Arxiu d'etiquetes: Feixisme

EL PERÍODE D’ENTREGUERRES (1919-1939)

Publicat el per
1

1. “Els feliços anys vint” [prosperity] 1919-1929

  • Un creixement econòmic desigual. Hegemonia econòmica dels EUA: Nova York es va covertir en el centre financer mundial. Economies europees: inflació i atur. La crisi de postguerra a Europa va ser especialment forta a Alemanya: pagament de les reparacions de guerra amb una pujada espectacular dels preus i una pèrdua de valor de la seva moneda, el marc.A partir de 1923 es produeix un creixement de la producció. un descens de l’atur i una millora del nivell de vida als països europeus. Pla DAWES:reconsidera els pagaments de reparacions de guerra  per Alemanya

dawes

plan_Dawes

VIDEO

▶La noche temática – París los locos años veinte – YouTube

 

2. La crisi del 29

A partir de l’any 1925 l’economia mundial viu en un ambient de optimisme, però hi ha dos processos que no poden mantenir-se de forma indefinida: la superproducció i l’especulació.

La superproducció es considera unànimement com la causant de la depressió que s’inicia l’any 1929. Durant la Gran Guerra els Estats d’ultramar havien desenvolupat determinats sectors industrials amb la fita de suplir les importacions europees. Acabada la guerra, la producció industrial europea i extraeuropea se sumen, sense que de forma paral·lela augmenti el consum; aquest estat de sobreproducció general provoca un augment continuat dels estocs.

Al costat de la superproducció industrial cal sumar-hi les collites agrícoles excepcionals. Els preus van poder mantenir-se gràcies als acords internacionals, però la produir-se la crisi financera es van estripar aquests convenis i van aparèixer en el mercat súbitament els romanents acumulats, fet que va comportar un enfonsament ruïnós dels preus. Jacques Neré[3] no compartí aquesta tesi i documenta que alguns estocs van seguir augmentat, és el cas del cotó, i que la crisi és més aviat de subconsum relatiu que de superproducció: els seus orígens serien més socials que econòmics. En qualsevol cas, sigui que la producció agrícola és excessiva, sigui que la capacitat adquisitiva és dèbil i el consum baix, els romanents agrícoles van venir a sumar-se als excedents dels productes industrials.

Al costat de la superproducció industrial cal sumar-hi les collites agrícoles excepcionals. Els preus van poder mantenir-se gràcies als acords internacionals, però la produir-se la crisi financera es van estripar aquests convenis i van aparèixer en el mercat súbitament els romanents acumulats, fet que va comportar un enfonsament ruïnós dels preus. Jacques Neré[3] no compartí aquesta tesi i documenta que alguns estocs van seguir augmentat, és el cas del cotó, i que la crisi és més aviat de subconsum relatiu que de superproducció: els seus orígens serien més socials que econòmics. En qualsevol cas, sigui que la producció agrícola és excessiva, sigui que la capacitat adquisitiva és dèbil i el consum baix, els romanents agrícoles van venir a sumar-se als excedents dels productes industrials.

 

 

L’onada d’especulació es va iniciar amb sòls i terrenys que permetien plusvàlues en zones de vacances i de sol: el boom especulatiu de Florida n’és un clar exemple car l’increment de compravendes de solars i edificis fou notable durant els anys 1925 i 1926. Els inversors, obsedits pels guanys a curt termini, col·loquen els seus diners en sectors abans deprimits –ferrocarrils i serveis públics-, on esperen un període d’expansió de beneficis elevats. Bona part de les compres es fan a terminis, és a dir, amb diners a préstec. Capitals flotants, a la recerca del màxim guany, passen de Londres a Nova York. L’interès puja del 3,32 al 8,62 durant el període 1925 a 1929; fet que va fer difícil altres préstecs productius i, per tant, drena recursos de capital no cap a inversions sinó cap a préstecs especulatius. El diner dels bancs dóna suport de forma preferent als brokers, als corredors de borsa. En conseqüència es culpa a la depressió a un sistema bancari que orientava els seus fons per donar suport als especuladors en lloc d’invertir en sectors realment productius

els importants guanys que l’especulació a la Borsa estava generant dugué a moltes persones a endeutar-se per a comprar accions, de forma que a poc a poc pujaren els tipus d’interès i s’incrementà encara més el flux d’or. Aquesta creixent inversió en Borsa va anar deixant sense finançament ni consumidors als sectors productius (especialment els europeus) als quals estaven lligades les accions. La borsa seguia amb la seva tendència alcista, augmentant així la ja sorprenent alta sobrevaloració de les accions.

El mes de setembre de 1929 la tendència general de la Borsa de Nova York, orientada fins aquell moment a l’alça, s’estabilitza: era un reflex del descens d’alguns preus, com els de l’acer i el coure, i la reducció del benefici d’algunes empreses. Es comença a vendre, però els especuladors encara compren. La darrera setmana d’octubre, inesperadament, esclata. Des del dia 21 l’acumulació d’ordres de venda fan baixar els valors, però aquesta tendència és encara mantinguda per les ordres de compra de la Banca Morgan. El 24 d’octubre (dijous negre), 13 milions de títols són llançats al mercat a baix preu i no troben comprador; així, en poques hores, milers d’accions es van convertir en paper mullat, per causa de l’allau de venedors que volien desprendre’s del valors i davant la inexistència de compradors. El dia 29 són 16 milions de valors els que apareixen en el mercat; el pànic ha provocat una febre venedora; en molts pocs dies, segons l’índex de valors industrials del «New York Times», les cotitzacions perden 43 punts, anul·lant els guanys dels dotze mesos precedents.

 

 

La dona de la fotografia és Florence Owens Thompson

La dona de la fotografia és Florence Owens Thompson


 

 

 

DOCUMENTAL. “El crac de 1929” (1990) | 

    • Títol original: “The Crash of 1929″.
  • Sèrie de TV: “The American Experience”
  • Escrit per: Ronald H. Blumer
  • Any: 1990
  • Emés per TV3, Televisió de Catalunya, al programa “Sense ficció” el dia 27 de març de 2009, amb un breu col·loqui amb Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la UPF de Barcelona.
  • Durada: 50 minuts aprox.

29-crash-documental

Fa 75 anys, el 29 d’octubre de 1929, l’índex Dow Jones va caure en picat i va perdre més de 14.000 milions de dòlars de valor en un sol dia. Aquell crac va ser la crisi financera més gran del segle XX i va provocar unes turbulències econòmiques que van durar 16 anys. Durant els “Feliços anys 20”, mentre la borsa pujava, no se sentien gaires veus crítiques. Semblava que tothom es podia fer ric. Personalitats de Wall Street, com ara Charles Mitchell, que presidia el National City Bank (antecessor de l’actual Citibank), o els borsistes Michael Meehan i Jesse Livermore van enginyar maneres de manipular la borsa i es van fer riquíssims, cosa que va contribuir a crear el “boom” econòmic d’aquella dècada fabulosa. El seu èxit els va convertir en els herois de l’època. La tendència alcista de la borsa semblava imparable. Però l’octubre del 1929 el mercat es va enfonsar i va arrossegar tant les fortunes dels gegants de Wall Street com els estalvis dels petits inversors. Aquest documental conté entrevistes a persones que havien treballat en el sector de les finances, economistes, inversors i descendents d’alguns d’aquells homes tan poderosos de Wall Street. En aquest moment té sentit mirar cap al 1929 perquè, tal com diu Mark Samuels, el productor executiu del documental: “Hi ha molts paral·lelismes entre la situació actual i l’explosió de la bombolla econòmica dels anys 20. D’aquí en podem treure moltes lliçons sobre la naturalesa cíclica de l’economia.” Un documental produït per Ellen Houde i Muffie Meyer. The american experience. WGBH. (PBS – USA).

 

 

 

 

 

 

VIDEO▶ La noche temática – El arte de especular – 1929, el gran Crack – YouTube

3. La Gran Depressió (1929-1939)

“No hi ha consens sobre les causes, però la majoria dels autors coincideixen a afirmar que la crisi del 29 tingué els seus orígens en la sobreproducció de mercaderies i en la forta especulació de capitals que caracteritzaven l’economia mundial després de la Primera Guerra Mundial. S’originà inicialment als Estats Units d’Amèrica, a partir del crac borsari del 24 d’octubre de 1929 (l’anomenat “Dijous Negre“) a Wall Street.
Des dels Estats Units es va estendre a la resta del món capitalista. La crisi provocà grans taxes de desocupació: catorze milions de persones als Estats Units, sis a Alemanya i tres al Regne Unit. A Austràlia, la taxa de desocupació va ser fins i tot més gran que als Estats Units i al Regne Unit junts. S’estima que la cinquena part de la població britànica vivia per sota del llindar de pobresa a la meitat de la dècada de 1930.

L’elecció com a president de Franklin Delano Roosevelt i l’establiment del New Deal el 1932 marcà l’inici del final de la Gran Depressió als Estats Units. No obstant això, a Alemanya, la desaparició del finançament exterior, a principis de la dècada de 1930, i l’augment de les dificultats econòmiques, van propiciar l’aparició del nacional-socialisme i l’arribada al poder d’Adolf Hitler.”[viquipèdia]

Aquesta família, els Wares, vivia en un campament improvisat a Terminal Island, Califòrnia, Estats Units al 1930 a causa de la Gran Depressió

Aquesta família, els Wares, vivia en un campament improvisat a Terminal Island, Califòrnia, Estats Units al 1930 a causa de la Gran Depressió

 

4. La Itàlia Feixista

En els anys vint del segle XX, Itàlia va ser el primer paÍs que va establir un règim feixista.

  1. Defineix feixisme
  2. Explica el paper de Mussolini i del partit feixita (Fasci Italiani di Combatimento, Partit Nacional Feixista)
  3. Com va prendre el poder Mussolini?
  4. Per què es va produir l’auge del feixime a Itàlia?
  5. Explica les característiques del feixime a Itàlia (com era Itàlia durant el govern feixista.

Mussolini-Bosworth

5. Alemanya en la postguerra: la República de Weimar.

  •  Per explicar l’arribada d’Adolf Hitler al poder cal analitzar la crisi que va viure Alemanya després de la derrota a la Primera Guerra mundial.
  1. L’emperador alemany va abdicar.
  2. Una assemblea constituent, reunida a la ciutat de WEIMAR, va desenvolupar una nova constitució que creava a Alemanya una República governada per un règim democràtic.
  3. El partit més important era el Partit Socialdemòcrata.
  4. Grups d’oposició a la República de Weimar: l’any 1919 els espartaquistes, que volien imposar un règim comunista similar al rus, van intentar prendre el poder. Aquesta insurrecció va provocar intensos enfrontaments violents. El govern va aconseguir el control de la situació

L’1 de gener de 19199, la Lliga Espartaquista/KPD va executar una revolució comunista de breu durada a Berlín, encara contra les protestes de Luxemburg i de Liebknecht, qui argumentaven que la rebel·lió era feble i que no comptaven amb el suport total de la classe obrera. La revolució (després coneguda com a aixecament espartaquista) va ser derrotada per les forces combinades del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya, els romanents de l’exèrcit alemany, i dels grups paramilitars d’extrema dreta coneguts com a Freikorps, a les ordres del canceller Friedrich Ebert. Luxemburg i Liebknecht, entre molts altres, van ser massacrats pels Freikorps, i els seus cossos llançats al riu. Centenars d’espartaquistes van ser executats en les setmanes que van seguir a la revolta.

e. El 1923, Hitler va intentar aconseguir el poder per la força i va fer un cop d’estat (putsch de Munic), però va fracassar. El 1920, Adolf Hitler s’havia integrat en el Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP). Els grups més conservadors criticàven la República de Weimar perquè consideràven que havia traït Alemanya en acceptar les condicions del Tractat de Versalles.

f. Per poder assumir les reparacions de guerra, el govern va haver d’imprimir una gran quantitat de bitllets, provocant un hiperinflació. Els diners no valien res i la població  es va empobrir encara més. Entre el 1925 i 1934 el mariscal Hindemburg va ser el president de la República (amb governs formats per socialdemòcrates i grups de centre).

L’absoluta pèrdua del valor del marc va portar a casos com el d’aquesta imatge: resultava més barat empaperar una paret amb bitllets que amb paper de paret.[viquipèdia]

g. Alemanya va ser un dels països més afectats pel crac de 1929. El redreçament econòmic de l’economia alemanya a partir de 1924 s’explica per la gran quantitat de capitals nord-americans que s’havien invertit al país. Les empreses nord-americanes van retirar les seves inversions, cosa que va provocar el tancament d’empreses i l’augment de l’atur.L’any 1932 hi havia 6 milions d’aturats a Alemanya.

 

 

6. El Nazisme

========================================================

MAPES

EUROPA (1919-1939)

EUROPA (1919-1939)

EUROPA i PRÒXIM ORIENT (1923)

EUROPA i PRÒXIM ORIENT (1923)

UNIÓ SOVIÈTICA (1930)

UNIÓ SOVIÈTICA (1930)

El fascismo que sobrevivió a Hitler

Publicat el per
1

El fascismo que sobrevivió a Hitler | Cultura | EL PAÍS

El general Franco y Adolfo Hitler durante su entrevista en Hendaya, en 1940

Cuando acabó la Guerra Civil española, más de la mitad de los 28 estados europeos estaban dominados por dictaduras con poderes absolutos, que no dependían de mandatos constitucionales ni de elecciones democráticas. Excepto en el caso de la Unión Soviética de Stalin, todas esas dictaduras procedían del firmamento político de la ultraderecha y tenían como uno de sus principales objetivos la destrucción del comunismo.

El general Francisco Franco y su dictadura no eran, por lo tanto, una excepción en aquella Europa de sistemas políticos autoritarios, totalitarios o fascistas. Pero al margen de las categorías que se utilicen para definirlos, la mayoría de esos despotismos modernos eran hijos de la Primera Guerra Mundial, la auténtica línea divisoria de la historia europea del siglo XX, la ruptura traumática con las políticas del orden autocrático imperial hasta entonces dominantes.

Como España no participó en esa contienda, el ascenso al poder de Franco se pareció poco, de entrada, al de esos nobles, políticos y militares que, tras convertirse en héroes nacionales por su lucha contra el enemigo exterior, encabezaron el movimiento contrarrevolucionario, antiliberal y antisocialista en sus países desde los años veinte. Jósef Pilsudski en Polonia y Miklós Horthy en Hungría son los mejores ejemplos (…)ampliar foto

Julián Casanova es catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad de Zaragoza. ‘Cuarenta años con Franco’ se publica el 17 de febrero en Crítica. 416 páginas.

Esas dictaduras que surgieron en Europa en los años veinte recuperaron algunas de las estructuras tradicionales de la autoridad presentes en su historia antes de 1914, pero tuvieron que hacer frente también a la búsqueda de nuevas formas de organizar la sociedad, la industria y la política. En eso consistió el fascismo en Italia, el primero en germinar como producto de la Primera Guerra Mundial, y a esa solución se engancharon en los años treinta algunos partidos y fuerzas de la derecha española. Una solución al problema de cómo controlar el cambio social y frenar la revolución en el momento de la aparición de la política de masas.

El fascismo apareció más tarde en España que en la mayoría de los países europeos, sobre todo si la referencia es Italia y Alemania, y se mantuvo muy débil como movimiento político hasta la primavera de 1936. Durante los primeros años de la Segunda República, apenas pudo abrirse camino en un escenario ocupado por la extrema derecha monárquica y por la derechización del catolicismo político. El triunfo de Adolf Hitler en Alemania, sin embargo, atrajo el interés de muchos ultraderechistas que, sin saber todavía mucho de fascismo, vieron en el ejemplo de los nazis un buen modelo para acabar con la República. El que iba a ser el principal partido fascista, Falange Española, fue fundado en octubre de 1933, cuando el fascismo era ya un movimiento de masas consolidado en varios países europeos.

Poco tuvo que ver Franco, por lo tanto, si lo que seguimos considerando es la conquista del poder, con la forma en que lo consiguieron los dos líderes fascistas más importantes, Benito Mussolini y Hitler, a través de la movilización de las masas con partidos que ellos mismos habían creado. Mussolini subió al poder con una combinación de violencia paramilitar y maniobras políticas, sin necesidad de tomarlo militarmente —pese al mito forjado después de la marcha sobre Roma por el fascismo victorioso— o ganar unas elecciones. Y el nombramiento de Hitler como canciller del Reich el 30 de enero de 1933, porque Paul von Hindenburg, presidente de la República, así lo decidió, fue el resultado del pacto entre el movimiento de masas nazi y los grupos políticos conservadores, con los militares y los intereses de los terratenientes a la cabeza, que querían la destrucción del sistema republicano de Weimar y de la democracia.

Unos años después, Franco comenzó el asalto al poder con una sublevación militar y lo consolidó tras la victoria en una guerra civil (…) Mientras Franco consolidaba su dictadura tras el triunfo en esa guerra, los que los españoles llamamos posguerra, la Segunda Guerra Mundial ponía patas arriba el mapa de Europa que había salido de la de 1914-1918. Entre 1939 y 1941, siete dictaduras derechistas de Europa del este cayeron bajo el dominio directo de Alemania o Italia: Polonia, Albania, Yugoslavia, Grecia, Lituania, Letonia y Estonia. En el mismo período, siete democracias fueron desmanteladas: Checoslovaquia, Noruega, Dinamarca, Holanda, Bélgica, Luxemburgo y Francia.

Casi todo el continente europeo quedó bajo el orden nazi, gobernado por dirigentes nombrados por Hitler o dictadores “títeres”, que solían ser líderes de los movimientos fascistas que no habían podido tomar el poder antes de 1939, pero que aprovechaban el nuevo escenario creado por la invasión militar alemana (…).

El destino de todos esos regímenes quedó vinculado al de la Alemania nazi. Y entre los últimos meses de 1944 y los primeros de 1945, todos esos países fueron invadidos por los ejércitos de la Unión Soviética o de los aliados occidentales. Las dictaduras derechistas, que habían sido dominantes desde los años veinte, desaparecieron de Europa, salvo en Portugal y España. Francisco Franco y Antonio Oliveira de Salazar fueron, por lo tanto, los únicos dictadores que, como no intervinieron oficialmente en la Segunda Guerra Mundial, pudieron seguir en el poder tras ella. Esa es una gran diferencia entre las dictaduras de Europa del este, destruidas por la guerra, y las de la Península Ibérica; y entre Franco y Salazar y todos esos dictadores, fascistas o no, que fueron ejecutados o acabaron en el exilio tras 1945.

Franco se libró, obviamente, de ese final, aunque la intervención italiana y alemana había sido decisiva para su triunfo en la guerra y conquista del poder y aunque el fervor del sector más fascista de su dictadura por la causa nazi se había manifestado, pese a la no beligerancia oficial española, en la creación en 1941 de la División Azul, por la que pasaron cerca de 47.000 hombres que lucharon contra el comunismo en el frente ruso.

Muertos Hitler y Mussolini, Franco siguió treinta años más. Vista desde esta perspectiva comparada, el rasgo distintivo de la historia de España en el siglo XX fue la larga duración de la dictadura de Franco después de la Segunda Guerra Mundial. No fue un paréntesis, sino el elemento central que dominó el escenario de forma absoluta durante esas tres décadas (…).

Más de una generación de españoles creció y vivió bajo el dominio de Franco, sin ninguna experiencia directa de derechos o procesos democráticos. Ese gobierno autoritario tan prolongado tuvo efectos profundos en las estructuras políticas, en la sociedad civil, en los valores individuales y en los comportamientos de los diferentes grupos sociales. En 1945, Europa occidental dejó atrás treinta años de guerras, revoluciones, fascismos y violencia. Pero España se perdió durante otras tres décadas ese tren de la ciudadanía, de los derechos civiles y sociales y del Estado de bienestar (…).

Han pasado cuatro décadas desde la muerte de Franco y esa dictadura forma parte de la historia, un tema de estudio consolidado en los proyectos de investigación universitarios, en congresos y publicaciones científicas y en los programas que se imparten en la mayoría de los centros escolares. Pero es también objeto de controversia política y de debate público. Con memorias divididas, esos trágicos sucesos del pasado han proyectado su larga sombra sobre el presente y, frente a ella, necesitamos miradas libres y rigurosas.