Comentari PAU de la pintura La ratlla verda d’ Henri Matisse.
Comentari PAU de la pintura Paisatge de l’Estaque de Georges Braque.
Comentari PAU de la pintura Interior holandès I de Joan Miró.
Comentari PAU del Guernica de Pablo Picasso.
Comentari PAU de Museu Guggenheim de Frank Gehry.
Comentari PAU de l’obra Numero U de Jackson Pollock.
Comentari PAU de l’obra Sopa Campbell’s d’Andy Warhol
Comentari PAU de la pintura El marxisme curarà els malalts de Frida Kahlo.
A partir de la mort de Franco assistim a un ràpid procés de transició política: en molt poc temps es va desmantellar la dictadura franquista i es va instaurar un règim democràtic. El canvi es va fer des de la legalitat franquista, raó per la qual el procés fou pacífic.
Anunci del president del govern, Carlos Arias Navarro, sobre la mort del Cabdill.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=IbTcTnxGjVo&feature=related[/youtube]
Tal com havia previst el mateix Franco, el seu successor va ser Joan Carles de Borbó, nomenat rei el 22 de novembre de 1975. El dubte en aquells moments era si el nou rei ho seria del règim dictatorial que Franco havia deixat “atado y bien atado”, o bé si ho seria d’un nou règim democràtic. Sortosament, Joan Carles va apostar per la via reformista. El primer pas de la transició estava fet.
El primer govern de la monarquia de Joan Carles I, però, va ser continuïsta. Arias Navarro, el darrer cap de govern franquista, va ser confirmat en el càrrec pel rei, però el seu govern es va mostrar incapaç de dur a terme cap mena de democratització.
No serà fins al govern de Suárez, a partir de juliol de 1976, quan es va produir el desmantellament legal del franquisme i es van sentar les bases jurídiques de la transició cap a la democràcia. La reforma política va ser possible després d’un procés complex, ple de negociacions amb les “famílies” franquistes. La legalització de l’oposició fou un pas bàsic per a l’establiment d’un sistema democràtic.
El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República. Les Corts sorgides de les eleccions van ser les encarregades d’elaborar una nova Constitució, finalment aprovada el 1978.
La consolidació de la democràcia, però, no va ser gens fàcil. La crisi econòmica, les accions terroristes, d’ETA sobretot, juntament amb els intents colpistes de l’extrema dreta, la van posar en perill diverses vegades.
Després de l’intent de cop d’estat de 1981, la democràcia es va consolidar a Espanya amb l’arribada al poder, després de les eleccions d’octubre de 1982, del PSOE, liderat per Felipe González. L’etapa de governs socialistes va durar des de 1982 fins a 1996.
El canvi socialista es va plantejar com un projecte de liquidació definitiva del franquisme i de modernització de la societat. Això es va concretar en un complet programa de reformes econòmiques i polítiques, amb un triple objectiu: sortir de la crisi econòmica, incorporar el país al context europeu i internacional i consolidar definitivament la democràcia a Espanya.
Documental sobre l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Vq3MS74yAfs[/youtube]
El problema de la persistència del terrorisme d’ETA i la lluita bruta antiterrorista instigada des del mateix govern, juntament amb el descobriment de diversos casos de corrupció, va precipitar la fi de l’etapa socialista i l’ascens al poder de la dreta conservadora, liderada per José María Aznar.
Curt documental sobre els atemptats del 11 de març de 2004 a Madrid i les reaccions de la ciutadania.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=9NpjtFSacIQ[/youtube]
(FONT: Buxaweb)
Per saber-ne més visiteu el següent enllaç:
La primera gran crisi del capitalisme va començar amb l’anomenat crac de 1929, sens dubte el fet econòmic més transcendental de la primera meitat del segle XX.
A partir de llavors, el sistema capitalista va variar completament. El capitalisme liberal, nascut de la Revolució Industrial i basat en els principis del liberalisme econòmic, va ensopegar amb una situació mai vista fins llavors.
Fins arribar a la depressió originada pel crac de 1929, totes les crisis s’havien solucionat amb les mesures tradicionals. El propi mecanisme de l’economia de mercat, basat en la llei de l’oferta i la demanda, autoregulava els desajusts existents.
La crisi de 1929 va ser especial: les mesures habituals no van funcionar i es va fer necessari trobar altres fòrmules. És a partir d’ara que el paper de l’Estat en l’economia capitalista canviarà radicalment. La passivitat habitual de l’Estat va deixar pas a la decidida intervenció, perquè es va demostrar que només l’Estat podia fer front a la situació creada.
L’economista anglès J.M.Keynes va ser l’autor de la nova doctrina econòmica, que defensava la intervenció de l’Estat. La nova orientació econòmica, aquest capitalisme reformat, és la principal conseqüència del crac de 1929. En la història del capitalisme cal parlar d’un abans i d’un després de la gran depressió dels anys trenta. Acaba la fase del capitalisme liberal, el del “deixar fer, deixar passar”, i comença el nou capitalisme d’Estat, en el que aquest té un paper protagonista.
La història del crac del 1929 és complexa.
Quan acaba la Primera Guerra Mundial, els Estats Units són la nova primera potència econòmica, rellevant en aquest paper hegemònic al Regne Unit, que el detentava des de l’època de la primera Revolució Industrial.
L’economia nord-americana, des de llavors, va dominar l’economia capitalista internacional. La reconstrucció de l’economia europea, després de la guerra, fou en bona part gràcies als ajuts dels Estats Units.
Durant els anys 20, la prosperitat dels Estats Units es va estendre també a Europa. Foren els “feliços anys vint”, els “anys bojos”. Les empreses produïen cada vegada més, les seves accions cotitzaven contínuament a l’alça, la gent invertia en borsa, les empreses i els particulars demanaven crèdits als bancs, tothom comprava i invertia, i molts sense tenir diner, gràcies a les facilitats per a fer-ho (compres a terminis, crèdits bancaris). I en aquest clima d’eufòria, també van canviar les modes… Tot rutllava. Però, en realitat es tractava d’un globus que podia explotar en qualsevol moment. I es que la prosperitat dels anys vint s’havia erigit sobre unes bases molt febles.
El crac de la borsa de Nova York va fer posar els peus a terra a tothom.
Les falses expectatives de beneficis, els temors d’una prosperitat fictícia, els primers informes empresarials pessimistes, van fer que els accionistes comencessin a vendre les seves accions, preocupats per les notícies i els rumors que no paraven. El pànic es va apoderar dels inversors en borsa. El dia 24 d’octubre de 1929, el “dijous negre”, es van vendre milions i milions d’accions, fent caure en picat el seu valor.
El crac borsari va provocar un terrible efecte dòmino. Primer, la crisi bancària, després la crisi econòmica generalitzada. Una gravíssima crisi que va tenir importants efectes socials (l’atur, especialment) i polítics (per les dificultats de fer front a la crisi econòmica i a les tensions socials derivades).
La gent, que fins llavors confiava cegament en el sistema capitalisme i les magnífiques oportunitats de qualitat de vida que oferia, va patir la més gran de les decepcions. El globus havia explotat. Ja res seria com abans.
L’Estat, ara més que mai, havia de regular l’economia de mercat, per evitar que es repetís una crisi com aquella. I amb la seva actuació començaven a edificar-se els ciments d’una nova societat, la de l’Estat de benestar.
(Font: Buxaweb)
Per saber-ne més pots consultar els articles:
