LEONARDO DA VINCI: L’home de Vitruvi
Giorgio Vasari (1511-1574) en la seva obra Vides(1550) fa servir el terme Rinascita per referir-se a l’art italià del S. XV i 1er. Terç del S. XVI à trencament amb la tradició artística medieval i retrobament amb l’art clàssic.Però fou a la França del S. XIX on alguns autors com Balzac generalitzen el terme renaixement per parlar de l’art de tota l’Edat Moderna, incloent-hi el Barroc. Els estudis posteriors anaren precisant i el situaren en els límits actualment acceptats: Renaixement seria l’art sorgit a Itàlia al S. XV, estén per tota Europa el S. XVI i fonamentat en un retorn als criteris estètics de l’antiguitat clàssica grega i romana, en l’exaltació de la natura com a model i en el nou sentit de l’home, aportat per la filosofia humanista. Per extensió, el terme Renaixement, s’aplica a tot el període històric que marca la transició entre el mon medieval i la modernitat.
Però, té antecedents en el període precedent à el mon clàssic havia estat el model de la renovatio carolingia i en part del canvi artístic del S. XII; el cristianisme medieval assoleix un matis humanista evident en figures com Sant Francesc d’Asis i el magisteri de la natura sobre els pintors es fa també patent en la pintura del Trecento i en els primitius flamencs.
Però per comprendre l’essència del Renaixement italià hem de tenir en compte un últim tret à la voluntat conscient i sistemàtica de separar-se d’allò immediatament anterior i de cercar en els clàssics els elements per elaborar un art nou: Dante, Petrarca i Bocaccio.
El Renaixement és un fenomen bàsicament italià i en gran part es desenvolupa a la Península Itàlica simultàniament als darrers esclats del Gòtic a la resta d’Europa fins al punt que el nou art és un dels signes d’identitat d’Itàlia en relació amb la resta del continent.
Itàlia central (sobretot la Toscana) és el bressol del Renaixement, i abarcà des dels inicis S-XV fins 1520/1530 (1527 saqueig de Roma): aparició del manierisme. Difusió per la resta d’Europa es dona al llarg de tot el S. XVI però no uniformement.
Tres fases:
- Primer Renaixement: Quattrocento (s. XV)
- Alt Renaixement: Cinquecento (1er terç S. XVI)
- Manierisme i difusió del Renaixement a la resta d’Europa: S. XVI.
Diversitat de manifestacions alhora que conviu (1 ½ S. XV) amb l’estètica gòtica. Característiques generals:
a) Descobriment i aplicació sistemàtica de la perspectiva lineal tant per projectar edificis com per a crear un espai tridimensional en pintura i relleu.
b) Art antic:model de bellesa que es manifesta en l’adopció d’elements formals de l’arquitectura antiga (ordres clàssics, frontons) i de les tipologies d’edificis (arc de triomf, plantes basilicals), així com en la introducció de temes mitològics i històrics de l’antiguitat en la plàstica.
c) Actitud antropocèntrica: L’home és la mesura de totes les coses.
d) Estudi dels monuments antics i teorització sobre el sistema de proporcions per captar l’esperit del classicisme i no sols les seves formes.
e) Consideració de la natura com a model a partir del qual elaborarmodels de bellesa. No intenten imitar la realitat sinó buscar la bellesa en ella
ENTORN HISTÒRIC
Naixement d’un mon modern
Des del S. XIII transformacions que marquen la fi de l’Edat Mitjana que s’acceleren al llarg del S. XV:
- Ressorgiment del comerç i de la vida urbana
- Aparició de la burgesia à nova clientela.
- Formació de poders monàrquics forts (grans imperis o ciutats-estats)
- Grans descobriments geogràfics.
- Desenvolupament de les Universitats i, sobretot aparició de l’impremta.
Aquests factors determinen la superació dels valors medievals i l’aparició d’una nova era en constant evolució. A Itàlia on l’herència de l’antiguitat clàssica era encara viva, es crearà una estètica nova, unes formes artístiques relacionades amb la ideologia humanista. A més prendrà un cert caire nacionalista italià enfront de l’Europa del Nord.
Humanisme i Renaixement. La consideració social de l’artista. El mecenatge.
L’humanisme era una concepció filosòfica del mon que situa l’home en el centre de la seva reflexió basada en la filosofia de Plató.
Amés, l’humanisme és un estil de vida. L’humanista és l’home culte, coneixedor del llatí i del grec, de la filosofia de Plató i Aristòtil, preocupat per la ciència, la poesia i l’art. Sovint, ell mateix és poeta, científic i artista.
L’artista del Renaixement participa d’aquest corrent humanista. El llenguatge artístic es fa a la mida de l’home. L’edifici gòtic domina i transcendeix l’home en cercar una mesura divina, còsmica, en el Renaixement, l’home domina l’edifici, ja que tot el sistema de proporcions pren com a base la mesura de l’home. Els nous temes a les arts plàstiques responen també a les preocupacions dels humanistes.
La relació entre art i humanisme es manifesta també en l’aparició de la teoria i crítica de l’art. L’obra d’art és analitzada des del punt de vista de l’espectador; les troballes tècniques es justifiquen de manera teòrica; els sistemes de proporcions es calculen matemàticament; les obres antigues són estudiades, mesurades i dibuixades minuciosament; les obres teòriques antigues es llegeixen i es comenten. La relació i la influència mútues entre humanistes i artistes és una de les característiques fonamentals del Renaixement.
L’arribada a Itàlia d’intel·lectuals grecs que abandonen ciutats com Constantinobe davant l’avanç dels turcs, contribueix a despertar la curiositat per l’antiga Grècia incloent-hi el bizantinisme de l’apoca de Justinià. Alguns viatgen i dibuixen les meravelles arquitectòniques com la Basílica de Santa Sofia.
La clientela d’art es diversifica. Les corts de Florència, Urbino, Màntua, etc., esdevenen centres d’activitat artística i cultural sota el mecenatge dels prínceps. També la Roma papal, un cop acabat l’exili de Avinyó, inicià una recuperació que culminarà amb la construcció de Sant Pere del Vaticà.
La consideració social de l’artista evoluciona, ja no és un artesà sinó un treballador intel·lectual al mateix nivell que els literats. L’artista pren consciència de la seva individualitat: començà a signar les obres, a cercar un estil personal, a fer-se autoretrats. Als contractes ja es valora el nom de l’artista.
La valoració de l’art com una activitat de l’esperit i no com un treball manual s’assoleix per dos camins: Alguns artistes equiparen les troballes artístiques amb els descobriments científics, mentre que els corrents neoplatònics desenvolupen el concepte de geni dotat d’una capacitat de creació quasi divina.
La Itàlia del S. XV
La Península Itàlica era al S. XV un mosaic de petits estats amenaçat pels grans imperis europeus. Les repúbliques de Florència i Venècia El Milanesat i els estats de l’Església són els més rics i poderosos. Al Sud Nàpols i Sicília queden incorporats a la Corona d’Aragó el 1442.
Florència basa el seu poder en la fabricació de teixits, el comerç i l’activitat bancària. S’organitza com a ciutat-república, amb una oligarquia de banquers i grans empresaris que controlen el govern. Hi destaca la família dels Medici que monopolitzen el poder i actuen com a grans mecenes de l’art, per a més glòria de la seva ciutat. La predicació de Savonarola, que critica el luxe i propugna un sistema teocràtic, és només un parèntesi que es tanca amb la mort del frare dominic a la foguera.
Altres dinasties principesques com ara els Gonzaga a Màntua, els Montefeltro a Urbino o els Sforza a Milà donen també un caire humanista a les seves corts.
L’entrada dels francesos a Milà, la caiguda dels Medici a Florència i la política d’expansió territorial dels Reis Catòlics marquen la crisi d’aquestes repúbliques a l’entorn de l’any 1500. La Roma dels Papes passa a ser, aleshores, el gran centre artístic d’Itàlia.