Arxiu de la categoria: General

Hiperinflació alemanya

Publicat el per
Respon

La hiperinflació Alemanya és l’episodi inflacionista ocorregut a la República de Weimar a la dècada dels vint. Ni era la primera ni la més cruenta de la sèrie d’hiperinflacions europees d’eixes dates. Tanmateix, com que va ser el cas més destacat des del naixement de l’economia, va rebre atenció com cap altre episodi ho podia haver rebut abans. La majoria de les situacions surrealistes que hui dia associem a les hiperinflacions foren diagnosticades en Alemanya: augments de preus i taxes d’interès, modificacions del tipus de canvi, abandó de la moneda com unitat d’intercanvi.[Viquipèdia]

L’absoluta pèrdua del valor del marc va portar a casos com el d’aquesta imatge: resultava més barat empaperar una paret amb bitllets que amb paper de paret.[Bundesarchiv, Bild 102-00104 / Pahl, Georg / CC-BY-SA 3.0]

Aquest fet marca el començament d’una devaluació exponencial del marc, que va passar al novembre de 1921 a marcar un tipus de canvi de 330 marcs per cada dòlar nord-americà. El muntant total de les reparacions ascendia a 132.000.000.000 marcs or, una xifra molt superior al total de les reserves d’or alemanyes. La República de Weimar va tractar llavors de comprar divises estrangeres, però pagant en bons del tresor i en deutes comercials, una mica que va propiciar l’acceleració de la devaluació del marc.

Durant la primera meitat de 1922, el marc es va estabilitzar en un canvi entorn dels 320 marcs per dòlar nord-americà, una mica acompanyat de conferències internacionals sobre les reparacions de guerra, inclosa una organitzada al juny de 1922 per J. P. Morgan, Jr., banquer nord-americà. En les trobades no es va arribar cap solució factible, pel que la inflació es va disparar, convertint-se en hiperinflació, i el tipus de canvi del marc va augmentar, fins als 8000 marcs per dòlar nord-americà al desembre de 1922. El cost de vidava passar de 41 a 685, és a dir, es va multiplicar per setze. Al gener de 1923, la situació es va tornar encara més tibant amb l’ocupació del Ruhr per tropes francobelgues per a assegurar el pagament de les reparacions de guerra en béns com el carbó, ja que el marc mancava de valor.

Encara que les reparacions suposaven un terç del dèficit alemany de 1920 a 1923, el govern alemany va trobar en elles un boc expiatori que al costat de banquers i especuladors (principalment estrangers) havien accelerat el procés inflacionista en la seva recerca del benefici. La hiperinflació va arribar al seu màxim el novembre de 1923, però va acabar amb una nova moneda: el Rentenmark. El govern es va recolzar en aquesta nova moneda, de valor fix, finalment acceptada.

Si bé la inflació va acabar amb la introducció del rentenmark i la República de Weimar es va mantenir durant una dècada més, s’assenyala a la hiperinflació com una de les raons de l’ascens del nazisme a Alemanya. Adolf Hitler, en el seu llibre Mein Kampf, realitza nombroses referències al deute alemany i a les conseqüències negatives que va comportar. La inflació va fer créixer els dubtes sobre l’eficàcia de les institucions liberals, especialment entre les classes mitjanes que havien realitzat dipòsits bancaris i adquirit bons. Així mateix, va produir un fort ressentiment cap als banquers alemanys i els especuladores, molts d’ells jueus, als quals el govern i la premsa van culpar de la inflació.

Resultat d'imatges de inflacio en alemanya

ECONOMIA: el futur dels diners

Publicat el per
Respon

Els pagaments en metàl·lic sobreviuen a l’era tecnològica

El ‘cash’ segueix sent el sistema de compra majoritari tot i els auguris que vaticinen la seva desaparició [Àlex Font Manté, ara, 13-1-2019]

Els pagaments en metàl·lic, després de passar mil·lenis sent una de les tecnologies més versàtils i duradores de la humanitat, van camí de desaparèixer en els pròxims quinze anys, aproximadament”. The Economist, una de les publicacions econòmiques més influents del món, feia aquest contundent vaticini en un editorial publicat el febrer del 2007 i vehementment titulat “La fi de l’era del cash ”. La bíblia financera es va equivocar del tot.

En un moment en què ja podem comprar tranquil·lament la barra del pa amb targeta; en què els taxistes barcelonins estan obligats a cobrar-nos amb aquesta tecnologia si així ho demanem; en què ens molesta quan un negoci no ens accepta la targeta; en què aplicacions com Apple Pay -que permeten pagar amb el mòbil- ja estan plenament instal·lades entre nosaltres, i en què les criptomonedes semblen a punt de convertir-se en un tipus de pagament completament normal, el més comú és creure que el metàl·lic està desapareixent. Però és exactament el contrari. La quantitat de bitllets i monedes en circulació segueix creixent any rere any (+7% durant el 2017 a l’eurozona), i la immensa majoria de les compres que fem els europeus avui dia encara són en cash. I això malgrat que el nombre de sucursals bancàries està caient en picat: en l’última dècada, Catalunya ha perdut la meitat de les oficines que tenia, i per tant treure diners del caixer és més difícil. “Els informes que pronosticaven la mort del cash eren clarament exagerats”, concloïa un estudi recent de John Williams, president de la Reserva Federal de San Francisco. El mateix text afirmava, amb dades del Fons Monetari Internacional, que no hi ha cap país del món on el metàl·lic en circulació hagi baixat en l’última dècada, amb dues excepcions: Suècia i Norueg

La percepció popular és que les compres en efectiu estan hores baixes en favor dels pagaments electrònics, però tots els estudis dels bancs centrals (que són els que disposen de millor informació) indiquen el contrari. A l’eurozona, per exemple, gairebé el 80% de les transaccions econòmiques que es van fer el 2016 van ser en metàl·lic. Això sí, la majoria d’aquests pagaments són d’imports petits (poc més de 12 euros de mitjana), motiu pel qual el volum de diners que canvien de mans en cash no arriba al 80% sinó que es queda en el 54%. Els pagaments amb targeta, que són d’import més elevat (prop de 40 euros de mitjana), suposen el 20% de les operacions que es fan però el 39% del valor del total de transaccions.

A Espanya, on hi ha en circulació 5.800 euros per ciutadà, la proporció és encara més acusada en favor de l’efectiu: el 87% de les compres es fan amb bitllets i monedes, tot i que la xifra baixa al 68% quan es miren els imports.

Adeu als bitllets de 500 euros

Tot i aquestes xifres, els arguments contra el cash són poderosos. Kenneth Rogoff, un dels economistes més brillants de la seva generació i antic economista en cap de l’FMI, fa dos anys que va publicar un llibre ( Reduzcamos el papel moneda ) ondefensa que cal reduir el metàl·lic tant com es pugui per lluitar contra el crim organitzat, la corrupció, el terrorisme i l’economia submergida, un dels grans mals d’economies com l’espanyola. El 27 de gener el Banc Central Europeu deixarà d’emetre bitllets de 500 euros, justament perquè considera que “faciliten les activitats il·lícites”, tot i que els que hi ha en circulació seguiran sent vàlids.

Els gegants tecnològics que volen destronar els bitllets

Els gegants tecnològics que volen destronar els bitllets

De fet, una de les propostes de Rogoff consisteix a suprimir els bitllets grans i deixar només els petits amb l’argument que els bitllets de gran valor són fàcils d’amagar i transportar: “Un milió de dòlars en bitllets de 100 cap en un maletí; en bitllets de 500, en una cartera”. El mateix Rogoff, però, reconeix que una societat on els diners en efectiu desapareguin per complet no és “ni factible ni desitjable”.

Ell dona dos grans arguments per justificar que el cash ha de subsistir, encara que sigui de la manera més marginalment possible. El primer és que cal tenir en compte les famílies de baixos ingressos i no bancaritzades. Portant-ho a l’extrem, els pobres no tenen targeta bancària: com s’ho farien per viure en un món sense efectiu?

El segon argument té a veure amb el fet que el gran defecte del metàl·lic és també la seva gran virtut: els pagaments són anònims. Això pot servir de parapet perquè els delinqüents facin pagaments sense deixar rastre, però també perquè els ciutadans es puguin gastar diners en el que creguin necessari sense haver de donar explicacions. Un món on només hi hagués compres electròniques seria un món on el ciutadà no tindria cap bri d’anonimat. És un debat pràcticament ideològic i de llibertats personals. Per solucionar aquest problema, la proposta de Rogoff és que els ciutadans puguin seguir fent compres en metàl·lic per un import raonable (és a dir, per magnituds no gaire grans) i que, en canvi, es prohibeixin les grans transaccions. Això suposaria, per tant, que el petit frau, el que permet per exemple que no declarem l’IVA quan fem una petita reforma a casa, subsisteixi.

Els dolents s’adapten

De totes maneres, l’electrònica no és garantia de netedat: des que Rogoff va publicar el seu llibre el 2016 han sorgit noves maneres de delinquir amb diners electrònics sense deixar rastre. Els narcotraficants saben com pagar la droga amb criptomonedes i són freqüents els atacs informàtics a empreses (com el virus massiu Wannacry) que només són reversibles a canvi d’un pagament en bitcoins.

Si algun dia desaparegués completament el cash hi hauria encara una altra conseqüència: tothom estaria obligat a ser client d’un banc, des del naixement fins a la mort. Això donaria a les entitats un poder encara més gran del que tenen avui dia.

De fet, segons un informe del Banc Internacional de Pagaments, que els diners en efectiu en circulació hagin crescut any rere any possiblement es deu al fet que hi ha cada cop més ciutadans que consideren més segur guardar els diners a casa que a la seva entitat financera (especialment en un moment en què els tipus d’interès estan en mínims històrics i, per tant, tenir els diners sota el matalàs o en un dipòsit bancari genera un rendiment idèntic: zero). Però si l’efectiu desaparegués, els ciutadans no podrien treure els diners dels bancs, no hi hauria alternativa. A més, el sector financer tindria el monopoli exclusiu d’un bé, la moneda, que des de fa segles està en mans públiques.

Potser per això els països més avançats ja estudien què cal fer. El Banc Central de Suècia, que ja va ser el primer d’Europa a emetre bitllets, al segle XVII, estudia ara com fer una criptomoneda pública. Però a hores d’ara sembla més un intent de no quedar endarrerit que no pas de crear un nou sistema que elimini per sempre l’efectiu. A hores d’ara el cash segueix sent el rei. El dubte no és tant si desapareixerà si no, més aviat, si algun dia es convertirà en un mètode marginal.

La tecnologia que vol destronar els bitllets

Gegants digitals i empreses d’aquí s’afanyen per obtenir la llicència d’entitat de pagament [ara, PAULA SOLANAS]

Si abans pagar en un comerç anava inevitablement lligat a l’acte de treure la cartera de la butxaca, ara el telèfon mòbil -i altres dispositius més sofisticats- aspira a convertir-se en la nova cartera. Fa temps que els gegants de la tecnologia han vist clar que els pagaments digitals són un negoci que no volen deixar només en mans dels bancs. No n’hi ha cap que ho hagi deixat escapar: Amazon, Facebook, Google i Apple s’han encarregat en els últims anys d’aconseguir les autoritzacions com a entitat de pagaments pertinents perquè les transaccions de diners també passin per les seves plataformes. La seva aposta és clara: elcash potser no desapareixerà mai del tot, però el pastís dels pagaments electrònics creixerà i en volen una part.

L’última en fer el pas ha sigut Google, que fa pocs dies va aconseguir aquesta llicència a Irlanda, de manera que ja pot operar a tota la UE. Malgrat que encara siguin minoritaris, els pagaments amb el mòbil guanyen adeptes. Sistemes com Apple Pay ja tenen prop de 252 milions d’usuaris al món, encara que els analistes calculen que només representa una tercera part dels iPhones actius. El seu competidor coreà i principal fabricant de mòbils del món, Samsung, va al darrere, però, en canvi, els seus usuaris fan més transaccions amb l’aplicació. Totes s’emmirallen en la febre del que està passant a la Xina, el país per excel·lència dels pagaments mòbils. Malgrat que AliPay -de la plataforma de comerç Alibaba- cada cop té més pes, al país asiàtic va ser l’aplicació de missatgeria WeChat la que va començar a popularitzar les transaccions digitals. Això també explica que Facebook no només intenti que els usuaris paguin a través de la xarxa social, sinó en alguns països ja ha habilitat aquesta funció per enviar diners entre usuaris de WhatsApp.

L’argument de defensa d’aquestes carteres digitals és que permeten moltes més opcions -i més eficients- que l’efectiu o fins i tot les targetes. L’usuari té més control sobre les despeses, pot enviar diners sense comissions a altres persones o dividir el compte en un restaurant entre els comensals.

La tecnologia de radiofreqüència també ha permès que la funció de pagament es pugui integrar a qualsevol wearable, des de rellotges fins a polseres (una opció que ja han integrat alguns festivals de música). No obstant, la lenta penetració d’aquests dispositius ha provocat que el sector encara no els vegi tant futur com als smartphones a l’hora de desbancar el metàl·lic.

El futur sense efectiu que imagina el sector tecnològic, però, ja ni tan sols passa per fer servir el mòbil. El següent pas per pagar sense bitllets ni monedes són els sensors. Amazon ja ho està testant amb els seus supermercats sense cues Amazon Go. Aquest sistema reconeix els moviments del client dins la botiga, sap quins objectes posa i treu de la cistella i el deixa sortir per la porta sense ni tan sols mostrar la targeta, ja que la compra es cobra directament al seu compte d’Amazon. El gegant ha llançat diversos globus sonda sobre les seves intencions amb aquest model i s’ha rumorejat una primera expansió amb 3.000 supermercats. En paral·lel, la companyia de Jeff Bezos també comença a fer incursions en el sector bancari, començant amb petits crèdits per a pimes però amb la vista posada en mercats més grans.

Els nous bancs

A banda de les grans tecnològiques, l’altra cara d’aquest moviment són un grapat de start-ups que cada cop inquieten més la gran banca. Els neobancs -amb l’alemanya N26 i la britànica Revolut al capdavant- han creat el seu negoci al voltant de clients cada cop més digitals que prefereixen obrir una apli que no pas acostar-se a l’oficina bancària. El primer ja supera el milió d’usuaris i el segon, els dos milions. Tots dos han arribat a Espanya i N26 té dues oficines a Barcelona. No obstant, no cal anar tan lluny per trobar altres exemples. A Catalunya també hi han nascut projectes empresarials encaminats a la societat sense cash, com BNC10 (un neobanc barceloní similar a Revolut i N26) o Goin (que permet arrodonir els pagaments electrònics i destinar els diners sobrants a estalvi). Malgrat els problemes de gestió i la sortida dels tres fundadors, l’aplicació Verse és un altre exemple: l’empresa connecta el compte bancari de l’usuari amb una carteravirtual per dividir les despeses d’un viatge o un esdeveniment entre diverses persones.

El negoci va a l’alça i suposarà una batalla interessant entre els bancs tradicionals i els nous actors, petits i grans, que els volen fer la competència.

______________________________________________________________________

Què són diners i què no ho són?

La progressiva reducció de l’efectiui la irrupció de nous mètodes de pagament fa que la frontera entre diners i actius financers sigui cada cop més difusa [ara, 12/01/2019, LEANDRE IBAR]

El bitcoin, tot i el seu nom, no es pot considerar una moneda. / AFP

La progressiva reducció de l’efectiui la irrupció de nous mètodes de pagament fa que la frontera entre diners i actius financers sigui cada cop més difusa a ulls dels ciutadans, però els experts encara tenen clar què són diners i què no ho són.

Segons els economistes, el diner es caracteritza, primer, per servir com a mitjà de pagament, però també com a mesura i reserva de valor. És a dir, el valor d’un bé es mesura en diners -expressem quant val en una moneda- i els diners es poden guardar, ja sigui en un compte bancari o en un feix de bitllets a casa.

Això fa que diversos productes financers que alguns inversors consideren diners en realitat no ho siguin i hagin de qualificar-se de simples actius, de vegades especulatius. Un cas és el bitcoin. “Encara no he vist cap preu expressat en bitcoins”, explica Xavier Freixas, professor d’economia de la UPF i consultor del BCE i del Banc Mundial, en relació a les criptomonedes. A més, que el diner sigui una reserva de valor “vol dir que és líquid i guardable” i que els usuaris tenen confiança plena en el sistema. “Les criptomonedes donen una confiança limitada”, diu Freixas, no només perquè les creen els seus usuaris, sinó també perquè, fins ara, el seu valor ha fluctuat molt, la qual cosa les inutiliza com a mesura i reserva de valor, ja que no és possible predir quant valdran en un futur.

La substitució de bitllets i monedes per altres formes de diner té avantatges més enllà de la comoditat de no haver de passar pel caixer automàtic o de no dur les butxaques plenes de xavalla. “Les activitats il·legals són més difícils sense cash ”, assegura Freixas, ja que les transferències i els pagaments amb mitjans electrònics deixen un rastre que no deixa el diner purament líquid. En aquest sentit, però, la irrupció de les criptomonedes, que permeten transaccions sense control governamental, suposa una alternativa de pagament per a activitats fora de la legalitat. “Darrere del bitcoin no queda gaire clar què hi ha”, diu Freixas, mentre que en el cas del diner tradicional sempre hi ha el poder d’un estat -o, en el cas de l’euro, un conjunt d’estats- personalitzat en un banc central que en controla l’emissió i també el preu, tant en relació amb altres divises estrangeres -els tipus de canvi- com en relació amb els béns i els serveis de l’economia, és a dir, la inflació.

Monedes privades

Però que cada cop portem menys cash a la cartera no vol dir que la majoria d’alternatives no siguin diners. “Els dipòsits són part de la massa monetària”, diu Freixas. També els diners electrònics o els nous mitjans de pagament online, com Paypal, es mantenen dintre del sistema monetari tradicional, ja que darrere de les transaccions sempre hi acaba havent un compte bancari i els preus s’expressen en una moneda tradicional, com l’euro.

Què passaria, però, si una entitat fiable que no fos un estat decidís emetre la seva pròpia moneda? “Llavors podria competir amb les monedes tradicionals”, diu Freixas. Així doncs, grans multinacionals -com Amazon- podrien arribar a crear les seves pròpies unitats de diner que competissin amb l’euro, el dòlar i la resta de divises. “Els diners són una bombolla pura”, diu Freixas, i això vol dir que tenen un valor concret perquè tothom ho decideix així, no perquè el tinguin per si mateixos. Això fa que el consumidor “pugui esperar comprar coses l’endemà” amb aquests diners. Per tant, si els clients d’una gran empresa decidissin usar una moneda privada i aquesta mantingués estabilitat a llarg termini, es convertiria en una alternativa real a les divises que emeten els estats.

Imatge de dòlars americans / D. RUVIC / REUTERS

A favor de la desaparició del ‘cash’: un món sense efectiu, un món millor

Eliminar el metàl·lic faria augmentar la recaptació d’impostos [ara, 13-1-2019, MARC TORRENS, PROFESSOR D’OPERACIONS, INNOVACIÓ I DATA SCIENCE D’ESADE

Suècia és pionera al món en l’erradicació del ‘cash’. Els avantatges d’una societat sense diners en efectiu són molt clars, però, tot i això, la transició cap a una societat sense diners en metàl·lic no és ni fàcil ni ràpida. Hi ha sectors de la societat que són refractaris al canvi.

La lluita contra la delinqüència i l’economia informal són dos dels principals arguments per aconseguir un món sense diners en metàl·lic. Un món lliure de ‘cash’ suposaria un clar fre a activitats criminals com ara l’evasió d’impostos i el terrorisme, o tota mena de transaccions il·lícites, com per exemple cobrar un cafè sense declarar-ne l’ingrés.

Un món sense bitllets i monedes suposa una important millora per al finançament de les arques públiques, perquè tota l’economia estaria sota control per recaptar impostos. Actualment, una part important de l’economia es considera informal, és a dir, economia generada amb activitats que s’escapen del control administratiu. És difícil fer una estimació acurada del pes que té l’economia informal, però als països occidentals pot arribar a representar entre un 10% i un 30% del conjunt de tota l’economia.

Per aquest motiu, l’eliminació del diner metàl·lic suposaria un increment important de l’economia formal i, per tant, de la recaptació pública, en un percentatge gens negligible.

Per als ciutadans, els pagaments electrònics també són més segurs que les transaccions en metàl·lic. El diner metàl·lic és més insegur perquè aporta valor directament a la persona que en té, a diferència de les transaccions electròniques.

Finalment, el diner electrònic és més ecològic i fins i tot més higiènic. Cal tenir en compte que està lliure de virus i microorganismes. Els bitllets i les monedes passen de mà en mà i acumulen tota mena d’éssers vius que propaguen la contaminació vírica entre les persones.

En resum, el diner electrònic és més transparent, més convenient, més segur i més ecològic i net.

_________________________________________________________

En contra de la desaparició del ‘cash’: diner analògic en l’era digital

Cal preguntar-se qui seria el principal beneficiari del fet que no existís l’efectiu [ara, 13/01/2019ESTER OLIVERAS, PROFESSORA AGREGADA DEL DEPARTAMENT D’ECONOMIA DE LA UP

El diner físic és brut, té costos elevats de producció i distribució, i les monedes foraden butxaques i trenquen moneders. Respecte a la practicitat del pagament amb targeta o el minimalisme de realitzar la transacció amb el mòbil, pagar en efectiu esdevé retrògrad. Alguns comerços ja no l’accepten. En d’altres s’ha instal·lat una màquina negra que s’empassa els diners i retorna el canvi just. Evita falsificacions, robatoris i furts del personal, i la caixa sempre quadra. L’efectiu ha passat a ser el germà petit de totes les formes de diner que existeixen al món i representa un percentatge molt petit de la massa monetària mundial.

Malgrat això, el diner físic presenta algunes característiques que superen el diner digital i que cal posar en relleu, deixant de banda les criptomonedes, que mereixen un altre espai. En primer lloc, cal preguntar-se qui seria el principal beneficiari del fet que no existís l’efectiu. Bàsicament estem parlant d’entitats financeres i noves ‘fintechs’. És a dir, institucions mercantils i privades que responen als interessos dels seus accionistes i no necessàriament als de la societat. A Suècia, país capdavanter en l’eliminació del diner físic, ja es poden sentir veus que avisen dels possibles riscos. Qui vetllarà perquè no es produeixi un abús dels preus dels serveis financers? Podran vetar transaccions? Cal recordar que el 2010 Visa i Mastercard van bloquejar els pagaments a Wikileaks perquè tenien una clàusula que els donava aquest dret. Amb el panorama polític mundial, ¿es pot confiar en governs actuals i futurs per protegir les persones usuàries?

Un altre gran avantatge del diner físic és la seva inclusivitat. En aquest format arriba a totes les persones: rics i pobres, autòctons i immigrants. Ara mateix, el 75% de la població mundial que viu en la pobresa no té accés a un compte bancari. Només a Catalunya, les xifres ronden les 300.000 persones. També serveix per a les primeres compres que fan sols els infants i, sobretot, és comprensible per a la gent gran.

Finalment, és l’únic tipus de diner que pot garantir l’anonimat. Tot i que la privacitat viu hores baixes, en algun moment tothom la desitja i no cal ser un delinqüent financer per no voler que es controli què es compra, quan i on.

Memòria de la immigració (Estats Units)

Publicat el per
1

Ellis Island, el gran símbolo de la inmigración

Una pequeña isla del puerto de Nueva York acogió en torno a 12 millones de inmigrantes entre 1892 y 1954, donde eran sometidos a exámenes legales y médicos. Cerca de un 2% eran deportados. [El País, 15-01-2017]

Una característica fundamental de la historia de Estados Unidos ha sido la extraordinaria capacidad de la llamada nación de inmigrantes para absorber, como una esponja gigante, a decenas de millones de personas de todas las clases, todas las culturas y todos los países. Sin embargo, esa virtud admirable ha coexistido siempre con una cara más sórdida del proceso de construcción y concepción nacional. De hecho, gran parte de la historia estadounidense puede verse como un proceso dialéctico de los procesos de inclusión y exclusión y, en casos extremos, de expulsiones y deportaciones forzosas.

La magnitud de estos procesos de inclusión podría contarse a través de la historia de dos ciudades. La primera, Nueva York, ciudad de inmigrantes por antonomasia. Desde 1820 (cuando se empezó a guardar registro de las llegadas) hasta 1892 (el año en que empezó a funcionar el puesto de la sila de Ellis, en la entrada al puerto de Nueva York, junto a la Estatua de la Libertad colocada en 1886), los inmigrantes llegaban en barco a los muelles en la punta de Manhattan y después pasaban por el cercano Castle Garden (el primer centro de recepción de inmigrantes en EE.UU.). Más de 100 millones de estadounidenses son descendientes de aquellos (en su inmensa mayoría, europeos) que llegaron esa primera ola de inmigración.

Más tarde, desde 1892 hasta su cierre en 1954, la isla de Ellis fue el puerto de entrada de más de 12 millones de personas y el centro de inspección de inmigrantes con más tráfico de Estados Unidos, sobre todo entre 1905 y 1914. A partir de 1924, ese islote sirvió principalmente como centro de detención y deportación. Otros 100 millones de estadounidenses descienden de personas que llegaron entonces a la isla de Ellis y se repartieron por todos los rincones del país. Es decir, más de la mitad de la población estadounidense actual (320 millones de habitantes) tiene antepasados que entraron por la ciudad de Nueva York entre la década de 1820 y la de 1920.

Hasta su cierre en 1954, la isla de Ellis fue el puerto de entrada de más de 12 millones de personas y el centro de inspección de inmigrantes con más tráfico de EE UU

1484327903_691543_1484329201_album_normal

Familia de inmigrantes en Ellis Island en 1905. Lewis Hine (The Granger Collection / Cordon Press)

1484327903_691543_1484328398_album_normal

El barco S.S. Patricia se dirige repleto de inmigrantes a Ellis Island, en Nueva York, en 1906. The Granger Collection / Cordon Press

Refugiats al món

Publicat el per
Respon
1441635958_618416_1441636016_album_normal

Hungría ha registrado en lo que va de año unos 167.000 refugiados en su territorio, que en teoría debería procesar sus peticiones de asilo, aunque la enorme mayoría de estas personas pide seguir hacia el norte de Europa, sobre todo a Alemania. En la imagen, un grupo de personas intenta acceder a un tren en Gevgelija, cerca de la frontera entre Grecia y Macedonia, el 7 de septiembre de 2015. ROBERT ATANASOVSKI (AFP)

150909170252_siria_refugiados_ap_624x351_ap_nocredit

Refugiados sirios esperando para cruzar la frontera hasta Turquía, 15 de junio de 2015. (Foto: AP

Refugiats Nilufer Demir (Reuters)

Nilufer Demir (Reuters) La fotografia del nen sirià Ailan ofegat en una platja turística de Turquia el passat 3 de setembre ha suposat una sotragada a nivell europeu

 

La Segona Guerra Mundial

Publicat el per
1

OBJECTIUS

  1. Quines són les causes de la Segona Guerra Mundial
  2. Com es va desenvolupar el conflicte
  3. Quins canvis polítics i territorials va comportar la Segona Guerra Mundial
  4. Quins problemes van derivar del final de la Segona Guerra Mundial

*****

  1. La marxa cap a la guerra (1930-1939)
  • La ineficàcia de la Societat de Nacions enfront dels feixismes
  • Japó, Itàlia i Alemanya van iniciar polítiques exteriors més agressives i expansionistes.

 

  1. L’ofensiva dels països de l’Eix (1939-1941).
  2. Frenada a les ofensives de l’Eix (1942-1943)
  • Videos
  1. Victòria dels aliats (1944-1945)
  • Videos

El dia D: Normandia (6 de juny de 1944)

 

  1. Les conferències de Jalta (febrer de 1945) i Potsdam (juliol de 1945).
  2. Les conseqüències de la guerra.

 

La Revolució Soviètica i l’URSS (1917-1953)

Publicat el per
Respon

 

tsarnicolauII-i-familia

Nicolau II i la seva família (1913)

 

  1. La caiguda del tsarisme a Rússia (1905-1917)

 

Gapon_u_Narvskoy_zastavy1

El pare Gapon prop de l’Arc de triomf de Narva seguit pels manifestants davant de la guàrdia imperial. (1905)

 

 

 

 

 

Bloody_Friday_in_Yaroslavl

Diumenge sagnant a Iaroslavl (A. I. Malygin, 1929).

 

 

 

 

 

 

 

kerensky

Kerenski

 

 

 

2. La revolució bolxevic i la guerra civil (1917-1921)

 

Lenin

LENIN

 

 

Trotsky_Lenin_Kamenev-Party-Congress

Trotski, Lenin i Kamenev

 

 

 

lenin-cartell

 

La Guerra Civil

La Guerra Civil

3. La formació de l’Estat soviètic (1917-1921)

 

 

 

 

 

 

urss1922

 

 

Material_Historia Contemporánea_URSS1923

 

 

 

 

 

4. La dictadura estalinista (1929-1953)

 stalin

 

COLONIALISME I IMPERIALISME

Publicat el per
Respon

Entre finals del segle XIX i principis del XX, els països industrialitzats del món van viure una etapa de prosperitat econòmica.
Les grans potències es van expandir i van constituir enormes imperis colonials.
A la primera dècada del segle XX, les rivalitats econòmiques, colonials i nacionals entre els països europeus van aflorar.
Es va començar una escalada de tensions i d’armament que va desembocar en la Primera Guerra Mundial (1914-1918).
******
1. CAUSES

  • L’últim terç del segle XIX, la Segona Revolució Industrial va transformar l’economia de les principals potències europees.
  • Les innovacions tècniques, les noves formes d’organització del treball i el creixement de la banca van permetre un augment de la producció i del comerç, i una millora dels transports.
  • Europa es va llançar al domini del món, aprofitant la seva superioritat tècnica, financera i militar.
  • Els països més avançats van ocupar territoris a l’Àfrica i a l’Àsia, principalment, i van crear imperis colonials.
  • Els països d’Europa necessitaven vendre l’excedent de la seva producció. Havien de comprar matèries primeres barates.
  • El creixement europeu va produir un excés de població que va provocar dificultats per trobar feina i tensions socials.
  • Les fronteres d’Europa s’havien estabilitzat a finals del segle XIX i l’expansió territorial havia de fer-se sobre regions extraeuropees.
  • El nacionalisme conservador defensava la superioritat d’algunes nacions i el dret d’aquestes a imposar-se sobre altres pobles.
    ******

MIGRACIONS SEGLE XIX

Migracions europees a la darreria del segle XIX [Font: Vicens Vives]

                                                              ******

2. EXPLORACIÓ I CONQUESTA

  • A mitjan segle XIX, la cerca dels europeus de territoris on expandir-se va propiciar una sèrie de viatges científics i d’exploracions geogràfiques.
  • Britànics i francesos van realitzar les primeres expedicions. Van recórrer i cartografiar l’Àfrica central.
  • Una vegada conegut el territori, la conquesta va ser ràpida i fàcil.
  • La superioritat militar i tècnica europea era tan gran que la resistència indígena va resultar bastant dèbil.
  • Els europeus van utilitzar les rivalitats internes entre les tribus i ètnies dels territoris ocupats per enfrontar-les entre si.

******

3. L’ORGANITZACIÓ COLONIAL

  • La colònia era organitzada per ser controlada i administrada per la metròpoli. Podem distingir tres classes de colònies:
  • Colònies d’explotació. La metròpoli es va dedicar a l’explotació econòmica. No tenien govern propi i els europeus exercien en elles una política d’ocupació.
  • Colònies de poblament. Eren colònies que rebien població blanca que emigrava per establir-se de forma permanent.
  • Protectorats. Eren territoris que, després de l’ocupació europea, van mantenir l’organització estatal, el govern indígena i un aparell administratiu propi.

******

4. El REPARTIMENT DEL MÓN

  • A partir de 1870 es va iniciar la colonització d’Àfrica. Va ser la més ràpida i brutal i va significar el domini total del continent.
  • Els britànics i els francesos van tenir avantatge perquè tenien bases a l’Àfrica des del segle XVIII.
  • Tots dos països van somiar amb la creació de grans imperis continus: de nord a sud, els britànics; d’oest a est, els francesos.
  • El xoc d’interessos entre potències rivals va impulsar la convocatòria de la Conferència de Berlín (1885), on es van decidir les normes i les zones que ocuparia cadascuna.
  • Àsia va ser ocupada tant per les potències europees occidentals, com per altres països que volien expandir-se.
  • Els britànics es van annexar Birmània i es van enfrontar amb Rússia pel control de l’Afganistan. Més tard van ocupar Malàisia. França es va centrar a Indoxina.
  • A la Xina, totes les potències colonialistes volien estar presents en un mercat tan important i, a través de les guerres de l’opi, van forçar l’obertura del comerç.
  • A finals del segle XIX, Gran Bretanya posseïa l’imperi colonial més gran del món: de l’Índia a l’Àfrica. El seu objectiu era el control de les rutes comercials marítimes.
  • La principal colònia d’explotació de Gran Bretanya va ser l’Índia. La seva conquesta s’havia iniciat al segle XVIII, per part de la Companyia de les Índies Orientals.
  • No obstant, la monarquia va decidir fer-se càrrec de la colònia i la reina Victòria va ser proclamada emperadriu de l’Índia (1876).
  • El segon imperi colonial era el de França, que es va instal·lar a diferents llocs, però especialment a l’Àfrica del nord i al sud-est asiàtic.
  • La seva competència amb l’Imperi britànic va ser enorme, sobretot a l’Àfrica.
  • També posseïen territoris colonials molt importants uns altres països com Rússia, Holanda, Portugal i, en menor mesura, Alemanya, Itàlia, Bèlgica i Espanya.
  • Els Estats Units i el Japó van ser les dues úniques potències extraeuropees que van iniciar, a finals del segle XIX, una expansió colonial.
  • Els Estats Units la van fer en dues direccions: cap al Pacífic i cap al Carib.
  • El Japó, recolzat per la Gran Bretanya, va intervenir per aturar el progrés rus a la província xinesa de Manxúria, i va ocupar les illes Kurils, Corea i Formosa (Taiwan).

******

5. CONSEQÜÈNCIES

  • Les potències colonitzadores van introduir alguns avenços als territoris colonials: ports, carreteres, ferrocarrils, etc.
  • Hi van conrear noves terres i van crear indústries, encara que ho van fer en benefici propi.
  • La introducció de mesures higièniques i la construcció de nous hospitals van permetre la reducció de les epidèmies.
  • Com a conseqüència, la mortalitat va baixar i la població va augmentar.
  • Els europeus van construir escoles en un intent d’aculturació, d’imposar les formes de vida dels colonitzadors. També es va intentar imposar el cristianisme i les creences occidentals.
  • A les colònies s’hi van imposar els interessos econòmics dels colonitzadors. La majoria de la població indígena va quedar sotmesa i les seves condicions de vida van empitjorar.
  • Es van potenciar les grans plantacions de productes que beneficiaven la metròpoli: cacau, cafè, cotó, fruites, etc.
  • Els natius havien de treballar a les plantacions per subsistir, i a més havien de comprar aliments, perquè es va imposar una economia monetària i de mercat.
  • L’artesania local es va arruïnar a conseqüència de la competència dels productes industrials importats des de la metròpoli, a preus barats i en grans quantitats.
  • L’estructura social també va canviar com a resultat de la imposició dels nous models colonials.
  • Les societats colonials eren el reflex d’una profunda segregació. Els funcionaris i els colons de la metròpoli solien viure en luxoses residències, en contrast amb la misèria dels indígenes.
  • L’impacte de la cultura occidental va fer perdre la identitat a les cultures indígenes.

 

facebook_1444076994127

LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

Publicat el per
Respon

Objectius a assolir:

  1. Identificar els factors que van afavorir la Revolució Industrial a finals del segle XVIII.
  2. Conèixer els elements bàsics de la revolució agrària.
  3. Comprendre els motius del creixement de la població anglesa al segle XIX.
  4. Identificar els invents que van originar la revolució dels transports del segle XIX i quines conseqüències va tenir aquesta revolució.
  5. Sintetitzar les condicions de vi da i de treball dels obrers europeus.
  6. Explicar els efectes de la industrialització en la població i en les ciutats.
  7. Diferenciar les principals ideologies del moviment obrer.

 

  • Entre 1780 i 1850 es va produir, a Gran Bretanya, en una part d’Europa i als Estats Units, una transformació radical dels sistemes de producció de béns: la Revolució Industrial.
  • Les màquines van substituir progressivament el treball manual i els obrers es van concentrar a grans fàbriques.
  • La industrialització va donar pas al capitalisme. La indústria va propiciar l’aparició de dues noves classes socials: la burgesia i el proletariat.
  • A finals del segle XIX, l’economia dels països industrialitzats va conèixer un nou període d’expansió, la Segona Revolució Industrial.

 

1. L’augment demogràfic i l’expansió agrícola

  • Des de mitjan segle XVIII, la població europea va iniciar un procés de creixement anomenat revolució demogràfica.
  • Les causes d’aquest canvi demogràfic van ser l’augment de la producció d’aliments i el progrés de la higiene i la medicina.
  • Com a conseqüència es va produir una disminució de la mortalitat i un lleuger increment de la natalitat.

*******

  • L’increment de la població va provocar un augment de la demanda d’aliments i l’alça dels preus agrícoles. Això va estimular els propietaris a millorar la producció.
  • Per estimular la producció, es van aprovar lleis que posaven fi a l’antic sistema senyorial i comunal de propietat de la terra. Aquesta es va convertir en una propietat privada.
  • Pel que fa a les tècniques de conreu, la innovació fonamental va ser la supressió del guaret i la seva substitució per plantes farratgeres (sistema Norfolk).
  • Es va iniciar una mecanització progressiva de les tasques agrícoles.

2. L’era del maquinisme [màquines, vapor i fàbriques]

  • Un altre element bàsic de transformació va ser la innovació tecnològica.
  • Les màquines van anar substituint el treball manual i modificant els antics sistemes artesanals.
  • Les primeres màquines que es van introduint estaven accionades per la força humana i, posteriorment, per energia hidràulica.
  • Però la font d’energia que va revolucionar la producció i els sistemes de transport va ser el vapor.
  • La mecanització i la introducció de noves fonts d’energia van impulsar el sistema fabril de producció.

******

  • A la Gran Bretanya, el primer sector que es va mecanitzar va ser la indústria del cotó.
  • Per poder fabricar més quantitat, van començar a aplicar-se innovacions. Una de les primeres va ser la llançadora de volant (1733), que va augmentar la velocitat del procés del teixit.
  • Més endavant van sorgir noves màquines de filar que van incrementar la producció de fil. Finalment, el teler mecànic va completar el procés de mecanització tèxtil.
Fàbrica tèxtil- Vicens Vives

Fàbrica tèxtil- Vicens Vives

  • La siderúrgia va ser un altre sector pioner de la industrialització.
  • L’invent que va permetre una producció més gran de ferro va ser la utilització, per Darby (1732), del carbó de coc, d’una gran potència calorífica.
  • Més tard, Bessemer va inventar un convertidor per transformar el ferro en acer.

3. La revolució dels transports

  • Al començament, el ferrocarril s’utilitzava a les mines per transportar el mineral en vagonetes que es movien sobre rails.
  • Les primeres innovacions van ser un nou sistema de rails de ferro i unes rodes amb pestanyes que impedien el descarrilament del ferrocarril.
  • El fenomen realment innovador va ser la locomotora de Stephenson, que accionava el ferrocarril mitjançant una màquina de vapor.
  • Posteriorment, la màquina de vapor es va aplicar al transport marítim, i els vaixells de vapor, construïts amb ferro, van substituir els de vela.

******

  • La Revolució Industrial va donar pas a una economia de mercat, en la qual es produïa per a la venda a mercats cada vegada més amplis.
  • Aquest canvi va ser possible gràcies a l’augment de la producció, el creixement de la població i la millora del poder adquisitiu dels pagesos i de les classes populars.
  • La millora dels sistemes de transport va permetre l’augment del  comerç interior.
  • El comerç exterior també es va incrementar considerablement a mitjan segle XIX.

 

4. El liberalisme i el capitalisme

  • Adam Smith va establir els principis del liberalisme:
  • L’interès personal i la recerca del màxim benefici són el motor de l’economia.
  • Els diversos interessos s’equilibren al mercat gràcies al mecanisme dels preus que adapta l’oferta a la demanda.
  • L’Estat ha d’abstenir-se d’intervenir en el funcionament de l’economia i permetre el lliure desenvolupament dels interessos particulars (lliurecanvi).

 

5. La Segona Revolució Industrial [noves formes d’energia, noves industries, nous sistemes de producció, la banca moderna…]

  • En aquesta etapa, l’electricitat i el petroli van desbancar el carbó.
  • La invenció de la dinamo va permetre produir electricitat en centrals hidroelèctriques. L’electricitat va tenir múltiples aplicacions en la indústria.
  • El petroli es va començar a extreure als Estats Units a mitjan segle XIX.
  • A la indústria, la metal·lúrgia va adquirir un gran impuls a causa de la producció de nous metalls.

*****

  • A finals del segle XIX, l’organització de la producció es va orientar cap a la fabricació en sèrie com la millor manera d’augmentar la productivitat, disminuir el temps emprat i reduir costos.
  • Aquest nou mètode de treball s’anomena taylorisme. Consisteix en la fabricació en cadena.
  • Aquest sistema de producció va néixer als Estats Units, i la fàbrica d’automòbils Ford va ser una de les primeres a implantar-lo.
  • Les elevades inversions de capital que necessitaven les innovacions tecnològiques van estimular la concentració industrial i les empreses es van fer cada vegada més grans.

******

  • La banca es va convertir en intermediària entre els estalviadors, que deixaven els seus diners en dipòsit, i els industrials, que necessitaven capital per invertir.
  • Les empreses exigien grans aportacions de diners, que un sol empresari no podia subministrar. Llavors van sorgir les societats anònimes.
  • Mitjançant les societats anònimes el capital que necessita una empresa és fraccionat en parts (accions). Aquestes poden ser adquirides i venudes per particulars a la borsa de valors.

 

6. Els efectes de la industrialització en la població i les ciutats

  • La Revolució Industrial també va ser un procés de canvi social. Al llarg del segle XIX es va accelerar el creixement de la població. El 1900 a Europa hi vivien més de 400 milions d’habitants.
  • Les causes d’aquest creixement demogràfic van ser dues: un descens brusc de la mortalitat i un increment de la fecunditat.
  • La mecanització de les tasques agrícoles i la concentració de la producció industrial a les ciutats van afavorir l’emigració del camp a la ciutat. Moltes ciutats van prosperar al voltant de fàbriques.
  • Entre el 1800 i el 1924, 60 milions d’europeus van emigrar a altres continents. Aquestes migracions transoceàniques es van produir per onades: fins al 1870 els que van emigrar més van ser els britànics, sobretot els irlandesos i els escandinaus; posteriorment, els van succeir els centreeuropues; a finals de segle, els grups que van emigrar més van ser els italians, els espanyols, els grecs i els turcs. La majoria dels emigrants europeus es van dirigir a Amèrica

 

7. L’aparició d’una societat de classes

  • La burgesia es va convertir en el grup hegemònic perquè era la propietària de les indústries i els negocis.
  • Hi havia una gran burgesia integrada per banquers, rendistes i propietaris de grans fàbriques.
  • També existia una burgesia mitjana composta per professionals liberals, funcionaris i comerciants.
  • Un gran nombre d’empleats i botiguers formaven la petita burgesia.

 ******

  • Els treballadors de les fàbriques formaven el proletariat industrial i urbà. Constituïen la mà d’obra necessària per a les fàbriques. Eren un grup molt nombrós i desafavorit.
  • Al principi no hi havia cap legislació que fixés les condicions laborals dels treballadors.
  • En conseqüència, les seves condicions de vida i de treball resultaven molt dures: jornada laboral de 12 a 14 hores diàries i remuneracions insuficients.

 

8. El Moviment Obrer

  • La primera reacció dels obrers va ser la seva oposició al maquinisme, perquè el consideraven responsable dels salaris baixos i de l’atur.
  • La seva protesta es va dirigir cap a la destrucció de màquines i l’incendi d’establiments industrials (luddisme).
  • Paral·lelament, alguns sectors de treballadors van començar a adonar-se que formaven part d’una mateixa classe social, amb uns mateixos problemes.
  • Per defensar els seus interessos, van crear organitzacions de treballadors i es van fundar els primers sindicats.

******

  • A mitjan segle XIX, Marx i Engels van denunciar l’explotació de la classe treballadora i van defensar la necessitat d’una revolució obrera per destruir el capitalisme.
  • La fi de la propietat privada havia de dur a la progressiva desaparició de les classes socials i de l’Estat, per així assolir l’ideal de societat comunista, és a dir, sense classes.
  • A partir de l’últim terç del segle XIX, els marxistes van proposar la creació de partits obrers socialistes.

******

  • L’anarquisme va reunir un conjunt de pensadors que tenien en comú tres principis bàsics:
  • L’exaltació de la llibertat individual i de la solidaritat social.
  • La crítica a la propietat privada i la defensa de formes de propietat col·lectiva.
  • El rebuig a l’autoritat, principalment de l’Estat.
  • Defensaven l’acció revolucionària dels obrers i pagesos per destruir l’Estat i crear una nova societat col·lectivista i igualitària.

******

  • Marxistes i anarquistes defensaven la necessitat d’unir els esforços de la classe obrera de tot el món per lluitar contra el capitalisme.
  • A partir de la iniciativa de Marx, el 1864, es va crear l’Associació Internacional de Treballadors a la qual es van adherir marxistes, anarquistes i sindicalistes.
  • El 1889, alguns dirigents socialistes van fundar a París la II Internacional.

_____________________________________________________________

IMATGES

Resultat d'imatges de imatges canvis tecnologics revolucio industrial

Resultat d'imatges de imatges canvis tecnologics revolucio industrial

Resultat d'imatges de imatges canvis tecnologics revolucio industrial

Resultat d'imatges de ferrrocarril revolucio industrial

Resultat d'imatges de la vaga revolucio industrial