El Premi Sambori és un premi de narrativa en català dirigit als alumnes de primària, secundària i batxillerat de tots els Països Catalans que té com a objectius promoure la participació en un projecte comú i difondre l’ús del català dins de l’àmbit escolar, tot incentivant la imaginació i la creativitat.
Des de 2006 Òmnium Cultural organitza i impulsa el Premi Sambori a Catalunya, Andorra i la Catalunya Nord, tot coordinant-se amb la Fundació Sambori, que s’encarrega de l’organització del premi a la resta dels Països Catalans.
En aquesta 10a edició hi han participat els alumnes de 3r, 4t, 5è i 6è de primària. La Nur de 3r, amb la narració El viatge al cel, ha rebut el segon premi en la categoria de cicle mitjà de la Demarcació Girona-Catalunya Nord. L’entrega de premis es va fer a l’Auditori del Museu del Suro de Palafrugell.
Els guanyadors de la demarcació, un total de tres per a cadascuna de les 6 categories, passen a la final catalana. Molta sort, Nur!!!
EL VIATGE AL CEL
Hi havia una vegada una nena que tenia 5 anys, vivia en un poble petit i llunyà a dalt d’una muntanya, la seva casa era de fusta i vella. Un dia va veure unes escales que baixaven del cel. Es va aixecar ràpidament de la butaca, es va posar la jaqueta i les sabates i va sortir a fora, va anar corrents fins aquelles escales que havien baixat del cel. Va començar a pujar l’escala, quan va haver pujat 200 esglaons va veure el poble petit com una formiga, les cases eren minúscules i els arbres semblaven floretes.
Al cap d’uns deu minuts, ja havia pujat cent esglaons més i de sobte la boira no li deixava veure res. Era un núvol, va quedar tota ella amarada d’aigua, al cap de dues hores li va passar un avió que per poc no la fa caure. Cinc hores més tard es va trobar una capsa plena de llibres a dins i també hi havia una cadira, es va asseure i va començar a llegir un conte. El conte li va agradar tant que li van començar a passar les hores, i quan es va fer de nit es va adonar que s’hi havia estat moltes hores. Es va adormir i l’endemà al matí va continuar pujant. Al cap d’uns minuts es va trobar amb un nen. Aquest nen era alt, prim, amb el cabell marró, i les mans petites, portava un jersei blau i uns pantalons verds amb ratlles marrons i sabates grises. La seva boca era de pinyó, el nas xato, ulls axinats i dents de conill. Tots dos es van preguntar on portaven aquelles escales i van decidir continuar l’aventura junts. Mentre pujaven el nen li va explicar que el seu pare conduïa avions, i de sobte els va passar un avió, era el pare d’ aquell nen. El seu pare quan els va veure va aterrar en una fusta que hi havia al costat de les escales i els va deixar pujar. La nena es va quedar parada en veure com era un avió, els seients eren tous com el cotó fluix, et passaven menjar de tan en quant i també hi havia diaris i revistes en una cistella que estava al costat dels seients. Quan es van haver assegut i lligat l’ avió es va tornar a enlairar, des d’allà dalt es veia tot, fins i tot la nena va veure on s’havia parat a llegir. Quan van haver aterrat, la nena els va dir adéu i se’n va anar cap a casa seva. La seva mare li va preguntar on havia estat tot aquell temps i li va dir que havia estat al cel i que li van anar passant coses molt guais i divertides. I vet aquí un gat i vet aquí un gos aquest conte ja s’ha fos.
