CONTE DE L’ALBERT PASTISSER

L’Albert és un nen molt llaminer. Però no llaminer de caramels, de pastissos o de xocolata. L’Albert és un llaminer de peres:

Li agraden totes les peres: les grosses, les petites, les grogues, les de color verd…
– Mare, què hi ha avui per dinar?

I tant és que la mare li digui que hi ha escudella, com que hi ha arròs. Sí per postres hi a pera, es menja el dinar ben de pressa i sense parlar gens, així es pot menjar la pera. Però si per postres hi ha poma o taronja, l’Albert menja ben a poc a poc. No acaba mai.

Un any pel seu sant, l’Albert va tenir una gran idea. Demanaria al pare que li regalés un arbre que fa peres. Així si tingues l’arbre i fos ben seu, podria, menjar forces peres cada dia, sense haver-se de menjar abans un plat de sopa i un tall de peix.

– Això no cal comprar-ho diu el pare. Tu mateix te’n pots fer un.

Fer-se ell una perera? i com? I si regués ben regat el tió de Nadal? Qui sap si faria fulles…

Però la mare li va dir que no, que per tenir una perera, només cal plantar en un test les llavors d’una pera, regar-la i deixar que toqui el sol.

L’Albert mira aquella llavor que té forma de llàgrima. La porta a la palma de la mà engruneta fosca, llisa i brillant, com la nineta dels seus ulls.

No sabeu pas amb quina il·lusió va deixar anar la petita llavor dins un clotet fet a la terra, al bell mig del test. La mare li va ensenyar a regar-la: Va tirar –hi un got d’aigua poc a poc, per no endur-se’n la terra i va deixar el test a la galeria.

En tornar de l’escola l’Albert va córrer cap a la galeria per veure la perera. Però no res de nou. Així van passar els dies, i quan l’Albert ja es desanimava, i dubtava si el pare l’avia enganyat o no, la terra del mig del test, semblava com si s’inflés i s’esquerdés. Una cosa passava allà sota. A cada moment ho tornava a mirar. No va ser fins l’endemà que van sortir dues fulletes petites amb una tija tan blanca i prima que gairebé no les podia aguantar.

– Pare! quant tardarà a créixer la meva perera?
– Dos anys, tres anys… depèn, diu el pare.
– I mentrestant, no tindrem peres ?
– La mare promet a l’Albert que mentre la perera creix, si ell la rega i la cuida, la mare li comprarà peres.

A la primavera el pare va dir: – Albert, la perera ja no cap a la galeria. Diumenge amb el cotxe la durem a casa d’en Pep.

En Pep és un pagès que entén molt d’arbres. Va fer un sot ben fondo, va colgar-hi l’arrel de la perera, la va regar i abonar i va assegurar a l’Albert que aviat faria peres.
El dia que hi van tornar per veure la perera, l’Albert no s’ho sabia acabar. Damunt al perera hi havia tot un estol de papallones que prenien el sol endormiscades.

– No són papallones, són flors!

L’Albert no se’n sabia avenir. Cada flor una pera! I en comptes de sentir olor de flor, sentia gust de pera.

Encara va haver d’esperar més. Fins a l’estiu no va poder collir les peres. Que bones i sucoses varen ser!

Aquest any l’Albert pel seu sant, vol demanar molts testos. En un hi farà créixer una pomera, a l’altre un presseguer, a l’altre un pruner i a tots els altres pereres. Només li caldrà clavar els pinyols i regar-ho. Quan hagin crescut, els durà a can Pep, i a l’estiu tindrà tot un bosc de fruites, i podrà convidar als seus amics a menjar fruita.