FLOREJACS

La Palmira Brescó Castells ens explica com va ser, i com es va viure a la masia Vilalta de Florejacs,  la nevada del 44

El despertar del dia 24 de febrer de 1944 va esverar tota la gent. Durant la nit havia caigut una nevada descomunal, irrepetible.
Jo tenia 9 anys i encara recordo els meus pares, que acostumaven a ser matiners, cridant:
“Aixequeu-vos, que veureu una cosa mai vista. No es pot obrir la porta del carrer!”
Era una nevada de cent vint-i-cinc centímetres de gruix, i encara continuava! La nit abans, quan tots vam anar a dormir, ja nevava i les meves germanes recorden que van clavar un pal a la punta del femer que hi havia al peu de la paret de l’era per comprovar, al matí, els centímetres que haurien caigut durant la nit…
Però sense cap previsió, aquell fet va ser una sorpresa impressionant, un fet únic. Francesc Pascual, en el seu llibre “La Golarda. Vivències de la història contemporània de Castellnou de Seana”, parla una mica d’aquesta nevada i diu textualment: “Es va arribar a emmagatzemar més d’un metre i mig de neu.”
La nostra padrina, que ja tenia una avançada edat, no volia aixecar-se del llit. No gosava enfrontar-se amb el fenomen que nosaltres li anàvem transmetent: ella no havia vist mai una cosa semblant.
Nosaltres, pel fet de viure en una masia, vam quedar completament incomunicats, com submergits, esclafats contra el terra.
Els homes van començar a fer carrerons: cap al corral, cap a les corts, cap als coberts… Van haver de pujar a la teulada a treure la neu a palades, per la por que cedís… Un d’aquells camins, que semblaven trinxeres de guerra, era urgent menar-lo fins al llenyer, ja que calia subministrar llenya per fer foc, una de les principals necessitats d’aquell moment, perquè, a part de poder gaudir d’escalforeta, s’havia de proveir aigua, i s’havia de fer a cop de fondre galledades de neu -que agafàvem de la porta estant- posant-les dins d’una gran caldera penjada tot el dia damunt del foc.
Quan per fi va parar de nevar i va sortir el sol, la imatge que es contemplava des del balcó de l’habitació dels pares encara la tinc ben gravada a la retina. Aquella blancor, brillant com el vidre, feia mal als ulls. Tot esborrat: camins, parets, matolls, garrics…, i de la vinya, ni rastre. Només destacava, allà, a poca distància, la masia de Llorenç, com esclafada enmig de la neu, i la fumera sortint constantment de la xemeneia. Però, malgrat la poca distància que ens separava, no ens hi podíem comunicar poc ni molt.
El silenci era total, com si el món s’hagués aturat del tot. La neu donava una sonoritat opaca a l’ambient. El bordar dels gossos, com tallat, sense eco. Picar sobre ferro sonava com picar fusta.
Aquella neu es va gelar i recordo que fèiem petites passejades per sobre els garrics i matolls del voltant de casa. Els conills de bosc i els ocells gairebé es deixaven agafar amb les mans. Desorientats, no sabien cap on anar ni tampoc trobaven aliment enlloc. Els homes en van arribar a caçar tants, que la mare i la padrina en confitaven a la tupina igual com es feia per la matança del porc. La meva germana Maria, que té 4 anys més que jo, diu que va ser llavors quan va aprendre a espellar conills.
Dels arbres, que també van quedar mig enterrats sota la neu, es van trencar les branques pel pes de la neu, i havien passat anys que encara cremàvem a la llar de foc llenya de la nevada.
Tan bon punt ens vam poder comunicar entre les dues masies, es va decidir intentar anar a proveir pa. Així doncs, tres o quatre homes, entre les dues masies, ben equipats, amb les cames embenades amb sacs per damunt dels camals dels pantalons i, em sembla, amb una mena de fustes als peus, van travessar el serrat amb força dificultats fins a arribar al poble.
Un cop allí es van afegir a altres homes de Florejacs per fer el camí plegats fins a Guissona a buscar el pa -llavors al poble encara no hi havia el forn del Giliet-. De tornada diu que es van repartir el pa entre tots per tal d’equilibrar el pes. Déu n’hi do!
No sé els dies que havien passat quan es va presentar a la nostra masia una família de cal Margot de Cabanabona. La nevada els havia enxampat a casa d’uns parents que tenien cap a la banda de les Pallargues. Van arribar a casa nostra amb penes i treballs: cansats, rebentats i molls fins als ossos. Recordo que van entrar a casa per la porta de l’estable, i les escaletes que pugen cap a dalt, amb prou feines si les podien pujar; entre ells hi anava un xiquet jovenet. A la llar del nostre foc es van poder escalfar i eixugar la roba i el calçat. Encara els quedava al davant tant camí com havien fet.
Abans, durant molts anys -o encara ara-, quan un esdeveniment s’havia produït el 1944, se l’assenyalava com ocorregut l’any de la nevada.
No, no hem tornat a veure, ni remotament, un fenomen semblant, ni potser el tornarem a veure. Els que el vam viure en servem el record i, tot i la tendra edat que jo tenia en aquell moment, n’he volgut deixar testimoni perquè penso que aviat no quedarà ningú que ho pugui explicar de primera mà.