Rosmarinus officinalis
El romaní, romer o beneit és un dels arbustos mediterranis més coneguts pels seus usos culinaris i medicinals, i també dels que té més història. Ja a l’antic Egipte va ser un dels ingredients de les formulacions fetes per a embalsamar els cossos dels morts, i amb fulles de romaní mossegades i mesclades amb sal li van curar els cabrers al Quixot la ferida que li havien fet a l’orella.
Les plantes aromàtiques com el romaní sintetitzen els compostos aromàtics, no perquè gaudim de la seva agradable olor, sinó com a defensa davant de la voracitat de gran nombre d’herbívors i per atreure els pol·linitzadors que facilitin la seva reproducció.
La gran majoria de les seves propietats farmacològiques estan relacionades amb l’activitat de l’oli essencial. S’ha demostrat de forma activa que és un bactericida potent, antiviral i també antioxidant. També ha estat demostrat el seu ús en el tractament de l’alopècia.
El seu nom ve del llatí rosmarinus, que significa rosa del mar. A l’antic Egipte se’n cremaven les branques amb encens i es collocaven sobre els cossos dels faraons difunts per ajudar-los a buscar una nova vida millor. Els grecs dedicaven el romaní a Apollo, déu del sol, la medicina, la música, la poesia i les profecies. Per als romans, era sagrat i sel considerava un símbol de lleialtat, de coneixement de la mort, de record i dintel·ligència. Era també un símbol de l’amor i de l’amistat. Es considerava que el romaní donava poder de concentració, activava la memòria i afavoria el record.
Les llegendes abunden al voltant d’aquesta preciosa planta coneguda sota el nom de “planta del record”. Es diu que el romaní creix particularment bé en jardins cuidats per persones de forta voluntat. Les núvies joves, tradicionalment, portaven romaní en el seu ram o en les seves corones. Els escolars grecs es posaven un brot de romaní al cabell quan estudiaven, per tal d’incrementar la concentració. Entre amics, l’intercanviaven com a símbol de lleialtat i el dipositaven sobre les tombes dels estimats. Els gitanos nòmades feien servir l’aigua de romaní per a esbandir i donar brillantor al seu cabell fosc, com també per a rentar i rejovenir la pell de la cara. A l’antic Egipte, el romaní era enterrat amb els faraons; es creia que tenia poders màgics per a desterrar esperits malignes.
Diu el refrany castellà que De las virtudes del romero se puede escribir un libro entero. El romaní fou una de les plantes predilectes ens els primers jardins farmacèutics. Dioscòrides, al segle I, l’utilitzava per al tractament de la icterícia i l’agrupava amb les medecines que “mitiguen el cansament”. Andrés de Laguna, l’any 1554, en parlava dient que com a planta calenta que és, el fum de romaní serveix per a la tos, el refredat i la coriza, preserva la casa de l’aire corrupte i de la pesta i fa fugir les serps. Si es menja la flor, conforta el cervell, el cor i l’estómac, restitueix la memòria perduda, desperta el sentit i, en resum, és saludable contra totes les malalties fredes de cap i d’estómac.
Al segle XIV començà a preparar-se el que és considerat com el primer perfum: l’Aigua de la Reina d’Hongria, destil·lant amb alcohol les flors de romaní. Se li atribuïren grans virtuts cosmètiques, com ara la de conservar la pell perennement fresca i gairebé l’eterna joventut.
La planta s’ha utilitzat com a estimulant digestiu i tònic del fetge. Incrementa el flux biliar relaxant el múscul llis en el tracte digestiu i a la vesícula biliar, i té propietats carminatives (ajuda a expulsar els gasos). Mercès a les propietats astringents pel seu contingut en tanins, pot ser d’ajut en el tractament de la diarrea, així com reduir l’excés de flux menstrual.
El romaní té un potent efecte antibacterià i antifúngic: la seva infusió s’utilitzava per a netejar i desinfectar les ferides i tractar els èczemes. Quan s’utilitza com aigua per a esbandir el cabell, el romaní estimula els fol·licles capil·lars i pot ajudar a reduir la caspa , tot enfortint i estimulant el creixement del cabell. És component habitual en molts liniments i pomades, i el seu alcohol és conegut arreu per alleujar el dolor reumàtic i el cansament muscular. Si aneu a muntanya, agafeu-ne un brotet, perquè es diu que una infusió de romaní amb una cullerada de mel després d’una caminada llarga, ajuda a evitar les agulletes.
Més recentment, el carnosol, un antioxidant natural trobat en el romaní, ha estat objecte d’estudi per les seves propietats anticanceroses. Sembla ser que és efectiu contra el càncer reduint la inflamació i impedint la replicació dels gens cancerosos. L’àcid carnòsic, un altre component trobat en el romaní, sembla ser que redueix el risc de càncer de pell protegint les cèl·lules de la pell contra els efectes de la radiació ultraviolada.
Cal anar amb molt de compte a l’hora d’utilitzar els olis essencials pel seu alt contingut en principis actius. Les persones amb hipertensió, epilèpsia, diverticulosi, úlceres cròniques o colitis, haurien d’evitar el romaní com a tractament per via interna. Es recomana no prendre’l durant l’embaràs o la lactància, encara que es pot utilitzar en petites quantitats en receptes de cuina.