UNITAT 4

UNITAT 4. LA FUNCIÓ PRODUCTIVA DE L’EMPRESA

4.1. Per què existeixen les empreses

Ronald Coase (Premi Nobel d’Economia el 1991) va assenyalar que el mercat com a mecanisme de coordinació no s’ajusta a la manera de funcionar de les empreses. Dins d’aquestes, els treballadors “obeeixen” les ordres de la direcció. Si s’afirma que la coordinació és obra del mecanisme dels preus, per què són necessàries les empreses?
Fora de les empreses, els preus dirigeixen la producció. I els preus són fruit dels intercanvis al mercat. En canvi, dins d’una empresa, l’empresari-gerent dirigeix la producció d’una manera “autoritària”.

Coase, en un article titulat “The nature of the firm” (1937), diu que l’empresari existeix perquè estalvia “costos de transacció”. Imagina, per posar un exemple, que decideixes reformar la cuina del teu habitatge. Necessites, per a això, tot un ventall de serveis professionals (lampista, fabricant de mobles, instal•lador…). Tens dues posibles opcions. La primera és buscar cada un d’ells separadament, contactar, negociar un contracte, acordar un preu, quedar un dia i supervisar i verificar que l’obra o servei es realitza correctament. Això implica uns costos de transacció considerables.

En canvi, una segona opció seria contactar amb una sola empresa de reformes de la llar. Ells s’encarreguen de tot. Els costos de transacció (recerca, negociació del contracte i verificació del treball realitzat) s’han reduït considerablement.

Per tant, les empreses existeixen perquè redueixen els costos de transacció. A partir d’aquí, Coase es planteja una segona pregunta. Per què no existeix una sola empresa que realitzi tota la producció mundial? La resposta és que tal com avança la dimensió empresarial, també creixen els costos de control, gestió i comunicació. En paraules del mateix Coase “… una empresa tendirà a créixer fins que els costos de l’organització d’una transacció addicional dins de l’empresa s’igualin als costos de la realització de la mateixa transacció per mitjà d’un intercanvi al mercat obert, o als costos de la seva organització en una altra empresa”.

4.2. Producció i Costos (totals, mitjos i marginals)

L’empresa és una organització amb ànim de lucre que satisfà les necessitats dels seus clients mitjançant la producció de béns o prestació de serveis.   L’emprenedor, sempre alerta de les descoordinacions socials existents, dirigeix el procés productiu amb l’objectiu de donar una millor solució a un problema o necessitat existent. Per a això, combina els inputs necessaris (terra, treball, capital) per produir el bé necessari.

La producció total serà la quantitat del bé obtinguda. A curt termini, considerem que el capital és fix. D’un dia per l’altre, no podem ampliar la dimensió de la fàbrica. Per a això, es requereix temps (buscar nous terrenys, compra de nova maquinària …). En canvi, el treball sí que és variable a curt termini. Podem contractar nous treballadors ràpidament o es poden acomiadar, amb moltes més dificultats a Espanya, en cas de no haver-hi demanda al mercat.

Una llei important que opera en el curt termini és la llei de rendiments decreixents. Donat un capital, la introducció de nous treballadors incrementa el producte total, però arribarà un moment en què ho farà a un ritme menor. I fins i tot el producte total pot arribar a decrèixer.

En el nostre cas, el primer treballador augmenta el producte en 10 unitats. El segon treballador l’augmenta només en 8 unitats fins un total de 18. Ja opera la llei de rendiments decreixents. El tercer treballador augmenta el producte total només en 7 unitats fins un total de 25, mentre que la introducció del quart treballador no solament no augmenta la producció, sinó que la disminueix en 2 unitats fins 23.

La producció mitjana és la relació entre la producció total i el nombre de treballadors:
Pme = PT / L

La productivitat marginal és l’increment a la producció total quan es contracta un treballador addicional. En el nostre exemple, la productivitat marginal del primer treballador és 10, la del segon treballador és 8, la del tercer treballador és 7 i la del quart treballador és -2.
Pmg = _PT / _L

Una determinada tecnologia productiva serà més eficient que una altra quan aconsegueixi més producció amb els mateixos factors productius o, alternativament, la mateixa producció utilitzant menys factors productius. Així, l’eficiència técnica consisteix a produir el màxim output possible utilitzant els mínims inputs possibles (treball i capital).

L’eficiència econòmica consisteix a seleccionar la més barata de les tecnologies tècnicament eficients. Cal considerar que el cost del treball és el salari a pagar als treballadors i que el del capital és el tipus d’interès que l’empresa ha de pagar a les entitats financeres per obtenir prestats uns recursos.

4.3. Economies d’escala

A llarg termini, tots els factors de producció són variables: el treball i el capital. Així com els rendiments decreixents és la llei que opera en el curt termini (amb el capital constant), les economies d’escala és la llei que domina el llarg termini.

Considerem les 3 situacions següents:
Situació Quantitat Capital Treball
Inicial          100                  1           2
A                     200                 2           4
B                     250                 2           4
C                     175                 2           4
Partim d’una producció inicial de 100 unitats, amb 1 màquina i 2 treballadors. Suposem que dupliquem els factors productius i, per tant, passem a tenir 2 màquines i 4 treballadors.

En la situació A l’output també es duplica, passant de 100 a 200 unitats. Seria un cas d’economies constants a escala.

En la situació B, l’output augmenta més que proporcionalment respecte als factors de producció. Seria un cas d’economies d’escala o rendiments creixents a escala.

En la situació C, la producció augmenta menys que proporcionalment que els factors de producció. Parlaríem de deseconomies d’escala o rendiments decreixents a escala.

Una de les raons que alimenta el creixement i la major dimensió de les empreses és la recerca d’economies d’escala. Algunes de les causes de la consecució d’economies d’escala són les següents:

a)Compra al major. Les grans empreses multinacionals compren una gran quantitat de productes. Això els permet beneficiar-se d’importants descomptes que podran traduir-se en menors preus. Un exemple és IKEA, fundada per Ingvar Kamprad, al comprar grans quantitats de fusta pels seus mobles amb importants reduccions de preu.

b)Millores en la gestió empresarial. Quan la dimensió de l’empresa és petita, la dirección de l’empresa pot ser unipersonal, ocupant-se d’àmbits com la comptabilitat, producció, màrqueting … En canvi, quan la dimensió empresarial augmenta, es fa factible la contractació d’un personal directiu específic, expert en comptabilitat, producció i màrqueting.

c)Técniques. Alguns processos productius són molt cars si s’opera en una escala reduïda. Imagina una línia de producció de cotxes per fabricar una dotzena d’automòbils al mes. El cost unitari pot reduir-se si s’augmenta la producció. Dins de les raons tècniques destaquem l’especialització, les indivisibilitats en la utilització de la maquinària i la reducció de costos d’emmagatzematge.

d)Financeres. El cost financer a les grans empreses és menor a causa de la seva major solvència i nivells de garantia més elevats.
e)Reducción del risc. Una empresa de gran dimensió està més diversificada i és menys vulnerable a una crisi puntual en un determinat sector.

4.4.Divisió del treball, especialització i intercanvi

La nostra vida en societat és una immensa xarxa de relacions humanes recíproques. Aquestes relacions no han estat creades d’una forma deliberada, sinó que obeeixen a un procés espontani. Un factor important que contribueix a la nostra moderna societat tal com la coneixem és la divisió del treball. Concretament, dividim els coneixements i treballem només en una àrea molt reduïda de la immensa xarxa global. Si actuéssim de forma aïllada, hauríem de generar de nou una informació que d’altres ja han generat prèviament. Això superaria la nostra capacitat. Treballant mancomunadament l’home aconsegueix assolir major nombre d’objectius que treballant aïlladament. I és que l’ésser humà gaudeix de diferents capacitats innates, sent afavorit per realitzar algunes tasques i estant pràcticament impossibilitat per realitzar-ne d’altres. També els recursos naturals es troben distribuïts de forma molt desigual a la terra, requerint l’especialització i la cooperació de tots els països.

Quant més ampli sigui el mercat i major la població, més intensa podrà ser l’especialització i la divisió del treball. Fixa’t com a les grans ciutats, en general, hi ha treballs més especialitzats que en l’àmbit rural. En una gran població hi hauran metges de múltiples especialitats, mentre que als pobles hi sol haver un sol metge generalista.
També a les ciutats hi ha advocats especialitzats en camps jurídics molt específics (civil, mercantil, laboral, administratiu, penal…), mentre que als pobles potser hi haurà una gestoria que serveix per realitzar els tràmits legals més bàsics.

Xenofonte, a l’antiga Grècia clàssica, ja se’n va adonar:

“Als petits pobles el mateix treballador fa cadires i arades i taules, i sovint ell mateix construeix cases, mentre que a les grans ciutats trobem un home fabricant només sabates d’home i un altre només sabates de dona … Un home viu tallant vestimentes i un altre component les diferents peces”.

El mateix Adam Smith, a La riquesa de les nacions, fa un especial èmfasi en els avantatges de la divisió del treball4. És cèlebre el fragment en el qual relata l’especialització existent en una fàbrica d’agulles. Sense especialització, un treballador, amb el seu màxim esforç, podria produir una agulla diària. Però la situació canvia radicalment si es divideix el procés productiu en diferents tasques. Un home estira el filferro, un altre el redreça, un tercer el talla, un quart l’afila, un cinquè el llima en un extrem per col•locar el cap de l’agulla … Així fins a completar 18 operacions diferents. Amb una plantilla de 10 treballadors (algú executava 2 o 3 tasques), la producció total era de 48.000 agulles diàries. Per tant, 4.800 agulles per treballador.

Les xifres són contundents. Sense especialització, un màxim d’1 agulla diària per treballador. Amb especialització, 4.800 agulles diàries per treballador. L’increment és de gairebé un 480.000%.

Un altre exemple real molt més recent de l’especialització i la divisió del treball és el de Henry Ford i la seva empresa automobilística. Va aconseguir crear una cadena de muntatge per la qual avançava el cotxe i els operaris s’especialitzaven en la instal•lació de les diferents peces. Mentre altres fabricants tardaven dies a completar la fabricació del seu cotxe, Henry Ford produïa el seu famós Ford-T en menys de dues hores.
Una vegada constatat que la divisió del treball augmenta la producció, el següent pas és l’intercanvi. Cada persona s’especialitzarà en aquelles tasques en les quals sigui especialment traçut i li despertin major interès. Com per viure amb un mínim de confort necessitem múltiples béns i serveis, haurem d’intercanviar el nostre producte pel d’altres.

4.5. Preus i Costos

Determinen els costos els preus de venda o són els preus de venda els que condicionen els costos? Molts respondrien que els costos determinen els preus de venda. D’aquesta manera, raonem que si comprem a 50 €, per exemple, el normal és vendre a 70 € i obtenir un benefici unitari de 20 €. És el que s’anomena mark-up:
Preu = Costos x (1 + marge de benefici)
Així, si els costos són 100 € i el marge de benefici és del 25%, llavors:
Preu =100 € x (1 +0,25) =125 €

Malgrat que aquesta és una norma d’ús pràctic freqüent, també és cert que té moltes excepcions. Quan una empresa posa els seus productes “en liquidació”, el preu de venda és inferior al cost. L’empresa té pèrdues, però la seva necessitat d’aconseguir diners líquids l’impusa a vendre amb uns preus inferiors als costos.

Realment, el que passa és que els preus determinen els costos i no al revés. Quan es ven un bolígraf per 5 €, no és que els costos siguin 4 € i el marge 1 €, sinó que l’expectativa de poder vendre demà per 5 € és la que ens fa incórrer avui en uns costos de 4 €. Per entendre’ns, la pastanaga són els preus que mouen a l’ase, que són els costos.

L’emprenedor, amb la seva perspicàcia habitual i característica, fa una estimació constant dels béns i serveis que la societat demandarà en el futur. En la mesura que sigui capaç de produir-los incorrent en uns costos inferiors al seu preu, obtindrà un benefici.

Els costos són el valor subjectiu atorgat a la fi a què es renuncia quan s’actua. O, en un sentit més restringit, la valoració monetària dels factors de producció. Quan s’obtenen beneficis, els ingressos són superiors als costos, indicant que els recursos s’assignen molt correctament a la satisfacció d’una finalitat més valorada que la d’altres a què s’ha renunciat.
Al contrari, l’obtenir pèrdues és un senyal que els recursos escassos no s’estan utilitzant de la millor manera possible. Per posar un exemple, la construcció de l’AVE (tren d’alta velocitat) tindria pèrdues i no seria rendible des d’un punt de vista privat. I és que els recursos destinats a aquesta obra de tecnologia tan avançada, són més urgentment necessitats per a la millora i conservació de la xarxa de rodalies. Per això és tan important la consecució de beneficis. És el millor senyal que tenim d’una correcta assignació dels recursos escassos per tal de satisfer de les necessitats dels consumidors.

FONT: Apunts d’economia.  Jordi Franch.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *