Cronología de la migración a Estados Unidos

Immigracio a EUA_Història

Inmigrantes aguardan tras su llegada al centro de Ellis Island.

Exámenes médicos en Ellis Island, abierto en 1892 en Nueva York. / National Archives

EE UU vuelve a reconciliarse con su pasado como nación de migrantesLa reforma de Obama responde a la realidad de un país impulsado por la inmigración

Las escrituras nos dicen que nunca debemos oprimir a un extranjero, porque conocemos qué hay en su corazón: un día, nosotros también fuimos extranjeros”

El presidente Obama, en un discurso desde la Casa Blanca, justificaba así las medidas aprobadas esta semana y con las que puede regularizar la situación de casi cinco millones de indocumentados. El mandatario demócrata también recordaba a los ciudadanos que Estados Unidos es y siempre será “una nación de inmigrantes” que se ha nutrido, desde sus orígenes, de las aportaciones económicas, sociales y culturales de millones de personas que decidieron marchar a otra orilla.

¿Somos una nación hipócrita en la que aquellos que cosechan nuestra fruta o nos hacen las camas nunca tienen la oportunidad de regularizar su situación ante la ley?”

Los primeros asentamientos de británicos en las orillas de lo que es hoy el Estado de Virginia, en el siglo XVII, junto con las siguientes oleadas de alemanes y holandeses, configuraron el origen migrante de los Estados Unidos. El comercio de esclavos traería más de 600.000 africanos durante dos siglos. En 1820 comenzó la segunda oleada migratoria que conociera el país, con más de siete millones de personas en apenas cinco décadas. Uno de cada tres recién llegados procedía de Irlanda, azotada por la pobreza, y optó por quedarse en la costa Este, definiendo su carácter hasta el día de hoy. El otro tercio era alemán y apostó por las tierras agrícolas del centro del país.

Cada oleada multiplicaba los efectos de la anterior. Entre 1880 y 1920, en la tercera oleada, llegaron a EE UU más de 23 millones de personas. Ese impulso, como los que vendrían después, tenía sus causas tanto en la eterna promesa del país de destino como en las circunstancias económicas en el lugar de origen. La hambruna en Irlanda o la pobreza en el sur de Italia empujaron a los europeos a apostar por América. Su llegada tuvo especial impacto en las ciudades de la costa Este norteamericana, donde británicos y holandeses ya asentados rozaron con los europeos más pobres.

Alan Kraut, historiador de la inmigración en EE UU y autor de obras como ‘El inmigrante en la sociedad americana’ defiende que las oportunidades económicas motivaron a los migrantes tanto como la libertad política y religiosa, especialmente importante en el caso de las minorías religiosas, como los judíos de la Europa del Este.

“La mayoría de los inmigrantes pasaron por las ciudades, aunque luego se dedicaran a la agricultura en el interior”, explica Kraut en el documental de la cadena PBS, ‘First Measured Century’, sobre el papel de la inmigración en EE UU durante el siglo XX. “Esa concentración de inmigrantes cambió para siempre la naturaleza de la vida urbana, nacieron periódicos en diferentes idiomas, las tiendas repartían comida de otros países para satisfacer las demandas de los recién llegados”.

Todos ellos, como la emigración latinoamericana que a finales del siglo XX inició una huida hacia el norte que ha cambiado para siempre el futuro demográfico -y lingüístico de EE UU, fueron recibidos en un primer momento, integrados silenciosamente entre la clase trabajadora, pero a la sombra, como una fuerza subterránea cuyo impacto se ignora hasta que ya es demasiado tarde. Hasta que el país ha vuelto a cambiar.

Las imágenes de las avenidas de Nueva York, Chicago o Filadelfia que bullían con la actividad de los pequeños nuevos empresarios a comienzos del siglo XX, no son distintas de las que perviven en esas mismas urbes en la actualidad. Y también son las mismas que desde el interior del país, en Estados como Arizona, Alabama, Nevada o Georgia, donde se disparó la población hispana a principios del siglo XXI por la última oleada migratoria, convencieron a muchos legisladores de que había que expulsar a los indocumentados, competencia directa para las oportunidades económicas locales.

En 1986, Reagan firmaba la conocida como “ley de amnistía”, que dio a más de tres millones de indocumentados el permiso para obtener la ciudadanía

Arizona, Georgia y Alabama aprobaron en 2010 algunas de las leyes migratorias más restrictivas con la inmigración de la historia de EE UU. Arizona prohibió a sus ciudadanos trasladar a un indocumentado en su vehículo. Alabama obligó a preguntar si los padres de los estudiantes de sus escuelas públicas eran residentes legales. Georgia persiguió a los trabajadores agrícolas, poniendo en peligro la cosecha de todo un año. Los tres rectificaron, no sin antes pasar, como en el caso de Arizona, por una derrota en el Tribunal Supremo.

Antes habían cerrado las puertas las leyes de cuotas contra los inmigrantes asiáticos o los provenientes de naciones comunistas. Desde 1892, los brazos abiertos de Ellis Island, el centro de procesamiento de inmigrantes recién abierto en Nueva York, no dejaban paso a la tierra prometida sin antes superar un examen médico para determinar si los inmigrantes estaban en las condiciones de salud adecuadas para unirse a la fuerza trabajadora. Después de la primera Guerra Mundial, los máximos defensores de los test de inteligencia intentaron determinar que los emigrantes de Italia o Rusia tenían capacidades inferiores que los estadounidenses.

Cada oleada migratoria que ha recibido EE UU ha dado paso a un período de ajuste como el que recordaba este jueves el presidente Obama. “¿Somos una nación hipócrita en la que aquellos que cosechan nuestra fruta o nos hacen las camas nunca tienen la oportunidad de regularizar su situación ante la ley? ¿O somos un país que les da la posibilidad de rendir cuentas, asumir su responsabilidad y dar a sus hijos un futuro mejor?”

Esa pregunta era el eco de los mismos pasos dados por algunos de sus predecesores. En 1986, Ronald Reagan firmaba la conocida como “ley de amnistía”, que dio a más de tres millones de indocumentados el permiso para obtener la ciudadanía si cumplían varios requisitos, desde haber residido en EE UU durante los cuatro años anteriores a carecer de antecedentes criminales. Dos décadas antes, el presidente Johnson creó el sistema de inmigración moderno, acabando con las cuotas por países y para recibir a aquellos profesionales que más demandara la economía estadounidense. Después llegarían las loterías de ‘green cards’ o permisos de residencia, para traer a EE UU a los ciudadanos de países con menor representación.

Entre todos ellos, las fronteras estadounidenses han funcionado como un filtro para hacer de su cultura el conocido como ‘melting pot’, una mezcla de idiomas, nacionalidades y experiencias en personas “que nunca estuvieron atadas a su pasado, sino que fuimos capaces de reinventarnos” como dijo Obama este jueves, y que han impulsado la primera economía del mundo.

“La mayoría de estos inmigrantes lleva mucho tiempo aquí. Trabajan duro en muchos puestos mal pagados. Sostienen a sus familias. Pertenecen a nuestras iglesias. La mayoría de sus hijos nacieron aquí y sus sueños, su esperanza y su patriotismo son los mismos que los nuestros”, dijo Obama. Inmediatamente después, citó al presidente Bush, su predecesor tanto en el mando como en la iniciativa de regular la inmigración. “Ellos son parte de la vida americana”.

Obama, como Bush, expresaró así la realidad de que, detrás del puñado de votos que puedan haber logrado las políticas anti-inmigrantes, esa estrategia debe enfrentarse siempre a la realidad de un país que sabe que se ha beneficiado de sus aportaciones y que sigue necesitándoles. Pero tan real es esa dependencia como el temor de muchos ciudadanos, en una tradición tan extensa como la de la migración a EE UU, de que la llegada de extranjeros va a cambiar el tejido social y cultural de esta nación, por mucho que fuese fundada por inmigrantes.

El presidente abrazó esa preocupación con apenas cuatro líneas de su discurso: “Sé que algunos piensan que la inmigración va a cambiar aquello que somos, que los inmigrantes se quedarán con nuestros trabajos o perjudicarán a la clase media cuando ésta ya siente que ha sufrido durante la última década”. Pero zanjó el debate como cualquiera de sus predecesores, apelando a la historia: “Un día, nosotros también fuimos extranjeros”.

*********************************************************************************************

La derecha acusa a Obama de abuso de poder por la reforma migratoria

[Marc Bassets, El País, 22-11-2014]

Será una batalla larga. En el Congreso y los tribunales. En la opinión pública. Definirá el ambiente en el que Estados Unidos elegirá al sucesor de Barack Obama en noviembre de 2016. Las medidas de Obama para regularizar a hasta cinco millones de inmigrantes indocumentados —y la respuesta de la oposición republicana— amenazan con elevar la crispación que paraliza Washington desde hace media década.

El problema, para el Partido Republicano, es medir las fuerzas. La derecha, dividida entre un ala dura que instintivamente querría la destitución del presidente y unos líderes pragmáticos que saben que la gesticulación excesiva puede resultar contraproducente, duda.

La primera respuesta a la acción ejecutiva de Obama —medidas adoptadas sin el Congreso— fue doble. Primero, una enmienda al método y al supuesto abuso de poder que revela, pero sin ningún anuncio de represalias concretas. Y segundo, una denuncia ante la justicia federal, preparada desde hace meses pero que hasta este viernes no se efectuó, por las acciones ejecutivas de Obama en otro logro de su presidencia: la reforma sanitaria.

El argumento del Partido Republicano es que Obama ha excedido los límites constitucionales de su cargo y exhibe una tendencia peligrosa a convertir la presidencia de EE UU en un poder imperial que revienta los equilibrios de poder establecidos en la Constitución.

“Si el presidente puede salirse con la suya y hacer sus propias leyes, los futuros presidentes también tendrán la capacidad de hacerlo”, dijo el líder republicano John Boehner, presidente de la Cámara de Representantes.

“Las acciones que he adoptado no solo son legales, sino que son el tipo de acciones que todos los presidentes republicanos y todos los presidentes demócratas han adoptado durante el último medio siglo”, dijo Obama en la noche del jueves al presentar sus reformas. Obama ha firmado este viernes las acciones ejecutivas en Las Vegas (Nevada), el Estado con una mayor proporción de sin papeles de EE UU, para presentar las decisiones.

La medida más controvertida evitará la deportación de unos cuatro millones de inmigrantes sin papeles que, además, podrán obtener un permiso de trabajo. Los beneficiarios son indocumentados que llevan más de cinco años en el país y cuyos hijos son ciudadanos estadounidenses o residentes legales. Otro millón de personas se beneficiará de las otras medidas del plan de Obama. Quedan unos seis millones de indocumentados que se mantendrán fuera de la ley.

En un memorando difundido por la Casa Blanca, el Departamento de Justicia responde a las críticas por abuso de poder que el presidente disfruta de la discrecionalidad a la hora de deportar a unos inmigrantes y permitir a otros seguir en EE UU.

Otra justificación es política. El presidente sostiene que no le ha quedado más remedio que recurrir a las medidas unilaterales por el bloqueo de cualquier intento de aprobar una ley de inmigración convencional en el Congreso. Desde 2011, los republicanos son mayoría en la Cámara de Representantes. Como resultado de las últimas legislativas, en enero serán mayoría en el Senado.

En el discurso, el presidente esgrimió que EE UU es un país de inmigrantes. “Todos fuimos extranjeros una vez”, dijo, tras citar el Antiguo Testamento (Levítico, 19.33.34).

Los argumentos morales colocan a los republicanos en una posición delicada. La retórica antiinmigrantes cada vez es menos aceptable en el discurso público. Y saben que los votantes de origen latino cada vez serán más decisivos en las elecciones.

De ahí que los argumentos contra las medidas Obama sean jurídicos. Si esgrime que la identidad de EE UU es indisociable de la inmigración, la derecha replica que este país se fundó en la división de poderes, destinada a frustrar cualquier tentación monárquica del presidente.

El Partido Republicano sopesa dejar sin fondos a los programas responsables de aplicar el plan de Obama sobre la inmigración. Otra posibilidad es llevarlo a los tribunales, como ha hecho con la reforma sanitaria. Aunque el Congreso la aprobó en 2010, el litigio sigue abierto. Con la inmigración, que divide Washington como la sanidad, puede ocurrir algo similar.

RESTAURACIÓ, NACIONALISME I REVOLUCIONS LIBERALS

Objectius:

  • Explicar el significat històric de la Restauració.
  • Situar en l’espai les revolucions del 1820, el 1830 i el 1848. Analitzar-ne els èxits i els fracassos.
  • Descriure el procés d’independència d’Hispanoamèrica.
  • Caracteritzar i situar en el temps l’estil artístic del Romanticisme.
  • Comprendre i valorar la importància d’aquesta època revolucionària en la història

1. LA RESTAURACIÓ

Després de la derrota de Napoleó, es va iniciar una época reacció antiliberal que anomenen Restauració. Les potències van intentar crear un sistema que neutralitzés nous procesos revolucionaris a Europa.

Les potències van buscar una nova divisisió territorial que garantís una pau duradora i evités revolucions. Al CONGRÉS DE VIENA es va intentar reconstruir el nou mapa d’Europeu. Aquest congrés va tenir tres protagonistas: Metternich, ministre d’Àustria; Alexandre I, tsar de Rússia, i Teyllerand, ministre d’exteriors de França.

  • Les decisions del Congrés de Viena es van completar amb la Santa Aliança  (1815), un tractat d’ajuda mútua entre els monarques europeus davant de les amenaces de revolucions liberals
  • Però les idees de la Revolució Francesa havien influït a Europa. A partir de 1815, liberalisme i nacionalisme es van convertir en dues forces d’oposició a la Restauració.

1.1 Principis de la restauració

  • LEGITIMITAT: no és possible la pau sense un monarca legítim (no constitucional)
  • RESPONSABILITAT: cada potència és responsable de l’ordre internacional.
  • INTERVENCIÓ: les potències han d’intervenir per restaurar qualsevol monarquia en perill per una revolució.
  • SISTEMA DE CONGRESSOS: els congressos seran els àrbitres per a la resolució des problemes.

L’ordre establert per la Restauració va durar relativament poc temps. Les revolucions de 1820, 1830 i 1848 van donar lloc a la supressió de l’absolutisme en diversos països i a la modificació de les fronteres territorials dibuixades pel Congrés de Viena. El liberalisme i el nacionalisme van ser les ideologies que van afavorir aquests canvis.

 

 

1815-europa

 

 

2. EL LIBERALISME

  • El liberalisme és un sistema polític que fonamenta la societat en l’individu. L’Estat ha de garantir els drets i les llibertats fonamentals de les persones.
  • L’individu lliure és un ciutadà i el conjunt dels ciutadans constitueixen la nació, que té la sobirania.
  • El liberalisme propugna un sistema representatiu en el qual les decisions emanen d’una assemblea (Parlament), elegida per sufragi, que elabora les lleis.
  • Defensa la divisió de poders.
  • El dret de propietat és formulat com una llibertat fonamental.

3. EL NACIONALISME

  • El nacionalisme és una ideologia política que sosté el dret dels pobles a decidir sobre ells mateixos i a defensar la seva sobirania.
  • Es pot definir nació com un conjunt d’individus que tenen una sèrie de lligams culturals propis i que volen viure en comunitat.
  • El nacionalisme es va expandir al llarg del segle XIX en defensa d’una Europa de nacions lliures enfront de l’Europa de la Santa Aliança i dels imperis absolutistes.
  • La reorganització del congrés de Viena havia ignorat la identitat cultural, històrica i de costums de pobles com ara el polonès, el belga, el noruec, l’italià o alemany. Hi havia imperis antics, com l’otomà, el rus o l’austríac, que estaven formats per pobles molt diferents.

4. LES REVOLUCIONS DE 1820

  • Cap al 1820, una sèrie d’aixecaments liberals dirigits per activistes, sobretot militars, van intentar en diversos països acabar amb l’absolutisme i prendre el poder. El moviment liberal es va iniciar a Espanya, on el 1820 el tinent coronel Rafael del Riego es va pronunciar contra la monarquia absoluta de Ferran VII
  • Tots aquests aixecaments van ser vençuts pels exèrcits de la Santa Aliança.
  • Només a Grècia va triomfar una insurrecció contra l’Imperi Turc. El 1822 els grecs van proclamar la seva independència, que es va fer efectiva el 1829 després d’una guerra cruenta.
  • També van resultar victoriosos els moviments de les colònies espanyoles d’Amèrica continental, que es van enfrontar a la metròpoli entre 1808 i 1825, i es van declarar independents.

 

5. LA SEGONA ONADA REVOLUCIONÀRIA DE 1830

  • La segona onada revolucionària es va produir a l’Europa central i occidental, entre 1829 i 1835, i la seva extensió i les seves repercussions van ser molt més grans.
  • El moviment es va iniciar a França, on, el juliol de 1830, es va enderrocar Carles X de Borbó i s’hi va proclamar una monarquia de caire liberal en la persona de Lluís Felip d’Orleans.
  • També a Bèlgica va triomfar la revolució, es va establir un sistema liberal i es va independitzar d’Holanda.
  • Van esclatar revoltes a Polònia, Gran Bretanya i Espanya.

 

6. EL MOVIMENT REVOLUCIONARI DE 1848

  • A l’Europa occidental, la revolució de 1848 va significar l’aparició dels ideals democràtics: sufragi universal, sobirania popular, igualtat social.
  • La revolució es va iniciar a França. Un aixecament popular va acabar amb la monarquia de Lluís Felip d’Orleans i es va proclamar la  II República social i el sufragi universal. El nou règim no va satisfer les demandes dels obrers, que van tornar a rebel·lar-se en les revolucions del mes de juny, malgrat que van ser derrotats. Per tant, va triomfar la burgesia, que va elaborar la Constitució de 1848, molt moderada. En les eleccions va guanyar Lluís Napoleó Bonaparte, que va acabar imposant un govern cada cop més autoritari; l’any 1851 va posar fi a  la República i va proclamar el II Imperi.
  • A l’Europa oriental, la lluita va ser contra els règims absolutistes i la dominació imperial austríaca.
  • Encara que la majoria d’aquestes revolucions van ser sufocades, les reformes liberals i molts processos d’independència nacional es van consolidar a la segona meitat del segle XIX. Les revolucions de 1848 van obrir una nova etapa política: 1. Van ser el punt de partida de les unificacions d’Itàlia i Alemanya; 2. Van comportar un avenç de la democracia, perquè en alguns països es va ampliar el dret de vot; 3.Encara que els obrers no van triomfar, la refelxió sobre el fracàs va ser el punt de partida per a una organització del moviment obrer més moderna i eficaç (sindicats, partits..)

7. ELS MOVIMENTS UNIFICADORS: ITÀLIA I ALEMANYA

  • Itàlia. El 1861, el primer parlament italià va proclamar rei d’Itàlia Víctor Manuel, fins llavors monarca del Piemont; el 1866, els austríacs van abandonar el Vèneto.El procés d’unificació d’Itàlia va ser militar. El 1859 l’armada francopiamontesa va derrotar a Magenta i Solferino els austríacs, que van cedir la Llombardia al piemont. Un cop assolida la pau del nord, el republicà Garibaldi, encapçalant un exèrcit de voluntaris, els camises roges, van conquerir els estats del sud.
  • El 1870 van ser annexats els Estats Pontificis. La unitat d’Itàlia es va produir i Roma es va convertir en la capital del regne.
  • Alemanya: El 1815, el territorio alemany estava dividit en 39 estats. El congrés de Viena els va agrupar en l’anomenada Confederació Germánica, que estava presidida per Austria. El 1834 Prússia va organitzar una Unió Duanera en la qual no participava Àustria.  El canceller prussià Otto von Bismarck va dirigir guerres victorioses contra Austria (batalla de Sadowa) i França (batalla de Sedan), que li van permetre unir tots els estats sota el ceptre del rei de Prússia.
  • Després de la victòria de Sedan es va proclamar el II Imperi alemany i Guillem I va ser proclamat kàiser (emperador).

 8. L’ART EN L’ÈPOCA DE LES REVOLUCIONS

8.1 Quan va esclatar la Revolució Francesa, el neoclassicisme era l’estil artístic dominant. Durant l’Imperi napoleònic es va convertir en testimoni dels esdeveniments històrics del moment

  • Es van erigir arcs de triomf i columnes commemoratives (Columna Vendôme, construïda per Napoleó per tal de celebrar la victòria que va aconseguir a la batalla d’Austerliz.
  • Canova va fer retrats de Napoleó i la seva família (escultura de Paulina Bonaparte)
  • Jacques-Louis David va ser el pintor oficial de la Revolució Francesa (Jurament del joc de la pilota, mor de Jean Paul Marat, Coronació de Napoleó)
320px-Vendome_Column_A

Columna Vendôme

 

 

Paulina Bonaparte, obra de Canova

Paulina Bonaparte, obra de Canova

8.2 EL ROMANTICISME

Els moviments revolucionaris havien renovat les idees i les maneres de viure, renovació que es va reflectir en un nou corrent: el romanticisme.

  • El romanticisme rebutjava la raó i els gustos clàssics. revaloritza l’expressió dels sentiments.
  • Buscava la inspiració en l’edat mitjana.
  • Nova visió del món i de l’èsser humà que implicava la supremacia de la imaginació, la fantasia i la creativitat sobre el món acadèmic.
  • L’arquitectura va inspirar models orientals (John Nash: Pavelló Reial de Brighton)
  • En pintura els quadres es representaven amb molt moviment i sentiments extrems i apassionats (Delacroix: la llibertat guiant el poble, Gericault: Rai de la Medusa…)
  • En literatura van destacar autors com ara Lord Byron, Walter Scott i Víctor Hugo.
  • En música, Beethoven, Brahms, Chopin, Schubert
Pavelló Reial de Brighton, obra de John Nash

Pavelló Reial de Brighton, obra de John Nash

 

Eugène Delacroix - La liberté guidant le peuple

Eugène Delacroix – La liberté guidant le peuple

 

Rai de la Medusa, obra de  Théodore Géricault

Rai de la Medusa, obra de Théodore Géricault

LA REVOLUCIÓ FRANCESA (1789-1799)

1. PRESENTACIÓ

Les noves idees il·lustrades i el creixement econòmic del segle  XVIII conduïren a la revolució liberal burgesa. La Revolució Francesa de 1789 va proporcionar els programes dels partits liberals i democràtics de la major part del món i va consolidar el concepte de nació.

1.1. Les causes de la Revolució

  • El 1789, França es trobava en una profunda crisi econòmica i social. Les causes eren les següents:
  • Des de 1760 hi havia males collites que van provocar l’alça del preu dels aliments i el descontentament popular.
  • La burgesia es mostrava descontenta davant de la seva marginació política perquè només els privilegiats podien ostentar càrrecs i gaudir de reconeixement social.
  • A més, la monarquia estava sumida en una crisi financera profunda, provocada per les despeses elevades de l’Estat i de la cort.

1.2. El començament de la Revolució: 1789

  • La Revolució Francesa es va iniciar amb una revolta de l’aristocràcia. Els privilegiats es van negar a pagar impostos, i van exigir a Lluís XVI que convoqués els Estats Generals.
  • Els Estats Generals es van obrir el 1789, presidits pel rei i formats pels representants de la noblesa, el clero i el Tercer Estat.
  • Els representants del Tercer Estat van exigir la doble representació, la deliberació conjunta i el vot per persona.
  • Estava en joc la idea de sobirania nacional.
  • Els diputats del Tercer Estat es van erigir en Assemblea Nacional.

 

JURAMENT JOC DE PILOTA

El Jurament del joc de pilota. Musée du Château de Versailles

1.3. La fi de l’Antic Règim

  • El poble de París va donar suport al carrer als representants del Tercer Estat i van assaltar la fortalesa de la Bastilla, van prendre les armes i es van disposar a defensar per la força la revolució.
  • La revolució també es va estendre al camp, en forma d’una revolta antisenyorial.
  • Davant la radicalització popular, l’Assemblea Nacional Constituent va abolir els privilegis feudals i va promulgar la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà.

 

BASTILLE

BASTILLE

 

1. FASES DE LA REVOLUCIÓ

  • La monarquia constitucional (1789-1792). Tenia el suport de la burgesia conservadora, que aspirava a arribar a un acord amb el rei i els privilegiats per abolir l’Antic Règim.
  • La república democràtica (1792-1794). Va ser impulsada per la burgesia radical i els sectors populars, que volien una transformació de la societat en un sentit democràtic.
  • La república burgesa (1795-1799). Va suposar un retorn al poder de la burgesia conservadora, que va consagrar el predomini dels propietaris.

 

1791 CONSTITUCIÓ

 

2. LA MONARQUIA CONSTITUCIONAL (1789-1792)

  • El 1789 l’Assemblea Nacional va iniciar un procés reformista per convertir França en una monarquia constitucional i parlamentària.
  • El 1791 es va promulgar una Constitució, que va exemplificar els ideals del liberalisme polític, encara que reservava al rei el dret de veto. Es va establir el sufragi indirecte i censatari.
  • Es va formar una Assemblea Legislativa.
  • Les reformes del període 1789-1791 satisfeien els grups burgesos però no a la noblesa, al clero, a la monarquia ni als sectors populars.

2.1. EL FRACÀS DE LA MONARQUIA CONSTITUCIONAL

  • L’oposició de la família reial a la Revolució es va manifestar arran de la seva fugida de París per unir-se a l’exèrcit austríac, que planejava envair França i restablir l’absolutisme.
  • El monarca, desprestigiat, va ser retornat a la capital i es va evidenciar el seu rebuig al procés revolucionari.
  • L’abril de 1792, l’Assemblea Legislativa va declarar la guerra a Àustria. Els austríacs van envair França i van arribar a París.
  • La situació va originar un clima de revolta entre els sans-culottes, que van assaltar el palau reial, van empresonar el monarca i van proclamar la república (setembre de 1792).
Sans-culotte

SANS-CULOTTE

 

3. LA REPÚBLICA DEMOCRÀTICA (1792-1794)

  • La Convenció girondina. La república va quedar a les mans dels girondins, que van convocar eleccions per sufragi universal masculí per a la nova Convenció Nacional.
  • La Convenció jacobina. El juny de 1793, els jacobins van aconseguir el poder i van detenir els principals dirigents polítics girondins. Van promulgar una nova Constitució basada en la democràcia social.
  • La caiguda dels jacobins. Mitjançant el cop d’Estat de Termidor, el juliol de 1794 van ser derrocats i executats Robespierre i altres dirigents jacobins.

 

ROBESPIERRE

ROBESPIERRE

 

 

EL TERROR. LA GUILLOTINE

EL TERROR. LA GUILLOTINE

 

4. LA REPÚBLICA BURGESA (1795-1799)

  • Després del cop d’Estat, la burgesia conservadora va tornar a agafar el control de la Revolució.
  • Es va elaborar una nova Constitució (1795) que atorgava el poder executiu a un govern col·legiat, restablia el sufragi censatari i confiava el poder legislatiu a dues cambres.
  • El nou govern pretenia tornar als principis de la Constitució de 1791. Va perseguir els jacobins, va derogar la Constitució de 1793 i va anul·lar les mesures d’aquell període.
  • El 1799, Napoleó Bonaparte, amb el suport de la burgesia, va protagonitzar un cop d’Estat que va acabar amb el Directori i va inaugurar el Consolat (1799-1804).

 

GENERAL BONAPARTE

GENERAL BONAPARTE

_________________________________________________________________________

El 14 de Julio de 1789, un grupo de parisinos ingresó violentamente a la Bastilla y tomó las instalaciones militares reales. Una década de idealismo, guerra y asesinatos que terminó con el feudalismo e inició la igualdad y un nuevo orden mundial

 

 

______________________________________________________________________