El roig i el negre

(fr) Le Rouge et le Noir
Edició de 1854
Subtítol	Chronique de 1830 i Chronique du XIXe siècle
Edició en català
Traductor	Just Cabot i Ribot
Publicació	1930
Dades i xifres
Tema	arribisme, Restauració francesa, hipocresia i amor
Gènere	novel·la psicològica, Bildungsroman i ficció històrica
Personatges	Julien Sorel
Lloc de la narració	París Franc Comtat Besançon Verrières (en)
Moviment	Romanticisme i literatura realista

El roig i el negre (títol original: Le Rouge et le Noir) és una novel·la de Stendhal paradigma del realisme. Escrita el 1830, narra l’ascens social d’un jove mentre es descriuen les seves motivacions i pensaments.^[1] El títol fa referència a la tensió entre els interessos clericals (negre) i seculars (roig) del protagonista, que són matèria de debat.^[2][3] L’obra ha estat adaptada al cinema. La primera edició en català fou publicada en 1930 per Editorial Proa amb traducció de Just Cabot i Ribot.^[4][5]

Argument

Julien Sorel és el fill d’un fuster de poble que, des de ben petit, llegeix i aprèn sobre el món. Així és capaç d’adaptar-se a totes les situacions, fingint ser i pensar allò què els altres volen per guanyar-se la seva estimació i poder pujar socialment. Entra al servei d’un capellà i després al seminari, però l’abandona perquè s’adona que l’Església està massa polititzada i que no serveix als seus fins. La seva fe, a més a més, és molt tèbia.

Llavors, arriba a París com a secretari de la família De Mole, del bàndol conservador. Allà coneix la noblesa, tan falsa i polititzada com els religiosos i que el menyspreen pel seu origen. S’enamora de Mathilde, la filla de la casa, a qui deixa embarassada. La família accepta tapar l’escàndol amb un matrimoni, però una antiga amant, la senyora Renal, intervé per denunciar Julien, explicant el seu passat arribista i seductor. Julien intenta matar-la i és empresonat.

Mentre està pres, el protagonista reflexiona sobre la seva vida i s’adona que la senyora Renal és el seu autèntic amor i que tots els intents per ascendir a la societat han estat debades. La novel·la acaba amb la mort de Julien, guillotinat.

Característiques

El llibre expressa la falsedat de la societat, que encasella les persones segons el naixement i que només vol aparences i no sentiments de veritat. També expressa les tensions entre absolutistes i republicans a la França del segle XIX (que es pot llegir com l’eterna pugna entre tradició i modernitat). L’amor actua com a fulletó, per donar suspens i interès a l’obra. Per la seva introspecció, es considera la primera novel·la psicològica.

Apareixen referents literaris i filosòfics en forma de cites i al·lusions, que demostren els gustos de l’autor. Destaquen les mencions a Shakespeare, els poetes romàntics i el pensament de Rousseau o John Locke.

Galeria

Il·lustracions de Henri Dubouchet per una edició parenca de 1884, obra de L. Conquet:

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

  Stendhal

  Per Maria Bossom.

  Marie Henri Beyle, més conegut amb el pseudònim de Stendhal (1783-1842), va ser un dels grans mestres de la novel·la analítica francesa del segle XIX. La seva defensa aferrissada de l’individualisme ha fet que habitualment se l’inclogui entre els autors romàntics, però el rigor crític amb què va analitzar la psicologia humana i la societat de la seva època el converteixen en un dels primers escriptors realistes del segle XIX.

  Marie Henri Beyle, conegut com a Stendhal, va néixer a la ciutat francesa de Grenoble el 23 de gener de 1783, al si d’una família burgesa. La seva mare va morir quan ell tenia només set anys, i el seu pare va deixar l’educació del nen en mans d’un sacerdot jesuïta. Més tard va estudiar a l’Escola Central de Grenoble, amb l’idea d’ingressar després a l’Escola Politècnica de París. Finalment, però, va decidir allistar-se a l’exèrcit de Napoleó, cosa que li va permetre traslladar-se a Milà, on va gaudir de la vida social dels militars. L’any 1802 va abandonar l’exèrcit per passar a treballar de funcionari de l’administració imperial a Alemanya, Àustria i Rússia.

  L’any 1815 Stendhal, que tota la vida fou un autèntic enamorat d’Itàlia, es va establir a Milà, des d’on viatjà per tot el país i per la resta d’Europa. Al cap d’uns anys, però, va ser expulsat d’Itàlia sota l’acusació d’espionatge, i va haver de marxar a París, on va treballar per un diari durant una temporada. Tot i així, no trigaria a tornar a Itàlia com a vicecònsol francès destinat a Civitavecchia, prop de Roma. És durant aquest període que va escriure les seves dues novel·les cabdals: El roig i el negre i La cartoixa de Parma. El 1841 va patir el primer d’una sèrie d’atacs d’apoplexia que l’obligaren a tornar a la capital francesa, on va morir el març de l’any següent, amb només cinquanta-nou anys.

  La producció literària de Stendhal es caracteritza per dos trets ben distintius: la seva extrema sensibilitat romàntica, per una banda, i el seu agut sentit crític, per l’altra. Es va dedicar a analitzar minuciosament les passions humanes, els comportaments socials de la seva època, l’èxtasi que poden arribar a produir l’art i la música, i la recerca epicúria del plaer. Aquesta anàlisi, eix vertebrador de la seva obra, la plasmava amb una manera molt particular d’escriure, en què el realisme de l’observació objectiva i el caràcter individual de la seva expressió es fonien amb gran harmonia. Stendhal, autor que va rebre un gran rebuig per part dels seus contemporanis, fou reconegut després de la seva mort per la magistral barreja d’ambientació històrica i d’anàlisi psicològica que trobem en les seves novel·les. A través d’elles va criticar durament el decadentisme moral i intel·lectual de la França del segle XIX. Per tots aquests motius, se’l considera un dels creadors de la narrativa moderna.

  Les primeres traduccions al català de l’obra de Stendhal daten dels anys vint i trenta, com per exemple la que va fer Just Cabot l’any 1930 de Le rouge et le noir. Ara bé, com sol passar amb els autors francesos del segle XIX, són molt escasses les traduccions de les obres de Stendhal al català anteriors a les dècades dels vuitanta i noranta. Les idees conservadores imperants a Espanya durant el segle XIX i gran part del XX van ser la causa que es tingués una forta reticència cap als autors francesos de l’època que seguien la línea de les idees liberals promogudes pel país veí. La prohibició de les traduccions al català durant els períodes dictatorials que va patir Espanya al llarg d’aquests segles també va contribuir al fet que moltes obres de la literatura universal dels darrers temps no es traduïssin al català fins a final de segle XX. Va ser aleshores quan una nova generació de traductors catalans va començar a traduir les obres cabdals de la literatura francesa. És el cas dels traductors més rellevants de l’obra de Stendhal al català, com ho són Pere Gimferrer, Xavier Pericay o Ferran Toutai