UNITAT 5

UNITAT 5: EL MERCAT, L’OFERTA I LA DEMANDA

5.1. La demanda

La demanda reflecteix la quantitat d’un bé que el consumidor està disposat a comprar a un preu determinat (ceteris paribus). La relació entre preu i quantitat és negativa, això és, a preus elevats estarem disposats a comprar poca quantitat, mentre que quan el preu baixa estem disposats a comprar més quantitat.

Si el preu d’un CD és de 5 € no estem disposats a comprar cap CD; si és de 2 € estem disposats a comprar 2 CDs; si el preu unitari és d’1 €, 4 CDs; si el preu unitari és 0,5 €, després compraríem 8 CDs; si disminueix a 0,25 €, 20 CDs.

Les decisions rellevants es donen al voltant dels punts indicats al gràfic. La realitat ens situa, doncs, en punts (números discrets, en matemàtiques) i no en una hipotètica corba (números continus, en matemàtiques) que sortiria d’enllaçar els diferents punts: Altres factors que influeixen en la demanda d’un bé són els preus d’altres béns relacionats (substitutius i complementaris), la renda, les expectatives i els gustos dels consumidors.
Són béns substitutius aquells que compleixen la mateixa funció, per exemple, una poma i una taronja, una corbata i una corbata de llacet, un bolígraf i una ploma estilogràfica…

Quan puja el preu d’un, augmenta la demanda del bé substitutiu i quan disminueix el preu, disminueix la demanda del bé substitutiu. Així, per exemple, quan puja el preu de les pomes, augmenta la demanda de taronges; quan baixa el preu de les corbates, disminueix la demanda de corbates de llacet; quan augmenta el preu de les plomes estilogràfiques, augmenta la demanda de bolígrafs…

Són béns complementaris aquells que s’usen conjuntament, com una raqueta de tennis i una pilota, l’ordinador i els programes informàtics, el cotxe i la gasolina… Quan augmenta el preu d’un, disminueix la demanda del bé complementari i quan baixa el preu, augmenta la demanda del bé complementari. Per exemple, quan augmenta el preu de les pilotes de tennis, disminueix la demanda de raquetes; quan augmenta el preu de la gasolina, disminueix la demanda d’automòbils …

Les relacions de substitució i complementarietat es donen tant en els béns de consum com en els factors de producció. Així, el capital i el treball són factors de producció substitutius, doncs un bé es pot produir utilitzant capital o utilitzant mà d’obra. Quan augmenta la renda del consumidor, hi ha béns que experimenten un augment de la demanda superior a l’augment de renda (béns superiors o de luxe), hi ha béns que experimenten un augment de la seva demanda inferior a l’augment de renda (béns normals) i hi ha béns que experimenten un descens de la seva demanda (béns inferiors).

Són exemples de béns inferiors la margarina o l’arengada (quan augmenta la nostra renda, deixem de consumir margarina i arengada perquè demandem mantega i sardines, posem per cas). Són exemples de béns superiors la demanda d’hotels de luxe i els serveis educatius de qualitat (si la nostra renda augmenta el 10%, la despesa en hotels de luxe pot augmentar el 15% i la inversió en educació el 20%). Són exemples de béns normals les sabates i els articles de la llar (si la nostra renda augmenta el 10%, la despesa en sabates pot augmentar un 5% i la despesa en articles de la llar un 7%, per exemple).

Les expectatives que tinguem sobre el preu futur dels béns afecta també a la seva demanda actual. Si pensem que la gasolina pujarà de preu demà, omplirem avui el dipòsit del nostre cotxe (augmenta la demanda). Si creiem que existeix una impressionant bombolla immobiliària i que el preu de l’habitatge caurà, posposarem la compra d’un pis (disminueix la demanda). Per tant, ens fixem com les expectatives reforcen el sentit del seu autocompliment. Si creus que pujarà el preu de la gasolina, la teva acció d’omplir el dipòsit de combustible hi contribueix. Si creus que la bombolla immobiliària rebentarà, la teva negativa a entrar al mercat de l’habitatge ajuda a desaccelerar els preus del sector i fer punxar la bombolla. Les teves creences importen! El que creus pot acabar succeint en la realitat. No subestimis, així, el poder de les tevés expectatives de futur.

