The Tell-Tale heart

El cor delator

Infotaula de llibreEl cor delator
(en) The Tell-Tale Heart Modifica el valor a Wikidata
Clarke-TellTaleHeart.jpeg
El cor delator il·lustrat per Harry Clarke Modifica el valor a Wikidata
Tipus obra literària Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
Autor Edgar Allan Poe Modifica el valor a Wikidata
Llengua anglès Modifica el valor a Wikidata
Publicació Estats Units d’Amèrica Modifica el valor a Wikidata, 1843 Modifica el valor a Wikidata
Edició Le Cœur révélateur (en) Tradueix, Zrádné srdce (en) Tradueix, Zrádné srdce (en) Tradueix, El corazón revelador (en) Tradueix, Il Cuor rivelatore (en) Tradueix, The Tell-Tale Heart (en) Tradueix i The Tell-Tale Heart (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
Gènere literatura de terror i ficció gòtica Modifica el valor a Wikidata
14:44

Fitxer d’àudio parlat (alemany) Modifica el valor a Wikidata

El cor delator és un relat de l’escriptor nord-americà Edgar Allan Poe publicat el 1843. El seu èxit va propiciar diverses adaptacions al cinema i cançons inspirades en la història.

Argument o Estructura

Un home assassina un company de pis, vell i al llit, perquè el seu ull l’està fent embogir. Esquartera el cadàver i amaga les diferents parts sota terra. Quan la policia arriba per investigar, convida els agents a donar un volt pel pis, convençut que no trobaran les proves que busquen. Mentre estan tots asseguts comença a sentir-se un soroll, que el protagonista identifica amb el batec del cor de la víctima, que busca venjança. El soroll augmenta fins que acaba confessant el crim.

Anàlisi

El conte pertany al gènere del narrador poc fiable, ja que no se sap si pateix una malaltia mental (la fixació amb l’ull, l’al·lucinació sobre el soroll) i què va passar en realitat entre ell i el vell. De fet, tot el relat en primera persona és un intent del protagonista per afirmar que està sa, fins i tot si això el fa culpable d’assassinat[1] (la història sembla una narració ja a la presó però la manca de detalls impedeix assegurar-ho).

L’ambientació del conte s’identifica amb el terror gòtic, perquè apareixen elements sobrenaturals en un marc no fantàstic i s’exploren els sentiments de por dels personatges, així com una atmosfera lligada a la foscor (tota la preparació de l’assassinat i el crim succeeixen de nit).

El narrador pot ser un servent o el fill del mort, no queda clar en el conte. Els estudiosos s’han inclinat per aquesta darrera opció,[2] assenyalant que l’ull del pare tindria un caràcter simbòlic (excessiu control sobre la seva vida) i que per això el mataria, per alliberar-se’n. Comparteix certs trets amb altres protagonistes dels relats de Poe (com el de La caiguda de la Casa Usher), especialment l’autodeclarada hipersensibilitat, que els porta a percebre fenòmens invisibles per als altres o a detectar (potser imaginar, l’ambigüitat és deliberada) la maldat en el més quotidià.

L’ull que obsedeix el jove apareix com a imatge a El gat negre, un altre conte de Poe. En aquell cas també es lliga a una mort que no té cap justificació, és un crim irracional que desemboca en una acusació des del Més Enllà.

Edgar Allan Poe

Infotaula de personaEdgar Allan Poe
Edgar Allan Poe, circa 1849, restored, squared off.jpg
(1849) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement 19 gener 1809 Modifica el valor a Wikidata
Boston (Massachusetts) Modifica el valor a Wikidata
Mort 7 octubre 1849 Modifica el valor a Wikidata (40 anys)
Baltimore (Maryland) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mort valor desconegut Modifica el valor a Wikidata
Sepultura Westminster Hall and Burying Ground (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Redactor en cap
Dades personals
Nacionalitat Estats Units d’Amèrica
Grup ètnic Estatunidenc Modifica el valor a Wikidata
Formació Universitat de Virgínia
Acadèmia Militar dels Estats Units Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupació escriptor
Activitat 1827 Modifica el valor a Wikidata –
Gènere Ficció detectivesca, literatura gòtica i romanticisme fosc Modifica el valor a Wikidata
Moviment Romanticisme Modifica el valor a Wikidata
Nom de ploma Edgar A. Perry Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Branca militar Exèrcit dels Estats Units d’Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Localització dels arxius
Família
Cònjuge Virginia Eliza Clemm Poe Modifica el valor a Wikidata
Pares David Poe, Jr. Modifica el valor a Wikidata  i Elizabeth Arnold Poe Modifica el valor a Wikidata
Germans William Henry Leonard Poe i Rosalie Poe Modifica el valor a Wikidata
Signatura

