UNITAT 1

1. CONCEPTES BÀSICS

1.1. Cost d’oportunitat

El cost d’oportunitat és el valor de la millor alternativa rebutjada. Així, quan decideixes anar a menjar en un restaurant un dissabte a la nit, el seu cost d’oportunitat és deixar d’escoltar un concert de música, per exemple. O quan decideixes estudiar batxillerat, el seu cost d’oportunitat és no cursar un cicle formatiu de grau mitjà. De la mateixa manera, si posteriorment optes per cursar una carrera universitària, el cost d’oportunitat és no fer un curs formatiu de grau superior o, fins i tot, entrar en el mercat laboral.
En definitiva, l’acció humana comporta triar i, al mateix temps, renunciar. El valor de la millor alternativa a la qual es renuncia és el cost d’oportunitat.

1.2. Els factors de producció

Els factors de producció permeten l’obtenció de béns i serveis. Són quatre:
. Terra i recursos naturals. Considerem, en sentit ampli, el sòl agrari i urbà, les riqueses del subsòl i dels mars.
. Treball. Capacitats físiques i mentals dels éssers humans per a crear riquesa.
. Capital. Inclou els diners (capital financer), així com els edificis, maquinària, ordinadors (capital físic). L’actual societat de la informació i el coneixement fa que els actius immaterials cobrin una importància estratègica creixent (capital immaterial). Per exemple, un dret de propietat industrial com una patent.
. Funció empresarial. La iniciativa de l’empresari té la capacitat de descobrir els mitjans necessaris per a produir béns i serveis.
Quan els factors de producció estan en actiu podem parlar de factors productius. Per exemple, una fàbrica que està operant o un treballador de la mateixa o el terreny que ocupa. Pel contrari, hi ha factors de producció que no són factors productius: la mateixa fàbrica tancada, el treballador en atur o uns terrenys estèrils no utilitzats.

1.3. Els agents econòmics
Són els que intervenen en el procés d’interacció social. Prenen decisions que influeixen en l’economia, ja sigui des de l’àmbit productiu o des del consum. Els agents econòmics són les famílies o consumidors, les empreses i el sector públic.

 1.4. Classificació dels béns

Els béns i serveis satisfan les necessitats humanes. Així, per exemple, és un bé el bolígraf que permet l’escriptura i és un servei el passe d’una pel•lícula que satisfà les necessitats d’oci. Els béns són materials, mentre que els serveis són intangibles i no tenen una entitat corpòria (la consulta a un dentista, l’activitat bancària, tallar-se els cabells …). Els béns, per altra banda, poden ser peribles (una taronja, un entrepà …) o duradors (una nevera, una estilográfica …).
Podem classificar els béns de 3 maneres diferents:

a) Béns econòmics i béns lliures: Els béns econòmics són escassos i tenen un preu. Per exemple, el bolígraf, la roba, el menjar … Els béns lliures, en canvi, existeixen en gran abundància i no tenen un preu. Seria un exemple l’aire que respirem. És interessant notar com el desenvolupament social i econòmic converteix en béns econòmics el que abans eren béns lliures. La terra, actualment, és escassa i té un elevat valor. Malgrat això, si retrocedim fins a la prehistòria, observarem com hi havia una enorme quantitat de terra per càpita. Els primers homínids lluitaven contra el mitjà natural en unes condicions duríssimes i eren molt escassos en nombre. A efectes pràctics, podem considerar que la terra era un bé lliure en la prehistòria. A mesura que l’home és capaç de dominar o controlar els fenòmens naturals, elevar la seva esperança de vida i incrementar el desenvolupament, la terra deixa de ser un bé il•limitat per a convertir-se en un recurs escàs.
No seria un exercici d’economia-ficció la hipòtesi que l’aire, amb el pas del temps, es converteixi en un bé econòmic. En aquest supòsit, podríem arribar a pagar un preu diferent per a diferents qualitats d’aire.

b) Béns de consum i béns de capital: Els béns de consum o béns de primer ordre satisfan directament les necessitats de l’home. Així, el bolígraf permet l’escriptura, un entrepà ens alimenta o un habitatge ens permet refugiar-nos.
En canvi, els béns de capital o d’ordre superior satisfan les necessitats humanes de forma indirecta. Per exemple, la màquina productora de bolígrafs o el forn que ha fabricat el pa de l’entrepà o la grua que ha contribuït a la construcció d’un habitatge.
Perquè existeixin béns de capital és indispensable l’estalvi. Només quan produïm més del que vam consumir estem en disposició d’augmentar l’estoc de capital d’una societat. I una societat serà més pròspera com més gran sigui el seu estoc de capital. Si Suïssa o Estats Units tenen actualment un dels nivells de riquesa més alts del món, és perquè els suïssos i nord-americans, al llarg de la història, han acumulat i invertit correctament una gran quantitat de capital. De la mateixa manera, si Etiòpia, per exemple, és un dels països més pobres del planeta, això es deu a la seva poca acumulació de capital. Per descomptat, és una proesa èpica poder estalviar quan els ingressos són molt baixos. No es pot pretendre acumular capital amb ingressos per cápita de 1$ ò 2$ diaris. No es pot estalviar quan es lluita purament per sobreviure. No obstant això, sí haurien de poder establir-se les bases per a poder augmentar, pas a pas, tan minvats ingressos.

c) Béns públics i béns privats: Els béns privats tenen dues característiques: competeixen en el consum i hi ha possibilitat d’exclusió. El primer significa que quan una persona es beneficia d’un bé, s’impedeix a una altra el seu consum (quan tu escrius amb el teu bolígraf, el teu company no pot fer-ho). La possibilitat d’exclusió significa que propietari del bé decideix a qui permet l’ús (i a qui no). Si tu ets el propietari del bolígraf, pots deixar-lo a qui consideris convenient. En canvi, els béns públics purs són no competitius en el consum i tampoc tenen possibilitat d’exclusió. Posem l’exemple d’un parc públic. El que una persona passegi per ell no priva que unes altres ho facin també (no competència en el consum). Per altra banda, qualsevol persona, sigui o no de la ciutat en qüestió, pot accedir al parc municipal (no hi ha possibilitat d’exclusió).
Els béns públics originen comportaments estratègics en el ciutadà coneguts amb el nom de “free rider” o “efecte polissó”.

 

FONT: Apunts d’economia.  Jordi Franch.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *