En l’Edat Moderna, tots els grans estats segueixen un model patriarcal que restringeix a la dona a un paper subordinat, encara que existeixen excepcions de dones amb un petit paper intel·lectual, sobretot al segle XVII. Existien algunes dames cultes que sabien llegir i escriure, i que assistien a acadèmies literàries i a salons nobiliaris, sempre davant la mirada satírica d’alguns autors masculins. Diversos teòlegs, a més, havien construït una imatge diabòlica de la dona pel seu paper bíblic: la pèrdua del Paradís. Destaquem les paraules de Sant Tomás d’Aquino: “No s’ha de desconfiar menys de les quals són menys virtuoses, perquè com més gran és la virtut, tant major és la inclinació, i baix en encant de la seva paraula s’amaga el virus de la major luxúria“. Els moralistes reconeixien a la dona com ser poc fiable, astuta i fins i tot malvada.
Sí va haver-hi alguns humanistes que defensaven la igualtat, seguia destacant la divisió de gèneres en la societat i en la família. Procedirem a analitzar ara la posició de la dona i les seves ocupacions segons el nivell econòmic i social:
En tots els grups, els pares decidien el casament de les joves després de llargues negociacions sobre el dot. En la noblesa i l’aristocràcia, el matrimoni era a més un instrument de la diplomàcia per segellar aliances polítiques, resoldre conflictes i assegurar la pau.
En la noblesa i l’alta burgesia, les dones nobles aprenien la doctrina cristiana, a llegir i a escriure, costura i de vegades, música. L’educació es desenvolupava bé a casa, amb les seves mares o amb professors particulars, bé en convents. Les mestresses de casa supervisaven l’educació dels seus fills i dirigien als seus servents. Les dones no podien formar part dels exèrcits (encara que algunes desatacaren en el camp de batalla, com la famosa Joana d’Arc), ni podien ser notàries, ni escrivanes, com tampoc podien ocupar càrrecs de representació als parlaments locals. Únicament podien participar en la supervisió d’alguns hospitals. Tant a les classes altes com en les baixes, la dona destacava pel seu paper de mare. La maternitat era la seva professió i identitat. Les dones riques tenien més fills que les pobres per assegurar la descendència i també perquè tenien capacitat per mantenir-los. Seguint amb les dones de les classes altes, existia una negativa generalitzada a alletar als fills, per la qual cosa tenien les seves pròpies mestresses de cria, que podien ser camperoles que havien perdut als seus fills o ja els havien deslletat i que necessitaven algun salari extra.
En les famílies pobres, les dones realitzaven qualsevol tipus de tasca: netejar, preparar el menjar, cuidar dels nens o els animals (si els hi havia), guarir, teixir, etc.
Desgraciadament, al llarg dels segles XVI i XVII, la dona va ser exclosa de certes professions pels gremis. Es considerava el treball femení deshonest i infamant. Les dones camperoles i de classes baixes van seguir treballant, no obstant això; i compaginaven les tasques agrícoles amb les de la casa o amb l’artesania rural, la carda o el filat de la llana, etc. També podien dedicar-se al petit comerç d’aliments, o al servei domèstic (serventes, nodrisses, llevadores, etc.)
Finalment, afegim la creixent importància
que va haver-hi en l’època per la bellesa, signe de distinció i de virtut. Durant el Renaixement es va desenvolupar l’interès per la bellesa, l’amor i el nu. La bellesa va ser considerada un signe visible de la bondat interior i d’una condició social noble. L’ideal de la bellesa femenina en el Renaixement és la dona de pell pàl·lida, cabell ros i arrissat, malucs amples i cintura i pit petit.
Per centrar el tema, farem servir la següent presentació d’aula: