Text lliure

Hi havia una vegada un nen que es va anar a la platja. Es va ficar dins de l’aigua i va veure una medusa. Cada vegada el nen estava més nerviós i quan la medusa estava més a prop, va ser molt poruc. Al final va poder sortir de l’aigua. El seu pare li va dir que se n’anaven a l’altra part de la platja, que no hi havia meduses. Es van ficar dins de l’aigua i no van trobar meduses. Al final es van divertir moltíssim.

 

Laia

 

 

Hi havia una vegada un nen que es deia Pep. Estava al parc jugant a futbol. Tenia molts amics i quan van acabar de fer un partit, van jugar a que un era un superheroi, un altre era el Villa i uns altres eren els habitants. Imaginen que un arbre era la cova del Villa, un altre arbre era una illa i els altres arbres eren cases. Jugaven tots els dies, tota la tarda.

Van anar a casa, van fer els deures i van jugar a disfressar-se. Estaven molt cansats, van dinar i es van anar al llit. Al dia següent van anar a Port Aventura. S’ho van passar molt bé i es van comprar un peluix.

 

Malena

 

 

Hi havia una vegada un nen molt, molt tranquil i valent, i una bruixa dolenta que va preparar un poder màgic, el va tirar a aquell nen tan bo i es va tornar dolent i poruc. La seva mare li va dir:

-Què t’ha passat?

-A mi, res, i deixa’m tranquil!

I la bruixa:

-Ja, ja, ja. Ja he aconseguit el que volia.

-Però no et passa res, de veritat?

-Sí.

La bruixa va preparar un altre poder que era perquè no fos ni dolent ni poruc, perquè la bruixa es va penedir. Va fer el poder, li va arribar a aquell nen i es va tornar bo i valent.

 

Uma

 

 

 

Hi havia una vegada dos germans: un es deia Marta i l’altre Pere. La Marta era alegre i li agradava jugar amb els seus amics. El Pere era tot el contrari: sempre estava trist i tenia por de tot. Els amics de la Marta es reien d’ell i l’anomenaven Pere el poruc. Però un dia va ser valent. Es va disfressar de fantasma i quan els amics de la Marta passaven, el Pere va sortir i va fer: uuuuuuuu! Els nens, molt espantats, van sortir corrents. Quan es van adonar de qui era, mai més es van riure d’ell.

 

Adrià

Aquest article ha estat publicat en Escrivim i ens escriuen. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *