Objectius:

• Explicar el significat històric de la Restauració.
• Situar en l’espai les revolucions del 1820, el 1830 i el 1848. Analitzar-ne els èxits i els fracassos.
• Descriure el procés d’independència d’Hispanoamèrica.
• Caracteritzar i situar en el temps l’estil artístic del Romanticisme.
• Comprendre i valorar la importància d’aquesta època revolucionària en la història

1. LA RESTAURACIÓ

Després de la derrota de Napoleó, es va iniciar una época reacció antiliberal que anomenen Restauració. Les potències van intentar crear un sistema que neutralitzés nous procesos revolucionaris a Europa.

Les potències van buscar una nova divisisió territorial que garantís una pau duradora i evités revolucions. Al CONGRÉS DE VIENA es va intentar reconstruir el nou mapa d’Europeu. Aquest congrés va tenir tres protagonistas: Metternich, ministre d’Àustria; Alexandre I, tsar de Rússia, i Teyllerand, ministre d’exteriors de França.

• Les decisions del Congrés de Viena es van completar amb la Santa Aliança  (1815), un tractat d’ajuda mútua entre els monarques europeus davant de les amenaces de revolucions liberals
• Però les idees de la Revolució Francesa havien influït a Europa. A partir de 1815, liberalisme i nacionalisme es van convertir en dues forces d’oposició a la Restauració.

1.1 Principis de la restauració

• LEGITIMITAT: no és possible la pau sense un monarca legítim (no constitucional)
• RESPONSABILITAT: cada potència és responsable de l’ordre internacional.
• INTERVENCIÓ: les potències han d’intervenir per restaurar qualsevol monarquia en perill per una revolució.
• SISTEMA DE CONGRESSOS: els congressos seran els àrbitres per a la resolució des problemes.

L’ordre establert per la Restauració va durar relativament poc temps. Les revolucions de 1820, 1830 i 1848 van donar lloc a la supressió de l’absolutisme en diversos països i a la modificació de les fronteres territorials dibuixades pel Congrés de Viena. El liberalisme i el nacionalisme van ser les ideologies que van afavorir aquests canvis.

 

 

 

 

2. EL LIBERALISME

• El liberalisme és un sistema polític que fonamenta la societat en l’individu. L’Estat ha de garantir els drets i les llibertats fonamentals de les persones.
• L’individu lliure és un ciutadà i el conjunt dels ciutadans constitueixen la nació, que té la sobirania.
• El liberalisme propugna un sistema representatiu en el qual les decisions emanen d’una assemblea (Parlament), elegida per sufragi, que elabora les lleis.
• Defensa la divisió de poders.
• El dret de propietat és formulat com una llibertat fonamental.

3. EL NACIONALISME

• El nacionalisme és una ideologia política que sosté el dret dels pobles a decidir sobre ells mateixos i a defensar la seva sobirania.
• Es pot definir nació com un conjunt d’individus que tenen una sèrie de lligams culturals propis i que volen viure en comunitat.
• El nacionalisme es va expandir al llarg del segle XIX en defensa d’una Europa de nacions lliures enfront de l’Europa de la Santa Aliança i dels imperis absolutistes.
• La reorganització del congrés de Viena havia ignorat la identitat cultural, històrica i de costums de pobles com ara el polonès, el belga, el noruec, l’italià o alemany. Hi havia imperis antics, com l’otomà, el rus o l’austríac, que estaven formats per pobles molt diferents.

4. LES REVOLUCIONS DE 1820

• Cap al 1820, una sèrie d’aixecaments liberals dirigits per activistes, sobretot militars, van intentar en diversos països acabar amb l’absolutisme i prendre el poder. El moviment liberal es va iniciar a Espanya, on el 1820 el tinent coronel Rafael del Riego es va pronunciar contra la monarquia absoluta de Ferran VII
• Tots aquests aixecaments van ser vençuts pels exèrcits de la Santa Aliança.
• Només a Grècia va triomfar una insurrecció contra l’Imperi Turc. El 1822 els grecs van proclamar la seva independència, que es va fer efectiva el 1829 després d’una guerra cruenta.
• També van resultar victoriosos els moviments de les colònies espanyoles d’Amèrica continental, que es van enfrontar a la metròpoli entre 1808 i 1825, i es van declarar independents.

 

5. LA SEGONA ONADA REVOLUCIONÀRIA DE 1830

• La segona onada revolucionària es va produir a l’Europa central i occidental, entre 1829 i 1835, i la seva extensió i les seves repercussions van ser molt més grans.
• El moviment es va iniciar a França, on, el juliol de 1830, es va enderrocar Carles X de Borbó i s’hi va proclamar una monarquia de caire liberal en la persona de Lluís Felip d’Orleans.
• També a Bèlgica va triomfar la revolució, es va establir un sistema liberal i es va independitzar d’Holanda.
• Van esclatar revoltes a Polònia, Gran Bretanya i Espanya.

 

6. EL MOVIMENT REVOLUCIONARI DE 1848

• A l’Europa occidental, la revolució de 1848 va significar l’aparició dels ideals democràtics: sufragi universal, sobirania popular, igualtat social.
• La revolució es va iniciar a França. Un aixecament popular va acabar amb la monarquia de Lluís Felip d’Orleans i es va proclamar la  II República social i el sufragi universal. El nou règim no va satisfer les demandes dels obrers, que van tornar a rebel·lar-se en les revolucions del mes de juny, malgrat que van ser derrotats. Per tant, va triomfar la burgesia, que va elaborar la Constitució de 1848, molt moderada. En les eleccions va guanyar Lluís Napoleó Bonaparte, que va acabar imposant un govern cada cop més autoritari; l’any 1851 va posar fi a  la República i va proclamar el II Imperi.
• A l’Europa oriental, la lluita va ser contra els règims absolutistes i la dominació imperial austríaca.
• Encara que la majoria d’aquestes revolucions van ser sufocades, les reformes liberals i molts processos d’independència nacional es van consolidar a la segona meitat del segle XIX. Les revolucions de 1848 van obrir una nova etapa política: 1. Van ser el punt de partida de les unificacions d’Itàlia i Alemanya; 2. Van comportar un avenç de la democracia, perquè en alguns països es va ampliar el dret de vot; 3.Encara que els obrers no van triomfar, la refelxió sobre el fracàs va ser el punt de partida per a una organització del moviment obrer més moderna i eficaç (sindicats, partits..)

7. ELS MOVIMENTS UNIFICADORS: ITÀLIA I ALEMANYA

• Itàlia. El 1861, el primer parlament italià va proclamar rei d’Itàlia Víctor Manuel, fins llavors monarca del Piemont; el 1866, els austríacs van abandonar el Vèneto.El procés d’unificació d’Itàlia va ser militar. El 1859 l’armada francopiamontesa va derrotar a Magenta i Solferino els austríacs, que van cedir la Llombardia al piemont. Un cop assolida la pau del nord, el republicà Garibaldi, encapçalant un exèrcit de voluntaris, els camises roges, van conquerir els estats del sud.
• El 1870 van ser annexats els Estats Pontificis. La unitat d’Itàlia es va produir i Roma es va convertir en la capital del regne.

• Alemanya: El 1815, el territorio alemany estava dividit en 39 estats. El congrés de Viena els va agrupar en l’anomenada Confederació Germánica, que estava presidida per Austria. El 1834 Prússia va organitzar una Unió Duanera en la qual no participava Àustria.  El canceller prussià Otto von Bismarck va dirigir guerres victorioses contra Austria (batalla de Sadowa) i França (batalla de Sedan), que li van permetre unir tots els estats sota el ceptre del rei de Prússia.
• Després de la victòria de Sedan es va proclamar el II Imperi alemany i Guillem I va ser proclamat kàiser (emperador).

 8. L’ART EN L’ÈPOCA DE LES REVOLUCIONS

8.1 Quan va esclatar la Revolució Francesa, el neoclassicisme era l’estil artístic dominant. Durant l’Imperi napoleònic es va convertir en testimoni dels esdeveniments històrics del moment

• Es van erigir arcs de triomf i columnes commemoratives (Columna Vendôme, construïda per Napoleó per tal de celebrar la victòria que va aconseguir a la batalla d’Austerliz.
• Canova va fer retrats de Napoleó i la seva família (escultura de Paulina Bonaparte)
• Jacques-Louis David va ser el pintor oficial de la Revolució Francesa (Jurament del joc de la pilota, mor de Jean Paul Marat, Coronació de Napoleó)

 

 

8.2 EL ROMANTICISME

Els moviments revolucionaris havien renovat les idees i les maneres de viure, renovació que es va reflectir en un nou corrent: el romanticisme.

• El romanticisme rebutjava la raó i els gustos clàssics. revaloritza l’expressió dels sentiments.
• Buscava la inspiració en l’edat mitjana.
• Nova visió del món i de l’èsser humà que implicava la supremacia de la imaginació, la fantasia i la creativitat sobre el món acadèmic.
• L’arquitectura va inspirar models orientals (John Nash: Pavelló Reial de Brighton)
• En pintura els quadres es representaven amb molt moviment i sentiments extrems i apassionats (Delacroix: la llibertat guiant el poble, Gericault: Rai de la Medusa…)
• En literatura van destacar autors com ara Lord Byron, Walter Scott i Víctor Hugo.
• En música, Beethoven, Brahms, Chopin, Schubert