EL PAPER DE LA DONA A L’ÈPOCA MEDIEVAL

A l’època feudal hi hagueren canvis que modificaren negativament l’estatus de les dones: les filles, les mullers i les vídues perderen els drets. S’establí un hereu únic com a forma més normal de transmetre el patrimoni, de manera que les filles quedaven apartades normalment de l’herència si tenien un germà mascle. La majoria d’elles quan arribava l’edat de casar-se anaven a la llar del marit, amb qui tampoc compartien els béns. El dot marital, que fins llavors garantia que la dona fos ben tractada, va desaparèixer. Fou la dona qui aportà un dot, que era administrat pel marit, qui en rebia els seus fruits, atès que havia de servir per sostenir les càrregues del matrimoni. La dona passava doncs a ser una càrrega en comptes d’una ajuda. Les vídues van perdre l’usdefruit vitalici dels béns del marit que els reconeixia el dret en època anterior. Si bé en zones rurals es mantingué el costum que l’hereu tingués cura dels pares, no protegia les vídues si el document d’heretament no especificava l’obligació de mantenir la mare. Quan no era així les vídues esdevenien un col.lectiu empobrit i molt vulnerable, a mercè de la dot que havien aportat i que devia ser una assegurança de viduïtat.

Tot això fou evolutiu a partir de finals del segle XII, però imparable. Al 1365 es generalitzen els capítols matrimonials i tant les famílies nobles com les pageses miraven d’establir amb aquests contractes unes aliances econòmiques i una assegurança de béns pel que pogués esdevenir en el futur.

Els drets feudals s’enduriren els segles següents i dels abusos a les servituds i mals usos als quals es veien sotmesos els serfs de la gleva, n’hi havia alguns que afectaven només a les dones: una pressió senyorial major en el sexe, control de la virginitat, alletament dels fills dels senyors, dret de cuixa…

Amb el renaixement urbà es varen canviar les formes de vida i costums i també va iniciar-se un nou concepte de treball que no va beneficiar el gènere femení. En la societat urbana la dona tenia cura de la casa i els fills. Va ser vedat a les dones qualsevol paper polític en el regiment de les institucions urbanes (mentre la senyora feudal podia regir un castell i un territori, una burgesa mai no podia participar en la vida municipal o gremial). La dona no es tenia en compte jurídicament per ella mateixa sinó per qui era el seu pare, el seu marit o el seu germà. No tenien accés als estudis reglats. No els quedava cap més sortida laboral que la costura, elaboració de pa o el servei domèstic. Tot i així, trobem dones lletrades, algunes que dirigien obradors, d’altre al món dels negocis… Podem dir que totes les dones de tots els estaments socials treballaven amb les mans, tot i que la majoria ho feien al marge de les institucions gremials.

Les dones medievals no van reclamar la igualtat, eren conscients de la diferència. La diferència imposada pel sexe, per la maternitat, però també per una sensibilitat i uns valors, que si bé també les tenen els homes, eren més habituals en elles, i no hi varen renunciar. La postura que les dones lletrades varen poder expressar hauria conclòs que ells i elles eren diferents en gènere, però iguals en valor, si bé la injustícia amb què havien estat tractades, la seva submissió i la seva paciència les feia moralment superiors.

Aquesta situació no va impedir que les dones fossin presents en molts àmbits, que influíssim a la vida a la cort, que col•laboressin en el treball artesanal, o la gestió comercial en el cas de les dones de menestrals. També cal remarcar la nova espiritualitat de les dones dedicades a l’església, les de minories jueva o sarraïna, les prostitutes i esclaves… Pel tema que ens ocupa, però, parlarem de la presència de les dones en temes relacionats amb la malaltia i la salut, amb la vida i la mort.

L’exercici de la medicina havia estat des de temps immemorials en mans de les dones. Amb la reglamentació dels estudis generals, als quals no podies accedir, no podien tenir el títol de metgesses. De tota manera, als darrers segles medievals trobem dones practicant la medicina: guaridores, llevadores, herbolàries… que adquireixen permís de guarir amb una llicència reial i que han provat la seva experiència. Hi havia doncs una medicina paral•lela de la que s’ensenyava a les universitats, de transmissió oral, i que era practicada majoritàriament per dones.

La principal activitat d’aquestes guaridores era la obstetrícia, tot i que tractaven la majoria de mals. Les reines preferien les dones com a metgesses i això va ajudar a mantenir les llicències per exercir durant un temps. A partir de finals del 1400, acusades d’intrusisme pels metges, conservaren tant sols podien ser llevadores per la seva proximitat i els seus coneixements del cos de la dona i els naixements.

Trobem dones acusades de fetilleres i moltes sospites eren perquè practicaven la medicina i sense permís, perquè tenien coneixements d’herbes i plantes remeieres o d’altres productes d’origen animal o mineral per fer remeis. Se les creia capaces de donar i prendre l’amor i la vida.

L’explicació era ben senzilla: “la dona és dolenta per naturalesa, ja que dubta i renega abans de la fe, cosa que constitueix el fonament de la bruixeria”.

Veurem el següent vídeo centrat en Hildegard von Bingen, Marguerite Porete i Joana d’Arc:

El viaje de Ken Follet hacia la edad media: 2- Grandes mujeres de la edad media

Treballarem el tema a partir de la següent presentació d’aula: