Compartir materials, col·laborar en la planificació i la realització d’un producte final, sona quasi més com a una aptitud empresarial, que com a alguna cosa que té a veure amb l’ensenyament, o almenys, millor dit al passat, sonava.
De fet la realització d’un producte, sigui físic o conceptual, preveu coneixements bàsics, desenvolupament de nous continguts amb investigació i recerca i la seva aplicació amb èxit, on el producte és l’objectiu i el resultat d’un aprenentatge significatiu, la valoració del qual té a veure amb la seva funcionalitat efectiva.
La cultura del treball de grup ja no és una feina puntual per enriquir algun element de contingut tradicional present en els manuals, sinó que és ja una activitat constructiva del coneixement que en molts casos genera “nous manuals”, seqüències pautades que impliquen i aporten continguts, els ordenen amb una finalitat, es concretitzen en un producte final, una mena de realitat augmentada, els eixos de la qual son habilitats, capacitats, didàcticament parlant, competències.
La publicació en entorns digitals, amb les eines de les quals disposem, facilita i orienta des del començament la realització d’aquests projectes. Aquestes eines no només coicideixen, sinó que incideixen directament amb un gir copernicà del concepte de treball de grup i, més pròpiament, del mateix concepte de fer classe.
La col·laboració entre iguals s’ha fet necessària per dur a terme la feina, en què els continguts són generats pels mateixos alumnes i on el professor coordina, corregeix, gestiona el funcionament. Al darrere evidentment hi ha una gran feina prèvia d’elaboració del projecte, de les pautes, dels objectius, dels passos a seguir, dels criteris d’avaluació. Una feina, aquesta, més transversal amb el professorat, replicant el model cooperatiu i col·laboratiu de treball d’equip on compartir i confrontar-se.
Ja no es tracta de compartir un document en la seva edició amb el Google Drive, planificar i revisar les fases amb el Google Sheets, veure com tots poden aportar al mateix temps idees i continguts amb un Prezi, seguir l’evolució del procés creatiu i de treball amb el mur virtual Padlet al qual enllaçar el producte final, sinó que es convida a atrevir-se a una publicació més sofisticada, amb una implicació directa a la visibilitat i interacció, des d’un Site a un Blog, fins a la creació d’una pàgina Web. Tots són exemples que demostren que no es tracta només de retòrica didàctica sinó de fets consolidats.
S’alliberen forces i interessos nous que donen vida a resultats a vegades sorprenents i que ens porten a replantejar-nos la manera de fer classe i les aspectatives que en tenim habitualment.
Trencar algunes barreres tradicionals i consolidades al voltant d’una font d’informació frontal i centralitzada no significa rebutjar un model considerant-lo obsolet, sinò més aviat actualitzar-lo obrint el concepte d’aprenentatge més allà dels marges formatius de l’insititut, cap a la realitat com una mena de formació continuada on l’avaluació sigui element de la vida mateixa.
Un objectiu que sona encara agosarat i que la realtitat i el prestigi que envolta el sistema educatiu contradiuen. La rapidesa amb la qual la tecnologia pensada per a la metodologia està creixent, em fa pensar que hi ha molts marges i que en primer lloc, abans d’esperar un canvi de direcció del reconeixement social i polític de l’educació, ens hem de seguir formant i participar al canvi des de baix, per a incidir activament en les noves perspectives. Atrevim-nos a aprendre!