UNITAT 3

UNITAT 3: ELS AGENTS ECONÒMICS

Distingim 3 tipus d’agents econòmics: els consumidors o famílies, l’empresa i l’Estat o sector públic. En termes simplistes i reduccionistes sol fixar-se un objectiu a cada un d’ells: la satisfacció personal o utilitat (individu o família), els beneficis (empreses) i els ingressos impositius (Estat).

3.1. Els consumidors o famílies

La composició dels consumidors pots dividir-se en:

a) Consumidors estrictes. Seria el cas d’estudiants, jubilats, mestresses de casa…

b) Treballadors. Les condicions que compleixen el treballs assalariats són les següents:
. Voluntari. No es considera treball aquell realitzat sota amenaça o una altra forma coactiva.
. Personal. El treballador s’obliga a treballar ell en persona (no pot enviar a un amic substitut a fer la seva feina).
. Dependent. El treballador està sota la direcció de l’empresari, que organitza les condicions laborals .
. Per compte d’altri. La producció del treballador en el seu lloc de treball pertany a l’empresa.
. Remunerat. El treballador cobra un salari pel treball realitzat.

c) Rendistes

d) Autònoms. Encara que són persones físiques, constitueixen la forma més senzilla i elemental d’empresa. Tenen responsabilitat il•limitada, això és, responen amb tots els seus béns i drets davant dels deutes que pugui generar el negoci. Estan subjectes a l’impost sobre la renda de les persones físiques. Amb referència a les famílies, aquestes disposen d’un pressupost limitat. Els seus recursos solen provenir de les rendes del treball, això és, el sou i salari. Amb els seus ingressos (sense considerar l’endeutament) consumiran aquella combinació de béns i serveis que els proporcionin la màxima satisfacció o utilitat. Aquesta utilitat no es mesura en termes numèrics o cardinals, sinó ordinals. Tots tenim un ordre de preferències. Per exemple, considerem que les nostres preferències són, per aquest ordre, de major a menor: un gelat de llimona (2€) una orxata (3€) un pastís de xocolata (5€) i un llibre (10€). Si a les nostres butxaques tenim una moneda de 2 €, amb ella comprarem el gelat de llimona. Si tenim un bitllet de 5€ el gelat de llimona i l’orxata. Si tenim un bitllet de 20€ el gelat de llimona, l’orxata, el pastís de xocolata i el llibre, en aquest ordre. Per molt que ens agradi el gelat de llimona, és segur que a partir de certa quantitat de gelat, la satisfacció que ens produeix l’última unitat decreix. És el que es coneix com la llei de la utilitat marginal decreixent. És possible que la utilitat marginal de l’última unitat, amb quantitats elevades, pugui ser negativa. Per exemple, considerem que la satisfacció que ens reporta el segon gelat de llimona és superior al del primer, però que a partir del segon, cada gelat de més ens proporciona una satisfacció menor. A partir del cinquè gelat, una unitat addicional ens produiria un agut dolor d’estómac. En aquest cas, la utilitat marginal és creixent fins a la segona unitat de gelat, decreix a partir d’aquí fins a arribar a zero amb la cinquena unitat i es convertiria en negativa amb la sisena unitat.

És important saber diferenciar entre la utilitat total d’un bé (la satisfacció del total d’unitats del bé) i la utilitat marginal (la satisfacció de l’última unitat). Una qüestió que va intrigar els economistes clàssics (Adam Smith, David Ricardo, Thomas Robert Malthus i John Stuart Mill) i que aquests no van saber resoldre va ser l’anomenada paradoxa del valor.

Per què béns tan necessaris per a la vida de l’home com l’aigua té un preu inferior als diamants? La qüestió determinant és que el preu que estem disposats a pagar per una ampolla d’aigua és la satisfacció que ens proporciona l’última unitat (utilitat marginal), el mateix que en el cas dels diamants. El preu no el determina la utilitat total del bé en qüestió. En una situació normal, disposem d’abundant aigua i de molt pocs diamants. Per tant, estem disposats a pagar-ne molt poc per una ampolla d’aigua i molt per un diamant. La situació canviaria radicalment si fóssim en un desert. La quantitat total d’aigua disponible és molt escassa i la valoració d’una ampolla addicional d’aigua seria altíssima. Per tant, el preu que estaríem disposats a pagar per ella seria també altíssim.
Els clàssics raonaven en termes d’utilitat total i no van poder donar una resposta satisfactòria a la “paradoxa del valor”. Es va haver d’esperar fins a 1870 i a la revolució dels economistes marginalistas (Carl Menger, William Stanley Jevons i Leon Walras) per enfocar adequadament la resposta.

3.2. Les empreses

Centrem-nos ara en les empreses. Benefici, des d’una òptica objetivista, és la diferencia existent entre els ingressos i les despeses. Benefici, des d’una òptica subjectivista, és la diferència entre el valor donat als objectius perseguits i el valor donat als mitjans necessaris per aconseguir-los. La funció empresarial és essencialment creativa: crea alguna cosa ex nihilo i sense costos. És la innata capacitat de l’ésser humà per descubrir oportunitats de negoci. Només fa falta donar-se compte que existeix un desajust o descoordinació social perquè l’acte empresarial creï beneficis del no res. Cristóbal Colón no va descobrir Amèrica el 12 d’octubre de 1492. Colón va descobrir Amèrica abans, quan va tenir la idea lluminosa, impensable, atrevida i nova que la Terra no era plana, sinó rodona. I això no comporta costos. Sens dubte, quan es va emportar realment a terme l’aventura empresarial, els costos sí que van existir (els vaixells, les provisions, la renúncia dels mariners a dur a terme altres negocis…).

Podem formular un acte empresarial senzill de la següent manera:
Pere vol aconseguir l’objectiu X, però no pot. Li falta per a això el recurs A, que ell no té. Joan, que no coneix Pere, té el recurs A en abundància i, per tant, no el valora prou. Jaime, que coneix Pere i Joan, s’adona del desajust existent i de la possibilitat de generar un guany. La manera és molt senzilla: pot comprar el recurs A a Joan, que ell no valora perquè el té en excés, per 4 € i el pot vendre a Pere per 10€ . Jaume guanya 6 €, Joan guanya 4 € per un recurs que no valora i Pere també hi guanya perquè, per fi, pot aconseguir el seu objectiu X. TOTS hi guanyen. NINGÚ hi perd. Aquí hi ha la grandesa de la funció empresarial. És la força motriu bàsica que fa prosperar a la societat humana. Inacceptable seria que algú, a posteriori, vingués a criticar l’afany de lucre de Jaume. És que no s’adona que Jaume ha tingut olfacte empresarial, ha tingut perspicacia i ha estat alerta davant de les possibilitats de negoci de l’entorn, fomentant el progres social i promovent la satisfacció d’un anhel frustrat. Qui està en contra de la funció empresarial està en contra de la vida. Se’ns diu a la Bíblia que Déu va crear el món exnihilo (del no res) i l’home a “imatge i semblança seva”. Quan l’home exerceix la funció empresarial és quan més s’apropa a Déu, ja que crea un nou coneixement abans inexistent.
Una possible recepta per la felicitat és la tenir alguna cosa per fer, alguna cosa per estimar i una esperança de futur. L’acte empresarial aglutina les tres característiques. Un empresari mira el futur amb ulls d’historiador. L’estudi de la història com a fòssil del passat no té cap sentit i és estèril. Es tracta d’abordar la història a la llum del coneixement i de la teoria econòmica.

La funció empresarial comporta:

1. Crear coneixement ex nihilo (del no res).

2. Transmetre el coneixement creat (generant incentius per actuar d’una manera
determinada).

3. Actuar en funció de les necessitats del proïsme.

El coneixement creat és subjectiu, de tipus pràctic i no articulable (no científic o formalizable), dispers, privatiu i irrepetible. Subjectiu, perquè és interpretat particularment per cada ser humà. De tipus pràctic, perquè no és codificable en llenguatge formal o matemàtic, ni fins i tot verbalment. Dispers i privatiu, perquè està fragmentat en la ment de cada individu que compon la societat. Irrepetible, perquè depèn d’unes coordenades temporals i espacials úniques.
No heu sentit dir la importància que té l’estar en el lloc adequat en el moment adequat? D’això es tracta. Ni més ni menys.

La raó humana té límits i no pot solucionar-ho tot. No acceptar-ho és motiu de grans desgràcies i conflictes bèl•lics. Emmagatzemar enormes quantitats de fórmules i dades no és suficient actualment. Tampoc no té sentit. Aquesta funció la desenvolupen els ordinadors molt millor que la ment humana. Tenen infinites megues de memòria.
Nosaltres, en canvi, no. La nostra ment és limitada quantitativament parlant, però qualitativament és d’una complexitat infinita. I això és realment l’important. Per sobreviure a la selva, no serveix de res ser doctor en filologia clàssica, sinó saber quines serps són verinoses i quines no, quins fruits són comestibles i quins no, quina aigua és potable i quina no… L’economia teoritza sobre aquest coneixement pràctic. Qui ha après a muntar en bicicleta partint d’un Manual de Pedalació? Ningú. De què serveixen per aprendre a muntar amb bicicleta complicades fórmules físiques i matemàtiques que demostrin que l’equilibri sobre la bicicleta és possible? De res. Com deia Ortega i Gasset, “sóc jo i les meves circumstàncies”. Importa el know how, i no el know that. El primer és el coneixement pràctic que no es troba a la gran majoria de llibres. És el coneixement en majúscules. El segon és el que es troba a tot arreu. Només amb un clic d’ordinador a qualsevol cercador tenim accés a milers i milions de pàgines web. Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), informació del tipus articulable i formalitzable matemàticament, són un factor que impulsa o facilita la generació de coneixement del tipus pràctic i subjectiu.

D’altra banda, s’ha demostrat que tot coneixement objectiu i científic té una base subjectiva no articulable. I és que les nostres creences condicionen l’anàlisi científica, i no a l’inrevés. Per crear coneixement nou és necessari que no hi hagi una coacció de tipus institucional que ho impedeixi. Per exemple, si Fecsa-Endesa té el monopoli de les línies elèctriques i tot ha de passar a través d’aquesta empresa protegida per llei, qui dedicarà esforços a millorar el servei elèctric per mitjans alternatius? De la mateixa manera, l’expropiació de la propietat privada impedeix el progrés. Qui dedicarà esforços per produir o crear, si no pot assegurar-se el resultat del seu esforç?

El tercer aspecte característic i típic de la funció empresarial és el d’actuar en funció de l’altre. Volent aconseguir els nostres interessos legítims, ajudem que els altres també els aconsegueixin. És el famós concepte de la mà invisible d’Adam Smith (1723-1790). Nosaltres no disposem de carn o cervesa a la taula per la benevolència o solidaritat del carnisser o del fabricant de cervesa. Perseguint legítimament el carnisser els seus interessos, obtenim nosaltres la millor carn al millor preu. El mercat permet ajudar no solament l’amic, sinó també el proïsme invisible. La nostra conducta ajuda no només els amics i coneguts, sinó també els no coneguts i, fins i tot, aquells que encara no han nascut i que ens sobreviuran. L’ajuda personal té sentit dins de la família o de la tribu, amb poques persones i amb un coneixement íntim i detallat de cada component. Però en una societat complexa, multicultural i multiracial com la nostra, si en lloc de perseguir els nostres objectius (treballar, estudiar…) ens dediquéssim estrictament a ajudar al desvalgut, la societat desapareixeria. Això no vol dir que no s’hagi d’ajudar directament el necessitat. Clar que s’ha de fer. El que vol dir és que si tot el món, milions i milions de persones, deixessin d’acudir al seu lloc de treball o al seu lloc d’estudi per anar solidàriament a ajudar els més necessitats, tota la humanitat s’empobriria i es convertiria en necessitada. Anar a treballar o a estudiar no solament ens beneficia a nosaltres, sinó molta altra gent que no coneixem. Amb la producció generada, serà molt més fàcil ajudar els necessitats, els invàlids i els pobres.

Si deixem de produir, ens convertim tots en necessitats, invàlids i pobres. Solidaritat no és ajudar l’amic conegut. Solidaritat és el mercat, que ajuda a l’amic conegut i a milions més de persones que no coneixem directament i que estan tant o més necessitats.

Els objectius de les empreses són:

a) Aconseguir beneficis. Els beneficis són la diferència entre els ingressos totals i els costos totals. Quan una empresa, de forma permanent, no té beneficis, és expulsada del mercat. Els consumidors, amb les seves compres, decideixen qui ha de produir i què ha de produir. El veredicte dels consumidors és inapel•lable. Cada euro gastat al mercat és un vot donat a les empreses que mereixen la confiança dels seus clients. Si s’obtenen beneficis, és senyal que l’empresa està satisfent les necessitats dels clients. Servint els altres, l’empresa aconsegueix els seus objectius. En cas de no aconseguir-ho, les pèrdues reduirien els seus capitals propis i, de prolongar-se la situació, l’empresa hauria de tancar.

L’accionista o propietari de l’empresa busca legítimament un benefici de la seva activitat empresarial.

b) Augmentar les vendes. És clar que per obtenir beneficis, l’empresa ha de poder vendre el producte al mercat. El creixement de l’empresa i les vendes formen part dels objectius empresarials.

El responsable i impulsor de les vendes és el consell d’administració o equip directiu de l’empresa. En ocasions, el director i l’accionista-empresari coincideixen en la mateixa persona. Tal seria el cas d’un autònom o d’una S.L. unipersonal. També d’una Societat Anònima unipersonal. Tanmateix, a les grans empreses, la direcció està professionalitzada i el director general no té per què ser necessàriament accionista de l’empresa.

Encara que la maximització de beneficis i la maximització d’ingressos guarden certa relació, no coincideixen per a un mateix nivell de vendes. Això vol dir que, a les grans empreses, hi ha un conflicte d’interessos entre el propietari-accionista i el gerent-director general. El primer busca el màxim nivell de beneficis, mentre que el segon és més procliu a maximitzar les vendes (aconseguint un benefici menor).

c) Promoure l’ocupació i la creació de riquesa
d) Altres fins socials (responsabilitat social corporativa: respectar el medi ambient …)

3.3.L’Estat
Molt s’ha parlat que el seu objectiu hauria de ser el procurar el bé comú, l’interès general o col•lectiu de la societat, com si l’Estat fos un bondadós pare de família. El problema que existeix amb termes com bé comú o interès general és que el seu contingut no està definit. No té una sola interpretació, sinó múltiples; de fet, tantes com persones ho interpreten. Per exemple, considerem el pressupost municipal dels ajuntaments. Hi ha qui voldria que es destinessin més recursos a la biblioteca municipal, d’altres desitjarien construir una piscina municipal, o subvencionar un concert de rock, o unes vacances pagades a la Polinèsia… No podem parlar d’un únic bé comú com a tal, sinó de múltiples interessos particulars.
El sector públic no està sotmès al mercat i està format per l’administració pública (estatal, autonòmica i local), les empreses públiques (com RENFE, Correus …), la Seguretat Social i organismes autònoms. El poder públic es distribueix en 4 nivells d’influència: administració local (ajuntaments i diputacions provincials), administració autonòmica (govern de les Comunitats Autònomes), administració central (Estat) i administració europea (amb l’ingrés d’Espanya en la Unió Europea).

James Buchanan, Premi Nobel d’Economia el 1986 i creador de l’Escola d’Elecció Pública o Public Choice, ha investigat l’acció del sector públic, establint que el seu objectiu és la maximització d’ingressos, que són els impostos recaptats. També ha destacat que l’acció del sector públic no està exempta d’errors. Dediquem tota una unitat a examinar les fallades del mercat, fallades que també trobem en el sector públic.

Alguns dels errors més importants del sector públic són:

1) Lobbies o grups de pressió. A l’hora de decidir l’assignació dels recursos públics, es formen lobbies o grups de pressió que, mitjançant un joc poc honorable de concessions i favors mutus, determinen una distribució del pressupost públic a favor dels seus particulars interessos. No tots els grups socials tenen la mateixa capacitat per organitzar-se, exercir pressions polítiques i obtenir beneficis.
Col•lectius com els agricultors exerceixen fortes pressions al Ministeri, obtenint subsidis i subvencions generoses, així com alts aranzels que impedeixen l’entrada al mercat nacional de productes agrícoles internacionals. Al contrari, el col•lectiu d’estalviadors, per exemple, no disposa de cap força i els seus legítims interessos es veuen sistemàticament perjudicats.

2) Racionalitat de la ignorància i representació no vinculant. Els representants polítics són elegits a través del vot de milers o milions de votants, periòdicament una vegada cada quatre anys. El poder d’influència real del ciutadà sobre les decisions polítiques diàries és nul. Els programes polítics dels diferents partits tendeixen a assemblar-se, en la recerca del vot de l’elector mig. D’altra banda, els partits polítics són lliures de pactar entre ells, amb independència de quina sigui la voluntat dels seus electors. Aquestes són algunes de les causes per les quals falla la connexió entre els electors i els representants polítics, provocant el descontentament de la societat civil i augmentant el percentatge d’abstenció en les eleccions.

3) Acció governamental a curt termini o miopia governamental. Ja que els mandats polítics s’estableixen en legislatures de quatre anys, el termini de l’acció política queda limitat per aquest límit temporal. La resolució de problemes estructurals o a termini més llarg sol quedar posposada, ja que la seva resolució supera els límits de la legislatura política. Per exemple, la situació de la Seguretat Social espanyola és excedentària momentàniament. Actualment, l’existència de quatre treballadors actius per cada jubilat no suposa cap tensió financera. No obstant això, a 20 anys vista, la situació canvia radicalment. La falta de solucions enèrgiques i estructurals té molt a veure amb aquesta miopia governamental.

4) Proliferació de reglaments i agències públiques. El sector públic sol experimentar un creixement exponencial, tant en la promulgació d’ordres i mandats, com en el seu personal, funcionari o no. Així com una empresa privada presenta sempre incentius per reduir costos i ser competitiva, a la funció pública això no passa i tendeix a créixer il•limitadament i sobreexpansionar les seves despeses de funcionament.
3.4. Interrelació dels 3 agents econòmics

És el que s’anomena flux circular de la renda:

Les empreses són demandants de treball i les famílies s’ofereixen per treballar en el mercat dels factors de producció. A canvi del treball, les famílies cobren un salari de les empreses. Les empreses produeixen béns i serveis que compren els consumidors al mercat de béns. Pel bé o servei prestat, les famílies paguen un preu a les empreses.
L’estat, d’altra banda, recapta impostos de les empreses i de les persones físiques. També concedeix subvencions a les empreses i subsidis a les famílies. L’acció governamental sol suposar la coacció institucional sistemàtica a l’exercici de la funció empresarial. El grau d’intervenció del sector públic a l’antiga Unió Soviètica era del 100% (socialisme científic o real). A Espanya, el pes del sector públic en termes del PIB total és del 40%, el 50% a Alemanya, el 60% a Suècia, 35% als Estats Units, 20% a Hong Kong …

FONT: Apunts d’economia.  Jordi Franch.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *