Érem tan petits… Vam deixar l’escalforeta de les mans que ens sustentaren en fer les primeres passes, que acaronaven dient: “sempre serem amb tu”. Vam entrar de sobte a un altre món, a un edifici blanc, amb molta gent desconeguda, on ja no érem l’únic centre d’atenció –hi havia vint, o fins a vint-i-set centres a cadascuna d’aquelles “habitacions”, clamant per l’atenció que tots necessitàvem.
Han passat tardors, hiverns i primaveres. Aquella primera lliçó ha estat, potser, la més profunda: que cada nen, cada nena, és el més important. Quan anem descobrint nous mons, com l’escola, trobem éssers que també són el més important –tots i cadascú dels nens i de les nenes ho són.
Hem crescut, hem descobert el món del nostre poble, del nostre país…
En aquestes descobertes ens han acompanyat les mans que ens deien: “sempre serem amb tu”. Però també unes altres, sovint plenes de guix, que ens han dedicat quelcom més que hores, dies, mesos, anys… Potser només volien ajudar-nos en aquell creixement que no es pot percebre amb la mirada, un creixement interior que ha de voler aconseguir cadascú de nosaltres. Ens donaven les eines, ens explicaven formes d’aconseguir-lo, ens parlaven d’esforç, de respecte, de creativitat, de preservar la imaginació… Ens atenien, ens ajudaven a comprendre i ens demanaven enraonar amb el cervell i amb el cor.
Aquestes mans tenen, sense dubte, una feina molt especial. A vegades me les imagino fent el sopar o estenent la roba i no puc veure-les sense aquesta pols blanca, pensant en què escriuran a l’endemà, rumiant activitats que facin més interessants els aprenentatges, paraules de consol per al company que ha perdut un ésser estimat… Quan som petits potser no ens adonem ben bé del seu desig: ajudar-nos a ser, a aconseguir els millors dels nostres somnis i la voluntat per poder construir-los.
Perquè sempre, sempre és el primer dia per descobrir nous mons d’amistat, si continuem mirant amb ulls d’infant, si el cor batega i sent altres batecs.
José Ángel Hernández