En relació als gustos, res no està escrit. De gustibus non est disputandum, deien els antics. Si es difongués el bon gust i l’estimació per la música de qualitat (no dic música clàssica, encara que la major part de la música clàssica és música de qualitat), augmentaria la demanda de concerts per a orgue o cant coral, per exemple, disminuint la demanda de sons heavy o hip-hop.

5.2. L’oferta

L’oferta indica la quantitat d’un bé que estan disposats a oferir les empreses a un preu determinat (ceteris paribus). La relació entre preu i quantitat és positiva en l’oferta, ja que com més alt sigui el preu, més quantitat de producte estan disposades a oferir les empreses. I al contrari.

Així, per exemple, si el preu de venda d’1 CD és de 0,25 € les empreses poden no estar disposades a fabricar-lo en no obtenir beneficis. Si el preu és de 0,5€, la producció pot ser de 2.000 unitats. Si el preu augmenta a 1€ la producció també augmentarà, suposem a 4.000 unitats, en entrar noves empreses al mercat. Si el preu és de 2€, en haver-hi més possibilitats de benefici augmentarà la producció fins a 8.000 unitats.
Altres factors que influeixen en l’oferta d’un bé són la tecnologia, el cost dels factors de producció i les expectatives. La tecnologia augmenta l’oferta d’un bé (permet obtenir major producció gastant el mateix en els factors de producció).

L’augment del cost dels factors de producció (els sindicats impulsen els salaris a l’alça, augmenten els impostos a les empreses…) disminueix l’oferta. I viceversa: la disminució del cost dels factors de producció augmenta l’oferta. Si les expectatives són que el preu d’un bé augmenti, les empreses deixaran d’oferir-ho avui per vendre’l més endavant. I viceversa.

5.3. Equilibri en el mercat

L’equilibri al mercat es produeix quan els plans dels compradors i dels venedors es fan compatibles. Gràficament, seria la intersecció entre l’oferta i la demanda.

Les 6 lleis de tendència del preu (3 de demanda i 3 d’oferta) són les següents:

. El preu serà més gran com més gran sigui l’extensió de la demanda.
. El preu serà més gran com més intensa sigui la valoració del bé per part del demandant.
. El preu serà més gran com menor sigui la valoració dels diners per part del demandant.
. El preu serà menor com més gran sigui l’extensió de l’oferta.
. El preu serà menor com menor sigui la valoració del bé per part de l’oferent.
. El preu serà menor com més gran sigui la valoració dels diners per part de l’oferent.

També és important destacar que és el preu el que determina els costos i no al revés. La confusió que els costos determinen el preu prové del fet que, amb competència, el preu tendeix a igualar-se amb els costos. Però el preu és la pastanaga que guia l’ase que són els costos, i no a l’inrevés.

Els costos són el valor al que renunciem per aconseguir la nostra finalitat. Els costos també són el valor monetari dels factors de producció. Així, per exemple, si vols ser notari hauràs de renunciar a sortir de festa per tancar-te a estudiar (que són els costos). El temps d’estudi, el preu de les classes i del material d’estudi també són costos.

5.4. Intervenció de l’estat en el mercat

Què succeeix si l’estat no accepta el preu de mercat?

Suposem el cas dels productes agrícoles. Els agricultors protesten freqüentment per les seves condicions de vida. Amb violència exigeixen preus dels productes agrícoles més alts i aranzels a fi d’eliminar la competència exterior. Els polítics cedeixen a les seves reivindicacions (més de la meitat del pressupost europeu està destinat a la Política Agrícola Comuna) i fixen uns preus mínims dels productes agrícoles per sobre del preu de mercat. Els resultats immediats són l’excés dels productes intervinguts. I és que a un preu de 2 € l’oferta és de 8.000 unitats, mentre que la demanda només de 2.000 unitats. Ja que el preu no pot ajustar-se a la baixa, hi ha un excedent de 6.000 unitats. Podria fer-se una donació de productes agrícoles als països en desenvolupament? Podria vendre’s l’excés al mercat nacional?

Cap de les dues possibilitats no és real. El destí més freqüent de l’excés de producció sol ser la crema. Es destrueix l’excés de productes agrícoles i no es torna al mercat nacional perquè això faria baixar el preu de venda.

Tampoc no ens queda el consol de pensar que els destinataris dels subsidis agrícoles són els agricultors més pobres i necessitats, que milloren així la seva carestia. No és així. Els principals beneficiaris d’aquest disbarat són els grans terratinents, són els nobles que acumulen grans extensions de terres. Seria el cas de la duquessa d’Alba a Espanya i del duc de Westminster o de la pròpia reina Isabel II a la Gran Bretanya.

Alhora, aquest excés de producció agrícola comporta altres efectes indesitjats. Com l’agricultura és l’activitat més intensiva en el consum d’aigua i en l’ús de pesticides, els excessos agrícoles provoquen escassetat d’aigua i molta contaminació. Comparat amb l’agricultura, la indústria no consumeix tanta quantitat d’aigua i contamina també molt menys. A més, en impedir l’entrada de productes agrícoles estrangers, condemna els països del tercer món a la misèria i força a què els seus habitants intentin abandonar el seu país d’origen en pasteres, provocant problemes d’immigració al país de destí.

L’altra possibilitat és que l’estat fixi preus màxims per sota del preu d’equilibri. Pensem en el control del lloguer dels habitatges. Amb la intenció que tots puguem accedir al lloguer d’un habitatge a un preu mòdic, l’estat té temptacions de fixar un preu màxim que no arribi al preu de mercat.

Si el preu màxim és de 0,5 €, la demanda és de 8.000 però l’oferta només de 2.000 unitats. Hi ha un excés de demanda (escassetat) de 6.000 unitats. Es busquen habitatges de lloguer, però no es troben. El resultat aconseguit és just el contrari del que es pretenia. Amb el temps, aquesta falta d’habitatges de lloguer no farà altra cosa que agreujar-se. Pel costat de la demanda, la creixent població demandarà més habitatge social de lloguer. Pel costat de l’oferta, els propietaris dels pisos es trobaran que no poden rendibilitzar la seva inversió i voldran vendre l’immoble o desfer-se d’ell. El pagament dels llogaters pot no ser ni suficient per fer front a l’IBI, les taxes de recollida d’escombraries, el manteniment de l’immoble… La conjunció d’una major demanda i una menor oferta de pisos de lloguer, no farà sinó agreujar el dèficit inicial.

5.5. Diferents situacions en la determinació dels preus

La determinació dels preus pot donar-se en situacions diverses: un comprador i un venedor (intercanvi aïllat), un comprador i molts venedors (competència unilateral entre venedors), un venedor i molts compradors (competència unilateral entre compradors), diversos compradors i venedors (competència bilateral).

Una situació on l’administració pública compri tot el material d’oficina a diverses empreses proveïdores seria un exemple del segon cas (un comprador i molts venedors). És el competidor que valora el seu producte més baix que realitza l’intercanvi al preu més reduït.
La subhasta seria un exemple del tercer cas (un venedor i molts compradors). La concessió de les llicències dels mòbils de tercera generació a la Gran Bretanya i Espanya va ser mitjançant subhasta. Les empreses de telefonia (Telefónica, Vodafone…) licitaven entre elles i la que pagués el preu més alt es quedava amb la llicència dels mòbils de tercera generació. El mètode de subhasta a la Gran Bretanya, desenvolupat per experts en la teoria dels jocs, va donar molts beneficis a les arques de l’estat britànic. I és que les empreses, portades per unes expectatives de beneficis massa optimistes, van pagar molts diners per adjudicar-se les llicències.

Discriminació en el preu

Aquesta situació es produeix quan el venedor, per a un mateix bé o servei, fixa diferents preus per a diferents clients. És el cas d’un metge, que per a una mateixa operació, cobra un preu alt a un client ric i un preu més baix a un client menys diners.

Perquè la discriminació de preus tingui lloc, són necessàries dues condicions: que això produeixi un guany al venedor i que el bé o servei no pugui ser revenut. Aquesta és la raó per la qual alguns serveis personals, on és impossible la revenda, tinguin diferents preus per a diferents compradors.

5.6. Elasticitat de la demanda

Elasticitat preu

Hauràs notat que hi ha productes que quan experimenten una petita pujada de preu, deixes de comprar-los. Altres que, no importa quant augmenti el preu, que el consum no disminueix. I altres que davant petites rebaixes en el preu experimenten un gran augment en el consum … El concepte que mesura aquestes realitats és l’elasticitat.  Un dels motius més importants per estudiar l’elasticitat és que indica als productors les variacions dels seus ingressos totals davant variacions en el preu.

Si un producte no té béns substitutius rellevants, com el petroli, un augment del preu provocarà un augment important en els ingressos dels productors. En canvi, quan el producte té béns substitutius, posem per cas una poma Golden, si el productor decideix augmentar el seu preu, el consumidor pot substituir-la fàcilment per una poma Starking, disminuint els ingressos del venedors de pomes Golden.

L’elasticitat es defineix com la relació entre la variació percentual de la quantitat demandada i la variació percentual del preu.

Elasticitat preu = (_q/q) : (_p/p) = (q1 – q0)/q0 : (p1 – p0)/p0

Suposem que a un preu de 2 € el quilo de meló, es compren 5 quilos. Si el preu puja a 3 €, es compren 4 quilos. L’elasticitat preu del meló serà:

Elasticitat preu = (4-5)/5 : (3-2)/2 = -0,4

Així, l’elasticitat preu del meló és 0,4 (sol expressar-se en termes absoluts). És una demanda relativament inelástica.

Ara, sense sortir de la fruiteria, considerem el cas de la pitahaya, una fruita importada del Brasil i Amèrica Central. A un preu de 15 € en comprem 4 unitats. Si el preu augmenta a 16 €, en comprem 1 unitat.

Elasticitat preu = (1-4)/4 : (16-15)/15 = 11,25 (en valor absolut)

L’elasticitat preu de la pitahaya és 11,25. La demanda és bastant elàstica, ja que una petita variació en el preu produeix una important variació en la quantitat.

En definitiva, les possibilitats són:

1) Elasticitat = 0. Demanda absolutament inelàstica (recta perpendicular a l’eix de les abscisses)

2) 0 <Elasticitat <1. Demanda inelàstica (recta inclinada)

3) Elasticitat = 1. Elasticitat unitària (tangent de la recta unitària)

4) 1 <Elasticitat <_. Demanda elàstica (recta no inclinada)

5) Elasticitat = _. Demanda absolutament elàstica (recta horitzontal a l’eix de les abscisses)

Factors que determinen l’elasticitat de la demanda:

1) Béns de luxe i de primera necessitat. Els béns de primera necessitat tenen una demanda inelàstica, mentre que l’elasticitat dels béns de luxe és més elàstica.

2) Percentatge de la renda que es gasta en el bé. Els béns en els que el consumidor es gasta un percentatge de la renda més petit tenen una demanda més inelàstica que els béns en els que el consumidor es gasta un percentatge de la renda superior.

3) Existència de béns substituïbles. Si el bé té productes substituïbles, la demanda és elàstica, mentre que si no té substituts pròxims (com el petroli) la demanda és inelàstica.

4) El temps. A llarg termini les demandes tendeixen a ser més elàstiques.

Elasticitat renda de la demanda

Es defineix com la relació entre la variació percentual en la quantitat i la variació percentual en la renda.

Elasticitat renda = (_q/q) : (_R/R) = (q1 – q0)/q0 : (R1 – R0)/R0

Distingim 3 possibilitats:

1) Elasticitat <0. Es tracta d’un bé inferior (en augmentar la renda disminueix el seuconsum).

2) 0 <Elasticitat <1. Es tracta d’un bé normal (en augmentar la renda augmenta el seu consum, encara que en un percentatge inferior).

3) Elasticitat> 1. Es tracta d’un bé superior o de luxe (en augmentar la renda augmenta el seu consum en un percentatge superior).

Aplicacions de l’elasticitat.

Variació dels ingressos dels productors.
Ingressos dels productors = Despesa dels consumidors = p x q
Quan la demanda és inelàstica, un increment dels preus augmenta l’ingrés dels productors i una disminució del preu el disminueix.

FONT: Apunts d’economia.  Jordi Franch.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *