ALI BABA

Això passava en una vila de l’allunyada Pèrsia, quan el temps caminava a poc a poc, sense presses.

Càssim i Alí Babà eren dos germans que acabaven de perdre el pare. El vell havia estat sempre tan pobre que només els va deixar una miserable herència. Però Càssim de seguida va saber-se’n sortir i es va casar amb una dona rica, de manera que després de quatre dies s’havia convertit en un dels veïns més rics del poble.

En canvi, Alí Babà va casar-se amb una dona senzilla i amb l’herència del pare només va poder comprar-se un parell de rucs i una destral per anar a fer llenya al bosc. Vet aquí que un dia, mentre era al bosc fent llenya, Alí Babà va sentir una mena de remor de cavalls que semblava arribar de lluny. Va alçar els ulls cap a l’horitzó i va descobrir un núvol de pols que venia cap on ell estava treballant. Alí Babà es va a enfilar dalt d’un arbre. I sort en va tenir perquè a mida que el núvol i el soroll s’anaven acostant, Alí Babà va adonar-se que allò era una colla de lladres de camí ral, armats fins a les dents i amb poca cara de poc amics.

Els lladres es van anar acostant, i en ser a sota l’arbre d’Alí Babà van descavalcar i van lligar els cavalls al tronc. En acabat, van anar cap a una gran rocassa que hi havia allí a prop i el capità dels lladregots va dir:
– Sèsam, obre’t!
I la roca encantada es va obrir pel mig com si fos una porta. Aleshores, d’un a un, els bandolers van anar-hi entrant carregats amb el botí de l’últim robatori, i Alí Babà, des de dalt de l’arbre, els anava comptant. Fins a quaranta va comptar-ne! Quan van ser tots quaranta a dins, la roca es va tancar un altre cop, i Alí Babà va continuar enfilat, mig mort de por.

Al cap d’una estona, la roca es va tornar a obrir, amb un esgarrifós soroll. Els lladregots van anar sortint, amb les bosses buides, i van muntar a cavall, per arrencar a córrer bosc enllà, enmig d’un núvol de polseguera.

Alí Babà no va gosar baixar de l’arbre, fins que no els va veure ben lluny, ben lluny. Però llavors sí, va baixar i va córrer a mirar de prop aquella estranya roca màgica.

Potser també s’obriria si ho digués jo, això de “Sèsam, obre’t!” -va exclamar en veu alta. I al punt, la roca es va migpartir com una porta.

– Ospa! -va fer Alí Babà en adonar-se de les immenses riqueses que es veien a través de la roca oberta.

Enlluernat va entrar a la cova per veure-les més bé, i, en ser dins, la roca es va tornar a tancar. De moment va espantar-se’n, però de seguida es va dir:
– Ara rai, que sé com s’obre!

I va començar a remenar aquells tresors impressionants que semblava que no s’havien d’acabar mai.
– I si m’endugués alguna d’aquestes coses? -va pensar-. Els lladres ni se n’adonarien, i a nosaltres prou que ens ajudarien a viure més bé. Vinga!
Alí Babà, doncs, va triar unes quantes d’aquelles meravelles i es va carregar al coll un sac de monedes d’or.

Com sabia la fórmula màgica de la porta, va sortir a fora i va omplir les sàrries dels seus ruquets, que pasturaven per allí a prop. En acabat, les va tapar amb una mica de llenya, i cap a casa falta gent!
En arribar a casa, va anar cap a la seva dona i li va dir:

– Vet aquí, dona meva, que se’ns han acabat els maldecaps.

– I això com és?

Alí Babà va obrir els sacs i va treure’n tot aquell bé de Déu de riqueses.
– D’on ho has tret, això? -va demanar la dona, esfereïda.

– No t’espantis, dona, que no ho he malaguanyat.

I li va explicar, fil per randa, tota la història. Quan va haver acabat, van decidir de comptar-ho i de guardar-ho ben amagat, en secret, perquè no ho sabessin els lladres.
Però hi havia tanta moneda que van tenir por de descomptar-se i van pensar que seria millor mesurar-ho amb una mesura de gra. I dit i fet, la dona va anar a casa de Càssim, que vivia costat per costat de casa d’ells, a manllevar una mesura a la seva cunyada.
La dona de Càssim es va estranyar que a casa d’Alí Babà, tan pobres, tinguessin alguna cosa per mesurar. I, tafanera de mena, va voler saber de què es tractava: així, abans de deixar la mesura la va ben untar amb llard.

Amb aquella mesura, Alí Babà i la seva dona van comptar les seves riqueses, i van veure que tenien vint-i-quatre mesures d’or. Un cop feta la feina, la dona va tornar la mesura a la seva cunyada sense adonar-se que al cul de la mesura hi havia quedat una moneda d’or enganxada amb el greix.

Quan la dona de Càssim va veure aquella moneda d’or al cul de la mesura es va quedar glaçada. Va córrer a trobar el seu marit i li va cridar:
Mira, Càssim, si n’ets de beneit! Resulta que Alí Babà es fa el pobre davant teu, i a l’hora de la veritat ell mesura els diners com si fossin blat, mentre tu, que te les dónes de ric, no en pots omplir ni dues mesures i mitja! No et fa vergonya, desgraciat? Quina mena de ric ets tu, al seu costat?
Tant va rondinar, que Càssim va acabar prometent que ho investigaria.
L’endemà mateix Càssim es va presentar a casa d’Alí Babà i va començar a burxar-lo:
– Quina cara de salut que fas! Es nota que totes et ponen, eh? -va fer. Però Alí Babà, dissimulant, va contestar:
I ara!, Càssim, ja saps com anem de justos. Que vols riure’t de nosaltres?
– Au, vinga, germanet, no et facis el distret que ja sabem que comptes l’or per mesures. A mi ja m’ho pots dir, que sóc de casa.

I Alí Babà, sentint-se atrapat, ho va contar tot al seu germà.
I on cau, aquesta cova meravellosa? -va preguntar Càssim, al final.

Val més que no ho sàpigues, Càssim. Em fa por que no et passi alguna desgràcia, si els lladres t’hi troben.
Au, deixa’t de romanços. On és la cova?

Alí Babà, que era bo com el pa tou, va acabar explicant-li on queia.

A Càssim li va faltar temps per anar-se-n’hi amb totes les mules que tenia.
En arribar davant la cova, Càssim va pronunciar les paraules màgiques, i la roca es va obrir. Corrents, va entrar-hi com un esbojarrat, sense adonar-se que la porta es tornava a tancar darrera seu. Davant aquella meravella d’or, de plata, de pedres precioses, Càssim va perdre el nord. Anava d’un cantó a l’altre, i tot li feia peça. S’ho hauria emportat tot.

– Avui m’enduré el que pugui, i demà tornaré a venir.

Així, doncs, va carregar tants sacs com va poder i va anar per sortir. Però la porta era tancada: calia tornar a dir la fórmula. Ara bé, amb l’entusiasme de la descoberta, Càssim havia oblidat del tot les paraules correctes. Va dir

obre la porta!
I la porta com si res.
Ordi, obre la porta!
I la porta com si sentís ploure.
Arròs, obre la porta!
I la porta com si fos una paret.
No hi havia manera de recordar-se’n. Càssim es va adonar del perill que corria, i va arrencar a plorar de pànic.
Si em troben els lladres, estic perdut!

Tanmateix, com que la fórmula no sortia, es va determinar a esperar-se darrere la porta per poder fugir així que algú l’obrís.

Després d’una estona llarga va sentir soroll fora: els bandolers tornaven a la cova! Càssim es va preparar per escapolir-se corrents i, així, tan bon punt es va obrir la roca, va sortir esperitat com un coet. Al principi, va poder esquivar els set primers lladregots, però darrera n’hi havia trenta-tres més, ferotges com salvatgines, i el van caçar com si fos un ocellet.

Així, tu ets qui ens robaves, oi? -va fer el capità dels lladres.- Doncs te’n penediràs! -i d’un sol cop d’espasa li va traspassar el cor. A continuació, van agafar el cos de Càssim i el van penjar a l’entrada de la cova, per la part de dins, amb la intenció d’espantar qualsevol altre possible xafarder.

I un cop feta la feina, van arrencar a córrer bosc enllà, amb les mules de Càssim i tot.
Mentrestant, a la vila, la dona passava ànsia de veure que Càssim no tornava. Es va esperar fins a mitja tarda i llavors, inquietada, va anar-ho a dir a Alí Babà. El pobre Alí Babà de seguida va pensar en una desgràcia i, sense rumiar-s’ho ni una mica, va marxar amb els seus ruquets cap a la cova. En arribar-hi, el sol ja s’havia post, però encara quedava la claror del capvespre. Va dir la fórmula i la roca es va obrir: el cos de Càssim penjava esgarrifosament davant els ulls d’Alí Babà. El pobre Alí Babà va fer el cor fort i va despenjar el seu germà. Però abans de carregar-lo al cim d’un dels rucs, va tornar a omplir les sàrries d’or.

Va arribar a la vila que ja era negra nit, i gràcies a això, va poder arribar a casa sense que el veiés ningú. La dona de Càssim, en veure el cos del seu home, es va desfer en plors. Alí Babà no sabia què fer per consolar-la, i al final li va dir:
Mira, ara ja no hi ha res a fer. Més val que mirem de sortir-nos-en tan bé com puguem. I si vols, tirarem a terra la paret que ens separa i viurem tots junts.
A la pobra vídua va venir-hi bé, però encara va demanar:
I què farem del cos de Càssim?
Tu no t’hi amoïnis. D’això se n’encarregarà la teva esclava Marxana, que és llesta com una mostela.
De manera que va encarregar aquesta feina a Marxana.
La noia, que era de veritat molt viva, va anar a la farmàcia a demanar medecines, dient que el seu amo es trobava molt malament. I l’endemà va tornar-hi a demanar-ne més, com si l’amo estigués molt greu. Tota la vila ja sabia que el pobre Càssim estava molt malalt. L’endemà següent, Marxana va fer córrer la notícia que Càssim havia mort. Gràcies a la llestesa de la noia tot el poble es va pensar que Càssim havia mort de malaltia. Ningú no sospitava que hagués estat assassinat. I així, doncs, l’endemà el van enterrar enmig de tota la tristesa del poble.

Mentrestant, la casa d’Alí Babà i la del seu difunt germà s’havien convertit en una de sola. Vivien plegats i vivien bé.
Els lladres, pel seu cantó, s’havien adonat de la desaparició del cos de Càssim.
Això vol dir que hi ha algú més que coneix el nostre secret, i vol dir que l’hem de trobar sigui com sigui! -va fer el capità de la colla, enfurismat.
Ell mateix s’encarregaria de trobar-lo. Va disfressar-se de marxant i va anar cap al mercat de la vila. Calia saber si hi havia algú que s’hagués fet ric de cop i volta, o si algú havia mort tot d’una. Ja se sap que a mercat hi ha sempre molts xerraires, i el bandoler, que era un murri, els va saber trobar i els va saber estirar la llengua. El mateix dia ja sabia el que volia saber. Va tornar-se’n cap a la cova, on l’esperaven els altres trenta-nou, i van començar a rumiar un pla de venjança.

Al cap d’una setmana justa, ja ho tenien tot a punt.

Un dia, doncs, a l’hora del capvespre, va arribar a la vila un marxant amb vint mules, carregada cadascuna amb dos barrils d’oli. El marxant va anar travessant el poble fins que va ser davant de la casa d’Alí Babà. Allí va aturar-se i va trucar. Va demanar per l’amo i Alí Babà va sortir.

– Seríeu tan amable de donar-me hostalatge per aquesta nit? Acabo d’arribar i em trobo que tots els hostals són plens. Demà mateix aniré a vendre l’oli al mercat i marxaré. No us destorbaré gaire.

Alí Babà li va donar hostalatge amb molt de gust. Van baixar els quaranta barrils al celler, van dur les vint mules a l’estable i van convidar el marxant a sopar. Però abans de pujar a la casa el marxant va voler acabar d’arreglar els barrils i es va quedar sol al celler. Aleshores va tustar un barril i en va sortir la veu d’un dels lladres.

Tots els barrils amagaven un lladre amb un ganivet a la mà! És a dir, tots menys un, que era l’únic ple d’oli.
Ja és hora? -va preguntar el lladre.
No encara -va explicar el capità.- Ja us vindré a avisar. Però estigueu tots a punt i no us adormiu.
El capità va pujar cap a sopar.

Mentrestant, a la cuina, Marxana estava fent el sopar per a tothom. Però quan anava a fregir el segon plat es va trobar sense ni una gota d’oli.
Això rai! -va pensar.- Avui en tenim el celler ple!
I va baixar al celler a agafar una mica de l’oli del marxant per acabar el sopar. Ara bé, en sentir soroll de passos, els lladregots es van pensar que devia ser el capità que els venia a avisar, i el primer lladre va demanar, de dins el barril estant:
Ja és hora?
Marxana es va quedar glaçada. Però era eixerida com una espurna, va reaccionar de seguida i va comprendre el que passava. Va contestar, doncs, en veu baixa:
No, no encara.
Aleshores va anar tustant barril per barril i donant la mateixa resposta. Fins que va arribar al barril ple d’oli i se’l va endur, tot rodolant. Un cop a la cuina, va acabar el sopar, i després va omplir una grossa caldera amb l’oli del barril i el va posar a bullir. Quan l’oli va ser bullent, va tornar a baixar al celler amb la caldera i va anar-la buidant una mica a cada barril, de manera que els lladres, desprevinguts, anaven quedant rostits un a un. Tots trenta-nou!
En acabat, Marxana es va amagar per veure què faria el capità.

Quan tothom era a dormir, el capità va baixar de puntetes i va tustar els barrils. Però veient que no contestaven, es va imaginar que s’havien adormit i els va destapar. I llavors se’ls va trobar tots trenta-nou cuits com un ou ferrat! Desesperat, va fugir corrents d’aquella casa maleïda.

Marxana va sortir del seu amagatall i se’n va anar a dormir tota tranquil·la. L’endemà ho va explicar tot a Alí Babà, que es va quedar de pedra. L’home, agraït, va omplir Marxana d’abraçades. Aquell dia van fer festa grossa.

Però el capità de lladres encara era viu no estava gens disposat a oblidar les fetes d’Alí Babà. De manera que al cap de dos mesos, quan ja tothom s’havia tranquil·litzat, va tornar a la vila. S’havia afaitat la barba i el bigoti, i ja no s’assemblava gens al marxant d’oli.

Aquesta vegada el capità va venir carregat de tresors de la cova. Va comprar una gran casa a la vila i s’hi va quedar a viure com un gran senyor. Amb el temps, el murri va anar-se guanyant l’amistat dels veïns, que es creien molt honorats de convidar-lo a sopar i de tenir-lo entre ells.

Al cap de pocs mesos, tothom havia convidat el gran senyor. Tothom, tret d’Alí Babà. Fins que també Alí Babà es va creure amb l’obligació de ser cortès i hospitalari amb el nou veí. I, doncs, un dia el van convidar a sopar.

Es van asseure a taula i van començar a enraonar amistosament. Fins que va arribar el sopar. En entrar amb el menjar, Marxana va reconèixer immediatament la mirada del capità de lladres, i es va esgarrifar. Fins i tot va semblar-li veure el pom d’un punyal traient el cap per entre la roba del convidat. Però ella com si no hagués vist res, va continuar servint el sopar.

A l’hora de les postres, però, es va vestir amb les millors robes que hi havia a la casa i va entrar al menjador disposada a ballar una dansa en honor del convidat il·lustre.
Has tingut una idea esplèndida, Marxana! -la va felicitar Alí Babà.
I la noia va començar la dansa. Girava per tota la sala, i ara s’acostava a Alí Babà, ara al capità de lladres, com si tot fos cosa de la dansa. Una de les vegades que s’acostava al convidat, va fer veure que li volia fer una festa, però la ballarina duia un ganivet sota la roba i per comptes d’una festa li va enfonsar el ganivet al coll.
Què has fet, desgraciada? -va cridar Alí Babà, esfereït.
Però la noia no el va deixar acabar i li va fer reconèixer la cara del bandoler. Quan Alí Babà es va adonar del perill que havia corregut, es va adreçar a Marxana i va dir-li:
Marxana, has salvat dos cops aquesta casa. Sense tu no hi seríem pas. És just, doncs, que en siguis tan mestressa com jo mateix.
I a partir d’aquell dia, Marxana va ser tan mestressa de la casa com el mateix Alí Babà.
(Marroc)

LA LLEGENDA D’ISIS I OSIRIS
Adel Ebeid (El Caire, Egipte)

Segons la tradició de l’Antic Egipte, hi va haver fa molts i molts anys uns éssers divins amb els quals va començar la vida.

La primera divinitat es deia Aton, que era el déu encarregat de fer la llum. Aton es trobava sol i per això va decidir crear de dues costelles seves una divinitat home i una divinitat dona. Shu era l’home i era el déu de l’aire i Tefenet era la deessa de l’aigua.

Shu i Tefenet es van conèixer, es van casar i van tenir dos fills, Geb i Nut. Geb era el déu de la terra i Nut era la deessa del cel. Ells també es van casar i van tenir quatre fills: Osiris, Isis, Seth i Neftis.

Osiris era un déu que representava tots els valors positius: la pau, l’amor i l’amistat; mentre Seth representava tot el contrari: l’ambició, l’enveja i la crueltat. Osiris era també el déu de la terra fèrtil i negra, mentre Seth era el déu del desert.

Osiris era molt estimat perquè representava la vida i la bondat i Seth era un déu molt temut perquè representava la mort. Seth tenia molta enveja d’Osiris i aquesta enveja el va conduir a fer una malifeta que tots els egipcis han lamentat sempre.

Seth va decidir matar Osiris, i per fer-ho va decidir organitzar una gran festa. Una nit va convidar molta gent a aquesta festa. Ell mateix va fer, en secret, una caixa molt bonica de fustes bones, d’or i joies; aquesta caixa feia la mida exacta d’Osiris. Durant la festa va dir a tothom que qui cabés dins s’enduria la caixa com a regal.

Tots els convidats a la festa van provar de ficar-se a la caixa però en va: per a uns la caixa era massa gran, per als altres massa petita. En el moment que Osiris es ficà dins, els amics de Seth el van tancar a la caixa i la van llençar al riu Nil.

La força de l’aigua empenyé la caixa riu avall i aviat va desaparèixer de la vista de Seth.

Quan Isis s’assabentà del què havien fet al seu marit es va posar molt trista i començà una recerca del cos del seu espós per tot Egipte. Isis es transformà en un ocell molt gran i volà per arreu i al final el trobà, però on? Al Líban. Com és que Osiris va arribar tan lluny? L’aigua del Nil va fer que la caixa baixés Mediterrani avall fins arribar al Líban.

Isis trobà el cos d’Osiris dins la caixa. Feliç com estava d’haver-lo trobat, el va abraçar i amb aquesta abraçada el va tornar a la vida. Isis quedà embarassada i tots dos van tornar a Egipte i van viure durant molt temps amagats prop del delta del Nil.

Però les notícies van arribar al Palau de Seth, el qual, una altra vegada, matà Osiris. Però aquesta vegada no el posà en una caixa sinó que el tallà a trocets i l’escampà per tot Egipte per tal que el seu cos no es pogués tornar a refer. Aquest és un fet molt salvatge i sempre lamentat pel poble egipci.

Isis, amb el seu petit fill Horus, van intentar recuperar les peces del cos d’Osiris, però no van trobar una part que s’havia menjat un peix. Aleshores Isis no pogué tornar la vida al cos d’Osiris, que quedà com el déu dels morts i el cementiri.
Seth va continuar com a rei d’Egipte, perquè encara que hi havia un rei legítim, que era Horus, era massa petit. Quan Horus es fa va fer gran començà a lluitar contra Seth. Horus tenia forma de falcó i Seth tenia forma de cocodril. Els egipcis sempre tenen por del cocodril perquè és l’animal de Seth. El cocodril egipci té moltes semblances amb el drac de Sant Jordi.

Al final de la lluita guanyà Horus, i Horus va començar a governar Egipte amb amor i així es va acabar la por i l’odi. Des d’aquell dia tots els homes i les dones de bé intenten que al món no hi hagi ni por ni odi.

EL DRAC DE BANYOLES

Fa molts i molts anys, quan els cavallers corrien per la nostra terra, un drac terrible va aparèixer prop de l’estany de Banyoles. Era gran com una casa, tenia ales de rat-penat i la pell dura com la pedra. Quan obria la boca, en sortia una foguerada que assecava plantes i arbres. Era el drac més lleig que s’havia vist mai.

Diuen que tenia tanta gana que si veia un ramat d’ovelles en un tres i no res el feia desaparèixer com per art d’encantament al fons de la seva gola. I també es menjava amb molt de gust cavalls vaques porcs ànecs i gallines.

Els pobres veïns de Banyoles vivien amb l’ai al cor. De la por que els feia el drac s’estaven tot el dia tancats a casa i no s’atrevien a sortir al camp a treballar.

Un dia se’ls va acabar el bestiar i el drac es va presentar a la porta de la ciutat i va cridar amb una veuassa esgarrifosa:

– No us faré cap mal si cada dia de l’any em porteu una criatura ara un nen ara una nena. Els banyolins bé van protestar, però el drac va començar a treure foc pels queixals i li van haver de dir que si. Val a dir que estaven molt tristos però cada dia havien de dur al drac un nen o una nena i d’ells no se’n cantava mai més ni gall ni gallina.

A la fi, desesperats van enviar un missatge a Carlemany l’emperador de la barba florida, que, de França estant, governava Catalunya en aquell temps.

Quan Carlemany va sentir les malifetes del drac es va enfadar molt i va cridar;

– Ira de Déu! Anem a Catalunya a dir-ne quatre de fresques a aquesta bestiota!

I va marxar cap a Banyoles amb els cavallers més valents de l’imperi.

Molts dels cavallers de l’emperador van anar a la cova de la fera per matar-la. Però el drac se’ls empassava d’un en un; i aviat no en van quedar ni per a mostra.

Aleshores Carlemany va decidir d’anar-hi ell mateix. Va muntar el seu cavall blanc i va agafar la seva espasa que es deia Joiosa i tenia la virtut de guanyar tots els combats per difícils que fossin.

Quan l’emperador va arribar davant del drac se li va llançar al damunt i li ventà cop d‘espasa. Però la fera tenia la pell tan dura que el ferro va saltar en mil bocins. Carlemany va haver de fugir cames ajudeu-me que si no hauria acabat a las panxa del drac.

– ÉS el primer cop que em vencem- deia després tot escorregut.

Però heus ací que de camí cap a Banyoles li surt a l’encontre un vell embolicat amb una capa que tenia una barba que li arribava fins als peus. Era sant Mer un ermità del Pirineus que havia baixat a la plana per ajudar la gent de Banyoles.

– No feu gaire bona cara, senyor – va dir el sant.

– Vinc del cau de la fera – va respondre Carlemany-. La volia matar però he perdut el combat miserablement –i les llàgrimes queien cara avall de l’emperador.

– Mi senyor –va fer sant Mer va anar a buscar el drac. Es va plantar davant de la cova i va cridar.

– Surt d’aquí si ets valent! I quan el drac va treure el nas li va tirar la capa al damunt. A l’instant el drac va canviar de cara se li va estroncar el foc que treia pels queixals i es va tornar manyac com un anyell.

Sant Mer se’n tornà cap a Banyoles i el drac patrip patrap darrera seu com un gosset. La gent els va veure arribar i van córrer a amagar-se però sant Mer els va dir:

– No tingueu por! Ja no us farà més mal.

Per celebrar aquell fet tan important van fer una gran festassa i va convidar-hi el drac i tot i era tan malson que els nens li pujaven al damunt sense cap mena de perill. Acabada la festa sant Mer se’n tornà cap a la seva ermita, dalt de la muntanya. I el drac, patrip patrap, se’n va anar amb ell. I tant havia canviat que va perdre l’afecció als bens, porcs, gallines i criatures i només volia menjar herba.

Quan sant Mer va morir de vell, el drac, de tant que se l’estimava, no va trigar dos dies a seguir-lo a la tomba.

Llegenda popular
Adaptació: Francesc Bofill.

Conte popular

Havent d’emprendre un llarg viatge, un comerciant va confiar al seu veí, en qui tenia molta confiança, el seu capital, consistent en unes quantes barres de metall preciosos guardades en un a caixa de fusta. El veí li va dir que no patís, que marxés tranquil que ell responia del seu capital, però quan al d’uns quants mesos el mercader va tornar de viatge, i va voler recuperar el seu capital, li va dir que les rates l’havien rosegat i se l’havien menjat tot.

– Qui ho diria, oi, que aquests animalots es poguessin menjar els metalls? Doncs es tal con us ho dic: van tan afamats que ho devoren tot.

El mercader, sense deixar de manifestar la seva sorpresa, va fer veure que es creia aquella història. Però al cap d’uns quants dies es va apoderar del fill del seu veí, el va amagar en un lloc on no el pogués troba ningú, i després se’n va anar a casa el pare i el va convidar a sopar .

– Vindria amb molt  de gust- li va dir el seu veí -, però estic molt amoinat i capficat. El meu fill ha desaparegut i no sé pas què se n’ha fet. Que no li hagi passat cap desgràcia.

– No cal que patiu, pel vostre fill- li va dir el mercader -. Se l’ha emportat un mussol i no li farà pas cap mal. Aquesta matinada jo l’he vist, com se l’enduia amb les seves urpes.

– No sabeu pas el que us dieu. Com pot ser que un ocell com un mussol s’endugui un noi que pesa vint vegades més?

– Doncs jo us dic que ho he vist i no heu de dubtar de la meva paraula. No sé pas de què us estranyeu. En un país on les rates es mengen els metalls preciosos, els mussols bé es poden emportar els nens, per més grandets que siguin.

El veí va comprendre la intenció del comerciant. Li va tornar la caixa amb els metalls preciosos i ell va recuperar el seu fill.

YOSAKU I L’OCELL MÀGIC
Tsuyoki Yama ( Japó)

Fa molts anys hi havia un noi molt pobre, que vivia en una caseta al mig d’un bosc. Aquest noi s’anomenava Yosaku. En Yosaku es guanyava la vida recollint llenya a la muntanya per després vendre-la a la ciutat.

Un dia que nevava i feia molt fred, Yosaku va anar a vendre la llenya. Dels diners de la venda es comprà menjar. Pel camí de tornada sentí uns sorolls estranys. S’hi acostà i va veure un ocell en una trampa.
– Pobre ocell -va dir Yosaku-. Ara t’ajudaré.

El deslligà de la trampa. L’ocell va marxar volant, content, fent vols d’alegria pel cel i donant-li les gràcies a Yosaku.

Yosaku, que tenia molta gana i molt fred, se’n va anar cap a casa seva. Mentre encenia la llar de foc, van trucar a la porta.

-Qui deu ser ? -es preguntà Yosaku.

Quina sorpresa! Quan obrí la porta es trobà una noia preciosa, que tenia molt de fred. Yosaku, que era bo, li va dir:

-Passa i escalfa’t.

Yosaku va preguntar a la noia on anava, i ella li va dir que anava a visitar un familiar que vivia a prop d’aquell camí.

-És de nit- va dir Yosaku.
I ella li va demanar per quedar-se a dormir aquella nit ja que era molt freda.
– Sí, m’agradaria, però sóc pobre, i no tinc llit, tampoc gaire menjar.
– No em cal, gràcies.
– Doncs bé, pots quedar-te – va dir Yosaku.
Durant la nit la noia va fer tota la feina de la casa.

Quan Yosaku, al matí, es va despertar i va veure tot tan net i ordenat es va posar molt content.

Va continuar nevant un dia i un altre.
I ella li va preguntar:
– Puc quedar-me fins que acabi de nevar?
– És clar que sí -va dir Yosaku.
Passaven els dies i no parava de nevar.

Yosaku i la noia es van enamorar i un dia ella li va dir a Yosaku:
– Què et vols casar amb mi? I així sempre estarem junts.
– Sí -va contestar Yosaku.
– A partir d’avui em pots dir Otsuru -va dir la noia.
Després de casar-se ella va treballar molt i ajudà molt al seu marit. Yosaku era molt i molt feliç.
Un dia, quan Yosaku sortí per vendre la llenya, Otsuru li demanà que comprés fils. Otsuru preparà mentrestant el teler per teixir. Quan van tenir els fils, Otsuru va demanar a Yosaku que no entrés a l’habitació mentre ella estigués teixint la roba.

Otsuru va passar tres dies teixint sense sortir de l’habitació i no menjava ni dormia. Quan va acabar de teixir va sortir de l’habitació i immediatament li ensenyà el teixit AYANISHIKI a Yosaku. Yosaku quedà meravellat:
– Quina roba més bonica!
– Podries vendre el teixit a la ciutat i així podries treure molts diners -va dir-li Otsuru.
Yosaku quan anava a la ciutat anava dient als senyors rics si volien AYANISHIKI.
Però el rei, mentre passava pel mercat, va veure aquell teixit d’ AYANISHIKI tan bonic i el va voler comprar. Llavors li va donar molts diners a Yosaku per aquell teixit tan i tan bonic.

Yosaku tornà a casa molt content i li va donar les gràcies a la seva esposa Otsuru. I li va dir que el rei volia més AYANISHIKI.
– Ja en faré més -va contestar Otsuru.
Aquesta vegada també trigà quatre dies per fer-la sense ni menjar ni dormir. Estava molt dèbil, quan va sortir de l’habitació.

Ella va dir:
– He acabat de fer-lo però és l’última vegada que ho faig.
– Sí, sí -va dir Yosaku- si tu et posessis malalta, jo patiria molt.

Yosaku va portar al rei el AYANISHIKI i aquesta vegada també li va donar molts diners.
– Però per fer el quimono de la princesa -li va dir el rei- necessitaré més teixit.
Yosaku li va dir que ja no se’n podia fer més, que era impossible; però davant l’amenaça del rei que, si no ho feia, el degollaria, Yosaku va haver de cedir a la força.
Yosaku li va dir a Otsuru que hauria de teixir per última vegada un altre AYANISHIKI. Otsuru va dir que ja ho faria i va començar a teixir a la seva habitació com les altres vegades.

-Estic molt preocupat, triga molt a sortir de l’habitació; cada vegada s’aprima més.

Com que ell estava tan trist, volia mirar com es trobava Otsuru.

Ja no tenia paciència. Va trencar el compromís i va mirar dins de l’habitació.
Oh! Un ocell! Un ocell estava teixint amb les seves plomes. Llavors l’ocell es va girar i va veure Yosaku i es transformà en Otsuru.

– Al final m’has descobert el secret. Jo sóc l’ocell que un dia vas ajudar. He vingut per tornar-te el favor, però he de marxar perquè ja saps el meu secret!! -Otsuru li va dir.

-Perdona’m! No marxis! -li va dir Yosaku.
Però ella es va transformar en ocell una altra vegada i se’n va anar.
Yosaku va cridar plorant:
– Espera’m si et plau, torna aquí!

L’ocell es va enlairar fent uns sons de tristesa.

EL COLLARET DE LA VERITAT

Una vegada hi havia una nena que era molt mentidera. A molts de nens els sembla que això de dir mentides no és gaire important ; i una mentida petita, i fins i tot una mentida grossa si cal, si els salva d’un càstig o els pot donar un gust, els sembla que no és absolutament cap mal. Doncs bé , aquella nena pensava així mateix. Per a ella la veritat era una cosa que no existia. Durant molt de temps els seus pares es van deixar enganyar per les seves històries, però al capdavall es van adonar que deia mentides i ja no la creien de res. Per als pares és una cosa molt trista de no poder creure el que els diuen els fills.

EL VIATGE A CASA DE MERLÍ
Després d’haver-ho inventat tot inútilment, el pare i la mare de la nena van decidir de portar-la a casa de l’encantador Merlí, que en aquell temps era cèlebre a tot la terra i era un gran amic de la veritat. Per això li portaven de tot arreu els infants mentiders, perquè els guarís.

Merlí vivia en un palau vidre que tenia totes les parets transparent, i mai no se li havia acudit de dissimular cap de les seves accions, o de fer veure allò que no era, ni tan sols de deixar-ho creure. D’una hora lluny coneixia els mentiders per la flaire, i quan la nena de la nostre historia s’atansà al seu palau va haver de fer crema vinagre perquè es marejava i tot.

La mare va voler explicar la terrible malaltia de la seva filla, però l’encantadora Merlí la va interrompre a les primeres paraules.

– Ja sé de què es tracta, bona senyora. Fa una hora que sento venir aquesta senyoreta. És mentidera de primera marca, i m’ha fet passar una mala estona. La nena no sabia pas on amagar-se. Es refugià sota les faldilles de la seva mare, que l’emparava tant com podia.

El pare es posà davant d’ella per tal de protegir-la de tot perill. Ells prou volien que guarissin la nena, però suaument, sense fer-li cap mal.

El collaret.-
No tingueu por de res –va dir Merlí, veient-los tan espantats -. N’hi ha prou que aquest senyoreta em permeti fer-li un present que, n’estic segur, no li desagradarà pas.

Obrí un armari i en va treure un magnífic collaret d’ametistes admirable ment muntades, amb una tanca de diamants que enlluernaven. El posà al coll de la nena i, acomiadant els seus pares amb un gest benèvol, va dir:

– Aneu, bona gent, i no us amoïneu. La vostre filla s’emporta un guardià segur de la veritat.

La nena, resplendent d’alegria, se n’anava a tota pressa, contenta, encisada d’haver-se’n sortit tan bé, quant l’encantador, Merlí la cridà.
– Vindré a buscar el collaret d’ací un any –li va dir, mirant-la amb uns ulls que no estaven per a broma.- D’ací fins aleshores et prohibeixo que te’l treguis ni un sol minut del coll. Si t’atreveixes a fer-ho, pobre de tu¡

Oh, no demano altra cosa que conservar-lo sempre! És tan bonic!
L’endemà del dia que nostra mentidera havia tornat a casa seva, la van enviar a l’escola, i com que havia faltat molts de dies, totes les altres nenes la van voltar de seguida, i totes les altres nenes la van voltar de seguida, i totes a l’hora van llançar una exclamació en veure aquell collaret tan bonic.

D’on l’has tret ? I on has anat tu ? – li cridaven, de tots costats

Tornar de casa de l’encantador Merlí, en aquell temps, tothom sabia què volia dir, perquè sabia que era el metge dels mentiders.

La senyoreta no va voler descobrir-se, i va dir, desvergonyidament:
– He estat malalta molt de temps, i els meus pares m’han regalat aquest collaret per la convalescència.

Es va sentir un gran crit, sortit de les boques de totes les nenes.

Els diamants de la tanca, que llançaven una claror tan viva, s’havien apagat de cop i volta, i s’havien tornat trossos de vidre.

Sí, sí; he estat malalta. Què crideu tant?
Davant aquella insistència, també les ametistes es van formar palets de riera.
En sentir altra vegada aquell crit unànime, i veient totes les mirades clavades en el seu collaret, la nena el mirà també i s’estremí de por.

– He anat a casa de l’encantador Merlí – va dir, humilment.
Tot just acabava de confessar la veritat, quan el collaret va recobrar tota la bellesa, però les rialles que esclataven al seu voltant la humiliaven tant, que la nena va voler quedar bé.

No rigueu tant, no; que ens va rebre molt bé als meus pares i a mi. Va enviar la seva carrossa a cercar-nos a la vila veina. I quina carrossa¡ Sis cavalls blancs¡ I sentí rosa amb borles d’or¡

Quan vam arribar, sortí a rebre’ns al….

Les rialles que les altres nenes amb prou feines podien ofegar es van fer tan sorolloses que la mentidera es deturà en sec, i, mirant altra vegada el desventurat collaret, tornà a estremir-se.

A cada detall que inventava, en collaret s’allargava, s’allargava¡
– Estàs inventant coses¡ – li cridaren les nenes.
– Molt bé, ho reconec; vam arribar a peu, i només hi vam passar cinc minuts.
– Immediatament el collaret recobrà el seu tamany normal.
– I el collaret? D’on l’has tret, el collaret?
– Me’l va donar l’encantador sense dir-me res, prova…
– No va tenir temps de dir res més. El collaret fatal s’escurçava, s’escurçava, i tant li estrenyia el coll, que l’obligava a treure la llengua.
– No ens ho ha dit tot cridaren les altres

I la mentidera, aprofitant que encara podia parlar s’apressà a dir:
Va dir que era una mentidera de primera marca.
Lliure del lligam que l’escanyava, seguí plorant de vergonya i de dolor:
– Per això em va donar aquest collaret. Em va dir que era un guardià de la veritat.
I ben beneita que vaig ésser, d’alegrar-me’n. Estic ven apanyada, ara Les seves
Companyes la compadiren perquè, com a bones minyones que eren, es posaven en el seu lloc.

– I tant que ets beneita – li va dir la més desperta -. Jo de tu ja l’hauria enviat a rodar aquest collaret. Qui te’n priva. De treure-te’l

La pobra nena callava, però el collaret es posà a ballar, a ballar tant i tant, que les pedres, topant unes hi ha quelcom que no ens dius – començaren a dir les altres nenes, rient altra vegada en veure aquella dansa extraordinària.

Els diamant i les ametistes seguien ballant i topant.
– Hi ha alguna altra raó¡
– Està bé, com que no us puc amagar res, us diré que Merlï em va prohibir de treure-me’l amb una gran desventura si el desventura si el desobeia
I el collaret es calmà immediatament.

CONCLUSIÓ.- Ja comprendreu que amb un companyó com aquell, que es transformava deia la veritat, que s’allargava quan hom inventava detalls, que s’escurçava si hom amagava res, i es posava a ballar quan hom callava, un companyó, a més, del qual no hi havia manera d’alliberar-se, fins i tot la mentidera més tossuda havia de llaurar dret. I què va passar? Quan la nena s’acostumà a dir la veritat en tot moment, s’hi trobà tan bé, es va sentir la consciència tan lleugera i l’anima tan tranquil.la que acabà sentint horror per la mentida i ja no necessitava el collaret per a res. Així, doncs, molt abans de l’ant, l’encantador Merlí es presentà a recollir el collaret, que necessitava per a una altre infant mentider, sabent com sabia que all’a on ell l’habia posat ja no era necessari.

Ningú no m’ha sabut dir què se n’ha fet d’aquest meravellós collaret de la veritat. Encara el cerquen, i si jo fos un nen mentider no estaria gents tranquil perquè podria ésser molt bé que el trobessin.

(Resum de Jean Macé, contes du Petit Chateau).