EL COLLARET DE LA VERITAT

Una vegada hi havia una nena que era molt mentidera. A molts de nens els sembla que això de dir mentides no és gaire important ; i una mentida petita, i fins i tot una mentida grossa si cal, si els salva d’un càstig o els pot donar un gust, els sembla que no és absolutament cap mal. Doncs bé , aquella nena pensava així mateix. Per a ella la veritat era una cosa que no existia. Durant molt de temps els seus pares es van deixar enganyar per les seves històries, però al capdavall es van adonar que deia mentides i ja no la creien de res. Per als pares és una cosa molt trista de no poder creure el que els diuen els fills.

EL VIATGE A CASA DE MERLÍ
Després d’haver-ho inventat tot inútilment, el pare i la mare de la nena van decidir de portar-la a casa de l’encantador Merlí, que en aquell temps era cèlebre a tot la terra i era un gran amic de la veritat. Per això li portaven de tot arreu els infants mentiders, perquè els guarís.

Merlí vivia en un palau vidre que tenia totes les parets transparent, i mai no se li havia acudit de dissimular cap de les seves accions, o de fer veure allò que no era, ni tan sols de deixar-ho creure. D’una hora lluny coneixia els mentiders per la flaire, i quan la nena de la nostre historia s’atansà al seu palau va haver de fer crema vinagre perquè es marejava i tot.

La mare va voler explicar la terrible malaltia de la seva filla, però l’encantadora Merlí la va interrompre a les primeres paraules.

– Ja sé de què es tracta, bona senyora. Fa una hora que sento venir aquesta senyoreta. És mentidera de primera marca, i m’ha fet passar una mala estona. La nena no sabia pas on amagar-se. Es refugià sota les faldilles de la seva mare, que l’emparava tant com podia.

El pare es posà davant d’ella per tal de protegir-la de tot perill. Ells prou volien que guarissin la nena, però suaument, sense fer-li cap mal.

El collaret.-
No tingueu por de res –va dir Merlí, veient-los tan espantats -. N’hi ha prou que aquest senyoreta em permeti fer-li un present que, n’estic segur, no li desagradarà pas.

Obrí un armari i en va treure un magnífic collaret d’ametistes admirable ment muntades, amb una tanca de diamants que enlluernaven. El posà al coll de la nena i, acomiadant els seus pares amb un gest benèvol, va dir:

– Aneu, bona gent, i no us amoïneu. La vostre filla s’emporta un guardià segur de la veritat.

La nena, resplendent d’alegria, se n’anava a tota pressa, contenta, encisada d’haver-se’n sortit tan bé, quant l’encantador, Merlí la cridà.
– Vindré a buscar el collaret d’ací un any –li va dir, mirant-la amb uns ulls que no estaven per a broma.- D’ací fins aleshores et prohibeixo que te’l treguis ni un sol minut del coll. Si t’atreveixes a fer-ho, pobre de tu¡

Oh, no demano altra cosa que conservar-lo sempre! És tan bonic!
L’endemà del dia que nostra mentidera havia tornat a casa seva, la van enviar a l’escola, i com que havia faltat molts de dies, totes les altres nenes la van voltar de seguida, i totes les altres nenes la van voltar de seguida, i totes a l’hora van llançar una exclamació en veure aquell collaret tan bonic.

D’on l’has tret ? I on has anat tu ? – li cridaven, de tots costats

Tornar de casa de l’encantador Merlí, en aquell temps, tothom sabia què volia dir, perquè sabia que era el metge dels mentiders.

La senyoreta no va voler descobrir-se, i va dir, desvergonyidament:
– He estat malalta molt de temps, i els meus pares m’han regalat aquest collaret per la convalescència.

Es va sentir un gran crit, sortit de les boques de totes les nenes.

Els diamants de la tanca, que llançaven una claror tan viva, s’havien apagat de cop i volta, i s’havien tornat trossos de vidre.

Sí, sí; he estat malalta. Què crideu tant?
Davant aquella insistència, també les ametistes es van formar palets de riera.
En sentir altra vegada aquell crit unànime, i veient totes les mirades clavades en el seu collaret, la nena el mirà també i s’estremí de por.

– He anat a casa de l’encantador Merlí – va dir, humilment.
Tot just acabava de confessar la veritat, quan el collaret va recobrar tota la bellesa, però les rialles que esclataven al seu voltant la humiliaven tant, que la nena va voler quedar bé.

No rigueu tant, no; que ens va rebre molt bé als meus pares i a mi. Va enviar la seva carrossa a cercar-nos a la vila veina. I quina carrossa¡ Sis cavalls blancs¡ I sentí rosa amb borles d’or¡

Quan vam arribar, sortí a rebre’ns al….

Les rialles que les altres nenes amb prou feines podien ofegar es van fer tan sorolloses que la mentidera es deturà en sec, i, mirant altra vegada el desventurat collaret, tornà a estremir-se.

A cada detall que inventava, en collaret s’allargava, s’allargava¡
– Estàs inventant coses¡ – li cridaren les nenes.
– Molt bé, ho reconec; vam arribar a peu, i només hi vam passar cinc minuts.
– Immediatament el collaret recobrà el seu tamany normal.
– I el collaret? D’on l’has tret, el collaret?
– Me’l va donar l’encantador sense dir-me res, prova…
– No va tenir temps de dir res més. El collaret fatal s’escurçava, s’escurçava, i tant li estrenyia el coll, que l’obligava a treure la llengua.
– No ens ho ha dit tot cridaren les altres

I la mentidera, aprofitant que encara podia parlar s’apressà a dir:
Va dir que era una mentidera de primera marca.
Lliure del lligam que l’escanyava, seguí plorant de vergonya i de dolor:
– Per això em va donar aquest collaret. Em va dir que era un guardià de la veritat.
I ben beneita que vaig ésser, d’alegrar-me’n. Estic ven apanyada, ara Les seves
Companyes la compadiren perquè, com a bones minyones que eren, es posaven en el seu lloc.

– I tant que ets beneita – li va dir la més desperta -. Jo de tu ja l’hauria enviat a rodar aquest collaret. Qui te’n priva. De treure-te’l

La pobra nena callava, però el collaret es posà a ballar, a ballar tant i tant, que les pedres, topant unes hi ha quelcom que no ens dius – començaren a dir les altres nenes, rient altra vegada en veure aquella dansa extraordinària.

Els diamant i les ametistes seguien ballant i topant.
– Hi ha alguna altra raó¡
– Està bé, com que no us puc amagar res, us diré que Merlï em va prohibir de treure-me’l amb una gran desventura si el desventura si el desobeia
I el collaret es calmà immediatament.

CONCLUSIÓ.- Ja comprendreu que amb un companyó com aquell, que es transformava deia la veritat, que s’allargava quan hom inventava detalls, que s’escurçava si hom amagava res, i es posava a ballar quan hom callava, un companyó, a més, del qual no hi havia manera d’alliberar-se, fins i tot la mentidera més tossuda havia de llaurar dret. I què va passar? Quan la nena s’acostumà a dir la veritat en tot moment, s’hi trobà tan bé, es va sentir la consciència tan lleugera i l’anima tan tranquil.la que acabà sentint horror per la mentida i ja no necessitava el collaret per a res. Així, doncs, molt abans de l’ant, l’encantador Merlí es presentà a recollir el collaret, que necessitava per a una altre infant mentider, sabent com sabia que all’a on ell l’habia posat ja no era necessari.

Ningú no m’ha sabut dir què se n’ha fet d’aquest meravellós collaret de la veritat. Encara el cerquen, i si jo fos un nen mentider no estaria gents tranquil perquè podria ésser molt bé que el trobessin.

(Resum de Jean Macé, contes du Petit Chateau).