Cara a cara: el límit entre humans i animals.

Els humans i els animals són espècies d’allò més diferents, encara que els humans procedim dels animals, és obvi que tenim alguna cosa en comú, però és just per això que els humans hem evolucionat tant i ens hem diferenciat tant dels animals, perquè som una espècie diferent, la espècie humana.

Una de les principals diferències és el bipedisme: caminar amb dos peus, aquest fet suposa tenir les mans lliures, i tenir les mans lliures suposa tenir la mandíbula lliure, i això ens permet tindre la boca més petita i tenir més lloc al cap per al cervell.

La diferència on es dona més èmfasi vindria a ser el llenguatge, que defineix qualitativament tots els altres sistemes de comunicació animal, que ens fa que aprendre a parlar ens sigui tan natural com aprendre a caminar. El llenguatge té el do d’indicar allò que és bo o dolent, just o injust, el bé o el mal i altres qualitats morals que ens enriqueixen com a persones.

Una altra diferència notable seria que l’animal, contràriament que l’humà, neix amb uns instints innats, que, sigui quin sigui el seu ambient social sabrà realitzar. L’humà, en canvi, realitzarà unes aptituds naturals segons l’organització social en que es trobi.

Per exemple, un gos domèstic abandonat a una selva, sabria retrobar el seu instint animal i poder sobreviure, ja que aquell instint sempre l’ha comprès encara que no l’hagi dut a terme per l’ambient social en què es trobava abans. Un humà abandonat a la selva i després portat a la civilització seria molt difícil que pogués adaptar-se a la societat, perquè els seus instints no són innats, els va assimilant segons el seu hàbitat.

Per concloure, podríem dir que les semblances entre animals i humans són relativament poques i hi són perquè l’home prové de l’animal. Som una espècie més avançada i eficient, tot i que encara ens queda molt per millorar, perquè per exemple, només fem servir un 10% del nostre cervell…

Íngrid Barroso (1 BTX)

——————————————————————————————-

El do del llenguatge que tenim el humans i la nostra dependència a una societat, es per a mi, el límit entre els animals i les persones.
Molta gent podria considerar que el límit és l’expressió dels sentiments que tenim els humans; però d’una manera o altra els animals també expressen el que senten.

Els animals poden estar des de ben petits sols, enmig d’una ciutat, i sobreviure perfectament ja que porten l’instin de l’animal que són en els seus gens. En canvi, un humà si el deixéssim enmig d’un bosc no podria sobreviure a no ser que fos acollit per una família d’animals però tot i així, no desenvoluparia les capacitats d’un humà, sinó que desenvoluparia les capacitats de l’espècie animal que l’acolliria.

Per tant, els humans som dependents i necessitem a una societat i/o família perquè ens ensenyi a parlar, raonar i fer, característiques d’un humà.

Els animals i els éssers humans ens comuniquem emeten diferents sons que surten de la nostra cavitat bucal; fins aquí podríem dir que els dos som iguals. Però la diferència entre els dos es el do del llenguatge.

El do del llenguatge tracta en donar-li un significat a aquests sons que emetem per poder-nos comunicar. Per molt natural i basic que ens sembli, si no tenim una societat al nostre voltant que ens ensenyi a desenvolupar aquest llenguatge no podríem parlar i ens comunicaríem com els animals.

En conclusió, el do del llenguatge es un tret no hereditari i necessita una societat per poder-se desenvolupar, per tant, som 100% dependents.

Anna Vidal (1BTX)