De dintre d’una poma
l’erugueta mira a fora,
allà dins té cinc cambretes,
perquè la casa és gran.

A dins de cada cambra
hi ha quedat una llavor,
totes dormen i somnien
i passa la tardor.

El seu somni és un bell somni
perquè pensen que més tard,
la petita llavoreta
un nou pomer serà.

– Bon dia, nostre pare!
Bon dia, nostre rei!
Pagueu-nos la soldada,
perquè és de dreta llei.

– Bon dia, fills, bon dia,
digueu-me d’on veniu.

– Venim de Barcelona,
bon pare, aquí ens teniu.

– Quin és el vostre ofici,
m’hauríeu d’explicar.

– El nostre ofici, pare,
mireu-lo com se fa.
Lireta lirondaina,
lireta lirondí.
Aquell que té un ofici,
de fam no pot morir.

Cada matí
a l’estació,
les màquines de tren
fan processó.

Puja el maquinista,
toca el xiulet.
Uuuhhh, xxxxxx!
I marxa tot dret.

Els focs de Sant Pere
salta’ls pel darrere.

Els focs de Sant Joan
salta’ls pel davant.

A l’estiu tota cuca viu
i a la tardor ni fred ni calor.

Do, re, mi, re, do,
jo no tinc mai por.

Les grosses timbales,
sols fan dues notes:
sol, do, do, do, sol, sol
i bum! bum! bum! bum!

Sol, mi, sol, do,
la més greu que canto jo.

Blanca, blanca com l’escuma.
Blanca, com un glop de llet.
Blanca, blanca com la lluna.
Blanca, blanca com la neu.