[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/ZeIVCzGykB8" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Aquí teniu el trailer de “La pesadilla de Darwin”, documental relacionat amb el tema que hem tractat: L’evolució biològica i cultural. També podeu llegir l’article de la dreta, el qual ens parla d’aquest film. Envieu els vostres comentaris i articles aquí. Què us ha semblat el documental? Què podríem fer per canviar una mica les coses?
El malson de Darwin
Al docudrama que veiérem ara fa uns quants dies, es poden apreciar els diversos tipus d’hipocresia de la societat actual, d’entre els quals l’espectador (és a dir, el ciutadà mitja de país del “primer món”) en pot triar el que més li agradi o bé, en un rampell de l’avarícia pròpia del món del capital, quedar-se’ls tots plegats.
El primer que s’aprecia al vídeo, es la hipocresia del món capitalista. Aquesta teoria econòmica ens impulsa a comprar en desmesura coses que no necessitem. La societat de consum crea una falsa sensació de necessitat que ens impulsa a consumir tot allò que estigui “de moda” i llençar el que sigui de la temporada passada. Aquest comportament egòlatra duu inevitablement a una desigualtat vers els països que han de produir aquests productes, ja que els qui els produeixen no ho fan de manera altruista sinó que busquen lucrar-se i, mentre provoquen la misèria allà on col•loquen les seves factories, enriquir-se. El món està regit per el “poderoso caballero don Dinero”. Cavaller que no té compassió i que arrasa amb tot el que veu. Ésser que allà on posa l’ull sembra la destrucció i l’explotació dels recursos naturals fins que tot és terra àrida i paupèrrima, moment en què aprofita per donar-se a la fuga i passar la pilota a algú altre.
Hem pogut observar el cas més agut d’aquest tipus d’hipocresia, l’Àfrica. Aquest continent ha estat explotat pels “civilitzats” homes de “raça blanca”, éssers que havien de dur les escriptures i la civilització arreu del continent africà i que, per culpa d’algun error burocràtic, només van exportar fam, misèria, guerres, assassinats i genocidis que duren fins als nostres dies.
Una de les altres hipocresies apreciables és la hipocresia del món especista. Si els homes blancs es poden imposar a la resta de la humanitat, per què no fer-ho amb la resta de la creació? Si Déu va ordenar a les seves santes escriptures que ens reproduíssim i que governéssim la Terra, per què no fer-ho? Som els amos del planeta. Ens ho mereixem. Un 2% de diferència en l’ADN ens otorga el poder necessari per massacrar els animals de totes les espècies que es considerin “comestibles” (I les altres també). Si posem el crit al cel quan llegim o veiem pel•lícules sobre l’holocaust que protagonitzaren els nazis (bé perquè som revisionistes o bé perquè ens sorprenem de la crueltat que alguns éssers humans poden mostrar vers els seus paisans) per què n’hi ha que no ho fan quan llegeixen sobre (o veuen) els camps de concentració en els que viuen els animals, els camps d’extermini als que són duts per tal que després puguem anara al cementiri i comprar fragments de cadàver a granel?.
Per a produir un kilo de carn de bobi es necessiten 15 m3 d’aigua (el seu equivalent).
Per a produir un kilo de llegums només se’n necessita un.
Si tota la població consumís productes d’estricta procedència vegetal, la fam mundial s’acabaria, ja que s’estalviarien milions d’hectarees i amb l’espai amb el que alimentes a un sol individu produint carn bobina en pots alimentar a trenta que dugin una dieta vegana.
A part dels motius econòmics i sanitaris (ja que els vegetals són més sans que la carn. No duen ni greixos saturats, colesterol, etc) estan els motius ètics. La societat actual està tan acostumada a consumir els cadàvers engreixats i calcinats d’altres animals que no els fa res assassinar-los (en realitat hi ha botxins que ho fan per ells) per tal d’omplir-se el pedrer de mort.
Personalment, crec que si s’informés a la població sobre les tècniques de reclusió, tortura i mort dels pobres animals, augmentaria el nombre de vegans. Al web http://www.granjasdeesclavos.com es pot observar en tota la seva cruesa el tractament que reben tots els animals que són designats “comestibles”. La pertinença a la seva raça és el seu semitisme i tots els opositors d’aquest genocidi animal són acusats de bojos o, en el seu defecte, de radicals.
Una tercera hipocresia que deriva del documental (ja que no apareix en ell) és la que ocorre quan s’han de realitzar treballs sobre quelcom que qüestioni l’actual ordre social o bé n’exposi els greus defectes i desigualtats. Absolutament tothom passa a esdevenir un detractor de l’actual societat. Tothom creu que no esta bé el que es fa, que hi ha massa consumisme, bla, bla, bla. Les paraules se les enduu el vent. Just després de fer l’escrit en el qual critique la societat en la que vivim, s’enfunden en el seu jersei de 50€ fabricat a la Xina o en les seves bambes de 100€ fabricades a Taiwan. Per nens.
-Oh, pobres nens. Que dolenta que és la societat actual! Muaaa! (Representa la onomatopeia d’un plor). FAL•LÀCIES.
Les persones som fets, no paraules. Sobre el paper queda molt bé criticar tot el que actualment sembla “mal fet”, però si es vol ser acceptat dins d’aquesta societat i no es vol ser un radical o un passat de moda, s’ha de fer.
Com que jo ja sóc tractat de radical i de passat de moda puc dir:
Em fa bullir la sang tota la gent hipòcrita que critica allò que fa habitualment a les redaccions que es fan a classe i després no contribueixen a la societat ni tant sols reciclant allò que engoleixen. Em posen malalt. Voldria que fóssin conseqüents amb els éssers desfavorits d’aquest planeta (habitants del tercer món (no m’agrada gens aquesta paraula), animals en general, o la Mare Terra que va morint cada vegada més ràpid). Si la societat estigués realment conscienciada, no durien a terme el comportament genocida que tenen. Ja que si la gran massa ovellenca no hi donés suport, els explotadors haurien d’acabar amb una mà a cada ** i el món no estaria tant destrossat com està. Però clar, és molt còmode aquest sistema i per molt vídeos o per molta informació que se’ls proporcioni no canviaran mai mentre la societat impulsi i recolzi aquest comportament.
Atentament,
El malvat terrorista radical comunista skinhead rash radical leninista bolxevic radical sharp
Èric Serrat Herrera.
“Es la ley de la selva, el más fuerte se queda con los recursos y, está claro, que el europeo es más fuerte que el africano”.
Sincerament, és una de les frases que més em va cridar l’atenció del documental, entre moltes altres. Després d’això, jo em pregunto si, realment, en aquest planeta hi ha persones més fortes, més privilegiades, més importants, més intel·ligents que d’altres. La meva resposta és negativa, però es veu que no tothom pensa com jo. Sinó, com s’expliquen les riqueses de la gent del Nord i la fam del Sud? Com s’explica que els del Nord fem pagar un absurd deute extern als països del Sud? Com s’explica que mentre els habitants de l’Àfrica, per exemple, es barallin per un miserable tros de pa, els europeus comprin i comprin i comprin més i més coses supèrflues? Com s’explica que mentre els nens d’algun país en vies de desenvolupament s’estiguin preparant per lluitar en la guerra del seu país, els americans o els europeus ens comprem l’últim model de telèfon mòbil?
Veient això, ningú diria que el món està ben repartit. Sens dubte, una realitat indignant, que amb la globalització no para d’incrementar-se.
Pel que fa a la frase inicial, jo penso que aquesta es pot aplicar als animals, tal com Darwin va afirmar, però no als humans. La nostra capacitat d’adaptar el medi a nosaltres ens ha permès produir uns recursos que cobririen a dos o tres planetes com la Terra, la qüestió, i el problema, és com estan repartits aquests recursos.
Amb l’excusa de la perca del Nil, aquest documenal ens proposa una visió sobre les misèries de la globalització. No obstant, aquesta visió també es podria haver fet a Sierra Leone tot substituint els peixos per diamants i en molts altres indrets d’Àfrica sota l’explotació dels europeus. I és que això ja ve del colonialisme i l’època d’esclavitud cap els africans, època en que els europeus, eufòrics per conquerir més i més territori, van explotar les seves terres i els van deixar sense res. Però el més trist és que aquest cruel aprofitament de riqueses continua present avui en dia.
A La pesadilla de Darwin, els protagonistes són els propis habitants dels voltants del llac Victòria que, sota la seva mirada impotente, expliquen la seva situació vers les barbaritats que els europeus exerceixen sobre el seu propi terreny. Avions d’Europa arriben als països propers al llac, carreguen tonelades de peix i s’ho emporten tot cap als països rics, allà on comprar i consumir són els verbs predominants. Però amb l’avarícia dels europeus, no creureu que els avions que aterren a aquests països venen amb les mans buides? Tot i que els pilots ho neguin o ho camuflin, en realitat aquests avions venen carregats de material de guerra per lliurar-les a la població africana que està en guerra. I aquesta és una altra qüestió, la multitud de guerres que coexisteixen.
I jo em pregunto…si tots aquests diners malgastats per crear armes i propiciar la guerra, fossin utilitzats per combatre la pobresa i altres problemes que involucrin a tot el planeta, com ambientals, el món no aniria una mica millor?
La veritat, quan penso en la desnutrició que pateixen més de 10 milions de persones que viuen al voltant del llac mentre els europeus anem i els “robem” tot el peix que tenen al seu llac, em cau la cara de vergonya de pertànyer a un país del Nord. Aquesta gent s’alimenta, i amb prou forces, de les espines i del que sobra del seu propi peix, ja que no el poden pagar; alguns treballen gairebé com esclaus en les fàbriques d’aquest; les dones s’han de prostituir, els nens sobreviuen com poden i moltes vegades es converteixen en soldats, mentre que nosaltres anem, robem, deixem sense res, venem i consumim aquest peix com un aliment qualsevol. Pura ironia entre Nord-Sud.
Un veritable intercanvi desigual, i és que aquest món està replet de desigualtats, però el problema esdevé quan la gent es fa la despistada i, alhora d’ajudar, fan la vista grossa.
Amb tot això, no és d’estranyar que els africans estiguin d’acord amb el brutal significat que té la frase inicial d’aquest comentari.
He quedat impressionada amb la brillant delicadesa i facilitat que el director del documental s’acosta a la gent que pateix diàriament aquesta situació: pilots, polítics, propietaris de fàbriques, africans que viuen en la misèria, etc. Mica en mica cada persona va explicant la seva versió, sota una mirada gairebé de resignació i dignitat.
Els diferents punts de vista permeten experimentar la brutalitat de les injustícies a través de persones “normals”, i sembla que totes tinguin un objectiu comú: sobreviure.