FLOREJACS

Alguns records -anys 30 i primers 40- al voltant de l’esport, sobretot  futbol, en aquest escrit que Jaume Brescó Castells va fer per a un dels seus néts.

La foto que acompanya l’article, propietat de la familia Mascó Brescó, és posterior; correspon al 1944 o 1945. 

En el decurs de la meva infantesa i adolescència els esports més coneguts eren el futbol, el ciclisme i la boxa. I els meus primers ídols de l’esport foren Ricardo Zamora, llegendari porter de futbol, Mariano Cañardo, número u de ciclisme durant molts anys, i Paulino Uzcudun, mític boxador basc que arribà a aspirant per al campionat del món de pesos pesants.
Pel que fa a les possibilitats que jo vaig tenir de fer esport només et diré que a l’escola de Florejacs ni tan sols hi havia pati on poder jugar a les hores de lleure. Algunes vegades els nens anàvem a les eres de poble i en alguna que no estigués massa empallotada jugàvem a futbol. Només marcàvem la porteria amb dues pedres i jugàvem al que nosaltres en dèiem “atac i gol”. Els més petits ens havíem de resignar a jugar amb una pilota de drap, que alguna mare ens cosia, perquè amb la bona, que era de goma, els més grans no ens hi deixaven jugar.
A l’escola de Palou sí que hi havia pati i algun cop hi jugàvem a pilota, però com que no era molt gran, el que més hi fèiem era jugar al “rotllo” amb les baldufes i a flèndit amb palets i “patacons”. Els palets eren unes pedres primes i llises que s’havien de tirar amb enginy, des d’una certa distància, per tal de fer sortir els “patacons” d’una rodona marcada al terra, i els “patacons” ens els fèiem amb cartes de baralla molt usades o amb capses de llumins buides.
Quan, als catorze anys, vaig anar a l’escola de Guissona ja vaig poder passar-m’ho bé jugant a futbol amb una pilota com cal: de reglament. En aquest col.legi hi havia un pati molt espaiós on podíem jugar formant dos equips.
Per la primavera del 35,  ja tenia quinze anys, vaig anar a Barcelona per primera vegada en companyia del meu pare. El motiu era assistir a una assemblea de pagesos cultivadors de cereals per protestar pels baixos preus del blat en el mercat de cereals. Un cop acabada l’assemblea no tornàrem a casa i ens vam quedar dos dies més a casa d’uns oncles. Un d’aquests dies, que s’esqueia en diumenge, acompanyats per l’oncle Cisco vam anar a veure un partit de futbol en el camp de les Corts entre l’Espanyol i el Barcelona. Poder veure un partit com aquell, de debó, i contemplar el camp de les Corts ple de gom a gom per a mi fou una cosa al.lucinant. Cal tenir present que en aquella època no hi havia televisió i el poc futbol que havia vist era el dels equips de la comarca que, més que jugar a futbol, el que feien era córrer darrera la pilota. Després, durant el llarguíssim servei militar vaig tenir ocasió de tornar a veure nombrosos partits de futbol tant al camp de les Corts com al de Sarrià, però l’encís i l’emoció que vaig sentir aquella primera vegada al camp de les Corts no es varen repetir mai més.
Pel que fa a les possibilitats que vaig tenir durant la meva joventut de poder practicar esport haig de dir que van ser mínimes. M’hauria agradat poder jugar a futbol. Però tot just un any després de deixar l’escola esclatà la guerra civil i s’acabà el futbol en tots els pobles i viles del país. I tan sols feia un mes que havia complert els divuit que la meva lleva fou mobilitzada i fins els vint-i-tres anys vaig haver d’anar per aquests móns de déu fent el servei militar.
A primers d’octubre de 1943, l’any que em van llicenciar, per la festa del Roser de Palou vaig tenir l’ocasió de jugar un partit d’aquells que t’he dit que semblaven de debò. Anava inclòs en l’equip de Florejacs i havíem de jugar contra el de Selvanera. Ja ens havíem equipat i érem a l’improvisat camp de joc, un tros de conreu qualsevol que s’havia aplanat i corronat perquè no hi quedessin terrossos, quan ens avisaren que no es podria jugar el partit perquè a Selvanera no havien pogut reunir els onze jugadors per formar l’equip. Així va ser com es va frustrar l’ocasió que vaig tenir de jugar un partit reglamentari. Mai més em vaig proposar de tornar-hi a jugar, en part perquè em sentia poc preparat per fer un joc acceptable perquè durant la bona edat per aprendre’n no l’havia pogut practicar, i en part perquè al pare no li agradava gens que hi jugués perquè considerava que era un joc perillós i em podia lesionar.

Equip de futbol de Florejacs preparat per a un partit, segurament, de Festa Major.
El camp de joc era una parada de cal Tallaví, al clot de cal Caterí.
Al fons es veu el turó del cementiri.
(feu clic a les imatges per veure-les ampliades)

En aquest text, en Jaume Brescó Castells, de la masia Vilalta de Florejacs, explica un aspecte de la pagesia dels anys 50 a la Segarra.
Els assalariats en el món pagès de l’època eren els jornalers, els mossos de mules i els d’aixada.
Els jornalers es contractaven per a un temps determinat o per fer una feina concreta (podar una vinya, esporgar una planta d’oliveres, cavar els ceps, segar, etc.) i fixant de mutu acord el salari a cobrar per a cada jornada de treball. Els mossos, en canvi, eren llogats per a tot l’any convenint ambdues parts la quantitat de la soldada; amb la particularitat que el mosso feia vida a casa de l’amo que el contractava.
Era corrent que hi hagués famílies que tenien molta poca terra –o no en tenien gens- i en canvi tenien nombrosos fills als qui no s’oferia altre futur que anar a servir de minyona de fer feines, les noies, i llogar-se per a mosso, els nois. Per afavorir l’encontre entre els qui volien llogar i els qui volien llogar-se, s’havien instituït, des de molt antic, les fires de mossos. Se celebraven per les darreres setmanes de l’any i primeres de l’any nou; i les més concorregudes dels nostres contorns eren la d’Artesa de Segre, la de Ponts, la d’Agramunt, la de Cervera i la de Guissona. (Jo encara havia arribat a veure passejant pels firals, xicots que per indicar que eren per llogar duien un reduït mocador de fer farcells lligat al coll a tall de fulard. Segurament era un costum molt remot, però aviat quedà en desús).
El contracte entre amo i mosso es feia només de paraula, i si es tractava d’un jovenet que es llogava per a mosset, qui feia el tracte era son pare o algun parent molt pròxim que li feia d’home bo. Normalment si l’amo estava content del mosso i aquest se sentia bé a casa de l’amo, es renovava amb facilitat el contracte: hi havia mosso que s’estava cinc, sis o més anys amb el mateix amo –i si la collita anterior havia estat bona, el mosso reclamava i aconseguia augment de soldada- . Com és natural hi havia amos molt exigents que els costava trobar un mosso que el satisfés plenament i gairebé mai no repetien contracte; també hi havia mosso esquenadret o baliga-balaga que sempre anava d’amo en amo. El tractament familiar dels mossos variava segons les cases: n’hi havia algunes –generalment les més benestants que, per tant, podien pagar més soldada- que només permetien la seva companyia en família a les hores de menjar; bon punt havien fet el darrer mos, s’havien de retirar cap a l’entrada, la pallera o l’estable. Per contra hi havia cases d’inferior categoria en les que el mosso era acceptat com un més de la família.
Per si passava –que sí solia passar- que l’amo despatxava el mosso o aquest se n’anava de l’amo, per poder fer el càlcul de la part de soldada que l’assalariat havia de cobrar pel temps que havia treballat, existia la “Taula de tarifes dels mossos de mules i d’aixada”. En aquesta taula es considerava l’any distribuït en 7.200 unitats i s’assignaven 30 dies per a cada mes i es fixava el nombre d’unitats per a cada dia dels diferents mesos. Les unitats diàries adjudicades varien en el decurs dels mesos segons la intensitat de treball que hi havia al camp: els mesos de major activitat tenien assignada una major quantitat d’unitats diàries. Per tal de deixar-ho més clar, passo a copiar l’esmentada taula de tarifes:

Suposem que un mosso guanyés una soldada de 4.000 pts. l’any i se n’anava de l’amo –o el despatxaven- el dia 18 d’Abril; per saber la quantitat que havia de cobrar pel temps que havia treballat, només cal sumar les unitats de Gener, Febrer, i Març amb les que corresponen als 18 dies del mes d’Abril –que ens dóna un total de 1884 unitats. Fent una simple regla de tres trobem que ens surt la quantitat de 1.046 pessetes.

D’esq. a dta: Pep de cal Tincó, mosso de cal Perdigotet, mosso de cal Roso,
Rafel (mosso de cal Maleno) i Ramon (mosso de cal Moliner) -Anys 50-

Sens dubte eren els mossos mulaters els qui guanyaven les soldades més quantioses; però també tenien més obligacions perquè en seu quefer s’hi incloïa tenir cura dels animals de la casa. Eren ells qui havien de dar-los el pinso i la palla o farratge corresponent, qui els havia de abeurar un parell de vegades al dia, qui els havia de ferrar quan calia i qui havia de vigilar el bon estat dels guarniments. També anava a càrrec seu proveir la pallera de palla i netejar l’estable un cop cada setmana –que era costum fer-ho el matí del diumenge. A més, en les temporades que els animals havien de treballar molt, s’havien d’aixecar de nit a dar-los un pinso complementari. Per poder atendre millor els animals de labor, a tocar de l’estable hi solia haver la pallera que, a més de contenir la palla per a la menja dels animals, feia de llit per als mossos de la casa; i no solament per a ells, sinó que també hi dormien la gran majoria de xicots de les cases de pagès d’aleshores.
El nom de mulater tant s’aplicava a un mosso de mules com a un noi d’una casa que feia treballar els animals. Quan els mulaters presumien d’ofici era quan llauraven amb un bon parell de mules o menaven un carro tirat per tres o més animals. A llaurar amb l’arada de pala n’hi havia que hi tenien un do especial: si el camp que llauraven era apropiat, hi deixaven una llaurada amb els solcs tan ben afilerats que semblava talment com si l’arada hagués seguit uns cordills tensats de cap a cap. I amb el carro es feien veure de debò quan anaven cap a vila a vendre una bona carretada de sacs plens de cereals, quan hi duien un bon embalum de feixos de llenya o quan portaven una voluminosa carretada de garbes cap a l’era. Mostrar les seves habilitats fent una feina polida, era la humil presumpció d’uns xicots que aspiraven a guanyar bones soldades; amb l’esperança que un demà podrien formar una família i tenir un parell de mules pròpies per conrear –a compte seu- una finca de terra a mitges o arrendada. Degut a la seva escassa formació i a la manca d’altres opcions que tenien en aquells temps, la gran majoria dels mossos de pagès no podien pas aspirar a res més.

Fotografia cedida per Ramon Pijuan