Edgar Allan Poe Signature.svg Modifica el valor a Wikidata

 

Edgar Allan Poe (Boston, Massachusetts, 19 de gener del 1809Baltimore, Maryland, 7 d’octubre del 1849) fou un escriptor romàntic en llengua anglesa dels Estats Units d’Amèrica. Va escriure poesia, novel·la i relats curts. Conegut sobretot pels seus relats de temes fantàstics i d’horror, és considerat el pare del conte de terror psicològic i dels relats curts del seu país. Va ser un precursor del relat detectivesc i de la literatura de ciència-ficció, i renovador de l’anomenada novel·la gòtica. Va exercir una gran influència en la literatura simbolista francesa, però la seva empremta arriba molt més lluny: són deutors seus tota la literatura de fantasmes victoriana i, en major o menor mesura, autors com Kafka, Lovecraft, Borges, etc.

Biografia

Va néixer a Boston (Massachusetts) el 19 de gener del 1809, amb el nom d’Edgar Poe i era el segon fill d’un matrimoni d’actors, format per David Poe -d’ascendència irlandesa-, i Elizabeth Arnold -de pares anglesos.[1]

Als dos anys de vida, el seu pare abandonà la seva muller, que quedà embarassada de nou. Quan va néixer la nena, Rosalie, anaren a viure a Richmond (Virgínia), a casa d’uns parents. Poc després (1811), l’Elizabeth va morir i l’Edgar va ser emparat, sense que l’adoptessin legalment, per un matrimoni, John i Frances, del qual va heretar el seu cognom Allan. Amb ells, va viure a Irvine, Escòcia i a Londres, Anglaterra entre el 1815 i el 1820.[1]

Des dels setze o els disset anys, començà a tenir problemes amb l’alcohol, tot sovint a causa dels seus nombrosos enfrontaments amb John Allan, el seu padrastre fins que el 1826 va marxar de casa dels Allan i, en no trobar treball, es va allistar a l’exèrcit a Fort Moultrie, Carolina del Sud amb el nom d’Edgar Allan Perry, on aviat va ser ascendit a Sergent Major.[1]

Quan portava dos anys a l’exèrcit, Edgar vol deixar-lo i dedicar-se, definitivament, a establir contactes sòlids amb editors i directors de revistes per tal de publicar el seu segon llibre de poemes, Al Aaraf, però la manca de fons fa que arribi a un acord, tot i la mala relació amb ell, amb John Allan per tal d’iniciar carrera a West Point, pensant que així ell li donaria l’ajut econòmic que necessitava. El maig de 1829, després de la mort de la seva “mare” Frances Allan, a qui John no va permetre que Poe veiés, va anar a viure a casa de la seva tia Maria Clemm, on vivia modestament amb els seus fills Henry i Virginia, l’avia paterna d’Edgar i el seu germà David, ja en fase avançada de tuberculosi, amb qui compartia habitació. A Maria Clemm si que l’arribaria a considerar la seva mare.[1]

El mes de març de 1830 és acceptat a l’Acadèmia de West Point i, quan John Allan es casa de nou i després d’una gran discussió, Edgar es fa expulsar de l’acadèmia, la única manera de sortir-ne. Torna a Baltimore a viure amb els Clemm i poc després de la seva arribada, moriria el seu germà David. És en aquesta època que l’interès de l’Edgar canvia de la poesia als relats curts.[1]

El 1834, es casà amb la seva cosina Virginia Clemm, de només tretze anys, i durant algun temps fou director d’importants publicacions de Richmond, Boston i Filadèlfia. També visqué a Nova York, amb la seva dona malalta de tuberculosi, i allà publicà el seu poema més important, The Raven (El corb, 1845). La mort de Virginia, el gener del 1847, el va afectar molt: l’enfonsà en l’alcoholisme i la depressió, i va mantenir tumultuoses relacions amb altres dones. El juny del 1849, es publicà el seu darrer conte i, pòstumament, el 9 d’octubre del 1849, el darrer poema, Annabel Lee.

A banda de poesia i contes, va escriure també una novel·la, Les aventures d’Arthur Gordon Pym (1838); un assaig filosòfic, Eureka (1848); i crítica literària i artística. Va destacar sobretot en el gènere del misteri i de l’horror.

Va morir a Baltimore (Maryland), el 7 d’octubre del 1849, víctima del delirium tremens, tot i que també es pensa que potser va morir d’altres causes.[2]

Obra

Els seus dos primers llibres foren de poesia: Tamerlane and other poems (maig de 1827) i Al Aaraf, Tamerlane and minor poems (1829). El 14 de gener del 1832 publicà Metzengerstein, el primer dels seus 67 contes, en una revista de Baltimore.

Va ser molt versat per la seva feina en la literatura contemporània, per la seva tendència natural a la novel·la gòtica anterior, i també pels romàntics anglesos i alemanys. Poe va cultivar tant la narrativa com la poesia i l’assaig, realitzant aportacions originals (aquest fet era una llei per a ell) en aquests camps.

Se’l considera una gran influència en el simbolisme dins del gènere poètic, especialment sobre el seu traductor al francès, el poeta Charles Baudelaire, creador d’aquesta escola a França. Tot i això, s’ha d’aclarir que aquesta influència va ser estrictament temàtica i no formal.

Relats

La seva contribució més important a la història de la literatura, la constitueixen els relats curts de gèneres diversos. En aquests, són destacables la seva factura equilibrada i l’elevat nivell artístic. Dotat d’una gran intel·ligència i d’una poderosa imaginació, Poe era el mestre absolut en el camp del misteri, i també en la recreació d’atmosferes plenes de terror, mentre que en el terreny tècnic, el seu domini del tempo o ritme narratiu no tenia parió. Julio Cortázar, gran admirador seu, assenyalava l’economia de mitjans dels quals feia gala per tal d’aconseguir els seus propòsits.

Els seus contes més importants pertanyen al gènere fantàstic i de terror: Manuscrit trobat en una ampolla (pel qual va rebre el seu primer premi literari al concurs de contes del Baltimore Saturday Visiter, consistent en 50 $),[1] El gat negre, El pou i el pèndol, El cor delator, La caiguda de la casa Usher, La veritat sobre el cas del senyor Valdemar, L’enterrament prematur, Berenice, Ligeia, etc. Aquests relats esgarrifosos han fascinat generacions senceres de lectors i escriptors del gènere macabre, i sobre el fosc simbolisme inherent a aquests han corregut rius de tinta.

Com s’ha dit, Poe -juntament amb Mary Shelley i el seu Frankenstein– va anticipar-se a la narrativa de ciència-ficció (o ficció científica), com ho proven les obres següents: La incomparable aventura d’un tal Hans Pfaal, El poder de les paraules, Revelació mesmèrica, La veritat sobre el cas del senyor Valdemar, Descens a Maelstrom, Von Kempelen i el seu descobriment

A més, va ser precursor de la novel·la policíaca amb històries com L’escarabat d’or (conte en què el protagonista aconsegueix trobar un tresor pirata), en les quals es resolen, analíticament i lògica, problemes de gran complexitat. Són d’importància, en aquest sentit, les narracions detectivesques que tenen com a protagonista el gentilhome Auguste Dupin: Els crims de la Rue Morgue,[3] La carta robada i El misteri de Marie Rogêt. En aquest personatge, es va inspirar Arthur Conan Doyle per crear el seu Sherlock Holmes.

Menys coneguts són els seus contes “grotescos”, els quals per a alguns mostraven un molt discutible sentit de l’humor: Bon-bon, L’alent perdut, El rei Pesta, El sistema del doctor Tarr i el professor Fetjer, etc. Robert Louis Stevenson, en un conegut assaig sobre Poe arriba a afirmar: “L’home capaç d’escriure El rei Peste ha deixat de ser humà”. Malgrat tot, i per la seva extravagància, aquestes narracions van ser molt apreciades pels poetes surrealistes.

Menció a part mereixen els seus relats de tall poètic i metafísic, molts d’aquests autèntics poemes en prosa amb una estètica sense defectes: La conversa d’Eiros i Charmion, El col·loqui de Monos i Una, L’ant, L’illa de la fada, Silenci, Ombra, etc.

Poe és autor d’una única novel·la curta: Les aventures d’Arthur Gordon Pym (The Narrative of Arthur Gordon Pym of Nantucket) (1838). Es tracta d’un relat d’aventures marineres de tipus històric, centrat en l’intrèpid protagonista -que trobaria ressò posteriorment en les obres de Stevenson. A causa de l’abundància de detalls macabres que conté i el seu indesxifrable desenllaç, l’obra sempre ha estat envoltada de polèmica.

Poesia

En poesia, el seu gènere més controvertit, li devem composicions d’extraordinària musicalitat, com Les campanes i Annabel Lee, les quals, a causa de les complicacions estructurals, van fer gairebé impossible la seva traducció a altres idiomes, si no era en prosa.

El més popular de tots els seus poemes és El corb, un cant narratiu de tall romàntic en què explica l’arribada d’una d’aquestes aus a l’estança d’un home solitari, una nit de tempesta. A les atribolades preguntes del personatge sobre el seu destí i la seva estimada morta, “Lenore”, el sinistre ocell respon invariablement “never more” (‘mai més’).

Assaig

Poe també va exercir amb encert l’assaig sobre els temes més variats (la llarga meditació cosmològica Eureka; Marginàlia; Criptografia; Filosofia del moblatge; entre d’altres), així com la crítica literària (cal destacar les seves ressenyes sobre Longfellow, Dickens i Hawthorne), en la qual es va mostrar enemic de l’aldeanisme nord-americà i més aviat partidari d’una creació d’índole independent i cosmopolita. Finalment, va investigar sobre els misteris i les tècniques de la composició literària en El principi poètic (1850), i la seva famosa Filosofia de la composició (1846), que versa sobre la seva peça més coneguda, El corb. En aquestes, tot i tractar-se d’un autor romàntic, sosté que l’obra literària no és tant un producte d’una inspiració com de la feina planificada i meditada. En aquest sentit, el seu pensament es pot vincular amb el que defensa William Wordsworth en el pròleg a la segona edició de les seves Balades líriques, en què deia que la poesia és el record tranquil d’intenses emocions, alhora que prefigura les idees dels formalistes.

Obres principals

Les seves obres més importants són:

Estil literari i temes

Retrat de 1845 de Samuel Stillman Osgood

Gèneres

Les obres de ficció més conegudes de Poe són gòtiques,[5] adherint-se a les convencions del gènere per atraure el gust del públic.[6] Els seus temes més recurrents tracten qüestions relacionades amb la mort, inclosos els signes físics, els efectes de la descomposició, les preocupacions de l’enterrament prematur, la reanimació dels morts i el dol.[7] Moltes de les seves obres es consideren generalment part del gènere del romanticisme fosc, una reacció literària al transcendentalisme [8] que a Poe li desagradava fermament.[9] Poe va escriure una vegada en una carta a Thomas Holley Chivers que no li desagradaven els transcendentalistes, “només els pretendents i els sofistes“.[10]

Més enllà de l’horror, Poe també va escriure sàtires, contes d’humor i enganys. Per a l’efecte còmic, va utilitzar la ironia i la ridícula extravagància, sovint en un intent d’alliberar el lector de la conformitat cultural.[6]Metzengerstein” és la primera història que se sap que Poe va publicar [11] i la seva primera incursió en el terror, però originalment estava pensada com una burlesca satirització del gènere popular.[12] Poe també va reinventar la ciència-ficció, responent en els seus escrits a tecnologies emergents com els globus aerostàtics de “The Balloon-Hoax“.[13]

Poe va escriure gran part de la seva obra utilitzant temes dirigits específicament als gustos del mercat massiu.[14] Amb aquesta finalitat, la seva ficció sovint incloïa elements de pseudociències populars, com ara la frenologia [15] i la fisiognomia.[16]

Teoria literària

L’escriptura de Poe reflecteix les seves teories literàries, que va presentar en la seva crítica i també en assajos com “El principi poètic“.[17] No li agradava el didacticisme [18] i l’al·legoria,[19] encara que creia que el significat de la literatura hauria de ser un corrent subterrani just sota la superfície. Va escriure que les obres amb significats obvis deixen de ser art.[20] Creia que el treball de qualitat havia de ser breu i centrar-se en un efecte únic específic.[17] Amb aquest propòsit, creia que l’escriptor havia de calcular acuradament tots els sentiments i idees.[21]

Poe descriu el seu mètode escrivint “El corb” a l’assaig “Filosofia de la composició” i afirma haver seguit estrictament aquest mètode. Tanmateix, s’ha qüestionat si realment va seguir aquest sistema. T. S. Eliot va dir: “Ens és difícil llegir aquell assaig sense reflectir que, si Poe va traçar el seu poema amb aquest càlcul, potser s’hauria d’haver esforçat mica més: el resultat difícilment acredita el mètode”.[22] El biògraf Joseph Wood Krutch va descriure l’assaig com “un exercici bastant enginyós en l’art de la racionalització”.[23]

TEXT:

El cor delator, Edgar Allan Poe