La pintura mural perd gran part del seu protagonisme, ja que desapareixen les grans superfícies murals que són substituïdes per vitralls.
Els retaules
Són grans estructures de fusta que es decoren amb pintures i escultures. Es composen d’una base a mena de sòcol, banc o predel.la i una sèrie de carrers verticals, separats per motllures o per uns carrers molt estrets, els entrecarrers. Cada carrer està cobert per un element arquitectònic com un arc o emmarcat per pinacles, la cimera i la del carrer central es diu àtic. Tot el conjunt està emmarcat pel guardapols.
Aspectes generals i periodització de la pintura gòtica
Només en un sentit cronològic es pot parlar d’una pintura de l’època gòtica. Els trets comuns són molt genèrics. Els temes són els mateixos que els de l’escultura, però progressivament es van introduït temes profans.
En l’aspecte tècnic, la novetat més important és la introducció de la pintura a l’oli per part dels pintors flamencs a partir d’inicis del segle XV.
L’evolució formal tendeix a la humanització; les composicions es fan més narratives i es perd progressivament la tendència a la simetria i a l’organització regular i geomètrica de l’espai. Introducció d’efectes espacials, el clarobscur i el modelat corpori de les figures.
Periodització
Trobem quatre subestils o models:
• Gòtic lineal o francogòtic (segona meitat del segle XII i al segle XIII): models francesos.
• Italogòtic (segle XIII i primera meitat del segle XIV): cerca de models a la natura.
• Gòtic internacional (segona meitat del segle XIV i tot el segle XV): pintura elegant i preciosista.
• Gòtic flamenc (segle XV): pintura detallista i rigorosa en el tractament de l’espai i de les formes.
Model francès
JEAN PUCELLE: Llibre d’hores de Jeanne d’Evreux
Es conserva molt poca pintura. La pintura mural es substitueix per vitralls: la més important de les manifestacions pictòriques. Predomini de les línees ben perfilades que defineixen les figures i divisió de l’espai.
Il.lustració de llibres: Salteris, Llibres d’Hores i Bíblies moralitzades.
Pintura italiana del Trecento
Molt influïda pels models bizantins. És un art fortament simbòlic, sense fons de paisatge i amb la base daurada característica de les icones orientals. El segle XIV evoluciona ràpidament cap a un estil caracteritzat per:
– Preocupació pels efectes especials.
– Estudi anatòmic de les figures.
– Representació dels estats d’ànim.
– Valoració de la llum i la matisació tonal dels colors.
• Escola florentina
GIOTTO: Lamentació sobre Crist mort. Capella Scrovegni
Cal destacar la figura precursora de Cimabue molt influït per l’estètica bizantina, ja molt naturalista en el tractament de la figura humana.
El gran innovador del Trecento serà Giotto di Bondoni amb el seu domini de la representació espacial i del volum i la corporeïtat de les figures, així com de la introducció de fons de paisatge.
• Escola de Siena
SIMONE MARTINI: Anunciació
Destaca per l’estil delicat i elegant, connectat amb el Gòtic internacional: element simbòlic del Gòtic tant en els colors com en la iconografia.
Els mestres més importants són Duccio di Buoninsegna, que domina la composició, el dibuix i el color i Simone Martini.
Gòtic internacional
• Característiques
– Gust per les línees sinuoses i mogudes.
– Elegància i gust cortesà dels personatges.
– Intensitat dels colors i fons daurats.
– Gust per l’anècdota i per la profusió dels personatges secundari.
Són centres importants París, Bohèmia, Llombardia, Catalunya i València. A França destaquen els il.lustradors de llibres. A Itàlia, dóna artistes de notable qualitat com Gentile da Fabriano. A Castella i Lleó treballen diversos mestres europeus que introdueixen l’estil internacional.
Pintura flamenca
Les ciutats de Flandes esdevenen centres comercials i artesans de primera importància. Escola de pintura extraordinàriament innovadora tant en l’aspecte formal com en l’iconogràfic. Temàtica profana cada vegada més important.
Amb els primitius flamencs, s’inicia una tradició pictòrica que perdurarà fins el Barroc i convertirà els Països Baixos en un dels centres més dinàmics d’Europa.
• Característiques
– Tècnica: pintura a l’oli. Varietat cromàtica amplia, colors més vius i efectes de veladura per què els colors es poden mesclar a la paleta. Tècnica molt depurada.
– Pintura sobre taula.
– Temàtica: extraordinària minuciositat i detallisme.
– Preocupació per aconseguir una il.lusió espacial. Perspectiva corba.
– Naturalisme i interès per tots els aspectes de la realitat.
– Tradició medieval del simbolisme dels objectes.
Destaquen els germans Hubert i Jan Van Eyck, Roger Van der Weyden i el Bosch amb una iconografia insòlita i plena de detalls satírics o burlescos. La seva iconografia ve donada també pel seu sentit de la forma, amb figures petites, d’un detallisme minuciós i un notable dinamisme, i per les composicions bigarrades, de centenars de personatges i objectes que evolucionen en paisatges onírics.
EL BOSCH:El jardí de les delícies
Pintura gòtica a Catalunya
LLUIS DALMAU: La verge dels consellers
A Catalunya treballen un bon nombre de pintors d’excel.lent qualitat que segueixen els corrents dominants a Europa.
Durant els segle XIII perviuen les formes arcaïtzants, mentre que paral.lelament apareix el gòtic lineal. També pintures murals de tema civil a diversos palaus de Barcelona.
A partir dels segle XIV: Estil italogòtic: Ferrer Basa i Pere Serra.
A la primera meitat del segle XV predomini del Gòtic Internacional amb figures de Lluis Borrassà i a la segona meitat, l’estil flamenc amb Lluis Dalmau.
