Monthly Archives: abril 2008

De mar en dins

2 Replies

De mar en dins

De primer es va sentir un xip-xap d’aigua xarbotada i després un “Ohh!” de totes les persones que feien cua a l’oficina municipal de Voramar. El senyor Eduard i el senyor Ferran, que consultaven un arxiu, van sentir uns esquitxos al clatell, però no hi van donar gaire importància. “Deu ser en qüestió, el gat del senyor alcalde, que s’espolsa l’aigua procedent d’algun despatx on s’ha passat de rosca en la seva feina de fer neteja de ratolins menjapapers”, van pensar.

De fet, es van girar en sentir l’exclamació de la gent, però només van poder veure un caparró de noia de cabellera rossa emmarcat per la finestreta.

– Bon dia – Va dir ella.
– I bona hora. Vostè dirà què desitja -contesta el senyor Eduard.
– Venia a empadronar-me.
– Molt bé. Omplirem aquests papers. Nom i adreça, si us plau?
– Marina Miralpeix. Raval dels Dofins, sense número. Mar Mediterrània.
-¿ …?

– Això cau entre el barri de les Sardines i el Passeig dels Pagells, sap? – afegí la noia, sense immutar-se.
El senyor Eduard se la mirà per sobre les ulleres pensant en l’exclamació de la gent en veure-la arribar, però va continuar com aquell qui res.

– Signi aquí baix, si us plau.
Ella va fer un gargot una mica estrany i demanà intrigada:
– Així, ara ja sóc d’aquest poble?

– Si, senyora, per tot allò que li faci falta ja es voramarenca – contesta el senyor Eduard.
– Moltes gràcies, li estic molt agraïda. No sap quina il·lusió em fa ser d’un lloc o altre
– Digué tot girant-se per marxar. Quan el senyor Eduard la veié d’esquena esclafi un “Ohhh!” com una catedral. Era una sirena el que veien els seus ulls?
1) Com es diu el senyor que atén a la Marina?
a) Són els senyors Eduard i Ferran
b) El senyor Ferran
c) El senyor Eduard
d) El senyor Alcalde

2) Què va a fer la Marina?
a) A buscar uns papers per fer-se una casa
b) A buscar uns papers per empadronar-se per podes ser del poble
c) A pagar una multa
d) A visitar el senyor Eduard

3) Recordes el nom del gat del Sr. Alcalde?
a) xip-xap
b) Menjapaper
c) Mixeta
d) Quasitot

4) Per què exclama “ohh!” la gent?
a) perquè el gat s’espolsa l’aigua i els mulla
b) perquè entra una senyora
c) perquè la marina és una Sirena
d) perquè la gent d’aquest poble es saluden així

5) Com eren el cabells de la noia?
a) curts i rossos
b) llargs i negres
c) llargs i rossos
d) curts i negres

6) Com es diuen les dones que viuen en el poble de Voramar?
a) Voramarenques
b) Voramaranquines
c) De Voramar
d) Voramarençanes

7) La paraula sirena és polisémica, té dos significats. Quins?

a) Animal marí amb cua de peix i cos de dona i també el soroll que avisa d’un perill

b) Animal marí amb cua de peix i cos de dona i també la llum que avisa d’un perill
c) Animal marí amb cua de peix i cos de dona que viu al mar
d) Animal marí amb cua de peix i cos de dona i també la llum i el soroll que avisen d’un perill

YOSAKU I L’OCELL MÀGIC

1 Reply

YOSAKU I L’OCELL MÀGIC
Tsuyoki Yama ( Japó)

Fa molts anys hi havia un noi molt pobre, que vivia en una caseta al mig d’un bosc. Aquest noi s’anomenava Yosaku. En Yosaku es guanyava la vida recollint llenya a la muntanya per després vendre-la a la ciutat.

Un dia que nevava i feia molt fred, Yosaku va anar a vendre la llenya. Dels diners de la venda es comprà menjar. Pel camí de tornada sentí uns sorolls estranys. S’hi acostà i va veure un ocell en una trampa.
– Pobre ocell -va dir Yosaku-. Ara t’ajudaré.

El deslligà de la trampa. L’ocell va marxar volant, content, fent vols d’alegria pel cel i donant-li les gràcies a Yosaku.

Yosaku, que tenia molta gana i molt fred, se’n va anar cap a casa seva. Mentre encenia la llar de foc, van trucar a la porta.

-Qui deu ser ? -es preguntà Yosaku.

Quina sorpresa! Quan obrí la porta es trobà una noia preciosa, que tenia molt de fred. Yosaku, que era bo, li va dir:

-Passa i escalfa’t.

Yosaku va preguntar a la noia on anava, i ella li va dir que anava a visitar un familiar que vivia a prop d’aquell camí.

-És de nit- va dir Yosaku.
I ella li va demanar per quedar-se a dormir aquella nit ja que era molt freda.
– Sí, m’agradaria, però sóc pobre, i no tinc llit, tampoc gaire menjar.
– No em cal, gràcies.
– Doncs bé, pots quedar-te – va dir Yosaku.
Durant la nit la noia va fer tota la feina de la casa.

Quan Yosaku, al matí, es va despertar i va veure tot tan net i ordenat es va posar molt content.

Va continuar nevant un dia i un altre.
I ella li va preguntar:
– Puc quedar-me fins que acabi de nevar?
– És clar que sí -va dir Yosaku.
Passaven els dies i no parava de nevar.

Yosaku i la noia es van enamorar i un dia ella li va dir a Yosaku:
– Què et vols casar amb mi? I així sempre estarem junts.
– Sí -va contestar Yosaku.
– A partir d’avui em pots dir Otsuru -va dir la noia.
Després de casar-se ella va treballar molt i ajudà molt al seu marit. Yosaku era molt i molt feliç.
Un dia, quan Yosaku sortí per vendre la llenya, Otsuru li demanà que comprés fils. Otsuru preparà mentrestant el teler per teixir. Quan van tenir els fils, Otsuru va demanar a Yosaku que no entrés a l’habitació mentre ella estigués teixint la roba.

Otsuru va passar tres dies teixint sense sortir de l’habitació i no menjava ni dormia. Quan va acabar de teixir va sortir de l’habitació i immediatament li ensenyà el teixit AYANISHIKI a Yosaku. Yosaku quedà meravellat:
– Quina roba més bonica!
– Podries vendre el teixit a la ciutat i així podries treure molts diners -va dir-li Otsuru.
Yosaku quan anava a la ciutat anava dient als senyors rics si volien AYANISHIKI.
Però el rei, mentre passava pel mercat, va veure aquell teixit d’ AYANISHIKI tan bonic i el va voler comprar. Llavors li va donar molts diners a Yosaku per aquell teixit tan i tan bonic.

Yosaku tornà a casa molt content i li va donar les gràcies a la seva esposa Otsuru. I li va dir que el rei volia més AYANISHIKI.
– Ja en faré més -va contestar Otsuru.
Aquesta vegada també trigà quatre dies per fer-la sense ni menjar ni dormir. Estava molt dèbil, quan va sortir de l’habitació.

Ella va dir:
– He acabat de fer-lo però és l’última vegada que ho faig.
– Sí, sí -va dir Yosaku- si tu et posessis malalta, jo patiria molt.

Yosaku va portar al rei el AYANISHIKI i aquesta vegada també li va donar molts diners.
– Però per fer el quimono de la princesa -li va dir el rei- necessitaré més teixit.
Yosaku li va dir que ja no se’n podia fer més, que era impossible; però davant l’amenaça del rei que, si no ho feia, el degollaria, Yosaku va haver de cedir a la força.
Yosaku li va dir a Otsuru que hauria de teixir per última vegada un altre AYANISHIKI. Otsuru va dir que ja ho faria i va començar a teixir a la seva habitació com les altres vegades.

-Estic molt preocupat, triga molt a sortir de l’habitació; cada vegada s’aprima més.

Com que ell estava tan trist, volia mirar com es trobava Otsuru.

Ja no tenia paciència. Va trencar el compromís i va mirar dins de l’habitació.
Oh! Un ocell! Un ocell estava teixint amb les seves plomes. Llavors l’ocell es va girar i va veure Yosaku i es transformà en Otsuru.

– Al final m’has descobert el secret. Jo sóc l’ocell que un dia vas ajudar. He vingut per tornar-te el favor, però he de marxar perquè ja saps el meu secret!! -Otsuru li va dir.

-Perdona’m! No marxis! -li va dir Yosaku.
Però ella es va transformar en ocell una altra vegada i se’n va anar.
Yosaku va cridar plorant:
– Espera’m si et plau, torna aquí!

L’ocell es va enlairar fent uns sons de tristesa.