos els germans), la participació dels membres de la unitat familiar en la vida del Centre beneficiarà a tothom, i n’hi ha moltes maneres: reunions, festivitats, xerrades….

 Així doncs, fer-m’ho possible!! Us hi apunteu?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *