Florència, sota el domini dels Medici, era el centre artístic d’Itàlia i d’Europa. Hi havia tot un conjunt d’obres iniciades al S. XIV en estil gòtic que havien quedat inacabades a causa de la crisi originada per la pesta de 1348. Un cop superada la crisi, els gremis, les autoritats comunals i les grans famílies destinen recursos financers a la finalització d’aquestes obres, a la realització de les quals es consagraran els primers grans artistes del Renaixement. Aquest conjunt d’artistes excepcionals canvia la ciutat, tot donant-li una personalitat presidida per l’esperit classicista que té el seu emblema en la gran cúpula de la catedral. L’arquitectura és la manifestació artística en que es veu més clarament la influencia de la antiguitat clàssica en dos aspectes: la utilització dels elements formals de l’art grec i romà i, d’altra banda, la racionalització de l’espai.
Quant als elements formals, es tornen a utilitzar els ordres clàssics definits ver Vitruvi, l’arc de mig punt desplaça l’arc apuntat i la cúpula de mitja esfera per el lloc dels cimboris gòtics; les estructures arquitravades tornen a prendre protagonisme, els entaulaments i frontons recuperen el seu lloc, les voltes es decoren amb cassetons, etc. És una reinterpretació dels elements arquitectònics i decoratius de la antiguitat presidida per l’anhel d’au art basat en les relacions matemàtiques que aspira a ser considerat com una ciència.
Concepció espacial: l’edifici es concep com una unitat. La unitat, la simetria i la proporció són els elements clau. En el sistema de proporcions s’observa clarament la importància de les formes geomètriques bàsiques: el cercle i el quadrat, l’esfera i el cub són les formes més adequades per la seva regularitat perfecta.
Com en l’arquitectura clàssica, el mur recupera la seva importància com a superfície massissa articulada mitjançant els elements arquitectònics: pilastres, columnes, cornises, etc.
L’estudi dels monuments antics i dels tractats clàssics com els de Vitrubi és font d’inspiració dels arquitectes renaixentistes.
Un últim tret clau de l’arquitectura del Renaixement és el seu caràcter teòric. Els traçats són fruit d’uns estudis previs on la perspectiva és fonamental. El sistema perspectiu permet a l’arquitecte tenir un control absolut sobre l’edifici abans de la construcció perquè el projecta contempla tots els elements, mides i proporcions.
Filippo Brunelleschi (1377-1446)
BRUNELLESCHI: Cúpula de Santa Maria del Fiore
Iniciador de l’arquitectura renaixentista. La major part de les seves obres es troben a Florència. Brunelleschi va estudiar amb afany els monuments antics però també era un gran coneixedor de l’arquitectura gòtica.
La necessitat de representar sobre el paper l’arquitectura el portà a trobar les lleis de la perspectiva lineal. És una troballa fonamental perquè permet projectar amb exactitud l’obra arquitectònica i fixar-ne les proporcions. A més, el sistema perspectiva ser utilitzat pels pintors per a simular les tres dimensions en el pla del quadre i per a crear efectes d’espai i de profunditat en les arquitectures pintades; el mateix fenomen es produeix en els relleus, per la qual cosa es pot afirmar que la troballa de la perspectiva influeix definitivament en la plàstica.
La seva primera gran obra serà la cúpula de Santa Maria del Fiore[1]. L’any 1418 va guanyar un concurs per cobrir l’espai del creuer, la qual cosa va fer amb una cúpula octogonal acabada amb una llanterna, per la qual es va inspirar en el Panteó i que anys desprès inspiraria a Miquel Àngel en la cúpula de Sant Pere del Vaticà.
BRUNELLESCHI: Detall de la loggia de l’Hospital dels Innocents
Les esglésies de San Lorenzo i del Santo Spirito suposen la creació d’un nou tipus d’església inspirat en la planta basilical paleocristiana.
Altres obres de Brunelleschi són l’Hospital dels Innocents, la Capella Pazzi i el Palazzo Pitti que influirà en el Palazzo Medici-Ricardi de Michelozzo.
Leone Battista Alberti (1404-1472)
Si Brunelleschi va ser un eclèctic que s’inspirà en l’art clàssic però també en el Romànic i el Gòtic, Alberti representa la primera gran sistematització teòrica i pràctica del classicisme romà. Va estudiar de la literatura i de l’art de l’antiguitat, i enlluernat per les obres del primer Renaixement florentí, va escriure tres tractats on intentà sistematitzar els coneixements sobre l’art que es basen en molts aspectes en l’obra de Vitrubi, però també en les teories neoplatóniques.
A més d’important teòric, va ser un notable arquitecte, encara que no va intervenir directament en la direcció de les obres, sinó que va ser responsable de l’elaboració dels projectes.
Són obra seva la façana de l’Església de Sant Francesco a Rimini, , Santa Maria Novella, Sant Andrea de Màntua i el Palazzo Rucellai.
ALBERTI: Temple Malatesta
[1] Dissenyada per Arnolfo di Cambio