El passat dimarts 21 l’escola Tanit va aprofitar la nostra proposta per a celebrar el Dia de la Llengua Materna. Les mestres van escenificar el conte Els tres cosmonautes per a la mainada. Aquí us n’oferim les fotos amb l’acompanyament del text. Cliqueu a les fotos per a engrandir-les.
Vet aquí que una vegada hi havia la Terra.
I hi havia una vegada Mart.
Estaven molt distants l’un de l’altre, al mig del cel, i tot al voltant hi havia milions i milions de planetes i de galàxies.
Els homes que estaven a la Terra volien arribar a Mart i als altres planetes: però eren tan lluny!
Tot i així van posar-s’hi de valent.
Primer van llançar satèl·lits que giraven dos dies al voltant de la Terra i tornaven a baixar.
Després van llançar coets que feien algunes voltes entorn de la Terra, però en lloc de tornar a baixar,
al final s’escapaven de l’atracció terrestre i se n’anaven cap a l’espai infinit.
Primer en els coets hi posaven gossos; però els gossos no sabien parlar,
i per la radio només transmetien «Bub bub».I els homes no entenien què havien vist i a on havien arribat.
Al final van trobar uns homes coratjosos que van voler ser cosmonautes.
En deien cosmonautes perquè sortien per explorar el cosmos, és a dir, l’espai infinit amb els planetes, les galàxies i tot el que hi ha al voltant.
Els cosmonautes se n’anaven i no sabien si tornarien. Volien conquerir els estels, de manera que un dia tothom pogués viatjar d’un planeta a l’altre, perquè la Terra s’havia fet petita i els homes anaven augmentant de dia en dia.
Un bon matí van sortir de la Terra, des de tres punts diferents, tres coets.
En el primer hi havia un americà, que anava xiulant content una música de jazz.
En el segon hi havia un rus, que cantava amb veu profunda «Volga, Volga».
En el tercer hi havia un xinès, que cantava una cançó bellíssima, que als altres dos els semblava desafinada.
Tots tres volien ser els primers d’arribar a Mart, perquè es veiés qui era el més valent.
De fet, a l’americà no li agradava el rus i al rus no li agradava l’americà, i el xinès recelava de tots dos.
I això perquè l’americà per dir bon dia deia «Good morning!», el rus deia «Priviet!» i el xinès deia «Ni-hao!». Així no s’entenien, i es creien que eren diferents.
Com que tots tres eren valents, van arribar a Mart gairebé alhora.
Van baixar de les seves astronaus, amb el casc i l’escafandre espacial…
…i van trobar un paisatge meravellós i inquietan: el terra era solcat per llargs canals plens d’una aigua de color verd maragda.
Hi havia uns arbres estranys de color blau amb uns ocells mai vistos, amb les plomes d’uns colors d’allò més estranys.
En l’horitzó, s’hi veien muntanyes vermelles que emetien estranyes resplendors.
Els cosmonautes miraven el paisatge, es miraven l’un a l’altre, i es quedaven cadascú a la seva banda, perquè es malfiaven l’un de l’altre.
I es va fer de nit.
Hi havia pertot un silenci estrany, i la terra brillava en el cel com si fos un estel llunyà.
Els cosmonautes se sentien tristos i perduts i l’americà, a les fosques, va cridar la mama.
Va dir: «Mommy…».
I el rus va dir: «Mama».
I el xines va dir: «Ma-Ma».
Aleshores es van adonar de sobte que estaven dient el mateix i que estaven tenint els mateixos sentiments.
Així que es van somriure, es van acostar, van encendre junts un foc alegre, i cadascú va cantar les cançons del seu país.
Llavors es van animar i, tot esperant el matí, van aprendre a conèixer-se.
A la fi el matí va arribar; feia molt fred.
De manera imprevista d’enmig d’uns arbres va sortir un marcià.
De debò que era horrible de veure! Era tot verd, tenia dues antenes en el lloc de les orelles, una trompa i sis braços.
Els va mirar i va dir: «GRRRR!».
En la seva llengua volia dir: «Mare meva, qui són aquests éssers horribles?!».
Però els terrestres no el van entendre i es van pensar que allò era un crit de guerra.
Era tan diferent d’ells que no eren capaços d’entendre’l ni d’estimar-lo.
Van estar d’acord de seguida i es van posar en formació contra ell.
Al davant d’aquell monstre les seves petites diferències desapareixien. Tant hi feia llavors que parlessin llengües diferents.
Van entendre que tots tres eren éssers humans.
L’altre no. Era massa lleig i els terrestres es pensaven que quan algú és lleig també és dolent.
De manera que van decidir de matar-lo amb els seus desintegradors atòmics.
Però quan ningú no s’ho esperava, en la gran gelor del matí un ocellet marcià, que evidentment havia fugit del niu, va caure a terra tremolant de fred i de por.
Piulava desesperat, més o menys com un ocellet terrestre. De debò que feia pena. L’americà, el rus i el xines se’l van mirar i no van poder aguantar una llàgrima de compassió.
I en aquell punt es va esdevenir un fet estrany.
El marcià també es va acostar a l’ocellet, se’l va mirar, i se li van escapar dos fils de fum de la trompa.
I els terrestres, de sobte, van comprendre que el marcià estava plorant.
A la seva manera, tal com ho fan els marcians.
En acabat van veure que s’inclinava cap a l’ocellet i l’aixecava entre els seus sis braços mirant d’escalfar-lo.
Llavors el xinès es va girar cap als dos amics terrestres.
«Ho heu entès? -va dir-: Nosaltres ens creiem que aquest monstre era diferent de nosaltres, i en canvi ell també s’estima els animals, se sap commoure, té un cor i, és clar, també un cervell!
Encara continueu pensant que l’hem de matar?»
No calia ni preguntar-ho.
Els terrestres ja havien entès la lliçó: no n’hi ha prou que dues criatures siguin diferents perquè hagin de ser enemigues.
Per això es van acostar al marcià i li van donar la ma.
I ell, que en tenia sis, va estrènyer d’una sola vegada la ma a tots tres, mentre amb les que li quedaven lliures feia gestos de salutació.
I tot assenyalant la Terra allà a dalt del cel, va donar a entendre que desitjava fer un viatge, per conèixer els altres habitants i estudiar amb ells la manera de fundar una gran república espacial en la qual tothom s’estimés i estigués d’acord.
Els terrestres van dir que sí molt contents.I per celebrar l’esdeveniment li van regalar una ampolleta d’aigua molt fresca portada de la terra. El marcià molt feliç va ficar el nas a dins de l’ampolla, va aspirar, i després va dir que aquella beguda li agradava molt, encara que li feia rodar el cap una mica.
Però els terrestres ja no se sorprenien.
Havien entès que a la Terra, igual que en els altres planetes, cadascú té els seus propis gustos i que només és qüestió d’entendre’s els uns amb els altres.
