Nova entrada al bloc de Giliet de Florejacs: visions de Florejacs.
I entre totes les belles imatges que hi ha una m’ha commogut especialment:

on són els nens?
Nova entrada al bloc de Giliet de Florejacs: visions de Florejacs.
I entre totes les belles imatges que hi ha una m’ha commogut especialment:

on són els nens?
Aquest és el camí (dreceres incloses) que fèiem cada dia per anar i tornar de l’escola:
Feu clic a la imatge per veure-la ampliada.
A Flickr he fet una altra troballa: el carrer Avall.
Cal Madó, cal Jan, ca la Bernardina, cal Manuel… i cal Vicenç, la casa dels tiets, on anàvem cada dia a dinar.
Poques coses han canviat…

Gràcies al bloc de Giliet de Florejacs (recomano que el visiteu, i hi aneu passant de tant en tant, perquè sempre hi trobareu coses noves) he retrobat una imatge de la meva infantesa: la font de Llorens.

Unes estretes escales tallades en pedra menen al petit cambró (d’un metre d’alçada per dos de profunditat) on sempre brolla aigua.
Al capdamunt, al nivell del terra, un safareig tallat en pedra ens recorda que fou un lloc tradicionalment emprat per a fer-hi bugada.

No hi he tornat mai més, però, llavors, veure aparèixer aigua enmig d’aquelles terres de secà semblava cosa de màgia…

A flickr, un lloc web per a organitzar fotografies digitals, he trobat aquesta curiosa foto panoràmica de la Segarra

Josep Mª Espinàs no va passar per Florejacs quan va fer la ruta que després va descriure al seu llibre A peu per la Segarra. Però al final del capítol Concabella i les Pallargues hi fa una breu referència i parla també d’un fet que jo recordo perfectament: a prop de Palou es van fer prospeccions per buscar petroli!
(Gentilesa de la llibreria antiquària Els gnoms de Sedó)
Moltes de les cases del poble tenien gateres (o gatoneres): un forat rodó a la porta, per on podien entrar i sortir els gats. Però en aquestes gateres (i en aquells anys…) en algunes cases també s’hi amagava la clau quan s’anava a l’hort o a comprar… és a dir, que si et trobaves la porta tancada podies agafar-la tranquil·lament i obrir.
Realment, eren altres temps…

En aquest edifici hi havia l’escola. Les classes es feien a la planta superior, la de la finestra petita per on penjàvem i despenjàvem cada dia la bandera després d’haver cantat el Cara al sol.
La finestra i el balcó del primer pis corresponien a la vivenda de la mestra i als baixos, si la memòria no m’enganya, hi havia l’ajuntament…

Era una escola unitària i mixta. Els grans ajudàvem els petits; a les tardes fèiem costura (i els nens? no ho recordo pas…) El pati era el carrer que, aleshores, no estava empedrat…
Aquestes imatges evoquen: fred, genolls pelats, dinars de fiambrera… però també amics, llibres, jocs…

Fa molts anys que va deixar de fer-s’hi classe per manca d’alumnes.
Un tel de pols ha anat tapant els pupitres, les pissarres, l’estufa…

És una curiosa fortalesa residencial de planta quadrada, amb una gran torre d’homenatge visible des de molta distància. La major part de la construcció es pot considerar del s.XIV, encara que s’hi han fet reformes posteriors. L’exterior està ben conservat.
La Segarra és terra de secà. En èpoques anteriors a la mecanització del camp calia estar a prop de les terres de conreu. Per això s’hi troben moltes masies.
Florejacs, com molts dels pobles de la Segarra, es troba dalt d’un turó i envoltat de camps de conreus de secà.